InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 792 (dijous 14/03/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
3) J. Leonardo Giménez - Paredó, paretó i barandat
 
4) Màrius Serra - Camalluents?
 
5) Núria Puyuelo - El perquè dels perquès
 
6) Francesc de P. Burguera - El valencià no es perdrà si volem
 
 
8) Josep Lluís Doménech i Zornoza - Recordant Josep Iborra, Josep Iborra íntim
 
9) Josep Maria Pasqual - Pere Codonyan
 
10) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 83).
 

265. Google, una empresa triomfadora nord-americana, ens està demostant que el català és rendible econòmicament.

 

Laia Martín i Marty

Catedràtica de Llengua Literatura Catalanes

 

 

2)

 

Article publicat en EL PUNT AVUI divendres 1 de març del 2013
 
 
Miquel Riera
 
El menyspreu cap a la llengua catalana que diàriament patim té una de les seves màximes expressions als supermercats, on milers de productes no solament no estan etiquetats en català –com seria raonable i lògic–, sinó que ho són en una llengua estrangera com el portuguès, a més del castellà, imposat des de sempre. Una situació que cada cop és més habitual i que les empreses justifiquen a partir del fet que conceben la península ibèrica com un sol mercat i també per una evident política de costos. El que obvien és que cometen un greuge que no s'admet a cap més altre estat europeu. O algú s'imagina no ja francesos, alemanys o italians, sinó eslovens, danesos o lituans, acceptant dia sí, dia també que els productes d'ús quotidià no estiguin etiquetats en la seva llengua? Francament, no. Per no parlar dels mateixos espanyols o dels portuguesos. Cap d'aquests europeus no acceptaria aquesta ofensa diària amb la tranquil·litat amb què ho fem els catalans. Una ofensa que, molt sovint, la practiquen empreses catalanes. I tant li fa que el govern hagi aprovat lleis afavorint l'etiquetatge en la nostra llengua, les grans companyies en passen olímpicament. Més si no s'hi senten obligades per un ampli rebuig ciutadà. El diner no vol problemes i si, per vendre, ha d'assumir el cost d'etiquetar en una llengua més, doncs ho farà. Per això, tot canviaria ràpidament amb un estat al darrere. Així ha quedat demostrat en països petits. Mentrestant, i com que som així de soques –per no dir una paraula més gruixuda– doncs continuarem aprenent, per força, i més, la llengua d'un país ben llunyà com és Portugal. Tant per tant ens ho podrien etiquetar en francès o en italià, llengües de països molt més propers a Catalunya! (Article publicat a Presència, número 2.140) de l'1 al 7 de març de 2013)
 
3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 1 de març del 2013
 
Paredó, paretó i barandat
 
J. Leonardo Giménez
 
Fa uns quants mesos vaig llegir, en una revista cultural, un article sobre la Transició que contenia la frase “Els ultres volien portar el cardenal Tarancón al paretó”. No per contemplar-lo, sinó, com tots sabem, per afusellar-lo. Però no, no era al “paretó”, precisament, perquè un lloc així no és massa adequat per a executar a ningú. Era al “paredó” on volien dur el bon cardenal valencià, un dels líders morals de la Transició democràtica. L’autora de l’escrit, per no posar allò que li semblava un castellanisme, tirà pel camí de la genuïnitat més “segura” i posà una paraula que no té exactament el significat del que volia dir, perquè un “paretó” és una ‘paret baixeta o muret, de poca alçària, que pot ser la tanca d’una propietat o tindre altres funcions o usos’. Per tant, la barbaritat que és afusellar a algú, probablement mai s’ha comés en un “paretó”, i sí, malauradament, davant d’un “paredó”. Víctor Iñúrria, arquitecte i expresident de la Federació Nacional de Pilota Valenciana, que a la seua condició de persona culta i gran professional, s’afig la de ser un gran coneixedor i conreador de la nostra llengua, diu que “paredó i “paretó són “dos mots cosins germans, però mai germans i molt menys bessons. Sobre el primer d’estos dos termes hi ha diverses accepcions, segons zones: pot ser una ‘paret de poca grossària, un mur en ruïnes’ o, en alguns indrets, ‘una paret alta de sosteniment d’un bancal, una calçada de bona alçària, les parets d’una séquia fonda’, etc. El pobre “paredó” té la macabra connotació afuselladora, però és un terme ben nostrat, i “pacífic”, encara que alguns diccionaris no l’arrepleguen, o donen definicions dispars, però, com diu l’amic Iñúrria, no s’han de confondre eixos derivats de “paret”. I a la ‘paret prima formada generalment per rajoles posades de cantell i que normalment no suporta cap pes’, li hem de recuperar el seu nom tradicional, que és “barandat”, i també “envà”. A eixa construcció se li ha colat el “tabic”, procedent del castellà “tabique”. Trobe complicat eradicar l’ús d’eixa forma, que s’ha integrat majoritàriament en la parla col·loquial, de fet ja la van arreplegar Alcover i Moll en el DCVB, encara que amb la marca de castellanisme, i també algun altre diccionari, però no abandonem i potenciem el genuí “barandat”.
 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 1 de març del 2013
 
 
Motacions
 
Camalluents?
 
per Màrius Serra
 
Fa uns mesos vaig dedicar una d’aquestes motacions a un terme sensacional per anomenar els barcelonins que vaig trobar viu a Aiguafreda. Res de pixapins o camacos. Resulta que els locals anomenen esquenafreds els estiuejants barcelonins perquè quan es fa fosc i refresca de seguida corren a buscar un jerseiet. A més, no se’l posen ben posat, sinó que se’l pengen a les espatlles com si fos un xal, amb les mànigues pengim penjam o entrellaçades per davant i el tronc del jersei escalfant l’esquena. D’aquí, els esquenafreds d’Aiguafreda. El terme em va recordar un costum que els indígenes de Matadepera practicaven amb els qui gosàvem estiuejar-hi: portar-nos de nit al bosc a caçar la xibeca. Quan ens tenien ben entabanats a la recera d’aus nocturnes ens llançaven una galleda d’aigua (freda) pel cap. Però a Matadepera mai no van inventar cap mot per anomenar els estiuejants, més enllà d’adaptar el castellanisme de veranejant. En canvi a Castellterçol sí. A la pàtria d’Enric Prat de la Riba es fixen en les extremitats inferiors dels barcelonins i ens anomenen camalluents. Com que els (i les) estiuejants capitalins van ser els primers de lluir cuixa passejant pel poble amb calça curta, els castellterçolencs es van fixar que lluien morenor amb les cames ben untades de Nivea (que era la crema solar de l’època). I d’aquí, aquest esplèndid apel·latiu compost de camalluents que s’afegeix als ja rebuts de pixapins i esquenafreds.
 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 22 de febrer del 2013
 
El perquè dels perquès

Núria Puyuelo

 

En català tenim tres perquès diferents: perquè, per què i per a què. Què els diferencia? La forma perquè s’utilitza per expressar la causa d’una acció: “Ho hem fet perquè n’estàvem convençuts.” En aquest cas, perquè equival a ja que i la frase introduïda porta el verb en indicatiu. També es fa servir per indicar una finalitat: “Li regalarem una agenda perquè no es despisti.” Llavors, perquè equival a a fi que, amb la finalitat que, i l’oració que en resulta du el verb en subjuntiu. També s’escriu junt quan fa la funció de substantiu i, per tant, l’introduïm amb l’article. Un exemple seria la novel·la de Quim Monzó El perquè de tot plegat o la frase “No et sabria dir el perquè”. Com qualsevol altre nom, també es pot fer servir en plural: “Vull saber els perquès de la decisió.”

Per què separat s’usa en frases interrogatives, tant si són directes (“Per què ho dius?”) o indirectes (“No sap per què ho diu”). En aquests exemples, per què equival a per quina raó. També s’escriu separat quan fa de pronom relatiu, és a dir, quan el podem substituir per pel qual, per la qual, pels quals o per les quals. Seria el cas de la frase “no vol explicar els motius per què (o ‘pels quals’) l’han acomiadat”.

Finalment, la forma per a què és sinònima de per a quina finalitat o per a quina cosa. Es tracta de la suma de la preposició per a més l’interrogatiu què. Un exemple seria la pregunta “per a què vols el cotxe aquest cap de setmana?” o la frase “no sabem per a què volen fer servir aquelles cadires”.

I per acabar cal recordar que les expressions com perquè i com per són incorrectes en català i s’han de construir sense l’adverbi com. Per tant, haurem de dir: “És massa important perquè (i no ‘com perquè’) se’l menystingui” i “Estic massa cansat per (i no ‘com per’) venir a jugar amb vosaltres”.
 
Sabíeu que…
 
La locució “degut a” és incorrecta en català quan significa “a causa de”. Cal substituir-la per altres fórmules com ara “perquè”, “per culpa de”, “a causa de” i “gràcies a”. Per exemple, la frase “Va arribar tard *degut al mal temps” la podríem corregir per “Va arribar tard per culpa del mal temps”. La paraula degut, però, sí que és correcta com a participi del verb deure.
 
 
6)
 
Article publicat en el diari Levante-EMV dilluns 4 de març del 2013
 
 
Francesc de P. Burguera
 
El professor Vicent Pasqual ha tingut un paper important en la introducció de la llengua valenciana en les escoles valencianes en els últims trenta anys i en el procés modernitzador de l´ensenyament. Així comença l´entrevista que Paco Cerdà presentà en aquestes pàgines del Levante-EMV el passat dia 1 de març. Era al col.legi Francesc Ribalta d´Algemesí, al princip, dels anys setanta –encara vivía Franco- quan el professor Vicent Pasqual començà amb els xiquets de 6é, 7é i 8é d´EGB a fer una hora setmanal de valencià. Segons ell deia, ensenyar-ho tot en castellà no tenia cap sentit. Implantar l´aprenentatge del valencià, no va ser cap heroicitat, tot ho van agafar bé.

A hores d´ara, el profesor Pasqual ens diu que la situació és curiosa. Els pares i la societat mantenen el valencià més viu que mai. I a nivell tècnic les propostes que estan fent els sectors de la renovació pedagógica com Escola Valenciana son propostes avançadíssimes. Però, la senyora Administració valenciana que ens governa, està decidida a acabar amb tot això i sincerament, és l´unic punt negatiu que en aquest moment es veu, segons ens diu el profesor Pasqual.

Que hagen de ser els pares dels centres els qui li demanen a l´Adminstració que volen ensenyament per als seus fills, que l´Admnistració es negue, que tinguen que dur-ho al jutjat i que el juttge els done la raó als pares és una contradicció increïble. Les polítiques lingüístiques es fan des del poder, però ací les hem de fer des de baix. Aixó vol dir que la societat està ben viva i que vol el valencià. Però l´Administració, el Consell, no. En aquest moment, el problema no és la demanda de valencià, el problema es l´oferta, diu el profesor Pascual. El vertader problema, però, son els polítics que ens governen.

I també, uns grupets que han eixit en el Cap i Casal, que estan tractant d´enganyar als ciutadans cridant que la llengua que s´ensenya a les escoles no és el valencià sinó el català. Saben que això no és veritat, si més no els que durant la transició es tragueren això de «l´anicatalanisme» pera que la dreta, que havia perdut les primeres eleccions democràtiques, poguera tindre un argument per portar a la campanya següent: «Els catalans estaven furtant-nos ho tot. Fins la llengua. I amb la col.laboració dels valencians ´catalanistes´». Aquesta gent dels grupets del Cap i Casal, estan menyspreant l´Escola Valenciana i i les seues trobades que fan tots els anys per comarques. I ara l´an agafat, també, a l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. No volen aceptar que la nostra és llengua comuna, amb els catalans i també els balears.

El professor Pasqual, però, diu en la seua entrevista que ara «tenim les armes més esmolades, sabem moltíssim sobre educació plurilingüe i com ensenyar llengües». El que nesecitem ara és posar-nos al nostre lloc i que la societat ens acompanye i res més. Perquè l´Administració ja ha demostrat que és sorda davant les nostres exigències. Hem de donar suport a Escola Valenciana i demés centres de l´ensenyament de la nostra llengua. El valencià és el senyal més important de la nostra identitat.
 
 
7)
 
Publicat en tribuna.cat dijous 28 de febrer del 2013
 
 
Si tots els pobles del món defensen la seva llengua, Catalunya també ho fa. I ho ha de fer avui [...] perquè demà, en la Catalunya independent, la llengua haurà de continuar essent pal de paller de la nació".
 
El filòsof Josep Maria Terricabras ha recordat que el 21 de febrer passat es va celebrar el Dia Internacional de la Llengua pròpia i ha defensat la utilitat de la diversitat lingüística: "És convenient de preservar. Perquè cada vegada que es perd una llengua [...] es perd una comunitat, [...] una manera singular de mirar cap al món i de parlar-ne, una manera de parlar, una manera d'entendre's els parlants a si mateixos".

A l'article La llengua i la nació Terricabras hi ha dit que la pèrdua d'una llengua "no és –encara que de vegades es digui– semblant" a la pèrdua d'una espècie vegetal o animal, "sinó que és molt més: de fet, és la pèrdua d'un univers" i ha sentenciat que "no hi pot haver autèntica llibertat d'expressió si no existeix la possibilitat d'expressar-se en la llengua pròpia". "Repetim-ho tantes vegades com calgui ─ha insistit─: una llengua no és només un mitjà de comunicació. [...] Cada llengua té particularitats insubstituïbles, que cada llengua [...] és també el medi en el qual viuen, creixen i s'alimenten espiritualment els ciutadans".

L'autor de l'article ha defensat que "cada agressió" a la llengua és vista per nosaltres "com una agressió a la nació" perquè la nació "no és una entitat jurídica sinó una realitat històrica i emocional": "Es pertany a la nació tant per naixement com per adopció. [...] Si tots els pobles del món defensen la seva llengua, Catalunya també ho fa. I ho ha de fer avui amb la mateixa dignitat i força amb què ho ha fet sempre".
 
8)
 
Article publicat en EL PUNT AVUI dilluns 25 de febrer del 2013
 
 
Josep Lluís Doménech i Zornoza

El dia 24 de febrer del 2011 va morir Josep Iborra. Ara ha fet 2 anys. Dos anys, ja. ¡Com passa el temps!

Alguna cosa s'ha parlat de la seua obra literària, del seu treball com a narrador, com a crític literari, com a professor (catedràtic de Filosofia), dels seus títols (Llicenciat en Dret, Llicenciat en Filosofia i Lletres, Doctor en Filologia), però poc s'ha dit de la seua vida personal, tant en l'esfera més íntima, de la seua vida amb família, amb els seus amics, amb els seus alumnes, amb els seus col·legues... amb tothom. La recent publicació, de Publicacions de la Universitat de València, Humanisme i nacionalisme en l'obra de Joan Fuster, de l'autor que estem comentant, comença a fer justícia a l'home que, calladament, millor coneixia l'obra de l'escriptor de Sueca. El que ocorre és que si Josep Lluís Bausset i Císcar era definit pel mateix Fuster com a l'home subterrani, n'estem segurs que Iborra encara era més desconegut en certs cercles. El seu caràcter reservat, callat, prudent... no reflectia el que, a poc a poc, pas a pas, dia a dia, anava fent.

El 26 d'abril del 1999, ens entrevistàrem ell i jo a sa casa, com era habitual cada cert temps. Estava jo molt interessat per la temàtica de la narrativa curta en valencià. Havia llegit amb fruïció Paraules i prou (Bromera, 1995). Tenia uns dubtes. Li vaig portar un exemplar del seu llibre. Li vaig preguntar tot un ventall de qüestions. Em donà unes bones respostes, a la seua manera. Em donà una més de les seues lliçons paripatètiques i em dedicà el llibre (”Per a Josep Lluís Doménech, amb l'orgull d'haver-lo tingut com a alumne. Una cordial abraçada. Josep Iborra. València, 26 d'abril 1999”). I és que realment, per a mi va ser una experiència inoblidable l'haver sigut alumne directe de “Don José” —com li déiem—, en la década dels anys seixanta del segle passat. En esta ocasió, a més de dir-li que qui se sentia orgullós i satisfet era jo, em va dir que, per favor, que ja que som els dos adults, que no li parlara de vosté. “Som col·legues i amics·. “I com vol que li diga? De tu, Pepe o Iborra, com vulgues. Joana traçava un somriure, amb complicitat. ¡Ja veus! ¡Com canvien les coses!

L'autor de la Trinxera literària, autèntica peça de museu del que va significar per als escriptors de la nostra llengua en uns anys difícils, potser més difícils que els d'ara, que ja és dir, em va rebre més dies, habitualment en sa casa de València o en la de Navaixes. En una ocasió, acompanyat de la meua esposa, Pilar, ens entrevistàrem de nou. Li vaig poder regalar algunes de les petites obres que havia publicat darrerament. Va fer un café —no en sabia fer més d'un a l'hora— i em va dedicar amb molta estima i interés un dels seus darrers llibres publicats (Breviaris d'un bizantí, premi literari Ciutat de Tarragona del 2006. Arola Edicions). En esta ocasió, eixa obra que servix de llibre de capçalera de la meua esposa era dedicada als dos. La dedicatòria és molt afable (”Per a Pilar i Josep Lluís Doménech, tan afectuosos sempre, recreant anys d'Alberic i continuant amb una amistat que m'estime. Desitjant-los el millor. Josep Iborra. València, 3 de febrer del 2011”). Em va dir que volia que assistira amb ell a la seua tertúlia, que en telefonaria en 8 o deu dies. Ja no ho va fer. Al cap d'uns dies, una veu familiar em comunicava que havia patit un atac i que havia estat ingressat en la UCI. Poc després moria el meu admirat professor i més admirada persona. El coherent humanista del segle XXI deixava la seua obra com a testimoni, i el seu record, per a totes les generacions posteriors. El millor que podem fer és recordar-lo com el que va ser, un home culte, coherent, humil, sobretot això, humil i senzill, un home total. I llegir-lo i difondre la seua intensa obra, una mica esparsa, però completíssima.

“Passa la vida com un alé, com un anhel”

Josep Iborra (Breviari d'un bizantí)

 
9)
 
Josep Maria Pasqual

Llegim en una informació publicada la setmana passada per aquest diari que la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) prescindirà d'alguns col·laboradors, entre els quals Pere Codonyan, el nostre home a Perpinyà. Quin error tan gravíssim!

Conec professionalment Codonyan des de fa més de trenta anys i sempre l'he considerat un mestre del periodisme, tant pel vastíssim coneixement del territori que cobreix (la Catalunya del Nord) com per la capacitat d'adaptar-se a totes les necessitats tècniques dels mitjans pels quals ha treballat –des de quan havia d'agafar el cotxe per desplaçar-se de Girona a Perpinyà per cobrir una informació que després es convertia en 30 línies de text que calia enviar per fax, fins als talls de veu en directe per les ràdios i els platós i les cròniques especials per a la televisió digital–. Codonyan sempre ha estat disponible, al costat de mitjans precaris com el setmanari El Temps de la primera època i mitjans més presumptuosos com ara Catalunya Ràdio i TV3. Mai no ha tingut un “no” i moltes vegades, a canvi de res o de retribucions miserables.

Però, més enllà de la seva professionalitat indiscutible, Codonyan ha estat sempre un home de país i una aposta estratègica en un país que, mediàticament, cada vegada més se circumscriu a Barcelona i la seva àrea d'influència i ignora la resta. De poca cosa haurà servit el mestratge del professor Josep Gifreu sobre “l'espai de comunicació nacional” i nul·la credibilitat tindrà l'aposta del govern d'Artur Mas sobre la creació d'estructures d'estat si, tal com sembla, es prescindeix de Pere Codonyan. Certament, la Catalunya del Nord és un territori de frontera en la catalafonia i un fragment de mapa ja pràcticament invisible en l'imaginari dels Països Catalans, però, quin sentit té fer tanta propaganda de corredors mediterranis i alhora desmuntar l'única antena que ens permetia ser un mercat informat a banda i banda del Pirineu?

Si en aquest segle XXI encara mantenim un fil roig que ens uneix els catalans del sud amb els del nord, aquest es diu Pere Codonyan. La funció d'aquest periodista no més ha anat sempre molt més enllà de l'estricta funció periodística, que també, sinó que ha estat la funció d'enllaç i corretja de transmissió en els àmbits cultural, social i econòmic entre les dues Catalunyes: la funció de vertebrador nacional. Si volen retallar Codonyan de TV3, que el retallin, però que a Pere Codonyan el facin ambaixador vitalici de Catalunya a Perpinyà. Ni així compensarien a aquest bon home tot el que ell ha regalat al país.

 
10)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - fatxós
 
2) Eugeni S. Reig - fer batre la forana
 
3) Antoni Llull Martí - Com dimoni vos ho diria?
 
4) Salvador Pardo - Convivència
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (La preposició de)
 
6) Sal·lus Herrero i Gomar - Jornades sobre Josep Giner Marco a la Universitat
 
7) Jornada sobre Josep Giner i Marco 1912-2012 (fotos i enregistraments de l'acte)
 
8) Ramon Sangles i Moles - Unes normes ben seguides
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça electrònica on voleu rebre’l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací