InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 153 (divendres 16/08/2013) -
Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
SUMARI
1) Eugeni S. Reig - mallorquina
2) Eugeni S. Reig - mamperlà
3) Antoni Llull Martí - Diferències entre
llengües
4) J. Leonardo Giménez - Els pertobadors accents
diacrítics
5) Núria Puyuelo - Maleïts dos
punts
6) Mercè
Prunera - Vicent Andrés Estellés: el poeta de
Burjassot
7) Em dic Chryssula Kokossulis i també parlo
català
8) Joan Sellent. - Entre tots i totes
la mataren
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
mallorquina
Denominació popular
de la sobrassada mallorquina.
|
A mi m'agrada molt la mallorquina escampada damunt del pa
torrat. |
En el
DCVB, en la tercera accepció de
l'entrada mallorquina, diu:
«Sobrassada de Mallorca (Val.). “En eixa botigueta venen una mallorquina molt
bona”.»
Aquesta accepció de la paraula mallorquina és d'us general entre els
valencians. De vegades, fins i tot, per extensió, s'aplica a altres sobrassades
que no són de Mallorca.
En valencià
també es diu: sobrassada mallorquina
La llengua
estàndard sol emprar: sobrassada mallorquina
En castellà es
diu: sobrasada
mallorquina
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
mamperlà
Barra o llistó de fusta que es col·loca
horitzontalment i forma el cantó de cada graó d'una escala de pedra o d'obra, el
repeu d'un balcó o la vora del sòl de terra d'una llar de foc. També pot
col·locar-se en altres construccions, com ara les menjadores dels animals. Açò
es fa per a donar-los un acabat més resistent i també per motius
ornamentals.
|
L'escala té uns mamperlans de mobila preciosos. I no estan gens
corcats, no. |
Aquest vocable l'usa el la seua prosa literària l'escriptor castellut
Enric Valor i Vives. En la novel·la Enllà de
l'horitzó podem llegir:
|
Era un edifici pobre de dues plantes, d'habitacions estretes, amb
una escala –com vaig veure després– de graons de guix sense mamperlans, de
parets nues, fosques i sovint clivellades, arrodalades d'humitats
suspectes. |
I en la rondalla Abella, també d'Enric Valor, trobem que
l'autor ens parla de mamperlans de
bronze, cosa bastant estranya i inusual, però es que parla d'un palau
encantat.
|
[...] hi havia una porta i una curta escala de
pedra picada i mamperlans de bronze que baixava al
parc. |
També l'empra el xatívi Toni Cucarella. En El
lledoner de l'home mort trobem:
|
Pujàrem a les habitacions a través d'una
escala de mamperlans i taulells
rojos. |
La
paraula la trobem grafiada mamperlat en el Diccionario
Valenciano-Castellano de Josep Escrig (1851) i en el Diccionario General
Valenciano-Castellano de Joaquim Matí i Gadea. Eixa grafia és també la que
han adoptat els redactors del Diccionari Valencià-Castellà de la RACV. En
tots els altres diccionaris que arrepleguen el mot trobem la grafia
mamperlà. Joan Coromines en el seu DECat (V, 406b12) entra el mot
com a MAMPERLÀ o MAMPERLAN(T). El DCVB usa també la grafia
mamperlà i ens diu que la pronuncia [mamper'la] és pròpia d'Alcoi i Pego,
[mamper'lat] de Morella, València i Sueca i [mamper'lan]
d'Onda.
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: mamperlà
En castellà es diu: atoque, mamperlán, mampernal
NOTA 1: El texts que he posat com a exemple podem trobar-los
en:
– Enllà
de l'horitzó d'Enric Valor (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg.
493)
– El
lledoner de l'home mort de Toni Cucarella (Bromera, Columna. Alzira, 1996,
pàg. 23)
– Abella dins Rondalles valencianes
d'Enric Valor (5é volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg.
108)
NOTA 2: Les paraules
castellanes atoque i mampernal podem trobar-les en la 21a edició
del DRAE (1992) però no apareixen en la 22a edició (2001) del mateix
diccionari.
3)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg. 42)
Diferències entre
llengües
Antoni Llull Martí
Totes o quasi totes les llengües parlades a Europa i a una bona part
d'Àsia, estan
enquadrades dins una gran família lingüística anomenada indoeuropea, a
la qual
pertanyen el sànscrit, el llatí, el grec, el persa antic i les antigues llengües
germàniques i
celtes. Sembla que totes aquestes evolucionaren d'un protoindoeuropeu
que es
parlava en el neolític, fa més de cinc mil anys, a gran part del continent eurasiàtic. Les
excepcions més conegudes de llengües no pertanyents a aqueixa gran família són
les de l'èuscar, l'hongarès i el finlandès, llengües també antiquíssimes però que
tenen un origen distint, i a més no estan emparentades entre
elles.
Paraules
a primera vista tan distintes com el llatí ovum, el català ou, el
castellà huevo, el francès oeuf, l'alemany Ei l'anglès egg i
l'irlandès ugh, provenen d'una mateixa paraula d'una
llengua indogermànica desapareguda, la qual, amb el temps i les
influències de noves llengües ha arribat a prendre totes aqueixes formes. Per moltes
diferències que vegeu entre aqueixos mots que he posat com a exemple, comprovau com
semblen germans comparats amb el basc arraultze, amb el finlandès muna
o amb l'hongarès tojás, mots que igualment signifiquen ‘ou' però que tan diferents
són dels que hem vist anteriorment.
Una
creença general entre els qui parlen una llengua com la nostra, i no en
coneixen cap
altra, és que les paraules poden esser molt distintes entre una llengua
i una altra,
però que en totes les llengües cal que hi hagi articles, noms, pronoms,
adjectius,
verbs, adverbis, preposicions, conjuncions i interjeccions. Si no, com podrien expressar
qualsevol pensament? Idò la cosa no és així. Hi ha llengües ben pròximes a la nostra que
pràcticament no tenen flexió verbal, com és el cas de l'anglesa, en la
qual la flexió d'un verb no passa de cinc formes distintes, i en molts d'altres,
ben corrents, no passen de tres, mentre que en la flexió dels verbs catalans més
regulars, només en les formes simples, poden passar de cinquanta. I altres llengües
del món no tenen ni flexió verbal, ni articles, ni paraules de distints gèneres
ni diferenciació formal entre el singular i el plural, ni adverbis, però tenen
altres recursos expressius que els qui no els coneixem ni tan sols ens podem imaginar.
I el pensament pot expressar-s'hi tan bé com en la nostra. La llengua de cada
poble, fins i tot la del més salvatge, està perfectament adaptada a les necessitats
de comunicació de la comunitat humana que la parla, i en aquest aspecte és tan
important i útil com ho pugui esser qualsevol de les grans llengües de
cultura.
4)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 26 de
juliol del
2013
Els pertobadors accents
diacrítics
J. Leonardo
Giménez
La setmana passada deia que els accents diacrítics servixen per a abaixar
nota. Conscients de la dificultat innecessària que representen, destacats
lingüistes han reflexionat sobre l'exagerada quantitat d'eixos signes en la
nostra normativa. Vora seixanta.
Sanchis Guarner, en la Gramàtica valenciana (Torre, 1950),
l'apartat dels diacrítics el començava així: “Es recomana també de posar
l'accent (diacrític)
”. Josep Giner feia el següent comentari a eixa
recomanació: “Manuel Sanchis Guarner dóna l'accent diacrític no com a
obligatori, sinó només com a recomanable. És ja un matís, fins a arribar a
fer-lo merament potestatiu”. I l'autor de l'excel·lent Gramàtica citada i de La llengua dels valencians, en un apunt
a eixe comentari, deia: “Té raó Giner”. És a dir, Sanchis Guarner arribà a considerar que
els diacrítics haurien de ser opcionals. Ferrer Pastor, en la seua Gramàtica valenciana (Denes, 1994),
deia: “Així nasqué l'ús de l'accent diacrític, amb alegre lleugeresa, puix que
venien a complicar innecessàriament l'ortografia”. I afegia: “Són pertorbadors
per a l'ensenyament i caldria considerar-los només potestatius”. Joan Solà
qualificava de “dèria”, “actuació absurda” i “atemptat a la pedagogia” els
diacrítics en mots compostos o plurals, com rodamón, Intermón, semidéu, cóms o
ósses. És sadisme ortogràfic, estos casos i altres com repèls, remòltes,
rebesnéts, entresòls, subsòls i molts més.
Per la seua banda, Abelard Saragossà, en Criteris de la normativa, sobre la base
dels anteriors, en unes argumentades raons, demostra l'ociositat i desmesura
d'estos signes. Si no ens confonem entre el possessiu “sa”, “Sa tia és guapa”, i
el qualificatiu “sa”, “Fumar no és gens sa”, ni tampoc entre “pot” recipient i
“pot” del verb “poder”, “Per favor, em pot arrimar el pot d'olives?”, tampoc ens
confondríem, sense el diacrític, entre el “be” corderet o ‘al muscle' i el “bé”
adverbi, “Que bé que portes el xiquet al be”. I no hi ha confusió en els
diversos significats de cap, clau, part, moll poll i dotzenes més, sense marca
diacrítica.
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, igual que establix l'opcionalitat en
determinades pronúncies, hauria d'abordar, en coordinació amb l'IEC, si pot ser,
la possibilitat de declarar opcional l'escriptura d'estos signes, seguint les
reflexions dels mestres esmentats i per necessitat normalitzadora. I
considerar-los no avaluables en un examen. El contrari és continuar mantenint
una gran complicació ortogràfica innecessària i contribuir al temor de molts a
escriure en valencià.
5)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT
AVUI divendres 19 de juliol del 2013
Maleïts dos
punts
Núria Puyuelo
Sempre m'han escandalitzat els comerços que sense cap
mena de remordiment ni mirament venten un cartell a la porta de la botiga ple de
faltes d'ortografia. Aquesta setmana n'he trobat un que l'he trobat especialment
graciós a una de les cafeteries
Starbucks de Barcelona: “Reïnventem la forma de refrescar-te”. I s'han quedat
tan tranquils! Tothom sap que la dièresi és una d'aquelles espines clavades per
a molts estudiants de català. Fins i tot conec professors que temen el dia que
el temari els obliga a explicar aquests dos punts als seus alumnes.
La funció més coneguda que té la dièresi és la de
pronunciar la u en els grups que, qui, gue, gui (qüestió, aigüera
). Fins aquí tots aprovaríem.
Però el tema es complica quan parlem de diftongs. Cal posar una dièresi quan una
i o una u no formen diftong amb la vocal
anterior, és a dir, quan es pronuncien en cops de veu diferents. Així diem ca-fe-ï-na i no ca-fei-na o con-du-ï-a i no con-du-ia. D'aquesta manera, escriurem
amb dièresi, les paraules oïda, raïm, diürn i peüc, perquè no formen diftong, i sense
dièresi els mots oidà, rai, duia i peu, perquè formen diftong. Un dels
dubtes que genera la dièresi és si es fa servir per marcar la vocal tònica. Com
explicàvem abans, aquesta no és la seva funció, ja que la dièresi pot coincidir
amb la síl·laba tònica, com en el cas de peüc, o bé pot tenir una altra posició
sil·làbica, com en la paraula traïdor. A més, porten dièresi les
formes del singular i la tercera persona del plural del present de subjuntiu
dels verbs acabats en –ear, -iar, -oar i –uar (creïn, canviï, accentuïn
); la i de les terminacions -ia, -ies i -ien de l'imperfet
d'indicatiu porta dièresi quan la precedeix una vocal àtona, i accent a la
primera i segona persones del plural (cloïa, cloïes, cloïa...); els derivats de mots que porten dièresi
(descafeïnat), i els cultismes
derivats acabats amb els sufixos -tat, -al, -itzar (espontaneïtat, arcaïtzar...).
Sabíeu
que...
Les formes de l'infinitiu, el gerundi, el futur i el
condicional del verbs acabats amb vocal més –ir (agrair, conduint, obeiria...) no porten dièresi.
Publicat en el diari digital NÚVOL dijous
18 de juliol del
2013
Mercè Prunera
7)
Publicat en el diari digital NÚVOL
divendres 21 de juny del
2013
- - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net