InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 157 (divendres 13/09/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - mataformigues
 
2) Eugeni S. Reig - matar-se el peix
 
3) Antoni Llull Martí - Desgavell en la pronúncia de noms estrangers
 
4) Jaume Corbera - La nova diglòssia (I)
 
5) El català: una llengua perseguida durant 4 segles
 
6) Salvador Pardo - La caixa, el caixó, la capsa i el calaix
 
7)  Joan-Carles Martí Casanova - Marisol Gonzàlez Felip plora València
 
8) Sico Fons - Estratègies confessables
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

mataformigues

Persona pobra, inútil, insignificant, de condició molt humil, sense cap ofici, que no té cap paper en la societat, que no compta per a res, que no és ningú.

Si no estudies ara, quan sigues major seràs un mataformigues.

 

En valencià també es diu: pelacanyes

La llengua estàndard sol emprar: afaitapobres, pelacanyes

En castellà es diu: pelagatos, pelanas, pobre diablo

 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

matar-se el peix

Haver en un lloc una aglomeració molt gran de persones que pretenen aconseguir una cosa determinada, com ara accedir a uns grans magatzems el dia que comencen les rebaixes o a un camp de futbol quan comença el partit o a una plaça de bous un dia que hi ha un concert de rock o a les taquilles d'un teatre o de un cinema per a comprar entrades, etc.

La imatge d'una xarxa repleta de milers de peixos que es belluguen és prou aclaridora.

–Escolta, ¿què passa allí denfront que es mata el peix?

–Que venen entrades per a vore un concert que fa el cantant eixe que ix en la telenovel·la de les quatre.

–¡La Mare de Déu!, ganes i tot. La gent no està bona del perol.

Conec la locució del valencià d'Alcoi, que és el parlar que jo he rebut per tradició oral. És una expressió que he sentit moltes voltes en boca dels meus pares i d'altres moltes persones del meu entorn.

 

En valencià també es diu: matar-se la gent

La llengua estàndard sol emprar: matar-se la gent

En castellà es diu: matarse la gente

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 45)
 
Desgavell en la pronúncia de noms estrangers
 
 
Antoni Llull Martí
 
Una cosa que no he entès mai, és que els professionals de la comunicació oral (corresponsals de ràdio i TV, locutors, etc.), no es preocupin gens ni mica per pronunciar correctament els noms de personatges estrangers, que contínuament estan anomenant. N'hi ha que és molt difícil dir-los bé, perquè contenen sons inusuals en la llengua del comunicador (la ll final de cognoms catalans
pels castellanoparlants, per exemple), però en molts de casos es tracta de simple ignorància o d'un total menyspreu per la llengua de la que procedeixen. Durant molts d'anys el Barcelona tingué com a entrenador el neerlandès Van Gal, i al final hi havia alguns locutors que pronunciaven acceptablement bé el seu nom, com si llegissin vanjál en castellà, però als de la TV de Madrid sempre els vaig sentir dir vangál, i alguns que devien saber una mica d'alemany, imaginant-se, sense cap fonament, que com ocorre en aquesta llengua la v devia pronunciar-se f en holandès, feien la fantasia de dir fangál. A l'actual entrenador de l'equip barceloní, de la mateixa nacionalitat que l'anterior, Rijkaard, la majoria li diuen ráikart, i jo pens: i d'on s'han tret que ij sona ai en la llengua esmentada? I no els suposaria exactament el mateix esforç dir réikart, als de parla castellana, que s'acosta molt a la pronunciació correcta, i rèikart als de parla catalana, que encara s'hi acosta més?
 
Durant els anys que Reagan fou president dels Estats Units, els comunicadors espanyols l'anomenaven rígan. I no els hagués estat igual anomenar-lo réigan? I si li haguessin dit réigan amb la a sonant com a e neutra, encara ho haurien fet millor. De l'actual president se n'han dit moltes coses dolentes, però si més no en té una d'objectivament bona: la facilitat de pronunciar el seu nom, com si llegíssim la segona síl·laba del mot cambuix. I un nom realment difícil de llegir pels qui no parlen alemany, el de l'actor del cinema, i actualment polític, Schwarzenegger, que el pronuncien com bé poden en la seva primera síl·laba, schwar, i després en la penúltima, eg, que és ben fàcil, hi substitueixen la e per a. Una pronunciació aproximada seria dir eix amb vocal neutre (com a compareix) seguit de var, de tsen (amb e neutra, com es diu a en), i finalment ega, com a llenega, però no com ho deim a Manacor o Palma, sinó com ho diuen a Inca. Tot junt vendria a esser com si escriguéssim Xvartsenéga

 

4)

 

Article publicat en indirecte.cat dimecres 24 de juliol del 2013
 
 
Jaume Corbera
 
Probablement el terme de la sociolingüística més usat, més conegut, en català ha estat el de diglòssia, introduït a casa nostra a finals de la dècada de 1960. En la primera formulació del concepte, el lingüista nord-americà Charles A. Ferguson l'aplicava a situacions com les relacions entre àrab popular i àrab literari: l'àrab popular és l'eina de comunicació oral normal en l'àmbit col·loquial a totes les comunitats àrabs (un àrab popular que és diferent d'un espai a un altre) i l'àrab literari és l'eina de comunicació, oral i escrita, normal en l'àmbit de relacions formals: la pregària, l'escola, l'ús institucional, la literatura, la ciència... (un àrab literari molt poc diferenciat espacialment); és a dir, els parlants àrabs usen dues modalitats lingüístiques diferenciades segons la situació social de comunicació en què es troben: modalitat dita B en situacions d'informalitat i modalitat dita A en situacions de formalitat. Un funcionament semblant al de, per exemple, els suïssos germànics, que tenen el propi dialecte com a modalitat B i l'alemany estàndard com a modalitat A. El concepte fergusonià de diglòssia va ser posteriorment reformulat per altres (socio)lingüistes, i a casa nostra ens arribà amb un contengut un poc diferent: per a nosaltres la modalitat B era la llengua catalana i la modalitat A era la llengua castellana. Bé, dic que ens arribà diferent per aquesta consideració de "llengües diferents" que tothom accepta per al català i el castellà, i que en canvi no sol ser acceptada per a l'àrab literari i l'àrab popular o el suís-alemany i l'alemany estàndard; no hi entraré ara, en aquesta discussió, però hi podríem dedicar moltes de pàgines, a raonar si els parlars àrabs o el suís-alemany són més o menys llengües diferents respecte de l'àrab literari o l'alemany que el català respecte del castellà. En qualsevol cas, l'acceptació que la nostra era una situació sociolingüística de diglòssia va ser general a la dècada dels 70: els catalanoparlants usàvem normalment el català en les nostres relacions orals familiars i amicals, mentre que llegíem, escrivíem i ens relacionàvem en castellà amb les institucions (tot això amb matisos, ara no importants); en altres paraules, socialment el castellà era una llengua més important que el català. Dins els 80 la diglòssia (una característica de la qual és l'estabilitat) es va anar convertint en conflicte: una gran part de la nostra societat no acceptava més que el català fos sempre modalitat B i el volia convertir en modalitat A, i per a això havia d'eliminar la modalitat A vigent... I encara hi som, en aquesta etapa: sense haver descartat ja del tot la diglòssia respecte del castellà (en tenim exemples contínuament, sobretot fora de Catalunya), la lluita principal ara és ocupar del tot el seu espai i convertir la societat catalana en una societat de funcionament intern monolingüe, com l'anglesa, la portuguesa, la danesa... Però, al mateix temps, apareix una nova diglòssia, menys marcada, si voleu, però igualment condicionant, com si els catalans no poguéssim existir sense haver de recórrer a una altra llengua com a globus d'aire indispensable per a la nostra respiració: hom vol donar a l'anglès qualcuns dels papers que fins ara jugava el castellà. Fixau-vos-hi: ens umplen el cap de prejudicis sobre la necessitat de saber anglès (no serem res si no sabem anglès, no podrem anar enlloc si no sabem anglès...), ens volen substituir el castellà per l'anglès a escola ("Catalunya aplicarà la immersió 'en anglès' d'aquí a 5 anys", Ara-Balears, 17 de juliol de 2013, p. 12), ens entaferren pàgines en anglès dins un diari i revistes suposadament en català... Encara no hem aconseguit la normalització del català i ja li oposam un nou competidor! Jo no discutiré mai la necessitat de saber parlar diverses llengües, i com més millor, i accept que saber anglès és útil (i necessari només en qualque àmbit), però d'aquí a consentir que se'ns presenti l'anglès com a indispensable, menyspreant totes les altres llengües, se li faci un lloc dins els nostres mitjans de comunicació en català i se'l vulgui imposar coma llengua d'immersió escolar, hi ha una enormitat. Portam massa anys lluitant per l'escola en català com per a oblidar ara la nostra meta i convertir l'escola, una altra vegada, en bilingüe forçada! L'escola catalana ha de ser en català, i s'hi han d'ensenyar, amb els mitjans més adequats i efectius, dues o tres llengües forànies, a gust dels pares (castellà / anglès / francès / rus / alemany...), però sense desfigurar-ne l'essència catalana. Imaginau que el diari Ara o Presència decidissin incorporar aviat 2 o 3 pàgines en castellà, hi hauria una reacció feroç contra aquestes publicacions! Però si les pàgines són en anglès, ningú diu res, tothom ho troba bé... O que els responsables d'ensenyament haguessin anunciat que d'aquí a 5 anys es faria immersió en castellà a les escoles de Catalunya.... Un escàndol! (excepte per al PP i C's, que ho celebrarien) ¿Qui s'ha begut l'enteniment? ¿Com podem des de les Balears lluitar contra el PP perquè ens vol destruir la immersió en català a base de castellà i anglès si al mateix temps el partit governant a la Catalunya estricta, suposadament catalanista, anuncia una mesura semblant? ¿Resultarà ara que els dolents, els retrògrads, som els qui volem l'escola íntegrament en català? ¿Catalunya vol la independència per a tenir l'escola diglòssica (és ben clar que l'anglès hi seria la llengua A)? ¿No n'estau farts, de bilingüisme mal entès?

 

5)
 
 
 
 
 
6)
La caixa, el caixó, la capsa i el calaix
 
Salvador Pardo
 
La caixa és més gran que el caixó. Normalment té el fons i la tapa clavats i és de forma rectangular i de material fort, com la fusta o la llanda, i així hi ha una caixa de taronges, de fruita, de morts (taüt), de cabals (o forta), de ressonància, de reclutament, negra (dels avions), la caixa on desarem la roba de temporada, o la dels avis, que ja no es duu, la caixa toràcica, el llibre de caixa, la caixa d'estalvis, la caixa enregistradora, la caixa de canvis (d'un auto), fer caixa, la caixa de Pandora (font de desgràcies), o caixa o faixa! (que digué el general Prim abans de la batalla: o la caixa de mort o la faixa de general) ...
 
El caixó és la caixa xicoteta. El caixó del fem, de les deixalles, el de la ferramenta, el dels retalls, el dels joguets. No diguem “això és de caixó”, sinó; és evident, obvi, corrent, ja se sap...
 
La capsa és el receptacle xicotet i de forma variada per a coses més delicades que les caixes. Una capsa de sabates, de pastilles, dels anells, d'injeccions, de colors, de compassos, de música, de llumins (mistos), de bombons, d'aquarel·les, una capsa xinesa, de guants, de costura, de pizza, d'almoines.
 
Han enviat una caixa plena de capses de pizza.
 
Una capseta blanca que s'obri i no es tanca: l'ou.
 
El calaix és el d'un armari o d'una calaixera o còmoda o taula. Són els calaixos corredissos dels mobles, i també hi ha el calaix de sastre, que és un conjunt de coses diverses i desordenades.
 
7)
 
Publicat en la revista digital NÚVOL diumnege 4 d'agost del 2013
 
 
Joan-Carles Martí Casanova
 
 
8)
 
Estratègies confessables
 
Sico Fons
 
No deixa de ser “curiós” observar i comprovar com, des que els catalans i els seus representants polítics elegits democràticament a les urnes, han manifestat majoritàriament el seu desig de separar-se pacíficament (això fa més mal encara!) d'Espanya, l'estratègia que segueix aquest mateix Estat va sent el d'atacar i destruir qualsevol rastre de catalanitat que puga haver als territoris que existeixen precisament fora de l'administració del que històricament s'ha denominat Principat de Catalunya.

 Sí, aquesta tàctica de “guerra” és ben coneguda; i si la famosa màxima llatina ens deia allò de “divideix i venceràs”, el que fa a hores d'ara l'estat espanyol és precisament això: separar —abans que hom seguesca l'exemple— i atacar i “descatalanitzar” aquests territoris que, lògicament i en teoria, han de ser més dèbils i vulnerables. Realment seria terrible per a Espanya, sobretot econòmicament, que el catalanisme independentista s'estenguera per tots els llocs que comparteixen aquesta mateixa llengua.

 Després —o alhora— ja vindrà el moment d'agredir per tots els mitjans els propis territoris catalans en un sentit administratiu i històric més estricte del terme.

 De moment, ja estem contemplant, gairebé bocabadats, com cau tota una allau de lleis i prohibicions que tracten de limitar, o senzillament eliminar la llengua catalana. Aquest darrer factor és essencial en tot aquest assumpte, car el catalanisme ha nascut i té la seua principal raó de ser en la defensa de la llengua i a evitar que la dels veïns de l'oest acabe englotint-la i suprimint-la.

 Açò ha ocorregut a l'Aragó i la seua coneguda Franja de Ponent, on s'han inventat —sense cap sentit del ridícul, val a dir; que d'això en saben a bastament els polítics del PP quan dirigeixen les seues mirades cap a un possible electorat de poca capacitat intel·lectual— una nova denominació de l'idioma ací parlat, que a partir d'ara deixarà d'anomenar-se com el que qualsevol bon filòleg sap que és: català. Agg, maleïda i esfereïdora paraula! Lapao i descanseu en pau!...

 Per descomptat, també ha succeït al País Valencià. Però ací això no és cap novetat; ja forma part de les tradicions i els  costums espanyols fotre, desvirtuar i anorrear la cultura i la llengua dels valencians. Milers d'alumnes sense dret a estudiar en la llengua pròpia, prohibició d'emetre la TV3, sancions, insults o detencions per parlar en valencià a les autoritats, i un llarg etcètera de despropòsits i injustícies encarades sempre a desvalencianitzar, descatalanitzar o espanyolitzar el “Levante feliz” i servil.

 I també passa ara a les Illes Balears, on el govern esPPanyolíssim de José Ramón Bauzà ha suprimit el decret de mínims a l'ensenyament, destituint aquells directors dels centres escolars —d'una manera que recorda el franquisme—, que no hagen acatat les seues ordres, i ha atacat la unitat de la llengua catalana.

 Tot açò succeeix en els diguem-ne “territoris exteriors”, però aquesta guerra té molts fronts oberts, i els camps de batalla són múltiples i variats, perquè a l'interior, és a dir, a Catalunya, l'anomenada llei Wert ja s'encarrega de malmetre tot el que el Parlament i la Generalitat vénen realitzant des de fa anys i panys.

 Amb una sola llei, aquest ministre de cultura es carrega de manera fulminant la immersió lingüística que ha estat vista fins ara com un model d'èxit i diligència dins del món de l'ensenyament.   

 Tot açò que hem esmentat fins ara en aquest escrit forma part, d'una manera ben evident, de tota una estratègia, diríem que bèl·lica, que per molt barroera, desficaciada i, fins i tot, grotesca que ens semble, no per això ha de ser menys efectiva, perillosa i condemnable.

 I sí, diem condemnable, perquè és el que ens sembla, si més no, des d'un punt de vista ètic i democràtic. No hem d'oblidar que, al capdavall, el d'independència no deixa de ser la manifestació d'un desig sentit per gran part del poble català. Quin Estat té dret a prohibir un sentir —el de l'autodeterminació— expressat d'una forma lliure i democràtica? Un desig, per cert, reconegut internacionalment per l'Organització de les Nacions Unides.

 Si els catalans volen o volem (i utilitze la 1ª persona del present d'indicatiu en plural perquè em considere cultural i històricament vinculat, com a valencià que sóc, als Països Catalans), ningú no té dret a oposar-s'hi.

 Així doncs, i acabe ja, en les nostres mans està decidir què hem de fer amb la nostra terra, la nostra cultura i els nostres descendents.

 Que ningú ens furte a  quest dret fonamental per a qualsevol poble i persona que vulguen considerar-se lliures i dignes de decidir sobre el seu futur.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net