InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 888 (dijous 31/10/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
3) J. Leonardo Giménez - Oli en un cresol
 
4) David Paloma - Bauzá i companyia
 
5) Núria Puyuelo - "No hi ha que fer-ho"
 
6) Josep Fontana - Un aventurer intel·lectual
 
7) Miquel Sellarès - Max Cahner, forjador de patriotes
 
8) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 106).
 

349. El meu país és aquell on quan dius “Bon dia!”, et contesten “Bon dia!”.

 

Josep Pla

Escriptor

 

 

2)

 

Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dissabte 12 d'octubre del  2013
 

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 19 de desembre del 2006)

Cada cop som més els que pensem que el millor president de la Catalunya contemporània ha estat Enric Prat de la Riba. I és curiós perquè no ens identifiquem amb el seu llenguatge –s'anomenava regionalista– ni tampoc amb la seva ideologia –era conservador. Però reconeixem que governava amb visió de país, amb eficàcia, amb eficiència i sobretot sense cap sectarisme: triava sempre els millors en cada matèria (la tria de Pompeu Fabra és ben significativa).

Una de les tribunes de Prat de la Riba va ser l'Ateneu Barcelonès. El mateix fòrum on l'altre dia va tenir lloc una interessant conferència de Narcís Iglésias i Josep Grau sobre el llibre d'aquest La Lliga regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Escoltant-los, vaig arribar a la conclusió que la política lingüística de la Lliga mereix un elogi clar pel fet que va aconseguir quatre coses que avui dia ja no valorem prou, de tan assumides com les tenim, però que són bàsiques.

1) Dignificació del català: al segle XIX, la vitalitat del català era molt gran, però el prestigi social que tenia era gairebé zero. La Lliga va ser decisiva en la dignificació de la nostra llengua.

2) Codificació del català: gràcies al suport incondicional de la Lliga a Pompeu Fabra i al fet de crear l'Institut d'Estudis Catalans, la nostra llengua va poder disposar d'ortografia, gramàtica i diccionari.

3) Llenguatge administratiu: per primer cop a la nostra història contemporània, una Administració sencera –la Mancomunitat– va funcionar en català.

4) Discurs públic: la Lliga va incorporar per primera vegada la normalització social del català al discurs polític.

Déu n'hi do, tot plegat!

Avui no canviaria ni una coma, d'aquest article meu del 2006.

 

3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 11 d'octubre del 2013
 
Oli en un cresol
 
J. Leonardo Giménez
 
Fa uns quants dies vaig sentir dir al pare d'un xiquet problemàtic la locució “mà de sant”, un calc del castellà i estranya totalment a la parla valenciana. La frase era “Al meu fill l'han canviat de grup en l'institut i ha sigut com mà de sant”. L'autor de la dita és valencianoparlant d'adquisició un poc tardana, que molt bé, ja voldríem que n'hi hagueren molts milers més, però es nota que no domina el valencià del carrer i col·loquial, perquè eixa traducció, del castellà “mano de santo”, no l'haguera feta, crec, ningú que parle en esta llengua des de les primeres paraules. Un calc innecessari, que l'hem pogut vore també en algun blog, no revisat degudament. Ai, els traductors automàtics! En valencià, com en qualsevol llengua del nostre entorn, abunden les referències a sants concrets o al santoral en general, en el refranyer i en la fraseologia popular, però de vegades, allà on altres llengües els invoquen, nosaltres tenim solucions lingüístiques més terrenals i prosaiques. Per exemple per a eixa locució  disposem de l'expressió “oli en un cresol”. En la frase citada, en bon valencià seria “Al meu fill l'han canviat de grup en l'institut i ha sigut com oli en un cresol” que com sabem significa ‘aplicar un remei ràpid i molt eficaç'. En el mateix sentit, en altres parts i variants de la llengua, també tenim “oli en un llum”, que ve a ser el mateix”. No obstant, els sants els invoquem en moltíssimes altres expressions. Per exemple quan preguntem per quin motiu, quina fanalitat, quin pretext: “A quin sant?”, i no “¿A sant de què?”, que és un altre calc, més perillós que el mencionat anteriorment perquè està introduint-se en la parla de massa valencianoparlants de tota la vida. Es diu per a manifestar estranyesa per alguna cosa que algú proposa, “A quint sant em dius això?”, sinònim de “Per què em dius això?”. En alguns indrets, en el mateix sentit, li lleven el sant i dirien ¿Per quins cinc (o set) sous em dius això? En molts altres mantenim el sant com en castellà i “Dormim com un sant (o “com els sants”)”, és a dir, ‘profundament', cosa comprensible, perquè es veu que els sants, lliures de pecats terrenals, dormen ben tranquils i a gust. I les santes també, supose.
 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 18 d'octubre del 2013
 
 

Bauzá i companyia

 

David Paloma

 

El 16 d'octubre de 2007 Josep-Lluís Carod-Rovira va sortir al programa Tengo una pregunta para usted, de TVE. Una de les seves respostes va donar la volta a Espanya: jo em dic Josep-Lluís aquí i a la Xina Popular. Una veritat com una casa, mentre no se sigui Papa o membre de la reialesa, perquè llavors sí que els noms es tradueixen a la llengua d'arribada: el Papa Francesc es diu, depenent del lloc, Francisco, François, Francis o una llarga llista d'equivalències. Si s'és un ciutadà de peu, en canvi, cadascú té un nom de fonts (o de pila o de bateig) que pot mantenir inalterable vagi on vagi, també a la Xina Popular: si és Mariano no és Marià, i si és Artur no és Arturo. El nom pot ser compost, esclar. Per la raó d'abans, el fill dels ducs de Cambridge (Guillem i Caterina), es dirà d'una manera o altra segons la llengua d'arribada: en català sempre serà Jordi Alexandre Lluís. O simplement Jordi. Ni Jorge ni George.

 

Pel que fa als llinatges, el funcionament és semblant. Fixem-nos en Bauzá (José Ramón), per exemple, i en el que va publicar el 8 de maig de l'any passat el Diario de Mallorca: “El Consolat de Mar ha dado orden estricta a IB3 de que cuando pronuncien el apellido del president del Govern lo hagan con la fonética castellana, con la zeta en puro acento de la meseta”. Tanmateix, una cosa és com vols que t'anomenin i una altra, com s'hauria de dir el cognom en català. Al Principat alternen tres pronunciacions en els mitjans de comunicació: dir Bauzá amb la zeta castellana, dir-lo amb la zeta catalana (és a dir, amb essa sonora) i dir-lo com si s'escrivís amb una ce trencada (és a dir, amb essa sorda). Només aquesta última és la pronunciació correcta, en català, tant si escrivim Bauzà, Bausà, Baussà com Bauçà.

 

Agraeixo a Jaume Corbera i Elisabet Prim Bauzà els comentaris que m'han fet entorn d'aquesta qüestió. També recomano la lectura dels apunts lingüístics de Gabriel Bibiloni, que ja fa temps que s'hi va fixar amb gran encert.

 

Destacat

Hi ha cognoms catalans que mantenen unes grafies apartades de les normes ortogràfiques vigents. Trobem llinatges com Rosell, Rosich, Rusinés, Meseguer… escrits amb una essa intervocàlica que diem amb essa sorda.

 

 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 11 d'octubre del 2013
 

"No hi ha que fer-ho"

Núria Puyuelo

 

 

 

Les perífrasis verbals són la unió de dos verbs que expressen una única idea. En concret, estan formades per un verb auxiliar i un altre de principal, representat per un infinitiu, un gerundi o un participi. N'hi ha que expressen probabilitat (“Deus tenir molta set”), d'altres obligació (“Hem de llegir aquest manifest”), imminència (“Començava a ploure quan vam arribar”); intencionalitat (“Volem ser-hi abans de les set”) o reiteració (“Ho tornarem a intentar”). Ara bé, cal parar esment en algunes perífrasis que sovint es construeixen incorrectament. Aquest és el cas de les perífrasis de probabilitat, que s'han de formar amb el verb deure + infinitiu (o amb un verb acompanyat dels adverbis probablement, segurament o potser), però que són incorrectes quan s'expressen amb un temps futur o condicional. Per exemple, “Serien les dues de la matinada quan van plegar” o “Com ja sabràs, ho han deixat córrer”, en comptes de “Devien ser les dues de la matinada quan van plegar” o “Com ja deus saber, ho han deixat córrer”.
 
Una altra de les perífrasis que sovint es forma erròniament és venir + gerundi (“Fa setmanes que us vinc avisant que no vindrà”), que la podem corregir fent servir el temps verbal simple corresponent: “Fa setmanes que us aviso que no vindrà”).
 
Tampoc és correcte anar + infinitiu quan indica una acció d'un futur immediat en un context de present. Per exemple, “Vaig a dir-t'ho perquè ho sàpigues” o “El concert va a començar”. En aquests casos, hem de recórrer a les formes de futur: “T'ho diré perquè ho sàpigues” o “El concert començarà ara mateix”. Aquesta perífrasi només es pot utilitzar quan fa referència al passat: “Ho anava a dir però vaig callar”.
 
Finalment, per expressar l'obligatorietat d'una acció tenim diverses maneres de fer-ho: haver de + infinitiu; haver-se de + infinitiu; caldre + infinitiu; caldre + que + subjuntiu; ser necessari + infinitiu o ser necessari + que + oració subordinada. Són totalment inacceptables les construccions “tenir que”, “haver-hi que” i “ser precís que”. És a dir, la frase “No hi ha que fer-ho”, la podem corregir per: “No s'ha de fer”, “No cal fer-ho (o ‘que ho facis')”, o “No és necessari fer-ho (o ‘que ho facis')”.
 
Sabíeu que...
En català són incorrectes les perífrasis verbals formades amb venir + gerundi, “tenir que”, “haver-hi que” i “ser precís que”.
 
 
6)
 
Publicat en el diari ARA dimarts 15 d'octubre del 2013
http://www.ara.cat/opinio/firmes/josep_fontana/aventurer-intellectual_0_1011498907.html
 
Un aventurer intel·lectual
 
Josep Fontana
 

Vaig conèixer Max Cahner quan era un jove almogàver, amb qui penso que vaig coincidir alguna vegada a les classes, realment admirables, de Jordi Rubió als Estudis Universitaris Catalans. El recordo, després, quan en un pis de la plaça Universitat posava en marxa, en companyia d'Enric Lluch i de Jordi Carbonell, l'aventura de la Gran enciclopèdia catalana .

Penso que l'aportació que Max Cahner ha fet a la recuperació i modernització de la cultura catalana a través de la tasca realitzada per Edicions 62 i per Curial li ha fet guanyar un lloc important en la nostra història. Ell mai no va perdre l'estímul de seguir treballant pels mateixos objectius, com ho revela el fet que, quan es va veure apartat de les empreses editorials en què havia esmerçat, a més del seu esforç, la fortuna familiar, va emprendre encara una aventura intel·lectual tan notable com Literatura de la revolució i la contrarevolució, 1789-1849 , una obra a la qual em penso que no s'ha fet encara prou justícia.

 
7)
 
Publicat en el diari ARA dimarts 15 d'octubre del 2013
http://www.ara.cat/opinio/firmes/miquel_sellares/Max-Cahner-forjador-patriotes_0_1011498915.html
 
Max Cahner, forjador de patriotes
 
Miquel Sellarès
 

Des de l'emoció i el sentiment de pèrdua d'un amic i mestre vull escriure aquestes ratlles en primer lloc com a persona i, en segon lloc, com a president de l'Opinió Catalana, entitat de la qual ell era president d'honor.

En Max Cahner i en Josep Benet han sigut per mi els meus màxims referents en la nostra dèria i il·lusió per la reconstrucció nacional de Catalunya, dels Països Catalans. Cahner, com ja explicaran de ben segur molts companys en els propers dies, tenia el país i l'Estat al cap, i per això ha sigut un dels homenots que van reconstruir les nostres estructures d'estat quant a llengua i cultura.

A mi, però, em toca una altra explicació, ara. Potser no tan coneguda ni explicada: la de Max Cahner com a forjador de patriotes. La seva insistència que havíem de respondre al nacionalisme espanyol amb un nacionalisme desacomplexat va fer sorgir una generació sencera d'intel·lectuals, universitaris i dirigents de la societat civil.

Aquesta generació, amb la seva participació primer en l'associació Club Ramon Muntaner al servei dels Països Catalans, després a les Jornades a la Fi del Segle XX i més tard a l'Opinió Catalana, va aconseguir que el pensament nacional amb voluntat d'estat i de construcció de Països Catalans s'imposés en un panorama intel·lectual i universitari que, des del principi de la Transició, havia tingut un marcat caràcter espanyolista i acomplexat amb l'Estat.

Faré una cosa injusta: donaré noms del seu llegat intel·lectual, del seu mestratge. I sé que em deixaré per esmentar desenes de persones en les quals Cahner va influir decisivament. Salvador Cardús, Joan B. Culla, Josep Gifreu, Isidor Marí, Pilar Rahola, Vicenç Villatoro, i els més joves Carles Campuzano, Carles Flamerich, Pere Martí, Josep Rull, Antoni Vives, Eduard Voltas i un llarg etcètera. I també tots aquells que continuaren la seva estela, com Muriel Casals, Fèlix Martí, Jordi Porta i els amics Miquel Esquirol i Jaume Rafart.

Avui en Max Cahner ens deixa, però allò que ell va llaurar sorgeix ara amb força, com cap de nosaltres hauria mai imaginat. Les arrels profundes que ell va plantar estan donant un gran fruit. La idea d'estructures d'estat i que la nació catalana és alguna cosa més que el Principat de Catalunya eren al seu pensament i a la seva lluita. Cahner també deixa arrels fortes que donaran els seus fruits al País Valencià -que ell tant estimava- i a les Illes Balears.

Max: la teva força, la teva tossuderia i la teva fermesa ens portaran al somni d'Ítaca, però també a la realitat d'un estat català en el marc d'Europa. Aquell dia, molts et tindrem en el record perquè tu ens vas ensenyar el camí.

 

8)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - no mocar-se en la mànega
 
2) Eugeni S. Reig - ¡no res i avant!
 
3) Antoni Llull Martí - Seguim amb problemes de la traducció
 
4) Albert Pla Nualart - Només penso en respirar
 
5) Vicent-Josep Pérez i Navarro - Dos camins se separaven a un bosc
 
6) Pere Ortís - Alguns anuncis comercials
 
7) Josep Ruaix i Vinyet - Pleonasmes en les oracions de relatiu
 
8) Salvador Pardo - La llum i el llum
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací