InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 132 (divendres 22/03/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - fer cara de junc
 
2) Eugeni S. Reig - fer clot i rogle
 
3) Antoni Llull Martí - Un mot amb fortuna: riu
 
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (L'article i l'apòstrof)
 
5) David Vila i Ros - La convergència lingüística
 
6) Teodor Llorente - Vora el barranc dels Algadins
 
7) Vicent Andrés Estellés - Vora el barranc dels Algadins
 
8) Ramon Sangles i Moles - El català del carrer no ens pot fer de referent
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

fer cara de junc

Fer una cara molt seriosa que reflectix rigor, irritació, hostilitat, disgust, descontentament, enuig, enfuriment, etc.

Mare de Déu Senyor quina cara de junc que fan tots. Deu passar-ne alguna de grossa.

Quan estem enfadats, enutjats, molests per alguna cosa o ens posem molt seriosos perquè volem tractar alguna qüestió de manera molt rigorosa, fem un gest facial que para més aïna per allargat, per vertical, en contraposició del que fem quan estem contents, alegres, somrients, que és més aviat ample, arredonit, horitzontal. Per aquest motiu, quan fem una cara molt seriosa diem que fem la cara llarga. La locució fer cara de junc descriu molt gràficament aquesta situació perquè ¿quina cosa podem imaginar-nos més llarga que un junc?

Aquesta expressió s'usa a Alcoi.

 

En valencià també es diu: fer cara llarga (o de pocs amics)
La llengua estàndard sol emprar: fer cara de jutge (o de pocs amics, o de tres déus)
En castellà es diu: hacer cara de perro (o de pocos amigos, o de vinagre)
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

fer clot i rogle

Impressionar favorablement.

És un home baixotet i lletjusset però a on va fa clot i rogle.

Açò es diu de les persones que tenen carisma, que tenen una forta personalitat que fa que la gent les escolte i els faça cas.

Aquesta expressió l'he sentida a Canals i a Cocentaina però pense que ha de ser (o ha d'haver sigut) pròpia, com a mínim, de tot el valencià nord-meridional.

 

En valencià també es diu: impressionar
La llengua estàndard sol emprar: impressionar
En castellà es diu: impactar, impresionar
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 296)
 
Un mot amb fortuna: riu
 
Antoni Llull Martí
 
El llatí rivus, del que procedeixen el nostre riu, i el castellà río i el portuguès rio, ha estat un mot amb fortuna perquè al llarg dels segles no tan sols no ha desaparegut com tants d'altres, sinó que la seva importància ha crescut molt en les llengües esmentades, entre les quals hi ha les romàniques més conegudes arreu del món.
 
Rivus, que en llatí vulgar es convertí en rius, significava un curs d'aigua d'importància secundària, un rierol o un petit riu que desembocava en un altre de més gros, fins i tot un canal de rec. El mot corresponent al que coneixem avui en dia per riu era flumen, denominació que s'ha conservat, amb petites modificacions, en altres llengües: en italià fiume, en francès fleuve, en romanès fluviu, i en moltes més l'adjectiu fluvial, del llatí fluvialis. Derivats de rivus /rius també n'hi ha en italià, rio, en occità, riu, i en romanès, rîu, però conservant el significat etimològic de curs d'aigua d'importància secundària.
 
També en català antic, a un riu gros, on en desembocaven d'altres, i que acabava a la mar, era anomenat flom o flum, mot germà dels esmentats fiume, fleuve i fluviu. Però vet ací que en els tres idiomes romànics peninsulars, decantant-se de l'ús tradicional i que continuà en les altres llengües procedents del llatí, cap a finals de l'edat mitjana començaren a anomenar riu, o río, els rius petits i els més grossos, ús que ha perdurat. L'anglès river, que sembla, per la seva forma, germà del nostre riu, no hi té res a veure, sinó que prové del francès antic riviere (actualment rivière), que al seu torn, com l'italià riviera, sortí del llatí riparia, com el castellà i el català ribera, però en anglès river és el nom corrent per riu, i rivière també pot esser un riu en francès, amb tot i que als més importants els diguin fleuve.
 
Curiosos derivats de riu, o del seu predecessor rivus, són rival que en principi significà el qui ocupava un costat d'un riuet o riera amb relació al qui era propietari dels terrenys de l'altre costat, i amb qui podia haver-hi problemes per l'ús de l'aigua o per altres, i derivar, que era fer sortir un regueró d'aigua d'un canal (com si diguéssim «des-rivar», del que, per comparació, ha sortit l'ús
modern del mot, i també derivat i derivació que hi estan relacionats.
 

4)
 
Netegem i enriquim la llengua catalana

 
L'article i l'apòstrof
 
 
Pere Ortís
        

     Davant els substantius començats per una vocal que no sigui i o u àtones, cal usar l'apòstrof quan aquells van precedits de l'article definit el o la. Això molts no ho tenen present i per aquesta raó fan en aquests casos tal com fa el castellà. Així diuen: 'el u, el onze, el home, el equip, el objecte, el obstacle, el Àlex, el Antoni', etc., per l'u, l'onze, l'home, l'equip, l'objecte, l'obstacle, l'Àlex, l'Antoni, etc. No és opcional aquest apòstrof, cal fer-lo tant parlant com en l'escriptura, per imperi gramatical. I és tan lleig no fer-lo!

     Però: La universitat, la idea, la imatge, la unió, etc. Fixeu-vos que es tracta de vocals inicials febles, àtones.

     Cal veure'n les excepcions a la gramàtica, poques.

   

     L'apòstrof és tan important, en català, que ell sol pot canviar diametralment el sentit d'una frase: A un contenidor de roba, de  Caritas, hi diu: Roba i calçat.  Col·locant un apòstrof en el segon mot tenim: Roba i calça' (verbs tots dos).

   

     Igualment, quan la preposició de s'escau davant d'un mot començat en vocal o amb h, cal elidir la seva e i al lloc d'aquesta posar-hi l'apòstrof. No hi ha excepcions de cap mena. Així, no pot ser dit 'de higiene, de harmonia, de analogia, de il·lusió', ans cal dir: d'higiene, d'harmonia, d'analogia, d'il·lusió. Norma que també és vàlida quan es tracta de noms de casa, en un petit rètol, al carrer. Cal escriure: Ca N'Alzina, Ca l'Agustí, Ca l'Andreuet, Ca N'Adelaida.

No és pas correcte: 'Cal Alzina, Cal Agustí, Cal Andreuet, Ca Na Adelaida'.

 

5)
La convergència lingüística
 
 
Uns dels principals obstacles en el procés de normalització del català són els estats espanyol i francès. És evident. El que no és tan evident, tanmateix, és que l'altre gran obstacle són els catalanoparlants. I ho són perquè, en lloc d'utilitzar la llengua amb tota normalitat en qualsevol situació –com fan els parlants de les altres llengües–, una àmplia majoria canvien a l'espanyol si pensen que l'interlocutor potser no entén el català. És allò que tècnicament s'anomena norma de convergència a l'espanyol i que, a la pràctica, és la responsable del baix ús social de la llengua. Fa cinquanta anys, en plena persecució política del català i amb un percentatge notable de ciutadans que no l'entenien, aquesta norma podia ser més o menys lògica. Ara, però, el nivell de comprensió oral del català ha pujat moltíssim, i en algunes parts del país, com el Principat de Catalunya, gairebé la totalitat de la població declara que l'entén. Canviar de llengua és, doncs, un gest innecessari que, a més, en dificulta la normalització.
La norma de convergència a l'espanyol, entesa per una majoria de catalanoparlants com un gest de cortesia envers l'altre, és també a voltes interpretada per l'interlocutor com una actitud classista o xenòfoba. És classista quan ens passem a l'espanyol per parlar amb personal de neteja, taxistes o mecànics, com si les persones que realitzen aquestes feines no poguessin ser catalanes i saber parlar català. I és xenòfoba quan ens adrecem en espanyol als nouvinguts, privant-los del dret a la plena integració a la societat d'acollida; “no volen que siguem catalans”, els he sentit dir sovint. Classisme i xenofòbia inconscients, possiblement, però formes de discriminació, al capdavall.
Per contra, emprar sempre el català és una manera de donar a entendre que, independentment de la llengua de cadascú, som un sol poble i compartim una llengua comuna, la pròpia del país, que actua com a element de cohesió social. No hem de demanar a l'altre que canviï de llengua, sinó aprendre a mantenir-nos en català i, sobretot, aprendre a fer-ho amb comoditat i naturalitat. I com que el bilingüisme passiu –aquella pràctica en què cadascú parla una llengua diferent– és percebut com a poc natural, en molts casos l'altre acabarà passant-se al català, aplicant el que podem anomenar la norma de convergència al català. Aquesta és una de les grans diferències amb èpoques passades: al Principat, la majoria de les persones que, per defecte, enceten les converses en espanyol, afirmen que es passen al català quan veuen que aquesta és la llengua de l'interlocutor. Girar la truita és, doncs, a les nostres mans. Deixem de canviar de llengua i iniciem totes les converses en català i l'ús social de la nostra llengua en sortirà beneficiat. I el personal de neteja, els taxistes, els mecànics i les persones nouvingudes també.
 
David Vila i Ros
Directa, 6-3-13
 
6)
 
 
Vora el barranc dels Algadins
 
Teodor Llorente
 
Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire,
que per a omplir d'aroma l'aire
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.
 
Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
Qui oir pogués sa xiscladissa
vora el barranc dels Algadins!
 
Vora el barranc dels Algadins,
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres,
vora el barranc dels Algadins.
 
Vora el barranc dels Algadins,
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!
 
 
7)
 
Vora el barranc dels Algadins
 
Vicent Andrés Estellés
 
Vora el barranc dels Algadins
la teua veu encara es dreça,
i encara és una promesa
de regnes alts i de daurats matins.
Remors de palmes i de pins,
el vers més teu encara avança
i sosté encara l'esperança
vora el barranc dels Algadins.
 
Vora el barranc dels Algadins,
per a València es féu de dia.
Font i xiprer, allí naixia
un llarg amor sense confins:
una cançó que duia brins,
en tanta nit, de llums més clares.
I encara està com la deixares
vora el barranc dels Algadins!
 
Vora el barranc dels Algadins,
va ser més nostre el teu accent.
Versos i palmes mou el vent,
i el vent està ple de camins.
València porta sempre dins
la teua veu, feta llavor:
la teua veu, clara i millor,
vora el barranc dels Algadins.
 
Vora el barranc dels Algadins,
naix un futur ple de collites,
la brisa té el poder dels mites,
s'ompli d'alegres teuladins.
Sense saber-ho et duem dins;
el teu barranc ens creua el cor.
I creix la llum en branques d'or
vora el barranc dels Algadins!
 
ENDREÇA
 
Vora el barranc dels Algadins,
la teua veu més pura i clara
encara sona, vibra encara,
anomenant-nos nous camins:
camins de palmes i de pins,
i d'esperances i esgarranys,
un vell camí de pols i afanys,
vora el barranc dels Algadins!
 
8)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 120)

 

El català del carrer no ens pot fer de referent

 
Ramon Sangles i Moles
 
Gent nostra amb poc senderi, incloent-hi tota una volada d'escriptors i polítics (fa poc ho hem vist escrit en el diari defensant-ho), té la gosadia de dir: «S'ha d'escriure tal com es parla al carrer.» Però, ¿que no ho veieu, com s'arriba a parlar de malament al carrer, sobretot a Barcelona? Això són ganes de desnaturalitzar el català i fer-lo anar per l'estimball del patuès per així arribar un dia en què es digui que una llengua, tan embastardida, fa vergonya de parlar-la.

 

Llavors, ¿ha de ser per ventura la gent del carrer, han de ser els ignorants, els qui ens han d'ensenyar a parlar i a escriure bé? Els qui trossegen la llengua ens han de fer de professors? De cap manera! A Catalunya, ni tan sols un bon gruix de parlamentaris no poden ser un bon exemple de bona parla: escolteu-los i no us sabreu explicar com poden dur a sobre tanta incompetència lingüística, a diferència, per exemple, dels parlamentaris de qualsevol altra nació, on sovint la llengua usada en el Parlament és la que serveix de model estàndard i culte (a Itàlia, per exemple, la llengua del Parlament fa d'acadèmia de la llengua).

 

Als catalans solament ens és permès de dir: «Cal parlar bé; cal escriure bé.» I hem d'anar a pouar en bones fonts, escoltar gent que parli correctament, llegir bons escriptors, freqüentar conferències i debats culturals, invertir diners en un bon aprenentatge.

 

Això vol dir que, per a parlar i escriure amb correcció, els catalans hem de fer un esforç extra; vol dir que hem de tenir la disciplina de voler saber més bé la nostra llengua de com al carrer sol ser parlada; vol dir que no podem permetre'ns la llibertat de fer gaires filigranes i, per tant, vigilar que els nostres escrits no siguin gaire enrevessats ni gaire complicats, ans planers, fluids, directes. En aquest sentit, mirarem, doncs, primer de tot, d'escriure amb frases ben construïdes i ben organitzades, i no pas deixant missatges mig embastats o ambigus o incorrectes, ja que,

a més de ser entesos, hem de fer de mestres d'un públic multiforme i a vegades poc avesat a parlar bé o a llegir.

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net