InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 800 (dijous 28/03/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
3) Màrius Serra - Escambell?
 
4) Núria Puyuelo - El ‘blog' destrona el ‘bloc'
 
5) J. Leonardo Giménez - Que ens deixen alenar
 
 
7) Josep-Lluís Carod-Rovira - Un país, un relat
 
8) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 85).
 

273. Les nostres oportunitats passen per una educació que generi catalans multilingües. Però no hem de posar en risc la nostra manera de ser, que passa pel català. No oblidem que totes les ferides i tots els orgulls habiten en la nostra llengua, tant com en la nostra història. El pòsit de la nostra llengua configura la geologia de la nostra ànima.

 

Artur Mas

President de la Generalitat de Catalunya

 

2)
 
Publicat en NÚVOL dimarts 26 de març del 2013

Algunes consideracions sobre el lo neutre

Albert Pla Nualart

Les raons a favor i en contra d'acceptar en l'estàndard l'article neutre són tan diverses com els factors socials, ideològics i lingüístics que envolten el procés d'estandardització. És un trencacolls complex i multifactorial i jo em limitaré a apuntar (enumerant-los però sense ànim de ser exhaustiu) alguns dels punts que crec que s'haurien de tenir en compte quan s'aborda aquest debat.

Les circumstàncies personals (acabo de tenir bessones) no em permeten haver llegit a fons les interessantíssimes aportacions que recolliu al Núvol (però reconforta veure'n algunes de tan raonades i informades com la d'Ignasi Moreta). Dic això perquè potser seré redundant sobre el que ja s'ha dit i excessivament esquemàtic en temes que d'altres tracten més a fons.

1) Contra el que apunto massa alegrement en el meu llibre Això del català, i per tant aquí ho rectifico, no és clar que el pas del lo masculí a el en els dialectes de més pes social comportés automàticament el manteniment d'un lo neutre (i invariable morfològicament) que s'oposava al masculí el.

Crec que hi ha estudis publicats que demostren que en alguns documents anteriors al segle XX el el masculí conviu amb un el neutre. No sóc filòleg investigador i per tant és una pista que apunto i que demana treballar-hi. En tot cas, això demostraria que el lo neutre és d'influència castellana i potser no hauria mai arrelat sense aquesta influència.

Dit això, crec que quan parlem d'influència castellana hem de distingir la interferència de la convergència lingüística. És a dir, hi ha castellanismes que interfereixen en el sistema lingüístic català i d'altres que omplen buits necessaris, que el fan més estable i coherent. El fet que tant els pronoms febles com els demostratius tinguin formes específiques per al neutre (el, la, ho / aquest, aquesta, això / aquell, aquella, allò) permet aventurar que una forma específica també en els articles no és estranya sinó més aviat benvinguda en el nostre sistema lingüístic. És el que insinua Francesc de Borja Moll quan en la seva Gramàtica catalana afirma que “l'adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l'article neutre per evitar la seva confusió amb l'article masculí”.

I el que és clar és que quan una forma s'integra en un sistema lingüístic (per molt que s'hi hagi arribat per la influència d'una altra llengua) presenta una forta resistència estructural a ser desallotjada, perquè el sistema queda coix quan se'n prescindeix.

2) El fet incontrovertible és que com a mínim a partir de finals del XIX el català oral dels dialectes en què el ja és la forma de masculí general manté una forma lo invariable i específica per al neutre, cosa que reconeix Fabra i que Badia Margarit corrobora quan diu en la seva Gramàtica de la llengua catalana (Barcelona, 1994, p. 453): “S'ha de reconèixer que, en el llenguatge corrent (modalitat oral), la forma lo és pràcticament universal en l'ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú s'hi sent estrany”.

Badia continua dient els arguments que hi ha a favor d'acceptar el lo neutre. 1) Que “diu i no pesa”, com els pronoms febles i a diferència de substituts correctes com allò (allò té un accent i lo és àton). 2) Que permet una crucial distinció entre el masculí i el neutre que evita greus ambigüitats. 3) Que pertany a un sistema homogeni d'oposicions significatives en paral·lel al que es dóna en el camp dels demostratius amb les formes específiques per al neutre açò / això / allò. 4) Que permet tot de girs castellans que, si no, sembla que no sabem com dir.

Però, havent dit tot això, Badia conclou sorprenentment que tot i que aquest lo és un element de la llengua des del punt de vista descriptiu, ha de ser considerat incorrecte des del punt de vista normatiu. Per això –continua–, la llengua escrita evita aquesta forma. Ara bé –recalca–, només s'evita “per formació escolar i per disciplina” i als mateixos “zelosos conreadors de la llengua que no posen mai un lo en allò que escriuen, se'ls escapa a cada pas la nefanda forma quan enraonen despreocupadament”.

3) Si som capaços d'entendre que per a Badia la llengua normativa i correcta no inclou els registres més informals (no inclou la col·loquialitat) i que, en canvi, l'estàndard en l'actual univers mediàtic és en bona part oral i informal, el que no sembla que tingui sentit és que el lo neutre sigui també bandejat sistemàticament d'aquests registres en els llenguatges de ficció orals (almenys en els guions) i escrits, i sigui vist com a suspecte en la parla més espontània d'espais de no-ficció.

Aquesta sembla que seria l'aposta d'algú tan poc sospitós d'heterodòxies light com Badia Margarit, que al llarg de la seva gramàtica classifica les formes del català en tres nivells de llenguatge: N1 (nivell elevat), N2 (nivell corrent) i N3 (nivell col·loquial). Badia ho deixa clar quan especifica a la seva gramàtica (p. 452) que les formes de l'article neutre per al català són el, el que, allò que, ço que, etc. per a N1 i lo per a N2 i N3.

I en aquest sentit quan autors com Pep Coll o Quim Monzó demanen poder incloure el lo neutre en els seus diàlegs de ficció més informals, estan reclamant el que dicta el sentit comú. De fet, Monzó ja el fa servir en alguns dels seus últims contes publicats a Quaderns Crema. Però hi ha editors que no deixen que estengui aquest ús en altres llocs on publica, malgrat que ell ho demana.

La posició d'aquests editors no és gens excèntrica. Respon, de fet, al consens actual sobre el tema en el món de la correcció, un consens que fa que un dels alts responsables lingüístics del nostre principal mitjà públic, TVC, afirmi que el lo neutre no s'ha d'admetre en cap cas perquè és una càrrega de profunditat contra la gramàtica.

4) Aquesta última afirmació no és gens forassenyada en l'actual marc sociolingüístic català, ja que l'establiment encara molt precari de la codificació vigent fa poc prudent crear més inseguretats i desconcerts dels que ja hi ha.

Per aquest motiu sempre he cregut que seria bo assolir un consens màxim en lloc de donar via lliure a la indisciplina normativa des de posicions minoritàries. D'això n'exceptuaria aquells autors del món de la literatura, el teatre, la televisió o el cinema, etc. que volen fer ús del lo per reflectir la realitat del llenguatge més espontani. Crec que negar-los aquest dret en aquests registres concrets atempta contra la seva creativitat, sobretot si són autors de prestigi.

En tot cas, seria bo que aquest debat acabés desembocant en una flexibilització de la norma que assumís l'autoritat acadèmica. Ara mateix sembla molt difícil però sóc més partidari d'augmentar la complicitat i la pressió perquè algun dia es flexibilitzi la norma que no pas de saltar directament a una indisciplina indiscriminada.

5) Els arguments contra l'acceptació de lo posen una especial èmfasi en el fet que moltes construccions que aquesta forma encapçala són castellanismes. Temen, amb raó, que acceptar el lo obrirà la porta a un gran nombre de girs idiomàtics calcats del castellà.

En aquest sentit, és molt important distingir entre el lo abstractiu i el lo intensiu. L'enorme versatilitat d'aquest últim en castellà pot ser la principal font d'interferència, però tampoc hem d'oblidar, com remarca Badia a la seva gramàtica, que seria un greu error limitar-se a canviar lo per el en aquestes construccions, com fan alguns, ja que el calc no és pas morfològic sinó sintàctic. Per tant, fins i tot no admetent el lo, cal combatre aquests calcs quan es maquillen de formes correctes.

Per evitar aquest problema, alguns (jo mateix) creiem que la prohibició s'hauria de relaxar primer en el lo abstractiu i, com ja he dit abans, començant pels registres més informals.

6) Començar pels registres més informals no ens hauria de fer oblidar que també en els més formals i, especialment, en el llenguatge filosòfic, la impossibilitat de substantivar el sentit abstracte d'un adjectiu (lo intel·ligent, lo terrible, etc.) crea una greu llacuna en català que dificulta la feina dels traductors i fa més enrevessada la versió catalana de textos d'un alt nivell d'abstracció.

Per aquest motiu em sembla que almenys el lo abstractiu també s'hauria d'acabar acceptant en aquests registres. De fet, estic convençut que, com en altres qüestions conflictives, el relaxament que comença pels registres informals es va estenent a poc a poc fins als més formals. Pot semblar una mica absurd fer-ho així però crec que resulta menys traumàtic i és, per tant, més efectiu estratègicament.

7) Un dels argument de més pes contra el tancament radical a acceptar el lo neutre és la tendència cada vegada més estesa, i en textos i autors més cultes, a trobar-li un substitut espuri.

Com a corrector em causa especial alarma la tendència a fer servir el demostratiu allò com a article neutre. Joan Solà ja ho va denunciar però la tendència no para d'avançar. (Sembla en canvi més anecdòtic i circumscrit a subdialecte locals o familiars l'ús del pronom feble ho amb aquest valor, sobretot davant la conjunció que.)

Si no ens afanyem, aquest allò acabarà formant part de l'estàndard i haurem acabat naturalitzant una aberració per l'obsessió de no acceptar una forma totalment integrada en la llengua de possible influència castellana.

L'aberració, entre altres coses, és que desplaça el nucli de sintagma. En efecte, a lo blau el nucli és (i ha de ser, perquè porta la principal càrrega semàntica) l'adjectiu blau i, en canvi, a allò blau és allò. (No cal ni dir que allò blau és una forma inqüestionablement correcta quan allò manté el sentit de díctic, és a dir, quan vol dir aquella cosa blava.)

Podria dir moltes coses més però la falta de temps m'obliga deixar-ho aquí. Espero que algunes de les meves observacions us puguin ser útils i serveixin d'estímul per enriquir el debat. Moltes gràcies.

 

3)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 22 de març del 2013
 
Motacions
 
Escambell?
 
per Màrius Serra
 
Un escambell és un seient petit sense braços ni respatller. Allò que molta gent coneix com un tamboret. Així com el mot tamboret prové, en darrer terme, del persa tabir (tambor), escambell té un origen llatí que el relaciona amb els escons (bancs) que ara gairebé només associem als Parlaments. L'escambell és més humil que l'escó i també designa altres peces menors de mobiliari. Per exemple, un petit buc penjat a la part baixa de l'interior d'un armari, amb calaixos. O una peça situada a l'extrem inferior de la butaca per reposar-hi els peus. Un reposapeus, vaja. Aquest sobtat interès pels mobles de petit format ve perquè l'altre dia, a Verges, me'n van dir una d'escambells que em va deixar les idees ben escabellades. Es veu que quan en una família vergelitana només hi havia noies i, finalment, naixia un hereu, se solia dir que les germanes “han caigut de l'escambell”. Com que no els vaig treure d'aquí, vaig recórrer als diccionaris i vaig comprovar que, en efecte, recullen la locució “caure de l'escambell”. L'associen a la pèrdua de preeminència o d'avantatges (els de les germanes destronades, en aquest cas) i també inclouen “fer caure de l'escambell” (prendre a algú la situació avantatjosa que tenia) o, al revés, “servir d'escambell a algú” (ajudar a enlairar-lo). Si mai obro un bar de copes li posaré L'Escambell.
 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 8 de març del 2013
 
El ‘blog' destrona el ‘bloc'
 
Núria Puyuelo

 
L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ha aprovat incorporar al Diccionari de la llengua catalana la forma blog en detriment de bloc, que era la denominació que defensava el Termcat des del 2005. Segons aquest organisme, la forma bloc era una adaptació fonètica de la forma anglesa blog i responia a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes on es fan anotacions periòdicament. Finalment la Secció Filològica de l'IEC s'ha decantat per la forma blog perquè és la denominació més estesa i la que fan servir més els mitjans de comunicació i les universitats. A més, la denominació bloc havia estat criticada per diversos lingüistes perquè etimològicament les dues formes no tenen res a veure. L'anglesa blog, que és la que han adoptat la resta de llengües, prové del mot weblog, compost per web, ‘pàgina web', i log, ‘registre', un origen molt diferent de la paraula bloc, del neerlandès blok, que significa ‘tronc tallat'. “Si continuam aferrats a la forma bloc, davant nosaltres mateixos i davant els altres sempre semblarà que tenim una manera peculiar i esgarriada d'escriure allò que tots grafien blog”, assenyalava el lingüista Gabriel Bibiloni en un article publicat a la revista Llengua Nacional ja el 2005.

Amb la incorporació de blog en el diccionari, s'ha introduït també el derivat bloguer i s'ha descartat blocaire, provinent de bloc.

A banda de blog i bloguer, l'IEC ha fet altres introduccions en el diccionari, com ara anxovat -ada, ‘que no té ventilació' (“Una habitació anxovada”) i ‘atapeït' (“La gentada seguia el discurs anxovada a la plaça”); triatleta, ‘esportista que practica el triatló', i enervar, en el sentit de fer posar nerviós (“M'enervava el tic-tac persistent i compassat del despertador”).
Altres esmenes
L'IEC també ha decidit incorporar en el diccionari els gentilicis ademusser -a, aiorí -ina, ceretà -ana, cirater -era, enguerí -ina, formiguerenc -a, requenenc -a, vall-de-rourà -rourana, villener -a i xelvà -ana.
 
5)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 15 de març del 2013
 
Que ens deixen alenar
 
 
J. Leonardo Giménez

                                                                

“Una alenada d'aire fresc per a l'economia local” ha sigut el títol d'unes jornades dedicades a animar la recuperació de l'activitat econòmica a Alzira. Les responsables del lema triat, Elisa i Mari Carmen, companyes corporatives, l'una de gestió cultural i l'altra, locutora radiofònica, toquen al servei corresponent en busca de la paraula justa, equivalent a la castellana “soplo”, en el sentit de l'enunciat esmentat, perquè no els apanya “bufit”, que els dóna la traducció automàtica, atés que no comunica allò que es vol comunicar. Eva, la meua companya de despatx i de funcions, l'encerta, cosa habitual en ella, i els apunta “alenada”, que finalment figurà en el lema mencionat. Quan m'ho conta, repare en eixe substantiu i en el verb del qual deriva tan nostrada paraula: “alenar”. Esta forma verbal va perdent presència en la parla quotidiana a favor de “respirar”, segurament per la influència de la idèntica castellana i per la seua escassa presència en el valencià acadèmic. “Respirar” és usual i normatiu, però el fet que vaja desplaçant el vell “alenar” no deixa de ser una interferència empobridora de la nostra riquesa lèxica. Este verb significa ‘exhalar, tirar l'alé', ‘aire que ix dels pulmons durant l'expiració' i, per extensió, té el mateix significat que “respirar”, a més d'altres relacionats: “Mentres alenem, vivim”, “El pare alena molt fort, no està bé dels pulmons, per fumar”, “En els boscos s'alena aire pur”. S'aplica molt quan bufa, o no, l'aire, en l'oratge calorós: “Quina calor que fa, vorem si a migdia alena un poc l'aire”. És molt  usual en sentits figurats: “Diu més mentires que alena”, “Estic tan cansada que ni alene”. Este verb deriva de “alé”, ja definit més amunt. I “perdre l'alé” és ‘quedar-se sense respiració a causa d'un gran esforç, sorpresa, emoció'; “trencar l'alé” és ‘descansar o reposar un poc , per a continuar després el treball'. Ara, la dictadura dels mercats no deixa ni alenar els països del sud d'Europa. Com deia, d'este verb deriva el mencionat substantiu “alenada”, ‘acte o acció d'alenar', que també té significats figurats, com el que comença hui esta columneta, i “pegar una alenada”, entres altres sentits, és ‘descansar i/o llevar-se una preocupació de damunt', “Quina alenada, per fi la sogra s'ha casat i ha desaparegut d'ací”. I quina alenada pegarem quan desapareguen la Merkel i afins.

 

6)
 
Article publicat en la revista Presència (diumenge 17 de març del 2013)
La força d'una llengua es mesura amb molts criteris diferents, entre els quals el nombre de parlants és tan sols el més objectiu. Així, per exemple, és probable que a escala mundial el noruec, amb els seus cinc milions de parlants, sembli una llengua més forta, més prestigiosa i més moderna que el malaiàlam, parlat per trenta-cinc milions de persones a l'Índia. Injustament, la riquesa dels països, la seva influència política, diplomàtica i cultural són elements determinants per confegir la imatge mental d'una llengua, tant a l'interior com a l'exterior del territori on es parla. També, és clar, és determinant el seu estatus legal, com se sap a la Unió Europa en què els tres-cents mil parlants de maltès tenen una llengua amb més reconeixement oficial que els nou milions de catalanoparlants. Aquests i altres criteris, a vegades bastant subjectius, configuren allò que és cada llengua, és a dir el territori mental de cada parlant. La pregunta «On comença i on s'acaba la meva llengua?» no és teòrica sinó que remet a la profunditat de l'imaginari assumit per cada comunitat lingüística.
 
Aplicat al nostre cas, la pregunta «on comença i on s'acaba la llengua catalana?» va molt més enllà dels límits geogràfics fixats pels lingüistes. És una pregunta amb diverses direccions, començant per la direcció temporal: tots els catalanoparlants saben quan va néixer la llengua catalana? Tenen una idea prou exacta del seu recorregut de segle en segle? Certament, no. I això afecta el recorregut futur de la llengua: és més fàcil imaginar la seva llengua rica i plena al segle XXIII si se sap que era rica i plena al segle XIII. I sobretot, és més fàcil voler que continuï sent rica i plena si se sap que va ser-ho, i si se'n coneix les vicissituds, si se sap com i per què ha estat condemnada a mort tan sovint i com i per què mai no ha mort.
 
És clar, aquesta pregunta afecta també l'espai i, doncs, els mapes. Tots els mapes: lingüístics, polítics, de carreteres i del temps. Perquè la força real d'una llengua depèn també de la força mental dels seus parlants i aquesta força mental es reflecteix en els mapes que utilitzen aquests parlants, activament o passivament. El que importa del mapa del temps de TV3 no és que permeti saber quin temps farà als territoris catalanoparlants que envolten Catalunya sinó que visualitza un espai comú. O, si més no, una possibilitat d'espai comú. Aquest mapa fabrica autoestima ja que recorda que existeix una realitat –oficiosa però de carn, ossos i saliva– més enllà de la legalitat vigent de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Aquest mapa obre la porta a una assumpció completa de la llengua catalana i per això és tan important i, en certs cercles, tan odiat. I per aquesta mateixa raó la desaparició de les corresponsalies de TV3 a la Catalunya Nord i a Andorra –i també, encara que sigui intern al Principat, a les Terres de l'Ebre– és una catàstrofe. Aquestes desaparicions redueixen l'espai mental de Catalunya i, doncs, de la llengua catalana. I no importa gens si és veritat o no, com m'ho han preguntat algun cop, que Pere Codonyan i jo mateix siguem els dos últims catalanoparlants de la Catalunya Nord. El que importa és que la Catalunya Nord, com a tros de Catalunya, hauria de ser part integrant del territori mental de qualsevol català del Principat. Que la crisi econòmica serveixi a reduir aquest espai mental a les detestables Quatre Províncies és un indici greu del possible encongiment d'aquesta terra nostra que, com ho deia Pere Quart, és «tan petita que la somio completa». Aleshores, si no és demanar massa, aconseguim sense tardar gaire la independència de Catalunya i veiem tot seguit com reactivar un espai mental que sigui de debò complet. La llengua catalana ho necessita i nosaltres, doncs, també.
 
7)

 

 
Josep-Lluís Carod-Rovira
 
Fa anys, Josep Gifreu teoritzà sobre l'espai català de comunicació, expressió feliç que féu fortuna entre els teòrics de la matèria i els partidaris de la causa nacional, més que no pas en la realitat de la nostra estructura comunicativa, si bé s'anà imposant en l'àmbit digital més militant. Com les altres nacions europees, la nostra és també una nació cultural, amb una mateixa llengua i uns referents socioculturals comuns, si bé no és, com els altres països, una nació política. El mercat cultural català, probablement, no existeix com a tal, almenys com altres mercats d'un pes demogràfic similar al de la nostra comunitat lingüística, i és més que evident que el fraccionament polític, administratiu i legal només ha jugat en contra nostra.
 
La frontera francoespanyola, de l'any 1659 ençà, ha fet la seva funció i l'estructuració del Regne d'Espanya en comunitats autònomes ha reforçat i també accelerat el procés interior divergent. Si a això hi afegim el barceloninocentrisme, no es pot dir que els elements hagin jugat gaire a favor de la idea, sinó més aviat a l'inrevés. Llevat del terreny de la literatura i la música, el País Valencià, les Illes Balears i la part de Catalunya emplaçada al nord de l'Albera, no existeixen per a la majoria de catalans del Principat de Catalunya, els seus partits i les seves institucions, amb totes les conseqüències negatives que això comporta.
 
Tot plegat ve a tomb per la decisió de la CCMA d'eliminar les corresponsalies de TV3 a l'Ebre, els Pirineus-Andorra i Catalunya Nord. Crec que és una autèntica barbaritat i un desastre i no tan sols un simple error, sobretot si tenim en compte el cost econòmic real que en comportava el manteniment, comparant-lo amb la generositat amb què es continuen premiant, via subvenció multimilionària, iniciatives comunicatives privades que ben poc tenen a veure amb una certa idea de país. Malauradament, entre els sectors dirigents del Principat, a gairebé tots els àmbits no existeix una visió nacional del territori, no ja a nivell de Països Catalans, sinó del mateix espai situat entre la Jonquera i Alcanar.
 
Sovint, fa tot l'efecte que Catalunya s'acaba a Sitges i que la Catalunya Nova ja és una altra cosa, particularment les Terres de l'Ebre, allà on just s'acaba l'autovia gratuïta i la doble via que hauria de fer més fluid el trànsit ferroviari entre el nord i el sud del riu Sénia. L'Ebre, doncs, massa lluny de Barcelona, com també n'és i se'n senten al Pirineu. Però, en aquest cas, més enllà de la realitat de les comarques pirinenques, hi ha el Principat d'Andorra, estat independent i membre de l'ONU, amb el català com a única llengua oficial. Per què, si no, algú va decidir d'instal·lar-hi, en el seu moment, la seu de la Fundació Institut Ramon Llull, fora de la legalitat espanyola i francesa? És d'una miopia galopant no adonar-se de la dimensió política d'aquesta circumstància, cosa que no passa a Espanya, on durant dècades han mantingut amb diners públics vols directes a les diferents capitals llatinoamericanes, tot i ser deficitaris.
 
Hi ha encara Catalunya Nord, allà on la Generalitat fa anys que hi manté una delegació ben cèntrica, un Perpinyà amb carrers bilingües i que es presenta com a “Perpinyà, la catalana”, allà on des del 1969 se celebra la Universitat Catalana d'Estiu, amb un Salses on hi ha la Porta dels Països Catalans, una Prada on és enterrat Pompeu Fabra i un Portús on reposa Rovira i Virgili, i Cotlliure i Banyuls i Argelers i Port-Vendres i Sallagosa, i Ceret i Cuixà, i paisatges emocionals que són carn de la nostra carn. I Pere Codonyan, la veu i el rostre que havia aconseguit fer familiar la Catalunya del Nord al sud. Una nació és un relat i quan es perd una part del relat, perquè aquest no s'explica, es perd una part de la nació. La CCMA ha de rectificar i els seus consellers han de reaccionar. Perquè aspirem a ser més que una realitat en el mapa del temps.
 

8)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - fer com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer, fan
 
2) Eugeni S. Reig - fer de ciri
 
3) Antoni Llull Martí - L'arc de Sant Martí i les aurores polars
 
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Detalls de pronunciació)
 
5) Jaume Pérez Montaner. Poeta dels sentits, poeta del combat.
 
6) Vicent Andrés Estellés - L'Hotel París
 
7) Entrevista amb Domergue Sumien
 
8) Ramon Sangles i Moles - Qui ha de suar és l'escriptor, no el lector
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací