InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 146 (divendres 28/06/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - habilidós / habilitós
 
2) Eugeni S. Reig - harpió
 
3) Antoni Llull Martí - Llengües que desapareixen
 
4) Salvador Pardo - L'adjectiu posposat
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Revifem els vells mots)
 
6) Albert Pla Nualart - Petit tast de la reedició d'un clàssic
 
7) Guido Sari: "L'alguerès està en greu risc perquè no es parla als fills"
 
8) Cartes de Nicolau Primitiu
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

habilidós / habilitós

1)

Allò que es fa amb habilitat.

Sí, has fet un estudi molt habilidós, però no m’has enganyat.

La paraula habilidós ha estat emprada per diversos autors valencians com ara Francesc Martínez i Martínez, Josep Pascual Tirado, Jordi Valor i Serra o Joan Fuster i Ortells.

En el Diccionari per a ociosos de Joan Fuster trobem:

Salta a la vista el gir habilidós a què ha estat sotmesa, en aquesta frase, la idea eclesiàstica.

2)

Que és hàbil, que té habilitat, que és capaç de tindre èxit en allò que fa o que es proposa fer.

El meu home és molt habilidós, tot ho apanya.

En la narració curta Per la més negra cobdícia de Jordi Valor i Serra trobem l’adjectiu habilidós:

Un soldat fill de Xixona i procedent de Filipines havia estat el detective habilidós que posà en l’erta la justícia alcoiana.

Aquesta narració es troba en el llibre Històries casolanes. Narracions alcoianes que es va publicar l’any 1950. El llibre el va corregir el filòleg Josep Giner i Marco i no va modificar la paraula habilidós que havia emprat l’autor. L’any 1975 es varen reeditar diverses narracions de Jordi Valor –entre les quals la que ens ocupa– en el llibre De la muntanya i de vora mar, adaptades pel lingüista Manuel Sanchis Guarner al model de llengua normativa que ell considerava idoni en aquell moment. Sanchis Guarner va fer molts canvis, tant en la morfosintaxi com en el lèxic, però va respectar la paraula habilidós que no canviar per hàbil ni per cap altra. Reproduïsc a continuació el mateix fragment tal com apareix el l’obra adaptada per Manuel Sanchis Guarner.

Un soldat fill de Xixona i procedent de Filipines, havia estat el detectiu habilidós que posà en l’erta la justícia alcoiana.

Enric Valor i Vives empra la variant habilitós en la seua prosa literària. En la novel·la Sense la terra promesa trobem:

Ell era habilitós a fer-se fones, que manejava molt destrament, com un pastor –tenia un braç de ferro–, i li llevava la por als segrestos.

Enric Valor usa, a més d’habilitós, l’adverbi derivat habilitosament. En la novel·la Temps de batuda trobem:

Es veu que donaven un descans a les mules i la somera, cada atzembla enganxada amb tirants al seu rugló i el seu trill, cosa que no els impedia ficar pacíficament els musells dins la palla mig trita i cercar-hi habilitosament el gra.

Joan Coromines, en el seu DECat diu (IV, 764a10): «Habilidós, castellanisme intolerable (i innecessari: en català s’han usat sempre, amb aquest valor i matís, traçut, home d’habilitats, destre en...etc.; tampoc és aconsellable el calc habilitós que algú va assajar)»

En el DCVB hi ha l’entrada habilidós a on diu «Fet amb habilitat; cast. habilidoso. Una habilidosa estirada el retengué en el mateix siti, Galmés Flor 21. Etim.: pres del cast. habilidoso.» També hi ha l’entrada habilitosament que diu «Habilidosament Exposar ses raons, discutir-les, fer-les passar habilitosament per moneda de lley, Catalana, i, 372.» Veiem que habilitosament remet a habilidosament però, curiosament, aquest darrer mot no té entrada en el DCVB.

¿Com actuen els diferents diccionaris respecte al fet d’incloure o no les quatre paraules que estudiem, és a dir, els adjectius habilidós i habilitós i els adverbis derivats habilidosament i habilitosament?

 

Els que relacione a continuació no n’inclouen cap de les quatre:

- Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros

- Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig

- Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea

- Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra

- Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1a edició)

- Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (2a edició)

- Gran diccionari de la llengua catalana de l’Enciclopèdia Catalana

- Diccionari Valencià de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Generalitat Valenciana

- Diccionari del SALT3

- Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor

- Diccionari de la rima de Francesc Ferrer Pastor

- Vocabulari escolar de la llengua d’Enric Valor

 

Els dos que relacione a continuació inclouen només habilidós:

- Diccionari valencià-castellà de la RACV

- Diccionari ortogràfic i de pronunciació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

 

Els vocables que estudiem ¿han de passar a formar part de la llengua normativa o, com diu Coromines, són uns castellanismes completament innecessaris i, per tant, prescindibles? La qüestió s’ha d’estudiar atentament i s’ha de fer allò que es considere que siga més beneficiós per a la nostra llengua. És evident que, si s’accepta qualsevol dels dos adjectius, habilidós o habilitós, també s’ha d’acceptar l’adverbi derivat corresponent. I, si es considera oportú, també poden acceptar-se simultàniament els dos adjectius i els dos adverbis corresponents. Si són normatius els mots verdader, verdaderament, vertader i vertaderament ¿per quin motiu no poden ser-ho habilidós, habilidosament, habilitós i habilitosament? Poder ser-ho, poden ser-ho, evidentment, però ¿cal que ho siguen?

                  

En valencià també es diu: 1) i 2) hàbil
La llengua estàndard sol emprar: 1) i 2) hàbil
En castellà es diu: 1) i 2) hábil, habilidoso
 
NOTA 1: Les paraules habilitós i habilitosament apareixen només en la prosa d’Enric Valor. Supose que les va inventar ell per tal de fugir de les formes amb d que considerava massa paregudes al castellà. Les usa en les seues novel·les però no les va incloure en el Vocabulari escolar de la llengua. Potser les va crear posteriorment a l’edició del vocabulari.
 
NOTA 2:
- Fuster i Ortells, Joan; Diccionari per a ociosos (Edicions 62, Barcelona, 1964, pàg. 30)
- Valor i Serra, Jordi; Per la més negra cobdícia dins Històries casolanes. Narracions alcoianes (Editorial Lletres Valencianes. Alcoi, València, 1950, pàg. 35) i dins De la muntanya i de vora mar (Editorial L’Estel, València, 1975, pàg. 56)
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, Valencia, 1980, vol. I, pàg. 206)
- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 238)
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

harpió

Persona cobdiciosa.

–Es va deixar la dona i les filles i es va casar amb la secretària, que era joveneta, i ara sabem que els últims mesos de la seua vida varen ser un infern. No li deixava vore les filles i el tenia pràcticament segrestat.

–No m’estranya gens res d’això que em dius. Només hi ha que vore la cara d’harpió que té la xicota eixa.

El mot harpió, un diminutiu d’harpia, és d’ús habitual a Alcoi. És una paraula emprada, sobretot, per les dones i aplicada, especialment, a dones.

Considere que, malgrat ser un diminutiu d’harpia es mereix tindre entrada pròpia en els diccionaris perquè no té el mateix significat. Harpia significa 'dona malvada, perversa, que fa mal pel gust de fer mal' mentres que harpió –que generalment s’aplica a dones però que també pot aplicar-se a hòmens– significa 'persona cobdiciosa, interessada, que és capaç de fer el mal si això li ajuda a aconseguir les riqueses que desitja, però no de manera gratuïta, a canvi de res.' La maldat de l’harpió és conseqüència de la seua cobdícia, del seu afany desmesurat de lucre, mentres que la maldat de l’harpia és intrínseca.

 

En valencià també es diu:

La llengua estàndard sol emprar:

En castellà es diu:

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 33)
 
Llengües que desapareixen
 
Antoni Llull Martí
 
Enguany hi ha al món moltes menys llengües que l’any passat, i podem donar per ben segur que l’any que ve n’hauran deixat d’existir unes quantes de les que avui encara es parlen. I perquè s’extingeixen les llengües? Òbviament, perquè els seus parlants deixen d’utilitzar-les, o deixen d’ensenyar-les a la seva descendència, de vegades per imposicions de tipus dictatorial i altres vegades, la majoria, enlluernats pel prestigi d’una llengua forana que és la de les classes dominants. La llengua externa, vehicle d’una cultura impulsada per l’Estat, és la de les lleis, de l’escola, de la televisió, del cinema i dels anuncis comercials, i no tan sols se la proclama com a més útil, sinó que per a la gent senzilla que es desentén de la cultura, és «més fina», «més guapa», i parlar-la bé dóna un cert prestigi. Tot això forma part del procés que duu a l’extinció de la llengua d’un poble i, al final, de la seva cultura i del mateix poble, perquè la llengua n’és l’ànima, i quan es perd la pròpia llengua, aquells que han deixat de parlar-la o no els ha estat transmesa, es queden totalment marginats, o bé mig integrats de mala manera en una cultura externa.
 
Us imaginau com ha d’esser de trist, per al darrer parlant d’una llengua en la fase final d’extinció, arribar al punt en el qual ja no pot parlar-la amb ningú perquè no queda al món altra persona que la conegui? I quan aqueixa llengua, com ocorre contínuament amb les de pobles del Tercer Món, no deixa cap document escrit, una forma de coneixement humà es perd per sempre sense deixar rastre, com quan una espècie animal o una vegetal desapareix sense haver estat mai descrita ni fotografiada o dibuixada, cosa que també ocorre, amb tot i que hi hagi una consciència de protecció de les formes de vida en perill d’extinció amb molt més bona premsa que la que hi ha envers de la conservació de llengües minoritàries, que alguns ignorants fins i tot les veuen com a perjudicials per a la cultura i el desenvolupament de la humanitat, o no les poden sofrir per xenofòbia o per motius polítics.
 
Així com hi ha tribunals internacionals per a jutjar delictes de genocidi, n’hi hauria d’haver per a jutjar els de lingüicidi. I no us penseu que la nostra llengua, pel fet d’esser uns quants milions que la parlam, estigui fora de perill. Si no anam vius, i l’estimam i la protegim efectivament, en unes poques generacions pot acabar essent una llengua que haurà deixat un important llegat documental, això sí, però que ja no la parlarà ningú: serà una llengua morta.
 
4)
 
L'adjectiu posposat
 
Salvador Pardo
 
El valencià, en general, acostuma a posposar l’adjectiu qualificatiu més que ho fa el castellà: un menjar copiós, unes sabates netes, una excursió plaent, la novel·la negra, etc. Això no obstant, l’anteposem amb els possessius i els numerals (la teua casa, ma mare, el segon amfiteatre, l’últim diumenge), en les aglutinacions (maldecap, nouvingut, nounat, malforjat), i en altres casos (bona nit, alta traïció, un llarg debat, l’Alt Maestrat, ni de bon tros i pocs més).
 

En el llenguatge administratiu predomina el mateix criteri, i així en al cas de l’adjectiu següent (tan freqüent) fa de mal veure com, en molts casos, s’anteposa. Escriguem, per tant: els articles següents, la clàusula següent, l’ordre següent, etc.

 

De vegades, signifiquen coses diferents: un home gran / un gran home, un funcionari trist / un trist funcionari, una botiga gran (de cabuda) / una gran botiga (té de tot), una pregunta simple /insubstancial) / una simple pregunta (només una).

 

Tanmateix, els adjectius epítets (que emfasitzen una qualitat inherent, que ja hi és) van davant: la verda selva, la negra nit, la mansa ovella, l’alta torre...

 

5)
 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

 
Revifem els vells mots
 
 

     En aquesta segona part recollim paraules i expressions ja perdudes o en perill de perdre's. Són una riquesa del català i és un crim deixar que se les enduguin els mals efectes de la cruel persecució que ha sofert la llengua i de la freda indiferència de molts catalans. Per tant, les apleguem aquí, procedents de totes les comarques de Catalunya, per tal que les incorporem a la nostra parla i l'enriquim amb tot aquest tresor perdut o mig perdut.

    És clar que en podria ressenyar una bona pila més, però mira, les que s’escauen, potser que entre les més usuals i pràctiques. Aquí remetria amb molt de gust el lector al meu altre llibre La parla de l’Urgell, on en trec força més, majorment de procedència de la Terra Ferma. És un goig parlar de tanta varietat, de tants llocs, de tanta riquesa, que tot fa la gran Catalunya, tan poc estimada i tan poc valorada pels qui hi tenen una autèntica obligació.

  

Acanar.  Cobrar, fer pagar.

         Per aquestes bagatel·les te n'acanen un ull de la cara.  

Aconsigar. Empaitar i aconseguir algú.

         Ah que no m'aconsigues!

Acorar.  Absorbir, consumir.

         Fan moltes peres i no les poden acorar.

Adés.    Fa una estona. Fa poc. Suara.

         Adés no ho deies això.

         D'aquí a una estona.

         Adés diràs això altre.

Afuat.   Rabent, veloç.

         Ha passat afuat per la porta.

Agitar-se. Ajaçar-se.

         Agita't al sofà.

Aixurriar. Fer fugir a crits, a gestos.

         Aixurria les mosques.

Apariar. Preparar bé una cosa una feina. Reparar quelcom espatllat.

         S'ho ha apariat tot tan bé! Ja tinc el tractor apariat.

         Pegar. Corregir amb càstig.

         Si no fas bondat, t'apariaré.

Aresta.  L'espina dorsal del peix.

         Menjar-se l'aresta i tot de la sardina.

Arrufar. Arrugar. Arronsar. Encongir.

         Davant la proposició que li feien, arrufà el nas.

Aumon,  (contracció de al món; negació per excés). Enlloc. 

        On vas? ─ Aumon.  Això no ho trobaràs aumon.

Averar.  Abastar.

         Avera'm la clau del forat.

Aviar.   Deixar anar lliure.

         Avia l'aviram a l'era. Avia el gos.

 

 

Badall.  Entrepà gros de pagès.

         Un badall de pernil per a anar al tros.

Bandau.  Cop. Patacada. Ventallot.

         Li ha clavat un bandau i l'ha suprimit.

Baratar. Canviar amb algú un bé en espècie per un altre.

         Li he baratat la baldufa per la fona.

Buixir.  Lladrar. Clapir. Bordar.

         El gos ha buixit tota la nit.

 

Canella. Broc sense control per on raja sempre l'aigua d'una font.

         Una canella que es el cap d'un lleó.

Carronya. Reganyós. Engrunyit. Pesat. Pudent. Embafador. Atipador.

         És un carronya insuportable.

Clarejar. Besllumar.

         L'orella del gat clareja.

Cassigall. Parrac.

         Aquest cassigall ja és per llençar.

Codolla i cadolla. Clot, clotxa que hom fa al voltant del peu d'un arbre, al fons d'una cisterna, etc.

         La codolla recull la darrera aigua bruta de la cisterna.

Cosset.  Peça que protegeix el tors del fred, sense mànegues.

         Posa't el cosset, que avui fa fred.

Coure.   Picar. Causar pruïja.

         Aquest all cou com un diable. Olives  coents.

Creure.  Obeir.

         Aquest nen no creu. És un mal creient.

 

Darreries. Llevant.

         Per darreries, magrana en moscatell. Per darreries, grana de capellà.

Demanar. Preguntar.

         Vull demanar-vos una qüestió.

Desar.   Endreçar, col·locar les coses a un armari, etc.

         Ara desa les joguines. Desa la vaixella al seu lloc.

 

Diu.     Diuen. Fixeu-vos: La gent diuen, com la construcció anglesa: people say, o la llatina: consolamini, popule meus.

         Diu que hi haurà vaga. Diu que plourà. La gent diuen que no pagaran aquet impost.

Donat.   Un llec que s'ha lliurat a una comunitat religiosa, per fer-hi el servei domèstic.

         L'atent donat donava cap a tot.

Dropo.   Esquenadret. Gandul. Gallòfol.

         No vol treballar, és un dropo.

         Brètol. Pòtol. Brivall.

         Para compte amb ell, que és un dropo.

 

Ell + l'expressió d'un desig, d'una conveniència.

         Li dónes dues mans de pintura?  Ell n'hi pogués donar tres!

Embarboll. Enganyifa. Trampa. Magarrufa.

         Fer embarbolls. Ets un embarboller!

Embarcar. Penjar alguna cosa en un sostre o en un teulat.

         Ha xutat i ha embarcat la pilota al balcó.

Embarrar-se. Antullar-se.

         Que obriran avui, aquesta gent? ─Depèn de com se'ls embarri.

Empanar. Aplanar, esclafar pel pes.

         La saca que li han carregat l'empana. Cinc a zero, quina pana!

Emparrar-se. Trescar.

         S'ha emparrat per la paret. Emparrar-se a un arbre.

Empedreït. Envidreït. Estantís.

         Aquestes patates  són empedreïdes.

Empudegar. Amoïnar. Molestar. Empipar.

         Deixa'm estar, no m'empudeguis!

Encabat, (contracció de en haver acabat).

         Encabat de dinar partirem. Encabat ploraràs. Familiarment: ancabat.

Encelat. Dit de la boira alta, cap al cel.

         Fa una boira encelada.

Encomanar. Contagiar.

         Aquesta malaltia no s'encomana. M'has encomanat el refredat.

Endrapar. Afartar-se, menjar com un lladre.

         Aquest nen endrapa com un llop.

Enraonar. (Aquest verb el desconeixen els joves i els nens d'ara). Parlar.

         Aquestes dues no es cansen mai d'enraonar.

         Festejar.

         L'Arnau enraona amb la Roser.

Enrogallat. Afònic, sense veu.

         M'he refredat i estic enrogallat.

Ensulsiada. Despreniment. Esfondrament. Esllavissament de terres.

         Hi ha hagut una ensulsiada a muntanya.

Entrar.  Atacar el contrari, al futbol.

         Entra'l! Entra'l!

Entrepussar. Ensopegar. Entrepassegar. Empassegar.

         Ha entrepussat amb una pedra i ha caigut.

Envidreït. Estantís. Encartronat.

         Aquestes patates ja estan envidreïdes.

Escaldavins. Marrec, (amb un pessic de significat de desnerit), però Patuf. Nap-buf. Tap de bassa.

        Fuig d’aquí tu, escaldavins, brossa!

Escanxarra. Escarranya. Eixancarra.

         Li ha passat per l'escanxarra.

Escudellar. Xerrar. Contar per peces menudes.

         Quan vingui ell, us ho escudellarà tot.

Espavilar. Pegar. Tupar. Escarmentar amb càstig.

         Si ho tornes a fer, t'espavilaré.

Esquerar(-se). Surar un ésser vivent, fer-lo viure.

         Aquest pobre ocell no l'esqueraràs. El pobre fillet no s'ha esquerat.

Estadant. Inquilí. Habitant. Llogater.

         Els estadants del segon pis. Hi ha estadants a Mart?

Estellador. Tapa del forat d'una sèquia.

         Posant l'estellador, giren l'aigua.

Esternar. Esberlar. Partir en dos un cos dur.

         Ous esternats.

Estovar. Pegar. Tupar. Ataconar. Apallissar.

         Si no fas bondat, t'estovaré.

Estitllar-se. Esbandir-se el cel de bromes.

         El cel està estitllat.

         Badar-se la clofolla de les ametlles a l'arbre.

         Si no plou, les ametlles no s'estitllen.

Estumuir. Deixar inerme, sense sentits.

         D'un mal cop, l'ha estumuït.

Esvol.   Esbart. Volada. Estol

         Un esvol d'estornells.

 

Fadrí.   Solter.

         Si em quedo fadrí, quedaré tot sol, a l’estiu a l’ombra i a l’hivern al sol...

Falleba. Barreta de ferro, llarga i vertical, que va agafada  darrere les portes i finestres, per tancar-les.

         No tanca perquè la falleba s'ha torçat.

Fartanera. Fart. Golut.

         Ésser un fartanera.

Farsat.  Tot allò que hom agafa amb una braçada.

         Ha portat un farsat de brosta per als conills.    

Fesol.   Mongeta.

         Un plat de fesols secs amb botifarra rostida, que hi canten els àngels.

Feresa.  Feredat. Basarda. Paüra.

         Aquest lloc em fa feresa.

Feridura. Apoplexia. No: 'vessament cerebral', "derrame cerebral" ─inadmissible.

         En Tal ha mort d'una feridura. L’Eduard s'ha ferit.

Flendi.  Joc de boles de nens i el seu dibuix a terra.

         Has fet un flendi boterut!

Futimer i fotimer. Futral. Gavadal. Gran abundància.

         Tinc un futimer de coses.

 

Galdós,  (irònic). Bonic, ben parat, ben endreçat.

         Ha tingut una estrena galdosa perquè sí.

Galet.   Broc petit. Raig.

         Beure a galet. Li sortia un galet de sang.

Galló.   Grill.

         Un galló de taronja.

Gat mesquer. Geneta. Gat salvatge.

         El gat mesquer, espècie en perill d'extinció.

Gramull. Grumoll.

         Aquesta sopa està tota agramullada.

Guipar.  Espiar. Mirar.

         Malgrat la prohibició, ell guipava pel forat.

 

Jaquir.  Deixar. Prestar.

         Jaqueix-me la moto.

 

Lleter.  Amanerat. Que es fa veure.

         És un lleter, s'exhibeix massa.

Llispent. Aire fred i fi.

         Fa un oratge llispent.

Macarra.  Llardó.

         Coques amb macarres.

Maixant. Dolent. Xerec. De mala qualitat. Quec.

         Un vi maixant. Un allioli xerec.

Malagraït. Desagraït.

         Tot i que no m'hi miro, a fer-li favors, és un malagraït.

Maleses. Malifetes. Entremaliadures.

         Els galifardeus fan maleses.

Marraco. Espantall, personatge de por per als nens.

         Si no fas bondat, vindrà el marraco.

Millor.  Bo i celebrant un mal d'altri, renyant.

         Has caigut? Millor!

Mos.     Mossegada, porció d'una mossegada.

         Anem a fer un mos. D'un mos m'he menjat el dinar.

Motejar. Posar motius a altri.

         El moteja dient-li el cagacalces de cal Pigot.

 

Padellàs. Test, tros de terrissa. Fòtil.

         Jo ja sóc un padellàs!

Palter.  Cagarada.

         Alça quin palter que ha deixat aquest brivall!

Pana.    Infligir una severa derrota en el joc.

         Set a zero, quina pana! Vegeu el verb empanar.

Parar.   Obrir per dalt un sac, una bossa, perquè un altre hi fiqui quelcom

         Para el sac, que hi ficaré l'alfals.

Parrell. Veta estreta d'una espècie de marbre que es fa als estrats de sauló o de tapàs.

         Llenques de parrell per a ornamentar.

Pas,     (adverbi de negació).

         No ho he fet pas jo, això. Demà m'afaitaràs i avui no ho faràs pas.

Pela.    Pell de la fruita. Ara tothom només diu pell; abans sempre dèiem pela, d'on ve el verb pelar.

         La pela de la poma és el més bo i més vitamínic.

Pelatxo i pelatxa. Pollet de l'ocell que encara no té plomes.

         En aquest niu hi ha pelatxos.

Petar-se. Fer-se un pet.

         Senyor mestre, aquest nen s'ha petat!

Petricó. Un quart de litre.

         Comprar un petricó de moscatell.

Piar.    Trepitjar la verema.

         Tots els brivalls volien piar.

Pirar.   Anar-se'n. Escapar-se.

         Pirar-se-les.

Popar.   Mamar.

         Ara els porcellets popen.

Pórca.   Tros d'hort, equivalent a una dotzena part del jornal. Bòria.

         Tenir una pórca al reg.

Posar.   Estatjar-se. Allotjar-se. Viure a.

         On poses, quan vas a Barcelona?

Proveir. Fornir. Abastar. Abastir.

         Anem al mercat a proveir. Proveïment d'aigua per a la zona.

Punt.    Amor propi. Tossuderia en opinió o actitud.

         Per un punt entre l'alcalde i el rector, no s'ha fet la festa.

 

Rahola.  Rasqueta. Rasora.

         Ha rascat l'engrut de la llauna amb la rahola.

Remullós. Dit de la boira humida. Pixanera, dit de la boira.

         És una boira remullosa!         

Reprendre. No posar-se bé el menjar a l'estómac.

         El dinar m'ha reprès.

Ressopó. Petit àpat que hom fa quan va a dormir tard.

         Després de la missa del gall farem el ressopó.

Ristaló! Invitant un nen petit a saltar.

         Salta, rei! Ristaló!

Rostar.  Escurar el plat o els ossos.

         Aquest afamegat ho rosta tot.

Roc.     Pedra.

         Nens, no tireu rocs!

Runar.   Rondinar. Queixar-se sempre.

         Aquest murri sempre runa.

  

Saboc.   Ximplet. Albat. Tanoca. Babau. Carnús. Talòs.

         No et deixis rifar, tu, saboc!

Sallar.  Passar rabent.

         Com salla aquella moto!

Selló.   Cantiret.

         Posa el selló a refrescar a la finestra.

Sentida. Punyida de dolor.

         Me l'he clavat, quina sentida!

Sereny.  Sa. Fresc. Tendre.

         Una fruita serenya. Una noia serenya.

Sortida. Acudit, bajanada que hom diu.

         Entrades de savi i sortides de ruc.

         (Entrades, referit als cabells, quan hom tendeix a la calbesa).

Sumanda. Pallissa. Tupada. Estovat.

         Li ha clavat una sumanda que Déu n’hi do!.

 

Tacó.    Pallissa. Tupada. Estovat. Sumanda. Calent. Batan.

         Li han clavat un bon tacó.

Talejar-se i atalaiar-se. Adonar-se de tal cosa.

         No em talejava que hi ha aquest pont aquí. No m’adonava de tal cosa. És possible que el primer sigui corrupció de l’altre.

Tallisser. Que li agrada el tall.

         El meu noi és tallisser.

Tapullar. Compactar, trepitjant-lo, un terreny moll.

         Els nens, jugant, han tapullat el tros.

Tartalló. Remolí. Tromba. Mànega.

         Un tartalló ha fet destrosses a L'Espluga.

Tastorrada. Caiguda i cop a terra.

         Corria i ha fet una tastorrada que Déu n'hi do!

Torrat.  Content.

         Li han donat una joguina i se n'ha anat més torrat!

Torre.   Casa unifamiliar, més rica, més ornamentada, situada generalment als afores del poble.

         S'han fet una torre al darrer crit. (Contra ‘xalet’).

Tramall o tremall. Filat. Xarxa.

         Pescar amb tramall.

Triadures. Peladures. Les deixes de la verdura triada.

         Aquestes triadures són per al porc.

Trincar. Fer sonar les copes, quan hom brinda.

         Apa nois, trinquem!

 

Ullera.  Sentit de l'humor. Bon humor. Plagasitat. Folga.

         Aquet paio  sempre està d'ullera.

 

Vaor.    Baf. Bovor.

         La vaor enllora el vidre.

Vell, vella. Ocell pare o mare d'un niu. 

         La vella porta becada als pelatxos.

Vixell.  Bocoi gros.

         Al celler hi tenim un vixell molt antic.

 

Xafar.   Pronunciar.

         Mira com s'ho xafa ell!

Xalar.   Gaudir. Passar gust. Divertir-se. Passar-s'ho bé.

         Xalem més, gronxant-nos!

Xanguet. Fang prim i aigualit.

         Ha plogut i al carrer hi ha un xanguet que empastifa.

Xarquí.  Llim. Llot. Llac.

         El fons de la bassa és ple de xarquí.

Xefla.   Cassolada amb molta cosa. Menjada abundant i festosa.

         Han celebrat la cacera amb una bona xefla.

Xera.    Flamarada feta amb branquillons.

         Quin fred que tinc! Fem una xera!

Xerricar. Beure a galet, amb el porró, tot fent sonar la llengua.

         Fem una xerricada, noi.

Xiribec. Nyanyo. Trep. Trau.

         S'ha fet un xiribec que ja tornarà a fer el ruc!!

Xon, xona. Xarxó, mal engiponat. Sorges.

         És una dona xona.

Xorra.   Nyonya, deixadesa causada per la xafogor.

         A la migdiada tinc xorra.

Xotolet. Gripau.

         Sentir bagallar els xotolets.

Xurar.   Prendre. Pispar. Robar.

         M'han xurat la cartera.

6)
 
Publicat en el diari ARA divendres 15 de febrer del 2013

UN TAST DE CATALÀ

Petit tast de la reedició d'un clàssic

Albert Pla Nualart

PER SANT JORDI em van regalar l'edició de Narcís Garolera d'El quadern gris, l'obra en què Josep Pla posa la seva quinta essència i, de retruc, la d'aquest petit país. L'edició vol restituir Pla a Pla esmenant excessos de correcció, badades i petites censures.

En general, se'n surt molt bé però llegint-ne només el primer paràgraf ja aprecio detalls que mostren el dilema que planteja editar un clàssic: ¿hem de ser fidels a la seva lletra, al que va escriure, o al seu esperit, i canviar el que ell canviaria si es reedités?

Al manuscrit original, l'inici del qual reprodueix la sobrecoberta, hi diu: "Al meu germà, que és un gran afeccionat a jugar al foot-ball [...] el veig purament a les hores de repàs". I a l'edició de Garolera: "El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar al futbol [...], el veig purament a les hores de repàs".

Canviar foot-ball per futbol és ser fidel a l'esperit. En efecte, si llavors l'autor va optar per foot-ball és perquè li era la forma més familiar. Avui no dubtaria a escriure futbol .

Però pel mateix criteri potser també caldria canviar afeccionat per aficionat . És probable que Pla digués aficionat però escrigués afeccionat per pressió de la norma del moment. Ara, en canvi, aficionat és la forma principal del DIEC2 per referir-se a qui "té afició a un esport".

I no comparteixo el seu canvi de l'al inicial per el. Avui hi ha un fort consens a favor d'introduir amb a un complement directe personal avançat, i una correcció que s'entén que fes Bardagí el 1966 crec que no l'hauria de fer Garolera el 2013.

 
7)
 
Publicat a
 
 
GUIDO SARI: ACTIVISTA A FAVOR DE L'ALGUERÈS I AUTOR DE LLIBRES I ARTICLES
 
"L'alguerès està en greu risc perquè no es parla als fills"
 
Lurdes Artigas
 

Exdirector de la Biblioteca Municipal de l'Alguer i fundador d'entitats a favor del català, ha escrit obres sobre història i cultura alguereses, i també ficció. Acaba de publicar ‘El català a l'Alguer: Una llengua en risc d'extinció'

(La Busca)

 
El català està realment en risc d'extinció a l'Alguer?
Hi ha una situació molt greu perquè la majoria dels pares ja no transmeten l'alguerès als fills. Per això, si pensem en el futur, les pròximes generacions no podran ensenyar l'alguerès als fills perquè no tenen competència de la llengua, i, si en tenen, és passiva, molt limitada.
 
Segons dades del 2004, el 61% sap la llengua però només el 14% la fa servir habitualment. El problema és la pèrdua d'ús social?
Exacte. Hi ha un ús social molt escàs. Sobretot en les generacions joves. Hi ha persones d'una certa edat que entre elles usen sobretot o exclusivament l'alguerès, però que fan servir l'italià quan parlen amb les generacions joves. És una llengua que viu d'una manera gairebé submergida. Si un català arriba a l'Alguer, la primera impressió és que s'ha perdut l'alguerès. I si troba persones que el parlin, és possible que si els pregunta li contestin en italià. Cal estimular-los perquè canviïn de codi i parlin en alguerès, perquè la llengua oficial, la que té un prestigi, un predomini, i que s'obliga en certa manera a usar com a primera llengua, és l'italià.
 
Llavors, queda millor parlar italià? Es veu pejoratiu parlar alguerès?
Miri, a l'escola l'escolarització a la pràctica ha ensenyat als algueresos que la llengua natural, pròpia, és una llengua que no té importància, que és preferible utilitzar l'italià perquè l'italià és més gratificador des del punt de vista social. I els pares van acabant decidint no parlar en alguerès als fills perquè els deien que fer-ho podia perjudicar l'aprenentatge de l'italià. Entre ells van continuar parlant en alguerès, però amb els fills i néts, en italià.
 
No hi ha un orgull identitari de la llengua pròpia?
Sí que hi és. És una situació molt contradictòria, perquè si preguntes a un alguerès si té estima per la llengua, la resposta és que sí, que l'estima, que n'està orgullós i que la parla més que l'italià, però en realitat no ho fa.
 
I què podria revertir la situació?
Que a l'Alguer hi hagués una política lingüística, però per tenir-la cal que els polítics puguin comptar amb la resposta de l'electorat. Gairebé la meitat d'habitants són nouvinguts d'altres parts de Sardenya, que tenen com a llengua el sard, i aquestes persones no tenen cap mena de vinculació amb la llengua nostra. I algunes tenen un sentit de conflictivitat. Per això, els polítics no concreten una política de promoció de l'alguerès perquè tenen por de disgustar l'electorat sard.
 
Entenc que les institucions no han fet gaire res.
Sempre s'han comportat amb indiferència cap a la llengua. Alguns dirien que no dic la veritat i que s'han fet coses. Però són coses que són episòdiques, sense incidència, que no fan pujar l'ús social: subvencionar conferències, actes públics...
 
A l'escola no es fa gens d'alguerès?
No, només italià. Tenim una llei estatal de tutela de les llengües minoritàries, però la llengua estatal és l'única que es consent en l'ensenyament. Hi ha un problema: qui ha de concretar la llei són les òrgans polítics administratius i fins ara a Sardenya no han fet res. Només enguany, l'oficina provincial escolar ha enviat a les escoles un imprès que els pares havien de signar on hi havia dues possibilitats: l'ensenyament del català i del sard. Finalment, a causa de la polèmica a l'Alguer s'ha retirat i s'espera que l'any que ve es tornarà a enviar només amb l'opció del català.
 
La defensa del sard perjudica l'alguerès?
En un pla teòric, la defensa del sard no hauria de perjudicar l'Alguer si les institucions respectessin el principi de territorialitat. Però el contacte pot ser molt negatiu. Hi ha persones més “intel·lectuals” que diuen que en el moment en què hi ha un nombre considerable de sards, s'ha de defensar també el sard, però és un acte absurd, perquè amb les dues llengües en el mateix pla el resultat és un desastre.
 
I des de l'Alguer es veu amb simpatia Catalunya?
Hi ha molta simpatia pels catalans i crec que tothom a l'Alguer veu com una cosa positiva els vols de Ryanair. perquè noten que hi ha la possibilitat de crear relacions.
 
8)
 
Publicat en fullVolant dijous 23 de maig del 2013
http://www.fullvolant.com/2013/05/cartes-de-nicolau-primitiu/
 
Cartes de Nicolau Primitiu
 
Josep Cubells. José ¿Vols mirar unes cartes que m’he trobat d’un home que ton pare li escrivia? Serà un de tants dumenges que hem acabat de dinar i ma mare estos dies regira les velles fotos i els papers que dormen en una vella caixa metàlica. Agarre les cartes. La primera que tinc en les mans té la data del 15 de febrer de l’any 1956. Quina serà la meua sorpresa al comprovar que van encapçalades i en acabant signades pel nom de Nicolau Primitiu.

Mon pare s’havia tret el títul de professor de Lo Rat Penat en aquella época. Ell, José Cubells Raga, junt en el meu padrí Jesús Emilio Hernández Sanchis, croniste oficial d’Albal recentment nomenat fill predilecte, sentiren la necessitat de deprendre la llengua valenciana. Els costà tres anys i el títul va firmat per Carles Salvador. He d’explicar que no coneguí a mon pare, i que faltà d’una pulmonia quan yo encara no arribava als dos anys. L’interés que han despertat les cartes en mi obedixen clarament a dos raons. Conéixer les inquietuts de mon pare, és dir, a mon pare, i per una atra banda redescobrir la figura de Nicolau Primitiu ya des d’un atre àngul, més pròxim. Cal dir que no tinc, ni sé res, de les cartes que mon pare li envià i que espere trobar algun dia en la biblioteca de Nicolau Primitiu. Desconec si les cartes pogueren ser d’interés general pero evidentment per a mi són reveladores. A través de dos figures importants en el meu mapa emocional redescobrixc també la problemàtica valenciana, estic parlant de la batalla de Valéncia, pero que gràcies a les inspiradores paraules d’En Nicolau se proyecten davant de mi a grans ròtuls, lluminosos, parpallejants, en la sabiduria de qui entén i aconsella des de la sapiència ferma, assaonada, pacient… i estranya, ambigua, tan característica d’eixos anys de ferides sobresanades. Volguera resaltar estes paraules dirigides a mon pare “És important esquivar les rivalitats personals, les capelletes i les bandositats; sobreposar-se a tot lo disolvent i fer-se superior ad elles i, en lo possible, procurar resoldre enemistats i incomprensions, armonisar, pacificar”.

Nicolau Primitiu va ser home de gran personalitat pero ningú és immune a l’época que ha vixcut, ni a la contradicció. Conforme vas llegint les cartes s’observa lo barrejat que està tot. En la carta del 15 de Març de 1955 defén l’idea de l’unitat de la llengua BACAVA (Balear-Català-Valencià) insistint en el respecte i en mantindre un pla d’igualtat, ataca o mamprén a l’idioma castellà i als castellanistes, elogia l’Iglésia i igual te trobes un “lo” que un “tothom”,“quelcom”, eles geminades, amb o am, etc. Redacta en màquina d’escriure: “Parlar en valencià a tothom, alt o baix; parlar en valencià a tot castellà o atre foraster resident a la terra valenciana un temps sobrat per a que’ns comprenga sens esforç. Resar en valencià. Escriure en valencià la vostra correspondència als valencians. Sentir-se valencià regional. Tindre orgull de la nostra llengua i de la nostra cultura. La nostra llengua estava formada lo segle XIIIè, la castellana encara estava plena de galleguismes i provençalismes. Lo segle XV fon lo segle d’Or de la nostra llengua, lo segle d’Or de la castellana heu fon dos després: lo segle XVIIé.”

Seran sis en total les cartes que he trobat entre els anys 55 i 58. En eixe transcurs mon pare es traurà el títul de professor de Lo Rat Penat, es casarà, i procurarà formar un grup de valencianistes en el poble, qüestió que no tingué gens d’èxit. Cal dir que les atres activitats que va promoure: Fundador de la O.J.E. d’Alfafar en 500 chiquets afiliats i també un càrrec en Acció Catòlica, en el Consell Diocesà fent reunions i conferències per la província durant cinc anys, sí tingueren repercussió en el poble. De fet la gent major d’Alfafar, i no tant, sempre em conta anècdotes ad este respecte. Mon pare, llaurador, tingué uns anys de fort interés intelectual on estudià de valent i s’esforçà per formar-se. He pogut trobar documents d’aquell temps: l’organisació de campaments jovenils; la promoció del deport; visites a hospitals (sobretot a Fontilles, Alacant, l’últim hospital de lleprosos d’Europa); foment del teatre i de la poesia. Versava molt be per cert i mantenia rivalitat en mon yayo, un fuster i mestre de la primera escola d’adults, quan això no s’estilava, en una humil cambra on s’ensenyava a llegir, escriure i contar. Arribà a tindre fins quaranta alumnes per curs. Per supost en aquella época tot lo que estiguera dins del cànons establits pel Règim i l’Iglésia tenia present i futur, i la llengua valenciana, es pot assegurar que era terra cagaferrada (la que és dura i compacta, mala de treballar). I d’igual manera podria dir-se que era i és terra eixamorada, erma, falladora, molsosa. I em detinc ací per a remarcar que no trobava com definir la llengua valenciana i acabe de consultar el Diccionari General de la Llengua Valenciana editat per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Al consultar-lo trobe, no a soles lo que volia dir sino que dic millor lo que volia, tinc la llengua en les meues mans, feta llibre. Açò era impossible en aquells temps. Casi és impossible en estos. La gent interessada en estes temàtiques era mirada de reüll. Inclús es podria entendre com una traïció a la gran pàtria espanyola. Se pot llevar la paraula traïció pero hauríem de posar perill, sospita, ¿agitadors?. De fet per lo que contesta Nicolau Primitiu em dona a pensar que mon pare dubtava i no m’estranya que en la controvèrsia que deuria d’haver a mitan sigle fora difícil posicionar-se a les persones inquetes i fora massa fàcil estacionar-li les idees als dorments.

Si el llector llig les cartes estic ben segur que les trobarà interessants i profitoses puix es parla del problema llingüístic, de política, de la passadeta que li feren a Mossén Alcover, es parla de l’editorial Sicània, de la revista “Animos” i “Economia Popular Valenciana”, de Josep Giner, Enric Valor, de la Secció de Filologia de Lo Rat Penat, de l’Iglésia i la seua relació en la llengua valenciana, el missal valencià de Mn. Sorribes, de la Renaixença.

N´hi ha una sèptima carta que signa Beatriu que no té desperdici i que em feu riure a montó quan proponen fer un qüestionari pels pobles i diu que convé que els colaboradors facen enquestes utilisant subjectes idòneus, “a ser possible de la mateixa localitat, d’uns cinquanta a xixanta anys, inteligents, de bona dentadura, que no deformen massa els noms per rusticisme, i els subjectes com els vells propietaris, menestrals, terratinents, burguesia pairal i cultivadors del camp assenyats que són els més indicats”.

Totes les cartes tenen sabor antic, bona mostra d’un món, un temps irrepetible (me l’imagine en blanc i negre ¿vos passa igual?) i de veres vos aconselle que si teniu un momentet feu llectura, com es feya abans, en tranquilitat, en lloança del gènero epistolar reflex de la gran capacitat de comunicar-se a colps d’Olivetti o a mà.

Procure somriure i traure noves conclusions: La primera és que a vore si tot açò és un problema de dentadures que deformen. Aixina i tot estic ben segur que eixiria algú que proclamaria l’unitat de l’ortodòncia mediterrànea i en tota la raó del món, pel sacre decret de la Junta Qualificadora del coneix-i-dents de la lengua esa, ho dividiria en dents superiors i dents inferiors. O dents de davant i… quixalets. Per a refermar lo dit ho tinc ben fàcil. A soles tinc que acodir al refraner valencià: “primer són mes dents que mos parents” i “quan tens, apreta les dents; que quan no tens, prou pretes les tens”.

Per una atra banda recorde quan estiguí en un seminari de poesia de la Llongeta on se presentava la segona antologia de poetes de sexe femení “Ellas tienen la palabra”. La coordinadora i escritora de l’estudi preliminar Noni Benegas, dòna cultíssima i eloqüent, és dir, argentina, sopà en uns quants dels assistents en una pizzeria del Barri del Carme. Ixqué el tema del conflicte llingüístic: u era pancastellaniste, l’atra pancatalanista, un tercer panvalencianiste, i yo estava més marejat que un allioli i encara estic ahí per tres raons de pes, volia parlar de poesia i no se parlava, tot lo món tenia la raó i no me deixaven ni un tros i la tercera és la mala costum de voler posar-li estores al món en lo fàcil que ho tens calçant-te unes espardenyes… els demés convidats simplement menjaven pizza, i me digué una cosa que encara em sorprén. Estaria molt be que ho adobareu imaginàriament posant-li accent argentí: ¡Esto es fantástico, tienen ustedes un conflicto linguístico, están luchando por las palabras!

A voltes em fa gràcia i unes atres gens.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net