InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 162 (divendres 18/10/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - morret
 
2) Eugeni S. Reig - mostatxó
 
3) Antoni Llull Martí - Un mot internacional: boc
 
4) Pere Ortís - Afinant expressions quotidianes
 
5) David Casellas i Gispert - Alguns usos incorrectes de «estar»
 
6) Paco Cerdà - D'amors, el primer; i de llunes, la de gener
 
7) Pere Grau i Rovira - Carles Riba i la salvaguarda dels mots
 
8) Maria R. Mariné - I si el passem als licors?
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

morret

Subproducte del molinatge de l'arròs format per germen d'arròs, de color groguenc, i trossets molt menuts de grans d'arròs. És un aliment proteic que s'ha usat tradicionalment com a pinso per als animals de granja, especialment dels porcs i de l'aviram.

Si no estudies bona cosa i et fas un home de profit, el dia de demà, en lloc de menjar bones xulles i bons bocins de formatge, menjaràs segó, quarta i morret, com les gallines.

En el Vocabulari valencià del conreu, molinatge i comerç de l'arròs de Fermí Cortés i Lluís Granell trobem, entre altres, les definicions següents:

MORRET: En el molinatge de l'arròs, farina que resulta de quedar desfet en les moles el germen del gra. Barreja feta de cilindre i una petita quantitat de saleta.
MORRETET: Varietat de morret de gra més petit.
CILINDRE: Subproducte del molinatge de l'arròs.
SALETA: Com a diminutiu de "sal", els mitjans més petits. Sinònim de "pollet".
POLLET: Els mitjans (vid.) més petits.
MITJANS: Els grans d'arròs que, en el molinatge, surten partits o incomplets.

Els autors, a l'inici de l'obra, diuen: «El present lèxic ha estat recollit en la zona arrossera de la Ribera del Xúquer, i és general a tota ella. Quan es tracta de mots d'una localització més concreta, s'indica el poble on s'utilitzen».

La definició de morret que dóna aquest vocabulari no és encertada, ja que diu que és una farina i no ho és pas. Seria una farina si estiguera format per partícules extremadament xicotetes i tinguera l'aspecte d'una pols molt fina, però no és així, ja que és un producte més aïna bast, granulat, format per partícules xicotetes, però d'una grandària apreciable. A més, diu que és una barreja feta de cilindre i d'una petita quantitat de saleta i tampoc és veritat, perquè el cilindre és una farina blanca que procedix del gra de l'arròs però no del seu germen. El morret és una barreja de germen, que no està reduït a partícules finíssimes sinó que està sencer o parcialment triturat, i de saleta, que són trossets molt xicotets de grans d'arròs. Per consegüent, en cap cas podem dir que el morret és una farina.

En El cultiu tradicional de l'arròs a Silla de Marina Zaragozà Pérez, en el capítol catorze, titulat “El molí d'arròs”, podem llegir: «Quantes més passades es fan de l'arròs per les moles, ix més blanc, i el fruit d'aquesta llimadura són unes farines blanques que es classifiquen per ordre cronològic de la seua producció i s'anomenen genèricament cilindre, que procedeixen de la primera elaboració ordinària. També passen trossets de gra i germen, anomenat morret o morretet. L'arròs blanquejat ix pel centre inferior de la base menor del con.»

L'escriptor Joan Francesc Mira usa aquesta paraula en la seua prosa literària. En la novel·la Purgatori podem llegir:

[...] i la farina de carn que després compraven a casa feia una olor lúgubre i difusa de cadàver, o això pensava ell quan ajudava el pare a barrejar-la amb morret i segó per al menjar de les gallines.

En el DCVB trobem: «Piquet o germe que va en el gra de blat i que és llevat per la xapa-raspa del molí fariner (Tortosa, Val.).» No tinc constància que la paraula morret s'aplique també al germen del blat o d'altres cereals. Només em consta que s'usa per a denominar el germen de l'arròs. Pense que, quasi amb total seguretat, és una definició incorrecta deguda a una mala informació que varen rebre els redactors del diccionari, encara que també és possible que en valencià, en determinats llocs i en determinats moments, es donara el nom de morret al germen de qualsevol cereal. Aquesta darrera hipòtesi no he pogut confirmar-la.

El Diccionari Valencià-Castellà de la RACV (València, 1992) arreplega la paraula morret i la definix així: «germen contenido en el grano de trigo». Es veu de seguida que els autors del diccionari s'han limitat a reproduir la informació del DCVB.

Actualment, en la zona arrossera del Guadalquivir, s'usen les paraules morris i morrel per a denominar el germen triturat de l'arròs amb petits trossos de grans d'arròs. Es veu molt clar que eixes paraules emprades en el castellà de la zona són evolucions de la paraula valenciana morret, que va ser duta a terres andaluses pels arrossers valencians que en el seu moment hi varen emigrar.

 

En valencià també es diu: morretet, germen d'arròs
La llengua estàndard sol emprar: germen d'arròs
En castellà es diu: germen de arroz
 
NOTA 1: El Vocabulari valencià del conreu, molinatge i comerç de l'arròs de Fermí Cortés i Lluís Granell, es va publicar l'any 1952 en la Revista Valenciana de Filología (“Tirada aparte del tomo II, fascículo 1.º”). La definició de morret podem trobar-la en la pàgina 23.
 
NOTA 2: El cultiu tradicional de l'arròs a Silla de Marina Zaragozà Pérez (Ajuntament de Silla – Universitat de València, València, 1982) és la seua tesi doctoral que va ser dirigida pel doctor Manuel Sanchis Guarner. El text citat podem trobar-lo en les pàgines 314 i 315.
 
NOTA 3: El text citat de Joan Francesc Mira podem trobar-lo en la novel·la Purgatori (Proa, Barcelona, 2003, pàg. 42).
 
NOTA 4: La paraula quarta, que apareix en l'exemple il·lustratiu, és el nom que s'usa en la major part de terres valencianes per a denominar el segó molt fi que s'obté al cerndre la farina de blat en la darrera operació per al seu refinament i que en altres llocs rep els noms de reprim o segonet. El nom quarta el conec de Silla. A Alcoi es diu reprim.
 
NOTA 5: Done les gràcies a Rosita Bertomeu Colom, a Joan-Antoni Lluch i Hervàs, a Armando Martínez Montesinos, a Joan Mascarell i Gasol, a Justo Peris Martínez i a Marina Zaragozà Pérez per la seua ajuda.
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

mostatxó

Pasta dolça de forma circular feta de  farina, sucre i ou i cuita al forn.

Per a almorzar s'ha pres un got de llet i uns mostatxons.

A continuació copie la recepta dels mostatxons que dóna Martí Domínguz Barberà en el seu llibre Els nostres menjars:

«Per cada ou, unça i mitja de sucre (45 gr.), una de farina i un poc de canyella en pols.

Batrem les clares a punt de neu; s'afig a poc a poc el sucre. Després els rovells, sense deixar de moure el conjunt; finalment, la canyella i la farina.

S'escudellen sobre paper d'estrassa a cullerades grans, i es couen al forn en llandes.»

Poca cosa més cal afegir a la descripció del senyor Domínguez. Si de cas, tindre en compte que el forn ha d'estar molt calent i que en uns cinc minuts de cocció n'hi ha prou. És important dir que els mostatxons tenen forma circular, d'uns 5 o 6 cm de diàmetre. El seu color és morenet, més fosc que el dels bescuitets de llengüeta, sense cap mena de dubte com a conseqüència de la canyella que duen.

Els diccionaris valencians dels segles xviii i xix no arrepleguen la paraula mostaxó. Tampoc la recull el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra ni el DIEC (ni la 1a edició ni la 2a). El GDLC sí que té l'entrada mostatxó que diu: «Panellet de farina, sucre i ou». El DVal també arreplega el nostre mot i el definix així: «Pasta circular de farina, oli, sucre i ou, cuita al forn». Els redactors del DVal havien aconseguit millorar la definició del GDLG explicant que la pasta és circular i que es cou al forn, però l'han espifiada quan han afegit que porta oli, que no en porta. L'error, sense cap mena de dubte, ve de la definició que dóna el DCVB, que és la següent: «Peça de pasta dolça, de forma circular, composta de farina, oli, sucre i ou, i cuita al forn». Doncs, no, no porten oli els mostatxons, són de pasta de bescuit. Almenys els que fem els valencians. Potser en altres llocs donen el nom de mostatxó a alguna altra pasta amb una composició diferent.

Per tal de continuar amb Martí Domínguez Barberà, done a continuació alguns exemples de la seua novel·la Els horts:

Teresa, l'ama del capellà, menuda i vella, però encara pita, tornà de la cuina portant les amples tasses, la llet en pitxer i un plat dels bescuits bruns que anomenen mostatxons. La cafetera, fumejant encara, la portava mossén Llorenç. «Porta la cafetera amb tanta reverència com el copó», li havia dit una volta l'ama, que de vegades tenia bones eixides.

Un poc més avant:

–La llet és cosa de què cadascú se'n deu posar la que vullga. Per a mi només unes gotes. Gràcies. Sucre sí. Un café ben fet admet prou de sucre abans de quedar massa dolç. Li pregue que taste els mostatxons. Mullats, amb el café, són bons de veres.

I una miqueta més avant:

Encés el cigarret, mossén Llorenç passà a una saleta prop de la cuina, on Teresa havia instal·lat el xofer per donar-li desdejuni de café i mostatxons, però seguit –«Esta gent basca és molt menjadora», li havia dit el vicari– d'un esmorzar de fregitó.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: mostatxó
En castellà es diu: mostachón
 
NOTA : La recepta que he copiat de Martí Domínguez es troba en el llibre Els nostres menjars (Vicent García Editores, S.A., València, 1978, pàg. 218)
Els texts que he posat com a exemple podem trobar-los en Els horts de Martí Domínguez Barberà (Editorial L'Estel, València, 1972 i Edicions Bromera, Alzira, 1990).
- El 1er: L'Estel pàg. 13, Bromera pàg. 34
- El 2on: L'Estel pàg. 14, Bromera pàg. 35
- El 3er: L'Estel pàg. 14, Bromera pàg. 36
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 50)
 
Un mot internacional: boc
 
Antoni Llull Martí
 
És natural que en les llengües que tenen com a base de la seva formació el llatí, els mots que en cadascuna d'elles designen una mateixa cosa s'assemblin molt, tant que no és necessari haver estudiat filologia per deduir que són mots germans, com és el cas del nom de la cabra, en llatí capra, que té aquesta mateixa forma en italià i quasi en romanès, capra(, i coincideix la pròpia del català, amb la del castellà, i el portuguès, presentant una mica de variació en la de l'occità, cabro, i encara més en la del francès, chèvre. Ara bé, passant a les llengües germàniques ja no hi trobam cap semblança: goat en anglès, Geiss en alemany, geit en holandès, get en suec, etc.
 
Però vet ací que, ben curiosament, ens trobam que el nom del boc coincideix formalment o s'assembla molt no tan sols en les llengües llatines sinó també en les germàniques i en les celtes. I és que en totes aquestes llengües el nom del mascle de la cabra no prové del llatí, sinó d'una altra llengua, potser més antiga (en sànscrit es troba bukka) de la que podria haver passat al celta
antic i d'aquest al germànic i al baix llatí amb la forma buccus, però no està molt clar. El cas és que trobam semblances del nom en totes o quasi totes les pertanyents a aquests grups de llengües, amb alguna notable excepció com és el cas del castellà, en el qual es diu macho cabrío o cabrón. Però a Aragó s'usen les formes boc, buco i boque. La del portuguès sembla que està emparentat amb la nostra, però en lloc de c (o k) hi apareix d: bode (pronunciat quasi igual a com nosaltres deim boda). Vegem-ne altres formes romàniques: en francès, bouc; en italià, becco, en sard, beccu; en occità antic, i potser encara en algun dialecte, boc, i en romanx, buc.
 
Pel que fa a llengües germàniques, en alemany és Bock; en anglès, buck; en holandès, bok; en suec, bock, en danès, buk. I en les celtes, boc en irlandès i en gaèlic (escocès), bwch en gal·lès, i bouc'h en bretó. Us ho hauríeu pensat que boc es trobàs representat en tantes llengües?
 
4)
 
Article publicat en el número 84 de la revista Llengua Nacional (III trimestre del 2013, pàg. 32)
 
Afinant expressions quotidianes
 
Pere Ortís
 
Corregim allò que diem erroni, ni que ho tinguem ben assumit i ni que corregir-ho ens resulti pesat. Pel bé de la nostra bella parla. I en atenció als qui ens escolten. També corregim aquells defectes que enlletgeixen la nostra persona i molesten els altres —ni que els tinguem ben assumits (com fóra furgar-nos el nas davant els altres).
 
Corregim l'adverbi igual en els sentits que ens ha clavat el castellà. En poso un parell d'exemples: *Igual s'ha enfadat (“Igual se ha enojado”); *Igual no hi són (“Igual no están”), trucant a una porta, sense resposta; *Igual no ve (“Igual no viene”). Fixem-nos com, en general, el català usa el verb deure (dubitatiu) en aquests casos: Es deu haver enfadat. No hi deuen ser. No deurà venir. Hi ha altres casos d'ús incorrecte d'aquest igual, en diferents circumstàncies, i cal veure quina és la solució correcta en cadascun. Hi ha també altres solucions, en tots els casos; vigilem-les, estudiem-les. Per exemple: *Igual has ficat la pota (“Igual has metido la pata): Segur que t'has ficat de peus a la galleda. M'hi jugo el coll que has ensenyat l'orella.
 
Prémer el polsador d'alarma, veiem escrit en un ascensor. Bé, la frase és correcta, al capdavall catalana, però... Bandeja dues paraules d'ús comuníssim a Catalunya, fins ara; a més, té un regust de castellà que peta. Els qui guardem el sentit tradicional de la llengua diem: Pitgeu el botó d'alarma. No els agrada pitjar, per la seva semblança a pixar —bestiesa clarament bleda, cosa de pipiolis i de pixapolits.
 
Ara diuen *tren de rodalies. A parer meu, en plural per la influència del castellà “tren de cercanías”. Cada lloc concret, de rodal, només en té un, una circumferència tot al seu voltant, ni que es tracti de Barcelona. Puc garantir que aquí, a Ponent, quan sentia aquesta expressió als vells —hi incloc el gran poeta Mn. Ramon Muntanyola, de tan grata, i oblidada, memòria— era Bellpuig i la seva rodalia, Preixana i la seva rodalia. Per tant, cal dir: Tren, o trens, de rodalia.
 
La interjecció *Què va! és totalment castellana. En català és, en uns casos, I ara!, i en altres I ca! o, simplement, Ca!, i fins Ca barret! Depèn de l'índole de l'antecedent i de la força de refús que s'hi vulgui donar. Exemples: —Diu que n'has de tenir més que no n'has declarades. —I ara! (sempre amb certa indignació o sorpresa). / —¿Et sembla que plourà, avui? —Ca! / —Creus que tornarà els diners que deu? Ca barret! Aquesta darrera expressió té molta força. Com també la té I ca!
 
A uns quants els agrada molt de dir *focs d'artifici. Tenim una expressió clàssica, bellíssima: castell de foc.
 
Recordem que carpa no existeix, llevat que es tracti d'un peix de riu. També en aquest cas tenim un clàssic bellíssim: envelat. Vàlid per a tots els casos. I tendal.
 
El salut «¿Qué tal?» és castellà. Disposem d'unes quantes formes alternatives, fins fa poc ben vives: Com va això? Com esteu? Què hi ha de nou? Què diu aquest senyor, aquesta noia? Aquest és molt col·loquial i agrada a tothom.
 
5)
 
Article publicat en el número 84 de la revista Llengua Nacional (III trimestre del 2013, pàg. 33)
 
 
Alguns usos incorrectes de «estar»
David Casellas i Gispert
 
Quan algú et pregunta «estàs?», la resposta lògica de qualsevol català pot ser «sí, ja estic» o bé «no, però de seguida acabaré». I és que un dels significats del verb estar és ‘haver acabat, estar a punt o llest'. Per tant, per telèfon si pregunto per algú i em responen que no està, la cosa més lògica és respondre'ls: «doncs ja m'espero que hagi acabat». Normalment, després tornen a insistir «t'he dit que ara no està» i tu els continues insistint «¿i en té per a molta estona, abans no acabi?». I així s'estableix un diàleg de sords que pot durar força estona abans no t'aclareixen que no és que no estigui, sinó que no hi és.
 
Malauradament, cada vegada hi ha més parlants, sobretot joves, que desconeixen les formes d'expressió genuïnes del català. És molt greu que gairebé ningú no se n'estranyi, d'un castellanisme tan flagrant; això vol dir que s'està perdent el coneixement de la genuïnitat de la llengua. Per això és imperdonable que, quan un alumne diu al professor que «ahir jo no estava», només sigui el professor de català (i encara no sempre!) el qui faci cara de perplexitat i li ho faci repetir tres o quatre vegades fins a aclarir que li havia d'haver dit que «ahir no hi era».
 
Hem de ser conscients que els usos del verb estar en català i en castellà són molt diferents, i que si no els coneixem és molt probable que caiguem en nombroses errades. Deixant de banda els usos més generals, en català podem fer servir estar com a sinònim de trigar o tardar (hi estarem una setmana, a pintar la casa), o també, seguit de la preposició de, com a sinònim de apreciar o estimar (La Montserrat n'està molt, dels seus fills). Aquests són usos ben genuïns que en castellà no són possibles.
 
En canvi, alguns significats amb què el castellà fa servir estar no són gens apropiats en català. Així, cal dir avui som al mes de febrer (amb les dates fem servir ésser i no pas estar), el temps va millorant o sopem (fem servir el verb anar seguit de gerundi o el temps corresponent d'indicatiu, en lloc del verb estar i gerundi) i aquesta jaqueta encara s'ha d'estrenar (i no pas aquesta jaqueta està per estrenar, en què traduïm literalment la locució castellana estar por).
 
Pel que fa a l'ús del gerundi en la perífrasi estar + gerundi, tal com hem vist en els exemples anteriors i tal com recomana el Llibre de la llengua catalana (p. 291, Castellnou, 1997), «convé usar aquesta perífrasi amb moderació i evitar d'aplicar-la a una cosa que simplement s'esdevé en un cert moment, si no hi ha un matís de continuïtat ni de reiteració». Així, podríem dir les reiterades notícies de la crisi bancària m'estan posant molt nerviós, però no pas «estic escrivint un article d'opinió» sinó simplement escric un article d'opinió.
 
Ara només espero que si a algú li ha agradat una mica aquest article, després de llegir-lo no se li acudeixi de dir que «no està mal!» (expressió gens genuïna) sinó Déu n'hi do!, força bé! o qualsevol altra expressió ponderativa que trobi adient i ben genuïna.
 
6)
 
Article publicat en el diari Levante-EMV diumenge 15 de gener del 2012

D'amors, el primer; i de llunes, la de gener

Paco Cerdà

Entra gener amb els desficacis de les campanades, la sobredosi de regals i les rebaixes de roba innecessària per a uns cossos unflats de dolços i unes ments intoxicades de consumisme, i no és fins aquesta setmana quan el trellat torna al poble pla de la mà de la vella tradició. Dels sants de gener, sant Antoni és el primer. És cert que la festa de sant Antoni (dia 17), la més important del cicle hivernal valencià com ho és sant Joan a l'estiu, ret homenatge a aquell eremita egipci del segle III —sempre acompanyat del porquet que va sanar— i que passà a la història per valors tan anacrònics com la caritat, la frugalitat i la solitud ben entesa (un valor aniquilat pels mòbils). Però per damunt de tot això, la festa de sant Antoni manté el record d'aquell món no tan llunyà on a cada casa hi havia un corral i el sant barbut, patró i benefactor dels animals, protegia a tots els seus rudes habitants.

Les bèsties acaben d'eixir d'unes festes mortals per la cruel fam dels seus amos insaciables (Ja ve Nadal, tremola el gall; diu la gallina, ai quin mal dia; diu el pollet, jo sóc xicotet; diu el porc, jo sóc mort; diu el corder, jo no tinc remei), però aquells que han salvat el coll troben hui la popular benedicció. Ara, per davant de la sotana i la seua incòmoda pluja beneïda, desfilen més gossets i gatets, o pardalets, hàmsters i conillets engabiats, que els animals de profit que abans omplien casa i que només un grapat de romàntics mantenen hui per a lluir-los els diumenges (el món al revés).

D'aquells animals —i de la caterva de refranys que han generat— encara en podem aprendre un fum els hòmens. Amic i cavall, no els canses mai; burro vell, tot són coces; el temps fa com la mula, no recula; el matxo manso, mata el seu amo; el bou sol, llaura quan vol; qui a prop de la vaca està, alguna cosa mamarà; i en el cau dels conills, el que fan els pares fan els fills. Així doncs, encara que alguns s'encaboten en subratllar que el pitjor dels mals és el tractar amb animals (sobretot aquells als qui les mosques, la suor i la pudor de les faenes rústiques els han anestesiat el bucolisme), tots podríem aprofitar la festivitat de sant Antoni per assimilar que qui maltracta un animal, demostra mal natural. I de pas, per recordar els abnegats i callats ramaders, resistents santantonis del segle XXI, que encara esguiten de vida solitaris paisatges valencians com els dels Ports, la Tinença o els Serrans.

Les fogueres de Sant Antoni

Però a banda dels animals, les santantonades valencianes (és pecat no anar a les de Forcall i Vilanova d'Alcolea) no s'entenen sense les fogueres. La de Canals —que serà cremada demà, 23 hores— és el gran referent simbòlic. Amb uns 19 metres d'altura i més de 600.000 quilos de llenya, la foguera serà encesa amb el foc sagrat que la veïna església ha conservat durant tot l'any sota l'esguard de Sant Antoni. La simbologia és evident: el foc purificador crema tot allò roín que s'ha acumulat durant l'any i els hòmens troben la possibilitat de renàixer.

La plaça estarà plena, perquè a foc i casament, hi va tota la gent, i perquè el foc de l'hivern és mig aliment. Però si entre el crepitar de la fusta, les flames, el fum i els vítols i vítols a gola oberta algú pot albirar la lluna, comprovarà que la lluna del gener és la més clara de l'any i mirar-la no fa dany, i refermarà —potser amb nostàlgia— la vella dita popular: d´amors, el primer; i de llunes, la de gener.

Més enllà d'amors i llunes, hui comença la setmana dels barbuts, que és també la setmana dels esternuts. Arriben els dies més freds de l´any, quan es commemora l'onomàstica de Sant Pau (dia 15), sant Antoni Abat (17) i sant Maür (18), tres sants representats amb llarga barba entre els que de vegades també s'inclou a sant Vicent Màrtir (22), patró de València a qui el cap i casal festejarà el diumenge que ve.

Ara bé: si els animals reben el seu homenatge pel gener, no es pot oblidar el Dia de l'Arbre que celebrarem l'última jornada del mes (31). Com ocorre amb el bestiar, hui també vivim massa d'esquena a la natura i els seus arbres. Per això, va bé recordar els colpidors versos de Marc Granell. «En la ciutat hi ha una plaça / i en la plaça un arbre vell. / En l'arbre hi ha la tristesa / de saber que és el darrer. / Abans n'hi havia molts altres, / ara tan sols queda ell / com un record que s'apaga / entre el ferro i el ciment». Aquell arbre vell claudicà davant de «cotxes, finques, fum… diners. (...) Quan el tallaren plovia. / Ja no he vist ploure, mai més.». Que no ens passe.
 
 
7)
 
Article publicat en el número 73 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2010, pàg. 8)
 
 
Carles Riba i la salvaguarda dels mots
 
 
Pere Grau i Rovira
 
 
El cinquantenari de la mort de Carles Riba, escaigut l'estiu de l'any passat, ens ha fet altra vegada present (si calgués encara) la importància que té per a la nostra literatura aquell gran home que altres, més qualificats que no pas jo, han anomenat “el més clàssic i el més universal dels nostres poetes”.
 
Per als qui, com jo, no van poder aprendre el català a l'escola, però que encara havíem pogut llegir cada setmana En Patufet, la trobada, gairebé podríem dir l'enfrontament, amb els versos de Carles Riba era, en els primers moments, com trobar-se davant un mur insalvable. Per als qui veníem de famílies treballadores senzilles, en les quals el nostre català ciutadà de cada dia era una barreja extrema de mots de pura arrel catalana i d'abundants castellanismes que avui ens fan mal d'orella només de sentir-los, no era sols la rica imatgeria ribiana la que ens obligava a llegir-lo amb una concentració que no ens havia calgut per a Verdaguer o per a Maragall; de cop i volta (com després amb l'Espriu de la Primera història d'Esther) ens trobàvem amb una llengua (la nostra!) que era molt més rica del que mai havíem pensat, una llengua que no desmereixia al costat de cap altra del món.
 
Moltes de les paraules que usava el poeta, i que en altres circumstàncies no ens haurien estat tan noves, ens obligaven a buscar-les en el diccionari si coneixíem algun afortunat que en tingués un. I quan havíem comprès el mot ens adonàvem que Riba no l'havia pas usat arbitràriament per tal de demostrar el seu coneixement del català, sinó perquè era el mot just en el lloc just. Per posar un parell d'exemples, i per limitar-nos al primer llibre de les Estances: traüt (Estança 1, vers 4), roberia (18/6), gèneres (pl. de gènera) (22/17), parenceria (23/9) o tudar (tudaria, 33/21).
 
Generació era un mot clar, però qui de nosaltres havia sentit dir-ne gènera? I no cal dir que roberia, per a xicots que ni tan sols havien après a dir robatori sinó que encara parlaven de robo, era un descobriment que induïa a assaborir el mot com si fos un caramel. En el cas de tudar parlàvem de fer malbé i potser de espatllar; malmetre ja era gairebé un mot exòtic. Tudar, ben pocs ho devien haver sentit mai, almenys els qui vivíem a la gran ciutat. I de parencers no en parlàvem tampoc mai. O parlàvem (en el millor del cas) de fatxendes o, encara més sovint (horror dels horrors), de txulo i txuleria.
Riba, com tots els grans escriptors, s'inventava també neologismes, alguns dels quals no sembla que hagin estat acceptats per les nostres autoritats lingüístiques, però que s'ho mereixerien. No he trobat, per exemple, en el diccionari els seus mots gelebrir (Estança 5/14) en l'expressió gelebrides de paüra, o assoliament (30/4) per a expressar el sentiment de solitud del mariner al mig de la mar.
De la mateixa manera que dues de les seves Estances són en italià, de vegades no dubta a usar un italianisme com assai (enlloc de molt o gaire) (16/1) quan li va bé per a rimar-ho, per exemple, amb mai. I si pensem que assai sona molt català, potser es mereixeria més d'haver estat incorporat a la nostra normativa lingüística que alguns castellanismes i anglicismes que, amb el temps, han merescut aquest honor.
 
En tot cas, per a aquells de nosaltres que no havíem tingut cap fàcil accés a la nostra llengua literària i que, malgrat totes les dificultats, ens vam arrenglerar darrere els més grans a fi de lluitar per conservar-la i fer-ne una eina de futur, la riquesa de la llengua dels nostres poetes, i la de Riba com un dels seus màxims exponents, va ser la nostra cova d'Aladí on vàrem trobar tresors mai imaginats. Val la pena de conservar-los per a les gèneres que vinguin després de nosaltres. Val la pena de no deixar embastardir altra vegada la nostra parla. De versions light ja en van produir prou el Decret de Nova Planta i les lleis del Movimiento.
 
 
8)
 
Publicat en el blog PUNYETERA LLENGUA dimecres 7 de setembre del 2011
 
 
Maria R. Mariné

La sensació de déjà vu és habitual entre els correctors. Quantes vegades ens hem trobat xupito i quantes vegades hem debatut com n'hem de dir! I ara rai, que amb la crisi se'n fan poques rondes.

La proposta del Termcat és xopet, que no fa gaire més que adaptar la forma chupito al català. Ja ha passat per tots els consells supervisors per entrar al DIEC, però certament ni ha triomfat ni sembla que tingui prou elements per fer-ho. Chupito ve de chupar, que no té cap altre origen que el so que produeix l'acció que descriu. Xopet sembla que vingui de xopar, que no és empassar líquid sinó que el líquid et deixi xop. I els derivats dels equivalents de chupar ja estan ocupats. De xuclar fem xuclet, que és aquell petó que deixa marca. I de xumar, xumet, que calma els nadons que ploren.

El problema principal de xopet és, ras i curt, que no té gràcia. I la gràcia és imprescindible perquè triomfi. L'opció més fàcil potser seria apostar per xupito, però el fet que els parlants orientals no el pronunciem xupitu deixa clar que no el sentim nostre.

Didalet és una altra proposta. Com a metàfora és original, però resulta carrincló dit a la barra d'un bar a les tres de la matinada. Un altre diminutiu amb certa implantació és gotet, gens arriscat però massa neutre. Però a mi el que em fa el pes és xarrup. Vol dir glop, indefectiblement remet al so i té la gràcia necessària perquè el jovent, que és qui n'acostuma a beure més, s'hi enganxi.

L'únic inconvenient és que, inicialment, xarrup es va fer servir (i encara el trobem a la carta d'alguns restaurants) per traduir sorbete. Però d'aquest gelat semilíquid de suc de fruita i llet n'hem de dir sorbet, perquè no ve de sorber sinó del turc sherbet a través de l'italià sorbetto.

Molts ho lamenten, perquè xarrup sonava millor i és més català. Però ara té la gran oportunitat de rescabalar-se del seu fracàs a les postres saltant-se els cafès i triomfant en els licors.

“Sisplau, un xarrup de whisky”.

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net