Dilluns, 15 de juliol, es va celebrar al Parlament de Catalunya l'acte commemoratiu del trentè aniversari de l'aprovació de la llei de normalització lingüística a Catalunya. La llei havia d'esmentar en el preàmbul que ens trobem dins el marc legal de la Constitució, la qual estableix que “tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà i el dret d'usar-lo”, que segueix i contrasta (amb un to paternalista) amb el respecte i la protecció especial de les modalitats lingüístiques d'Espanya.

Aquesta llei, però, neix d'una paradoxa, perquè l'article 2 ens diu que “el català és la llengua pròpia de Catalunya i tots els ciutadans tenen el dret de conèixer-lo i d'expressar-s'hi”, però és només un dret, no pas un deure, com passa amb el castellà, tal com regula la Constitució Espanyola. A Catalunya tenim tres llengües oficials (no ens oblidem de l'aranès), i una de pròpia que és el català (i l'aranès a la Vall d'Aran), i resulta que els ciutadans que viuen a Catalunya no tenen el deure de conèixer el català, però sí el castellà.

Aquesta paradoxa ja ens ve del mateix Estatut de 1979, aprovat per les Corts Generals, i que dóna carta de naturalesa a aquesta relació de llengua de primera i llengua de segona. De fet, i per evitar aquesta paradoxa, el Parlament de Catalunya va intentar contrarestar aquesta injusta relació de les dues llengües, i en la primera redacció d'Estatut que va proposar el 2005, l'article 6.2 hi diu que “totes les persones tenen dret a utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya el dret i el deure de conèixer-les”, un intent que el Constitucional va tallar de soca-rel amb la sentència que suspenia la reivindicació més que justa del “deure de conèixer-les” (¡català i castellà com a llengües agermanades!).

Doncs bé, resulta que aquesta diferència entre el dret i el deure s'hauria de concebre com un atemptat a la mateixa Constitució, ja que la magna llei espanyola diu que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que ha d'ésser objecte d'un respecte i una protecció especials”. I per acabar de reblar el clau, malgrat que no és una norma jurídica, l'article 10 de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics “considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats lingüístiques basades en criteris com ara el grau de sobirania política”, una declaració que va tenir, el 1996, el suport unànime del Congrés i el Parlament. Finalment, aquesta categoria de llengües s'ha hagut de reflectir en la llei de normalització i després en la llei de política lingüística, sense una protecció especial per la llengua pròpia i oficial del país.

La llei de normalització lingüística ha viscut des d'aquest greuge comparatiu molts intents de recursos i atacs. Dilluns, 15 de juliol, en vam celebrar els 30 anys, un període per recordar processos i sobretot per agrair el compromís de les institucions i de la societat a l'hora de defensar els grans objectius que van motivar aquesta llei, que eren i continuen sent fomentar l'ús del català i assegurar l'extensió del seu coneixement, i és que la normalització –el restabliment del català en el lloc que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya– és un dret i un deure irrenunciables de Catalunya com a nació i com a següent estat d'Europa.

Nota: Agraeixo l'assessorament de Joan Ramon Solé, expert en legislació lingüística.

El català continua donant mostres de vitalitat. L'última, l'espectacular augment del nombre d'entitats que promouen la llengua pròpia del país. Només en tres anys s'ha doblat i s'ha passat de les 55 del 2010 a les 120 d'aquest any, segons el Cens d'entitats de foment de la llengua catalana, actualitzat recentment.

L'espectacular creixement del cens, que aplega les entitats que porten a terme accions a favor del català amb independència de si la seva activitat principal té a veure o no amb la llengua, coincideix amb uns anys d'especial hostilitat política i judicial contra el català que, paradoxalment, no han fet més que enfortir la consciència col·lectiva per la llengua catalana.

Així ho argumenta Daniel Mundet, director de la Plataforma per la Llengua: “Els atacs dels últims anys han estat un element catalitzador de complicitats. La gent s'adona que coses com la LAPAO no tenen cap sentit i prenen consciència de la necessitat de defensar el català.” El resultat, explica Mundet, és que “cada cop hi ha més entitats que ajuden que el català sigui present en àmbits on abans no hi era, com ara l'hostaleria”.

Ester Franquesa, directora de Política Lingüística, admet que “ les adversitats de l'Estat i d'algunes organitzacions polítiques” han fet que “moltes entitats s'identifiquin” amb la causa del foment del català, però reivindica, alhora, el paper de l'executiu. “Des del govern s'ha fet una acció de política lingüística basada en la col·laboració amb les entitats, que actuen directament en el territori. Se les ha convidat a formar part del cens [que permet a les entitats que els socis i els qui els fan donacions se'n desgravin una part] i hi han respost de forma positiva”, explica. “De manera –afegeix– que el cens s'ha convertit en un instrument per fomentar l'ús i el coneixement del català”.

Anna Delclòs, directora de la Fundació Cecot, Persona i Treball, una de les 37 que s'ha incorporat aquest any al cens, en dóna fe. “La Generalitat ens va convidar a formar part del cens i des de fa uns mesos col·laborem amb Política Lingüística.”

Ho fan en un sector, l'empresarial, tradicionalment poc permeable al català. “Les empreses no coneixen gaire el Codi de Consum ni tot el que fa referència a l'etiquetatge, i nosaltres fem tallers amb els gremis per informar-los-en”, diu Delclòs, que ha detectat que “des de fa uns mesos hi ha més sensibilitat”. Delclòs assegura que no s'han apuntat al cens pels beneficis fiscals, ni per obtenir ajudes. “Vam tenir una subvenció per a una campanya de sensibilització –relata–, però només era el 20% del cost total. No surt a compte, ho fem per “consciència nacional.”

Pel director de la Plataforma per la Llengua, el fort creixement del cens és “una mostra de maduresa” de la societat catalana. “Tal com demostra l'Informe CAT [de la Plataforma per la Llengua], en tots els àmbits en què el català no està sotmès al reconeixement oficial, és dinàmic”, assenyala Daniel Mundet, que, d'una banda, posa com a exemple la presència del català a internet, molt per sobre del seu pes demogràfic, i, de l'altra, els atacs a l'escola en català.

Suport als extutelats

Una de les entitats que s'ha afegit aquest any al cens és Punt de Referència, consagrada a afavorir la plena integració dels joves extutelats. ”Per aconseguir-ho –explica Mercè Garet, tècnica dels programes de mentoria– el domini lingüístic és importantíssim, especialment en el cas de joves autòctons castellanoparlants i dels nouvinguts que provenen d'altres països.” L'entitat té un programa en què els joves conviuen amb una família catalana perquè incorporin el català com a llengua d'ús quotidià i un altre en el qual se'ls dóna suport lingüístic perquè facin els deures o participin en activitats culturals.