345. El català suma perquè
parlar català a Catalunya suposa una actitud de defensa del manteniment de la
diversitat lingüística del nostre món.
Puri Pinto
Plataforma per
Ara Miquel Pueyo ha tornat a ser nomenat secretari de Política Lingüística. Cal esperar-ne dos grans objectius. D'una banda, cal que tota la gent de Catalunya –incloent-hi la nova immigració– entengui bé el català. De les quatre habilitats lingüístiques, que són entendre, llegir, parlar i escriure, la més imprescindible és la d'entendre el català. Senzillament, perquè si no s'impedeix el dret de la ciutadania a viure en català. Per entendre'ns ràpid: tothom ha de poder demanar un cafè en català sense ser obligat a canviar de llengua. Aquest és el primer gran objectiu i, per tant, cal intensificar els cursos de coneixement bàsic del català.
D'altra banda, l'altre gran objectiu és que el català deixi de ser una llengua submergida, sobretot en les relacions interpersonals. Com que català i democràcia són indestriables, com que el català és una llengua que mai no ha estat imposada per cap dictadura, cal convèncer, animar, incentivar i seduir per tal que, lliurement, triem viure en català. Fins a quin punt? No pas fins al punt de ser monolingües catalans. Això no ho vol ningú: tots volem ser plurilingües. Però sí fins al punt que tot el que podem fer en català ho fem, efectivament, en català. Tant de bo!
Set anys després d'haver publicat aquest article, penso que encara ara el gran objectiu és que el català deixi de ser una llengua submergida, sobretot en les relacions interpersonals.
Ara fa una quinzena d'anys, l'anomenat llenguatge no sexista va irrompre en els textos catalans amb la força d'un torrent, tal com sol passar amb les revelacions que de sobte ens fan més tolerants, més solidaris i més progres. En pocs anys disposicions legals, circulars administratives, formularis acadèmics i retolacions municipals es van omplir de pares i mares, benvinguts i benvingudes, professorats, ciutadanies i persones treballadores. Com era fàcil de preveure, el credo, en arribar a mans incompetents (que proliferen en l'àmbit de l'administració pública) va sortir de mare i s'atenyé el deliri: absurds com “els gossos i les gosses”, “família monomarental” o “cada alumnat participant” van generar desenes de rèpliques de lingüistes (les més aclaridores, les de Gabriel Bibiloni) que tanmateix servien de ben poc: a l'hora d'impartir doctrina, i aquest és un fet repetidament denunciat pel gremi, els polítics obvien el criteri dels lingüistes quan no els va a favor.
Davant la baralla de sords en què s'havia convertit el debat (estaments oficials i universitat per una banda, filòlegs i uns quants professors per l'altra), el març del 2010 el GELA (Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades), dirigit per Carme Junyent, va muntar una jornada de treball per mirar de reconduir la situació. Més enllà de les aportacions dels professionals de diversos camps, la majoria molt interessants, de la trobada en va sortir un grup de treball que va redactar els ‘Acords per a l'ús no sexista del llenguatge', un document breu i molt assenyat que ara podeu llegir, juntament amb totes les intervencions, a Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana, que acaba de publicar Empúries.
Imprescindible per a qui vulgui entendre el què i el per què d'un fenomen que ha atès cotes surreals, el llibre és un mirall transparent que revela com la ideologia pot arribar a ofuscar la raó científica. Exemplar, en aquest sentit, la convicció força estesa que “modificant la llengua es pot canviar la societat”, just el contrari del que ens pensàvem. A més d'aportacions francament divertides (públic inclòs, i no totes voluntàriament), són destacables la lucidesa d'Albert Pla Nualart (que la combat cada dia des de la trinxera de l'Ara), la senzillesa expositiva de Liliana Tolcshinsky i la combativitat de Lluís de Yzaguirre, autor d'una ponència plena d'ironia però també de propostes titulada precisament ‘Contra la violència de gènere gramatical'.
Vaig conèixer en Max Cahner (acompanyat d'en Bastardas) a casa d'en Josep Benet. Devia ser l'any 1958 o 1959. D'aleshores ençà li vaig seguir la trajectòria i en molts casos vàrem col·laborar. Durant molts anys. Sempre vaig admirar la seva visió de les estructures i dels objectius bàsics que calien perquè la cultura d'un país fos forta i apta per donar consistència i projecció a la nació.
Com a conseller de Cultura del 1980 al 1984 va fer molta, moltíssima feina. Tot i això va concitar algunes crítiques a causa del seu caràcter fort i potser també perquè, al meu entendre, alguns sectors el trobaven massa noucentista. Massa poc impregnat de l'esperit més propi d'aquells anys, del 1970 al 1990.
Però des de la meva perspectiva de president, crec poder afirmar que tots els qui crèiem que Catalunya com a nació i societat necessitava una política potent d'infraestructures culturals, un visió ambiciosa, un projecte ben estructurat i una exigència de qualitat, sempre vàrem valorar molt la seva feina. Una feina fruit d'una formidable capacitat de treball i d'una visió del que ha de ser la base intel·lectual i els valors de la cultura que un país ha de tenir.
Provem d'imaginar-nos el que avui seria la cultura catalana sense les eines i les realitats que en Cahner va crear o va ajudar a crear. Des de biblioteques fins a museus, i enciclopèdies, i diccionaris, i premis, i revistes, i recerca de temes bàsics. I això des de l'àmbit de l'alta cultura fins a la més quotidiana. I des dels temes d'avui fins als de la història més antiga. Des de la cultura popular fins a l'erudició, i als textos clàssics. Un país és país en la mesura que realment pot incorporar tot allò que en ell hi ha de sentiment, de coneixement i de pensament. I en tot això va treballar en Max. Molt i molt bé. Adéu, bon amic Max.
Amb la mort de Max Cahner es trenca una amistat que ha durat seixanta anys. De jove va estudiar la carrera de química perquè el seu pare tenia una fàbrica de productes químics. Molts anys més tard em va convèncer perquè ell i jo estudiéssim per lliure la carrera de filologia catalana. Quan vaig estar malalt el 1954 i m'estava al llit, en Max em venia a veure cada dia.
En Cahner es va anar formant i aviat es convertí en un dels pilars de la cultura catalana. La seva empresa estel·lar fou la Gran enciclopèdia catalana . Fou una empresa que sorgí d'Edicions 62, fundada per ell mateix i per Ramon Bastardes.
La seva visió anava més enllà de la Catalunya estricta i no és casual que el primer llibre d'Edicions 62 fos Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Eliseu Climent, íntim amic de Cahner, acaba de publicar l'epistolari entre Fuster i Cahner. En un sentit paral·lel cal subratllar la seva acció a la Catalunya del Nord. Max, com que era alemany de nacionalitat, el 1964 fou expulsat d'Espanya i anà a raure a Perpinyà, on amb Pere Verdaguer, Antoni Cairol -més conegut com a Jordi Pere Cerdà- i Raimon Gual dinamitzaren més aquelles terres irredemptes.
Cahner anava a les classes de Jordi Rubió, que eren clandestines, vinculades a Ramon Aramon i Serra, secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu afany de connectar amb les figures del país. Li vaig fer conèixer Carles Cardó, Carles Riba, Ramon Aramon, J.V. Foix... Va participar en la represa de la Revista de Catalunya a l'exili. En sortí un sol número, fet al Brasil. Però el 1986, ja des de Barcelona, ell reemprengué la revista, de la qual fou director fins al 2011.
No hi ha espai per lloar la seva tasca ingent com a conseller de Cultura de la Generalitat. No podem oblidar la seva tasca com a erudit i com a col·laborador de Joan Coromines. Va ser Cahner qui donà l'impuls final a les dues obres del filòleg, dedicades a la llengua i a l'onomàstica.
Cahner deixa per acabar una obra magna dedicada a la descoberta de textos en català durant el primer terç del segle XIX, que continua Joan Tres.
El trobarem a faltar!