En certes ocasions diem paraules ben catalanes, però els apliquem sentits del castellà que en català no tenen pas, o el tenen tan sols parcialment, o que substitueixen altres mots i expressions genuïns que acorralem i, a llarg termini,  liquidem. Per exemple, el verb guardar. Alguns diuen en català: Guarda tot això a l'armari, guarda't això a la butxaca; fixem-nos com en tots dos casos el castellà ho diu exactament així. En català, per al primer cas, tenim un verb molt especial: desar; per tant direm: Desa tot això a l'armari. I en el segon cas sempre hem dit: Posa't, o fica't això a la butxaca. Desar és un verb d’ús quotidià a l’Urgell i a les Balears.

     Bàsicament, en aquest apartat tracto d’atreure l’atenció del  lector sobre paraules i formes de dir que s’han imposat des del castellà, per la força social que aquest té a casa nostra, i que han pres el lloc a altres expressions genuïnament catalanes i que teníem molt ben integrades a l’ús quotidià, fins fa ben poc. Algunes vegades aquests manlleus també són acceptables, en català, però sap greu allò d’anar perdent el que és nostre, i al seu lloc col·locar-hi allò que és foraster i gairebé sempre contrari a la llengua de trinca. És a dir, sap greu veure com aquestes pèrdues fan una llengua bruta i l’empobreixen, lentament, però implacablement. I hi ha pel mig el fet que qui ha d’adonar-se d’això i corregir-ho, sempre ho ha dit així i sempre ho ha sentit així i, quan veu que altres tracten de corregir-ho, se n’alarma i creu que és qüestió d’innovacions gratuïtes. I així arribem a allò de: Jo això ho desconec, no ho he dit mai, ni ho sentit mai, per tant, fora, inadmissible! Actitud quer fa impossible el redreç de la llengua, restituir-li el seu patrimoni, la seva riquesa específica. Sóc ben conscient que en aquest apartat repeteixo casos ja esmentats, però ho faig exprès, perquè ens hi fixem més bé i perquè la paraula o la frase en qüestió s’escuncen de ser escaients en aquest altre context.

     Vegem-ne casos:

     Borratxo. "Borracho". Malgrat que el Fabra registri aquesta paraula sense anotar-hi res, a mi sempre m'ha fet la impressió de ser presa del castellà; és una impressió personal.  Embriac. Ebri. Begut. Bevedor. Pitof. Xirlis. Pinya. Sopa.  Ésser un embriac empedreït.

     Buscar. Cercar, (corrent aquest entre els nostres avis, ara a les Balears i potser en alguna comarca).  Qui cerques? Vaig a   cercar aigua a la font. Cercar els tres peus del gat.

     Cinturó. "Cinturón". Cinturó el registra el Fabra. Corretja. Cinyell. Ús obligatori de la corretja de seguretat Ara ningú no diu corretja.

Pel que fa a la via urbanística: Ronda. Ronda de dalt, de baix, del litoral.

     Estrella. Estel.  L'estel de l'alba. Un cel estelat. L’Estelada.

     Felicitats! És ben català, però darrerament s’ha imposat per la força del castellà “Felicidades!” i ha desbancat la típica manera defelicitar en català: Per molts anys!, descendent d'aquell clàssic Ad multos annos!  I era respost amb un agraït En vida teva. Que bonic! Quan hom celebra el sant o el natalici cal dir: Per molts anys! Felicitats és  per a quan hom fa un gol amb el Barça, o puja al cim de l'Everest, o es gradua d’advocat. Que també pot ser dit: Per molts anys!, en aquestes ocasions. Alguns volen creure  que  Per molts anys és només per al dia del natalici, i Felicitats per al dia del teu patró, del teu nom, però això és fals. Tota la vida  de la meva generació i de temps immemorials ─quan el natalici no era celebrat i sí que ho era el sant patró─ sempre hem fit Per  molts anys. Els mallorquins diuen simplement: Molt d’anys! Cal que parem ment en aquell: En vida teva, com a  argument que l’expressió ve d’anys i panys enrere.

     Millor. Més bé. Assegut, ho faràs més bé. Ell ho ha fet més bé que tu. No hi ha res més bo, ara, que una xerricada.

     Mosso. Aquesta paraula fa la impressió de ser la catalanització  de "mozo", ni que vingui d’antic.  Minyó.  Als sants i als minyons no els promets que no els  dons. A l'Àfrica, minyons, a matar moros! (Època de la Setmana Tràgica). Per tant, jo diria amb tota facilitat: Minyons d'esquadra. (Cas que no hi hagi res més genuïnament català). O aniria per altres tresqueres, puix que l’origen del nom Mossos d’esquadra...

      Ocells. Ara només diuen aus, que és ben català, però que s’ha imposat rere “aves”. Abans el nom genèric dels animals que volenera: ocells. Tractat sobre els ocells de l’Urgell.

     Oient, tan dubtosament català, però que té el privilegi d’assemblar-se més al castellà “oyente”, que oïdor, i que ha enviat aquest  definitivament a fossilitzar-se als prestatges del diccionari; és a dir, que l’incomparable avantatge d’assemblar-se més al mot castellà condemna el genuïnament català a l’ostracisme, a la mort.

     Os, que també és català, però que s’imposa per la força de “hueso”. Pinyol.  M’agrada rosegar el pinyol del préssec

     Pal, “palo”, que ha arraconat totalment bastó, garrot.  Pal, en català, és un tros de fusta prim i llarg, com el del telèfon, i fins comel de l’escombra o el del fregall, però no el curt i per a usos com és ara pegar i altres de més usuals; així, direm el jan surt a passejar amb un bastó, o amb una mangala, o amb un gaiato, mai surt a passejar amb un “pal”. Diem clavar bastonada,  clavar garrotada. Per aquesta raó no és catalana l’expressió ‘posar pals a les rodes’, servil de “poner palos en las ruedas”; cal dir posar entrebancs, posar-hi entrebancs, o si hi ve a tomb, ser un esgarriacries.

     Pell, de la fruita, “piel”. Pela. La pela de la taronja no és comestible. Pela’m un mango.

     Picar. Referent als aliments, que ara les coses tan sols 'piquen'. Abans dèiem molt més coure, però aquest verb tan català l'han  deixat del tot de banda per raó del castellà "picar". Que coent que és aquest bitxo! Aquesta salsa cou més que l'altra. Olives coents. M’hi  han posat esperit de vi i cou molt. "Piquent" no està ben dit; és coent. O, en tot cas, picant.

     Preguntar. Demanar. (Viu a Mallorca).  Ens demanem si plourà. Vull demanar-vos una qüestió.

     Preocupant. Anguniós. Es anguniós no poder saber si han arribat o què.

     Rascar. 'T'ha picat un mosquit? Rasca't. Gratar, gratar-se. Ara apliquen tan sols rascar a tots els casos. També han deixat de  banda el tan domèstic esgarrapar.

     Xaval, que també és català, però darrerament s’ha imposat per la força del castellà “chaval”, prenent el lloc a nen, xiquet, noi,   nano, brivall, marrec, xicot. Hem tornat de Rússia amb un nen adoptat que és un sol. Mira aquell brivall com xala estirant els cabells a la nena.

     Xerès. Molts ho diuen a tot vi ranci. Si es tracta d'un vi ranci no fet a la ciutat de Jerez, cal dir-ne vi ranci. Amb les darreries un gotet de vi ranci no té parió.

 I pel que fa a locucions, permeteu-me que en remarqui alguna que ha sortit a Sintaxi o que en marqui altres de noves:

    A fi de comptes, “A fin de cuentas”. Al capdavall. Comptat i debatut. Al cap d’allà. Fet i fet. Molt de bla, bla, bla, i al capdavall no havia dit res.

   A primera vista. Al primer cop d’ull. Amor al primer cop d’ull.

   Avui en dia. "Hoy en día". Avui dia. Avui dia la gent no saben on van.

  ‘Al major’, ‘al menor’, “al pormayor”, “al pormenor”. A l’engròs, al detall, a dojo, a doll. Venem fruita a l’engròs. Si és qüestió de grans, farines o congèneres: A dojo, ensacat. Venem blat a dojo; també el venem ensacat.  Si és qüestió de líquids, oli, vi, etc.: A doll, embotellat.  Hi ha vi a doll i embotellat.

    “En lloguer” està mal dit,  ve de “en alquiler”. Cal dir: Per llogar. O de lloguer. Local per llogar. Local de lloguer.

En venda està bé, però abans escrivíem i dèiem molt més: Per vendre. Casa, o solar, per vendre. .

    “Està por ai”, de “está por ahí”. Cal dir: És per aquí. Volta per aquí.  Ronda per aquí. –On és el Jordi? ─Volta per aquí.

    ‘De res’ (després que us han dit gràcies). “De nada”, a Amèrica: “por nada”.  No s’ho val. No es mereixen.

     ─Gràcies pel got d’aigua. ─No s’ho val. ─Gràcies pel bon consell. ─No es mereixen. Que són boniquíssims.

     ‘Deixar córrer’, "dejarlo correr". Deixar estar. Deixar fer. Deixa'l estar! No els amoïneu tant, deixeu-los fer.

     ‘Donar gust’, "dar gusto". Dóna bo. Dóna bo prendre la fresca. Dóna bo aquesta puntualitat a començar l'acte.

     ‘Esperem sabran disculpar’, "esperamos sabrán disculpar", per  Esperem que sabreu disculpar aquests inconvenients.

     ‘Es prega’, ‘es talla’, ‘es ven’, "se ruega", "se corta", "se vende". En aquest cas el català s'estima més usar el verb personal que l'impersonal: Preguem. Tallem. Venem.  Us preguem que no us planteu a la gespa. Tallem el pa a màquina. Venem  un pis. Fem fotocòpies.   

     ‘Més a dalt, més a baix”, “más arriba, más abajo”. Més amunt, més avall. Puja més amunt de l’escala, baixa’n més avall. Això mou-ho una mica més amunt. Puja més cap dalt, baixa més cap baix, sí.

     ‘No aguanto!’, “¡no aguanto!”. No puc més. Quin mal! No puc més!

     No es preocupi, "no se preocupe". No us amoïneu. No passeu quimera. Feu tard? No us amoïneu; o, si es refereix a un cas concret: no us hi amoïneu. ─ Aquet fill em fa patir força, fent tan tard! ─No passeu quimera, dona.

    No fa falta, “no hace falta". No cal. No cal que firmis. No cal que baixis. No cal que peixis el pardal, que no l’esqueraràs.    

    ‘No faltaria més!’, “¡no faltaría más!”, que arracona i suprimeix: Només caldria!  Ara només caldria que plogués! ─El Pepet té ganes de venir. ─Sí, només caldria que vingués aquet paio!

      “No sé qué, no sé cuántos”, per Que gira, que tomba.  Amb el moc el deixà sec, però ell que si  gira, que si tomba.

     No t'importa, "no te importa". No n'has de fer res. ─D'on véns, tu, herbeta? ─ No n'has de fer res!

     Per favor. “Por favor”, desbanca, pràcticament, Si us plau. Si us plau, no trepitgeu la gespa.

    “Per postres”. Per bona composta. Per acabar d'adobar-ho.  No tinc abric i per bona composta fa vent gelat.

    ‘Per golejada!, “por goleada”. Clavar pana. Clavar una panadera.

     Aquesta locució la manllevaren del castellà alguns locutors dels nostres mitjans, en néixer aquests amb la democràcia, i així s’ha establert, deixant completament de banda aquelles de dalt, que eren vives i eren dites abans  ─bé que totalment desconegudes  per aquells locutors, els quals no havien sentit dir mai pana i, per tant, no en tenien d’altra que importar-ne una, utilitzant allò que els era més familiar i conegut.  El Fabra no en diu res, de ‘golejada’. Cinc a zero, quina pana! El Barça ha clavat panadera al Madrid, al seu camp, sis a dos!

    Panadera també vol dir estovat, tacó, pallissa.

   Potser que hi hagi tempestes. (En català és preferible el futur:) Potser que hi haurà tempestes. Potser hi haurà llenya.

   Prémer el polsador. D’entrada advertim que el verb prémer és ben viu a Mallorca i que totes dues paraules són ben catalanes, però la seva combinació, en aquest cas,  fa tota la impressió d’un arranjament artificial d’última hora a càrrec d’elements que no han dit   mai, i que per tant no han sentit mai, el tan domèstic i quotidià pitjar el botó.  A alguns pixapolits  els fa angúnia el verb pitjar,      perquè els sembla que s’assembla a pixar, però perden de considerar que el català, com ho fa l’anglès, juga finament amb les consonants. Al capdavall, pecat d’ignorància, també ignorància de la tradició lingüística. A més d’això, cal veure que polsador és un mànec on va inserit un botó que és el que es pitja per a obrir, accionar un circuit i, per tant és el boto allò que es pitja, allò que és prem, i no el polsador. El primer que ho sàpiga, pitja el botó.

    Quant et dec?, “¿cuánto te debo?”, mentre resta a la penombra aquella expressió tan quotidiana, tan fàcil: Quant val?

    Quant val aquet petricó de vi?   

    Que necessiteu res?, (en una visita, etc.) Que us convé res? Benvinguts! Que us convé res?

    Quedar bé, (a la foto). Sortir bé. Que bé que he sortit, jo!

     ‘Sense més conseqüències’, que fa tota la impressió de ser servil de “sin más consecuencias”, quan puc assegurar que, quan jo era nen, sempre dèiem sense res de més avant, el qual d’altra banda és frase tan bella i elegant..

     Serà això?, “¿será eso?, per no deu ser això, o no ha de ser això.

      Tant se me'n dóna, "tanto me da". Tant me fa. Tant se me’n fum. Tant m’és. ─Quina vols? ─Tant me fa. ─Ni s’ha dignat  a mirar-te. ─Tant se me’n fum!

      Tener novio, ‘tenir novio’. Festejar. Tenir xicot, xicota.  Aleshores el Jaume i jo festejàvem (no: érem “novios”).

      No deixem verbs penjats, sense complement de nom o de pronom, com ho fa el castellà: ‘No tocar’ (en una exposició), ‘no       passar’ (en una tanca), ‘no trepitjar’; cal dir: No toqueu res (sempre personal, sempre trobant l’home); i encara més bé, per  raó de la polidesa i l’elegància: No toqueu res, si us plau. No passeu d’aquesta tanca, si us plau. No us planteu a la gespa, si us       plau.

      Volia advertir que a algunes persones que han nascut en castellà, o que han dit aquestes i altres expressions a la castellana tota la seva vida, els poden semblar estranys i indeguts els canvis que els proposem, puix que troben que no s’adiuen al seu passat i al costum de dir de tota una vida. Cal comportar-s’hi amb bona voluntat, arribar a capir que ho podem haver dit sempre malament i que n’hi ha de més  experimentats en la llengua i coneixedors seus que nosaltres, especialment si aquells són d’edat avançada, als quals cal donar sàviament crèdit. Si no ho fem així, no hi ha remei de cara a millorar, a normalitzar la llengua catalana, tan feta malbé per tots plegats.