InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 131 (divendres 15/03/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - fatxós
 
2) Eugeni S. Reig - fer batre la forana
 
3) Antoni Llull Martí - Com dimoni vos ho diria?
 
4) Salvador Pardo - Convivència
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (La preposició de)
 
6) Sal·lus Herrero i Gomar - Jornades sobre Josep Giner Marco a la Universitat
 
7) Jornada sobre Josep Giner i Marco 1912-2012 (fotos i enregistraments de l'acte)
 
8) Ramon Sangles i Moles - Unes normes ben seguides
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

fatxós

Que té mala fatxa, que té un aspecte ridícul perquè va vestit d’una manera estrafolària.

T’hauràs de comprar una altra jaqueta perquè eixa et ve requítica i estàs fatxós.

Conec la paraula del parlar d’Alcoi. L’he sentida moltes voltes a persones de la meua família.

 

En valencià també es diu:

La llengua estàndard sol emprar: filós

En castellà es diu: fachoso, fachudo

 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

fer batre la forana (a algú)

1)

Fer-li passar penes i treballs, fer que tinga maldecaps i preocupacions, crear-li problemes i complicacions, fer-lo patir, fer-li mala vida.

Esta xiqueta és un dimoni emplomat; em farà batre la forana.

2)

Excitar en l'ànim d'algú un viu sentiment d'indignació o d’enuig. Exasperar, irritar, fer perdre la paciència, la contenció, la calma, la tranquil·litat.

És que la teua germana em fa batre la forana, no puc evitar-ho.

Aquesta locució és d’ús habitual a Alcoi en les dues accepcions definides encara que actualment, per desgràcia, cada vegada s’usa més poc.

En el parlar genuí d’Alcoi, carregat d’al·lusions a la societat agrícola tradicional que ha sigut en la que hem viscut els valencians des del neolític fins ben entrat el segle xx, la forana és la mula que, en la batuda, pega voltes a l’era en el lloc que està més cap a fora, és a dir, en el lloc que està més allunyat del centre de l’era. Dir que a algú li fan batre la forana, és a dir, que fan que la forana bata, és equivalent a dir que li fan fer coses difícils, complicades, perquè la faena de la forana és més difícil, més esforçada, que la de les altres mules. La faena més còmoda de totes és, evidentment, la de la mula que està més a prop del centre de l’era perquè és la que ha de caminar més poc. Antigament, en tots els masos alcoians hi havien diverses mules per a fer les faenes agrícoles i la que feia de forana en la batuda sempre era la mateixa, un dels animals millors i més dòcils i el més ben ensinistrat de tots. En molta casos el nom que li posaven a l’animal era exactament eixe: Forana. Actualment ja no es bat en les eres i ja no s’usen mules per a les tasques agrícoles. Ara ja no hi han foranes. És molt probable que avui en dia, a Alcoi, no hi haja ni una sola persona que sàpia què és una forana. Però, malgrat això, la locució continua emprant-se i la paraula forana sobreviu fossilitzada en aquesta expressió, encara que tothom ignore el seu significat.

El Diccionari català-valencià-balear, en l’entrada forà, ens diu que una accepció de la paraula forana és: «Mula que en la batuda va més lluny del centre de l'era (Empordà, Alcoi)». I en l’entrada batre arreplega el refrany: «Fer batre ses foranes a algú: tenir-lo en un estat d'inferioritat, carregant-li les feines més feixugues o deixant-li els beneficis més magres (Mall.)».

Queda ben clar, doncs, que en altres llocs s’usa (o s’ha usat) la paraula forana amb el mateix significat que se li dóna (o se li donava) a Alcoi i que s’usen (o s’han usat) locucions iguals o molt paregudes a l’alcoiana amb significats molt semblants.

 

En valencià també es diu: 1) fer eixir els cabells blancs (o verds)
                                            2) fer desenquetar, fer parlar, traure de mare (o de polleguera)
La llengua estàndard sol emprar: 1)  fer sortir cabells blancs
                                                        2) fer bullir l’enteniment, fer sortir del fogó, treure de mare (o de polleguera, o del solc)
En castellà es diu: 1) poner el pelo blanco, volver loco
                                2) desquiciar, sacar de quicio (o de madre, o de sus casillas, o de tiento, o de tino), poner banderillas de fuego
 
NOTA 1: Les dues accepcions d’aquesta entrada estan molt acostades, tenen un camp semàntic comú bastant gran, però com també tenen algunes diferències de matís notables encara que petites, m’he estimat més posar-les per separat.
 
NOTA 2: Done les gràcies a Xavier Marí Tresserras per la seua ajuda.
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 295)
 
Com dimoni vos ho diria?
 
Antoni Llull Martí
 
En el llenguatge col·loquial mallorquí el dimoni forma part de moltes frases a les quals, amb la inclusió d’aquest popular personatge, se les dota, innocentment, de més expressivitat. De les rondaies arreplegades i reelaborades per mossèn Alcover, «En Jordi des Recó», he recollit els següents exemples:
 
Anar-se’n (alguna cosa) en el dimoni ‘fer-se malbé’; anc que el dimoni en pas!, que diu aquell qui està ben resolt a no fer allò que li demanen (significat semblant a anc que el dimoni se’n duga ses títeres); ballar-hi el dimoni de capoll ho diuen d’un conflicte mal de resoldre; i que hi ha bufat el dimoni, parlant d’un assumpte que es presentava bé i tot amb u, i sense esperar-s’ho, s’ha desbaratat. Com dimoni...reforça una interrogació; que du un dimoni a cada cabei es diu d’un al·lot molt entremaliat, i que és de s’escuma del dimoni d’una persona molt dolenta, d’aquelles a les quals sovint els ve una idea del dimoni o que sembla que tenen part amb el dimoni, i que el dimoni només les guanya a banyes, individus que potser han promès s’ànima an el dimoni. I d’on dimoni surten aquests? Idò entre les persones prou llestes però sense conviccions morals ni escrúpols, aquelles que són el reverend dimoni per saber què dimoni fan els altres, les quals també, solen sebre el dimoni on se colga. N’hi ha que estan tan malsofrits pel benestar dels altres que els se’n du el dimoni de ràbia o d’enveja, molts dels quals tenen sovint uns arrambatges del dimoni i passarien ses barres a cal dimoni a qualsevol que els fes la quantra, i potser mourien un rebumbori de cent mil dimonis sols perquè qualcú no els va per
les seves, persones de les que és convenient fugir-ne com el dimoni de la creu, perquè allà on són quasi sempre el dimoni hi para taverna.
 
No pretenc, amb aquests exemples, haver esgotat el tema. Possiblement el lector recordarà alguna altra dita que podríem afegir a aqueixes, perquè n’hi ha que són el dimoni per treure’s frases en les quals s’anomena el dimoni. Una cosa que no voldria amb això, és haver fet feina pel dimoni, perquè això és molt fotut. El dimoni qui ho aguant! Re-cent mil carrerons de carretades de dimonis cucarells!
 

4)
 
 
Convivència
 
 
Salvador Pardo
 
 
D’un temps ençà (i no només en la llengua nostrada) hi ha un fenomen que està contribuint, al costat de molts altres, a l’empobriment progressiu del valencià. Es tracta de la irrupció de termes que fan servir habitualment els polítics, els contertulians i, en general, els mitjans de comunicació, que es posen de moda i arraconen els que fins ara empràvem amb naturalitat, tal com si s’haguera produït un cansament del que era tradicional i volgueren modernitzar la llengua sense cap justificació, com no siga la d’estar al dia, la de no passar per antics.
 
Heus ací una mostra: ¿per què ja no se situa res, ni s’indica la situació de qualsevol indret? Només hi ha ubicar i ubicació. ¿Què s’ha fet del pla, en arquitectura i urbanisme, davant el plànol omnipresent? ¿Algú em posa nerviós? No, de cap manera, ara em posa dels nervis. ¿Què pot fer el modest valorar davant el mel·liflu posar en valor? ¿O eficaç contra eficient? (encara que no siguen el mateix) ¿Teniu gossos, gats o animals de companyia? Sigueu moderns, el que teniu són mascotes. Tot són esdeveniments, en perjudici dels simples actes, successos, festivals o espectacles.
 
¿Per què no poden conviure pacíficament totes aquestes solucions aparentment sinònimes i usar-ne una o altra segons els casos, i no bandejar-ne una fins a enervar-la i desprestigiar-la? Val a dir, que açò de la sinonímia és també una manera de parlar i de simplificar, i que l’existència de diccionaris de sinònims ens ha fet creure que n’hi ha, de sinònims.
 
En definitiva, tinguem criteri, destriem i no seguim mimèticament els antulls del mestretites de torn i abonem la riquesa i la varietat de la nostra llengua, més enllà del reduccionisme empobridor a què esta sotmesa dia rere dia.
 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
 
 
La preposició de
Pere Ortís

 

     Aquesta preposició és usada en molts casos indegudament i, en altres, suprimida quan cal fer-la. Cal dir-la sempre que convingui precisar un nom, donar-li èmfasi, o remarcar la qualitat d'un adjectiu, o també emfasitzar-lo. Ve sempre després d’un article indefinit que antecedeix un qualificatiu: Una de groga i una altra de vermella.

     El primer cas que diem és un vici general que existeix fins i tot en castellà ─”dicen de que hay que ahorrar” ─i el segon es dóna per mimetisme amb aquesta llengua. Veurem exemples dels dos vicis per separat.

     Usada indegudament:

     'Per tal de que', per Per tal que. L'avisen abans per tal que no es queixi.

     'A fi de que', per A fi que. Els el dóna a fi que marxin contents.

     'Tenir l'esperança de que', per Tenir l'esperança que. Tinc l'esperança que tornarà.

     'El fet de que', per El fet que. El fet que tu no vinguis amb mi em deixa fred.

     'Per por de que', per Per por que. No han vingut per por que els agafessin.

     'Adonar-se de que', per Adonar-se que. S'adonaren que havien errat el camí.

     'Voler dir de que', per Voler dir que. Vol dir que tot s'ha acabat.

     'Resultar de que', per Resultar que. Resulta que ara no hi ha aigua.

‘Diuen de que’, per Diuen que. O: Diu que.

En tots aquests casos la supressió de la preposició de resulta en elegància de la dicció.

  

  Suprimida quan cal dir-la:

     'M'ha donat una negra i una blanca', "Me ha dado una negra y otra blanca", per Me n'ha donat una de negra i una de blanca.

     'Resultat: un mort i un altre ferit', per ...un mort i un altre de ferit. I encara: ...un de mort i un altre de ferit.

     ─Dóna'm un llibre. ─’Llibre no tinc cap, però et donaré un àlbum', per ... ─De llibre no en tinc cap, però...

     'Quatre persones han estat ferides, una molt greu', per Quatre persones han estat ferides, una de molt greu.

      ─Han guanyat? ─’No, guanyar no han guanyat, però...', per No, de guanyar no han guanyat, però...

     'No ha dit res nou', per No ha dit res de nou.

     'N'han vingut dos que ho saben i un tercer que', per N'han vingut dos que ho saben i un altre que... (hauria de ser: Un de tercer).

     'Acabada la primera, cal esperar una segona', per Acabada la primera, cal esperar-ne una altra, (o: ...una altra, la segona).

     Voleu pa? ─’Pa, ja tenim; volem...', per De pa, ja en tenim; volem...

     'Més verdes en maduren', per De més verdes en maduren.

     'Ha caigut pluja, i pedra també n'ha caigut', per Ha caigut pluja, i de pedra també n'ha caigut.

     'Pa, no he portat', per De pa, no n'he portat.

     'Vi, no vull', per De vi, no en vull.

    Veterania no li falta', per D'experiència no li'n falta.

    'Bledes en farem demà', per De bledes en farem demà.

'Carrers n'hi ha molts', per De carrers n'hi ha molts.    

 'Això bé no li fa cap', per Això de bé no li'n fa cap.

    ‘Raons, prou que n’hi ha’, per De raons, prou que n’hi ha. 

   'Escolti un meticulós, un exigent i un embafador', per Escolteu-ne un de meticulós, un d'exigent i un d'embafador.

    'Han arribat unes quantes; et donem una sola...', per N'han arribat unes quantes; te'n donem una de sola... N’ha vingut un de     sol. No s’hi pot estar un de sol, aquí.

     Vull advertir que ara usen molt frases com aquesta: 'Li han donat dues opcions, i després una tercera'. Aquest 'tercera', en català no és correcte; en tot cas hauria de dir...'una de tercera', segons allò dit abans. Però el català ho diu així: ... i n'hi han donat una altra. Com que abans ja hem dit dues, se sap prou bé que aquesta altra que li donen és la tercera. També pot ser dit així: ... n'hi han donat una altra, la tercera, la quarta, la cinquena, segons s'escaigui, i així l'estil es fa més allargadet i elegant. Cal considerar que els numerals són també adjectius i, per tant, després de l’article indefinit, un, una, també han d’anar precedits de la preposició  de.

 

6)
 
Article publicat en EL PUNT AVUI dimarts 5 de març del 2013
 
 
Sal·lus Herrero i Gomar
 
L'1 de març d'enguany hi hagué a l'Aula Magna de la Universitat de València una jornada sobre Josep Giner i Marco (1912-2012). Desgràciadament no vaig arribar a primera hora i em vaig perdre la inauguració i les ponències d'Antoni Ferrando sobre “L'ideal idiomàtic de Josep Giner” i d'Emili Casanova “El paper de Josep Giner en l'obra de Coromines”. Espere llegir-les quan les publiquen.

Josep-Daniel Climent va fer una ponència sobre “Josep Giner i les Normes de Castelló”. Va remarcar la seua influència en l'aprovació de les Normes. Va assenyalar la demanda de disciplina que feia Giner als escriptors que havien de seguir les normes, acatar-les com si foren llei i oficialitat a la que aspirava per al valencià-català. Josep Giner no vol vèncer, sinó que pretén convèncer, si pot ser al màxim nombre de valencians. Pensa que en la normativització guanyen tots, sobretot els valencians en la unitat ortogràfica de la llengua valenciana i/o catalana. Perquè al Principat de Catalunya li tenen molta estima a la llengua, en canvi, al País Valencià la burgesia, les professions liberals i inclús la classe obrera i camperola de les grans ciutats, s'ha castellanitzat, cosa que Giner deplora i pensa que cal capgirar per recuperar el nostre català.

Des de molt prompte Giner proposa introduir el valencià-català a l'escola, com Carles Salvador (ja als anys 20 s'ha introduït al Principat) i pensa que Catalunya va endavant en aquesta qüestió (i d'altres) i la gent del País Valencià hem d'imitar els progressos del Principat en estima a la nostra llengua i en ensenyament del valencià a l'escola.

Junt a Gaetà Huget i Nicolau Primitiu, Josep Giner, el març de 1936 reivindiquen el valencià-català a l'escola valenciana, als instituts i a la universitat.

Les Normes de Castelló, aprovades el 1932, són un model de llengua viable per al País Valencià. En el procés de normativització ortogràfica i codificació de les regles gramaticals i lèxiques, Giner considera que la modalitat valenciana té dret a tindre una influència decisiva, —fins allà on siga possible— en la llengua sencera. No li hem de tindre por al valencià, al contrari. Rebuja el paper secundari i partia de la necessitat de sentir-nos orgullosos en ser valencians, en ser uns catalans dignes des del País Valencià, aspirants a l'hegemonia de la nació completa dels valencians que abarca tot el domini catalanoparlant. Proposava crear un organisme regulador tècnic a l'àmbit valencià coordinat amb l'IEC, tot i que Carles Salvador preferia parlar una secció valenciana de l'IEC.

Josep Giner fou, sens dubte el millor deixeble de Joan Coromines i de Pompeu Fabra al País Valencià. Referia Climent que una part important dels plantejament de Giner els havia incorporat l'AVL, tot i que anotava la necessitat de col·laboració i coordinació amb l'IEC, com fan totes les acadèmies de l'espanyol entre l'estat espanyol i Iberoamèrica, sense que ningú els ho impedisca, amb tots els suports polítics, materials, econòmics, institucionals i humans.

Josep Giner va influir decididament en el lexicògraf valencià Ferrer Pastor, Enric Valor, Sanchis Guarner, Vicent Llatas, Coromines i Guysol que el qualificà de “guia valencià” en els “Estudis de gramàtica històrica, 1993”. Em preguntar-li per què hi havia una manca de coneixement i de reconeixement al País Valencià d'un dels nostres millors filòlegs valencians, Josep Giner, Emili Casanova i Leonardo Giménez, van dir que era per culpa de Joan Fuster que el menystenia en algunes cartes a la seua Correspondència 4 perquè li resultava massa pesant quan anava per sa casa. Entenent, —només en part— una mica els ‘sentiments' d'Emili Casanova —perquè, incomprensiblement i errònia, el seu departament no va donar suport a un reconeixement per a Josep Giner— pense en quanta ommipotència se li dóna a Fuster, per a tot lo mal que passa al nostre país. I tan poc per a lo bo en tant que ha fet pel nostre País. Pobre Fuster que ha de carregar en tots los pecats de la valenciana gent i dels seus ‘deixebles' que, lògicament, fan el que els rota sense demanar-li cap opinió ni parer.

Però no es pot acusar el Fuster de tot el que passa al món. Posteriorment Vicent Franch va matisar que a més de la no massa bona opinió de Fuster sobre Giner, hi havia la seua personalitat, les manies persecutòries que li quedaren com a seqüeles de la guerra in-civil, etc. la cosa sembla més complexa.

Els amics, Antoni Bargues i Dindín Puig, alumnes de Lo Rat Penat i actualment membres del Micalet, van parlar de “Josep Giner, el nostre professor de Lo Rat Penat”. Bargues ens contà que el 1951, quan era molt jove, inicià les classes a Lo Rat Penat, on tots els professors eren partidaris de la unitat de la llengua, recordava a Josep Giner, amb una aparença de molt poca cosa però quan es posava a parlar de la llengua, de Fabra o de Coromines, en sabia un muntó. Va contar Antoni, que Giner deia que les diferències entre el valencià (català occidental) i el català (català oriental) eren modalitats de la mateixa llengua, i que les diferències o variants hi ha a totes les llengües, inclús dins de la modalitat valenciana. Per a exemplificar açò va contar un acudit graciós sobre els parlars valencians: hi havia un valencià de la ciutat de València que havia anat a Castelló s'estava ofegant a la platja de Castelló i un altre d'allà, un castellonenc, en compte de dir “que s'ofega, que s'ofega”, cridava per advertir els altres perquè el salvaren “que s'ofegue, que s'ofegue” i el que estava ofegant-se, pensant que el que volia era que s'ofegara, quan eixia de l'aigua cridava contra l'orellut: Malparit, què vols que m'ofegue! Bargues va transmetre l'estima i simpatia que li tenen a la nostra llengua des de fa molts anys els alumnes de Lo Rat Penat i es sentia orgullós d'haver sigut alumne d'aquesta associació Lo Rat Penat, en defensa de la germanor de Bacàvia (bacava) i tindre el diploma de mestre en gramàtica valenciana. Allà sempre ens deien que el valencià, el balear i el català era lo mateix, la mateixa llengua. I ens inculcaven l'estima pel país i per la nostra llengua, per tota sencera, sense fer-la bocins, ni dividir-la ni fragmentar-la.

Dindín Puig, nascuda a Benimodo, però ha viscut molt a València, deia que des de xicoteta estava acostumada a llegir el valencià-català-balear, des del Diccionari del Pare Fullana, o després el de Ferrer Pastor fins a “La minyonoria d'un infant”, que era una llibre de Mallorca. I —amb la sornegueria que donen els anys— va dir Dindín, més tard, quan em vaig fer major, em van haver de dir que allò que jo llegia i creia que era la mateixa llengua, ja no era la mateixa llengua, quan per a mi només hi ha una. Se'n recordava quan a Lo Rat Penat es va dir que tornava Don Manuel Sanchis Guarner a València del seu exili a Mallorca. Va anar molt a gust a Lo Rat Penat, l'única escola on no va fer mai fugina. I va explicar com Sanchis Guarner a la Universitat de València feia una diglòssia perfecta, quan estava a dalt del cadafal de l'escenari parlava en castellà i quan baixava pels passadissos de l'Aula Magna de la Universitat parlava en valencià. Normalment quan baixava i parlava en valencià, ja no tornava a pujar dalt de l'escenari per parlar sempre en valencià. Se'n recordava Didín que una vegada, estava llegint el diari Carles Salvador i va dir en veu alta: com, una altra vegada això del Levante espanyol? Que conservava la revista “Pàtria Nova” del 8 de juliol de 1915 (fa 98 anys), on hi havia un article reclamant “Volem l'Estatut”, perquè tots els funcionaris del País Valencià parlen en valencià. Josep Giner admirava molt a Joan Coromines i a Pompeu Fabra. I des de Lo Rat Penat ens deien: recorregueu tota la nostra terra, el Principat, les Illes i el País Valencià, i estimem del tot la llengua sencera i completa. I els bons alumnes així ho hem fet sempre. Des de ben joves fins ara que som ben grans.

Un dels moderadors va assenyalarr que hi havia jovent que quan li preguntaven quants idiomes sabien, posaven, de manera diferenciada per a fer més bulto: valencià, català i balear... Si posaren l'algerés, el de la Franja, el rossellonés, l'alacantí, el crevillentí, etc., podrien arribar a ser els millors poliglots del món amb una sola llengua, sense moure'ns de casa. Sens dubte un 'miracle' de la natura i de la gent de la nostra terreta.

 
7)
Jornada sobre Josep Giner i Marco 1912-2012
1 de març del 2013
Aula Magna de la Universitat de València. La Nau.
Organitzen: Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua.
 
 
FOTOS DE L'ACTE:
 
(La presentació -Ramon Ferrer i Antoni Ariño- i ponència d'Antoni Ferrando no es van poder gravar per problemes tècnics).
 
EMILI CASANOVA (presente J. A. López)
 
JOSEP DANIEL CLIMENT (presenta J. Lluís Doménech)
 
DIDÍN PUIG I ANTONI BARGUES (presenta Francesc Ferrer):
 
ABELARD SARAGOSSÀ (presenta: Àngel Calpe)
 
XAVIER FERRÉ (presenta Emili Casanova)
 
JORDI COLOMINA (presenta Vicent Gª. Perales)
 
VICENT PITARCH (presenta Verònica Cantó)
 
8)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 120)
 
Unes normes ben seguides
 
Ramon Sangles i Moles
 
En la conformació d’una llengua hi han intervingut infinitat de factors i hi han espremut el cervell milers de persones. És per això que, en qüestió de llengües, no s’hi juga. Totes han de ser màximament respectades i totes tenen el seu espai territorial, malauradament a vegades sotmès per la força de les armes a poders malèvols i destructors. És un crim que una llengua n’ofegui una altra, envaint-la, i és de màxima perversitat reprimir-la, arraconar-la o desitjar-ne la desaparició.
 
Les llengües són com els éssers vivents: evolucionen. I és necessari que evolucionin dins uns paràmetres inherents a la mateixa llengua, no pas per la pressió o la imitació d’una altra.
 
Evidentment, els gramàtics han de vetllar perquè tal evolució i posada al dia es mantinguin dins unes regles dites normes lingüístiques, que operen com a salut i salvaguarda de la llengua.
 
Doncs, molt bé: tothom qui escrigui en una determinada llengua s’ha d’atenir rigorosament a les seves normes i ha de vigilar de no fer invents estranys. I ja sabem que sovint hom, parlant, fa servir en la seva vida quotidiana o laboral un registre familiar o fins i tot tirant a vulgar, però escrivint ha d’usar el registre culte i normatiu.
 
I això ha de ser així perquè la llengua escrita té volada i és com la patent de la nostra cultura i identitat davant el món. Si ja entre els familiars i els amics convé que els nostres escrits siguin cultes i correctes, amb molta més raó ho han de ser els escrits d’abast nacional o internacional.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net