InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 154 (divendres 23/08/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - mampresa
 
2) Eugeni S. Reig - ¡màquina arrere, porc al corral!
 
3) Antoni Llull Martí - Més diferències entre llengües
 
4) Pere Ortís - Quina llengua, en l’Estat Català Lliure?
 
5) Magí Camps - S'atansen les vacances
 
6) Tudi Torró - PPEV I PPEC, l’estratègia de la confusió
 
7) Jaume Fèbregas - La llengua pròpia de Catalunya i els mites de l'espanyolisme
 
8) Marta Rollan - Un altre petonet al cinema
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

mampresa

Acció o obra que hom mamprén, especialment si és complexa, feixuga, complicada, difícil d’aconseguir que arribe a vènit.

Mare de Déu Senyor ¿tu saps la mampresa que has agarrat? Això és una faena de moros. Et moriràs i no ho hauràs acabat.

En la Geografia elemental del regne de València d’Emili Beüt i Belenguer podem llegir:

Si recordem aquells temps en que les naus valencianes solcaven el Mare Nostrum dispostes a les més grans mampreses, observarem que els hòmens pergueren les seues aptituds marítimes.

En la conferència Viatgers literaris a València de Lluís Guarner trobem:

Metge de professió, va ser bon geògraf i astrònom i intervingué en diverses mampreses científiques.

Andreu Monsó Nogués en el seu llibre Sang a la Ribera sobre el martiri de Sant Bernat d'Alzira i les seues germanes, diu:

Els almoràvits no foren el que el poble peninsular esperava, i prompte es cercà alliberar-se dels que esdevingueren amos de vides i hisendes. Les mampreses costaren rius de sang, però es feren realitat els taifes; i els peninsulars, sense unitat encara, portaren els rems de tota governació.

En la narració curta Rapsòdia tràgica de Jordi Valor llegim:

Però no acabaren allí les calamitats del pobre tallista. L’amo del taller on treballava, més amic de borines i fartades que de capficar-se en els assumptes de la seua mampresa, acabà per fer fallida.

 

En valencià també es diu: empresa
La llengua estàndard sol emprar: empresa
En castellà es diu: empresa
 
NOTA :
- Beüt i Belenguer, Emili, Geografia elemental del regne de València (Edicions Marí Montañana, València, 1971, pàg. 87)
- Monsó Nogués, Andreu, Sang a la Ribera (Editorial Torre, València, 1959, pàg. 7)
- Guarner Pérez, Lluís, Viatgers literaris a València (Lo Rat Penat, València, 1966, pàg.17) Conferència pronunciada amb motiu de la clausura dels cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat Penat el dia 20 de juny de 1965
- Valor i Serra, Jordi, Rapsòdia tràgica dins Narracions alacantines de muntanya i voramar (Editorial Sicània, València, 1959, pàgs. 120 i 121)
 
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

¡màquina arrere, porc al corral!

Expressió que s’usa per a indicar l’avortament d’una acció mampresa.

–Si t’encabotes en insistir, damunt de perdre el juí, ¡que el perdràs!, et tocarà pagar les costes.

–Res, ¡màquina arrere, porc al corral! En esta vida no es pot guanyar sempre.

Aquesta expressió s’usa en la Marina Baixa.

 

En valencià també es diu: marxa arrere
La llengua estàndard sol emprar: marxa enrere
En castellà es diu: marcha atrás
 
NOTA: Done les gràcies a Francesc-Xavier Llorca Ibi per la seua ajuda.
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 43)
 
Més diferències entre llengües
 
Antoni Llull Martí
 
Deia la setmana passada que hi ha llengües que no tenen flexió verbal, o no tenen articles, o altres parts de l’oració que en la nostra són tan imprescindibles, però que totes serveixen per a la comunicació humana i estan perfectament adaptades a les necessitats de la comunitat en les quals són parlades. Però no tan sols hi ha notables diferències entre llengües pertanyents a famílies o grups lingüístics distints, sinó fins i tot entre llengües germanes com ho són totes les sortides del llatí. Pel que fa als verbs, recordem que la nostra conjugació perifràstica (jo vaig anar, tu vares veure, etc.) no existeix en castellà ni en cap altra llengua romànica. L’estudi d’una llengua que desconeixem és, sobre tot al principi, una font de sorpreses.
 
També solem pensar que en tot sistema verbal i ha d’haver tres temps: passat, present i futur, i no sempre és així. En la conjugació dels verbs en alemany i en anglès no hi ha futur. I com s’arreglen per expressar una cosa que ha de venir? Idò per mitjà d’un verb auxiliar, que en el cas de l’anglès, com molts de lectors deuen saber, pot esser shall, ‘deure’ o will, ‘voler’, amb els quals es dóna la circumstància que es pot matisar la significació de futur. Qui diu I shall come, que literalment seria ‘jo he de venir’, vol dir ‘vendré’, amb un sentit d’obligació; mentre que si diu I will come, literalment ‘jo vull venir’, vol dir igualment ‘vendré’, però mostrant que vendrà de gust, no perquè s’hi senti obligat o qualcú l’hi obligui.
 
Una altra idea preconcebuda és que en les llengües que utilitzen article, aquest ha d’anar sempre a davant del nom. Però es dóna el cas que en una llengua de la mateixa família a la qual pertany la nostra, la romanesa, l’article es col·loca a darrera el nom. Per exemple: om ‘home’, omul ‘l’home’; elev ‘alumne’, elevul ‘l’alumne’. Pel que fa a les preposicions, hom està igualment inclinat a creure que la seva posició ha d’esser sempre a davant (per això és diuen pre...), però en anglès hi ha moltes locucions verbals que la duen a darrera. Per exemple: nosaltres deim d’on vens? i els anglesos, per demanar la mateixa cosa, where do you come from?, que és com si diguéssim «on véns tu de?». D’altra banda, els anglesos tenen una sola forma d’article definit, the, que val per tots els gèneres i nombres, mentre que els alemanys en tenen, de formes d’article, corresponents a tres gèneres: masculí, femení i neutre, els quals, a més, han de concordar amb el substantiu en gènere, nombre i cas.
 
4)
 
Quina llengua, en l’Estat Català Lliure?
 
Pere Ortís
 
 
     Han saltat uns quants a la palestra defensant la seva opinió sobre aquest tema vidriós. I han cobert la gamma de matisos sobre la decisió que caldrà prendre, matisos que van des del més pintoresc, passant pel més miop, fins al més obvi i que no té retop. Ideal com a entreteniment i matador de temps, per a ells, i segons per a quin lector. Creuria que en alguna opinió hi tenen a veure els anys que hem passat sota la sola de la sabata d’un estrany ─els anys que hi ha passat la nostra pobra llengua esclafada i que han deixat la marca en el subconscient del ciutadà, anys que, per dir-ho clar, han estat devastadors de criteris Bé, sí, una vegada lliures, necessitarem gavadals de control i de seny ─factor aquest darrer tan nostre, que hem fet anar més aviat per a acovardir-nos i blegar-nos davant les imposicions de l’amo. Si analitzem aquest particular amb justesa, veurem que d’aquesta vexació no n’hem estat mai reparats, ni n’hem vist enlloc un penediment, ans tot al contrari. El clam pels greuges rebuts, com a ciutadans i com a llengua, clama justícia al cel.
 
Jo crec que la qüestió de les llengües, i en quina mesura cada llengua, l’hauríem de judicar, i de fer-hi propòsits, després d’aplicar-li un oportú distinguo. Distingim entre si la llengua castellana es mereix de part de la catalana cap bon tractament i si hi haurà una conveniència de tenir-la, si més no i malgrat tot, com una assignatura a l’escola, pel nostre bé i pel bé de tots. De merèixer, la castellana, no se’n mereix cap, d’atenció de part nostra, insistim-hi. Ni en aquesta conjuntura, ni mai. Atesa la persecució de bàrbars de la llengua, implacable i de tant de temps, a càrrec del govern central i d’espanyols, és clar que de mèrits a favor seu no n’han fet cap perquè a casa nostra hi siguin ben atesos. I ara només caldria deixar-los continuar aquí amb la veu cantant respecte a un valor fonamental com és la llengua, ànima del nostre poble. Sap greu haver de dir-ho, però és així mateix.
 
Per tant, cal que mantinguem la sang freda i procedim amb saviesa en aquesta qüestió. Guiem-nos pel sentit comú i pel dret natural que és base de la dignitat de tot poble. Deixant-nos de romanços i de repèls que no duen aumon, fem la llengua catalana reina de casa nostra i reconeguem-li allò a què té dret per simple naixença. I si ho analitzem amb repòs i sinceritat, veurem que el món ho vol, com ho vol per a qualsevol altra llengua a casa seva. De fet, el món ens espia, en aquest tràngol, i exigeix que estiguem a l’altura ─Spectaculum facti sumus hominibus, hem esdevingut un espectacle per als homes, a veure què fem, si tenim caràcter i dignitat de decidits i de savis.
 
Reflexions que menen a concloure que ella ha de ser l’única oficial en l’Estat Català Lliure. És a dir, que hi regni en solitari i en plenitud de drets  La Llengua Catalana Reina, a Catalunya, i prou. D’acord que els catalans hem de tenir cor i seny oberts a deixar enriquir el ciutadà amb el coneixement d’altres llengües parlades al món d’avui, sí. Això redundarà en benefici de tots. Serà un ingredient més de la Catalunya gran.
 
I pel que fa a les persones ─ja que hi som─, diguem que ens mereixen tot el respecte i que aquest serà els substrat del tractament que els dispensem ─deixant de banda tots els ressentiments pels atacs i els insults rebuts. Tenim els braços oberts a tot aquell que estigui amb nosaltres i vulgui esdevenir català i parlar la nostra llengua. A l’altra banda d’aquesta disposició humana nostra, també hi ha la gamma d’actituds de catalans i de no catalans que han menyspreat la llengua i s’han oposat aferrissadament a la nostra plena Sobirania. El nostre lema és que les persones i la llengua fan una única dignitat, la qual valorem per damunt de tot. Estem disposats a fer creu i ratlla amb el passat. Però de cara a un esdevenidor sincer i respectuós, de part del local i l’immigrant.
 
Catalunya és per a tots, sí. Per a tots aquells que l’estimin, li estimin la llengua i, vivint-hi, la vulguin Lliure i Sobirana. Segur que no trobaríem altra fórmula per a la pau, per al benestar i el progrés. Que tothom s’hi emmiralli. I decideixi.
 
Però enemics, dintre casa nostra, elements que odiïn la nació i la parla, no pas més, eh? Que és llei i sentit universals.
 

5)
 
Article publicat en el diari LA VANGUARDIA dilluns 8 de juliol del 2013
 
S'atansen les vacances
 
Magí Camps
 
Visiteu els malalts, diu una de les obres de misericòrdia. I els de la colla, alumnes dels maristes, quan vam saber que la noia més guapa de l'escola de monges veïna estava malalta, la vam anar a visitar ordenadament i en petits grups. La mare, amb un castellà precari, quan l'interlocutor era castellanoparlant, li deia: "Acuéstate, que no se encomana".
 
Aquest cap de setmana sembla que finalment ha esclatat l'estiu i les vacances s'acosten. Hem de dir que s'acosten o que s'apropen? O potser que s'atansen? Avui, la majoria dels parlants fan anar el verb apropar, un verb catalaníssim però, al capdavall, un invent. Companys d'altres mitjans ja han parlat d'aquest fenomen curiós. Com que les coses les tenim a prop o lluny, quan n'hem de fer el verb diem apropar i allunyar. És el cervell que fa aquestes progressions, però s'oblida que el verb ja el teníem i que és, i sempre ha estat, acostar.
 
És incorrecte, doncs, apropar? No, però no deixa de ser un castellanisme amagat, molt ben camuflat (cerca >acercar / a prop >apropar). És un dels problemes d'una llengua com el català, en l'evolució de la qual hi intervenen factors de tota mena, de vegades perquè el parlant busca la genuïnitat allunyant-se del castellà i d'altres perquè cau en el parany del calc sense adonar-se.
 
A casa, però, sempre n'hem dit atansar. Hi ha qui diu que és un cultisme, hi ha qui diu que és un localisme, però per mi, nét de la Llacuna, on aquest verb és ben viu, és el que em surt de manera natural. De la mateixa manera que dels testos en diem torretes, i dels albercocs, mercocs, però en aquest cas les variants dialectals són un no parar: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alcover-Moll). Com més propera i popular és una cosa, més variants en sorgeixen.
 
Encara una altra curiositat, que no he trobat en cap dels diccionaris consultats: els tints, amb el sentit de llapis de colors. Vaig fer servir un tuit per saber on es feia servir, i els tuiters de la Llacuna de seguida van respondre com un sol home, però també l'escriptora Marta Rojals, des de les Terres de l'Ebre, va confirmar que per a ella era ben viu.
 
Atansar, torreta, mercoc, tints... Tot plegat conforma el meu idiolecte: la manera de parlar d'una persona, amb influències dels seus orígens, dels llocs on ha viscut, del que ha llegit i ha estudiat i de la gent amb qui ha conviscut. És català correcte? Només sé que és el meu. Bon estiu.

 
6)
 

Des del sud valencià

 

PPEV I PPEC, l’estratègia de la confusió
 
Tudi Torró

 

Al final d’abril vaig fer una xarrada a l’alumnat de la Facultat d’Educació d’Ontinyent sobre El plurilingüisme al Sistema Educatiu Valencià, la meua intenció, de segur que massa optimista, era transmetre’ls la idea que per a tenir garanties d’un ensenyament plurilingüe de qualitat havíem de partir de la llengua o llengües del territori i que ací, al País Valencià, la millor opció possible era  l’ensenyament en valencià com a llengua base d’aprenentatge. L’alumnat responia bé, es mostrava atent, jo adobava la meua intervenció amb anècdotes i “tocs emocionals” intentant anar més enllà d’una comunicació massa formal, explicant coses, supose que per a molts d’ells irracionals, com que la llengua té ànima i vida pròpia, que totes les llengües tenen el mateix valor, que cada llengua és un pont que ens condueix a la nostra manera de veure i entendre el món, i que és molt important que la llengua de partida la coneguem bé, la interioritzem, perquè com resa una de les “500 raons per parlar català”, arreplegades per David Pagès en la revista digital InfoMigjorn, “El pòsit de la nostra llengua configura la geologia de la nostra ànima”.

 

Em vaig atrevir també a parlar de vocació, de vital importància en un treball com el nostre, peça clau que ens ajudarà a superar les dificultats d’una tasca tan compromesa com és la de fer de mestre. Semblava que ho havien entés, continuaven atents i fins i tot en algun moment de l’exposició m’ interromperen  per demanar-me algun aclariment o fer alguna apreciació a les meues paraules. Doncs bé, en finalitzar la comunicació i obrir el torn de paraules, totes les preguntes giraren entorn de l’anglès: quina era la titulació necessària per a estar-hi habilitat?; serà obligatori per a les oposicions?; què passarà, a partir d’ara, amb el professorat que no estiga reciclat?...

 

No donava crèdit al que estava sentint: on quedaven les preguntes sobre didàctica i metodologia, sobre la formació necessària per a obtenir el perfil que havia presentat i tantes possibles sobre el què havia parlat?

 

Tanmateix, ho vaig entendre ben bé; efectivament, per a aquest alumnat plurilingüisme = anglès, el mateix que per les famílies, el professorat en els centres i la societat en general, ja s’ha encarregat la Conselleria d’Educació que així siga, de desvirtuar els programes bilingües que han sustentat el sistema des de l’any 1985 fins ara. La Conselleria ha canviat la denominació dels programes i ha continuat amb l’estratègia de la confusió, ara s’anomenen PPEV i PPEC, valencià i castellà però amb anglés. Han passat 30 anys des que la Llei d’Ús obligava que tot el professorat de nou ingrés conegués les dues llengües, encara pendent d’aconseguir en la seua totalitat, i ha penjat l’espasa de Dàmocles sobre un professorat angoixat, aporegat pel seu futur on se'l fa pensar que sense l’anglès no té futur, i mentrestant,on queden l’excel·lència i el treball ben fet de les escoles valencians? Això no els importa gens ni miqueta.

 

7)
 

La llengua pròpia de Catalunya i els mites de l'espanyolisme

 

Jaume Fèbregas

 

L´espanyolisme sosté alguns mites sobre la llengua catalana que són això, mites. Molts polítics, periodistes, tertulians, i els simples ciutadans en general tenen una visió poc científica sobre el fet lingüístic. I molt sovint, la visió sobre les llengües està inundada de prejudicis ideològics i polítics.

 

El primer prejudici és un reflex instintiu –i fins odi declarat– envers la diversitat lingüística. En el mateix ADN de la constitució de Castella hi ha l´odi lingüístic i ètnic: extermini de la llengua lleonesa, de l’aragonès, del rom o llengua dels gitanos, de la llengua andalusita, i intents d’extermini del català, de l’ aranès, del gallego-portuguès, de les llengües d’Amèrica (nàhuatl, quítxua, guaraní...) És insòlit l’existència, en cap país de’ Europa -fins i tot en la glotofòbica França- , com existeix a Espanya i entre els espanyolistes de Catalunya, una visió negativa al concepte de pluralitat lingüística, concretada a donar el nom de “Babel” a plataformes que proposen la desaparició del català.

 

Primer mite de l´espanyolisme: el català és una llengua inventada. Això, no cal dir-ho creuen, fins i tot de bona fe, la major part del espanyols. També sostenen aquesta posició alguns intel.lectuals, que fins i tot afirmen que el català no ha existit mai -entre l´occità, l´espanyol, el “mossàrab”, el “lapao” i ara l´”ibèric”, segons brillant teoria del PP.

 

Segon mite espanyol sobre el català: és un dialecte, i aquesta és l´opinió més generalitzada a Espanya,  perquè encara avui ni l´escola, ni els mitjans, ni els partits, informen els ciutadans correctament sobre aquesta qüestió. I tant els socialistes com el PP fan “pedagogia” al contrari, dividint el català en “valenciano”,, “chapurriau”, “lapao”, “balear”, etc. De fet per als sociolingüistes totes les llengües són dialectes, i deixen de ser-ho quan es converteixen en llengües d’estat, ja que es tria una modalitat lingüística per sobre de les altres.

 

Tercer mite de l´espanyolisme: l´espanyol és una llengua de Catalunya, i per a molts s’hi ha parlat sempre. Això és, històricament, completament fals. Fins i tot en zones tan espanyolitzades com a Alacant, fins a mitjan del segle XX el català era la llengua aclaparadorament majoritària.

 

Observem, altrament, a Catalunya mateix, una tendència generalitzada a percebre com a natural la situació sociolingüística actual. Això es deriva d’un desconeixement  de les lleis sociològiques que regeixen la superposició de llengües en una mateixa societat.

 

A hores d’ara a molta gent creu que l’existència d’un ús social creixent de l’ espanyol és degut al fet que hi ha arribat una gran quantitat de persones d’ aquesta origen (i més darrerament, llatinoamericans i d’ altres cultures que es passen a l´espanyol directament). Per tant, l’ús de l’ espanyol a Catalunya avui és percebut per molta gent com un fet “normal”  (i fins natural), que lògicament cal reconèixer.

 

La immigració és un fet normal,  però la causa de l’actual ús social de la llengua espanyola  a Catalunya no és la immigració, sinó la imposició política de l’ espanyol com a llengua dominant, com a “llengua oficial”, aparellada a la persecució hi prohibició- històrica i actual- del català. Aquesta n’és l’única causa. Si Catalunya hagués continuat  amb el seu estat anterior al Decret de Nova Planta, per molts hispanoparlants que haguessin vingut , ni aquests no haurien pogut perpetuar  el seu monolingüisme funcional (és a dir, que una gran majoria pot parlar en català, però de fet parla “normalment” en espanyol),  els catalans no haurien adquirit la norma implícita de canviar de codi lingüístic davant d’aquests immigrants- l’ anomenada norma de subordinació-.

 

El quart mite és que Catalunya és “bilingüe”. Hi ha persones bilingües  i fins trilingües (mireu els aranesos), però si de cas Catalunya és una societat plurilingüística on s’ hi parlen més de 200 llengúes.

 
8)
 
Publicat en el diari digital NÚVOL dimarts 25 de juny del 2013
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net