llevar-se (anys)

Excedir l’edat d’una persona a la d’una altra en una determinada quantitat d’anys. Haver-hi entre les edats de dues persones una diferència d’anys determinada.

Quan vaig llegir la novel·la L’estrep de Joan Olivares em varen cridar poderosament l’atenció els fragments que reproduïsc a continuació. En la pàg. 30 diu: «Se’n devien de donar, marit i muller, prop d’una vintena d’anys, i haurien passat molt millor com a pare i filla que no com a matrimoni». En la pàg. 111 diu: «El senyor Higinio li treia vint anys i cinquanta quilos, a la seua flamant esposa [...]». I en la pàg. 112 trobem: «Donya Maria devia dur ben bé vint anys a donya Amàlia [...]» L’ús que fa Joan Olivares dels verbs donar, treure i dur per al concepte especificat em varen desconcertar, la veritat. Jo, en el meu valencià d’Alcoi, heretat per tradició oral, si dues persones tenen una diferència d’edat de tres anys, dic que es lleven tres anys. En castellà també es diu que se llevan tres años, però cap de les dues construccions és calc de l’altra, són, simplement, construccions paral·leles. En l’actualitat el verb llevar té, en valencià, diverses accepcions, però la més habitual és la de ‘separar quelcom d’una cosa a la qual està unit o de la qual n’és una part o un membre’. Així, si dic em lleve la boina vull dir que separe la boina del meu cap, damunt del qual estava col·locada. Eixa mateixa idea de separar és la que subjau en construccions com llevar taula o llevar la taula amb la qual posem de manifest que separem de la taula tot allò que hi hem posat al damunt per a poder fer una menjada, és a dir, el parament de taula. I eixa mateixa idea és la que subjau en la construcció llevar-se anys dues persones, la idea que hi ha una separació entre l’edat d’una persona i la de l’altra. Expressions com llevar taula o llevar la taula i llevar-se anys són construccions arcaiques que es conserven fossilitzades en la llengua actual i en les quals fem un ús del verb llevar que no és exactament el que fem en l’actualitat, encara que hi està relacionat. Si volem aplicar a eixes construccions antigues l’ús actual del verb llevar, hauríem de pensar que llevar taula o llevar la taula significa agafar la taula, llevar-la del lloc a on està situada i endur-se-la a un altre lloc i, de la mateixa manera, dir que dues persones es lleven dos anys significaria que cadascuna d’eixes persones diu que té dos anys menys dels que té en realitat, que s’amaga dos anys. En castellà, en l’actualitat, el veb llevar té també diverses accepcions, però la majoritàriament usada, la més coneguda, és la que equival als nostres verbs dur, portar, endur i emportar. Així, si en castellà algú diu me llevo la boina, significa que agafa la boina i se l’emporta a un altre lloc. Però no hi ha cap castellanoparlant que, si algú diu que dos persones se llevan dos años, pense que se’ls emporten a cap lloc. L’ús que fa el castellà dels verb llevar en la construcció llevarse años és el mateix que fem nosaltres, és un ús arcaic que es conserva fossilitzat en eixa construcció i d’altres semblants.

En valencià també es fa servir el verb llevar per a indicar el temps transcorregut entre la mort de dues persones. És molt corrent preguntar als familiars d'una persona que acaba de faltar quant de temps s'ha llevat amb una altra que s’ha mort abans, generalment un familiar pròxim.

Si en valencià, per a expressar els conceptes especificats, usem els verbs dur, portar, endur o emportar, fem un calc de la construcció castellana equivalent, però, damunt, fem una mala traducció, ja que donem al verb castellà llevar un significat que no és el que té en eixa construcció. Fóra bo que tinguérem més confiança en la nostra manera de parlar, la que ens hem passat de pares a fills des de temps immemorials, i que no ens passàrem la vida mirant obsessivament la llengua dels veïns, ja que, fer això, és una pràctica gens saludable i bastant degradant.