En memòria de Cristòfor Aguado.

Del I Congrés d'Història de L'Horta-Albufera, celebrat a Silla fa més de trenta anys, recorde tres actes en especial: el naixement de la revista Afers, un fenomenal volteig de campanes fet a mà per mestres campaners, que va traure de polleguera la dreta local, i una comunicació del picassenter Cristòfor Aguado, que en glòria estiga, intel·lectual brillant i exemple de patriota valencià.

L'aportació de Cristòfor fou magistral, a més de natural i desembarassada, tal com era ell. Va presentar un recull de les moltes interferències lingüístiques que es produïen en els actes religiosos on ensopegaven, una contra l'altra, la llengua oficial de l'Església catòlica, la de l'Imperi, tan carregada d'expressions barroques i grandiloqüents, i el valencià senzill de les beates, aquelles dones que s'estimulaven amb les randes i ornaments que lluïa el capellà del poble en els actes solemnes, però, que no podien arribar a comprendre el llenguatge litúrgic del clero imperial-falangista de postguerra.

En ú dels casos explicava el narrador que a un poble de la nostra comarca hi havia hagut un rector al que li deien Don Teodoro. Cada diumenge en missa, després de l'acte majestàtic d'alçar a Déu, venia el moment de combregar la feligresia. Aleshores, el personal cantava un cant religiós que deia, entre d'altres: “Te adoro, Sagrada Hòstia”. Però, heus ací que “Te adoro” i “Teodoro” es prestaven a confusió i la mostra de devoció al cos del Crist transsubstanciat en baix neula era substituïda accidentalment per una advocació al senyor retor, que al capdavall era qui dirigia i apanyava la missa.

Aleshores, si en lloc de adorar l'Hòstia, que era el que pertocava fer en aquell sagrat moment, la frase es transformava en boca de les beates en una crida a Teodoro, el càntic perdia qualsevol sentit. Per això el pragmatisme de la gent senzilla introduïa un segon canvi semàntic i la cosa quedava en un “Teodoro, saca la Hòstia”, que resultava perfectament comprensible i s'acoblava plenament a la seqüència de l'acte, més encara quan, tot seguit, l'oficiant de la missa es dirigia al Sagrari, treia el copó i començava a repartir hostietes.

Cristòfor feu unes quantes cites més de casos d'aquesta índole, de les que jo en recorde al menys un parell, relacionades respectivament amb les frases: “y nunca más pequé”, i “sálvala del impío furor”, part integrant de sengles oracions, resades o cantades, molt repetides en els actes religiosos de l'època. La primera d'elles em ve al cap com un record d'infantesa, de quan anàvem a la doctrina a sotmetre'ns a l'aprenentatge forçat del catecisme. La segona la relacione amb els càntics que acompanyaven la imatge de la mare de Déu quan de tant en tant la passejaven a coll, de carrer en carrer, i la feien pernoctar en algunes cases, generalment el domicili de famílies benestants i arrimades a l'Església.

Aquestes frases tan grandiloqüents devien saltar de neurona en neurona dins la ment senzilla de cada feligrès, la majoria, dones de poca formació intel·lectual o vailets enjogassats, que d'aquells actes treien el mateix que treia el negret aquell a qui el missioner explicava el misteri de la Santíssima Trinitat: els peus, glaçats, però, el cap, calent.

En aquest context, el canvi semàntic era inevitable. Així, les frases de marres eren substituïdes respectivament per “en un cabàs pequé” i “salva-la, que li pica el furó”. La diferència entre no caure mai més en pecat i acabar fent-ho en la incomoditat d'un cabàs és notable, però, als oïts d'un fidel estàndard d'aquell temps, la primera era impossible de complir i, per tant, no tenia trellat (fins i tot els sants pequen en algun moment de feblesa), mentre que l'adaptació popular prenia un sentit evident: si havíem de cometre actes impurs (el pecat per excel·lència en aquells temps), era millor fer-ho en la discreta intimitat d'un cabàs, quan més menut, millor. D'aquesta manera, ho sabria Déu, que ho veia tot, però, ningú més. En quant a això de “impío furor”, ves a saber quins dimonis volia dir. En canvi, si Déu ens ha de salvar d'alguna cosa, arribat el cas, res millor que deslliurar-nos de la molesta i escatològica picor de “furó”, nom popular del foradet on l'intestí guaita a l'exterior, és a dir, l'anus.

Que passen vostès un bon cap de setmana.

Mireu si n'és de plural i variat aquest país, que fa possible que l'admirat Javier Cercas i jo, que hem crescut al mateix barri, que ens hem format, amb pocs anys de diferència, al mateix col·legi, i que durant bona part de la nostra vida ens hem abeurat als mateixos bars i fins i tot ens hem proveït de lectures a la mateixa llibreria, malgrat totes aquestes coincidències tenim una visió oposada sobre la relació entre la llengua castellana, de la qual ell és un dels autors més celebrats, i la catalana, de la qual intento ser un digne usuari.

“En comptes de veure la llengua gran com una enemiga, [el català] l'ha de veure com una aliada sense la qual serà difícil tirar endavant”, va afirmar l'altre dia l'escriptor d'El vientre de la ballena en un acte a París. Més enllà de qüestionar una declaració la certesa de la qual topa amb una realitat històrica que evidencia el contrari, allò que m'ha sobtat és la manera de dir-ho: llengua “gran”. Com es mesura la grandesa d'un idioma? O potser es referia a grandària i simplement passa que les seves declaracions poden tenir una doble interpretació i la meva pell fina m'ha fet tirar per la banda tremendista? Tanmateix, el matís no és menor. Si allò que compta és la quantitat, per evitar equívocs, més que l'ambivalent gran, a l'idioma castellà en relació amb el català li escauria més el qualificatiu de gros. Perquè gran també ho és aquella llengua que els parlants fan important. I el català, resistint tossudament segles d'atacs, rebuig i pressió sociopolítica (algú creu que la dimensió d'una llengua és fruit de l'atzar?), no hi ha dubte que és tan gran com la de qualsevol que es vanti de tenir-la més grossa.