InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 139 (divendres 10/05/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - fer-se’n un fart
 
2) Eugeni S. Reig - fer-s’ho tot herba
 
3) Antoni Llull Martí - Bones i males paraules
 
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Mots escapçats)
 
5)  Albert Pla Nualart - Envits i embats
 
6) Pere Ortís - “Algo”, “cariño” i “vale”
 
7) Francesc Jover - El folklorista Martí i Gadea
 
8) Salvador Pardo - Préstecs i manlleus
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

fer-se’n un fart

Menjar algú, fins i tot de manera excessiva, tot el que té ganes per a satisfer plenament l’apetit.

El teu fill ha agarrat per davant els dolços que ha fet sa tia i se n’ha fet un fart. Demà el tindràs malalt, ja ho voràs.

Aquesta expressió és d’us habitual a Alcoi.

 

En valencià també es diu: afartar-se, atracar-se
La llengua estàndard sol emprar: afartar-se, ataconar-se, atipar-se, atracar-se
En castellà es diu: atiborrarse, hartarse
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

fer-s’ho tot herba

No respectar res.

–Este matí he anat a l’ajuntament i el funcionari que m’ha atés, un jovençol que no devia tindre més de vint anys, em parlava de tu, com si haguérem menjat sopes junts tota la vida. ¡I això que jo tinc setanta tres anys!

–No m’estranya gens, els jóvens de hui en dia s’ho fan tot herba.

Aquesta expressió és d’us habitual en el parlar d’Alcoi.

Cal aclarir que altres expressions com ara posar-se el món per barret o prendre-s’ho a la fresca que signifiquen 'inhibir-se de tot', 'tindre igual de tot', 'fotre-se’n de tot', no són equivalents a fer-s’ho tot herba perquè el significat no és el mateix, encara que hi ha un camp semàntic comú.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: no respectar res
En castellà es diu: no respectar res
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 24)
 
Bones i males paraules
 
Antoni Llull Martí
L’ús del llenguatge articulat és una potència que els humans tenim en exclusiva, i que ens permet relacionar-nos amb els nostres semblants intercanviant idees, habilitats, tècniques i tota classe d’informació. L’exercici d’aquest do de Déu ens permet formar una família, una empresa, un poble, un estat, i adquirir el coneixement de coses que no hem vist i que potser que no les vegem
mai, però que ens les han contat, oralment o per escrit, i a més, conservar la memòria històrica i desenvolupar la nostra cultura. No crec, per tant, que sigui temps perdut parlar de les paraules, els elements constitutius del llenguatge humà, i de diverses curiositats amb elles relacionades, i això és el que vull fer a través dels articles que apareixeran en aquesta secció nova. I procuraré parlar principalment de paraules bones, perquè les bones paraules fan menjar els malalts, i les males paraules són molt sovint motiu de bregues, i si s’esdevé que qualque pic en parli, d’aqueixes, serà per recomanar-vos que tracteu d’evitar-les, perquè paraula i pedra solta, no tenen volta, és a dir, que una vegada que una paraula ha estat dita, ja no es pot fer tornar enrere, talment com ocorre amb una pedra que ha estat llençada, i que si fa mal a qualcú cal afrontar-ne les conseqüències.
 
Es diu que parlant s’entenen, però no sempre és així, i cal anar molt alerta amb allò que xerram, perquè una paraula ben intencionada pot esser mal compresa, i un malentès és molt sovint motiu de conflicte. Alguns refranys ja ben antics ens adverteixen del perill de xerrar de demés: a plaça, no parlis massa; de parlar poc i llevar-te de matí, mai te n’hauràs de penedir. Però també és cert que en moltes ocasions és necessari parlar, i en tals casos el que millor es pot fer és procurar que les paraules siguin poques i ben dites. Parlarem, idò, de paraules, de la seva procedència, de quins significats tenen i, si s’escau, de com han d’esser usades amb correcció. La filologia és una ciència que pot produir moltes satisfaccions a qui se n’agradi, però, no espereu, amb aquests coneixements, guanyar-hi diners. Només si hi veniu a bé, podreu llegir sense frustracions aquests articles.
 

4)
 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

 
Mots escapçats
 
 

 

     Aquí presentem uns quants mots escapçats a la castellana, molt usuals en la conversa i en l’escriptura, i que cal dir i escriure en llur forma catalana aguantada i elegant.

     “Aborto”, “abort”, per avortament. El trauma del controvertit avortament.

     “Surtido”, ‘assortit’, (substantiu), per assortiment. La nova botiga té un bon assortiment de productes naturals. Assortit és adjectiu.

     “Cansancio”, “cansanci”,  per cansament.  No em servo dret de cansament.

     “Carga”, ‘carga’ , per càrrega, carregament. Cal posar més càrrega al camió. Carregar, descarregar.

     Carga, en català, és una mesura.

     “Comando”, per comandament. El comandament a distància.

     Escamot. Els escamots de la mort. L’escamot terrorista.

    “Contento”, ‘content’ (substantiu), per acontentament. El discurs produí un acontentament general.

     “Desenfreno”, “desenfrè”, per desenfrenament. A què ve aquest desenfrenament en aquest paio?

     “Destino”, ‘destí’, paraula ben catalana que vol dir la darrera finalitat d’un ésser. Però quan és aplicat a un terme material, temporal, de viatge, etc, és destinació. Passatgers amb destinació a Budapest.

     “Desvio”,    per desviament. Drecera. Trencant. Treballen a la carretera i hi han marcat un desviament.

     “Embarque”, “embarc”, per embarcament. Ja han cridat els passatgers per a l’embarcament.

     “Embrague”, “embrague”, per embragatge. Tinc l’embragatge espatllat.

     “Empaste” ,”empast”, per empastament. El dentista m’ha fet un empastament.

     “Enclave”, “enclave”,  per enclavament. El sector és un enclavament preciós.

     “Enfoque”, “ebfoc”, per  enfocament. En fas un mal enfocament, d’aquesta qüestió.

     “Entierro”, “enterro”, per enterrament. Hem d’assistir a l’enterrament del Pau.

     “Envio”, “envio”, per enviament. Tramesa. El correu cobra molt per aquesta mena d’enviaments.

     “Informe”, ‘informe’,  per  informació.  També és molt apropiat report, en el seu cas. El periodista ha fet una informació del cas molt acceptable. Aquest fou el report de l’espia.

     Implante”, ‘implant’, en català és allò que s’ha implantat en un cos. Implantació és l’acte d’implantar. Necessito una implantació de dent nova.

     “Mando”, ‘mando’ per  comandament. Comandament a distància.

     “Mentís”,  “mentís”,  per desmentiment. Aquesta actitud del noi és un desmentiment de la seva fama de vulgar.

     “Morbo”, “morbo”, per morbositat. La morbositat de la seva aproximació era palesa.

     Ocurrència”, ‘ocurrència’, per acudit. Ves quins acudits que tens, tu, també! Ocurrència també és català, però té un altre sentit, mireu-lo al diccionari.

     “Pago”, per pagament. Comprar a pagaments. També paga. A pagues.

     “Recién” ‘recent’ (adverbi) per recentment.  Un organisme recentment format.

     Recén en català és adjectiu.

    “Reembolso”, “reembolso”, per reembossament, o per reemborsament. Comprar un llibre per reembossament.

     “Robo”, ‘robo’, per   robatori. El robatori freqüent altera la pau dels ciutadans.

     “Sótano”, “sótano”, “sótan”, per soterrani. El soterrani fa un bon celler.

     “Suministro”, “subministre”, per subministrament. Subministraments industrials de tota mena.

     “Sugerencia”, “suggerència”, per suggeriment. El ponent ha fet un suggeriment molt interessant.

     ”Trasplante”, “trasplant”, per trasplantament. El trasplantament de cor ja és cosa habitual, avui dia.

     “Vantaja”, “ventatja” (f.), per avantatge (m.). L’avantatge del Barça és el nombre de gols que porta a favor seu.

 

 
 
5)
 
Publicat en el diari ARA divendres 19 d'abril del 2013

UN TAST DE CATALÀ

Envits i embats

Albert Pla Nualart

L' envit és una jugada estratègica que consisteix a augmentar l'aposta inicial en el transcurs d'una partida. Quan algú fa un envit obliga els altres jugadors a igualar la nova quantitat arriscada si no volen perdre tot el que ja havien apostat.

En sentit figurat, se sol utilitzar com a sinònim de desafiament, però els diccionaris catalans només recullen el sentit molt més tou d'oferiment , que prové directament del seu significat etimològic: envit ve d'envidar, que és una variant formal d'invitar .

Però sembla clar que, per exemple, "L'envit sobiranista de Mas" no és entès per qui ho escriu o ho llegeix com una invitació. I convé, per tant, que els diccionaris reflecteixin aquest ús actual i no pas el com a mínim ja obsolet d'oferiment .

Però a envit se li dóna encara un altre sentit que només recullen els diccionaris castellans: el d'empenta o envestida. És, de fet, un pas més en la interpretació agressiva del seu significat més literal i lúdic. De desafiar a envestir hi va sovint ben poc.

I com que els diccionaris no ens ajuden, de vegades els correctors fugim d'estudi i canviem envit, en aquest últim cas, per la paraula embat, que s'hi assembla molt en sentit i, per pura casualitat, també en fonètica, cosa que ens crea la il·lusió que canviem menys.

Aquesta trampeta té la virtut d'evitar ambigüitats indesitjables. L'embat, que literalment només pot ser obra de forces naturals, com les onades, expressa molt bé aquesta idea d'atac frontal i potent que envit no acaba de rematar per un excés de polisèmia.

 

6)

“Algo”, “cariño” i “vale”

 Pere Ortís

 

     Insistim sobre la nostra malanada llengua. No malanada en les seves altes verificacions, sinó en el seu ús domèstic i de carrer.  Ah, aquell granet de bona voluntat de part dels catalans a millorar el seu llenguatge! Grans béns ens en vindrien, d’ordre cultural, de civisme i d’afirmació nacional. En especial voldríem motivar-hi les mares de família, la mare i dona tan essencials de cara al bon funcionament de la llengua... mare. Els nens aprenen català a l’escola, i algun mestre conscient potser que els corregeix la parla, però tornen a casa i es troben amb el català que els parlen les mares brut i impresentable. I aquest català els nens continuen parlant-lo a tot arreu, al marge de l’escola. Trist a tot ser-ho.
 
     Avui voldria que prestéssim atenció als tres barbarismes que enlletgeixen més la llengua col·loquial. Són una pesta en tot Catalunya, ja que empastifen la llengua de tots els catalans. Quina passa endavant que faríem, xiquet, si arribàvem només que a corregir aquestes tres paraules tan malsonants!
 
    Per comptes d’”algo”, diguem: alguna cosa.  Que ho trobem fàcil o sense gràcia? És del tot correcte i universal. A més d’haver-ho dit sempre, fins fa pocs anys, és universal: a la seva manera, així ho diuen el castellà, l’anglès, el francès i l’italià, per exemple.
 
     També tenim el bellíssim res, en especial quan demanem. Així direm: Què hi ha res més? Que volia res més? Que us convé res? Que hi ha res de nou? Res més? Casos en què també pot ser dit alguna cosa. Les dependentes a les botigues: Que volíeu res més? Res més? Volíeu alguna cosa més? I mai: “¿Algo més?”
 
    Quelcom és molt correcte, però és massa gramatical i no l’hem dit mai. Diguem allò que abans sempre dèiem.
 
     Tampoc no podem utilitzar “algo” com a adverbi d’un adjectiu, com quan diemés algo negre, “és algo prim”, “es fa algo pesat”. Cal que diguem: és una mica negre, és una mica prim, es fa una mica pesat. Per a això tenim aquests adverbis tan bonics, per fer-los anar en la parla.
 
    “Cariño”. Per a expressar allò més tendre i delicat que tenim els catalans manllevem una paraula al castellà que no ens fa cap falta. És a dir, utilitzem una paraula espúria per a expressar el nostre amor. Ves, també què trist. Doncs expressem-lo amb la mateixa paraula, ben nostra: Amor. Dues persones grans que s’estimen s’han de dir: Amor. Així s’ho diuen els sud-americams, els nord-americans ─love, my love─, i m’imagino que així s’ho diuen arreu del món. De vegades els catalans tenim uns prejudicis rucs, de vergonya, per dir les coses ben dites. Voleu més ruqueria que dir a un home granat i seriós “cariño”? Si el marit s’ablaneix a què li diguin això, ja és millor dir-li babau, o nenet aviciat.
 
     Si es tracta de marrecs i galifardeus, tenim paraules bellíssimes... arraconades! Ves també si és trist. Patuf, patufa, rei, reina, reietó, manyac, manyaga. Un ventall preciós per a causar enveja a la llengua més rica i moderna.
 
     I el fatídic “vale” que embruta el català de Mahó a Fraga i de Guardamar a Salses,  passant per la Vall d’Andorra, i sense perdonar individu i estament. És una autèntic desastre. Desbanca una colla d’expressions catalanes i les envia al botavant. Desbanca entesos,  d’acord, bé, molt bé, ja està bé, prou, ja n’hi ha prou, exacte!, oi, clavat!, adéu, a reveure. Escolteu alguna d’aquestes converses per mòbil, que broten com bolets per carrers i places,  i el sentireu vint-i-cinc o trenta vegades, aquest “vale”. Entreu en un banc català o en una oficina, i sentireu que engeguen els “vales” com traques o com trets de metralladora. Quin empobriment, quina misèria, quin mal per a la nostra pobra llengua!
 
     Sempre he pensat que els alts responsables de la llengua haurien de fer més en aquest aspecte de corregir l’idioma. Netejar-lo d’aquests barbarisme tan lleigs. Editar pamflets, afixar-los en llocs públics i ben vistents. Fer-hi alguna cosa als nostres mitjans. Ai, els nostres mitjans! Que Déu ens empari. Sempre m’he demanat per què a TV3, o a Catalunya Ràdio, no hi ha cap programa de normalització i de bona parla. Quelcom així com El Gran Dictat o El bocamoll, però que no vagi tan per les branques, ans que sigui pràctic, que toqui la cosa real, i que parli més bé que el moderador, el qual, de totes passades, Déu n’hi do.
 
     Hi hauria d’haver bons filòlegs, per tandes, als nostres mitjans, asseguts i copiant els barbarismes que hi diuen, per després avisar-ne els interessats i fins fer-ho públic, perquè hi passin una dosi de vergonya i perquè tothom se n’aprofiti.
 
 
7)
 
Publicat en el periòdic Ciudad de Alcoi dimarts 23 d’abril de 2013
 
 
El folklorista Martí i Gadea
 
Francesc Jover
 
 
Una ullada a la història ens fa veure que sempre hi han hagut valencians que han reivindicat fidelitat a les nostres arrels, defenent qui som i allò que més ens caracteritza com a poble. Joaquim Martí Gadea (1837-1920), natural de Balones, el Comtat, va dedicar bona part de la seva vida a estudiar els costums i caràcter folklòric del valencianes i dels seus pobles. Va deixar escrits diferents llibres, patrocinats per ell mateix, sobre llegendes, dites populars i romanços de tota mena. Podríem dir que és un dels que més be va retratar el caràcter dels valencians i el seu folklore al segle XIX i primeries del XX. Va deixar ben definit el temperament valencià sorneguer i irònic d'aquella societat preindustrial que tant be s'ho passava fent burla de les virtuts i defectes del veïnat. Dissortadament no ha estat encara suficientment reconegut, tot i que Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), li tenia gran respecte i sovint el citava.
 
Martí Gadea va entrar al Seminari de València per fer estudis de capellà quan tenia dèsset anys. Son pare, el ti Ximo, anava per vacances a Xàtiva a esperar el seu fill Ximet que venia en tren, que l’inauguraren aquell any. El 4 d'octubre de 1865 va cantar la primera missa a Balones, coincidint amb les festes de sant Francesc. Després d’exercir de rector a diferents llocs, el 1877 va guanyar per oposició la rectoria de Mislata, on va estar fins al 1920 que va morir a 83 anys.
 
Mossèn Joaquim, a part de ser tota una institució a Mislata, era un folklorista de vocació en una època que els costums i tradicions del poble eren ben verges. En tots els pobles que va estar, o va visitar, recopilava dades i materials que estan editats en una dotzena de llibres que, malgrat la desorientació ortogràfica, són autèntiques joies etnològiques de cultura popular valenciana. L'obra d'aquest capellà és imprescindible per qualsevol estudi seriós que vullga fer-se sobre el caràcter dels pobles i la seva cultura popular.
 
Actualment, llevat d'honroses excepcions, els valencians no coneixen suficientment mossèn Martí, o el que és pitjor, quan alguns han volgut recuperar-lo ha sigut amb la intenció de justificar una hipotètica secessió de la llengua valenciana diferent a la catalana.
 
Cal destacar la defensa que feia de la llengua i del seu ús. El següent text que transcric literalment ho confirma: «la tendència hui en dia de certs valencians empeltats segurament de castellans, pareix que siga arraconar la nostra llengua i tot lo que té relació amb ella, nosatros, que gràcies a Déu no pensem aixina, volem recordar ací eixos tipos i eixes coses, a fi de que el poble sàpia son passat... ». A més, afig el següent comentari: «en esta part, mos donen exemple els catalans, puix en la mateixa Barcelona, veiem que fins a les senyores i senyors més distingits i encopetats, pública i privadament tots parlen en la seva llengua. Ademés, els catalans prediquen, resen, canten i ho diuen tot en català [...], els valencians, llevat el sermó i els milacres de sant Vicent Ferrer, tot ho fan en castellà, puix dasta en Lo Rat Penat es permitixen discursos en castellà, només per a donar gusts a algun soci que té aficció a eixa llengua». Uns versos de mossèn Xoxim diuen: Entre es idiomes del mon / ningú com el valenciá, / puix es rich, breu, expresiu / y dolç com el maçapá.
 
Allà on va estar, o visitava, va recopilar testimonis costumistes de l’època. De qualsevol indret del País Valencià, contava mossèn Martí els seus romanços. De tots els llocs del seu benvolgut País, tenia alguna cosa que dir. Conta una història d'un andalús de Cadis que es va establir a Alcoi i es coneixia pel malnom de «Cahicenyo», acabant amb una quarteta que deia: «El Cahicenyo d'Alcoy / se feu rich tractant en drap, / però se gastà en Valencia / tot lo que havia guanyat». Altra historieta de les Uixoles acaba en aquestos versos: «Les Uxòles pera Alcoy / son elements de riquea, / y un punt de juar i beure / pa la gent malfaenera».
 
Menciona moltes més històries d'Alcoi: els «Sentos», la Font Roja, el «Pardalot d'Alcoi», els «Xeus», etc.
 
8)
Préstecs i manlleus
 

Salvador Pardo

 

  Als que venim del món del dret, de sempre ens ha cridat l’atenció que es parle de préstec lingüístic per referir-se al fenòmen pel qual un signe lingüístic es manlleva d’una altra llengua, perquè ni fet aposta s’hauria trobat un terme més improcedent atenent la naturalesa jurídica del préstec. Vegem-ho.
 
  El contracte de préstec mercantil és aquell en què una entitat financera lliura al client una quantitat de diners, i aquest s’obliga, al cap d’un termini establert, a restituir aquesta quantitat de diners més els interessos meritats.
 
  Quant a la formalització, és pràctica habitual la intervenció d’un fedatari públic, mitjançant una pòlissa, i si hi ha garanties hipotecàries és obligatori l’atorgament d’escriptura pública. És a dir, hi ha un acte jurídic que consistix a transmetre la possessió i l’ús d’un bé conservant-ne la propietat, i pot referir-se tant a béns materials com a immaterials (com és ara, la propietat intel·lectual).
 
  Allò que és esssencial és, per tant, el lliurament del bé amb la condició de retornar-lo, i es referix a un bé de la mateixa espècie i quantitat (tantum generis et qualitatis), i, a més, s’ha de tornar en el termini convingut, i hi ha indemnització si es produïx demora en la devolució.
 
  Els elements personals del préstec són el prestador i el prestatari, respectivament, qui presta i qui rep els diners o el bé. En valencià no hi ha “prestamista”, sinó prestador.
 
  El castellà no té una paraula per designar el préstec des del punt de mira del prestatari, i ha de recórrer al sintagma “recibir en préstamo”. En valencià, tanmateix, hi ha un terme per a identificar cadascun dels dos termes de la relació: prestar, si ens hi fixem en el prestador, i manllevar (o emmanllevar o emprar), si ho fem en el prestatari i, respectivament, els substantius préstec i manlleu. Tots dos termes provenen del llatí praestare (proporcionar) i manu levare (traure de la mà).
 
  El terme préstec és un concepte extralingüístic, pres del vocabulari de la vida corrent i, en concret, dels intercanvis comercials.
 
  Una vegada caracteritzada la naturalesa jurídica del préstec en el dret, examinem quins són els trets definitoris del préstec lingüístic.
 
   L’anomenat préstec lingüístic és un procés pel qual una llengua adquirix un element, adés fonètic, adés morfològic, adés sintàctic o lèxic, pertanyent a una altra llengua i l’assimila adaptant-lo a les normes del nou sistema.
 
  Quan en una llengua sorgixen nous conceptes o significats, i aquesta  llengua no té recursos o mitjans per designar-los perquè hi ha una llacuna o defectivitat lèxica, es prenen termes d’unes altres llengües. Als nostres efectes és irrellevant que el préstec siga lèxic o gramatical, o que siga un xenisme o un calc semàntic, que s’adopte la forma original de l’altra llengua sense fer-ne cap canvi, o que s’hi adapte, o  que el préstec siga integral o parcial, o patent o emmascarat, o que es considere una reproducció o un procés neològic, o un híbrid, o un fals amic, o una substitució o un estrangerisme o un barbarisme, o un canvi de còdi o lingüístic, o una interferència, o que siga un préstec necessari o de luxe o estilístic. Que de totes aquestes maneres, i d’altres, se l’ha anomenat.
 
  Les llengües que tenen la diferenciació prestar / manllevar s’inclinen cap a la perspectiva de la llengua receptora. Les llengües romàniques tenen un terme únic, préstec, per a designar tant l’element com el procés (la qual cosa implica una altra ambigüitat), mentre que les llengües germàniques tenen lexemes diferents  (Entlehnung / Lehnwort, que indiquen, respectivament, el procés i l’element).
 
  La introducció d’aquesta terminologia està datada  a finals del segle XIX, així el nord-americà Whitney (1875) o el francés Darmesteter (1887).
 
  La terminologia en altres llengües té el mateix significat: loanword / borrowing, en anglés, emprunt lexical, en francés, o prestito, en italià.
 
  En valencià, per exemple, podem dir que la paraula soprano és un préstec de l’italià al valencià o un manlleu del valencià a l’italià.
 
  Pel que fa a la terminologia de les dues llengües intervinents, es parla de la llengua model o original i de la llengua receptora o meta.
 
  Quant a la caracterització, es diu que és una forma d’expressió que una comunitat lingüística rep d’una altra (Pisani), o un procés semiòtic purament lingüístic (J. Rey-Debove).
 
   Val a dir que el préstec com a procés, admet la possibilitat d’una gradació lingüística i social; integració, estabilització, acceptabilitat, assimilació en l’escola i explotació i pot afectar, o no, tots els aspectes (el fònic, el gràfic, el gramatical o el morfosintàctic). El fenòmen és tan pregonament heterogeni que esdevé quasi inclassificable, i amb la tecnologia i la globalització s’ha intensificat, encara que es tracta d’un fet de totes les èpoques i cultures.
 
  El préstec està íntimament relacionat amb els llenguatges tècnics. Meillet diu que aquests préstecs entren en les llengües indirectament a través d’uns dels seus llenguatges específics. En una primera etapa, la transferència es fa entre el llenguatge tècnic de la llengua model i el de la receptora. D’ací passa a la llengua comuna i, finalment, se’n generalitza el significat.
 Payrató advertix que l’ús d’un terme tan sobrecarregat d’accepcions per designar els fenòmens de canvi lingüístic en general, induïx a error, perquè pot fer pensar que l’únic tipus de contacte entre llengües consistix a importar un terme estranger i assimilar-lo; a més, manlleu s’usa bàsicament en el camp lèxic i això és un inconvenient.
 
Vegem, ara, fins a quin punt és improcedent el terme préstec per a anomenar el fenòmen a què ens hem referit.
 
 Si el tret característic del préstec mercantil consistia en l’obligació de tornar-lo, en el lingüístic no hi ha obligació de tornar res, i menys encara amb interessos. És a dir, els elements manllevats no es tornen ni s’han de tornar.
 
 El patrimoni de la llengua font tampoc no minva, no experimenta cap pèrdua i ni autoritza ni coneix l’operació, a diferència del préstec mercantil. Es més, la llengua de què prenem es prestigia, evidencia la seua potencialitat i generositat que considera com un títol d’honor, sense que això supose, alhora, cap mena de subordinació o limitació de la llengua d’acollida.
 
 E. Haugen posa de relleu com és d’absurda la metàfora, ja que el préstec lingüístic es produïx sense el consentiment ni la consciència de qui presta i sense l’obligació de qui rep el préstec de tornar el que ha pres.
 
  En el curs d’un col·loqui vaig demanar al ponent sobre aquesta qüestió, i em va respondre que potser s’havia de prendre el terme no en el sentit jurídic sinó tal com el fa servir la llengua habitual no especialitzada, i va al·ludir a les relacions de veïnatge, com quan la veïna (o el veí) ens demana un pom de julivert, una llima, un pols de farina o un raig d’oli. Era una possibilitat, però tampoc era això, perquè, en primer lloc hi ha també una minoració en el nostre cabal (per minsa que siga), i perquè no hi ha, ni de bon tros, obligació de tornar cap cosa, encara que sí que resta una tàcita consideració de reciprocitat.
 
 Arribats en aquest punt hem de dir que, com s’ha vist, la metàfora préstec o manlleu és absurda, però està fortament arrelada i tots els intents per canviar-la han fracassat.
 
 Haugen proposa el terme adopció  o importació lingüística (com Américo Castro), i ell mateix planteja l’objecció que aquesta paraula no es presta a la derivació que esdevé necessària per a designar l’element adoptat. A més, adopció i adoptar es referixen a afillar (que no és el cas) o fer seu el parer d’un altre, i tenen els inconvenients ja assenyalats.
 
 Lázaro Carreter parla d’importació lingüística, però en les importacions sí que hi ha menyscapte en la llengua matriu i no són gratuïtes.
 
 Altres propostes: adscripció i adscriure, transmissió, assimilació, trànsit, integració, adaptació, recepció, amb els verbs corresponents. Totes tenen inconvenients, perquè també s’ha de tindre en compte que així com en el préstec jurídic la integració en el patrimoni receptor és total, en canvi , en el préstec lingüístic pot ser-ho només parcialment, en determinats aspectes (fonètic, gràfic, semàntic, gramatical).
 
  Potser siga prendre el terme més apropiat, en el sentit d’agafar alguna cosa per usar-la, servir-se’n, i això és el que es fa: prendre les paraules o els elements de què es tracte sense demanar permís a ningú ni obligar-se a res. I com a nom, potser transferència, si no fóra perquè en la tranferència hi ha una minva en el cabal del transferidor, cosa que no esdevé en el préstec lingüístic. Aquest últim inconvenient el veig insuperable, i totes les propostes el patixen.
 
  Tal vegada, si partíem de la idea de comunitat lingüística, el fenòmen seria més entenedor, ja que en aquest àmbit les diverses llengües són alhora i pro indiviso copropietàries de tot el patrimoni lingüístic, que ja no té reductes d’exclusivitat, sonó que totes gaudixen de tot i ho compartixen, de la mateixa manera que el comuner en la comunitat de béns, on la quota de participació és una quota ideal i conjunta sobre el bé, que està format pel conjunt de les llengües en què es manifesta la comunitat lingüística, com a corol·lari de la facultad humana de produir signes lingüístics intel·ligibles.
 
  Crec, per tant, que no hi ha cap terme que reunisca totes les característiques del fenòmen: una transferència en què no hi ha minoració per al transmitent (més aïna, prestigi), en què no es paga cap tragí ni  peatge, en que no hi ha petició ni autorització ni obligació de tornar res i que és il·limitada en l’espai i en el temps i en què els intercanvis fluïxen en totes direccions. No hi ha paraula que ho continga tot, però préstec és la pitjor.
 
 Algú ha dit que detectar un problema no és menys important que resoldre’l, o que qualsevol paraula postula l’univers, la característica essencial del qual és la complexitat, o que el llenguatge, com la lluna, té un hemisferi d’ombra, o que el llenguatge és un sistema caòtic de símbols inepte per a explicar la realitat.
 
 En fi, recordem el dictamen d’Oscar Wilde: un gentleman només s’interessa per les causes perdudes, i aquesta ho és.

 

BIBLIOGRAFIA

 

GÓMEZ CAPUZ, J. El préstamo lingüístico. Conceptos, problemas y métodos. 1998. Cuadernos de Filología. Anexo XXIX. Universitat de València.

 

HAUGEN, Einar The Analysis of Linguistic Borrowing. Language, 26, p. 210-231. 1950.

 

LÁZARO CARRETER, Fernando. Diccionario de términos filológicos, Madrid, Gredos, 1968, 3ª.

 

PAYRATÓ, Ll. Barbarismes, manlleus i interferències. Sobre la terminologia dels contactes lingüístics, Els Marges, 32, p. 45-48.

 

WEINREICH, Uriel. Languages in Contact: Finding and Problems, La Haya, Mouton, 1968.

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net