La llengua estàndard sol emprar: mateix, per exemple

En castellà es diu: mismo, por ejemplo

En valencià també es diu: menjar com un descosit (o com una llima,

o més que un porc, o més que una revolta de riu, o més que un trull)

La llengua estàndard sol emprar: menjar com un lleó (o com un llop, o com un ogre, o com un trabuc, o com una llima)

En castellà es diu: comer como un buitre (o como un regimiento,

o como un sabañón, o como una lima, o por cuatro)

Més sobre l’adaptació de noms estrangers

Antoni Llull Martí

La setmana passada vàrem veure com en moltes de paraules d’una llengua adoptades en una altra s’hi canvien alguns dels seus sons, substituint-los pels que els parlants de la llengua d’acollida consideren similars, i que de vegades ho són ben poc. Els exemples eren relativament senzills, perquè les diferències entre les llengües a les quals pertanyien els mots no eren molt grosses, però així com nosaltres quan parlam utilitzam una quarantena de sons que combinam uns amb els altres per formar totes les nostres paraules, hi ha llengües que no disposen ni de la meitat d’aquests sons. Moltes de les parlades a les illes del Pacífic (per exemple el hawaià, el tahitià, i el samoà), no tenen els sons de f ni de d, i a algunes, els falta el so de b, o el de l, o de s, o el de k. El hawaià, posem per exemple, només utilitza els sons consonants que en la seva escriptura es representen per h, k, l, m, n, p, w, i el tahitià per b, f, g, h, m, n, o, r, t, v.

Quan entre els parlants d’aqueixes llengües s’esdevé que es fa necessari adaptar un nom propi dels usuals a Europa i Amèrica que comença per una lletra (o so) que no existeix en el seu sistema fonètic, es fan assimilacions molt més sorprenents que aquelles que us vaig mostrar a l’article precedent. En hawaià, no tenint b, d, f, g, r, s, x, ni z, transformen alguns dels noms propis que les contenen de la manera que tot seguit veureu: Bàrbara > Palapala; Daniel > Kaniela; Felipe > Pelipe; Rafael / Raphael > Lapaeli; Samuel > Kamuela; Teresa > Keleka; Xavier > Kawieli, i Zacary > Kakali. En tagal, o filipino, no disposen de més sons consonants que b, k, d, h, l, m, n, ng, p, r, s, t, w i y, i per això els seus parlants assimilen a aquests els dels noms propis estrangers que en duen d’altres per a ells desconeguts: China > Tsina; Fiji > Pidyi; Finlàndia > Pinlandiya; França > Pránsiya, però així com a Hawaii s’usen molts de noms de persona

dels nostres adaptats a la seva pròpia llengua, a Tahití i altres illes de la Polinèsia Francesa usen els noms propis dels colonitzadors amb les grafies franceses, si bé, en la pronunciació, supòs que deuen alterar-los. D’altra banda, els tahitians empren molts de noms personals indígenes, alguns de molt bells per la seva forma o significació, com per exemple Maeva ‘benvinguda’ i Vaitiare ‘flors per a l’eternitat’.

Article publicat en indirecte.cat divendres 2 d'agost del 2013

Una de les característiques més evidents de les societats que tenen com a llengua en plenitud d'usos una llengua que funciona com a llengua A a unes altres societats (les quals, per tant, tenen una llengua B) és el seu menyspreu majoritari no només per aqueixes llengües B, sinó també per les altres llengües en general. L'interès que tenen els espanyols ( = castellanoparlants) per aprendre català, basc, gallec o asturià (per a ells l'aragonès ni tan sols existeix) és comparable al dels pingüins per fer vacances al Carib (vegeu, per exemple, aquest article), i és naturalment semblant al que tenen els francesos (= francesos del nord) per a aprendre occità, bretó, neerlandès, català, cors o qualsevol altra parla autòctona dins la República. És lògic: si parlant la llengua A poden anar sense problemes pertot dins el territori que controlen, ¿per què han d'aprendre cap llengua B, que no és necessària per a res? Aquesta actitud d'autosuficència els duu, a més a més, a mantenir una actitud negativa respecte a qualsevol altra llengua, i per això (amb qualque excepció) als estats on hi ha una política més despectiva respecte a les llengües internes sotmeses hi ha, també, un gran percentatge de persones adultes incapaces d'expressar-se en una altra llengua considerada estrangera: Espanya (46,8 %)*, Grècia (43,4 %), França (41,2 %) (Comunicat de premsa d'Eurostat 137/2009, 24 de setembre de 2009). Una dada important per a conèixer l'interès d'un estat a fer els seus ciutadans políglotes és com plantegen l'ensenyament de llengües estrangeres dins el sistema educatiu. Doncs bé, segons les dades del Primer Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques i l'Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques: la capacitat lingüística a Anglaterra, a tots els estats de la Unió Europea, excepte a Anglaterra (però la dada val per a tot el Regne Unit; vegeu-ho en aquest escrit: Languages in UK schools: where we are vs where we need to be), s'ensenya almenys una llengua estrangera des dels primers anys de l'educació primària, i es manté aquest ensenyament fins al final de l'educació secundària (en el nostre cas, el Batxillerat). ¿Què passa a Anglaterra, i a tot el RU? Doncs que només s'ensenya una llengua estrangera (majoritàriament francès) als darrers 3 anys de l'ensenyança obligatòria, quan els alumnes tenen entre 11 i 14 anys! I pus! Al tercer grau d'ensenyament (14-18 anys), la llengua estrangera (1 o 2) havia estat obligatòria fins al 2004, però és voluntària a l'actualitat. La conseqüència lògica n'ha estat la disminució d'alumnes que l'aprenen: dels 295.970 que, a Anglaterra, el 2004 s'examinaren de francès per a obtenir el Certificat General d'Educació Secundària, s'ha passat a 141.472 el 2011; dels 118.014 d'alemany s'ha passat a 58.382; i només han crescut una miqueta els estudiants de castellà: de 59.588 a 60.773 (dades de l'Estudi Europeu..., taula 2.3, p. 24). Vist des d'una altra perspectiva: el 51 % d'alumnes de secundària del Regne Unit no estudia cap llengua estrangera (Comunicat de premsa d'Eurostat 137/2009...). A més a més, interrogats els alumnes** si els agrada o no estudiar la llengua 1, el 53 % responen que no (Estudi Europeu..., figure 7.6, p. 83); només són superats, en aquest disgust, pel 59 % de flamencs belgues a qui no agrada aprendre francès (i ja sabem la poca estimació entre la comunitat flamenca i la walona de Bèlgica). Però encara hi ha una altra dada significativa, els pobres resultats pràctics per als alumnes anglesos en l'aprenentatge del francès: "Pupil proficiency in French was poor in England compared with Spain and both Belgian communities. Across skills, England had more pupils who failed to achieve the first basic user level (A1) and fewer who were independent users (level B1 and B2). Pupils in England performed similarly to those in Portugal in French reading, listening and writing." (Estudi europeu..., p. 55; per a veure els resultats portuguesos vegeu el Primer estudi europeu..., p. 44)
¿Què reflecteixen totes aquestes dades? És molt clar: el Regne Unit té com a llengua comuna la llengua A de tot Europa, la llengua que tots els altres europeus consideren com a més important, i per això mateix el Regne Unit no té necessitat d'aprendre cap altra llengua; els seus ciutadans actuen en bona part (no al 100 %, naturalment) com els espanyols a Espanya o els francesos a França: ¿per què han d'aprendre una llengua B si amb la llengua A, que és la seva, poden anar pertot i la gent encara els fa reverències? Per a ells és inimaginable plantejar-se l'ensenyament bilingüe (excepte al País de Gal·les, on s'aprèn també gal·lès), i l'ensenyament d'una llengua estrangera és quasi testimonial, més per dissimular el seu menyspreu que per a dotar-se d'una capacitat políglota que, a nosaltres, els nostres dirigents ens volen fer passar per imprescindible (no per raons culturals, és clar, sinó purament materials); perquè no en necessiten cap altra, de llengua. Tenen la diglòssia a favor seu ben assumida, i contemplen gojosos com tots els altres europeus també la hi tenen.

*Sé cert que el percentatge entre els estrictes castellanoparlants és molt més alt, perquè és a la comunitat catalanoparlant on hi ha hagut sempre més interès per a aprendre llengües estrangeres, encara que només fos pel gran pes econòmic del turisme.

**No queda clar a l'Estudi si són només els alumnes d'11 a 14 anys, que tenen 1 llengua obligatòria, o si hi entren també els de 14 a 18 anys, per als quals és optativa; però tal com s'explica, i pels resultats, crec que només són els primers.

Publicat en el blog Interés per la llengua dels valencians

Josep Daniel Climent

Publicat en el diari Levante-EMV diumenge 18 d'agost del 2013

Josep Miquel Bausset

Autor dels Goigs en honor de la Mare de Déu del Lledó, l´escriptor Lluís Revest i Corzo va morir a Castelló fa ara 50 anys. Arxiver, bibliotecari, historiador, professor, filòleg i advocat, Revest va ser un capdavanter en la defensa de la nostra cultura. Revest va nàixer a València el 30 de gener de 1893, però de seguida va passar a viure a Castelló, pel fet que son pare va ser traslladat a la delegació d´hisenda de la capital de la Plana. Va ser alumne dels escolapis i més tard, a València estudià Dret i Història. El 1913 guanyà l´oposició i ingressà al Cos Facultatiu d´Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs. En aquestes oposicions, Revest competí amb Claudio Sánchez Albornoz, que mai entengué que Revest escollira la plaça de Castelló, a la qual va entregar la seua vida. I és que al vell Arxiu, Lluís Revest «convivia» amb els clàssics, que amb passió, anava traduint. Va ser també professor de l´institut Ribalta.

Als anys vint, la Societat Castellonenca de Cultura, de la qual Revest va ser cofundador, era l´ànima de l´activitat cultural a la Plana, juntament amb la Filharmònica. Amb Revest, a Castelló hi havia un bon grup de personalitats (Els Sabuts) que mantenien viva la nostra llengua i la nostra cultura: Salvador Guinot, Àngel Sànchez Gozalbo, mossèn Betí, Bernat Artola, Josep Pascual Tirado, Carles Salvador o Gaetà Huguet, entre d´altres.

A més dels Goigs en honor de la Mare de Déu del Lledó, Lluís Revest és autor de Madona Santa Maria del Lledó, Aportació a la Bibliografia de Mossèn Betí, L´Ensenyament a Castelló de 1374 a 1400, Llibre de Ordinacions de la Vila de Castelló de la Plana i sobretot la seua obra més coneguda: La Llengua Valenciana, amb la qual va guanyar els Jocs Florals de València, el 1928
De 1944 fins a la seua mort, Lluís Revest va ser cronista municipal de Castelló. També va ser arxiver i secretari de la Societat Castellonenca de Cultura i bibliotecari i arxiver de la capital de la Plana Alta.
Segons el jurista Arcadi Garcia, Lluís Revest va ser «un humanista, més que un investigador».

El 12 de novembre de 1932, a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura, Lluís Revest presentà el text de les Normes de Castelló, que ell havia redactat i que van ser aprovades.

Home d´una gran sensibilitat pels més desvalguts, era capaç de repartir el seu pa als més necessitats, i no d´una manera metafòrica sinó real, com declarava el capellà Ignacio Pérez de Herdia. Va ser membre de l´Academia Española de la Historia, del Centre de Cultura Valenciana i de l´Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

El cinquantè aniversari de la mort de Lluís Revest, és una data per agrair el treball d´un home enamorat de la nostra llengua i de la nostra cultura i un estímul per continuar la seua tasca. I també per agrair la generositat de Milagros, filla de Lluís Revest, que el passat mes de gener feia donació a la Universitat Jaume I de Castelló, de l´arxiu i biblioteca de son pare, amb 2800 llibres, 40 carpetes de material i més de 1000 cartes.