InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 160 (divendres 04/10/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - moixiganga
 
2) Eugeni S. Reig - mongetes
 
3) Antoni Llull Martí - Alemany, Deutsch, German, tedesco...
 
4) Josep Daniel Climent - Dos anys del blog «L’interés per la llengua dels valencians»
 
5) Juli Jordà - De melons
 
6) Realitat i literatura en Martí de Riquer
 
7) Albert Pla Nualart - El català de pares i padrins
 
8) Pere Ortís - Arran d'un debat
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

moixiganga

Situació grotesca que pot fer que alguna persona es senta molesta o ofesa perquè li pot fer l’efecte que es burlen d’ella o d’alguna altra persona o considera que menyspreen o ridiculitzen creences o idees que per a ella són dignes del màxim respecte.

¿A les paraules que ha dit eixe sobre el llibre premiat li dieu laudatio? Això ha sigut una moixiganga impresentable. ¡Quina vergonya!

Aquesta paraula l’usa Ernest Martínez Ferrando. En la seua obra Una dona s’atura en el camí podem llegir:

Carme es sentia neguitosa. Ara es penedia d'haver acceptat els ciris. Amb la seva condescendència qui sap a quins perills estaven abocades. Tota aquella moixiganga dintre de l’església li semblava incorrecta, intolerable. Ella es sentia una dona devota fins al blanc de les ungles, i la manca de respecte en un lloc sagrat li produïa indignació. A més a més, Elvira li feia por. Aquesta noia sempre estava disposada a divertir-se, fos on fos. Mentre es trobava sola sabia romandre seriosa i discreta, però tan bon punt apareixia un home prop d’ella que la mirés o li digués alguna cosa, tot seguit canviava i esdevenia una ximpleta. Carme suportava amb paciència –fins a cert punt–  la seva coqueteria al carrer, al parc, al teatre, però a l’església, no; a l’església li semblava de mal gust. A vegades, avui mateix, li ventaria una bufetada.

L’origen del mot es troba en el nom d’una peça teatral curta amb personatges extravagants i ridículs que antigament es posava en escena al final de les representacions populars d’obres de teatre.
A Alcoi hi ha la variant motxiganga, amb so prepalatal africat sord.
 
En valencià també es diu: motxiganga
La llengua estàndard sol emprar: moixiganga
En castellà es diu: mojiganga
 
NOTA : Martínez Ferrando, Ernest, Una dona s’atura en el camí (Editorial Proa, Badalona, 1935, pàg. 14)
 
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

mongetes

Fesols bollits.

Tinc ganes de menjar mongetes. Ja fa temps que no en fem.

Mongetes són, simplement, fesols bollits. És un plat que conec d’Alcoi i que s’elabora de la manera següent.

Ell fesols es deixen tota la nit a remulla. A l’endemà es bullen durant una hora amb una miqueta de sal, una fulla de llorer i un rall d’oli d’oliva. Quan faça aproximadament mitja hora que couen és convenient trencar-los el bull i després prosseguir la cocció. Una volta cuits s’escorren i s’amanixen amb oli d’oliva verge i unes gotetes de vinagre. Hi ha qui hi posa també un polsim de canella. El plat es menja a la temperatura ambient. I això és tot. És un plat senzillíssim, barat i molt bo, sobretot a l’estiu. El brou es reserva per a elaborar alguna sopa o algun altre plat. També hi ha qui s’estima més menjar-se’ls caldosos en lloc d’eixuts.

En altres zones del nostre domini lingüístic anomenen mongetes als fesols. Vull deixar ben clar que mongetes, a Alcoi, són únicament i exclusivament el plat que he descrit. Als fesols els alcoians els anomenem fresols, amb una r epentètica.

 

En valencià també es diu: fesols (o fresols) bollits
La llengua estàndard sol emprar: fesols bullits, mongetes bullides
En castellà es diu: alubias (o habichuelas, o judías) hervidas
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 48)
 
Alemany, Deutsch, German, tedesco...
 
Antoni Llull Martí
 
Tenc la impressió que no hi ha cap estat modern que tengui tanta diversitat de noms per als seus habitants o la seva llengua com Alemanya. En el cas de l’espanyol, en el nom que li donen en els idiomes europeus sol esser-hi fàcilment identificable l’arrel espanyola: espanhol, espagnol, spanish, spanisch, spaans, spansk, etc., i en el del francès: français, francés, francese, französisch, fransk, etc. Com és, doncs, que els alemanys reben tants de noms essencialment distints? Intentaré explicar-vos-ho dins el poc espai disponible per a aquest article.
 
Al començament del segle XIX hi havia dins el que ara és Alemanya més d’un centenar de petits estats. Entre el 1814 i el 1815 es constituí una confederació amb 38 d’aquests estats, alguns dels quals ja n’havien absorbit d’altres. Entre aquests, Prússia era, políticament, el més important, i l’any 1871, després de guerres i acords, es formà l’estat modern unificat, amb el rei de Prússia, Guillem I, com a emperador d’Alemanya. En temps antic, en llatí havien anomenat Germania el conjunt de pobles germànics, i el gentilici n’era germanus (que no té res a veure amb germà, fora de la semblança), i durant l’edat mitjana, solien esser coneguts pels seus veïns pel nom corresponent al de l’ètnia predominant al territori que tenien més a prop, com dels alemanni en feren els francesos allemand (i possiblement del francès férem nosaltres alemany, i els castellans, alemán, i els portuguesos alemão). Teutó, i el castellà teutón, provenen
d’un antic mot germànic que significa ‘poble’ (amb el sentit de ‘gent que viu en comunitat i té una mateixa cultura i uns interessos comuns’). D’aquest mot, documentat en antic alemany amb la forma diutisc en sortí el baix llatí thiosticus, i l’alemany modern Deutsch (pronunciat doitx), que és el nom que actualment es donen els alemanys a si mateixos, i el neerlandès duits, el francès antic tudesque, l’italià tedesco, el danès tysk i el suec tyska. Els anglesos es basaren en el nom clàssic germanus, i en feren German, i els romanesos germana. I els estonians i finesos, perquè el poble germànic que tenien més a prop eren els saxons, diuen encara ara a tots els alemanys saksa. I tenen noms que encara resulten més irrecognoscibles pels qui parlam llengües romàniques, com el que els donen els txecs, nemcina, els hongaresos, német, els letons, vacija i els lituans, vokieciu.
 
4)

 

Publicat en el blog Interés per la llengua dels valencians
 
Josep Daniel Climent
 
 
5)
 
 

De melons

 
Quin melonar que ha armat Eugeni Alemany! Un concurs… #nadantambmelons i amb gala de lliurament de premis i tot! Mare!
Eugeni em va demanar si podria fer un apunt sobre melons, i ha eixit el que hi ha tot seguit. Segur segur que se’n poden dir moltes més coses, dels melons, i que hi haurà paraules que en algun poble no es diuen així o es diuen aixà, però la intenció és mostrar-ne unes quantes.
 
Bé, però què és un meló? Un meló és un cap pelat o u que té molt poc trellat, un cap de meló! I una melona? Un cap llarguerut o u amb poc coneixement. També es sent dir que hi ha qui té el cap amelonat, o qui està amelonat, és a dir, enamorat. Com passa amb altres fruites i hortalisses, tenim costum de fer-les servir per a insultar o per a referir-nos a certes parts del cos i, és clar, els melonets no podien faltar. A més de melonets, hi ha melonarros, melonius o melonots.

Ara bé, tot això deu vindre dels melons de veritat, no? I de melons, per ací en tenim dos, Cucumis melo i Citrullus lanatus: meló de tot l’any i meló d’Alger.
 
El meló de tot l’any (Cucumis melo) prové de l’Àfrica i de l’Àsia tropical i és una fruita sucosa i refrescant, amb la qual s’ha d’anar a espai perquè «al matí és or, al migdia plata i a la nit mata», diuen que, però tampoc no deu ser tan grossa la cosa!

En molts pobles se’n fan de ben bons, però la fama se l’enduen els d’Elx, els d’Ontinyent i els de Foios (P'a melons, Foios) i, on no s’ha d’anar a fer-ne, si fem cas de la dita, és al Fondó, que «ni carabassa, ni meló».

Els melons d’Elx, de corfa rugosa i grossa, tenen una molla ensucrada i saborosa de color palla; els d’Ontinyent, dolços com ells a soles, són de corfa fina i llisa, groguencs o com d’or vell, i els de Foios eren, perquè ja no n’hi ha, o això diuen, uns melons mitjans, groguencs i ben dolços.

El meló de tot l’any es diu així perquè es conserva molt de temps, de fet es penjaven amb una lligada o vencill d’espart dels claus que hi havia a les jàssenes de les entrades de les cases antigues, i duraven fins a l’hivern. A Guardamar del Segura i Crevillent, en diuen meló d’any, i a Alcoi, Onil, Xixona, la Vila Joiosa, el Campello o la Canyada, meló d’olor (pronunciat aulor o auló). A Morella, meló de carn, i meló de cristià a Ulldecona, per a distingir-lo del meló d’Alger.

Hi ha, o hi havia, moltes varietats de meló com les que hi ha tot seguit: meló tendral, de bac, de pell de granota, de peça de formatge, de la mala cara, groguet, cantaloup, pinyonet, roget, de gra d’arròs, de pinyol de blat, bif, de l’hàbit (de pell blavosa!), eriçó… i molts més!

I quins ixen bons? Doncs bé, tot i que la saviesa popular diu que «el bon meló es coneix amb l’olor», no sabem si ix bo fins que no l’encetem i, per tant, fins i tot les persones més expertes l’erren. De més a més, els melons o són deliciosos o són colombros, que és la paraula que es fa servir en molts pobles per a referir-se als que no estan bons. Per cert, eixa és una de les pronúncies de cogombre, que és la paraula genuïna per a referir-nos a l’espècie Cucumis sativus (pepino en castellà).
 
I ara li toca a l’altre, al meló d’Alger (Citrullus lanatus), el nom del qual ens diu d’on prové, tot i que l’origen més probable és una mica més avall, a l’Àfrica Central. El meló d’Alger té la corfa de color verd, clar o fosc, o amb llistats més clars, i la polpa, molla o carn de color roig o rosat, tot i que n’hi ha varietats de molla groga o carabassa.

Meló d’Alger és una denominació estesa per molts pobles, però conviu amb altres noms com ara meló de moro (a la Jana, Vinaròs, Benicarló, Morella i els pobles de la contornada de l’Ebre); meló d’aigua (pronunciat auia), als pobles de l’Alcoià, l’Alacantí, el Comtat, el Vinalopó i la Vall d’Albaida, i també al Matarranya; meló roig (a Ares, Vilafranca, Albocàsser i pobles de l’Alcalatén com ara Figueroles), i síndria o xíndria (com diuen per l’Empordà, Menorca i Formentera).

També hi ha la paraula albudeca per a referir-se a una mena de meló aigualós i insípid (a Monòver diuen «entre albudeca i meló» per a dir que u no és ni molt lleig ni molt bonic) i el sinònim antic pasteca, que és igual que el francés pastèque.

De melons d’Alger o d’aigua, n’hi ha milanta varietats, com ara sang de bou, pipa de fusta, pipa roja, les melones d’Alberic i de Carcaixent, les ratllades…, però, per desgràcia, moltes han desaparegut. Tot i això, ara en tenim de més modernes, això sí, amb uns noms no tan genuïns, Sugar Baby o S-10210FI, i fins i tot n’hi ha que no tenen llavors! I és que pareix que les pepites destorben, però si hi ha pepites, hi ha dites, com ara la de «La tia Pepita del carreró, que menja pepites i caga meló» o «Ma que té collons, plantar pepites i collir melons». Pepita és la paraula que fem servir per a anomenar les llavors dels melons d’Alger i de tot l’any i de la carabassa, de la mateixa manera que de les llavors de les tomaques o de les pebreres o pimentons, en diem vinces.

Els melons d’Alger ens els mengem frescs acabats de traure de la nevera o si tenim la sort de menjar-nos-en un al camp, el posem a refrescar en un poal, a la séquia, el safareig, la piscina, la bassa o, com hem vist en les fotos del concurs, i si no hi ha altre remei, a la tina, en una safa o un llibrell… Per cert, abans, quan no hi havia neveres, colgaven els melons d’Alger en arena perquè duraren més.
Bé, ara ja tenim el meló fresc i, per tant, toca encetar-lo! Hi ha moltes maneres de fer-ho, segur, però una és llevar la corona (també es diu curull) i partir el meló per la meitat (o mitat). Normalment és una persona la que enceta el meló i fa les tallades, perquè no és gens fàcil fer-les rectes, i en tindre la tallada, hi ha diferents maneres de menjar-se’l: a mos redó xorrant per totes bandes, a gallons, com una barqueta, amb tacó… Ara bé, hi ha una part del meló que és el desig de les criatures: la molla farinosa que hi ha enmig. I com es diu? Doncs en cada casa d’una manera: gall, galló, gallonet, coret, cresta, cresteta, polo, polet… La qüestió és que és la part més dolça del meló d’Alger, junt amb la part del peçó (que és com anomenem el peduncle o cua).
 
A banda de nadar amb els melons i de menjar-nos-els, hi ha una tradició estiuenca encantadora: passejar de nit pels carrers amb llanternes de meló, que també es diuen farolets o fanalets. Abans, els xiquets els passejaven pel carrer cantant la cançó del sereno, de la qual hi ha unes quantes versions (El sereno ha mort un gos, i l’han dut a l’hospital. Les xiquetes de costura, se l’han fet amb oli i sal. Sereno, las once son…). I és que els melons i les cançons fan bon jou o bona lliga, que són expressions sinònimes, i per això hi ha un bon grapat de cançons en què apareixen melons. Des de cançons tradicionals:

«Paco, la burra s’ha mort, i l’han colgà[da] en un femer, i ha eixit una melonera amb quatre melons d’Alger»
«La petenera s’ha mort i l’han colgà[da] en un femer. I ha eixit una melonera amb quatre melons d’Alger», cançó de batre de Fortaleny
«Ara sí que m’has fotut que m’has furtat el meló i m’has deixat les escorfes, la corona i el peçó», cançó dels pobles del sud
«De Castelló, ni dona, ni pimentó, ni meló, que et robaran a muntó»
«Tu que vas a València porta un meló, que no tinga pepites, flor, ni peçó»
«Esta nit fa bona nit per a anar a collir melons, a la porta de la nóvia em deixaré els més redons»
 
Fins a les més modernes, com ara «Filles d’un meló d’Alger» d’Orxata Sound System. I és que el meló dóna per a muntó.
I això és tot, perquè en temps de melons, pocs sermons!
 
6)
 
Publicat en el diari ARA dijous 19 de setembre del 2013

Realitat i literatura en Martí de Riquer

Va llegir 'El Quixot' de petit, duia Balzac a l'Ebre i Antígona a la universitat

Al llarg de quatre anys, amb la Cristina Gatell, vam tenir l'immens privilegi de visitar Martí de Riquer perquè ens parlés de la seva vida, amb el propòsit d'elaborar la seva biografia. Aquelles entrevistes constitueixen un acte de generositat que avui recordem amb emoció. En el decurs de les nostres converses, aviat vam comprovar que el fil conductor de totes i cadascuna de les seves experiències vitals era la literatura. La memòria de l'infant, el jove ateneista, l'articulista, el soldat, l'historiador de la literatura, el filòleg, el marit, el pare de família, el professor universitari i l'acadèmic recalava, sobretot, en la lectura. Els llibres li servien per fixar els records de la seva infantesa, en recordar amb entusiasme la lectura de Robinson Crusoe , l' Illa del tresor i un Quixot que va haver de llegir estirat a terra per poder-ne passar els fulls. Els llibres apareixen també en el retrat que féu Xavier Benguerel del jove De Riquer, amb qui freqüentava la penya del cafè Euzkadi i compartia el frenètic activisme cultural de la Barcelona de mitjans dels anys 30: "Cap rodó, l'esfericitat del qual reforçava la seva predilecció pels cabells tallats arran. Arribava amb la pipa a la boca i uns clàssics medievals sota l'aixella". Els llibres també resultaven decisius a l'hora d'afrontar el record dels anys difícils de la Guerra Civil: el discurs De la pau de Demòstenes el lliurà de ser detingut en travessar la frontera francesa, la Divina Comèdia va ser present tot aquell temps a la butxaca de la seva guerrera i les descripcions bèl·liques de Balzac l'acompanyaren a la Batalla de l'Ebre. Per donar testimoni de com va viure les mobilitzacions estudiantils a la Universitat de Barcelona, utilitzava el personatge d'Antígona, i per felicitar el rei Joan Carles amb motiu de la seva onomàstica, citava El Quixot .

Martí de Riquer vivia la literatura i sabia com fer-la viure als seus alumnes i als seus lectors. La Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona fou la seva segona llar i el marc on va desenvolupar la seva vocació investigadora i docent. El curs 1941-1942, a la darreria del qual s'hi va integrar com a professor, la universitat havia estat depurada (a la secció de filologia moderna, entre d'altres, havien estat cessats Jordi Rubió, Guillem Díaz-Plaja, Gabriel Alomar, Joan Coromines, Ramon Aramon, Marçal Olivar, Ramon d'Alòs-Moner, Pere Bohigas, Miquel Ferrà i Pere Grases) i descatalanitzada (els plans d'estudi excloïen l'ensenyament de la llengua i la literatura catalanes). Malgrat aquesta exclusió, dos professors, Antoni M. Badia i Martí de Riquer, van incloure aquestes disciplines a les seves classes de manera extraoficial: "Vaig decidir que era una bestiesa explicar el que no sabia i que ho faria molt millor si parlava d'allò que coneixia, m'agradava i m'interessava, i, en lloc d'impartir literatura galaicoportuguesa, vaig començar a explicar els trobadors". De fet, Martí de Riquer no seguia el programa de la seva assignatura al peu de la lletra, sinó que aproximava els alumnes als textos, a les darreres lectures interessants que havia fet o al que estava treballant. Les seves classes es convertien en un laboratori que estimulava la recerca, com va passar en una classe sobre Bernat Metge, després de la qual els alumnes van anar a buscar la petja del barceloní per la ciutat de Barcelona.

La literatura fou per a De Riquer un antídot contra l'avorriment, sentiment que no s'adeia en absolut amb la seva personalitat i que li recordava els dies que va passar amagat a la casa de Sant Julià de Vilatorta, l'any 1937. Els seus estudis sobre els trobadors, recordava el seu amic Joan Teixidor, harmonitzaven amb la seva afició a la novel·la detectivesca: "Els textos es fan història, intriga, enigma. L'aventura de la vida es va entrelligant amb l'aventura literària. L'anècdota, tan astutament perseguida per aquest detectiu literari, ens aproxima als homes i les coses".

"No trabajes tanto y diviértete"

Gairebé durant mig segle, Martí de Riquer va aconseguir fer la recerca, la feina editorial i la seva activitat diària a la universitat i a l'Acadèmia de Bones Lletres sense caure en la rutina, la fatiga o el desencís. El secret d'aquesta ingent tasca intel·lectual, que li ocupava totes les hores del dia i tots els mesos de l'any, rau en una enorme capacitat de treball que sorprenia i admirava tant els seus alumnes com els seus col·legues i amics. José Manuel Blecua Teijeiro li escrivia: " No trabajes tanto y diviértete. Tira a Juan de Mena por la ventana, abandona a los trovadores, no vayas a examinar y coge a la familia y vete a una playa arrinconada a tomar el sol ". Tanmateix, a Martí de Riquer no li feia falta seguir aquests consells perquè, com va dir en el darrer dels seus homenatges, la seva manera de divertir-se consistia, justament, a fer el que feia. D'altra banda, segons el filòleg Giuseppe E. Sansone, una altra qualitat que justifica la vàlua del llegat riquerià és el seu apassionat compromís amb la cultura, entesa "com a precepte superior de l'existència humana, com a principi regulador de cadascuna de les nostres accions".

Conèixer Martí de Riquer, conversar amb ell, compartir les seva passió literària va ser per a tots els que en vam tenir l'oportunitat un luxe. Per a aquells que no l'han conegut, resten els seus llibres, escrits de manera entenedora, sense efectismes i plenament vigents. En el pròleg del primer dels onze volums de la Història de la literatura catalana , escrita conjuntament amb Antoni Comas i Joaquim Molas, De Riquer deixa clara la voluntat divulgativa de la seva obra, com també ho escriu a Joan Fuster: "Em diverteix molt comprovar que he reeixit en el propòsit més ferm del meu llibre, o sia, fer venir ganes al lector de llegir obres antigues, com ens passa a tu i a mi amb el Llibre de tres ". Cal agrair a Martí de Riquer aquesta disposició a "fer venir ganes" de llegir, aquesta generositat per contagiar el mateix entusiasme que ell va sentir sempre com a lector.

 
7)
 
Publicat en el diari ARA divendres 20 de setembre del 2013
 
 
Albert Pla Nualart
 
Si Bauzá vol equilibrar el castellà i l'anglès amb "el català après de pares i padrins i no el de Catalunya" és perquè té molt clar que com més regional o local sigui una llengua menys trigarem a cantar-li les absoltes.
 
I el millor de tot és que no cal que cap autoritat assumeixi l'antipàtic paper de rematar-la. La rematen els seus parlants quan, de manera força unànime i aparentment lliure, deixen de fer-la servir per parlar als fills.
 
Per comprovar-ho no cal anar gaire lluny. És el que ara mateix està passant a Itàlia, sense que causi cap alarma social, amb unes llengües que només partint de prejudicis es poden anomenar dialetti.
 
I per què un italià no parla als fills el napolità, el venecià o el català de l'Alguer que li parlava sa mare? Per una raó molt simple: perquè vol el millor per a ells i creu que si ho fa els hi posa més difícil.
 
Si això no passa amb el català, no és perquè estiguem fets d'una altra pasta. És perquè, en recents cruïlles de la història, una elit prou influent va apostar per fer-ne una llengua de prestigi. I aquest prestigi, que té en Fabra una fita cabdal, ha convençut molts pares (catalanoparlants o no) que saber català equipava millor els seus fills per afrontar la vida.
 
Una llengua no sobreviu per adhesió emocional al que parlaven pares i padrins. Sobreviu quan un poder polític en fa una eina útil subordinant la seva diversitat a un estàndard que li permet assolir una massa crítica de parlants.
 
I no cal ser gaire llest per entendre que qui crida a desfer aquest camí desitja per al català el mateix futur negre que ara tenen els dialetti.
 
 
8)
Arran d'un debat
Pere Ortís
 
   Escoltava un debat entre jovent, en un canal català, i enraonaven de política, societat, i vindicaven la sobirania de Catalunya. Entretant posava atenció a l’ús dels pronoms adverbials ─detonat jo mateix per la manca d’algun allí on havia d’anar─, i vaig veure que no en feien cap, no n’observaven ni un. Aquests pronoms els tenim definitivament perduts. ¿De què ens servirà la sobirania, l’Estat propi, als catalans, si els aconseguim amb la llengua malalta d’un càncer incurable? Tan lleig, efecte directe de la llengua castellana, establerta si us plau per força a casa nostra. Dormim.
 
Els hem perduts i observem en autoritats i en responsables de la llengua ben parlada una irresponsabilitat que fa posar pell de gallina. Sóc l’únic que ho delata públicament i l’únic que em faig malveure, perquè hi ha institucions públiques que no ho perdonen que els n’avisis, i et fitxen, per indesitjable. Una llengua catalana sense aquests adverbis i pronoms, que en són la sang, que en són el nervi, ja no val res, tant hi fa si ja parlem definitivament en castellà. Quan siguem lliures, els dictadors, militars, primers ministres, jutges, tota la caterva d’enemics de Catalunya, relleparan el goig recòndit d’haver-nos mutilat la llengua per sempre més ─consol seu per haver-nos-en anat sols en barca. Bon vent i barca nova, de tota manera. Però la parla serà una carraca arrossinada, sense aquests pronoms.
 
El cas és que el problema dels pronoms suprimits en el llenguatge pren carta de naturalesa en els irresponsables i no s’adoba així com així. Ja és impossible ensenyar-los-els, puix que han de ser mamats amb la llet de la mare, sentits dels més grans abans que el petits enraonin ─fides ex auditu─, i inserits a la sang i als ossos abans de l’ús de raó. I no n’hi ha d’altra. Ni tan sols en pots donar una teoria, d’abstracta que fóra. Però els n’avises, i els interessats no en fan cap classe de cas ─ells dirien: “no (    ) fan cap classe de cas”.
 
I ja que hi sóc, voldria subratllar-ne un parell de casos, que francament, ja és la cançó de l’enfadós, però no hi puc fer més. Dos casos estratègics, meaningful.
 
 He suggerit més d’una vegada que parem compte a no pensar en castellà el català que parlem, que aquesta és l’arrel secreta del problema: fer les coses tal com ens hi ha acostumat el castellà, no haver après ab ovo a dir les coses d’altra manera de com les diu el castellà.  
 
Per exemple, el castellà fa:“Ha ganado cuatro de los doce puntos posibles”, i ho tradueixen al català: ‘Ha guanyat quatre, dels dotze punts possibles’. Quan en català net i castís és:  Dels dotze punts en joc, n’ha fet quatre ─que també té l’avantatge de no complicar-se la vida amb ‘dotze possibles’, o dotze de possibles. En el costum de fer construccions semblants a aquesta, hi va el subconscient incapaç de fer les coses ben fetes... i defugen l’ús d’un pronom que els atabala i que no saben utilitzar quan i com cal. D’aquest fenomen en podríem dir el marraco dels pronoms. Un altre exemple quotidià: ‘Han estat trobats quatre dels vuit ofegats...’, “Han sido hallados cuatro...”, i cal dir: Dels vuit ofegats, n’han estat trobats quatre.
 
Ara fa poc que vaig sentir un locutor d’esports a la televisió de Lleida que deia: El Lleida, dels vuit punts possibles, n’ha guanyat sis. I vaig respirar, perquè encara hi ha qui ho fa bé. Goig pel Lleida, però sobretot per la llengua.
 
El pronom hi passa especials agonies de mort. El verb haver, quan vol dir existir, va sempre acompanyat d’aquest pronom. Però diuen ‘Havia molts bolets’, ‘Demà haurà tempestes’, ‘No havia remei’, que ja veieu que tot és calc del castellà ─el pobre pronom HI a pastar fang. Parem-hi compte: Hi havia molts bolets, Demà hi haurà tempestes, No hi havia remei.
 
El mal és a casa, amb pares i germans que hi conviuen. Però després és a l’escola, que malament rai, si a casa ja no ho han fet bé. Els mestres haurien de ser experts en l’ús d’aquests pronoms, fàcils, doctes i exigents a corregir-ne la supressió de part dels alumnes. Però tot sovint sentim mestres que els desconeixen, en el parlar col·loquial ─i demaneu com ha d’anar a l’escola. I els locutors dels nostres mitjans se’ls mengen amb plena impunitat, sense que ni ells mateixos se  n’adonin, sense que se n’adonin els responsables que els han de corregir, tot vetllant sincerament per una llengua ben parlada i neta. Les autoritats dormen. No hauria de ser admès a locutor aquell, aquella, que no tingui una pràctica assimilada i natural d’aquests pronoms.
 
Tot això si és que estimem la nostra pobra llengua. La sempre maltractada, la ventafocs de casa nostra. Sinó, pleguem. Insisteixo que observem, en les autoritats responsables, una insensibilitat estranya respecte a aquest problema tan greu. Alguns ciutadans arriben a sospitar que hi hagi una consigna secreta per fer-los desaparèixer del català modern, vindicant una català light. Fóra monstruós. 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net