L'oficialitat de la llengua catalana i el reconeixement de pròpia per als seus territoris va ser un pas legal molt important en el seu moment i així quedà establert en els diferents estatuts d'autonomia al Principat, les Balears i al País Valencià, aquí amb el nom popular de “valencià”. A l'Aragó, tant el català de la Franja com l'aragonès, van quedar en l'anonimat ambigu d'un redactat totalment poruc i inapropiat. Tot plegat formava part del bloc constitucional (constitució espanyola+estatuts d'autonomia), si bé la constitució tenia i té la singularitat que, un cop esmentat el castellà com a “llengua espanyola oficial de l'Estat”, no fa al·lusió al nom de cap idioma més. Es tracta de quelcom insòlit en un text constitucional, ja que establia l'oficialitat d'altres llengües en el futur, segons el que diguessin els estatuts d'autonomia, llavors encara tots per aprovar. El caràcter insòlit del precepte legal consisteix en el fet que aquesta és l'única constitució del món que atorga el caràcter d'oficial a un seguit de llengües de les quals en cap moment no se n'especifica el nom ni el nombre, no se sap ni quines són ni quantes. Portant la literalitat de l'article a l'extrem, s'hauria pogut donar el cas que, a més del castellà oficial a tot l'estat, com que qualsevol comunitat autònoma tenia dret a adoptar l'oficialitat d'un segon idioma, però en no especificar la constitució quins idiomes són susceptibles d'aquest reconeixement legal, Cantàbria, posem per cas, hi hauria pogut adoptar l'armeni, el turc o el francès. Per sorprenent i paradoxal que pugui semblar, això va així. No és ni més ni menys que el resultat d'un marc legal a qui fa tanta nosa la diversitat lingüística interna de l'estat que prefereix ignorar-la i, sobretot, no donar-li el rang legal de posar els noms i cognoms de les diferents llengües de l'estat a la constitució, simplement perquè no les assumeix com a pròpies.

Tot i la “doble oficialitat”, que vol dir dues llengües oficials de manera separada i independent l'una de l'altra, ben diferent a la “cooficialitat”, dos idiomes inseparables que han de figurar junts a tot arreu, l'hegemonia del castellà ha continuat. Té a favor seu la inèrcia del seu ús exclusiu a la vida oficial durant segles i ser vista encara com la llengua important i del poder, enfront d'un català prohibit un cop i un altre i al qual amb tanta facilitat renuncien la majoria de catalanoparlants davant un interlocutor d'una altra llengua, sigui o no castellanoparlant i entengui o bé no el català. La presència ínfima del català a la vida judicial, al cinema, a l'àmbit socioeconòmic o a l'etiquetatge dels productes bàsics de consum (alimentació, neteja i higiene, electrodomèstics), reforça el seu caràcter d'idioma menor, menys important, no utilitzable per a segons quins usos i funcions, a diferència del castellà, idioma important i present en tots els àmbits de la vida pública i que, d'altra banda, tots els catalans coneixen . Els governs valencià i balear, d'altra banda, demostren en els seus usos i tries lingüístiques, cada dia, el seu menyspreu més absolut cap a la llengua pròpia del país, fins i tot segons la legalitat vigent, amb un ús provincià i diglòssic del castellà per a pràcticament tots els àmbits i situacions, incloses declaracions governamentals, conferències de premsa i activitat parlamentària.

La inferioritat legal del català i l'ús subordinat i secundari que se'n fa, sempre a benefici del castellà amb qualsevol pretext o bé sense, ve ara acompanyat de l'ofensiva contra la identitat de la llengua comuna, fora del Principat. Llevat d'Andorra i Catalunya Nord, on a la llengua sempre s'hi han referit com a català, les coses van mal dades a la resta de l'àrea lingüística. A l'Alguer en diuen “alguerès” i fora d'uns quants que naveguen sovint per l'oceà de les ambigüitats, per interessos personals, no se'n discuteix la filiació filològica. A les Balears, el govern hi mena una ofensiva amb tota la regla contra el català, el seu ús normalitzat arreu i, darrerament, utilitza barroerament la legítima i evident realitat dialectal per alçar el dialecte contra la llengua, mallorquí enfront de català, menorquí o pla contra català, etc. I ho fan amb total impunitat i sense cap sentit del ridícul científic o institucional. Perquè, de fet, no sols neguen el nom de la llengua, sinó que no n'opten per l'ús. La realitat que els deslegitima és que no promouen l'ús del “mallorquí”, el “menorquí”, l‘“eivissenc” o el “formenterer”, sinó, ras i curt, la seva substitució pel castellà. Se'ls veu, doncs, el llautó. En un atac de ràbia contra la llengua i el seu nom, tenen la gosadia de referir-s´hi, com “l'altra llengua cooficial diferent del castellà”, com a forma estúpida, conscient i militant d'evitar-ne el nom. El mateix passa a l'Aragó, on el govern ha arribat fins al deliri d'inventar-se una llengua nova, fins ara desconeguda per la ciència lingüística internacional i que no s'ensenya a cap universitat del món, començant per la de Saragossa. I, per arrodonir la jugada, unes Corts Valencianes amb escons ocupats per un nombre destacat de diputats imputats per presumpta corrupció, acaben d'aprovar que el “valencià” és, de fet, iber i ja fa milers d'anys que es parla! Faria riure si no fos que fa plorar... de vergonya. És com si, un dia , se'ls ocorre també d'aprovar que la terra no és rodona sinó plana o bé de legislar contra la llei de la gravetat. L'actual revolta balear és un moviment simultani per la llengua, la dignitat i la qualitat de l'ensenyament, perquè avui hi són conceptes del tot indestriables.

Quan els adversaris de sempre del país, la cultura i la llibertat han vist que això de Catalunya podia anar de debò, hi han reaccionat en contra, més amb les vísceres que amb el cap. No en tenen prou amb la inferioritat legal de la llengua, ni amb la seva minorització en tants àmbits, sinó que ara han optat per la vacuna antisobiranista i anticientífica de no reconèixer la identitat de l'idioma, pensant que, si l'anomenaven “català”, això facilitava que, un dia, els que parlaven la mateixa llengua volguessin, finalment, formar part del mateix estat sobirà que el Principat. Solució, doncs, com a mesura preventiva de cara a un futur possible: negar l'evidència científica, dividir, fragmentar i, a l'horitzó, desconnectar totalment el País Valencià, les Balears i la Franja, de Catalunya. La concepció radial de les infraestructures i les dificultats de comunicació entre el Principat i el País Valencià en són una mostra pràctica i evident. Ells han vist clar què pot passar i estan invertint, de totes les formes possibles, perquè no passi. El problema no és que ho hagin vist ells. Em temo que el problema real és que no ho hem vist nosaltres, al Principat, i per això la indiferència i la passivitat davant tot allò que passa fora del tros de món que es troba entre Alcanar i La Jonquera són gairebé absolutes. Confio que, cada cop més, fem l'exercici d'obrir els ulls i parar les orelles per convèncer-nos d'una vegada que és del tot suïcida que el nostre futur es plantegi desvinculat i al marge de la gent d'aquells territoris que encara responen “bon dia”, quan els saludem amb un “bon dia” matiner.