InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 806 (dimarts 09/04/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
Butlletí especial dedicat al verb apropar
 
NOTA.- Tos els articles que apareixen en aquest butlletí han sigut publicats en butlletins anteriors d'InfoMigjorn.
 
 
SUMARI
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Eugeni S. Reig - ¿Apropem l’Estatut?
 
3) Jaume Corbera Pou - No us hi apropeu ni el creueu
 
4) J. Leonardo Giménez - Acostar i apropar
 
5) Pere Ortís - Sobre el verb apropar
 
6) Salvador Pardo - Apropar (-se), acostar (-se)
 
7) Pau Vidal - Deixeu que els nens s’apropin a mi
 
8) Isabel-Clara Simó - Acariciar
 
9) Núria Puyuelo - ‘Acostar’, un verb en perill
 
10) Màrius Serra - Apropar?
 
11) Lliris Picó i Carbonell - Acostem-nos al valencià correcte
 
12) J. Leonardo Giménez - Continuem acostant-nos
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 87).
 

279. El coneixement, l’ús i la promoció de la llengua pròpia han de ser concebuts i tractats com l’eina primordial de cohesió social.

 

Jaume Mateu

President de l’Obra Cultural Balear

 
2)

 

Article publicat en EL PUNT dilluns 29 de novembre del 2010

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/337207-iapropem-lestatut.html

 

Article publicat en el CIUMENGE, suplement dominical del periòdic CIUDAD DE ALCOY, diumenge 5 de desembre del 2010 (pàgina 19)

 

Article publicat en InfoMigjorn dimecres 15 de desembre del 2010

http://www.migjorn.cat/historic/20101215.495.html

 

Article publicat en el diari Levante-EMV dilluns 20 de desembre del 2010

http://www.levante-emv.com/opinion/2010/12/20/apropem-lestatut/767130.html

 

Article publicat en el núm 48 de la revista VALENCIA AL HABLA (abril 2011) (pàg. 24)

 

 

¿Apropem l’Estatut?

 

Eugeni S. Reig
 
 

He llegit en la premsa que el 17 de novembre del 2010 es va fer una jornada titulada “Apropem l’Estatut”. Sembla que, posteriorment, s’han fet, en altres llocs, altres jornades amb el mateix títol. Que es facen jornades, conferències i actes diversos amb la finalitat que els valencians coneguem millor el nostre estatut d’autonomia em pareix molt bé. El que no em pareix gens bé és el títol. ¿Per quin motiu “Apropem l’Estatut” i no “Acostem l’Estatut”? ¿Des de quan els valencians diem apropar i no acostar? Precisament ens hem dotat d’un estatut d’autonomia per, a més de tindre el nostre propi govern, defendre les nostres lleis, els nostres costums i, d’una manera molt especial, la nostra llengua pròpia, allò que més ens caracteritza com a poble diferenciat. Mal exemple d’aplicació de l’estatut d’autonomia donem si maltractem la llengua emprant vocables que ens són aliens. I precisament en un acte que es fa per a acostar l’estatut a la població.

Jo vaig nàixer a Alcoi l’any 1942 i la meua llengua primera, la que vaig aprendre dels meus pares des del bressol, va ser el valencià tradicional d’Alcoi que els meus avantpassats s’havien passat de pares a fills des de temps immemorials. La forma verbal que jo vaig rebre per tradició oral per al verb que expressa la idea de dur una persona o una cosa més a prop d’un lloc determinat és acostar i, ho dic sincerament, no recorde haver sentit mai al llarg de la meua vida fins a temps relativament recents cap valencianoparlant –i n’he sentit milers– que diguera apropar. El verb acostar el tenim documentat l’any 1250 però podem estar ben segurs que ja es deia molts anys abans. És un verb antiquíssim en la nostra llengua que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles. El verb apropar, en canvi, el tenim documentat per primera volta l’any 1889. És un neologisme que té poc més d’un segle de vida. I una cosa pareguda passa amb els adjectius pròxim –que l’usem, com a mínim, des de fa quatre segles– i proper –documentat per primera volta l’any 1880– i també amb els substantius acostament i apropament. Apropar, apropament i proper són castellanismes mentals. Com que el castellà de cerca fa acercar, acercamiento i cercano, nosaltres copiem el mecanisme i de prop fem apropar, apropament i proper. És un cas claríssim de submissió lingüística.

Els escriptors valencians han usat sempre, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, el verb acostar. Actualment, gràcies a la informàtica, podem fer cerques molt fàcilment. Si disposem, per exemple, dels poemes d’Ausiàs Marc, del Tirant lo Blanc o de l’Espill de Jaume Roig en format informàtic, i comptem quantes voltes apareixen formes verbals d’acostar i derivats com ara acostament, veurem que apareixen en moltes ocasions. Si fem la mateixa cerca amb apropar, veurem que no n’apareix cap. Podem fer la prova també amb obres actuals. He entrat en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans –pot entrar-hi qualsevol que tinga un ordinador i accés a internet, ja que és lliure i gratuït– i he consultat quantes voltes varen usar el verb acostar –en les obres que tenen recopilades en el Corpus, naturalment– els huit autors valencians que relacione a continuació: Vicent Andrés Estellés (4 voltes), Martí Domínguez Barberà (48 voltes), Joan Francesc Mira (32 voltes), Josep Pascual Tirado (5 voltes), Carles Salvador (7 voltes), Manuel Sanchis Guarner (7 voltes), Isabel Clara Simó (22 voltes), Enric Valor (23 voltes). Després he repetit la cerca amb el verb apropar i no he obtingut cap resultat en cap dels huit autors. A tall de curiositat diré que en l’obra Nosaltres els valencians de Joan Fuster, si comptem les voltes que apareixen formes verbals del verb acostar o el substantiu acostament, en trobarem sis, però d’apropar no en trobem cap ni una.

Podem afirmar que, a hores d’ara, l’ús del verb apropar i derivats, a nivell de llenguatge popular, encara no ha penetrat en els parlars valencians, excepte en el parlar d’Elx. Carles Segura Llopes, en el recull lèxic del seu llibre Una cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix Vinalopó (Universitat d’Alacant, 2003), té l’entrada apropar i diu: «Aproximar, esdevenir prop. Altr. denom. menys habituals acostar.» També té l’entrada acostar que remet a apropar. Joan Carles Martí i Casanova, bon coneixedor del parlar de la zona, m’ha assegurat que el verb apropar és d’ús habitual a Elx en persones de totes les edats i tant a la ciutat com a la zona rural. Però en la resta de parlars valencians encara continua emprant-se amb normalitat el verb acostar. Ara bé, apropar s’infiltra perillosament, sobretot entre els més jóvens, a través dels mitjans de comunicació i –en no pocs casos– de l’escola. Ho trobe molt lamentable.

El lingüista Abelard Saragossà, en el seu llibre El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic, es pregunta: «quan algú canvia en l’escriptura el verb acostar-se (que diem quasi tots els valencians) per apropar-se (que no és propi del valencià tradicional), ¿beneficiem el valencià culte o li fem mal?» 

Deixe que el lector medite una miqueta i responga ell mateix la pregunta del professor Saragossà.

 

 

3)
 
Publicat a L'espira, suplement cultural del DIARI DE BALEARS
 
Publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA dilluns 16 de maig del 2011
 

Article publicat en InfoMigjorn dimarts 24 de maig del 2011

http://www.migjorn.cat/historic/20110524.646.html

 
No us hi apropeu ni el creueu
 
Jaume Corbera Pou
 
 
La ingerència espanyola en els usos lingüístics catalans és, com diuen dels camins que duen al Senyor, infinita, no té límits, i ben sovint actua de manera amagada, inapercebuda pels usuaris. Molts de casos d'ingerència espanyola ja han estat denunciats en aquestes pàgines pel meu col·lega Gabriel Bibiloni mitjançant les seves "bones paraules", però encara en queden, i avui en tractaré un parell que darrerament s'imposen escandalosament.
 
Sempre, en el parlar natural no influït per una llengua pseudoculta, hem dit "acostar-se" per a l'acció de "situar-se a prop de", un verb que està abundosament documentat a tot el territori català des del segle XIII, quan els escrits en català es generalitzen. Si escoltau la gent com parla espontàniament, sempre sentireu dir "acosta't", "no t'acostis", "t'acostes", "ens hi vàrem acostar", etc. etc. És l'ús normal mil·lenari català. A finals del segle XIX, però, apareix en texts exclusivament literaris un concurrent d'acostar-se, format damunt prop: apropar-se, usat esporàdicament fins a època relativament recent. Segurament aquest verb va sorgir per analogia amb allunyar-se, basat en lluny, molt més antic, i per això no podem dir que no estigui realment ben format, però d'aquí a convertir-se en quasi l'únic verb usat en llenguatge periodístic per al concepte de "situar-se a prop de" hi ha un llarg camí que passa -evidentment- per acercarse, format damunt cerca, l'equivalent castellà d'a prop. El llenguatge periodístic català, servil del seu patró castellà, no vacil·la: si els castellans tenen cerca - acercarse els catalans hem de tenir a prop - apropar-se, i a partir d'aquí és un fet consumat l'oblit d'allò que espontàniament la gent encara diu i que és la tradició genuïna: "El nombre de desocupats s'apropa al mig milió" (Vilaweb 29.04.2011) "CiU s'apropa al PP" (e-notícies 09.03.2011), "Nadal s'apropa al primer títol de terra" (lamalla.cat 16.04.2011), "La revista ‘Serra d’or’ s’apropa a la realitat igualadina" (anoiadiari.cat 19.04.2011), "Alcúdia s’apropa a la mar" (dbalears.cat 11.04.2011), etc. etc.
 
De manera molt semblant ha passat amb un altre verb: espontàniament, la gent travessa el carrer, o travessa un torrent, o travessa les muntanyes, o travessa d'un punt a un altre, de vegades per travessies... Però resulta que aquest ús secular de travessar en català es correspon en castellà amb cruzar, derivat de cruz, i és clar que als qui beuen del patró castellà això no els podia passar per alt, i que la conseqüència havia de ser que els catalans també ho havíem de creuar tot: si en espanyol "cruzan la calle" en català "creuam el carrer". Al "prohibido cruzar las vías" castellà hi correspon el "prohibit creuar les vies" català. D'aquest creuar per travessar no n'hi ha testimoni en la llengua antiga, i novament no és fins a finals del segle XIX que el trobam a qualque escriptor. De fet creuar era inexistent en la llengua medieval, en què es deia croar (pensem que abans de creu es deia crou) per "marcar la creu" o "senyar-se" (és a dir, fer-se el senyal de la creu). Els croats (no els *creuats) eren els guerrers que anaven a les croades (no a les *creuades) contra els musulmans... Croar es va anar oblidant i, per analogia amb creu, es va formar primer encreuar (documentat al segle XVII) i llavors creuar (tal volta per imitació de cruzar...?), forma que abusivament acupa en la llengua sobretot periodística l'espai de travessar: "Un meteorit creua el litoral català i deixa una línia al cel" (3cat24.cat 19.02.2011), "Un dels últims pastors transhumants creua Amposta amb 800 ovelles" (diaridetarragona.com 03.01.2011), "Barcelona Decideix creuar l'Atlàntic per recollir els vots dels catalans de Nova York" (directe.cat 18.03.2011), "Un de cada quatre nens de Barcelona creua el carrer amb el semàfor vermell" (20minutos.es 16.06.2008), "Com que el carril bici bota de la carretera a la vorera, els vianants es veuen obligats a creuar-lo per..." (Diari de Balears 21.03.2011).
 
Tant apropar(-se) com creuar 'travessar' varen ser admesos per Fabra i compten amb el beneplàcit normatiu, però farem bé d'evitar-los i recuperar la genuïnitat d'acostar(-se) i travessar.
 
4)
 
Article publicat en el diari Levante-EMV el 6 de maig del 2011
 

Article publicat en InfoMigjorn dijous 12 de maig del 2011

http://www.migjorn.cat/historic/20110512.637.html

 

Article publicat en InfoMigjorn dilluns 26 de novembre del 2012

 
J. Leonardo Giménez
 
El nostre verb "acostar" té el seu homònim en castellà, quant a pronúncia i a escriptura, però són de significats totalment diferents. El nostrat representa "aproximar, posar a prop, arrimar, apropar (alguna cosa, algú)", també amb les seues formes pronominals, mentres que el castellà té el sentit de "gitar, gitar-se" per a dormir o per a altres menesters en què cal estar ben desperts (i despertes). Ocorre, pel que fa a la forma, com en "llevar" o "colgar" (de significats ben dispars en les dues llengües), però en este cas no hi ha interferència (com n'hi ha en colgar). El que sí que passa és que en el valencià de llibre el verb "acostar" es veu arraconat pel sinònim "apropar" i el pronominal "apropar-se", "el qual és absent del valencià tradicional i del balear", com assenyala el professor Abelard Saragossà en l'assaig El valencià de Bernat i Baldoví .

Però, igual que succeïx amb tants mots i expressions preferents del model que Quim Monzó anomena "postnoucentista", apropar no s'ha integrat en la parla quotidiana i natural de la majoria dels que tenim el valencià com a primera llengua.

És curiós que vocables i formes que semblen calcs del castellà, com ara creuar i l'esmentat apropar, aconseguixen desplaçar, en la llengua escrita (i oral, però llegida), les formes tradicionals equivalents travessar, acostar, respectivament, i altres. També s'hi bandeja, sovint, arrimar, arrimar-se, un altre verb que deu sentir-se deprimit davant del llibresc apropar.

Però més curiós encara és que la promoció d'eixes formes, tan pròximes al castellà, no provinguen directament de la interferència d'este, sinó d'institucions i autoritats lingüístiques per a les quals la divergència i la separació del castellà, sovint, és una professió de fe i un senyal d'identitat, com passa amb el pobre "lo", tan valencià i tan català ell, però condemnat a les tenebres dels barbarismes i de la incorrecció, a pesar d'estar en la boca de tots els parlants d'este idioma, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
 
5)
 
Article publicat el el butlletí número 726 d'InfoMigjorn (dimarts 20/11/2012)
 
Sobre el verb apropar
 
Pere Ortís
 
És un verb catalaníssim, però potser que amb ell en fem un gra massa. I voldria fer-hi una consideració. Com aquell qui diu, l’hem adoptat en exclusiva i el fem anar a tot estrop, en la conversa col·loquial, en l’escriptura, en el discurs, en detriment d’altres verbs molt expressius, sinònims seus i que pràcticament arraconem, perquè es perdin. És un fenomen que veiem molt repetit, en instàncies semblants, i que és producte directe del cruixement que ha sofert la llengua catalana sota quaranta anys de persecució militar acérrima i sota una trentena de persecució sota la democràcia, també acèrrima. El mal que li han fet ha estat ample, profund i de vegades revesteix característiques subtils que tan sols l’expert en llengua detecta.
 
L’arrel del verb apropar és clara, l’adverbi prop. Utilitzem-lo, doncs, però no el deixem sol, que la nostra llengua és magnánima i rica com una dama profusament enjoiada, però sense que arribi al barroquisme, i és just que l’honorem utilitzant-li tot allò que ens ofereix. Amb el mateix sentit que apropar, en català tenim acostar, atansar, arrambar –aquest a l’Urgell el transformem en arramblar, segur que sota el bell influx de rambla−, aproximar, atracar, arrimar –i al Segrià encara t’hi dirien arronsar, que no n’és sinònim en tota la línea, però l’utilitzen en el sentit mateix d’atansar, i en algún altre sentit, com és ara el d’encongir o d’encongir-se, d’arrufar-se. Hi vaig sentir un nebot que deia al seu germà: Vés-hi, però tan arronsat a la paret com puguis.
 
Aquests exclusivismes que creem són resultat directe de la ignorància de la llengua. Per la forta i abusiva pressió del castellà, els nostres mots autèntics són bandejats de l’ús quotidià i substituïts per altres de manllevats. Aquest mal arriba fins a fer-nos pensar en castellà el català que parlem. Això ho veiem al carrer, a les teretúlies de ràdio i televisió i en alguns locutors dels nostres mitjans, en aquells que passaren a locutors sense l’apropiat coneixement de la nostra llengua. I aleshores s’esdevé això, que els interessats s’arrapen a una expressió o a un mot sol que saben que són bons, i deixen de banda els altres, per manca de pràctica ben ambientada en el medi propi i sa de la llengua, amb el subsegüent empobriment d’ella mateixa.
 
I en presento un parell d’exemples per a il·lustrar-ho. Els locutors, en general, per a indicar que un equip n‘ha estovat un altre, han adoptat en exclusiva la paraula “golejada”, evidentment que pitjada dintre el català per la força del castellà goleada, i envien inconscientment als prestatges dels diccionaris expressions tan belles, i tan utilitzades abans arreu arreu, com ha clavat pana; quatre a zero, quina pana!; el Bilbao ha estovat l’Hèrcules; l’Espanyol ha apallissat el Múrcia. I quan els proposen aquestes alternatives tan enriquidores, als interessats els fa l’efecte que els proposen d’incorporar al seu llenguatge un mot que diuen en una altra galàxia, per allò que ells no l’han sentit mai. No val la pena que es fiïn una mica d’aquells que ho saben?
 
O veieu que s’ha esdevingut amb l’expressió “què et passa?”, la qual ha fet exclusiva el castellà ¿Qué te pasa? Abans dèiem: Què tens? I ara què t’agafa? I quan l’interlocutor es queixava de greuges imaginaris: Què t’empatolles?
 
Que també s’ha esdevingut amb “para!”, que nens i nois no en saben dir d’altra, imposada pel castellá ¡Para! Mentre abans dèiem molt més Atura’t!
La nostra llengua està mutilada molt seriosament per la campanya radical que ha rebut contra seu. La tenim empobrida, desfigurada, infiltrada de paràsits perillosíssims i infiltrats amb gran malícia, la tenim greument malalta. I tan rica com és! Estimem-la, defensem-la, entronitzem-la on li pertoca ser reina. Netegem i enriquim la llengua catalana, estudiant-la i explorant-la. És un deure cívic, que si complíem, en reportaríem un benefici cultural immens. La nostra llengua és magnánima, vella i bella, riquíssima. És heroína per la intriga arrasadora que ha sofert de part dels bàrbars. Fem per retornar-li el lloc que li pertoca a casa nostra. Onsevulla que sigui parlada.

 

6)
 
Article publicat el el butlletí número 732 d'InfoMigjorn (dijous 29/11/2012)
 
 
Apropar (-se), acostar (-se)
 
Salvador Pardo
 
Apropar (-se), apropament són castellanismes mentals recents (1890) formats a partir de l’adverbi prop per paral·lelisme amb el castellà “acercar-se” i “cerca”. Nosaltres sempre hem dit (fa més de sis segles) acostar (-se): acosta el vi.
 
Acostar regix la preposició a (acostar-s’hi), i pot conviure pacíficament amb anar (vés a l’estanc), arribar-s’hi (arriba’t a cal notari), passar (passa pel despatx), fer cap a (fes cap a la botiga), i altres verbs depenent dels contexts: aproximar, ranejar, vorejar, atracar, arrimar, atansar, arrambar, etc.
 
Com era de preveure, l’expansió de apropar ha arrossegat l’adjectiu proper, que reproduïx el cas ara amb l’adjectiu pròxim.
 
Els valencians fem servir pròxim i no proper. Hom ha intentat d’especialitzar-ne els usos, dient que proper és locatiu i pròxim temporal o d’ordre lògic, però l’ús espontani de la llengua no avala aquesta hipòtesi, si més no en el nostre dialecte. A més, la llengua tira al dret, no es deixa encarcarar i fornix solucions més naturals: gireu a la primera cantonada; ens veurem dimarts vinent, heu de presentar el treball el mes entrant; fixeu-vos en l’apartat següent; una altra vegada demana xulles; dormien en un hotel a prop; ho farem la setmana que ve, i altres possibilitats, com és ara estar a un pas de, a tocar de, a frec de, etc.
 
I sovint se’n pot prescindir: aquesta mitjanit hi haurà un eclipsi de lluna; el termini acaba el 30 de setembre.
 
Finalment, cal dir que el substantiu corresponent a pròxim és proïsme: no cobejaràs la muller del proïsme.
 
7)
 
Publicat en totmataro.cat dijous 29 de novembre del 2012
 
Publicat en els periòdics de l'Associació Premsa Gratuïta i Mitjans i Digitals de Catalunya la setmana del 3 al 9 de desembre del 2012
 

Article publicat en InfoMigjorn dimarts 8 de gener del 2013

http://www.migjorn.cat/historic/20130108.1201.html

 
 

Deixeu que els nens s’apropin a mi

 

Pau Vidal

 
Comparteixo el parer dels qui es queixen que en aquest país hi ha masses premis literaris: com que n’hi ha que no es poden declarar deserts, circulen molts premiats d’una qualitat literària discutible. Dit això, a mi aquests premis em són molt útils. Més ben dit, el fet de ser-ne membre del jurat. De dos, concretament.
 
Un és dels anomenats locals i s’hi presenten autors novells, gairebé sempre inèdits (molts ho seran per sempre). L’altre, d’abast nacional, s’adreça a menors de 35 anys i la majòria dels aspirants tampoc han publicat mai, si més no en el circuit editorial convencional. Per què em són útils? Perquè em proporcionen un retrat de primera mà de l’estat de la llengua en un sector d’usuaris especialment sensible al fet lingüístic (se suposa, atès que aspiren a ser escriptors) però encara no encotillats per un estil literari definit. Per a un filòleg, doncs, una franja d’estudi molt interessant.
 
I un aspecte en què coincideixen els originals de tots dos certàmens es podria enunciar així: com més fluix és el material, més receptiu a les modes lèxiques. Dit d’una altra manera: com menys veu personal té l’autor, amb més freqüència apareixen els tics del moment al seu text. Jo vaig detectar que el verb escoltar començava a suplantar sentir ja fa uns quants anys, gràcies precisament a aquests originals (que, insisteixo, teòricament són obra de gent amb oïda per a la llengua).
 
Doncs bé, la moda d’enguany és el verb apropar-se. Per comptes d’acostar-se als llocs, la gent s’hi apropa; en lloc d’acostar-se al capdamunt de la classificació, els equips s’hi apropen, igual que s’apropen el Nadal i les rebaixes. I a més ho escriuen sense mala consciència, perquè saben (o els ho diu el corrector automàtic) que el terme és correcte i surt al diccionari; el que segurament ignoren és que és un mot format a imitació del castellà (si de cerca, acercarse, doncs de prop apropar-se, no?) i que acostar-se està documentat des de fa ni més ni menys que sis segles abans.
 
La substitució (completament innecessària, no cal dir-ho) no és nova: va començar fa temps, als teclats de funcionaris mediocres, periodistes mal formats i mestres sense sentit de la llengua. Però que hagi arribat a les plomes de gent que escriu significa que es consolida, tal com ha passat amb de nou (per altra vegada), devorar llibres (per cruspir o empassar), conèixer el rival (per saber) i tants i tants altres detritus esbombats pel burocratès. Això sí, els bons escriptors (almenys els dos guanyadors dels premis), que solen ser bons lectors, no hi han sucumbit.
 
8)
 
 
Isabel-Clara Simó

Hi ha diverses maneres d'entendre per què el català està poc enllustrat, poc depurat. La més important, és clar, és el desús oficial a què la llengua va ser sotmesa. Però també cal tenir present el préstec de la llengua veïna, un préstec que, en circumstàncies normals, no seria tan abusiu. Però també el provincianisme i l'autoodi, que fan del català una llengua bastarda. Llegiu sisplau el divertit i il·lustratiu diccionari de Pau Vidal, El catanyol es cura, del qual, sens dubte, s'aprèn moltíssim.

Però hi ha un altre ressort per fer de la nostra una llengua subsidiària: la separació entre la llengua oral i la llengua escrita, fenomen pel qual passen aquelles llengües que han estat proscrites de l'oficialitat i arraconades a l'únic ús oral, i per tant, més o menys folklòric.

El lingüista valencià Eugeni S. Reig, que tants motius ens ha donat per pensar i aprendre, em parla del mot apropar, meravellat que hagi substituït, sistemàticament, altres mots tan legítims i més populars com atansar, arrambar, aproximar, arrimar i, sobretot, acostar. És una observació valuosa i que jo mateixa he aplicat a altres mots, com ara acaronar, que substitueix sempre els molt més vius verbs acariciar i amanyagar. O fixeu-vos en el mot prou, que ha estat apartat pel periodisme radiofònic i televisiu per suficient. No es tracta, com deia, d'un mer castellanisme (que de vegades també), sinó de l'afany de trobar mots que fugin de la “vulgaritat”, és a dir, mots que no han estat reblats per l'èpica, la lírica o la dramàtica, és a dir, per la llengua escrita.

Us he de dir, a tall de sinceritat, que prefereixo mil vegades un català descurat que no un català absent. Un català descurat té adobador; un català descartat priva els parlants de la brillantor, l'ofici, la flexibilitat i la riquesa amb què d'una manera o una altra manifestem emocions, descrivim el món o convencem els altres.

En una paraula: ens cal la sinceritat i l'autoconfiança que no ens facin témer mai més que fem el pagès cada cop que parlem en català; és a dir, una malaltia. El remei? Deixar-nos de romanços, i, senzillament, parlar. Ep, si pot ser, amb correcció.

 
9)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 13 de gener del 2013
 

Article publicat en InfoMigjorn dijous 24 de gener del 2013

http://www.migjorn.cat/historic/20130124.1224.html

 
 
‘Acostar’, un verb en perill
 
Núria Puyuelo

 

En català, com en qualsevol llengua, hi ha paraules que podríem dir que són moda i d’altres que queden en desús. Els motius poden ser diversos: per la influència dels mitjans de comunicació, per interferències d’altres llengües… Aquest és el cas del verb apropar. En els darrers anys, aquest verb s’ha estès desmesuradament en detriment del verb sinònim acostar, ben genuí, o d’altres amb significat semblant com ara atansar, arrambar, aproximar, atracar i arrimar. Així, és del tot usual trobar titulars com ara “El Sona 9 s’apropa als petits” o “El català continua creixent i s’apropa als 10 milions de parlants”, quan seria menys artificiós dir “El Sona 9 s’acosta als petits” o “El català continua creixent i s’aproxima als 10 milions de parlants”.

 

A més, el verb apropar, que va arrelar primer en els parlars valencians del Maestrat i del Baix Vinalopó, es va crear fa poc més d’un segle com a derivat de la preposició prop, imitant la forma castellana acercar, que prové de cerca.

 

Un altre derivat de prop que s’usa abusivament és proper en detriment de l’adjectiu pròxim. Els parlants en aquest cas fan servir prioritàriament proper perquè pròxim els sona castellà (próximo). De l’adjectiu proper, se n’abusa sobretot en expressions d’espai (“estudia en una escola a prop d’aquí”, millor que “estudia en una escola propera”) i expressions de successió (“una altra vegada m’hi fixaré més”, millor que “la propera vegada m’hi fixaré més”).

 

Ara bé, en expressions temporals, com ara “la setmana pròxima” o “el mes proper”, és millor evitar tant proper com pròxim i fer servir formes més habituals en català com per exemple “la setmana que ve” o “el mes vinent”.

 

Sabíeu que...

 

El verb apropar ha deixat de banda altres verbs ben nostrats com ara acostar, atansar, arrambar, atracar i arrimar, que trobem en els refranys “Qui a bon arbre s’arramba, bona ombra el guarda” i “Si tens fred acosta’t a la paret”.

 

 

10)

 

Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 1 de febrer del 2013
 
 

Article publicat en InfoMigjorn dijous 7 de febrer del 2013

http://www.migjorn.cat/historic/20130207.1243.html

 

 
Motacions
 
Apropar?
 
per Màrius Serra

 

La prevenció contra l’adopció indiscriminada de barbarismes és una estratègia positiva per mantenir la qualitat d’una llengua, sempre que l’obsessió per la puresa no ens obnubili. Massa sovint tirem pel dret a l’hora d’anostrar paraules que no ens calen i acabem arraconant solucions genuïnes que ja cobrien les nostres necessitats. A voltes un mot aparentment genuí actua com un cavall de Troia. És el cas del verb apropar (acostar, aproximar), documentat en textos catalans només des de finals del segle XIX però omnipresent a primers del XXI. Només cal llegir els diaris per adonar-nos com l’ús d’apropar ha anat guanyant terreny a acostar, que seria el verb central per expressar aquesta acció i que està documentat en català des del segle XIII. La sonoritat d’apropar, amb l’oclusió contundent de prop, sedueix cada cop més catalanoparlants, en detriment d’acostar i de variants més específiques o territorials, com atansar, arrambar, aproximar, atracar, arrimar, adossar... Paradoxalment, un dels motius que ha fomentat l’abús d’apropar és la seva presumpta genuïtat. Presumpta perquè en realitat és un calc del castellà. No pas del mot, sinó del procés que transforma un adverbi (cerca) en un verb (acercar). Si volem veure de prop una bombona de propà, més val que ens hi acostem o que ens hi atansem. Si ens hi volem apropar potser ens esclatarà.

 

11)

 

Article publicat en EL PUNT AVUI divendres 1 de març del 2013

 

Article publicat en InfoMigjorn dijous 7 de març del 2013

http://www.migjorn.cat/historic/20130307.1275.html

 

 
 
Lliris Picó i Carbonell
 
No sé si heu sentit parlar de les Sessions de conversa que la Delegació d'Alacant de l'IEC organitza cada dimecres a la Seu Universitària d'Alacant des de fa un parell d'anys dirigides i coordinades per aquesta que us escriu. De vegades us n'he fet referència, però per a aquells que no ens coneixeu, les nostres sessions de conversa són un fòrum obert per al debat i la participació pública sobre temàtica diversa. S'hi duen a terme lectures i debats sobre diversos textos procedents tant de la premsa diària com del fons bibliogràfic de l'Institut d'Estudis Catalans i del fons bibliogràfic i documental d'Enric Valor, ubicat a la Biblioteca Enric Valor-IEC de la Seu Ciutat d'Alacant; i està adreçat a totes aquelles persones interessades a practicar la conversa i la reflexió en valencià.

Sovint ens telefona gent interessada a assistir-hi i molts ens pregunten: “Però allà parleu valencià correcte?” Valencià correcte? Valencià correcte –els conteste sempre– és qualsevol valencià que es parle, perquè el problema dels valencians no és que la nostra llengua s'use de manera més o menys correcta. El nostre problema és directament que la llengua es deixe d'usar en el registre que siga. He de reconèixer, però, que potser jo, personalment, abuse una mica de la llengua estàndard. Ho vaig començar a pensar quan vaig llegir la ja famosa “cardada” (en el sentit alcoià del terme) que en va pegar el meu company Eugeni S. Reig en una de les columnes de la seua secció “Clar i en valencià”.

Sempre he pensat que l'estàndard dignifica la llengua, sobretot perquè en facilita l'ensenyament. Ara bé, confesse que durant els anys que vaig tenir l'oportunitat de fer classe (ara ja no em deixen fer-ne, perquè els que ens governen s'entesten a retallar-nos la llengua amb l'absurda excusa de la crisi) vaig oferir als meus alumnes un depuradíssim model de llengua que els permetia superar amb una fluïdesa més que sobrada qualsevol examen de valencià que es proposaren fer, sense parar-me a pensar si realment estava creant nous parlants o, si voleu, consolant-me amb la idea que com a poc estava formant parlants passius... Tanmateix, ara no estic segura d'haver-los ensenyat un bon valencià. Pense que els vaig “apropar” a la gramàtica de la nostra llengua però no els vaig saber “acostar” a la nostra cultura i a la riquesa lingüística que ens caracteritza als catalanoparlants.

Precisament sobre l'arraconament del verb “acostar”(que és el que s'ha usat de maneja majoritària en el nostre àmbit lingüístic) han cridat l'atenció experts com Núria Puyuelo, Salvador Pardo, J. Leonardo Giménez o Abelard Saragossà, que ens adverteixen que l'hem substituït per “apropar”, un verb relativament nou (documentat segons alguns autors cap al 1889), que, com ja deia l'any 2011 el mateix Eugeni S. Reig, a qui esmentava fa un moment (vegeu el seu article “Ús idoni del lèxic”), “es tracta d'un castellanisme mental. Com que el castellà, de cerca fa acercar, els catalanoparlants, aplicant el mateix raonament, de prop hem fet apropar.” He d'admetre que jo mateixa en alguna ocasió he fet aquest mateix raonament per explicar el verb a castellanoparlants; per una banda per temor que s'embolicaren amb el significat del verb castellà “acostar” (d'això els entesos crec que en diuen “falsos amics”) i per una altra banda, segurament perquè el trobe natural a força d'usar-lo i de veure'l escrit (com em passava amb el famós “cardar”).

Com diuen els que n'entenen, aquesta simplificació afecta altres verbs de significat semblant com “atansar, arrambar, arrimar”, etc de manera que, al meu parer, l'empobriment de la nostra llengua és cada vegada més palés, segurament a les aules més que a cap altre lloc, i és obligació sobretot dels que ensenyen i dels que escrivim protegir i donar a conèixer els nostres termes patrimonials (igual de correctes que els més estesos), que ens hem transmés de generació en generació des de fa segles. Si no els fem visibles, estarem oferint als nostres alumnes i als nostres lectors una imatge esbiaixada de la nostra realitat, de la nostra cultura i de la nostra riquesa lingüística.

 

12)

 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 22 de març del 2013
 
Article publicat en InfoMigjorn dijous 4 d'abril del 2013
 
Continuem acostant-nos
 
J. Leonardo Giménez

L’escriptora i lingüista Lliris Picó ha publicat un excel·lent (al meu parer) article titulat “Acostem-nos al valencià correcte”, aparegut en El Punt-Avui i divulgat en la llista Migjorn i en altres mitjans. Prenent com a exemple l’arraconament del verb “acostar” a favor del verb “apropar” en els registres formals, l’autora d’Ibi reflexiona sobre si el model estàndard establit i usat ha sigut l’adequat per a l’ensenyament, i es para a pensar, ara, si amb “un depuradíssim model de llengua”, que ella (i tots els ensenyants en general, entre els quals m’incloc) ha oferit als alumnes “estava creant nous parlants”. “Ara”, continua l’articulista, “no estic segura d’haver-los oferit un bon valencià. Pense que els vaig “apropar” a la gramàtica de la nostra llengua, però no els vaig saber “acostar” a la nostra cultura i a la riquesa lingüística que ens caracteritza als catalanoparlants”.

La comparació i la distribució dels verbs és perfecta, el novell (i en part estrany a la parla) “apropar” és a la gramàtica (parcialment postissa) el que “acostar” és a la realitat i la naturalitat d’eixa parla. Segurament, això ens ha passat a molts, enlluernats per la influència del noucentisme i per un projecte polític i lingüístic tan il·lusionant com irrealitzable, ara i ací. L’article de Lliris és una reflexió, crec jo, sana, detergent i profilàctica, fet amb un esperit obert i autocrític, com ho va ser també el que vaig comentar fa unes quantes setmanes, “El valencià que ensenyem”, de Juli Martínez Amorós, que, entre altres veritats deia que s’han “priviliejat els models privatius dels nivells formals i solemnes, com si passàrem la vida fent conferències o impartint lliçons magistrals”. Efectivament, molts creiem que algú s’ha equivocat, que hem tingut en l’ensenyament un model i una normativa per a especialistes i no per a usuaris corrents ni per a fer nous parlants. El futur de la llengua no depén només d’això, però el patró lingüístic, la normativa i l’ensenyament d’un valencià assimilable i practicable, com ensenyen Abelard Saragossa, Eugeni S. Reig, la majoria de l’AVL i molts altres, és vital per a viure i revernaculitzar en la nostar llengua. Per a ensenyar un bon valencià, com vol Lliris i molts ensenyants. I a vore, si a més d’apropar-nos, en acostem cada dia més als parlants i entre nosaltres mateixos, els que intentem ensenyar-lo.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací