InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 161 (divendres 11/10/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - moret
 
2) Eugeni S. Reig - moro
 
3) Antoni Llull Martí - Termes musicals internacionals
 
4) Albert Pla Nualart - La importància d'un 'jo'
 
5) Josep Daniel Climent - Vicent Andrés Estellés a les Festes Populars de Sant Marcel·lí
 
6) Bernat Joan i Marí - Setge a la llengua: desconnectar els Països Catalans
 
7) Joaquim Arenas i Sampera - El català de l'Alguer, més de vint anys a l'escola
 
8) Paco Cerdà - Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

moret

Xiquet que encara no ha rebut el sagrament del baptisme.

–I al xiquet ¿l'heu batejat ja?

–No, encara és moret. El dia dotze, si Déu vol, el batejarem.

El vocable moret per a denominar els xiquets que encara no han rebut el sagrament del baptisme és correntíssim en el parlar d'Alcoi. En el DCVB, una de les accepcions de la paraula moro és: «No batejat (Empordà, Mall.). Es diu humorísticament dels nens quan encara no els han batejats.» Doncs, a banda de l'Empordà i de Mallorca puc assegurar de manera rotunda que eixa accepció és ben viva a Alcoi, encara que els alcoians acostumem a usar-la en diminutiu. I no només s'usa a Alcoi, també s'usa a Elx i a diverses poblacions del migjorn valencià. Malgrat això, aquesta accepció no l'arrepleguen els diccionaris, ni en l'entrada moro (excepte el que he reproduït del DCVB) ni en l'entrada moret.

 

En valencià també es diu: xiquet no batejat
La llengua estàndard sol emprar: nen no batejat
En castellà es diu: niño no bautizado
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

moro

Denominació popular d'una zona indefinida del nord-est d'Àfrica que compén, aproximadament, el Marroc, Algèria i Tunis.

–El pare de la meua sogra, de jove, se n'anava al moro a caçar. Encara tenim per casa unes babutxes que va portar quan va tornar d'un d'aquells viatges.

–Ja veus, en aquella època se'n baixaven al moro a caçar i ara, els que se'n baixen al moro, ho fan perquè volen comprar a bon preu herba d'eixa que fumen. ¡Com canvien les coses!

Aquesta denominació l'usa l'escriptor Enric Valor i Vives en la seua prosa literària. En la novel·la Temps de batuda podem llegir:

–Ja sé què vol dir... Però no: estic tranquil. No es degué saber mai; si no, alguna cosa m'hauria arribat. A més, aquells dos cosins van passar molts anys en la presó. Crec que un hi va morir. Els fills i les dones se'n van anar al Moro, crec que a Orà, i ja no han tornat al poble ni se n'ha sabut res.

En la novel·la Pana negra de Joan Olivares trobem:

He deixat a Marieta la Pataca dues barcelles de dacsa que em tornarà quan el seu marit Jaume Ramon torne del moro.

En el DCVB, en la tercera accepció de l'entrada moro, diu: «Terra dels moros; nord d'Àfrica (en el llenguatge vulgar). Del primer envit no farem cap a França o allà al moro?, Pascual Tirado (BSCC, viii, 245). Mallorca s'és enretirada cap a sa part des moro, Ignor.2.»

Considere que la paraula moro s'ha d'escriure amb minúscula, com ho fa Joan Olivares i com apareix en el DCVB, i no amb majúscula com ho va fer Enric Valor perquè, encara que el moro és el nom que popularment es dóna a una zona geogràfica que coincidix, aproximadament, amb el Magrib, és un nom popular que no s'aplica a una zona geogràfica ben delimitada sinó que s'aplica a una zona ambigua. No s'ha de considerar, per tant, un nom propi sinó un nom comú.

La paraula moro, amb el significat especificat, no l'arrepleguen ni el DVal ni el DIEC ni el GDLC.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: moro
En castellà es diu: moro
 
NOTA:
- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda, Tàndem, València, 1991, pàg. 337.
- Olivares Alfonso, Joan; Pana negra, Editorial Bromera, Alzira, 2006, pàg. 108.
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 49)
 
 
Termes musicals internacionals
 
Antoni Llull Martí
 
Hi ha una sèrie de termes musicals, especialment els que indiquen el temps o grau de rapidesa en l'execució del tros de la peça musical que s'interpreta, que s'usen en italià o amb lleugeríssims canvis sobre la forma italiana, en totes o en la majoria de llengües de cultura. Fora d'Itàlia, molts d'aquests mots només són coneguts, com a tecnicismes, pels músics, però la majoria d'ells ens resulten, als catalanoparlants, ben comprensibles per la gran semblança entre aqueixa llengua i la nostra, i encara que no tinguem coneixements tècnics de música, podem
fer-nos una idea de l'efecte en l'execució dels termes agitato, allegro, animato, appassionato, energico, grazioso, lento, moderato i d'altres, però qui no sap italià o no és músic de professió o molt aficionat a la música, no té tan fàcil deduir què signifiquen, en el seu ús general o referits a la música, els que tot seguit passaré a mostrar-vos i explicar-vos.
 
Adagio (llegiu-lo adátjo), significa ‘lent', ‘a poc a poc'; assai, ‘molt', ‘bastant' (lent, ràpid, etc.); giocoso (llegiu jocóso), ‘jocosament, de manera divertida'; legato, ‘lligat', ‘de forma contínua'; maestoso, ‘majestuós, de forma solemne'; marciale (llegiu martxále), ‘en estil de marxa'; con moto ‘amb moviment, ràpid'; piacévole (llegiu piatxévole), ‘plaent, agradable'; più, ‘més'; scherzando (llegiu skertsándo) ‘en forma de scherzo (llegiu skértso) ‘broma, burla'; sotto voce, ‘en veu baixa' (amb sonoritat més baixa del que és habitual); staccato ‘destacat, separat' (passatge en el qual la duració de les notes es redueix al mínim, de manera que se senten separades una de l'altra); troppo, ‘massa' (per exemple lento ma non troppo, ‘lent però no massa).
 
Altres termes musicals procedents de l'italià utilitzats internacionalment són els relatius a la intensitat amb què es fan sonar els instruments, com crescendo i decrescendo (llegiu krexéndo i dekrexéndo), ‘creixent i decreixent'; dolce (llegiu dóltxe) ‘dolçament'; forte, fortíssimo; mezzo forte (llegiu metsofórte) ‘mig fort'; i piano ‘amb calma, fluixet'. A principi del segle XVIII, Bartolomeo Cristofori inventà un instrument al qual donà el nom de gravicembalo col piano e forte, referint-se a la seva capacitat de matisar la intensitat del so, cosa que no tenia el primitiu clavicèmbal, però com que el nom era excessivament llarg, aviat començaren a dir-li pianoforte, i finalment quedà reduït a piano.
 
4)

 

Publicat en el diari ARA dissabte 28 de setembre del 2013
 
 
Albert Pla Nualart
 
UN DELS TRETS que diferencien el català, el castellà o el portuguès del francès, l'alemany o l'anglès és que, en certs contextos, poden ometre pronoms que són gramaticalment imprescindibles, fins al punt que es considera que sense ser-hi hi són o que, més que no ser-hi, són fonèticament buits.
 
En català puc dir "Menja molt" però en anglès no puc dir "eats a lot" ni en francès "mange beaucoup": necessito posar-hi un he o un il al davant. Però que siguin opcionals en català no vol dir que la seva presència o absència sigui irrellevant.
 
N'és un interessant exemple el títol d'una entrevista a Leo Bassi d'aquest estiu. El títol inicial, "He sortit a l'escenari amb por", no deixava clar si havia sortit amb por un dia en concret o parlava en termes generals del seu passat artístic, com era el cas.
 
L'autor hi va estar d'acord i vam provar d'anteposar-hi sovint o algun dia, però teníem un problema d'espai i el títol perdia força. Vam trigar bastant a adonar-nos que posant-hi un jo el problema quedava resolt.
 
I quedava resolt perquè el subjecte fonèticament buit exigeix un context, mentre que el jo recupera Leo Bassi en sentit genèric, al marge de tota circumstància, cosa que bloqueja la primera interpretació.
Però per què vam trigar tant a pensar en el jo ? Probablement perquè planava sobre el nostre inconscient un prejudici estilístic: el que diu que aquests pronoms són sobrers, redundants i fins i tot poc genuïns.
 
Diria, en conclusió, que tot el que una llengua té no ho té perquè sí. És cert que molts jo val més treure'ls però també que algun jo és la millor solució.

 

5)
 
Publicat en el blog Interés per la llengua dels valencians
 
Josep Daniel Climent
 
 
6)
 
Article publicat en el número 84 de la revista Llengua Nacional (III trimestre del 2013, pàg. 14)
 
Setge a la llengua: desconnectar els Països Catalans
 
Bernat Joan i Marí
 
Hem escrit en aquestes mateixes pàgines sobre quina hauria de ser la política lingüística que portàs a terme el futur Estat català, la futura Catalunya independent. En aquest sentit, hi ha un debat obert, que es caracteritza pel caràcter constructiu, i per l'optimisme que genera el fet mateix de tenir un projecte per portar a terme. El procés que s'ha obert a Catalunya ha desencadenat una allau de creativitat, i tothom està posant idees sobre la taula per anar dissenyant com ha de ser la futura Catalunya lliure.
 
Des del meu punt de vista, als òrgans centrals de l'Estat espanyol també tenen clar –encara que no ho vulguin manifestar– que el procés sobiranista de Catalunya no té aturador. I, ben probablement, el fet que ho demostra de manera més clara és tot l'esforç que estan fent per desconnectar la resta del territori lingüístic de l'àrea que, previsiblement, gaudirà de major poder polític i de més autocentrament, a partir de l'any vinent, quan es compleixin els tres-cents anys de la desfeta a mans de les tropes borbòniques.
 
Com que pensen que el procés de Catalunya pot resultar exitós, carreguen especialment les tintes a l'atac sistemàtic contra la llengua catalana a la resta de territoris del domini lingüístic. Fa anys que es concentren amb una fúria i una irracionalitat fora de qualsevol mesura al País Valencià, escapcen qualsevol intent de començar a defensar els propis drets lingüístics a la Franja de Ponent, dins l'Aragó, o ataquen, amb armes i bagatges, contra l'incipient procés de normalització de la llengua catalana a les Illes Balears, fent especial esment de l'únic àmbit on el català ha avançat significativament, que és el de l'educació.
 
L'estratègia de desconnectar els diferents països catalans pot ser útil per a l'unionisme uniformista i unitarista espanyol, tant si Catalunya finalment aconsegueix la seua independència nacional com si no. Si l'aconsegueix, com a mínim desconnecta la resta de països catalans, i intenta evitar que el País Valencià o les Illes Balears decideixin afegir-se al nou estat independent (cosa que vol, segons els últims sondeigs, al voltant d'un 20%, actualment, de la població de les Illes Balears). I si, contràriament, la votació en referèndum, a Catalunya, fos favorable a l'unionisme espanyol, l'afebliment de la llengua a la resta del domini lingüístic català suposaria un afebliment considerable, també per al Principat. Així, l'unionisme, un cop consumada la desfeta a la resta del domini lingüístic, podria carregar directament contra Catalunya, amb la intenció d'anorrear-ne la identitat diferenciada.
 
País Valencià: el blaverisme de sempre
 
La Transició espanyola de la dictadura franquista a la democràcia formal va comptar amb una primera víctima clara, des del punt de vista de la identitat nacional i, molt més concretament, de la política lingüística: el País Valencià. En una estratègia perfectament planificada des dels òrgans centrals de l'Estat espanyol, es va prendre el País Valencià com a camp de proves per a anorrear la llengua i la cultura pròpies.
 
L'estratègia va ser ben senzilla: en primer lloc, es tractava de separar el “valencià” del diasistema comú de la llengua i, tot seguit, establir un règim lingüístic desigualitari, amb prevalença de l'espanyol i amb un respecte nul pels drets lingüístics dels catalanoparlants. Els valencians, doncs, no tenien drets lingüístics. El valencià, correlativament, no seria català. I s'establirien tots els mecanismes possibles per desconnectar el País Valencià de Catalunya.
 
Aquesta desconnexió era planificada des de l'Estat espanyol, de manera directa, i no es basava ni en els sentiments majoritaris de la població valenciana ni en les actuacions històriques en aquella part de la Catalunya gran. Recordem que, durant la II República, hi havia al País Valencià carrers dedicats a Macià o a Companys, i que els carrers o avingudes anomenats “Catalunya” hi eren del tot habituals. O que, en ple franquisme, quan el gran assagista Joan Fuster va presentar la seua obra cabdal Nosaltres els valencians hi havia un parell de ministres del règim a l'acte de presentació del llibre a la ciutat de València. Tot això, sense franquisme, avui dia seria totalment impossible.
 
El primer atac contundent contra la llengua va passar per dividir-la. En l'Estatut d'autonomia, el català s'anomenà “valencià”, fet davant el qual no hi hauria contestació (tenint en compte la denominació històrica de la llengua a l'antic Regne de València) si no fos que va quedar totalment diluïda la referència a una llengua comuna amb Catalunya i les Illes Balears. Vull dir que, històricament, els valencians que anomenen “valencià” la llengua que parlen no ho entenen com a llengua diferent del “català”, sinó que la diferència afecta exclusivament la denominació.
 
Ara, emperò, la divisió legal ha fet forat, i hi ha una part (segurament encara no majoritària) de valencians que consideren que el valencià i el català són dues llengües diferents[1]. Previsiblement, aquesta part de població augmentarà si disminueix el percentatge de valencianoparlants, mentre que disminuirà si la llengua recupera posicions.
 
Però l'objectiu de la divisió no era crear dues llengües separades, com ha ocorregut, per motius polítics, en diverses àrees dels Balcans, sinó reduir el territori on la llengua catalana és la llengua pròpia del país. Significativament, dels tres estatuts d'autonomia dels Països Catalans, l'únic que no confereix a cap de les dues llengües oficials la condició de “llengua pròpia de la comunitat autònoma” és l'Estatut valencià. Per aquest motiu, el “blaverisme”, el secessionisme lingüístic va acompanyar una política lingüística radicalment contrària a la normalització de l'ús social de la llengua del país.
 
Tot plegat s'ha produït enmig d'una conculcació elemental dels drets lingüístics dels catalanoparlants. Significativament, mentre l'Estat es compromet a pagar escoles privades per al migradíssim nombre de famílies que, al Principat, volen ensenyament en castellà per als seus fills, deixa a la intempèrie desenes de milers de ciutadans del País Valencià que voldrien que els seus fills estudiassin en la seua llengua i que, en canvi, es veuen obligats a estudiar en espanyol, en contra de la seua voluntat.
 
El “blaverisme” continua ben vigent al País Valencià, i està servint, bàsicament, per a arruïnar econòmicament el país. La manca de sintonia entre el País Valencià i Catalunya, imposada per Espanya a la part més feble (la valenciana), ha comportat que no s'arribàs a articular, posem per cas, l'Eix Mediterrani de tren de gran velocitat, absolutament imprescindible per al normal desenvolupament de l'economia valenciana. De moment, no ha estat suficient la revolta dels empresaris valencians, per a resoldre el problema evident, malgrat el suport per part de les institucions de la Unió Europea. L'Espanya radial requereix un País Valencià desconnectat de Catalunya. I, com ocorre tantes vegades, la i deologia política serveix, en aquest cas, bàsicament, per a minar l'economia del país.
 
La Franja de Ponent
 
El govern progressista que governava l'Aragó la legislatura passada va esbossar una Llei de Llengües, totalment insuficient, brutalment feble, incapaç de garantir els drets lingüístics de tots els ciutadans de la comunitat autònoma, però que almenys reconeixia les tres llengües del país pel seu nom: castellà, aragonès i català.
 
L'atac a les llengües compta amb un aliat fonamental: la innominació. Quan una llengua no té nom, resulta molt més fàcilment atacable que si, posem per cas, compta amb una denominació clara. Fixem-nos, per exemple, que la Constitució espanyola només anomena el castellà pel seu nom. Tota la resta de llengües resten innominades. Doncs bé, a l'Aragó, malgrat no reconèixer els drets lingüístics de tots els ciutadans, la legislatura passada es va fer un pas endavant, relativament important: l'aragonès i el català passaven a tenir-hi, oficialment, un nom, el seu nom.
 
Dins l'estratègia del PP –articulada a través del seu think tank, la FAES, dirigida per José María Aznar–, la llengua catalana, a l'Aragó, havia de perdre el nom. Per això, les Corts aragoneses han perpetrat l'engendre del LAPAO i del LAPYP, per deixar el català sense nom. No els reca gaire deixar-hi també l'aragonès, llengua patrimonial de l'Aragó, tenint en compte l'al·lèrgia que el PP i els seus socis tenen a tot el que signifiqui pluralitat lingüística i diversitat cultural.
 
Deixant de banda el ridícul espectacular –el lapao existeix, i es parla al sud-oest de la Xina–, tot plegat ha de servir, segons els seus comptes, per desvincular la Franja de Ponent de Catalunya i de la resta del domini lingüístic català. L'estratègia, a un altre nivell, al cap i a la fi, és la mateixa que s'ha seguit al Regne de València des de l'inici de la Transició a la democràcia.
 
Illes Balears: setge a la llengua dins el sistema educatiu
 
I, finalment, durant aquesta legislatura, l'atac del PP a la llengua catalana s'està observant, molt clarament, a les Illes Balears. En aquesta part del domini lingüístic català, el setge a la llengua es focalitza, molt clarament, en l'àmbit on el procés de normalització lingüística havia avançat més: l'educació.
 
També s'ha atacat directament la funció pública. En ser llengua oficial i pròpia de les Illes Balears, el català també havia avançat significativament dins les administracions públiques, com no podia ser d'altra manera. Pensem que la Llei de Normalització Lingüística (aprovada l'any 1986) va comptar amb el suport de totes les forces polítiques parlamentàries de les Illes i, per tant, amb un consens amplíssim, després de les renúncies que s'havien portat a terme des de les diferents parts. Durant quasi trenta anys, aquest consens, d'alguna manera, havia funcionat i havia permès avanços significatius, tant dins l'administració com en l'ensenyament.
 
La nova Llei de la Funció Pública, a les Illes Balears, emperò, ha servit perquè el català deixi de ser un requisit per a formar part de l'administració pública, a les Illes, i passi a ser, en molts àmbits, un mèrit. Amb aquesta rebaixa s'està desvirtuant el concepte de llengua oficial, ja que, per definició, una llengua oficial és d'obligat coneixement per a tots els servidors públics d'un país.
 
En l'àmbit educatiu, emperò, s'ha concentrat tota l'artilleria del govern del PP en contra de la llengua catalana. La primera mesura presa va ser el decret segons el qual els pares podien escollir la llengua d'alfabetització dels seus fills, deixant de banda l'alfabetització generalitzada en llengua catalana. El fet de deixar escollir havia de mostrar, segons previsions del govern del PP, que la societat estava dividida per qüestió de llengua. La seua sorpresa, emperò, en veure que devers el noranta per cent dels pares de les Illes Balears escollien el català per a la primera alfabetització dels seus fills els va deixar estabornits. En temps de crisi econòmica profunda i amb les arques de l'administració autonòmica completament buides, es varen enviar circulars a pares amb fills en edat d'escolaritzar recordant-los el seu dret a rebre l'ensenyament en espanyol. La campanya del mateix govern del PP, emperò, no va fer efecte. I, en canvi, va servir perquè augmentassin proporcionalment les crítiques a la gestió ideològica i pamfletària del govern.
 
En una segona fase, el govern de les Illes Balears ha tret el Decret de Tractament Integral de Llengües (conegut amb les sigles TIL), que també ha comptat amb l'oposició generalitzada de tots els sectors de la comunitat educativa. El decret TIL estableix, copiant el model que fa dos anys es va implantar a Galícia, que una tercera part de l'ensenyament sigui vehiculat en català, una tercera part en castellà i una tercera part en una llengua “estrangera”, preferentment en anglès. Tenint en compte que només un percentatge molt baix dels professors de les Illes Balears compta amb la titulació necessària per a ensenyar en anglès (i que, de manera molt general, coincideix amb el professorat capacitat per a dur a terme l'ensenyament en català), es pot veure clarament que la intenció del TIL no és l'encomiable interès perquè els estudiants puguin rebre formació en la interllengua internacional, sinó, bàsicament, reduir el percentatge d'ensenyament en llengua catalana.
 
A Galícia, l'invent ja s'ha experimentat, i els analistes asseguren que: a) no ha servit per a millorar la capacitació dels alumnes gallecs en anglès, i, en canvi, b) sí que ha servit per a augmentar l'ensenyament en castellà i, per tant, c) ha servit també per a reduir la competència comunicativa dels estudiants gallecs... en llengua gallega. En el cas gallec, fins i tot tenim una sentència del Tribunal Superior de Xusticia de Galícia que argumenta un elemental principi sociolingüístic: si existeix una descompensació entre l'ús social del gallec i el de l'espanyol, un ensenyament en gallec i castellà a parts iguals no és suficient per a assegurar un coneixement equivalent de les dues llengües; cal més temps d'ensenyament-aprenentatge en gallec que no en castellà perquè els alumnes dominin en igualtat de condicions les dues llengües oficials.
 
Ara mateix, doncs, a les Illes Balears s'estableix un dilema entre el compliment de l'Estatut d'Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística –que estableix que els alumnes, en acabar la seua educació obligatòria, han de dominar fluidament, oralment i per escrit, el català i el castellà– i el compliment del decret TIL, que, ben segur, ho farà totalment impossible.
 
Per acabar-ho de reblar, el govern de les Illes Balears està preparant un decret per a evitar l'ús de símbols dins l'àmbit de l'ensenyament (a fi i efecte d'evitar la campanya Enllaçats, consistent a posar als centres educatius grans llaços amb les quatre barres).
 
A les Illes Balears, emperò, clarament, el govern ha picat os, perquè existeix una majoria clara dins la comunitat educativa ben disposada a declarar-se insubmisa davant les disposicions del govern. Si l'evolució va per aquest camí, les posicions del govern, doncs, quedarien notablement afeblides.
 
Pla A: desconnectar el País Valencià i les Balears d'una Catalunya independent
 
Al mateix temps que l'Estat espanyol ha posat en marxa els seus diferents mecanismes per a obstaculitzar el procés sobiranista a Catalunya –des dels propagandístics (tertulians, periodístics, esportius, etc.), passant per tots aquells que es gestionen des de les clavegueres de l'estat–, també està portant a terme l'acció que considera més adequada per als seus interessos, a la resta dels Països Catalans[2].
 
Però, n'estic ben convençut, una part dels responsables de l'Estat espanyol, ja donen per perduda Catalunya, i veuen bastant clar que, amb la majoria social existent a favor de la independència, el «sí» en un futur referèndum d'autodeterminació resulta pràcticament inevitable. I, per aquest motiu, des del meu punt de vista, fan especial incidència en l'atac a la llengua catalana “a la perifèria”. És a dir, es concentren a reduir el català a la mínima expressió al País Valencià, a la Franja de Ponent i, durant aquesta última legislatura, de manera especialment virulenta, a les Illes Balears.
 
Deuen ser conscients que la desconnexió de les Illes Balears de la Catalunya continental serà difícil. Malgrat l'existència d'una universitat a Mallorca, per exemple, la immensa majoria dels menorquins, eivissencs i formenterers que cursen estudis universitaris ho fan en universitats catalanes; i això no hi ha res que indiqui que hagi de canviar en el cas que Catalunya assoleixi la independència; només podria canviar significativament si la formació en català dels estudiants de les Illes Balears arribàs a ser clarament deficient.
 
Així mateix, el vuitanta per cent dels intercanvis comercials de les Illes Balears, actualment, es produeix amb el Principat de Catalunya i amb el País Valencià. Quelcom de semblant ocorre amb els intercanvis comercials del País Valencià. Per això, a l'Estat espanyol hi ha tant d'interès a intentar mantenir unes comunicacions dolentes entre el País Valencià i Catalunya, malgrat que la majoria d'intercanvis comercials de cadascun d'aquests dos països sigui amb l'altre país.
 
La idea dels caps pensants de la FAES i companyia, per tant, resulta ben clara: es tracta de desconnectar el País Valencià, la Franja de Ponent i les Illes Balears del Principat de Catalunya, per dues raons fonamentals:
 
a) perquè, en cas d'independència de Catalunya, a aquests països no se'ls acudís la idea d'intentar afegir-se al nou estat independent (com es va intentar, en relació a la Catalunya autònoma, durant la República, tant des de Menorca com des d'Eivissa), i
 
b) per poder procedir, si Catalunya aconsegueix la independència, amb més contundència i llibertat de moviments, contra la llengua catalana i contra els trets d'identitat propis del País Valencià i de les Illes Balears. Previsiblement, una de les possibilitats existents, en cas d'independència de Catalunya, és que l'Estat accentuï la seua pressió contra el català a la resta del domini lingüístic, a fi i efecte de procedir, en termes del ministre José I. Wert, a la seua definitiva espanyolització.
 
Pla B: afeblir la perifèria per operar més contundentment contra el centre
 
Si el procés sobiranista de Catalunya anàs malament, és a dir, si el resultat final fos el manteniment de la unió amb el Regne d'Espanya, el setge al català a les àrees “perifèriques” del domini lingüístic podria servir per a orquestrar una campanya de gran abast contra la llengua i la cultura catalanes... al Principat de Catalunya.
 
Des del meu punt de vista, a Madrid consideren que el manteniment de Catalunya dins Espanya és el resultat més improbable, però, en aquest cas, l'Estat espanyol hauria fet, com deim en eivissenc col·loquial, un ou de dos rovells. D'una banda, es podria continuar pressionant el País Valencià i les Balears perquè cada vegada es trobassin en una posició més afeblida, i, per l'altra, es podria traslladar la pressió a Catalunya, després d'haver usat la resta del domini lingüístic com a camp de proves, abans de la batalla definitiva.
 
En termes d'estratègia, estic ben convençut que actualment s'estan fent moltes provatures a les Illes Balears amb la intenció fonamental no d'obtenir-hi un resultat determinat, sinó d'assajar estratègies per a atacar directament Catalunya si el país no se'n surt en el procés pel dret a decidir.
 
Autocentrament: reforçar lligams
 
Per acabar, a tall de cloenda, fem l'exercici de demanar-nos, des d'una posició autocentrada, què és allò que ens convé.
 
Des del País Valencià i des de les Illes Balears, la qüestió no pot ser més clara i diàfana: ens convé mantenir i reforçar els lligams amb Catalunya[3]. El nostre grau d'autonomia política, el respecte amb què comptem des de l'exterior, les nostres defenses en qüestions com ara el finançament o el desenvolupament econòmic, depenen en bona part dels nostres lligams (entre nosaltres i amb Catalunya). Per tant, reforçar lligams serà bàsic perquè siguem, cada vegada més intensament, la mamella d'un Estat espanyol que viu, bàsicament, de xuclar-nos els nostres recursos.
 
Des de Catalunya, correlativament, també interessa el reforçament dels lligams. En qualsevol cas, interessa ni que sigui perquè un mercat de dotze milions d'habitants és molt més potent que no un de set i mig, a nivell cultural, literari, de consum d'oci en la nostra llengua, etc. Així, tant si el procés sobiranista va a bon port com si no hi va, Catalunya està, objectivament, interessada a mantenir uns lligams tan ferms com sigui possible amb la resta de Països Catalans.
 
Si Catalunya aconsegueix la independència, el manteniment d'aquest lligam generarà una situació en què tothom hi surti guanyant per a la nova república independent i per a les comunitats més o menys autònomes que puguin restar dins el Regne d'Espanya.
 
Però, de la mateixa manera, si Catalunya no assolís la independència nacional, cosa ben negativa per a tota la nació catalana, també convé que tengui uns lligams ferms amb el País Valencià i amb les Illes Balears, perquè de l'afebliment dels uns en pot sortir l'afebliment de tots plegats, i perquè una certa fortalesa lingüística i de la identitat pròpia als nostres països, de rebot, posa un coixinet al Principat, coixinet que desapareix si la voluntat de genocidi lingüístic i cultural va endavant a la resta dels Països Catalans.
 
 
[1]. Aquí voldria remarcar que, si el fenomen s'assembla al de les Illes Balears, es produeix un fet que podria semblar una paradoxa, però que entenc que no ho és: a les illes Balears consideren que "mallorquí", "menorquí", "eivissenc" o "formenterer" són llengües diferents del català els ciutadans que no parlen la llengua catalana, fonamentalment castellanoparlants. I, en canvi, molt majoritàriament, els que sí que parlen la llengua, en diguin com en diguin col·loquialment, entenen que és la mateixa llengua arreu del domini lingüístic, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer.
 
[2]. Si bé és veritat que, per a molts catalanistes els Països Catalans constitueixen un projecte dubtós i poc clar, per a la immensa majoria dels espanyolistes (almenys per a aquells que tenen responsabilitats de govern) els Països Catalans constitueixen una realitat ben clara i tangible. Els successius governs de l'Estat, així com la FAES i companyia, fa anys i panys que demostren tenir ben clara l'existència dels Països Catalans.
 
[3] De la mateixa manera, resulta vital per a l'unionisme espanyol el fet de carregar-se el sistema sanitari del Principat, perquè la majoria dels illencs, quan pateixen malalties que no poden guarir als hospitals de les Illes, tenen tendència a fer-se visitar a Barcelona. Afeblir el sistema de salut català serviria, de rebot, a la desconnexió de les Illes Balears.
 
7)
 
Article publicat en el número 84 de la revista Llengua Nacional (III trimestre del 2013, pàg. 19)
 
El català de l'Alguer, més de vint anys a l'escola
 
Joaquim Arenas i Sampera
 
La promoció de l'alguerès com a llengua d'ús, de prestigi i d'identitat ha comptat al mes de maig del 2013 amb el suport de la Fundació FC Barcelona per mitjà de la iniciativa Barçakids, que, aplicada a algunes escoles de l'Alguer, ha esdevingut tota una esperança per a la recuperació de la llengua d'aquella ciutat. Per molts anys!
 
En el suplement del diari Ara de Barcelona del diumenge 2 de juny araTu es feia una relació molt extensa del què és Barçakids i com s'ha aplicat a les escoles de l'Alguer durant tres dies. Se'n parla. Però, com si fos el primer intent planificat d'introducció del català de l'Alguer a l'escola. I això no es correspon amb la realitat, ni de bon tros.
 
Des de 1991, un grup de mestres, capitanejat per Carmela Frulio, va introduir l'alguerès a diverses les escoles, però, des de 1998, s'estructurà el Projecte Palomba de classes de català als centres educatius, planificat per Òmnium Cultural (OC) amb l'anuència de l'autoritat pública, dels directors dels centres i el consentiment dels pares. Eren programes pactats amb els directors. El Projecte Palomba el feien mestres tutors i mestres externs amb una coordinació didàctica i una supervisió eficient. En el curs 2001-2002 era aplicat a 30 escoles, en 75 aules, amb un total de 2.250 alumnes, això solament a tall d'exemple. La formació de mestres es feia al Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori, on s'han elaborat treballs didàctics i mètodes d'aprenentatge de l'alguerès i obres científiques com Català de l'Alguer. Model d'àmbit restringit, aprovat pel IEC, l'autor del qual és Luca Scala, coordinador del mateix Centre fins fa tres anys. I un mensual infantil per a minyons, el Mataresies. El Centre Montessori organitzava les Escoles d'Estiu, espais d'actualització pedagògica i educativa per a professors i mestres d'alguerès.
 
No es pot oblidar l'escola infantil en alguerès La Costura, que aviat farà els seus deu anys de servei a la ciutat. Va ser iniciada amb gran esforç per part d'OC, amb una aportació de recursos humans per part del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, que també hi aportà mitjans econòmics com ho feren igualment alguns mecenes del Principat. La Costura, centre d'educació infantil, ha estat el primer de la ciutat d'ensenyament en alguerès en tota la seva història.
 
Causa estranyesa que aquestes dues actuacions hagin estat silenciades en el reportatge del suplement esmentat, i més quan es produïen gràcies a Òmnium Cultural, als seus socis i comptaven amb el suport de la Generalitat de Catalunya, del Municipi de l'Alguer, d'ajuntaments i d'emprenedors catalans.
 
Costa d'entendre que el responsable de l'Espai Llull a l'Alguer, esdevingut relator important del reportatge, no hagi esmentat una tasca de vint anys d'ensenyament de la llengua i encara més si considerem que l'Espai depèn de la Generalitat catalana i és de lamentar que l'arribada del Llull no hagi servit, entre altres coses, per a mantenir d'una manera persistent el català a l'escola dins l'horari lectiu i es proclamin promeses de solució provinents de l'Estat italià.
 
Cercar la solució per vies administratives, confiant en allò que pugui fer el ministeri italià de la Instrucció Pública, no deixa de ser una via inescrutable, un carreró sense fi, de tal manera que és possible que, quan arribi, si és que arriba, la proposta ministerial aquesta no encaixi amb suficiència amb les necessitats escolars d'aleshores a l'Alguer o potser no calgui ensenyar la llengua per la davallada que hagi patit el seu ús i el seu prestigi.
 
Perquè una cosa és fer actuacions puntuals i escadusseres a favor de la llengua a l'escola, i una altra és activar un pla d'estudi de l'alguerès en el sistema educatiu de la ciutat, continuat i dins l'horari de la docència.
 
Cal, però, remarcar que l'Espai Llull fa i ha fet coses positives en diversos àmbits.
 
Sigui com sigui, mai no s'ha de d'abandonar ni la tasca ni l'esperança.
 
8)
 
Article publicat en el diari Levante-EMV diumenge 4 de desembre del 2011
 
 
Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades
 
Paco Cerdà
 
El desembre és un vell que fa arrugar la pell. Mor l'any ja gastat mentre el dia va acurtant-se i el fred penetra als ossos. El refranyer ja ho avisa: el fred de desembre es fica dins per sempre, i el seu vent fa tremolar al més valent. Per això, i per la letargia que adorm els solcs dels bancals, el llaurador no ha d'alçar-se del llit massa matí: Per desembre i gener, no cal ser matiner. A la gent fredolina no li convé innovar a la cuina: Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades. I a la jovenalla, més li val fer cas dels més vells i seguir el seu consell: Del desembre a la fi, cada cabra amb son cabrit, però amb una condició: qui en desembre ha de festejar, vora el foc s'ha de posar.

La llar (o l'estufa o la calefacció, no forcem ni el costumari ni el romanticisme) s'erigeix en protagonista l´últim mes de l'any. I entorn a ella, la família. Amb Nadal a l'horitzó, s'acosten dates de dinars, sopars i encontres familiars. Diuen que la sang, sense foc bull. Per al bo i per al roín. I l'humor de la tradició en dóna fe: la sogra, ni de sucre és bona; dos cunyats en pau i junts, no hi poden estar més que difunts; apanya't sogre, per a qui t´herete, dol a la roba i el cor alegre; oncles i ties, el dol quinze dies, i si no et deixen res, huit i no més; amor de gendre, sol de desembre; sogra i nora, quan una riu l'atra plora.

Així, amb la família reunida, arriba el mes de les celebracions més grans de l'any. Diuen que sant Nicolau, obri les festes amb clau (6 de desembre). Per què? Es creu que despús-demà —celebració de la mort d'aquell sant orfe i molt caritatiu que visqué a Anatòlia al segle IV— comença el viatge del barbut Santa Claus per a repartir els regals als xiquets de tot el món. Santa Claus deriva de Sant Nicolau, i de cecs és no vore que li està guanyant la partida a la tradició dels Reis.

No obstant això, encara és possible viure un Nadal valencià. I ací proposem —amb més vocació etnogràfica que essencialista— tres exemples. D'entrada, la visita al Betlem de Tirisiti (del 23 de desembre al 8 de gener). És una joia valenciana de la cultura tradicional, declarada Bé Immaterial d'Interés Cultural, que es representa a Alcoi des de mitjan segle XIX recollint l'herència mediterrània dels teatres de titelles de peu i vareta. L'entranyable venter Tirisiti, la seua muller Tereseta, el sereno, el simpàtic agüelo o el bou, així com els personatges de la part més oficial (els Reis, la Sagrada Família, els pastorets…) connecten els xiquets amb un passat atàvic ben diferent al dels centres comercials i els Jingle Bells que aprenen a l'escola.

Precisament per ací va la segona recomanació: recuperar les velles nadales valencianes. Eclipsats pel Noche de paz o el Belén, campanas de Belén i altres villancicos forasters, van deixant-se de sentir —més enllà del Fum, fum, fum— les melodies i lletres nadalenques del poble, aquelles que Sanchis Guarner recollí al Cançoneret valencià de Nadal. «La nit de Nadal / és nit d´alegria, / el fill de Maria / és nat al portal». I tantes altres que es moren…

Així va morir al seu dia el Cant de la Sibil·la, el drama litúrgic de melodia gregoriana que es representava als temples valencianes en la missa del Gall fins que l´Església —sempre temerosa— el prohibí al segle XVI. Amb feu ininterromput a Mallorca i l'Alguer, alguns pobles valencians l'han anat recuperant. Els Menestrils d'Ontinyent representaran el Cant de la Sibil·la el 22 de desembre a l'església de Santa Maria, amb 80 participants disposats a recrear aquesta profecia de la fi del món i el judici final, dia en què «lo sol perdrà sa claredat / mostrant-se fosc i entelat, / la lluna no darà claror / i tot lo món serà tristor».

«Per Nadal, un pas de pardal…»

Pero abans que arribe tot això, entrarà l'hivern el dia 22 (00.38 hores) per a omplir de fred cada racó durant quasi 89 dies. Diuen que les sopes i el sol a l'hivern donen consol, però l'experiència ho contradiu: del sol de l'hivern i dels núvols de l'estiu, enganyats eixiu. Si no el calor, sí que ens queda l'esperança de vore créixer la llum solar, a partir del solstici, amb la vella cantinela: Per santa Llúcia, un pas de puça (dia 13); per Nadal, un pas de pardal (25); per sant Esteve, un pas de llebre (26); per Any nou, un pas de bou (1 de gener); per Reis, mitja hora creix (6); per sant Antoni, un pas de dimoni (17); per sant Sebastià, un pas de marrà (20 de gener); i per la Candelera, una hora entera (2 de febrer). Però encara ens queda bona cosa de foscor (i no parlàvem ara de política, mercats o religió) per suportar: perquè dies de desembre, dies de malura: tot just es fa de dia que ja és nit obscura.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net