InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 167 (divendres 22/11/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - pam
 
2) Eugeni S. Reig - parada
 
3) Antoni Llull Martí - Falsos amics (1)
 
4) Albert Pla Nualart - Fa tres anys i plantem cara
 
5) Albert Pla Nualart - La cultura i els mitjans públics
 
6) Pere Ortís - Correccions lingüístiques
 
7) David Miró - L'home que va salvar els mots a Benassal
 
8) Sico Fons - Genocidis culturals
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

pam

Mesura de longitud corresponent a la distància que hi ha entre l'extrem del dit polze i  l'extrem del dit xicotet de la mà d'una persona, tenint-la completament oberta i amb els dits tan separats com siga possible. El pam valencià és la quarta part de la vara.

En la nevada del 26 hi havia un talló de neu de més de deu pams.

Aquesta antiga mesura de longitud és fàcil trobar-la en les obres dels diversos escriptors valencians. Així, en la novel·la Sense la terra promesa d'Enric Valor trobem:

L'alcova, neta i sense olor, era a l'esquerra de l'entrada i tenia un finestral, mitjanament alt el trespol, un llit de ferro d'a cos i mig en un racó, amb dos bons matalafs, i vora el llit una cantera desbastada de tres pams d'altària, polida per damunt, que feia de tauleta de nit.

I en la narració curta Roc el Pollastre de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra podem llegir:

I deixant-li en les seues mans l'obsequi per a Isabeleta, es llançà contra els atacadors del solitari, un dels quals tragué una faca andalusa de més d'un pam de fulla i li la clavà en el baix ventre al nostre valent jovençol.

En el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera (2a edició, València, 1996), en l'entrada pam diu: «Mesura lineal aproximativa, consistent en la distància que hi ha entre el cap del dit polze i el del dit menut, tenint la mà oberta i els dits estesos. El pam comú és la huitena part de la cana.» I en l'entrada cana diu: «Antiga mesura de longitud dividida en huit pams.». Si cerquem aquestes definicions en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana ens adonem que són pràcticament idèntiques. El redactors del DVal copiaren el contingut del GDLC i feren alguns canvis per tal de valencianitzar-lo. En el cas que ens ocupa, únicament varen canviar petit per menut, vuitena per huitena i vuit per huit, canvis irrellevants i innecessaris. Però el DVal no explica allò que és vertaderament important: que la unitat de longitud en l'antic sistema de peses i mesures de l'Antic Regne de València era la vara i que el pam valencià és la quarta part d'una vara mentres que la unitat de longitud en l'antic sistema de peses i mesures de Catalunya era la cana i que és el pam català el que és la huitena part d'una cana, no el valencià. A Mallorca, l'antiga unitat de mesura era la mitja cana.

En tot l'Antic Regne de València la vara es dividia en quatre pams i el pam en quatre quarts. L'equivalència de la vara en unitats del S.I. (sistema internacional) és: 0,9060 m a València i a Castelló i 0,9120 m a Alacant i a Xàtiva. Per tant, el pam valencià, a València i a Castelló equival a 22,65 cm i a Alacant i a Xàtiva a 22,80 cm.

Després d'implantar-se en Espanya el sistema mètric decimal es va crear el pam de 25 cm que va continuar utilitzant-se en terres valencianes durant molt de temps, sobretot per a determinats usos com ara mesurar peces de tela.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: pam
En castellà es diu: palmo
 
NOTA 1 :
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, vol. I, pàgines 273 i 274)
- Valor i Serra, Jordi; Roc el Pollastre dins Històries Casolanes. Narracions alcoianes de (Editorial Lletres Valencianes. Alcoi, València, 1950, pàg. 69)
- Olcina Llorens, Gilberto; Orígenes y desarrollo de la cuenca industrial del río Barchell (Edició de l'autor, Alcoi, 2006)
 
NOTA 2 : L'equivalència de la cana en unitats del S.I. (sistema internacional) és: 1,5550 m a Barcelona, 1,5590 m a Girona, 1,5560 m a Lleida i 1,5600 m a Tarragona. La mitja cana mallorquina equival a 0,7820 m. Veiem, doncs, que tant el pam català com el mallorquí són sempre inferiors a 20 cm i, per consegüent, inferiors al pam valencià. A Catalunya, actualment, encara és d'ús habitual el pam quadrat per a mesurar superfícies de solars urbans, encara que cal aclarir que el pam quadrat que s'usa ara és de 400 cm2, adaptació al sistema mètric decimal dels pams quadrats antics (25 pams quadrats catalans actuals = 1 m2 ).
 
NOTA 3: Done les gràcies a Gilberto Olcina Llorens per la seua ajuda.
 
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

parada

Lloc on s'exposen les mercaderies en el mercat o en una fira. Poden ser a l'aire lliure o dins d'un edifici.

Este matí he mirat les parades del Mercat Central de València. En totes diu puesto, bajo, palco, caseta... No n'hi ha cap ni una que tinga la denominació valenciana correcta: parada. ¡Quina vergonya!

En la novel·la Júlia de l'escriptora alcoiana Isabel Clara Simó podem llegir:

–Més motius que jo –anava xerrant el xicot, que no volia parlar dels conflictes que els ocasionava la mare de la Júlia–, té el pobre Claudi. Tu el coneixes. Té una bacallaneria a la Plaça de Dins, una parada, i va de poble en poble. La mare no té salut, i s'està contínuament a l'hospital. I ell, així i tot, ja té el comunicat de presentar-se, que li toca la lleva. No crec que jo me'n salve. A més, ell té els peus plans. Ja veus!

La paraula parada en l'accepció definida és d'us general en valencià.

Si observem les parades d'un mercat situat dins d'un edifici, com per exemple les del Mercat Central de València, veurem que totes estan numerades i que davant del número, per regla general, hi ha la paraula puesto, encara que també podem trobar altres paraules com ara bajo, palco o caseta. De vegades veurem, simplement, els números sense cap paraula davant. Alguns mercats que han decidit valencianitzar el rètols han tingut el poc encert que substituir puesto per lloc en comptes de fer-ho per parada. Cal que l'autoritat competent pose orde en aquest desgavell. Tant de bo algun dia tinguem la satisfacció de veure que les parades dels nostres mercats s'anomenen exactament així, parades, que és l'únic nom que els donem els valencians.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: parada
En castellà es diu: puesto
 
NOTA: Simó, Isabel-Clara, Júlia (Edicions Bromera, Alzira, 2003, pàg. 126)
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 57)
 
Falsos amics (1)
 
Antoni Llull Martí 
 
Falsos amics és un terme que crec que va aparèixer primerament en anglès (false friends), fa molts d'anys (crec recordar que jo era encara jovenet), per a designar aquells mots que igualment escrits, o amb forma molt semblant, signifiquen coses molt distintes segons es trobin en una llengua o en una altra, i poden induir a confusió a aquell qui té coneixements de la llengua en la qual els troba, però no suficients per a saber-ne el significat exacte, i això de vegades mena a malentesos que poden esser greus o simplement graciosos. Vegem-ne alguns casos.
 
En un sainet que es representava cap a finals del segle XIX, i encara entrat el XX, del qual no record el títol, arribant el protagonista un hostal deia a l'hostaler que quería dormir en una cama alta, sol·licitud a la qual responia aquest que per part seva podia dormir amb una cama tan alta com volgués, però li semblava que passaria la nit amb molta incomoditat.
 
Em contaren del sanguinari mercenari italià anomenat «Comte Rossi», el qual tanta gent, suposadament d'idees esquerranes, feu afusellar a Mallorca, que arribat a una fonda manacorina on s'havia d'hostatjar, digué que volia menjar burro. El pobre hostaler tenia un aset al qual estimava molt perquè li feia un bon servei i li sabia un greu de l'ànima haver d'escorxar-lo per satisfer aquell feroç senyor..., però pensava que si no ho feia, podia costar-li la pròpia pell... Sort que qualcú va desfer el malentès a temps, aclarint que burro, en italià, és mantega. Un altre pic, amb les tropes republicanes a la costa, a l'ajuntament d'Artà demanava aquell fals comte que li donassin una carta. El pobre batle li jurava i li perjurava que no n'havien rebuda cap, de carta, per a ell, i la cosa anava pujant de to, amb gran ensurt de tots els que formaven la corporació, als quals havia arribat notícia de les males puces d'aquell sinistre personatge, fins que s'aclarí que allò que ell volia era un plànol o mapa de la comarca.
 
La primera vegada que vaig esser a Londres, fa prop de cinquanta anys, anava passejant per un carrer i vaig veure una colla d'homes que amb sengles martells pneumàtics desfeien el paviment i ja en tenien alçat un bon tros, i ben a davant d'ells, enmig del carrer, hi havia un cartell ben gros que deia Diversion. I jo vaig pensar: quina manera més estranya de divertir-se que tenen els londinencs! El mot significa ‘desviament', i el cartell era allà per avisar els cotxes que s'acostaven que la via estava tallada i haurien de prendre un altre camí. Un diccionari que duia a la butxaca m'ho va aclarir tot d'una.
 
4)
 
Albert Pla Nualart

 

D'UN TEMPS ENÇÀ em trobo cada cop més sovint l'expressió X + temps + enrere on jo faria servir fa + X + temps . Algunes notícies comencen dient "Tres setmanes enrere 300 persones van morir a Lampedusa" en lloc d'arrencar amb "Fa tres setmanes..."

La forma amb fa és l'adequada quan tirem enrere a partir del present. El fa fa indubtable que partim del present. Per contra, l' enrere crea dubtes i sembla que ens demani aclarir enrere respecte a quan, sobretot si el precedeix un nombre concret d'unitats de temps.

La connexió entre fa i el present és tan forta que permet introduir accions que encara es mantenen. I així, per exemple, puc dir que faig règim "des de fa un mes" però no pas "des d'un mes enrere".

No és igual, però sí comparable, la diferència entre des de i d'ençà (de) . Des de pot acabar en el passat, "Des del gener fins al març", mentre que d'ençà (de) només és correcte si acaba en el present.

Són diferències petites però vitals perquè la llengua sigui precisa. I per això qui fa sinònim el que no ho és perquè troba que enrere o ençà és més culte o genuí esmussa la llengua.

Fa tres anys -demà els farà- va morir Joan Solà, un home capaç de defensar com si li anés la vida petits matisos temporals com aquests, o com la subtil distinció entre d'aquí i d'aquí a que a l'ARA fa que escriguem d'aquí dos mesos però d'aquí a Cap d'Any .

Capaç, també, d'infondre passió als més mesells. Si em fessin dir quan comença el procés sobiranista, diria que va arrencar fa set anys, el dia que Solà va publicar a l' Avui un crit de dignitat des del mateix títol: Plantem cara .

 

5)
 
Publicat en el diari ARA diumenge 3 de novembre del 2013
 
 
Albert Pla Nualart
 

Quan era petit i la tele i la ràdio parlaven només en castellà, la seva ficció sonora em va introduir de franc en la cultura. Va ser mirant l'Estudio 1 o escoltant obres dramatitzades per uns actors no gaire diferents dels de Radio days que vaig fer el primer tast de Tolstoi o Ibsen.

No em posaré nostàlgic. Els temps han canviat a millor gairebé en tot. Però amb l'IVA de Montoro expulsant tants catalans dels teatres, no em sé estar d'enyorar aquells clàssics servits per veus engolades que, acotxat al llit, m'encenien la imaginació.

Coses d'abans, diran alguns. Qui s'ho escoltaria ara? Eren mitjans que no competien per l'audiència. Eren la ràdio i la tele. Però, si me'n vaig a la web de BBC Radio 4, m'hi trobo tot d'espais dedicats a llegir i dramatitzar novel·les i teatre, i que són grans escoles de dicció.

M'hi trobo, també, programes on doctes experts debaten d'història, ciència, religió... No un, com aquest En guàrdia que manté heroicament en el dial l'Enric Calpena (i com hi trobem a faltar l'Oriol Junqueras!), sinó un munt.

"No comparis!", m'atura una veu. No comparo, però si de debò ens fa vergonya que la cultura sigui la nostra ventafocs, ¿no creieu que els mitjans pagats per tots li haurien de donar més oportunitats, fins i tot a risc de perdre audiència?

A costa de què? A costa de dues terribles plagues que els assolen: l'anomenada informació esportiva i els espais de hi-hi ha-ha. Un panem et circenses que se'n surt bé de fer-los líders però que, malgrat ser més digne, decent i light que el dels veïns, contribueix a no allunyar-nos gaire, culturalment, de la cua de l'OCDE.

6)
Correccions lingüístiques
Pere Ortís
 
     Les revistes en català proliferen com bolets  al nostre territori i és un fet que ens alegra força. Factor que parla d'un amor a casa i a la llengua, d'una constància, d'un esforç, d'una disciplina. I perquè les estimem aquestes revistes, els som puntimirats, en especial pel que fa a la llengua, que l'hi volem neta, senzilla i elegant.
     Heus ací, doncs, que en un exemplar de recent aparició, hi trobem la pàgina que conté una agenda adreçada a la dona, que dalt diu: “Dona informa't”. Si això es referís a la colla de coneixements que brinda l'univers a la dona, estaria ben dit; però referint-se a què la dona s'informi concretament de l'agenda que li despleguen a la vista, cal que hi digui: Dona, informa-te'N.
     En un escrit sobre una residència assistida, hom diu referent a un torneig de bitllets que hi organitzaren: “Han participat onze residents..” i cal que hi digui: HI han participat onze residents... 
     Ai, aquests pobres adverbis pronominals, EN i Hi, que els tenim en perill d'extinció!
     En aquell editorial surt tres vegades l'expressió més o menys, la qual evidentment porta l'empenta del castellà “más o menos”. Hem relegat a l'oblit l'avial, i tan bonica, si fa no fa. On diu, per exemple, ...de tractors n'hi havia “més o menys” com l'any passat, podria dir-hi: ... de tractors, n'hi havia si fa no fa com l'any passat. No dic que estigui mal dit, però som constants a abandonar cada dia una mica més allò que és específicament nostre.
     El “menos” castellà ha fet destrosses, en el català actual.
     I com que alguns lectors m'han comentat escrits com aquest sobre correcció lingüística en positiu, transcric, un poc escurçada, aquesta carta que vaig enviar temps enrere a la senyora aleshores Directora dels nostres mitjans de comunicació:
  Després de la parafernàlia de salut i d'expressar satisfacció pels nostres mitjans, li dic:   
 El dia 24 d'octubre, a dos quarts de nou del matí, un noi que parla a una velocitat que fa que se li perdin conceptes, en el programa El matí, de Manuel Fuentes, a “Catalunya Ràdio”, va dir: “... farem la tertúlia, en Tal, en Tal i en Tal, i tots els oients que vulguin participar...” I calia que digués: I tots els oients (jo hi diria oïdors) que vulguin participar-HI. D'això en vaig avisar l'emissora, trucant al 012, de la Generalitat, i em va respondre una noia molt bonica, sí, molt amable,  però en demanar-li jo el telèfon dels responsables de la llengua ben parlada a “Catalunya Ràdio”, em digué: “Ells, telèfon no tenen”, (“ellos teléfono no tienen”), i calia que em digués: Ells, DE telèfon, no EN tenen.
A la mateixa emissora, sentim de tant en tant la veu d'una noia  que diu: “Catalunya Ràdio... ningú et donarà més”, (nadie te dará más”), i cal que digui: Ningú no te'N donarà més. On EN fa referència a la gamma de temes ofereix una emissora.
Perdoneu si us dic amablement que molts dels vostres locutors suprimeixen aquests adverbis pronominals, EN i Hi, i que així mutilen lletjament la llengua catalana. I només ens faltava això, puix que tot el jovent català els ha perdut o va pel camí de perdre'ls. Com també els grans els han perdut, en especial a l'àrea de Barcelona. I una llengua catalana sense aquests pronoms ja no val la pena, més val parlar d'una vegada en castellà.
També us vull dir que el senyor Tomàs Molina, a Espai Terra, a dos quarts de nou del vespre, tot sovint diu “anem a veure” (“vamos a ver”), i no es mou de lloc. Si no hi ha trasllat físic, no pot ser dit així, en català. Cal dir: A veure. Vegem. Aveiam. Mirem a veure què hi ha, etc. També diu “empañar” i en català és enllorar,o entelar.
 La Cori Melero pronuncia el grup plosiva més ela, com en castellà: “moble, poble, amable” i no com toca en català, que dobla la plosiva davant la líquida ela: Pobble, amabble, nobble, cobbla. És fals que a la Terra ferma abans ho féssim com en castellà. Tinc molts anys i sóc testimoni que abans a tot Lleida ho dèiem bé.
Al programa de sardanes de dissabtes i diumenges al mati, una noia també pronuncia com en castellà “cobla”, per cobbla.
Els locutors i comentaristes de futbol diuen ben sovint: “I Valdés atrapa”, (“y Valdés atrapa”). Cal que diguin: I Valdés bloca la pilota. I no és que m'inventi la sopa d'all, que així ho dèiem quan érem petits, pugeu-hi de peus. El català no ho fa això de deixar verbs penjats, sense el seu complement de nom o de pronom. Mireu el verb blocar al diccionari de la llengua. Li dóna exactament aquests significat, entre d'altres accepcions
Bé, espero que em sereu benigna i m'ho rebreu amb la mateixa bona voluntat que us ho dic, per amor a la llengua tan bonica que tenim els catalans i que tant embrutem.
 
7)
 
Publicat en el diari ARA dimecres 30 d'octubre del 2013
http://www.ara.cat/premium/opinio/Lhome-que-salvar-mots-Benassal_0_1020497958.html
 
L'home que va salvar els mots a Benassal
 
 
David Miró
 

El 1913 un jove valencià de 20 anys anomenat Carles Salvador va convèncer un amic seu poeta que editava una revista fallera, Foc y Flama , perquè li deixara escriure una rondalla en la seua llengua materna. Enguany se celebra el centenari d'aquell fet, que va ser l'inici d'una biografia incansable a favor de la llengua del principal fabrista valencià d'abans de la guerra.

Carles Salvador va conèixer Pompeu Fabra en persona durant un viatge l'agost del 1932 a Barcelona. Quan va tornar a la població de Benassal (on ara hi ha la seu de la fundació que porta el seu nom), a l'Alt Maestrat, va començar una cursa frenètica per adaptar les tesis fabrianes a la realitat lingüística valenciana. A mitjan octubre ja tenia a punt un Vocabulari ortogràfic valencià i una mica més tard va enllestir la Gramàtica valenciana . Al desembre els principals escriptors i intel·lectuals valencianistes firmaven les anomenades Normes de Castelló i adoptaven la normativa fabriana, de la qual Salvador en seria el principal difusor a través de les lliçons publicades al setmanari El Camí .

Després de la Guerra Civil, a partir dels anys 50, Carles Salvador va reprendre els cursos de valencià des de l'entitat Lo Rat Penat (abans que fos parasitada pels blaveros) i va posar les bases perquè després aparegueren personatges com Joan Fuster. Però tornem enrere. ¿Algú s'imagina com estaria avui el País Valencià sense la seua feina de formigueta aquell hivern de l'any 1932 en un racó del Maestrat? Carles Salvador va ser, ell sí, l'home que va salvar els mots a Benassal.

 
8)
Genocidis culturals
Sico Fons
 

Qui haja estat mai a França i senta certes inquietuds lingüístiques i culturals, hi haurà comprovat com el fet diguem-ne diferencial de certes regions ha assolit, amb el pas del temps, un caire molt sovint anecdòtic i folklòric. Això hom pot percebre fàcilment observant la poca vitalitat que han acabat tenint llengües minoritàries com la catalana al Rosselló (tot i que cal dir que sovint ens hi sorprén un cert reviscolament no sabem si temporal), el basc a Iparralde, l'alemany a Alsàcia, el bretó a Bretanya, el cors a Còrcega i, sobretot, l'occità al Llenguadoc, Provença i Gascunya. Ací, prop de Tolosa, es pot sentir comentar –no sense un cert desassossec– que l'occità o llengua d'Oc és un parlar de vells sense prestigi ni utilitat. Conclusió: l'estat francés, model i exemple des de fa molt de temps de país centralitzat i uniformador, ha assolit allò que sembla estar en l'essència i objectius de qualsevol estat modern, a saber, uniformar un territori i destruir qualsevol fet diferenciador de les diverses regions com ara la llengua, la cultura, les lleis i, fins i tot, la religió o la raça. En definitiva, probablement del que es tracta és d'anorrear qualsevol pensament no dictat per les directrius estatals. La diferència sempre és perillosa i dificulta la governabilitat d'una nació.

 

França, com ja hem dit, ha estat sempre, com a bon estat jacobí que és, un mestre en tot açò, i de fet es podria considerar com l'estat precursor i modèlic del centralisme. Espanya, des de fa temps –sobretot des del regnat d'Isabel II i els seus liberals– ha intentat imitar el seu veí septentrional, però sortosament per a molts, els dirigents espanyols han palesat sempre una negligència i una ineficàcia que, paradoxalment han salvat moltes llengües i cultures minoritàries. Els francesos, però, sí que saben fer les coses bé –o millor– i a l'hora d'uniformar (o si sou poc amics dels eufemismes, de practicar el genocidi cultural) no hi han deixat ni una pedra sana. Si observem atentament la història de l'anomenada Catalunya francesa o Catalunya Nord (annexionada a França des del segle XVII), ens farem una idea ràpida i ben versemblant de la política que s'hi ha seguit per mètode des de sempre. Primer que res es tracta de fer creure als habitants de la regió que es vol englotir o eliminar que la seua cultura és rural, anacrònica i pròpia de gent analfabeta i el seu idioma un patués dialectal sense literatura ni prestigi, mentre que la del poble dominador és una llengua culta i digna d'una nació civilitzada, poderosa i admirada per tot el món. Abandoneu les vostres obsoletes arrels, és el missatge subliminal que se'n desprén, abraceu la nostra causa i formareu part també d'aquest club de privilegiats. Vosaltres sou quatre gats mal comptats i nosaltres, en canvi, un imperi. Els francesos han practicat aquesta política genocida d'una forma tan hàbil i subtil, que avui en dia es pot dir que no queda ni un habitant de l'antiga Gàl·lia que parle habitualment la llengua dels seus avantpassats (occità, bretó, alemany, català, etc.) o que no conega el francés, propi i original del nord de França. En el cas del Rosselló, hi trobarem tantes senyeres catalanes o adhesius de burrets com vulgueu, però a l'hora de la veritat, el fet català és una mostra curiosa i folklòrica d'una petita regió fins a cert punt simpàtica i acollidora del sud de França. En definitiva, allò és tan irrenunciablement francés com ho puga ser Normandia, l'Orleanès o Borgonya. I potser tan políticament nacionalista com la “Feria de Abril” de Sevilla a Espanya –des d'un punt de vista andalusista, volem dir.

 

Espanya, com ja s'ha dit, ha intentat seguir aquesta política de centralització massiva. Folkloritzar les velles característiques identitàries de vells regnes medievals i castellanitzar (com els francesos han afrancesat) les seues institucions, cultures i llengües. En el cas català, tenim un altre tret que l'estat espanyol ha practicat amb especial virulència. Coneixent aquella vella màxima de “divideix el teu enemic i el venceràs”, s'hi ha parat un gran esment en potenciar les diferències internes dels antics territoris de la Corona d'Aragó –no debades, el territori per extensió i economia més poderós, i per tant més inquietant, dins d'Espanya. Es tractava –es tracta!– de fer creure que ni catalans ni valencians ni balears tenen res en comú –ni història ni literatura ni llengua– i que més aviat són enemics naturals. Una vegada aconseguit açò, l'amenaça d'una hipotètica nació dins de les fronteres espanyoles quedarà definitivament neutralitzada o eliminada. Us imagineu com de perillós seria per a Madrid el sorgiment d'una veritable consciència d'unitat nacional als territoris de parla catalana?

 

Això no obstant, fins ara ens ha salvat d'una total extinció –als catalanoparlants, volem dir– la tradicional ineptitud de les autoritats espanyoles; però tot observant el panorama actual i els enemics exteriors i interiors que ens surten amb tanta freqüència, hem de reconèixer que la nostra situació és ben preocupant i fins i tot alarmant. Com diria la nostrada Maria del Mar Bonet: “Què volen aquesta gent, que truquen de matinada”. Sabem massa bé què volen; esperem, però, que ens conscienciem d'una vegada del que som i volem ser, i que l'estat espanyol no seguesca agafant com a model la política centralista dels francesos. Clar que encara seria pitjor que agafara exemple dels turcs, els russos o els nord-americans. Eixos sí que són vertaders mestres en això de posar en pràctica exterminis massius de nacions senceres. Toquem ferro, doncs.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net