InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 129 (divendres 01/03/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - estisorada
 
2) Eugeni S. Reig - estisorar
 
3) Antoni Llull Martí - Llums a l’escenari
 
4) Pau Vidal - Xacra
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Els pronoms adverbials en i hi)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Josep Daniel Climent - Nicolau Primitiu Gómez, la fermesa d’uns ideals
 
8) Jaume Corbera - Joan Veny, romanista
 
9) Quim Gibert - El brogit de la Franja
 
12) Ramon Sangles i Moles - Calen dosis de passió
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

estisorada

1)

Tall fet amb unes estisores.

Açò no hi ha manera de desfer-ho, fill meu. No et calfes més el cap, pega-li dos estisorades i au.

2)

Acte d’estisorar el raïm de taula netejant-lo de grans indesitjables després de fer la verema i abans de portar-lo al mercat.

L’escriptor Jordi Valor i Serra usa aquest substantiu en la segona accepció, que no l’arrepleguen els diccionaris però és d’us habitual en el parlar de la Marina. En la narració Claudina va a estisorar podem llegir:

Estant una vetllada calorosa de darreries d’agost sota la pèrgola de can Romuald, arribaren dues noietes de la vila en recerca d’alguna minyona del servei que pugueren passar-se’n per a deixar-la anar amb elles a l’estisorada del raïm, car una xica de les de la colla havia caigut malalta de febres i l’exportador els havia promés que si li trobaven substituta li pagaria cinc pessetes més de jornal. I elles venien per la Cecília, si és que la senyora li ho permetia, perquè el darrer any havia anat amb elles.

I més avant trobem:

Dins d’ella berenaren, servint-los d’aixopluc la grandiosa volta, i després s’iniciaren les cançons de l’estisorada.

I una mica més avant:

Els dies de l’estisorada de Clareta passaren ràpids. Les companyones de feina seguien passant per ella a la matinada com ho feien amb Claudina, i vuit dies després el peu d’aquesta ja podia apuntalar ajudant-se amb un gaiatet usat en altre temps per l’àvia de Clareta.

 

En valencià també es diu: 1) tisorada
                                           2) neteja del raïm
La llengua estàndard sol emprar: 1) tisorada
                                                      2) neteja del raïm
En castellà es diu: 1) tijeretazo
                              2) limpieza de la uva
 
NOTA: Els texts de Jordi Valor i Serra de la narració Claudina va a estisorar que he posat com a exemple podem trobar-los en Narracions alacantines de Muntanya i Voramar (Editorial Sicània, València, 1959, pàgines 139, 154 i 159).
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

estisorar

Eliminar dels penjolls de raïm destinats a consum de taula els grans podrits, esclafats o excessivament verds. Aquesta tasca de neteja es fa una volta que s’ha acabat la verema i abans de dur el raïm al mercat.

El verb estisorar, amb el significat especificat, és d’ús habitual en el parlar de la Marina. L’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra, que va viure díhuit anys a Benissa (la Marina Alta), usa aquest verb en la seua obra literària. Podem trobar-lo diverses vegades en la seua narració Claudina va a estisorar, que forma part del llibre Narracions alacantines de Muntanya i Voramar (Editorial Sicània, València, 1959).

L’any 1975 l’editorial L’Estel va publicar el llibre De la Muntanya i de Vora Mar, subtitulat Estampes d’Alcoi i de la Marina. En aquest llibre s’arrepleguen algunes de les narracions curtes contingudes en les obres de Jordi Valor i Serra Històries Casolanes i Narracions alacantines de Muntanya i Voramar, però no totes. La selecció la va fer Manuel Sanchis Guarner, el qual, d’acord amb Jordi Valor, va retocar tots els texts que es publicaren en aquest llibre. Fins i tot va canviar o modificar els títols d’alguns contes. En alguns casos, com en La sirena de l’Illa de Benidorm (La sirena de l’Illa) o L’estisorada del raïm a Benissa (Claudina va a estisorar), els retocs són tan importants que més aïna caldria dir que la narració va ser redactada de bell nou. Açò ho féu Sanchis per tal d’adaptar l’obra de Jordi Valor –també ho va fer amb obres d’altres autors– al model lingüístic normatiu que ell considerava aleshores que s’havia d’emprar en el valencià literari. En l’adaptació de Sanchis desapareixen pràcticament tots els castellanismes –encara que no tots–els quals són substituïts per les paraules o expressions equivalents pròpies de la nostra llengua, les formes cultes pròpies del català central que va escriure Jordi Valor en els seus texts literaris, com ara esbarzer, esmorzar, feina, gessamí, gripau, noi, pagés, pubill, sota, tarda o vetlla són sistemàticament substituïdes per les variants valencianes equivalents albarzer, almorzar, faena, gesmil, ranoc, xic, maser, povil, davall, vesprada o vetla, però en canvi les formes valencianes usades per Jordi Valor, fins i tot les que són exclusives del valencià nord-meridional, són respectades per Sanchis.

A continuació reproduïsc diversos fragments de la narració Claudina va a estisorar a on apareix el verb que estudiem. Si el mateix fragment apareix també en L’estisorada del raïm a Benissa (l’adaptació de Sanchis), el pose  continuació.

 

“Als tres dies d’anar a estisorar amb la colla de n’Alfred Gómeç s’havia vist atacada per unes gelors i calfreds que el metge, don Romuald mateix, havia diagnosticat com a febres malteses [...]” (NA p140) –– Me’n vaig a estisorar amb aquestes noies.” (NA p140) / Me’n vaig a estisorar amb estes xiques.” (MV p165) –– “Ja saps que hem estat vàries vegades en els tenderols on estisoren en nostres excursions a la mar.” (NA p140) / “En les nostres excursions a voramar ens hem aturat diverses vegades en els tenderols on estisoren” (MV p165) –– “Puc trencar la monotonia d’aquesta vida còmoda i practicar amb optimisme i amb faisó esportiva aquesta tarea d’estisorar raïm amb les demés noies d’aquest poble.” (NA p141) / “Per a mi serà com un deport estisorar raïm amb les fadrines benisseres.” (MV p166) –– “Claudina trobà molt fàcil i agradívol el quefer i a l’hora del dinar ja es podia dir que sabia estisorar com la primera d’elles.” (NA p144) / “Claudina s’acostumà prompte a la faena i a migdia estisorava ja tan bé com la millor estisoradora.” (MV p167) –– Una vegada, estant estisorant sota el tenderol de la partida de Pedramala, vegé Claudina arribar al lloc del seu treball un fraret franciscà a qui tots reberen amb gran simpatia.” (NA p146) / “Un dels dies, mentre que estisorava al sopluig del tenderol de la partida de Pedramala…” (MV p168) –– “Una joveneta, Candideta Martineç, filla d’un mestre d’escola, que estisorava al costat de Claudina, proposà decidida al frare [...]” (NA p150) / “Una joveneta, Càndida Martínez, filla d’un dels mestres d’escola, que també estisorava al costat de Claudina, proposà decidida [...]” (MV p169) –– “Amb tan gran èxit que no sols acudiren a ella les joves que estisoraven aquell dia, sinó algunes altres que s’afegiren, entre elles Clareta, la filla del metge Crespo i amiga de Claudina.” (NA p151) –– “El que més sentia Claudina era els dies d’estisorar que perdria, que recaurien en minva econòmica per a la pobra Remeiets, malalta de febres.” (NA p159) –– “El que més sentia Claudina eren els jornals d’estisorar que perdria, que significarien una minva econòmica per a la pobra Remeiets, malalta de febres.” (MV p175) –– “[...] i en arribar l’hora d’anar-se’n Claudina i quedar-se Clareta tota sola a casa, se trobà tan trista i desconhortada que els digué a sos pares que volia seguir anant a estisorar amb l’amiga…” (NA p160) –– “[...] no pas sacrificada -perquè ara m’he convençut que es passa millor estisorant en grata companyia que no avorrint-se en l’ociositat…” (NA p160) –– “Quan la teua malaltia t’impedí seguir estisorant, algú ocupà el teu lloc i arribà miraculosament a la fi de la campanya: aquestes pessetes són les cobrades en el dia d’ahir. La Puríssima Xiqueta te les envia.” (NA p163) –– “I si et pregunten per què has trigat tant en portar-los-ho, dius que algú seia en eixa cadira i algú estisorava amb eixes estisores.” (NA p167)

 

En valencià també es diu: netejar el raïm
La llengua estàndard sol emprar: netejar el raïm
En castellà es diu: limpiar la uva
 
NOTA: NA = Narracions alacantines de Muntanya i Voramar (Editorial Sicània, Valencia, 1959)
            MV = De la Muntanya i de Vora Mar (Editorial L’Estel, València, 1975)
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 293)
 
Llums a l’escenari
 
Antoni Llull Martí
 
Els escenaris dels teatres, quan encara no hi havia llum elèctrica ni de gas, s’il·luminaven amb espelmes. L’any 1816, l’enginyer escocès Thomas Drummond inventà la «llum de calci», també anomenada «llum Drummond» produïda per l’acció d’una flama oxhídrica damunt una peça de calci, acció que produïa una llum molt viva. Una vintena d’anys més tard, qualcú va tenir la idea d’utilitzar aquests potents focus de llum per a il·luminar els escenaris, cosa que causà sensació, fins que foren substituïts pels llums elèctrics d’arc. En anglès es deia a aquest tipus de llum, i d’il·luminació, limelight (literalment, ‘llum de calç») i més d’un segle després d’haver deixat d’usar-se, als Estats Units d’Amèrica és encara com es denomina la il·luminació d’un escenari.
 
Una pel·lícula molt famosa de Charles Chaplin, produïda l’any 1952, és Limelight. Tracta d’un vell clown alcohòlic que ha acabat actuant pels carrers i d’una ballarina que ha quedat paralítica per una causa psíquica, a la qual ell salva d’un intent de suïcidi i la protegeix. Recobrada la capacitat de ballar, i assolit l’èxit, es canvien els papers, i ella aconsegueix de dur-lo altre pic a actuar al teatre. Tornar a trobar-se sota els llums del teatre era el seu més vehement desig, i al final, mor d’un atac de cor, a un costat de l’escenari fora de la vista del públic, amb el consol de contemplar com ella actua meravellosament sota els focus. El film fou projectat a Espanya amb el nom de Candilejas, que no és exactament l’equivalent de limelight. El nom castellà es refereix a la bateria de llums a nivell del sòl de la part de davant del prosceni, i és que probablement en aquesta llengua haguessin dit d’un actor apartat de l’escenari, que el seu màxim desig era trobar-se altre pic davant les candilejas. En castellà també li diuen bateria, con en la nostra llengua, i en anglès, footlights, en alemany Fusslampenleuchten, i en portuguès gambiarra, però també luzes da ribalta. La pel·lícula esmentada fou presentada en francès amb el títol de Les feux de la rampe, en italià pel de Luci della ribalta, en portuguès, Luzes da ribalta i en alemany, Rampenlicht, noms amb què es designen aqueixes fileres de llums, i que, com ja he dit, no corresponen del tot a Limelight.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 164)
 
 
Xacra
 
Pau Vidal
 
 

Si et claven de peus i mans a la creu téns molts números per quedar nafrat per sempre més, però hi ha altres modalitats menys sofisticades: un trenc al cap, una esgarrinxada al genoll, un trau, un xiribec... Tot són nafres. En canvi, les xacres costen molt més, perquè són deixies dels anys i les malalties. No en va xacra prové del verb àrab saka, que significa ‘queixar-se’. Ostentar quatre estigmes i dues cicatrius està a l’abast de qualsevol, per exemple si ets un conductor impacient, però arribar a vell xacrós té molt més mèrit: de fet, demana molta paciència.

 

«I ran de terra sentiràs la xacra d’una vellesa de passeigs i bancs. No mostris ara ta nuesa sacra, dels primers núvols entre els esvorancs» (Miquel Dolç, Ofrena de sonets, 1946).

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
 
 
Els pronoms adverbials en i hi

 

Pere Ortís

 

                                                      

     Aquests pronoms, també coneguts com adverbis pronominals, són una part substancial i molt delicada de la llengua catalana, i avui han esdevingut objecte d'una negligència i un maltractament públics que fan pena de sentir. El català nat, o aquell que n'ha adquirit la veritable naturalesa, són distingits per l'ús espontani i exacte que fan d'aquests pronoms; cal haver nascut amb ells, de va debò, i si no el seu ús adquirit es fa dificilíssim  ─i en molts casos impossible.

     I quina fóra la raó perquè els suprimeixin? Doncs els suprimeixen pel simple fet que el castellà no els té. El català, pensat en castellà, dóna per resultat aquest nyap, una lletja, lletja mutilació de la nostra llengua.

     La realitat amarga és que una immensa multitud del jovent català ja no els practica, els desconeix. Aquests pronoms s'han perdut del tot en àrees extenses de Barcelona i de la seva rodalia, i en altres comarques de Catalunya estan també en perill d'extinció. Fins alguns intel×lectuals i molts homes públics sorprenen perquè els han perdut totalment en el seu ús quotidià. El mal és ample, profund i ja potser irreparable. És un veritable càncer del català modern, el mal pitjor que la llengua castellana hagi fet mai a la catalana. I aquí ve a tomb de demanar: ¿Aquests professionals que es mengen els adverbis pronominals quan parlen en català, també se'ls mengen quan parlen en francès, italià o anglès? És ben interessant de saber-ho.

     Diguem-ho clar ─i sentim força haver de dir-ho, però la llengua és primer─ aquest mal infecta molts dels locutors dels nostres mitjans de comunicació, fins al punt que cal dir, per aquest i altres vicis constants que no corregeixen mai, que la llengua que ens parlen no és fidedigna i no la podem prendre per model. I uns mitjans de comunicació que serveixen una llengua mal parlada i sense respecte al públic català esdevenen instruments de deformació de la llengua. Que és tot el contrari d'allò que han de ser.  Insisteixo que estimo molt els nostres mitjans de comunicació i això em sento obligat a dir-ho pel bé de la llengua i pel bé d’ells mateixos, els quals també respecto i estimo sincerament.  No voldria pas que els interessats s’ho prenguessin malament.

     Seguint la línia de fins ara, citarem casos concrets i la seva esmena. La teoria és difícil, subtil i, com dic, cal haver nascut amb aquests adverbis pronominals als ossos. Amb tot, diguem que aquests pronoms han de substituir el substantiu mencionat abans en l'oració gramatical ─o el nom suposat abans en l'oració gramatical─; aquest darrer cas seria, per exemple, El Pere en fa una de les seves, on en es refereix a les que el Pere sol fer, bèsties o bones, ni que no hi siguin especificades. Fixem-nos que el català no deixa un verb sense complement, sigui aquest nom o pronom; allò que el castellà deixa implícit en el verb, el català ho explicita amb un pronom. Castellà: "Rosa tiene talento y Carmen no tiene"; 'Rosa té talent i Carme no té', per Na Rosa té talent i na Carme no en té. Bé que la millor teoria és la constància de l'interessat a fixar-se com ho diuen els qui parlen bé i tenir-ho en ment sempre que enraona o escriu.

     Heus-en ací alguns exemples. Primer pel que fa al pronom en:

     'El Pirineu té un metre de neu; el Montseny té mig', per El Pirineu té un metre de neu; el Montseny en té mig.

     'Hem tingut calamarsa i tempestes i València ha estat afectada', per Hem tingut calamarsa i tempestes i València n'ha estat afectada.

‘Hi ha hagut un terratrèmol i han estat afectats...’, per Hi ha hagut un terratrèmol i n’han estat afectats...

 'Hem tingut un cel sense núvols; ara comença a veure's', per Hem tingut un cel sense núvols; ara comença a veure-se'n.

     'Plovia; quan ens hem adonat, hem suprimit la sortida...' per Plovia; quan ens n'hem adonat...

     'D'això ell no sap res; jo li parlaré', per D'això ell no en sap res; jo li'n parlaré, o jo n’hi parlaré.

     'Ara no jugues; quan tinguis ganes, jugaràs...' per Ara no jugues; quan en tinguis ganes...

     'Ens han concedit 30.000 entrades; podrem disposar d'elles plenament i si necessitem més...' per Ens han concedit 30.000 entrades; en podrem disposar plenament i, si en necessitem més...

     'Ara tinc dinou anys; quan tenia divuit', per ... quan en tenia divuit.

     'Tenia 55 anys i feia dos que era Ministre', per Tenia 55 anys i en feia dos que era Ministre.

     ‘Ara tinc quinze anys i aviat faré setze’, per Ara tinc quinze anys i aviat en faré setze. 

    'Tenim música de Brams; us oferim una mostra', per ... us n'oferim una mostra.

     'Treuen el cinquè córner, per només dos que ha llançat l'Inter', per Treuen el cinquè córner, per només dos que n'ha llançat l'Inter.

    'Digué que del cas s'ocuparia ell mateix', per Digué que del cas se n'ocuparia ell mateix.

    'Venc peix fresc. ─’Dóna'm un ben gros', per ...Dóna-me'n un de ben gros.

     'Dóna'm una ben torrada', per Dóna-me'n una de ben torrada.    

     'Tenim frases teves: hem seleccionat unes quantes', per ...n'hem seleccionat unes quantes.

     'De regidor, no hi haurà cap més', per De regidor, no n'hi haurà cap més.

     'A veure si d'aquests que falten coneixes algun', per A veure si d'aquests que falten en coneixes algun.

     'Mengem caragols: vols tu?', per Mengem caragols: que en vols tu?, o en vols tu?

     'Abans costaven catorze mil', per Abans en costaven catorze mil (en: d’euros)

     'Sergi, em deus trenta mil', per Sergi, me'n deus trenta mil.   

     'Compri dos, pagui una', per Compreu-ne dues, pagueu-ne una.

     'Havia fet dos gols i encara faria un tercer', per Havia fet dos gols i encara en faria un altre.

     'No hi ha per tant', per No n'hi ha per tant.

     'Ocasions com aquesta, tindràs poques', per D'ocasions com aquesta, en tindràs poques.

     'Vi no vol més?', per De vi, no en voleu més?

     'Ja ha fet una passa i ara torna a fer una altra', per Ja ha fet una passa i ara en torna a fer una altra, o torna a fer-ne una altra.

     'Han mort tres persones i han estat ferides quatre', per Han mort tres persones i n'han estat ferides quatre.

     'Dels quatre remuntadors, només funcionen tres', per Dels quatre remuntadors, només en funcionen tres.

     'Dels trenta-dos escons que tenia, ha perdut vint-i-un', per Dels trenta-dos escons que tenia, n'ha perduts vint-i-un.

     ‘Targeta Coaprabo té?’, per Que en teniu de targeta Capabro?

     'Ja hi ha prou d'aquest color', per Ja n'hi ha prou d'aquest color.

     'Dels grups que s'havien de formar, s'han format quatre', per Dels grups que s'havien de formar, se n'han format quatre.

     'El nen s'ha caigut, però jo no tinc la culpa', per El nen ha caigut, però jo no en tinc la culpa.    

     'Acompanya'l, però no et fiïs d'ell', per Acompanya'l, però no te'n fiïs.

     'Ja li he dit, però no fa cas' per Ja li he dit, però no en fa cas.

     'Tu dius una cosa i ell diu una altra', per Tu dius una cosa i ell en diu una altra.

     'Tenim tres autors musicals; del primer d'ells escoltarem...' per Tenim tres autors musicals; del primer n'escoltarem...

    'Quants vols? ─Dóna'm quatre', per ─Quants en vols? ─Dóna-me'n quatre.

     Que vols pa? ─’No, no vull.' Per: ─No, no en vull.

     'Tenim tres, però hi ha una que no és bona', per En tenim tres, però n'hi ha una que no és bona.

     'Nervis, no tindré', per De nervis, no en tindré.

     'No t'ho compra perquè no té ni cinc', per No t'ho compra perquè no en té ni cinc.

     'L'incendi ja està controlat; només queden tres focus', per L'incendi ja està controlat; només en queden tres focus.

     'A aquesta llista cal afegir-hi una altra de molt llarga', per A aquesta llista cal afegir-n'hi una altra de molt llarga.

     'T'invitem al nostre club: fes-te soci', per T'invitem al nostre club: fes-te'n soci.    

     'Han estat trobats quatre dels vuit ofegats’, per Dels vuit ofegats, n'han estat trobats quatre.

     ‘Ha guanyat cinc punts del quinze possibles’, per Dels quinze punts possibles, n’ha guanyat cinc.    

     ‘Han votat tots i tres s'han abstingut', per Han votat tots i tres se n'han abstingut.

     ‘Has d'endivinar quatre respostes seguides: ...estàs a una'!, ("Estás a una"!), per ... n'estàs a una! O també: Te'n falta una!, (de les quatre, te'n falta una!)

     A una secretària li parles d’un tema i et diu: ‘Ja prenc nota’, i cal que digui: Ja en prenc nota.

     ‘Qui et donarà més?’, per Qui te’n donarà més. En aquest cas el pronom en es refereix a tot allò que dóna una emissora, notícies, tertúlies, opinions, entrevistes, concursos, entreteniments, etc. Certifico que així ho dèiem, que així ho diem encara molts i que així cal dir-ho per simple gramàtica. Aquella expressió no és res més que el servil de “¿Quién te dará más?” Pensar en castellà el català que hom parla. Efecte d’allò que dèiem que molts elements que parlen català en públic no han conegut mai aquests pronoms ─no han nascut amb ells als ossos─ i els desconeixen fins a tal punt que quan els dius que se’ls mengen hi fan cara absolutament escèptica, si és que no s’hi empipen.

     Per les carreteres veus aquest missatge: ‘Recorda’, “acuérdate” (altre cop el fort imperi del castellà); com que es refereix a quelcom concret que t’han dit abans, cal que hi digui: Recorda-te’n, o encara més bo: Recordeu-vos-en.

    Entenem que el lema de “La Caixa” sigui: Parlem, així em abstracte.  Però a TV3 el claven després que han airejat un servei concret al client i immediatament diuen: Parlem, cosa que confon i desorienta l’oïdor; toca dir-hi: Parlem-ne. I, si no, que no ho diguin en aquell precís moment, si ho volen dir com a lema abstracte de la institució. En aquest punt no ens convenen gens, gens, les confusions.

     I fixeu-vos en aquesta: D'això ens en ocuparem després, per D'això ens n'ocuparem després. Bé que Fabra l’admetia, el primer.

    

     Alguns casos de supressió del pronom hi:

     Diguem d'entrada que és molt general que el suprimeixin en la perífrasi impersonal pot haver-hi. Així, diuen: 'Demà pot haver        tempestes', per Demà pot haver-hi tempestes. 'Pot haver una altra raó', per Hi pot haver una altra raó, o pot haver-hi una altra     raó. 'Pot haver baralles, en aquesta festa', per Pot haver-hi baralles, en aquesta festa. 'Encara pot haver més culpables', per  Encara pot haver-hi més culpables.

     El verb impersonal haver en català regeix hi: Haver-hi ─sempre, sempre.

     Fet aquest aclariment, vegem altres casos de la supressió del pronom hi:

     Que aneu a veure el Barça? ─’Jo sí vaig’. ─‘Jo no vaig', per ─Jo sí que hi vaig. ─Jo no hi vaig.

     'Fem aquest programa: aquell que es senti implicat...', per Fem aquest programa: aquell que s'hi senti implicat...

     'Digué això; i després afegí', per Digué això; i després hi afegí.

     Vénen les eleccions, ‘digues la teva’, per digues-hi la teva.

     'Aquí, el vent no arriba', per Aquí, el vent no hi arriba.

    ‘Qui optava al pot, ha deixat d’optar’, per Qui optava al pot, ha deixat d’optar-hi. 

     'Primerament han entrat quatre noies a l'escola i després han entrat dues', per ... i després n'hi han entrat dues.      

 ‘Hi ha més’, “hay más”, per N’hi ha més... (encara hi ha més cosa de l’assumpte, hi ha més fets, més detalls...) ─Li han pres tot el que portava a sobre! ─I encara n’hi ha més: li han pegat i l’han rebregat per terra!

 'Hi ha molta gent a la cursa; també participen...', per Hi ha molta gent a la cursa; també hi participen...

     'Hem enraonat amb X i tornarem a enraonar', per Hem enraonat amb X i tornarem a enraonar-hi.

     'Què posem?', ("Qué ponemos?", a les botigues, demanant al client què vol), per Què hi posem?

     'Han celebrat la victòria i no m'han deixat participar', per... i no m'han deixat participar-hi. 

     Hi ha alguns altres detalls gramàtics que ometem per  no confondre el lector. Aquest farà un gran què si es fixa bé en aquests exemples exposats per tal de fer igual en casos similars, puix que cobreixen pràcticament tots els casos. Amb tot, sí que cal remarcar que algunes vegades aquells de bona voluntat que volen usar aquests adverbis pronominals pequen per mala col·locació, o per excés. Vegem-ne un parell d'exemples:

     'Els hi van dir això', per Els van dir això (cas que acumula dos pronoms indegudament: els i hi).

     'Dóna'ls-hi el pa', per Dóna'ls el pa (igual que adés).

     'El punt on s'hi troben els dos rius', per El punt on es troben els dos rius.

     'Allí on hi vivia jo', per Allí on vivia jo.

     'El molí on s'hi troba el foraster', per ...on es troba el foraster.        

     'N'hi ha molta gent que no ho sap això', per Hi ha molta gent que no ho sap això.

     'N'hi ha una classe d'homes que volen ésser molt savis', per Hi ha una mena d'homes que volen ésser molt savis.

     De tant en tant trobeu a llocs vistents un plafó publicitari que diu: ‘Anuncia’t’. Cal que hi digui: Anuncia-t’hi.

Perquè la invitació és que t’anunciïs ─tu, el teu comerç, la teva empresa─ en aquest plafó buit, disponible, que aquí t’ensenyem, i en català és obligat de fer referència pronominal a aquest lloc concret, disponible. Per què hem de privar la llengua d’aquests atots que la fan tan bella i rica i que no tenen algunes altres llengües?

   En algun contenidor hem vist: “No es poden enganxar cartells”, (“no se puede pegar anuncios”), i cal que hi digui: No s’hi pot enganxar cartells. També és qüestió d’un lloc concret: no pot ser fet aquí, en aquest contenidor. Cal estar atent a la bella combinació de pronoms; insisteixo: no mutilem la llengua, tan bella i rica.

   En molts programes de festes, d’activitats, trobem aquests verbs solitaris, sense pronom: ‘Col·labora’, ‘Organitza’, etc.

   Cal que hi digui: Hi col·labora (l’Ajuntament X, “La Caixa”). Ho organitza (la Plataforma Social, el Jovent, la Joia d’Envellir). El català no deixa verbs penjats, recordem-ho, verbs sols sense complement, aquest nominal o pronominal, com sí que ho fa el castellà.

  Molts deixen especialment penjat, sense pronom , el verb participar. Parlen d’una activitat, d’una empresa, i inviten ‘participa’, per participa-hi.  

  També vull remarcar que ja ningú no observa les belles combinacions de pronoms s’hi, n’hi, se-l’hi,  d’altra banda imprescindibles, en el seu cas): Ha donat aquest disposició i ell ha estat l’únic a rebel·lar-s’hi. Ell no esperava que el galifardeu pogués rebel·lar-se-l’hi.

   Insisteixo llançant un SOS desesperat: Estem per perdre definitivament els adverbis pronominals. I és trist veure com els alts responsables s’hi mostren tan mesells, o potser tan impotents.

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(de l'11 al 15 de febrer del 2013)

 
Publicat en el diari ARA dimecres 13 de febrer del 2013

UN TAST DE CATALÀ

El bell i allò sinistre

Albert Pla Nualart

La recent mort d'Eugenio Trías, filòsof de límits conceptuals, ha fet evident, un cop més, que els nostres articulistes malden desesperadament per trobar un equivalent del lo neutre que substantiva l'adjectiu i li dóna sentit abstracte.

Situats en el límit entre "el bell i el sinistre" acaben, tard o d'hora, posant un peu en "allò bell i allò sinistre". I és que la nostra intuïció (deixant de banda alguns parlars occidentals i de transició) sent l'article el com a masculí, perquè parlant expressem el neutre amb lo .

A més de fer servir el com a neutre, la normativa ens deixa dir-ho amb un nom abstracte (la bellesa) que no sempre es troba (¿la sinistror?) o convertir l'adjectiu en una relativa que pot anar precedida de l'article el (el que és bell) o del demostratiu allò (allò que és bell).

Però no permet posar l'adjectiu darrere allò , perquè allò és un díctic: assenyala alguna realitat concreta de l'espai físic o textual que ens envolta. Puc dir "Allò verd és una casa" però no "Allò verd [volent dir "la verdor" en general] em fa sentir bé".

Malgrat que Solà i altres gramàtics han insistit en aquest ús abusiu d' allò , hi continuen recorrent escriptors i tertulians molt cultes, alguns dels quals són dels que afirmen que el lo abstractiu no els fa cap falta.

Però jo el que no veig clar és que, com a sinònim de la bellesa , el bell o el que és bell , sigui abusiu allò bell i no ho sigui allò que és bell . No veig clar que pel fet d'anar seguit d'una relativa allò deixi de ser díctic i passi a tenir el sentit genèric que exigeix una abstracció.

I em pregunto si, per evitar el primer abús, no hauríem de condemnar també l'ús abstractiu de la segona forma.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 15 de febrer del 2013

UNA FRASE AMB CUA

Animalada pseudoil·lustrada

Albert Pla Nualart
 
"Els animals no tenen dret a la vida ni a la llibertat"
Toni Cantó
 
Quan Toni Cantó va dir això al Congrés, el seu referent ètic, Fernando Savater, devia començar a suar. Ni el savi oficial d'UPyD es mereix que algú com Cantó divulgui les seves idees. Per tant, centrem-nos en la font.
 
I la font la trobem a Tauroética , un opuscle que Savater va publicar per refutar els que condemnen moralment les corrides de toros; un opuscle que conté quatre fal·làcies.
 
La primera és considerar que l'antitaurí humanitza els toros, és a dir, nega la seva animalitat. Oblida que dir que un toro sent i pateix, com dir que una planta creix, només constata trets comuns als éssers vius.
 
La segona és assegurar que si no ens fem vegetarians té poc sentit prohibir els braus. Obvia que el que es condemna és el patiment gratuït, per diversió. I que els més coherents el reproven igualment si es provoca en granges o escorxadors.
 
La tercera és afirmar que no es pot legislar la moral privada. Ignora que com més avança la societat més regula el que veia privat: des de pegarals fills a torturar animals domèstics.
 
La quarta és negar que tinguem obligacions morals amb els animals perquè no són lliures. Si ho és donar aigua a qui té set, i no tria tenir-ne, per què no ho pot ser donar-ne a un gos?
 
I per reblar-ho Savater conclou: "La civilització es basa en el maltractament d'animals". També podria dir que es basa en l'esclavitud o la submissió de les dones. La millor refutació és una frase de Peter Singer: "El que una generació troba ridícul la següent ho accepta, i la tercera s'esgarrifa recordant què feia la primera".
 
 
7)
 
Article publicat en el número 377 de la revista Saó (desembre del 2012, pàg. 35)
 
 
Nicolau Primitiu Gómez, la fermesa d’uns ideals
 
Josep Daniel Climent
 
 
Nicolau Primitiu Gómez Serrano ha estat una de les personalitats valencianes més rellevants del segle XX, tant com a activista de la llengua pròpia (per la seua participació en la major part de les entitats valencianistes de la dècada de 1920 ençà; pels textos sobre valencianisme que publicà, i per la defensa del valencià, del seu ensenyament i de la seua projecció en la societat valenciana) com per la seua condició d’erudit, tal com s’adverteix en la qualitat de la seua biblioteca particular (hui en dia nucli de la Biblioteca Valenciana de la ciutat de València) i en els seus estudis sobre arqueologia, toponímia i costums valencians.
 
Des d’un punt de vista polític i social podem ubicar Nicolau Primitiu en l’àmbit dels sectors de la petita burgesia valenciana del primer terç del segle XX que, des d’una indústria familiar i amb molt de treball i resolució, aconseguiren crear una valuosa indústria de maquinària agrícola que donava suport al sector econòmic valencià més productiu d’aleshores: el camp.
 
Quant a l’aspecte personal, Nicolau Primitiu va ser una persona afectuosa i sensible, molt respectuosa amb la llibertat dels altres, poc amic de les discussions i de les baralles, fins al punt de ser un home que aportava pau tant en l’àmbit familiar com en qualsevol altre en què va participar. En l’àmbit laboral va mantenir excel·lents relacions amb els treballadors de la seua empresa, tal com es desprèn del respecte amb què va ser tractat en plena Guerra Civil; en el camp de la cultura va presidir entitats culturals integradores, i fins i tot en el terreny de la política va contribuir amb valuoses aportacions a apaivagar els enfrontaments entre els diversos sectors del valencianisme. Es podria dir, sense por a equivocar-nos, que era un home ple de virtuts humanes, de profundes conviccions cristianes i morals, amb un equilibri personal notable i amb una cultura excepcional.
 
Es tracta, en suma, del paradigma d’un empresari valencià culte i conscienciat amb la seua terra i cultura, malauradament una rara avis, atès que personalitats com la seua han estat una excepcionalitat en la societat valenciana contemporània.
 
Nicolau Primitiu Gómez ens ha llegat una vasta obra formada no únicament per una gran quantitat de publicacions que abasten multitud de temes (des de l’arqueologia i la prehistòria fins a la toponímia, l’estudi de la llengua, la història o el folklore), sinó també per una amplíssima producció escrita no publicada, com ara els diaris personals, els Dietaris, els epistolaris i, fins i tot, articles més o menys acabats o conferències, etc. A través d’aquesta gran producció es posa de manifest el que ha estat la màxima preocupació de tota la seua vida i que, al seu torn, ha caracteritzat la seua actuació personal: una profunda i sincera estima per les terres i la gent del seu país. Sens dubte, l’element unificador de tota aquesta immensa obra és un sentiment que amera per complet totes les actuacions que Nicolau Primitiu va portar a cap en els noranta-quatre anys de la seua existència: el seu valencianisme, entès com el desig de recuperació de la personalitat del poble valencià, esfondrada en una decadència de segles a causa tant de l’actitud dels propis valencians com de la determinació assimilista estatal.
 
Aquest desig de recobrament col·lectiu serà, per tant, el gran objectiu de la seua vida, que es traduirà en una enèrgica acció cultural i política en els anys de la II República i en una intensa tasca cultural al llarg de la dictadura franquista, que el portaren a ocupar la direcció de Lo Rat Penat i del Centre de Cultura Valenciana, entre altres entitats.
 
Actualment la seua figura és vista amb certes dosis de venerabilitat, i considerat per molts conciutadans com un patrici valencià, és a dir, com una persona que destaca entre tots els valencians. Segurament per això, l’actual biblioteca nacional dels valencians porta des del 2010 el nom de Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, en record i homenatge a la seua obra i figura.
 
En definitiva, estem davant de la figura d’un intel·lectual que va treballar amb fermesa per la construcció d’un País Valencià d’acord amb les seues arrels, i que és tot un exemple singular de la resistència dels valencians a la despersonalització com a poble que vam patir durant gran part del segle XX, en una línia semblant al paper que representen personatges com Carles Salvador, Gaetà Huguet o Adolf Pizcueta.
 
No està de més recordar el lema que va guiar la seua manera d’actuar al llarg de la seua vida “treballar, persistir i esperar”; treballar silenciosa i eficaçment en un objectiu, mantenir-se ferm en els ideals propis en benefici del poble valencià, i esperar la recompensa, que no és altra que el premi del deure complit, la satisfacció personal d’haver actuat d’acord amb les pròpies creences. Aquest lema, recollit al seu ex-libris, il·lustra magníficament la personalitat de Nicolau Primitiu Gómez, una persona íntegra, reflexiva, treballadora i emprenedora, aconseguint eixe difícil equilibri que el singularitzarà tota la vida.

 

8)
 
Article publicat en L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", diumenge 3 de febrer del 2013
 
Article publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA dilluns 4 de febrer del 2013
http://dodeparaula.blogspot.com/2013/02/joan-veny-romanista.html
 
Joan Veny, romanista
 
Jaume Corbera Pou

El passat dia 20 de desembre la Universitat de Barcelona va retre homenatge al filòleg mallorquí més il·lustre de l'actualitat, el campaner Joan Veny Clar, que enguany ja complirà, hi confiam, 81 anys, la major part dels quals els ha passat en aqueixa universitat com a professor, sobretot, de Dialectologia Catalana i de Lingüística Romànica. I va ser, precisament, per a destacar la contribució de Veny a aquesta matèria, que aquest acte, promogut molt especialment pel Departament de Filologia Romànica (i sobretot per l'entusiasme del professor José Enrique Gargallo), es va centrar en la publicació del recull dels articles de Joan Veny que han estat una contribució important no només a la filologia catalana, sinó també a la romanística general. Aquell dia, doncs, es va presentar el volum del professor Veny titulat De geolingüística i etimologia romàniques, número 40 de la "Col·lecció Homenatges" de la UB. L'encarregat de fer-ne les lloances merescudes, de ressaltar-ne els mèrits, després de la presentació general del Dr. Gargallo, va ser una altra il·lustre personalitat de la romanística, el Dr. Michel Contini, de la "Université Stendhal-Grenoble3", col·lega, i amic, de Joan Veny. El primer article del llibre és una presentació que fa de si mateix el Dr. Veny, explicant com i per què es va fer lingüista, vocació que té com a causa principal el descobriment, quan acabava el batxillerat, que la llengua que ell parlava, la de la seva família, la del seu poble, la de la seva illa, tenia un passat de llengua culta escrita, un passat que el franquisme en què vivia tenia totalment amagat; un descobriment que va fer als arxius municipal i parroquial, on també va descobrir paraules i expressions que al seu temps no s'usaven més, les quals naturalment li cridaren l'atenció i l'estiraren a la investigació. Després d'un segon escrit en què l'autor exposa l'estat dels estudis de lingüística romànica a l'àmbit català, a partir de la presentació de la revista "Estudis Romànics", entram ja en els estudis en què Veny mostra la seva mestria i exhibeix els seus coneixements tant en l'àmbic català com en el romànic. Ens mostra, l'insigne campaner, la història del llatí TALENTUM en romànic, que ens ha donat en català, sobretot conservat a Mallorca i Menorca fins a l'actualitat, la talent sinònim de gana ("badall no ment: / o son o talent / o mal d'enamorament"; "acabar abans el pa que la talent"...); ens il·lustra sobre la circulació per la Romània occidental de paraules i expressions que s'han originat a una àrea concreta, com per exemple el menorquí budroi (sinònim del rap, aqueix peix tan saborós), provinent de les costes llenguadocianes, el mallorquí (propi de la costa nord, de Sóller a Alcúdia) beta / veta 'pastera o bot', també occità, el valencià basquet, francès, el també valencià llanda, aragonès (i molts altres!), etc; contradiu raonadament l'excessiu mossarabisme de Joan Coromines amb l'exemple d'alatxa, d'origen probable itàlic meridional; remarca la importància de la contribució itàlica, i molt especialment genovesa, al vocabulari català pescador i mariner, amb els casos de dot (peix Polyprion americanus), xurma, notxer, goa/gua, amant, artimó, i altres; explica molt il·lustradament què és la geolingüística i quina utilitat té, per a després descriure algunes importants realitzacions d'aquesta disciplina, com l'Atlas Linguistique Roman, l'Atlas Lingüístico Galego, l'Atlas léxico marinero de Asturias, i alguns altres. En fi, dedica encara atenció a l'aragonès, al francès, al castellà, a l'italià i al sard, principalment per les relacions amb el català; i acaba amb una nova lliçó etimològica per a fer veure l'origen català del nom murcià de peix guiñamón, i amb una descripció dels paral·lismes entre l'asturià i el català.
Una vertadera joia filològica, aquest aplec d'articles del mestre Joan Veny.
 
9)

El brogit de la Franja

Quim Gibert

La consciència, visitadora social és el títol d’un esplèndid relat de Pere Calders sobre un «assassí professional correcte i puntual». Es tracta de Depa Carel·li, un pervers al llindar de la vellesa i més pelat que una rata, que s’entossudeix a matar a sang i fetge una humil velleta que dorm plàcidament. En la versió original, inclosa en el llibre Cròniques de la veritat oculta, Depa Carel·li apunyala sense escrúpols a l’anciana, malgrat que un àngel de la guarda, en funcions de veu de la consciència, s’escarrassa per dissuadir-lo. En l’instant en què el professional «correcte i puntual» enlaire el ganivet, l’àngel s’interposa en va entre el criminal i el llit on descansa la malaguanyada senyora. Ras i curt, és una trobada entre el bé i el mal, els quals tracten convèncer-se mútuament.

Si l’autor hagués deixat l’opció al lector, com darrerament permeten alguns llibres de contes, de poder decidir el final, un servidor no hauria dubtat a emfatitzar el tram final. L’objectiu seria que l’intent de l’àngel protector per salvar la dona aixequés tan d’esvalot, fruit d’una tensa discussió entre ambdós protagonistes, que la dorment es desvetllés sobresaltada. Arribats a aquest punt, Depa Carel·li ho tindria pelut per enllestir la brutal feina, amb la qual cosa acabaria desistint i tocant pirandó amb la cua entre cames.

A camins, la tasca d’un vetllador és desvetllar a algú que la vida li penja d’un fil. Però també desvetllar els parlants d’una llengua quan no s’adonen que són esborrats com a grup diferenciat.

Quan hi ha un risc, avalat pels entesos, que una identitat lingüística es degrada perillosament, no és cap disbarat destapar la capsa dels trons. I és que tot apunta que en el decurs del segle XXI bona part de les llengües del planeta desapareixeran. Això explica que Amin Maalouf parli en un dels seus assajos de les identitats que maten. El nostre patrimoni lingüístic no se n’escapa. De fet, Esplucs i Binèfar, La Llitera, i Oriola, Baix Segura, foren catalanoparlants segles enrere. A hores d’ara, els tres municipis són castellanoparlants. A propòsit de la Franja de Ponent, el sociolingüista Natxo Sorolla diu que, entre els nascuts la dècada dels 90, l’ús del català ha passat a ser molt minoritari: «estem en el moment del punt d'inflexió». Així doncs, no ens ha de saber greu, entre els catalanoparlants lingüísticament actius, remoure cel i terra fins aconseguir espavilar els endormiscats. Suscitar preguntes, posar en dubte certes creences, fer reflexions, fomentar l’acostament entre els territoris del nostre àmbit lingüístic... són estímuls perquè els Països Catalans, definits simbòlicament per algú com un elefant adormit, quedin d’una vegada activats. Desvetllar consciències és un exercici que ens fa més humans.

El Casal Jaume I de Fraga, amb el suport diferents institucions culturals, organitza els dies 8, 9 i 10 de març, a la capital del Baix Cinca, una nova edició de les jornades per la dignificació lingüística, que enguany arrodoneix el cicle que vincula llengua i seducció. La historiadora fragatina Mari Zapater; l'escriptor Màrius Serra; el psicòleg Ferran Suay, entre d’altres, formen part del cartell de la convocatòria, que també contempla visites guiades a Lo Castell (antiga església de St. Miquel de Fraga) i els monestirs d’Avinganya i d'Escarp, en el Baix Segrià.

Hi ha un brogit sa i estalvi. Aquell que atura un fatal desenllaç. I, de retruc, treu el son de les orelles a la possible víctima. És un rebombori susceptible d’originar una convulsió social i personal. «Vat astí», que diuen a Fraga, el repte.

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

 
10)

 

Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 118)
 
Calen dosis de passió
 
 
Ramon Sangles i Moles
 
Sense passió és molt difícil d’escriure res de bo. Viure amb passió la vida omple de veres. Les persones apassionades vibren i commouen, al contrari de les esllanguides i abatudes. La passió fa viure en forma, però s’ha d’anar alimentant sempre; és com l’haver d’afegir llenya al foc si no volem que s’extingeixi. Si escrivim amb passió escalfarem com les brases, altrament apilotaríem cendra.
 
Malauradament, a vegades s’ha volgut picar massa fort la cresta als apassionaments; jo diria que no cal tibar-los gaire la corda si no és que es vegi imminent un estimball. Les passions s’han de voler tenir i s’han de saber pescar al vol; les hem d’encalçar navegant a contracorrent, si cal, i desafiant tota mena d’obstacles.
 
Les passions fan cremar d’amor els cors i fan brollar de la ment escrits que perduren en la literatura universal.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net