“Fa temps que no n'envien” —em va dir, tot atribuint-ho a la crisi econòmica. “I per al castellà no hi ha crisi?”— li vaig replicar. La dona somrigué i m'ho va acceptar —“Es veu que no”— amb un somriure. No sé quin pot ser el cost extra d'imprimir la meitat dels paperets en una altra llengua. Sospite que molt proper a zero, si no és que hi comptem el cost de la traducció. Però, si ens ho mirem amb una miqueta de sentit comú, la versió traduïda hauria de ser la castellana, ja que els pamflets no els escriuen a Valladolid sinó ací, a casa nostra. I es veu que —efectivament— mai no falten diners per a això.

Molt més sonat és el fet que les 126.000 famílies que han demanat (i no han obtingut) l'escolarització dels seus fills en valencià han d'escoltar arguments (més bé excuses de mal pagador) que relacionen la terrible crisi econòmica que patim (com si fos una plaga bíblica o una catàstrofe natural, i no el producte del lladronici continuat dels mateixos governants que l'esgrimeixen com a excusa) amb la dificultar d'implementar línies educatives d'immersió lingüística.

Es veu que implementar línies en castellà no costa diners. O que els diners no importen, si són per a gastar-los en promoure el castellà. Es veu que el pobret no ha tingut prou amb els 300 anys d'imposició radical, ni amb les més de 500 normes legals que —encara ara— n'imposen l'ús en el nostre territori, i encara necessita més ajuda.

Deu ser per això que les 17 famílies de tota Catalunya que han sol·licitat escolaritzar els fills en castellà sí que ho podran fer. Per a això no han de faltar diners. Junt amb les armes per als tres exèrcits i els diners per a l'església catòlica, els fons públics per a castellanitzar la població són l'autèntica prioritat d'un govern molt preocupat per la “marca Espanya”.

O és això, o és —senzillament— que les autoritats espanyoles (això inclou —òbviament— els actuals ocupants del Palau de la Generalitat de València) consideren que hi ha dos classes de ciutadans: els castellans —que són de primera, i tots els altres— que es veu que som de segona categoria. Els primers són mereixedors del respecte estricte als seus drets lingüístics, siga la que siga la conjuntura econòmica, mentre que els drets dels segons poden ser postergats, entre moltes altres causes, fins que hi haja un superàvit de recursos.

No em molestaré en qualificar aquest capteniment des d'un punt de vista ètic. Ja entenc que per als nostres governants, la paraula no té absolutament cap significat, ni pot formar part del seu vocabulari. Ho faré, en canvi, en uns termes que els són generalment molt grats: és anticonstitucional.

I és que —per a la seua sorpresa— la constitució espanyola, conté 167 articles més, a banda del dos i el tres, que són els únics que els interessen. I alguns d'aquests articles, fins i tot estableixen la necessitat de no discriminar els ciutadans per diverses raons, incloent-hi les lingüístiques. I, senyors i senyores governants: la constitució atorga els drets als ciutadans; no als castellans.

Ara que el govern de José Ramón Bauzá, a les Illes Balears ha anunciat que els llibres de text del proper curs estaran escrits en 'balear' (sic), s'obrin dos interrogants de la màxima importància.

El primer seria (per dir-ho tècnicament) què collons és això del 'balear'? He sentit persones de les illes referir-se a la llegua que parlen com a 'mallorquí', 'menorquí' o 'eivissenc', de la mateixa manera que jo ho faig, utilitzant la denominació 'valencià'. Cap problema amb això. És el mateix que fa gent d'altres contrades quan anomenen la seua parla 'andalús' o 'murcià', per posar-ne dos exemples.

'Balear', en canvi no és res de conegut. La parla de Mallorca pot distar tant de la d'Eivissa, com de la de Girona, i el parlar de Formentera pot resultar més semblant a algunes variants comarcals valencianes que no al mallorquí. Quin de tots serà el 'balear'? A banda de l'article salat, quines altres característiques tindrà? Fonèticament, serà com la parla de Sóller? Com la de Maó? o com la de Sant Ferran, a Formentera? Caldrà dir 'tassó' com diuen a Mallorca o 'got' com fan a Eivissa?

La segona qüestió és el greuge inacceptable que es generarà respecte d'habitants d'uns altres llocs del mateix estat (el que paguem entre tots, si bé no tots el paguem per igual). Per quins set sous els infants d'Àguilas (Múrcia) no podran accedir a llibres de text en la seua pròpia variant dialectal, que —a més de ser diferent de l'espanyol estàndard— també ho és del parlar de la ciutat de Múrcia. Com és que la gent de Plasència o la de Càdis no podran gaudir de llibres en les seues riques variants dialectals?

Com és que només els ciutadans balears tindran dret a ser educats en la seua variant dialectal, i tots les altres persones que —de grat o per força— tenen passaport espanyol no podran accedir a un privilegi similar. No és això una discriminació intolerable i —molt probablement— anticonstitucional?

I les persones immigrades que procedeixen de països americans, no tindran dret a rebre l'educació en les seues varietats pròpies? Basta veure una pel·lícula mexicana per a comprovar que les diferències són més que notables, amb l'espanyol estàndard de —posem per cas— la TVE. Els fills de famílies mexicanes, colombianes o equatorianes no podran educar-se en mexicà, colombià i equatorià? No havíem quedat que els drets lingüístics són de les persones i no dels territoris? O això només és vàlid quan aprofita per a liquidar el català, l'èuscar o el gallec?

El senyor Bauzá faria bé de repensar-s'ho bé. És dubtós que un aguerrit nacionalista espanyol com ell tinga la voluntat d'introduir desigualtats tan notòries entre uns i altres ciutadans espanyols. O és que quan es tracta d'exterminar “la llengua cooficial que no és el castellà”, tot s'hi val?

Podríem pensar que aquesta nova atzagaiada del PP balear és el cas més brutal d'analfabetisme que hom pot trobar en un govern europeu. Estic convençut, però, que no és així. Els individus que han perpetrat aquesta maniobra no són ignorants. Són, senzillament, els exemples més evidents de supremacisme dèspota que s'han conegut en Europa des de 1945.