InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 896 (dijous 14/11/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Joan Tudela - Plantem cara?
 
3) J. Leonardo Giménez - Abaratir, acovardir, engordir i altres
 
 
5) Núria Puyuelo - La plantada
 
 
7) David Paloma - Espelmes al vent
 
8) Florenci Crivillé i Estragués - Un vocatiu genitiu
 
 
10) Jordi Davó - 99
 
11) IV Col·loqui Internacional "La lingüística de Pompeu Fabra"
 
12) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 108).
 

357. No sé què passarà amb la llengua catalana d'aquí a cinquanta o cent anys. D'allò que estem convençuts és que dependrà del que fem ara.

 

Jordi Porta

Filòsof i president d'Òmnium Cultural (2002-2010)

 

 

2)

 

Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dissabte 2 de novembre del 2013

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 16 de gener del 2007)

I és clar que sí. Plantem cara, en defensa del català! Ei, però on hem de plantar cara és davant del mirall, a veure si, amb una mica de sort, ens cau la cara de vergonya. El problema número 1 de la nostra llengua és el dèficit d'ús en les relacions interpersonals, oi? Doncs això depèn de nosaltres.

El mal del català és que ha de lluitar, alhora, contra els enemics declarats i contra els falsos amics. Hi ha centenars de milers de persones que estimen molt el català… però amb un amor paralític: no mouen ni un dit per augmentar-ne la vitalitat.

Si fóssim a la Barcelona dels anys quaranta i jo m'obstinés a viure en català com faig ara, el franquisme una de dues: o em tancaria en un manicomi o m'afusellaria al Camp de la Bóta. Ara, en canvi, la llei m'empara i ningú no m'ho prohibeix. Fa anys vaig haver de fer –això sí– el petit esforç psicolingüístic d'adquirir el costum de no passar-me innecessàriament al castellà i ara, molt de tant en tant, em toca gestionar algun petit conflicte idiomàtic. Si els que vivim plenament en català, que ara som una petita minoria, fóssim una gran minoria, la vitalitat del català seria imparable.

Però n'hi ha que si en un bar demanen en català un cafè amb llet i els serveixen en castellà un cafè amb gel, s'exclamen fins al punt que diuen que això és una tortura. Si us plau! Una mica de respecte per les víctimes de la Gestapo! En conclusió, jo crec que plantar cara vol dir increpar el públic. El nostre públic. A veure si reacciona!

Aquest article meu del 2007, que ara subscric plenament, planteja una qüestió molt interessant: la responsabilitat personal que tenim –o no– a l'hora d'avançar cap a la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. Fa dècades que, dins del catalanisme lingüístic, hi ha divisió d'opinions sobre aquest tema.

Jo sóc des de sempre dels que pensen que el present i el futur del català depèn de mi i de tu i d'ell i d'ella i de nosaltres i de vosaltres i d'ells i d'elles. No només, és clar. La política també existeix i és importantíssima.

Però, quan vaig escriure i publicar aquest article, la consigna era PLANTEM CARA. A qui havíem de plantar cara? Doncs, segons els impulsors de la campanya, als nostres polítics… El mal és que molts compatriotes dediquen tant de temps i tanta energia a denunciar –amb raó, que consti– el que haurien de fer i no fan els polítics, que arriba l'hora d'anar a dormir i ells no han trobat en tot el sant dia el moment de fer res de bo a favor de la vitalitat del català en la seva vida quotidiana.

A mi –abans i ara– el que més gràcia em fa de tot plegat és que els qui es dediquen a atacar els polítics (que és gratis) i a exculpar els ciutadans (que vol dir afalagar el públic) tenen fama de “valents”. Paciència.

 
3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 25 d'octubre del 2013
 
Abaratir, acovardir, engordir i altres
 
J. Leonardo Giménez

 

Un amic em suggerix que tracte en esta columneta sobre el verb “abaratir” i altres que en el valencià de sempre s'acaben en –ir com, “aclarir”, “acovardir”, “engordir”, “engrandir”, “endolcir” i alguns més. Em fa el suggeriment després de llegir la columneta de la setmana passada, titulada “Baratar i barata”, i de l'aclariment que ha hagut de fer a la seua filla sobre el significat de “baratar”, que no té res a vore amb ‘abaixar o disminuir el preu d'una cosa', ‘fer més barat', sinó amb ‘bescanviar, intercanviar, permutar', com deiem la setmana passada. I tampoc és com el castellà “abaratar”, com ho deia ella. A eixe significat i a eixa acció correspon el nostre “abaratir” mencionat: “Els preus de les vivendes estaven molt alts, calia abaratir-los”, “Els llibres s'haurien d'abaratir”. Este verb està sofrint la interferència del castellà “abaratar” i, a més, com molts altres, també patix la pressió de la nostra forma acabada en –ar, que col·loquialment vampiritza, especialment entre la joventut i nouparlants, alguns verbs de la tercera conjugació, com els citats al principi, que en alguns casos, es canvien per “aclarar”, “acovardar”, “engordar”, “agrandar”, “endolçar”.
Un dels verbs més vampiritzats és “engordir”. Se sent encara, però poc; en el carrer està guanyant la partida “engordar”, pels dos motius mencionats. Però és la forma tradicional i normativa, i no l'acabada en –ar, pròpia de la llengua de ponent, que seca i sema paraules i expressions ben nostres i genuïnes. “Engordir”, i no “engordar·, és ‘fer tornar (o fer-se) gord/a', parcialment sinònim de “engrossir” o “engrossar”, ‘fer (o tornar-se gros/ossa)'. Tenim la macabra sentència “Engordir per a morir”, expressió ben tètrica, però ben certa perquè a vore què fem amb els porcs i amb altres animals sinó encebar-los i fer-los ben gords o grossos per destinar-los a la nostra alimentació i art culinària, amb sacrifici previ de l'animalet corresponent.
 De manera que abaratiran (i no “abaratarán”) o no els preus. El o la jutge aclarirà (i no “aclarará”) la trama de torn. Que ningú s'acovardisca (i no s'”acovarde”) davant els vampirs financers. Lluitarem per engrandir (i no “agrandar”) l´ús d'esta llengua. Que els mentirosos no enganyen ni endolcisquen (i no “endolcen) els efectes de la crisi.  I procurarem no engordir (i mai “engordar”) més del compte, per raons de prevenció de la salut.
 
4)
 
Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ dissabte 26 d'octubre del 2013
http://blogs.laveupv.com/josep-miquel-bausset/blog/2203/pompeu-fabra-i-el-valencianisme-republica
 
Pompeu Fabra i el valencianisme republicà
 
Josep Miquel Bausset

Editat per la Fundació Carles Salvador, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Benassal, l'Institut dEstudis Catalans, la Fundació Huguet i Bancaixa-Fundació Caixa Castelló, el professor Vicent Pitarch ha piblicat el llibre Pompeu Fabra. L'autoritat admirada pel valencianisme, una obra nascuda “per la descoberta d'una targeta postal que adreçà Pompeu Fabra a Gaetà Huguet Segarra, la primavera de 1939.”

En aquesta obra, el professor Pitarch destaca la influència del mestre Fabra en el valencianisme del primer terç del segle XX, representat entre d'altres per Carles Salvador, Almela i Vives, Àngel Sanchez Gozalbo, Manuel Sanchis Guarner o Gaetà Huguet.

Va ser Àngel Sànchez Gozalbo, “un dels fundadors de la Castellonenca i sens dubte el suport essencial del Butlletí de la Societat, sobretot durant el franquisme”, qui el 1937 “no dubtaria a reconèixer en Pompeu Fabra, el gramàtic de la generació actual”.

Fruit de la col·laboració dels intel·lectuals castellonencs amb Fabra, va ser la visita que aquest gramàtic i romanista, va fer a Castelló el 23 de novembre de 1935. Pompeu Fabra, acompanyat de Joan Coromines, Ramon Aramon i Josep Mª de Casacuberta, visità “la Societat Castellonenca de Cultura i altres elements valencianistes”. .

El mateix 23 per la vesprada, i fins el 27, Fabra i els seus acompanyants visitaren València, on tingueren “una reunió de treball a l'entorn del nomenclàtor del País Valencià amb Nicolau Primitiu i Manuel Sanchis Guarner”. Fabra visità també el consell de Proa, el Centre de Cultura Valenciana, l'Agrupació Valencianista Republicana, el Centre d'Actuació Valencianista, Acció Valenciana i Lo Rat Penat. Va ser un editorial del consell de redacció de Lo Rat, el 1968, (centenari del naixement de Fabra) que recordava “un gramàtic català que va realitzar la unitat ortogràfica de la llengua que parlem les dues bandes de la ribera baixa de l'Ebre”. Lo Rat Penat admetia que Fabra va haver de “lluitar amb una sèrie de senyors que es negaven a sotmetre's a una unitat gramatical que no fora la seua, ja que el desgavell era molt gran, produït per aquells que no volien acceptar un mínim d'unitat gramatical, amparant-se en el desconeixement lingüístic”. Aquest text de Lo Rat Penat acabava recordant “aquell home que tant de benefici va fer, posant al dia una llengua parlada per set milions d'homes que viuen a la ribera de la Mediterrània, des de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó”.

Un paper important en la difusió de les idees de Fabra, el va tindre el mestre Carles Salvador, considerat “el primer fabrista valencià, divulgador incondicional de l'obra fabriana i referent indiscutible del valencianisme i del fabrisme”, com destaca Vicent Pitarch. De fet, com digué anys més tard Josep Mª de Casacuberta, Fabra sentia “una viva admiració per l'eficaç tasca gramatical de l'enyorat Carles Salvador”, que fou segons Pitarch, qui adaptà l'obra magna de Pompeu Fabra “a la realitat valenciana”.

Per tot això, Fabra esdevingué “tan indiscutible com necessari al si del valencianisme” i el “mestre eficaç que va guiar la construcció d'elements bàsics del nou valencianisme, que es bastia tot al llarg del primer terç del segle XX” . Fabra, de fet, va exercir una influència determinant “damunt els promotors d'una de les gestes cabdals que havia fet triomfar el valencianisme de la primera meitat del segle XX: les Normes de Castelló”. Per això, al si del valencianisme “restava absolutament inalterable el reconeixement de l'autoritat de Fabra”, com escrigué el poeta Xavier Casp, el 1945. Va ser així, com el fabrisme va ser compartit, segons el professor Vicent Pitarch, “pels regionalistes i nacionalistes, republicans i conservadors, dretes i esquerres”, degut a l'autoritat d'aquest “reconstructor de la nostra llengua”, com el definí Carles Salvador.

L'obra tan interessant del professor Vicent Pitarch recull i analitza també un inventari considerable de documents i testimonis, que confirmen l'acceptació que va tindre la doctrina fabriana en el valencianisme de la República, gràcies en bona part a l'entusiasme de Carles Salvador, anomenat “un polític de l'idioma”, pel periodista Vicent Partal.

Cal dir que enguany celebrem el centenari de la primera publicació en valencià del mestre Carles Salvador, a Foc y Flama. I que al CRAI de Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona, es pot vore la Mostra Bibliogràfica sobre Carles Salvador.
 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 25 d'octubre del 2013
 
La plantada
 
Núria Puyuelo
 
La plantada del president de la Generalitat, Artur Mas, a la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, en l'acte de Foment del Treball de la setmana passada va aixecar una bona polseguera política. Poques plantades tenen tant ressò mediàtic i per això avui dedicarem aquestes línies a parlar d'un verb tan arrelat en tots els sentits com és plantar.
 
Del llatí plantare, plantar és un d'aquells verbs que podríem definir com a polisèmic de mena. A banda de plantar raves i cols, plantar significa ‘ficar a terra l'extrem (d'un pal, d'una estaca, etc.), perquè s'hi mantingui dret', per exemple, «L'envelat, el faran a la platja; ja hi planten les antenes». Per extensió, també vol dir ‘enganxar, col·locar, posar', per exemple, un cartell a la paret, o metafòricament ‘pegar, clavar' una plantofada o un cop de puny a algú.
 
També té el sentit de ‘col·locar-se' i ens podem plantar a la porta d'una institució per manifestar-nos o amb poc més de mitja hora plantar-nos a Mataró amb un cop de cotxe. I fins i tot ens podem plantar jugant a cartes. Però el sentit que ens ocupa avui és el de ‘deixar, abandonar (algú)', per exemple, “en Martí ha plantat (o ha deixat plantada) la seva xicota”. En català, tenim altres maneres per expressar aquesta acció. Podem dir que el president va deixar a l'estacada la vicepresidenta del govern espanyol o que la va deixar tirada, tot i que aquest últim gir correspon a un registre molt més col·loquial, que podria desencadenar una altra crisi protocol·lària.
 
Altres expressions que han derivat d'aquest verb serien «plantar cara» a algú; «plantar botiga» és a dir, posar-la al carrer, per exemple; «plantar-se algú a tants anys», per no dir realment quina edat té; «plantar la bandera en un lloc», prendre'l, fer-se'n l'amo; «plantar guixes», caminar coixejant, o bé «plantar la bleda al clatell», que és sinònim d''ensarronar', per exemple, «vés amb compte que aquest et plantarà la bleda al clatell».
 
 
Sabíeu que...
 
Una altra plantada que no podem oblidar és la que fan els gegants just abans de començar la passejada o la cercavila en una trobada o una festa gegantera.
 
6)
 
Publicat en le reviata digital NÚVOL dijous 24 d'octubre del 2013
 
 
7)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 1 de novembre del 2013
 
 

Espelmes al vent

 

David Paloma

 

El 31 d'agost de 1997 la princesa Diana de Gal·les es va morir d'accident: el món anglosaxó, sobretot, la va plorar amb desconsol. 36 anys són molt pocs quan algú ens deixa. També ho arriben a ser 96, esclar, als ulls desemparats de les persones que estimen aquella persona. Recordo Elton John, el dia del funeral de la princesa, quan li va dedicar un emocionantíssim Candle in the Wind: “Adéu, rosa d'Anglaterra / Pots créixer sempre dins els nostres cors”.

 

He sabut, fa ben poc, la notícia que ens ha deixat la directora del Termcat, Rosa Colomer i Artigas, 47 anys. Molt jove. I, amb tot, els seus han estat intensos, intel·lectualment brillants, abans i durant la seva gestió al capdavant del Termcat: la Rosa va col·laborar en els llibres d'estil de la Caixa i de l'Ajuntament de Barcelona; també va revisar una part del lèxic especialitzat de la segona edició del Diccionari de la llengua catalana, de l'Institut d'Estudis Catalans, i sobretot va liderar el Termcat durant deu anys (2002-2012) amb entusiasme, rigor, respecte i generositat. Són paraules dels seus companys, que li han dedicat un text preciós en record i homenatge.

 

Diuen que la seva intuïció lingüística era excepcional i que no defallia en la voluntat explícita de compartir coneixement. És ben possible que els lectors d'aquesta columna coneguin la col·lecció «En Primer Terme». El desè títol, publicat fa menys d'un any, recull les actes de l'última trobada dels Espais Terminològics. La Rosa hi escriu el que no es va cansar mai de dir: que, per al Termcat, el punt de vista dels usuaris, experts i lingüistes és del tot necessari; que és imprescindible saber si els recursos són útils, si es difonen els termes, si s'utilizen.

 

“La veritat ens porta a les llàgrimes/ totes les nostres paraules no poden expressar / l'alegria que ens has dut al llarg dels anys”. Ho cantava Elton John i hi pensem ara alguns, potser molts, que ens hem quedat també orfes, en record de la Rosa Colomer, la Rosa del Termcat.

 

Destacat

Rosa Colomer i Artigas ha estat la responsable de la consolidació del Termcat com un referent terminològic a escala nacional i internacional. Va promoure trobades i espais terminològics i va ser presidenta de l'Associació Europea de Terminologia.

 

 
8)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/689203-un-vocatiu-genitiu.html?cca=1
 
 
Florenci Crivillé i Estragués
 
 
En el seu –com sempre, concís i esplèndid– article diari corresponent al passat divendres 25, Manuel Cuyàs ens parla de l'expressió “ai, fillus”. Jo la tinc viva en la memòria i en la forma que la cita –“Ai, fillus, que ets pesat”–, des que la vaig copsar al disc Festa major, del grup musical La Trinca. Apareix en la cançó Els gegants: “La geganta que es desperta el veu / al seu costat ben estirat. / Me'l fa fora d'un bon cop de peu. / “Ai, fillus, que ets pesat.” La lletra era del malaguanyat Jaume Picas i Guiu (Barcelona, 1921-1976), escriptor polifacètic i durant un temps lletrista del conjunt canetenc. Convé molt que no deixem perdre la riquesa idiomàtica que representen aquests girs. Gràcies, senyor Cuyàs, per retornar-nos-el, com heu anat fent amb tants d'altres.
 
 
9)
 
http://blogs.laveupv.com/josep-miquel-bausset/blog/2203/pompeu-fabra-i-el-valencianisme-republica
 
Pompeu Fabra ens parla de la ela geminada
 
Josep Maria Giralt
 
10)
 
Publicat en el blog El gran duc dimecres 6 de novembre del 2013
 
99
 
Jordi Davó
 
M'enganyà des del primer dia. Em va dir que seria una cosa i va ser tota una altra. Per culpa seua entrava a casa gentola impresentable: xulos i fulanes fluixos de bragueta, bròfecs de crit fort, polítics de ponent i d'altres aponentats, pallassos sense gràcia, flamenques ben poc flamenques, el festival de l'OTI… Allò era un infern, en la tómbola del món catòdic m'havia tocat la penyora. Es gastava els diners que no teníem, era mentidera, tendenciosa, maquinadora, puta, beata, coenta i no sé quantes coses més. Però jo l'estimava, l'estimava, sí, perquè era meua.
 
Ara que me l'han morta, vull oblidar tot això. Recordaré tot el que em vas donar de bo, tot el que vam viure junts quan jo et mirava al ulls i tu em parlaves la meua llengua. L'humor de Joan, la Bola, els dibuixos tots —Shin Chan en valencià em resulta més graciós que en dialecte barceloní—, la saviesa d'en Pellicer, magnífics documentals de la BBC doblats en un valencià correctíssim, els documentals de producció pròpia, Remeis al rebost, Cor de festa (pobre Julio, se n'anà sense aprendre a pronunciar les vocals obertes), les retransmissions de la Calvalcada, i les del Misteri d'Elx, Trau la llengua, Gormandia, les sèries, jo no veia l'Alqueria, però ma mare sí, Maria Abradelo com a exemple d'integració…
 
Descansa en pau, estimada RTVV. No ressuscitaràs al tercer dia, serà cosa d'any i mig. Seràs el Nou Nou i seràs per fi la nostra, de tots.
 
11)
IV Col·loqui Internacional "La lingüística de Pompeu Fabra"
 
Organitza: Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i l'ERLEU (Equip de Recerca en Llengua, Estructura i Ús de la URV).
 
El col·loqui se celebrarà a Tarragona, del 18 al 20 de novembre.
 
Pàgina web del Col·loqui http://www.urv.cat/dfilcat/ivcolloquifabra.html
Tercera circular http://www.urv.cat/dfilcat/media/upload/arxius/2013/3a_circular_iv_col_loqui_fabra.pdf
 
Aquesta activitat està dedicada a la commemoració del centenari de les Normes ortogràfiques de l'IEC.
 
 
Secretaria de la Secció Filològica
Institut d'Estudis Catalans
C/ Carme, 47
08001 Barcelona
Tel. ++ 93 270 16 30
Fax ++ 93 270 11 80
 
12)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - nuvolet
 
2) Eugeni S. Reig - oi
 
3) Antoni Llull Martí - Traduccions automàtiques
 
4) Albert Pla Nualart - Sense que ningú l'aturi
 
5) Albert Branchadell - Una historia de desapego
 
6) Josep Daniel Climent - - El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (II): la participació dels valencians
 
7) David Paloma - Aquell home de gran ardit
 
8) Tobies Grimaltos - Parlar castellà
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací