351. Si el català no té un
territori on és llengua comuna i necessària, no hi ha res a
fer.
Albert Pla Nualart
Lingüista
Passa sovint que els parlants, majoritàriament de forma inconscient, tendim a canviar els nostres hàbits lingüístics en registres formals per tal d'assimilar paraules o estructures que ens sonen més ‘cultes' davant d'aquelles que fan més pinta de vulgars.
Tanmateix, en moltes ocasions aconseguim l'efecte contrari, sobretot si no tenim bones referències i imitem models que fan ús de formes que afecten negativament el geni de la nostra llengua.
És el cas, per exemple, del dualisme acostar (-se) i apropar (-se): des de fa uns anys un bon grapat d'autors, com ara Eugeni S. Reig, Leonardo Jiménez, Núria Puyuelo, Màrius Serra o Toni Teruel ens alerten d'un ús abusiu del verb apropar, sorgit a finals del segle XIX i d'aplicació ben poc popular que està arraconant el nostre acostar, que forma part de la tradició lexicogràfica catalana des de fa quasi huit segles i continua vigent en la parla del carrer.
En el cas de la formació del verb apropar, del que no som conscients és del castellanisme que estem adoptant, ja que el seu origen resulta d'aplicar exactament el mateix procediment lèxic que ha fet el castellà: si de cerca, ells han fet l'adjectiu cercano/a i el verb acercar, nosaltres de prop hem creat proper/a i apropar. Castellanisme mental, en diuen d'això. Però sembla que estos estudis i recomanacions no han tingut efecte en la llengua estàndard, que continua usant apropar en detriment d'acostar. Així, últimament llegim que “Marc Márquez s'apropa al títol” (diari Ara) o que “El Saló Eròtic de Barcelona s'apropa als 20.000 visitants (324.cat)” entre molts altres exemples procedents d'àmbits i zones dialectals distintes. També en la llengua del carrer tenim nombrosos exemples de gent que darrerament sempre ens demana que ens apropem, influenciats per la presumpta idoneïtat del verb en qüestió.
La llengua popular mai no ha dubtat en acostar-se quan vol posar una cosa a prop d'una altra, tal com determina la tradició i els diccionaris. A més, segons el matís, també ens arrimem a la paret quan passa un cotxe, o segons la variant dialectal ens
arrambem o atansem a algú o alguna cosa. Un ventall de formes ben útils sense haver de recórrer a l'apropament que ens acapara des de l'elitisme lingüístic.
Un altre derivat calcat que hem esmentat, l'adjectiu proper, s'ha endinsat també en els nostres hàbits per a substituir pròxim/a, una paraula que usem amb millor precisió i que indica amb més rigor la idea d'una successió immediata en el temps o l'espai: “T'espere el pròxim dia” o “eixa estació és la més pròxima a ma casa” són solucions molt més naturals, vàlides i genuïnes que les respectives properes, que escoltem com si d'una forma patrimonial i nostrada es tractara. No cal, per exemple, que ens convoquem per a la propera reunió, si ja disposem de l'adjectiu que toca.
Per tots eixos motius caldria que no desconfiàrem tant de la nostra intuïció i del nostre lèxic del dia a dia. Com a parlants, i com a transmissors d'un llegat tan preuat com és el de la nostra llengua, molt millor si continuem sent pròxims i no deixem d'acostar-nos, com fem ara i hem fet sempre.
Amb motiu del centenari del naixement de Salvador
Espriu, Bromera vol contribuir a difondre l'obra d'aquest autor, que és, sens
dubte, un dels màxims exponents de la literatura catalana contemporània. Se'l
coneix, sobretot, com a poeta, però convé no oblidar la prosa narrativa que va
conrear, de temàtiques i registres ben
variats.
Gaudeix del poeta i descobreix el narrador amb Poemes i narracions, una antologia a cura d'Antoni
Prats.
S'ha publicat l'onzè número de la
revista electrònica Llengua, Societat i Comunicació (LSC), del Centre
Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de
Barcelona.
L'objectiu de Llengua, Societat
i Comunicació és posar a l'abast de la societat el treball realitzat en el
món universitari per tal que pugui revertir-hi d'una manera pràctica. La
publicació del número actual, titulat «Llengua i complexitat», pretén donar un
impuls a la formulació i difusió del fenomen de la complexitat, sobretot pel que
fa a la seva aplicació sobre els fets sociocognitius relacionats amb el
llenguatge.
Podeu consultar tots els articles a través del següent enllaç: http://revistes.ub.edu/index.php/LSC/issue/current
Ha estat un goig passar aquest cap de setmana a València, amb motiu de la 42a edició dels premis Octubre que convoquen, incansables, l'editorial TresiQuatre i Acció Cultural del País Valencià. A mi em tocava fer de jurat del premi de poesia, que no gens casualment porta el nom de Vicent Andrés Estellés, i ha estat una excel·lent ocasió de constatar que al País Valencià, en contra del que moltes vegades es prejutja des de Catalunya (i des de les Balears), no tan sols hi ha país, sinó que hi ha un país cada vegada més sa, més fort, més compromès i més despert, obert i espavilat, a pesar de la conjuntura política que els pertoca de suportar.
Els premis Octubre, l'Acció Cultural del País Valencià i l'editorial Tres i Quatre -que ara dirigeix, amb energies renovades, la filla d'Eliseu Climent i Rosa Raga, Laia Climent- són tres exemples notoris d'aquest vigor i aquesta força que es palpa arreu dels carrers, els locals i les converses que el visitant troba a València. Els premis d'enguany, també: en poesia, el mallorquí Miquel Bezares ofereix, amb Origen , un esplèndid llibre de maduresa artística que està cridat a convertir-se en una de les obres més importants de la poesia catalana de la primera vintena del segle XXI. I si el premi Vicent Andrés Estellés de poesia s'ha vist enguany honorat amb una obra d'envergadura, no ha quedat enrere el premi Joan Fuster, d'assaig: L'economia de l'absurd , del català Josep Burgaya, proposa una visió socioeconòmica, rigorosa però a la vegada amena, sobre les causes i les conseqüències d'aquesta crisi que fa cinc anys que patim, i que cada dia té, en efecte, més tints d'estafa. Tal com va dir el mateix autor, la solució del problema no és en l'economia, sinó en la política: torna a ser l'hora dels polítics dignes d'aquest nom, i no dels missus al servei dels dictats dels bancs i les grans empreses. El problema és com aconseguir fer aquest trànsit.
Ningú en té la clau, però molts intueixen que resideix en els moviments ciutadans. La Via Catalana del Principat, la marea verda de les Balears i la primavera valenciana del País Valencià són alguns d'aquests moviments, que proposen alternatives (atenció) des de la centralitat ciutadana, i no des de la marginalitat. Ara bé, en aquest cas sí que és necessari filar prim i adonar-se que els diferents moviments ni tracten del mateix, ni neixen de les mateixes causes, ni persegueixen els mateixos objectius. Com comentàvem un moment amb el filòsof Terricabras, tot fumant un cigarret al terrat de l'edifici Octubre, és necessari que acceptem que les velocitats i les raons de cadascun dels que Joan Fuster hauria anomenat Països Catalans és diferent: Catalunya va cap a la independència; les Balears es revolten contra un govern prepotent amb tints totalitaris; el País Valencià es busca a ell mateix i sembla que comença a retrobar-se. Tots són signes esperançadors, però de molt diversa consideració. Caldrà que cada terra faci sa guerra i, en acabar, comptarem. I, si pot ser, sumarem.