InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 832 (dijous 23/05/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Joan Tudela - La classe política?
 
3) J. Leonardo Giménez - Tindre delit o delicte
 
4) Màrius Serra - Gilda?
 
5) Núria Puyuelo - Del castellà al català
 
6) Sebastià Alzamora - Breu història de la llengua lapao
 
 
 
9) Jesús Huguet - El Lapao i el Lapapyp
 
10) 28 CENTRES HAN REBUT A HORES D'ARA L'AUTORITZACIÓ DE CANVI DE LÍNIA A VALENCIÀ
 
11) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 94).
 
 

305. Si el català incrementa el seu “prestigi social” es convertirà en una “eina eficaç per garantir la cohesió” de la societat catalana.

 

José Montilla

President de la Generalitat de Catalunya (2006-2010)

 

 

2)
 
Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari ARA, dilluns 6 de maig del 2013

La classe política?

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 18 de juliol del 2006)

Un dels fenòmens lingüístics més curiosos i, alhora, menys estudiats de la nostra època és l'èxit fulminant de certes paraules i de certes locucions. Per exemple, ara mateix, l'expressió classe política. Fins fa un parell d'anys, gairebé ningú no feia servir aquesta locució. Ara, en canvi, és omnipresent al discurs polític i als mitjans de comunicació.

És la nova classe dirigent? Fins la caiguda del mur de Berlín, al nostre planeta hi havia dues classes dominants. Als països comunistes, manava la nomenklatura, lúcidament descrita per Voslensky. Als països occidentals, manava –i mana– la tecnostructura, lúcidament descrita per Galbraith, integrada pels alts directius de les grans empreses. És la classe política la novíssima classe dirigent? Jo diria que no. És una nova classe popular? És evident que no. És una nova classe professional, com ara la classe mèdica? Tampoc.

Quina mena de classe social és, doncs, la classe política? Jo diria que és el nou clergat. M'explicaré. A l'època medieval –i també durant el catolicisme social del franquisme– el clergat era una classe social autònoma, dedicada a la diguem-ne gestió de determinats assumptes públics: els espirituals, però també en part els culturals i els assistencials. Però era un àmbit social amb una estructura jeràrquica clara. Encara que tots fossin eclesiàstics, no era el mateix, en un monestir, ser el pare abat que ser el germà porter; no era el mateix, en una diòcesi, ser el senyor bisbe que ser un humil vicari. Igualment passa amb la classe política. Encara que tots siguin polítics, no és el mateix ser conseller de la Generalitat que ser regidor d'un petit municipi. La classe política, en conclusió, és el nou clero. I per formar-ne part, és clar, fa falta tenir vocació. Jo no en tinc: ho confesso.

Jo diria que aquest article meu del 2006 que ara reedito és cent per cent vigent.

3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 10 de maig del 2013
 
Tindre delit o delicte
 
J. Leonardo Giménez
 
La relació/confusió entre els dos substantius del titular té “delit”, o “delicte”, segons com es mire, si amb una visió únicament normativa, o si considerem que l'ús col·loquial i real també val, sobretot en l'aprenentatge de la llengua. Una assistent a un curs de valencià per a estrangers em demana que li aclarisca la diferència entre “delit” i “delicte”, i per què la primera no és correcta com a “infracció de la llei” o “acte delictiu”, si tot el món que parla valencià ho diu. Conta que la professora l'ha rectificada quan ella, en una conversa de classe, s'ha referit als “delits” i a la corrupció, tan d'actualitat a Espanya ara mateix. La mestra ha explicat que la infracció a la llei és “delicte” i que “delit” és “plaer”. L'ensenyant, efectivament,  té raó des del punt de mira normatiu, i és oportú el destriament d'eixos termes ara,  en vespres dels exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, de les universitats i de tot el sistema d'ensenyament. Segons els diccionaris de referència, “delicte” és ‘acció prohibida per la llei, segons l'ordenament jurídic de cada estat, sota l'amenaça d'una pena': “Van cometre un delicte d'assassinat”, mentres que “delit” és ‘viu plaer de l'ànima o dels sentits', també ‘vitalitat': “Participava en la inauguració amb molt de delit”. Això és el s'ha de saber per a aprovar l'examen. Ara bé, la realitat de la parla real és més complexa i més rica que la recitació del que moltes vegades diuen els llibres o les estretes normes. “Delit” com a infracció de la llei és la forma que diem, de manera natural i espontània, en moltes zones on el valencià és la llengua habitual, però és que, a més, en eixe sentit ja era usual en l'època clàssica, en 1303 i en el segle següent, segons arreplega el Diccionari català-valencià-balear. Això sí, alternant amb la forma “delicte”, perquè les dos apareixen en el Tirant, com plasma la nostra joia lexicogràfica esmentada. I “delit” era una bella paraula que representava plaer, delectació, animositat; potser vàlida per a àmbits poètics i literaris en general, com “delitar” i “delitós”, però segurament en eixe sentit no siga massa apropiada en altres registres, perquè dir per ahí que “fer l'amor és un delit' en ple segle XXI pot quedar confús, reaccionari o ridícul.
 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 17 de maig del 2013
 
Motacions
 
Gilda?
 
per Màrius Serra
 
A Sant Feliu de Codines la gent gran encara recorda el nom de la seva llepolia favorita: la gilda. Una gilda vindria a ser un caramel pla amb bastó, allò que també anomenem piruleta. Els estudiosos de l'etimologia no han trobat un rastre gaire precís de la piruleta, de manera que fan una d'aquelles piruetes verbals tan suggerents i diuen que prové de pirulí, “mot de creació expressiva enllaçat amb el castellà pirulo (botija), el francès pirouette (baldufa) i l'italià dialectal prillare (brillar i giravoltar)”. Els codinencs, en canvi, ho tenen molt més clar: la seva gilda prové de la pel·lícula homònima de 1946, dirigida per Charles Vidor i protagonitzada per Rita Hayworth i Glenn Ford. Obnubilats pels guants (i la mítica cleca) de l'actriu, potser mai no ens hem fixat en els caramels empalats, però es veu que en surten. De seguida que ho expliquem ens tuiteja un teleespectador menorquí amb la notícia que a Menorca també anomenen (o anomenaven) gildes les piruletes. I un altre ens diu que a Euskadi ha pres un pintxo anomenat gilda que inclou un tros de bitxo en vinagre i una oliva farcida embolicada amb una anxova. A mitjan segle XX el cinema va penetrar en tots els àmbits de la nostra vida. També en el verbal. Vaig a buscar una rebequeta per si aquesta nit refresca.
 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 10 de maig del 2013
 
Del castellà al català
 
Núria Puyuelo
 
Traduir entre dues llengües que conviuen en un mateix territori, com el català i el castellà, sembla que sigui bufar i fer ampolles. Tothom s'hi atreveix perquè hi ha la creença que si els habitants d'un territori són bilingües ja saben parlar i escriure correctament totes dues llengües. Però la veritat és que per traduir del castellà al català cal tenir present tota una sèrie de condicionants, com ara que les interferències lingüístiques són constants, precisament pel fet que totes dues llengües conviuen en un mateix territori. El manual Traduir del castellà al català: més enllà de la intercomunicació (Editorial UOC, 2013), de la doctora en lingüística Ona Domènech Bagaria, tracta d'oferir una visió sobre les peculiaritats que envolten la traducció entre llengües en contacte, centrant-se en el cas del català i el castellà. En el nostre context, l'autora explica que “la traducció esdevé, fonamentalment, un instrument de normalització lingüística”.

El manual repassa aquelles interferències que més dificulten la feina del traductor, com ara l'ús que fa el castellà del gerundi, del futur d'obligació o d'alguns adjectius o substantius. Domènech també cita algunes formes verbals que, tot i ser semblants entre les dues llengües, tenen usos diferents, com ara els verbs nomenar i anomenar, que en català tenen significats diferents, mentre que en castellà es tradueixen en un sol verb, nombrar. L'obra se centra sobretot en el llenguatge jurídic, perquè és on el català encara té molt de camí a fer per deslliurar-se dels castellanismes. Segons l'informe de política lingüística del 2011 fet públic aquesta mateixa setmana, l'únic àmbit en què baixa l'ús del català és en el de la justícia: les sentències en català representaven el 20,1% l'any 2005, mentre que el 2011 el percentatge es va reduir al 13,1%.
 
Sabíeu que…
Pel que fa als textos jurídics, cal tenir en compte que “señor/ don/doña” cal traduir-ho en català com a senyor/a i no per senyor/a En/Na. També cal evitar abusar de les frases subordinades i de llatinismes i terminologia molt especialitzada. En resum, ha de ser un model de llengua que sigui clar, funcional i respectuós pel que fa a les formes de tractament.
 
 
6)
 
Publicat en el diari ARA dimarts 7 de maig del 2013
http://www.ara.cat/premium/opinio/Breu-historia-llengua-LAPAO_0_915508457.html
 
Breu història de la llengua lapao
 
Sebastià Alzamora
 
Els orígens del poble i de la llengua lapao van indestriablement units a la història del seu rei medieval més emblemàtic, Jaumao I, que ja al segle XIII va estendre els dominis de la corona i la llengua lapao a d'altres territoris veïns i, fins i tot, d'ultramar: el País Valençao, les Illoes Balerao, Sardenyao o l'Alguerao. El rei Jaumao també ho era de la Corona Aragonesa, cosa que explica l'origen de l'acrònim que de fet és el vocable lapao (llengua aragonesa parlada a l'àrea oriental). Al País Valençao, que ara exigeix que se'l titlli de Comuniçao Valenciana, l'idioma lapao va derivar en el valençao, que és un idioma que es parla i s'escriu com el lapao, però fent servir la -e en les terminacions verbals, i la interjecció xe! en l'inici de cada frase. Verbigràcia. "Xe, fill de putao! Et pague un colacao si em convides a una paellao!" I en eixe estil. A les susdites Illoes, la llengua lapao va fructificar ricament en cinc idiomes, a saber: el mallorcao, el menorcao, l'evissao, el formeterao i el cabreao (sense que ningú s'hagi de sentir ofès per aquest nom, atès que és un idioma que només parlen les cabres i les sargantanes).

Rient rient, el poble lapao va perdre els seus furs i el seu dret cap al segle XVII, entre el Compromís de Caspao (una cosa casposa) i el Decretao de Nova Planta, antecedent dels decretazos que havien de venir tres segles més tard. La pèrdua va anar en favor del poble arxiquès (Argentina, Xile, Equador, Espanya), que es va fer hegemònic a les terres lapao sense gaires complicacions, amb l'adjutori de les elits dominants, que van fer tot el que van poder per acostar-se a l'ideal polític i cultural de la nova dominació arxiquesa.

Així va anar la cosa. El problema es va complicar amb un parell de guerres: la de Succeçao o Seceçao (segons les preferències de cada historiador) i la Guerra Çivilao del primer terç del segle XX, a més d'algunes guerres que hi va haver a l'entremig, però que ningú recorda. A aquestes altures, tot faria pensar que la llengua lapao ja seria història, i que la llengua arxiquesa se li hauria imposat com qui bufa i fa ampolles.

Però no va anar ben bé així. El poble lapao va resultar ser més tossut del que semblava a primer cop d'ull, i a finals del XIX va engendrar un nacionalisme burgès que aspirava a convertir la llengua lapao en llengua de cultura, sense detriment ni perjudici del prestigi de la llengua arxiquesa. Aquesta aspiració era òbviament totalitària, i per això, dels nacionalistes lapao, i dels lapao en general, se'n diu habitualment que són insolidaris, xenòfobs, racistes, ofuscats, i, sobretot, nazis. El més curiós és que ells van ser, durant gairebé un segle, el motor de la prosperitat arxiquesa. Però que tinguessin la pretensió de parlar el seu idioma, i de donar-li el nom de lapao, era, evidentment, un abús intolerable. Última notícia: s'ha descobert el burca (balear usat rarament per la comunitat arxiquesa), que, pel que es veu, és un altre detritus del totalitari lapao. Seguirem informant.

 
7)
 
Article publicat en EL PUNT AVUI dimecres 8 de maig del 2013
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/643587-la-ineptitud-lingueistica-una-altra-forma-mes-de-violencia-contra-els-valencianoparlants.html
 
La ineptitud lingüística: una altra forma (més) de violència contra els valencianoparlants
 
Lliris Picó i Carbonell
 
Quan comence a filar aquesta teranyina columnística, corre per les xarxes socials una notícia de Vilaweb que té per títol “Vuit països superen Espanya en nombre d'estudiants universitaris en català”. Unes hores abans, corria una altra notícia relacionada amb la llengua: “El català i l'aragonés deixaran de ser reconeguts a l'Aragó aquesta setmana”. I què esperàvem? Què ens ha fet pensar que els nacionalistes espanyols i els polítics espanyolistes han tingut en algun moment cap respecte per la nostra llengua i pels que la parlem? Siguem realistes: no ens respecten. Com a molt, ens toleren perquè encara no han trobat una manera discreta, legal (temps al temps…) i poc sanguinolenta per desfer-se de nosaltres; però fa segles que ens tracten amb una violència flagrant, per molt que ja no ho facen amb canonades o amb colps de culata. Ara usen armes més subtils, com la manipulació social i política i el rentat dels cervells dels més ignorants.

Penseu-ho bé: fa trenta anys molts dels pares dels que ara en tenim de 40 en amunt hagueren de fer un esforç psicològic titànic —i ben honest i valent— en admetre que per molt formats acadèmicament que estigueren, per molt títol universitari o no que tingueren, eren uns autèntics analfabets en la seua llengua. És o no? Els 50 anys de dictadura franquista els havia negat la possibilitat d'actualitzar correctament per escrit els seus sentiments, els seus pensaments, i en definitiva, la seua realitat.

De fet, als nostres pares d'alguna manera els van mutilar la realitat no solament negant-los la possibilitat de saber escriure la seua llengua, sinó, amagant-los tot el que l'aprenentatge de la llengua comportava: la literatura, la història…Com deia Raimon “ens han robat la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells”; i ara amb la LOMQE anem per un camí semblant, que Wert ja va dir que no podem seguir formant xiquets com si haguérem de competir amb “los de l'aldea de al lado” (Això som les cultures minoritàries per a ells: simples “aldeas”, molestes i impossibles d'encaixar en el monstre de la globalització, que es veu que tant li convé econòmicament a la seua Espanya).

Els nostres pares, però, mal que bé, miraren d'evitar l'analfabetisme dels seus fills i molts feren els possibles per educar-nos en la nostra llengua i ensenyar-nos a estimar-la i a respectar-la; a estimar-nos i a respectar-nos, en definitiva. Fa trenta anys que nosaltres, els hereus d'aquells analfabets, fem també un treball psicològic important per mantenir i protegir la nostra autoestima lingüística cada dia en un ambient que no sempre ens és favorable i propici. Us explique tot això, perquè ahir mateix, després de llegir les notícies que us he esmentat, casualment em vaig trobar la mare d'una companya de classe del meu fill (matriculat, com sabeu, en un programa d'ensenyament en valencià) i em va amollar allò de “es que a mi, eso de que hableis en valenciano cuando otro os habla en castellano me parece como de mala educación”. Torna-li la trompa al xic! Encara estem així? La meua edat, més o menys, té la senyora que fa aprendre la seua filla en una llengua de maleducats. La meua edat, la dels hereus dels maltractats per la violència lingüística del franquisme.

Em fa la punyeta que a hores d'ara encara hi haja gent que no haja fet l'esforç mínim d'entendre'ns i que no tinguen la valentia que van tindre els nostres pares en assumir la seua mancança lingüística. No hi ha arguments que valguen per a dissimular la ignorància i la ineptitud lingüística. I això són els que ens diuen maleducats: uns ineptes lingüístics. I són la seua comoditat, la seua desídia i el seu menyspreu els que fan cada vegada més necessari el terme “independència”, perquè quan un inepte lingüístic ens maltracta l'autoestima, no és que ens vinguen ganes d'apartar-nos d'ells, és que directament volem que se'n vagen a la merda (ara sí que passe de la meua educació exquisida), que ja hi ha prou d'acotar el cap davant els maltractaments. No sé si m'explique.

 
8)
 
Publicat en indirecte.cat dimecres 8 de maig del 2013
http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/10089/duen-a-terme-la-pitjor-persecucio-i-repressio-sofertes-de-la-llengua-catalana
 
Duen a terme la pitjor persecució i repressió sofertes de la llengua catalana
 
Joan Lladonet
 
Ni amb el decrets de Nova Planta, ni amb els successius decrets posteriors, ni amb les contínues lleis i prohibicions, ni amb les dues dictadures, especialment la franquista, ni amb l'etapa de la falsa normalització lingüística viscuda els darrers 35 anys no s'havia reprimit ni perseguit tant la llengua catalana com ho està duent a terme el Govern central de Rajoy (Aznar i la FAES a l'ombra) i el Govern autonòmic de José Ramón Bauzá. És una persecució total que intenta fer desaparèixer d'una vegada la llengua maleïda, la llengua que caracteritza un poble diferent a l'espanyol, un poble que se l'ha intentat, i en part aconseguit, espanyolitzar a la força, un poble que forma una odiada nació, que podria majoritàriament voler convertir-se en Estat.

Que aquesta persecució es duu a terme des de Madrid és ben evident, només cal veure com avança l'arraconament del català a les comunitats on hi ha governs del mateix signe que el Govern central, com és el cas del País Valencià o de les Illes Balears. Al Principat on hi ha un govern que defensa la llengua catalana ,és el PP, com a partit a l'oposició, el que intenta introduir mesures a l'escola o impedir que s'apliqui completament el decret del Català (als comerços, als cinemes, a l'etiquetatge...). I també causa pena i enuig assistir a la decisió d'uns polítics analfabets, que per a no desentonar de tanta barbàrie, inventen un nom nou al català de la Franja d'Aragó. El Govern aragonès li vol posar LAPAO (Ley Aragonesa Propia del Área Oriental). No tenen sentit del ridícul. Crec que l'estultícia els inunda per totes parts. No aconseguiran el que es proposen.

Qualcú em dirà que m'equivoc, que no pot ser. Que el català és a les escoles,a l'Administració i a tot arreu, que s'ha avançat molt en la seva normalització i que no es pot comparar amb les èpoques de repressió i persecució sofertes. Jo els diré que tenen raó en el fet de tot allò que havíem aconseguit avançar des de la mort del dictador i assassí no condemnat per massa càrrecs polítics espanyols. Ens trobàvem lluny de la normalització de la llengua catalana, però ens trobàvem en el camí i avançàvem, estones amb lentitud i a vegades amb rapidesa. Però l'eliminació del requisit del català en la Llei de la Funció Pública i el decret d'aplicació del TIL, suposen una estocada a tot el que s'havia fet fins ara, que podria suposar un retrocés mai no vist. Des de Madrid també utilitzen el Tribunal Constitucional per a intentar desfer el cabdell de la normalització.

Intentaré demostrar-ho de manera senzilla i entenedora. No sé si ho aconseguiré. Les prohibicions, les persecucions i la repressió sofertes en temps de Felip V; Carles III i successius borbons, el mateix en temps de la dictadura de Primo de Rivera i els quasi 40 anys de franquisme (durant les primeres dècades) no aconseguien el seu objectiu, la castellanització no acabava d'arribar al poble. Una raó bàsica és que durant els segles XVIII, XIX i gran part del segle XX (més de la meitat), la majoria del poble era analfabet, no anava a escola, més que per aprendre les oracions (això arriba als meus pares i a algunes persones de la meva edat, jo mateix als 10 anys vaig deixar l'escola sense cap problema) i aquest fet feia que la prohibició del català no arribàs a l'estructura familiar de la majoria de la gent. Era una època en què els privilegiats i els nobles s'havien apuntat al carro de la castellanització per obtenir les prebendes corresponents del poder, però el poble en restava al marge. Només s'aprenia el castellà (a les darreres dècades) a partir de les pel·lícules de cinema. Les ràdios i la televisió entren a les cases a partir de la segona meitat del segle XX. Quan dic a les cases, em referesc a la majoria. La televisió va arribar durant la dècada dels 50 als 60 del segle XX, i l'escolarització total degué arribar entre els 60 i el 70, que va ser quan va arribar la Llei Villar Palasí. A partir dels anys 60 i 70, la televisió, la ràdio, els diaris, el cinema, la informació escrita (prospectes, anuncis, etiquetes, cartells, etc.) inunden els carrers i ajuden a la castellanització total del poble.

Abans les prohibicions, les persecucions i la repressió es referien només a alguns àmbits, els quals representaven poc temps i poc espai dins la vida de la gent. En canvi ara, la castellanització ha continuat i inundat tots els àmbits per on es mou la gent, paral·lelament a la normalització del català, que produïa esperances de recuperació. Amb les lleis i decrets del Govern del PP a Madrid i a qualsevol àmbit dels Països Catalans, que suposen un retrocés per a la llengua pròpia d'aquests indrets, el mal que s'aconsegueix es multiplica en progressió geomètrica. També aprofiten la crisi perquè la gent posi valor a les llengües i que pensin en quina els podrà aconseguir més feina, perquè triïn les més poderoses i abandonin la seva; quan dic la seva, em referesc a la pròpia de la nostra comunitat lingüística històrica.

En definitiva, s'ha de dir que no aconseguiran el seu propòsit, perquè mai tampoc no havia existit una actitud tan lluitadora com l'actual, mai no havia aflorat una rebel·lió tan important com l'existent en aquest moment. El poble ja no és ignorant, sap el que vol i sap qui són els traïdors. Els mals polítics passaran, passaran a la història com a elements subversius i com a persones que varen voler molt de mal al nostre país. I el poble, que sempre té raó, triomfarà per damunt tots aquests colonitzadors i col·laboracionistes i la nostra llengua i la nostra identitat sobreviuran. A l'escola, a l'administració, als comerços, al carrer i a totes parts usarem el català, perquè és la llengua de la nostra nació. I aprendrem altres llengües, les que puguem i vulguem.
 
9)
 
Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ divendres 10 de maig del 2013
http://blogs.laveupv.com/jesus-huguet/blog/533/el-lapao-i-el-lapapyp
 
 
Jesús Huguet
 
Com vostès deuen saber el govern aragonès ha rebatejat les llengües pròpies de la regió (el català de la Franja i l'aragonès de les comarques d'Hecho i Ansó) amb els estrambòtics noms de L.A.P.A.O. (lengua aragonesa propia del area oriental) i L.A.P.A.P.Y.P. (lengua aragonesa propia del área prepirenaica y pirenaica). A més de la “burrera” que això significa crec que hi ha un perill molt greu en eixa acció.

El més antidemocràtic del món és convertir la ciència o allò que està fora de la política en objecte del capritx dels que manen. Imaginen que demà els dirigents que governen un país decideixen que l'aigua no està explicitada per la fórmula H2O; segurament no solament diríem que eixos dirigents són uns ases sinó que s'extralimitaven de les seues competències. Recordaran vostès, amables lectors, com titllàvem de dictadors alguns presidents o capitosts o “caudillos” que obligaven que els seus equips esportius favorits sempre guanyaren els respectius campionats. En definitiva, el capritx d'uns polítics, per nombrosos i votats que siguen, no és raó per interferir allò que no té a veure amb les seues obligacions públiques.

Els valencians, que tenim una llarga experiència en la discussió de noms, hem de ser molt sensibles a actituds i accions com la que la Sra. Rudi i el seu govern han perpetrat contra la nostra llengua. Evidentment ella és responsable de la gestió de la cosa pública aragonesa però no té cap competència ni títol per menysprear així una llengua.

Quan vaig tindre una certa responsabilitat en la política lingüística de la Generalitat Valenciana solíem enviar lots de llibres a quaranta centres docents de la Franja d'Aragó que ensenyaven la llengua pròpia. El material estava en valencià, evidentment, ara caldrà que em recicle i tinga que dir LAPAO. Però com tot no són desavantatges al meu curriculum podré posar que amés de certes llengües que no em son maternes parle valencià-català i LAPAO.
 
10)
 

 

28 CENTRES HAN REBUT A HORES D'ARA L'AUTORITZACIÓ DE CANVI DE LÍNIA A VALENCIÀ

 

 

Escola Valenciana ha consultat als 44 centres que han sol·licitat canvi de programa per al curs que ve i 28 ja han rebut comunicacions favorables de l'aprovació d'un canvi de línia a valencià, encara que no tenen un document oficial. Les xifres encara són provisionals, s'espera que aquesta setmana els 16 restants reben alguna notificació. 

 

Escola Valenciana valora positivament que la consellera M. José Català haja passat de les paraules als fets, perquè aquest resultat provisional n'és un bon exemple. El president de l'entitat ha anunciat que “és un canvi de rumb molt significatiu respecte a les denegacions sistemàtiques i sense argumentacions de l'etapa Font de Mora, el diàleg comença a tindre els seus efectes en benefici de l'alumnat i de l'establiment progressiu del programa òptim d'ensenyament, el Programa plurilingüe d'ensenyament en valencià”.

 

La campanya Marca't un punt. Matricula en valencià, matricula en qualitat ha estat determinant per contrarestar la manca d'informació que tenien les famílies respecte als programes d'ensenyament vigents i quin és el que garanteix l'aprenentatge de les dues llengües oficials i una tercera llengua com l'anglés, el PPEV. Des de fa quasi una dècada la Conselleria d'Educació no autoritzava una xifra similar de canvis de línia a ensenyament en valencià. “Ara que se'ls ha donat l'oportunitat de decidir a les famílies en 44 centres, els resultats han estat ben clars”, ha comunicat el president d'Escola Valenciana.

 

Hi ha centres paradigmàtics, que duien molts anys lluitant per aconseguir la línia en valencià. És el cas del CEIP 9 d'octubre d'Alcàsser. L'any 2007, quan les famílies matricularen per al curs 2008-2009 tenien dobLe línia. 43 famílies sol·licitaren ensenyament en valencià per a 25 places. 18 xiquets i xiquetes d'infantil de 3 anys es van quedar sense poder estudiar en valencià. cada curs passava el mateix, cada curs el centre sol·licitava un canvi de programa o l'obertura d'una altra línia en valencià. La conselleria comandada per Alejandro Font de Mora s'hi va negar sempre. “Ara, després dels anys, el 86,3% de les famílies havien sol·licitat en primera opció valencià i ha estat una gran victòria de sensatesa de la comunitat educativa del centre”, ha afirmat el president d'Escola Valenciana, que coneixia aquest cas de ben a prop.

 

Un altre dels casos és el CEIP El Palmeral d'Elx. En la ciutat hi ha vora quaranta centres públics dels quals una quinzena oferia alguna línia d'ensenyament en valencià. Cap dels 9 centres privats i concertats ofereix ensenyament en valencià. El Palmeral va ser una de les primeres escoles del nostre territori on es va implantar l'ensenyament en valencià. Cada curs, la demanda superava l'oferta. Hi havia dues línies en valencià i una en castellà. Finalment, enguany, amb un contundent 98% de famílies que volien que els seus fills estudiaren en valencià, s'ha aconseguit que es fera un canvi de línia educativa. 

 

Un exemple ben significatiu ha estat el CEIP La Rambla d'Agost. Aquesta població de l'Alacantí no comptava amb ensenyament en valencià a l'escola pública i ara amb un 100% de sol·licituds de PPEV per part de les famílies, s'ha aconseguit.

 

Les dues comarques on s'han produït fins ara més aprovacions de canvis de programa han estat l'Horta Sud i l'Alcoià.

 

 

 

Relació de centres educatius als quals se'ls ha comunicat l'autorització de canvi de programa (PROVISIONAL, PENDENT DE TINDRE LA NOTIFICACIÓ A TOTS ELS CENTRES)

 

 

EL CAMP DE TÚRIA

 

CEIP VERGE DEL FONAMENT

BENISSANÓ

CEIP LLUÍS VIVES

LA POBLA DE VALLBONA

 

HORTA SUD

 

CEIP JUAN ESTEVE

ALBAL

CEIP 9 D'OCTUBRE

ALCÀSSER

CEIP PALUZIÉ

CATARROJA

CEIP ORBA

ALFAFAR

CEIP RAMON I CAJAL

XIRIVELLA

CC MONTE SIÓN

TORRENT

 

 

HORTA NORD

 

CEIP JOSEP MARIA OLTRA

MONCADA

CEIP Ausiàs MARCH

PATERNA

VALÈNCIA

 

CEIP PARE CATALÀ

VALÈNCIA

 

 

LA RIBERA

 

CEIP LÓPEZ MARCOS

SOLLANA

CEIP VICENT BLASCO IBÁÑEZ

ALZIRA

 

 

LA SAFOR

 

CC ESCOLA PIA

GANDIA

 

 

LA  MARINA ALTA

 

CEIP GABRIEL MIRÓ

CALP

CEIP VICENT TENA

XÀBIA

CEIP MANUEL BRU

BENISSA

 

 

LA MARINA BAIXA

 

CEIP GARGANES FOYETA

ALTEA

 

 

L'ALACANTÍ

 

CEIP LA RAMBLA

AGOST

 

 

L'ALCOIÀ

 

CEIP EL ROMERAL

ALCOI

CEIP MIGUEL HERNÁNDEZ

ALCOI

CEIP HORTA MAJOR

ALCOI

CEIP BRACAL

MURO

CEIP JOAQUÍN CARTAGENA

CAMP DE MIRRA

CEIP MARE DE DEU DEL CARME

CANYADA

 

 

EL COMTAT

 

CEIP SAN JUAN BOSCO

COCENTAINA

CEIP REAL BLANC

COCENTAINA

 

 

EL BAIX VINALOPÓ

 

CEIP EL PALMERAL

ELX

 

 
11)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - figolis
 
2) Eugeni S. Reig - fila d'aigua
 
3) Antoni Llull Martí - El dret a usar qualsevol paraula
 
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (La llengua als esports)
 
5) Albert Pla Nualart - Podem parlar d''austericidi'?
 
6) Josep Miquel Bausset - Un País que fa camí
 
7) Joaquim Juan-Mompó Rovira - Sanchis, no Sanchís
 
8) David Paloma - Sempre Fabra
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací