358. Catalunya i el
conjunt de les terres de parla catalana han de conservar i promoure la seva
llengua no només com a requisit intern per mantenir la seva personalitat
col·lectiva, sinó perquè és la manera de fer aportacions específiques a la
cultura universal, com demostren la quantitat i la qualitat dels autors que fan
servir, en els diversos gèneres, la llengua catalana com a vehicle
d’expressió.
Jordi Porta
Filòsof i president d’Òmnium
Cultural (2002-2010)
Trobada sobre Plurilingüisme en Entorns Universitaris
El Comissionat per a Multilingüisme de la Universitat de Barcelona i el Servei de Cooperació Lingüística i Educativa de l’Ambaixada de França (Institut Francès de Barcelona) organitzen una Rencontre autour du plurilinguisme en milieux universitaires / Trobada sobre Plurilingüisme en Entorns Universitaris, amb el suport dels vicerectorats de Política Acadèmica i Qualitat, d’Estudiants i Política Lingüística i de Política Docent. Els actes d’aquesta trobada tindran lloc el dia 19 de novembre a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona i el dia 20 de novembre a l’aula capella de la Facultat de Filologia.
El plurilingüisme no és una excepció ni un privilegi, sinó una capacitat de l’individu, un dret de la ciutadania europea i una finalitat educativa i didàctica. Però les universitats catalanes estan preparades per respondre al repte que se’n deriva? I hi estan disposades? En quina mesura poden contribuir-hi les evolucions recents, tant a escala conceptual com metodològica i didàctica? Tenint en compte la conjuntura econòmica actual, les nostres universitats poden desplegar una autèntica política per al plurilingüisme? En aquesta jornada, Enrica Piccardo, docent i investigadora de l'Institut d'Estudis d'Educació de la Universitat de Toronto amb una àmplia experiència en plurilingüisme, abordarà aquestes i altres qüestions per tal d'obrir una reflexió i debat al voltant d'aquesta temàtica.
Activitats de la trobada
Conferència d’Enrica Piccardo: «“Nous sommes tous plurilingues” (Wandruszka, 1979). Le plurilinguisme comme manière d'être: dimensions linguistique, cognitive et émotionnelle»
Taller de la conferenciant: «Vision plurilingue, perméabilité des langues et nouvelles postures pédagogiques»
Presentació del Pla marc per al plurilingüisme, a càrrec del secretari general de Polítiques Educatives del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Joan Mateo
Conferència d’Enrica Piccardo: «Entre défis et opportunité: plaidoyer pour une vision plurilingue de l'enseignement supérieur»
Inscripcions a la trobada
La inscripció a un o als dos actes de la trobada es pot fer des del programa (francès, català).
La història de la RTVV és la d'una frustració per a alguns, els valencians, i la d'un gran èxit per a uns altres, els supremacistes castellans que, fins ara, ens han governat.
Més enllà de la comprensible il·lusió que despertà al seu inici, i del treball honest i valuós de molts professionals que s'hi han deixat la pell, les forces polítiques que han ocupat el palau de la Generalitat mai no han tingut cap interés per fer una ràdio o una televisió valencianes.
Des de l'infame Amadeu Fabregat amb les ridícules llistes de paraules prohibides (només pot prescindir de paraules aquell que no parla una llengua més que per a dissimular), fins a l'estafador Zaplana, que les justificava les pel·lícules exclusivament en castellà amb el poderós argument que “así no se discrimina a nadie”, o l'actual Fabra, paradigma d'una mediocritat grisa i acastellanada, que ha beneït la cesura de TV3 promoguda per l'egolatria fatxenda del seu antecessor, els successius governs s'han ocupat amb eficàcia que els valencians no tinguérem uns mitjans de comunicació capaços de contribuir de veritat a la normalització del valencià.
El supremacisme necessita mantenir en precari el poble sobre el qual s'imposa. Com que no hi ha cap superioritat real de cap grup humà sobre cap altre, l'única manera de mantenir la submissió és deteriorar tant les condicions del subordinat, que arribe a creure's realment inferior. I aquest és l'objectiu real que han perseguit i que encara persegueixen.
Perquè només qui se sent inferior tolera que el discriminen, n'abusen i l'espolien sense treva. Només que s'ha engolit totes les patranyes supremacistes pot suportar que el governen unes elits patèticament incompetents i palmàriament discapacitades per a qualsevol cosa que no siga robar i abusar d'una autoritat que els ve de l'engany permanent i de la trampa institucionalitzada.
El PP, només tensant una mica més el llaç que el PSOE els havia facilitat, ha usat la RTVV com un instrument d'agitació i propaganda. Han convertit la ràdio i la televisió públiques en un full parroquial de qualitat ínfima i dedicat en exclusiva a llepar públicament les sabates dels seus amos. Han saturat la plantilla de comissaris polítics, estómacs agraïts i inútils de tota mena. Han regalat els diners públics als seus 'amiguitos del alma' que omplien la graella de programes miserables, específicament dissenyats per a embrutir els cervells més desproveïts de recursos.
Pel camí, han perdut el prestigi, la credibilitat, i l'audiència. Han acabat fent un ERO tan manifestament il·legal que es fa difícil creure que no sabien que els el tombaria fins i tot un sistema judicial tan poc independent i fiable com l'espanyol. I què?
No els importa perquè quan l'objectiu és només destruir, des del poder sempre tens les de guanyar. Mentre poden esprémer un recurs, ho fan. Quan no, el deixen caure. Ells sempre guanyen.
Tancant RTVV ara s'eviten que el pròxim govern dispose d'uns mitjans públics capaços de transmetre un missatge diferent dels seus mesquins eslògans de fireta, de les seues mentides de fariseus bavosos, del seu estil de sangoneres insaciables. Avancen encara un pas més en l'objectiu d'exterminar qualsevol mitjà de comunicació en valencià. No n'hi havia prou d'emetre un 75% en castellà, perquè és encara millor un 0% en valencià.
La qüestió de fons és si, amb totes les maniobres que han perpetrat, els successius partits supremacistes que ens han governat fins ara, han aconseguit o no fer-nos creure que els valencians som realment inferiors. Perquè només un autèntic sentiment d'inferioritat instil·lat fins al moll de l'os pot fer que un poble suporte el govern d'uns individus tan manifestament deshonestos i tan profundament mediocres com els lladres que ens governen. La pregunta és què més els deixarem destruir abans de fer-los fora de les institucions?
Si ho deixem al seu albir, ho destruiran tot: llengua, cultura, paisatge, recursos, teixit productiu i, a poc que puguen, el mateix paisanatge. Ells no hi tenen res a perdre. No formen part de la nostra cultura. No són del nostre poble. Són només fills i hereus de l'avarícia atàvica dels explotadors.
A ells no els canviarem. La qüestió és, ho torne a dir, fins quan tolerarem que ens continuen xuplant la sang i rient-se en la nostra cara.
Unionistes i sobiranistes, les noves denominacions encunyades per redibuixar el conflicte ara que es planteja d’una forma tan diferent a la tradicional (vull dir, ara que per fi ha passat d’utopia a possibilitat ben real), són útils i clares. Però arran de la manifestació fatxenda del 12-O, ni que fos per uns quants dies vam tornar a sentir parlar molt de fatxes, que tot i ser molt entenedora és una denominació que tendim a arraconar perquè conté un deix despectiu que la correcció política suporta malament.
Estic segur que si féssim una enquesta la majoria de parlants contestarien que no és un terme normatiu. I sí que ho és. I a més a més per partida doble. El significat primer de fatxa és el mateix que té l’italià, el de cara, i més concretament ‘aspecte exterior d’una persona o cosa’, allò que col·loquialment solem anomenar la pinta que fa algú o alguna cosa (i que, sí senyor, també és correcte). D’aquí ve un altre terme afectat per la mateixa síndrome de rebuig. Fatxada, que seria la cara d’una casa, ha seguit el mateix camí etimològic i tragina idèntic estigma, de manera que la totalitat dels usuaris el rebutgen, erròniament, per castellanisme i empren en exclusiva façana (que, ves per on, deriva del terme llatí del qual també prové l’italià faccia).
Avui per avui, i per més que aparegui al diccionari, res fa pensar que fatxa retorni mai a la llengua viva en aquest sentit. En l’altre, en canvi, tot i estar en lleugera regressió encara es manté ben viu. La paradoxa és que l’origen de fatxa com a sinònim d’ultradretà sí que és anòmal, perquè seria una reducció argòtica de feixista, influït per l’original italià fascista. És a dir, que no tindria res a veure amb la cara sinó amb el feix, el fascio littorio d’on aquesta ideologia va treure el nom.
Tanmateix, el més simpàtic de tot, si em permeteu l’adjectiu, és l’associació popular que fem sovint entre el fatxa a l’espanyola i el fatxenda, un lligam que mentalment costa molt poc de fer i que en canvi lingüísticament no coincideix gens. Fatxenda també prové de l’italià, de faccenda, ‘assumpte, qüestió’, que al seu torn venia del llatí facienda ‘feina pendent, que s’ha de fer’ (per tant, del verb fer). És a dir, que el fatxenda és aquell que galleja de tenir molts assumptes pendents, en general d’estar molt ocupat, molt enfeinat. Cosa que, ja es veu, no és gens prerrogativa dels ultres, que sovint l’única feina que tenen per fer és gallejar, amenaçar i, si s’escau, atonyinar els qui no veuen la realitat amb la mateixa fatxa que ells.
Dimarts 19
de novembre es presenta a Barcelona el llibre Un rèquiem pel catanyol de Jordi Sedó, a
les set de la tarda, a la seu nacional d’Òmnium Cultural (c. Diputació, 276,
principal).
El llibre
aplega tots els articles que l'autor va publicar regularment a la revista
Escola Catalana, sota el títol
genèric “Sense pèls a la llengua” al llarg de deu
anys.
Més informació sobre el llibre a l’enllaç http://mestres.ara.cat/paraules
Els guanyadors de les
diverses modalitats han recollit, la nit del divendres 8 de novembre, el trofeu
dissenyat per l’artista Manuel Boix, en el tradicional sopar de lliurament dels
Premis Literaris Ciutat d’Alzira. L’acte ha estat presentat per la periodista
Amàlia Garrigós, amb l’acompanyament musical de l’espectacle «Sis veus per al poeta» i l’actuació de la Nova Muixeranga d’Algemesí. Hi
han assistit vora 800 persones, entre les quals hi havia una gran
representació del món de la política, la cultura, l’educació i l’economia, fet
que contribueix perquè, any rere any es consolide el prestigi d’aquests Premis.
Hi han estat presents autoritats, líders polítics, representants dels principals
sindicats i també d’entitats com Escola Valenciana. A aquesta edició s’havien
presentat un total de 199 originals, i s’ha repartit entre els guanyadors
una dotació global de 65.500 €.
El XXV Premi de
Novel·la Ciutat d’Alzira, dotat amb 16.000 € per l’ajuntament
d’aquesta localitat, ha correspost a Les escopinades dels
escarabats, d’Andreu Martín. Aquesta novel·la negra ens endinsa
en un escenari de crisi i corrupció que gira al voltant de l’assassinat violent
de dos socis d’una assessoria financera. Blanqueig de capitals, periodistes
sense escrúpols, escarnis, poderosos corruptes... són alguns dels ingredients
d’una trama absorbent i rotundament actual que el mestre de la novel·la negra
adoba amb una forta dosi de crítica.
Andreu Martín
(Barcelona, 1949) és un referent indiscutible de la novel·la policíaca. Ha rebut
premis com el Círculo del Crimen i, en tres ocasions, el Premi Hammet, concedit
per l’Associació Internacional d’Escriptors Policíacs. Va guanyar el Premi
Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil 2006 amb La nit que Wendy va aprendre
a volar, el primer d’una sèrie de novel·les policíaques juvenils que ja
compta amb quatre títols.
Jugar a ser
déus, de Salvador Macip i Chris
Willmott, és l’obra guardonada amb el XIX Premi
Europeu de Divulgació Científica Estudi General, dotat amb 12.000 €
per la Universitat de València. Aquest treball ens presenta alguns dels
descobriments més revolucionaris de la biomedicina actual –la clonació, la
medicina regenerativa, etc.– amb els beneficis que comporten, però també amb
l’impacte que tindran socialment els canvis irreversibles que impliquen. Una
obra en què els autors plantegen moltes preguntes i proporcionen la informació
necessària per tal que el lector puga respondre-se-les.
Salvador Macip (Blanes,
1970) és metge, investigador i escriptor. Actualment dirigeix un grup de recerca
sobre el càncer a la Universitat de Leicester (Regne Unit). Ha publicat diversos
títols de divulgació científica, a més d’obres de ficció com novel·les i contes.
Chris Willmott (Guildford, 1967) és professor del
Departament de Bioquímica de la Universitat de Leicester i s’ha centrat en
l’estudi del camp de la bioètica.
El jurat del XV
Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta –que
aquesta entitat dota amb 8.000 €– ha distingit Mediterrànies,
d’Eduard Mira. Aquesta obra ens proposa un gran viatge a través del temps
per les riberes de la Mediterrània, enllaçant les arrels de les seues cultures i
religions, des dels orígens fins a l’actualitat. L’autor ens ofereix un discurs
molt personal sobre com s’han forjat les cultures europees. Eduard Mira
(València, 1945) és doctor en Geografia i Història, a més d’escriptor i membre
de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més del seu pas per diverses
universitats estatals i estrangeres, ha dirigit els instituts Cervantes de
Nàpols i Brussel·les.
Pel que fa al VIII
Premi de Poesia Ibn Jafadja –patrocinat amb 5.000 € per la UNED– ha
sigut per a Antoni Defez per Metralla
Esparsa. Aquesta obra és un intent, no exempt d’ironia, de reconstruir
els bocins d’un mateix en què va convertint-se amb els anys l’existència de
cadascú: els fets viscuts, l’incert avenir, el present desconcertant... Antoni
Defez (València, 1958) és doctor en Filologia i professor a la Universitat de
Girona. Per la seua obra poètica ha rebut guardons importants com el Premi Roís
de Corella i el Vicent Andrés Estellés de Poesia de
Burjassot.
Narrativa juvenil i
infantil i teatre
D’altra banda, hi ha
tres categories dels Ciutat d’Alzira 2013 els veredictes de les quals ja
s’havien fet públics: el VIII Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca, el
XVIII Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil i el XVIII Premi de Narrativa
Infantil Vicent Silvestre.
El passat 25 d’octubre
es féu públic el guanyador del Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i
Roca. El conegut director i actor Carles Alberola era designat
guanyador per unanimitat del jurat amb l’obra M’esperaràs?. Amb la
ironia i l’estil inconfusible de l’autor, aquesta obra ens presenta un viver
d’emocions i situacions engrescadores que se succeeixen a partir de la trobada
de dos amics, a qui la vida ha tractat de manera molt diferent, que es reuneixen
a sopar a casa d’un ells. Carles Alberola (Alzira, 1964), fundador i director de
la companyia valenciana de teatre amb més projecció, Albena Teatre, ha estrenat
obres amb un gran èxit de públic i de crítica com O tu o res,
Currículum, Besos, Spot, Mandíbula afilada o Que
tinguem sort!. Així, s’ha consolidat com un referent i ha assentat les bases
d’una nova manera de concebre la creació teatral.
Enguany, a més,
Déus, treballs i dies, de Manuel Molins, ha estat distingida com a obra
finalista. L’obra planteja un xoc de les relacions humanes amb un fons molt
actual, marcat per l’atur i altres problemes. Manuel Molins és també un dels
dramaturgs valencians més destacat i prolífics de l’actualitat, amb més d’una
trentena d’obres escrites.
El veredicte del
XVIII Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil i del XVIII Premi
de Narrativa Infantil Vicent Silvestre es va fer públic el 31 d’octubre.
Esperant la lluna, de Vicent Sanhermelando Bellver, va
obtenir el Premi Fundació Bancaixa que aquesta patrocina amb 16.000 €.
L’obra recrea els mesos previs a la conquesta de València per part de Jaume I
des de la perspectiva musulmana. Jaume, un jove mestís, es posa a treballar com
a servent d’una família acomodada i s’enamora de Farah, qui només es pot casar
amb algú de la seua classe social. Tan sols l’arribada dels conqueridors
canviarà les coses fins a un extrem insospitat. Vicent
Sanhermelando Bellver (Alboraia, 1957) compagina la tasca docent amb
l’escriptura. La seua vocació literària va ser tardana i s’inicià amb relats
curts, alguns d’ells reconeguts amb diferents premis. És autor de les obres
juvenils El diari del pare i Un pont sense baranes. El jurat va
designar finalista L’aurora de la fi del món, de Pep Castellano. Es
tracta d’una novel·la postapocalíptica que imagina com seria la societat després
d’una tempesta solar que destrueix tots els sistemes elèctrics.
Pel que
fa al XVIII Premi de Narrativa Infantil Vicent
Silvestre, que Edicions Bromera dota amb 2.500 €, El guardià dels
cinc secrets, de David Navalón Bernabeu, ha sigut l’obra guanyadora.
Es tracta d’una història on l’estima per la natura i la cultura popular es
barregen amb llegendes i personatges misteriosos, gràcies als quals els més
joves podran acostar-se a una part del nostre patrimoni com ho fa David, el
protagonista de l’obra, després de passar unes vacances tot sol al poble del
iaio. David Navalón Bernabeu (Albaida, 1978) és mestre d’Audició i Llenguatge al
CEIP Sant Jaume d’Onil. Fa deu anys que treballa en el món de l’ensenyament i ha
publicat diversos articles de caire pedagògic en revistes especialitzades. El
guardià dels cinc secrets, però, és la seua primera obra
literària.
Cal esmentar també que
l’escriptora de Simat de la Valldigna, Lourdes Boïgues, ha sigut designada
finalista amb l’obra Tu t’ho perds, julivert!, una història de màgia i
fantasia on es barregen misteris i donyets entremaliats.