InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 128 (divendres 22/02/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - estil manró
 
2) Eugeni S. Reig - estirar més els peus que la flassada
 
3) Antoni Llull Martí - El teatre i alguns termes teatrals
 
4) Pau Vidal - Viu
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (L'adverbi menys)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Josep-Daniel Climent - Les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans: repercussions al País Valencià
 
8) Francesc Viadel - Octavi Monsonís, la vida, carrer de pas…
 
9) Pere Ortís - Alguns barbarismes (II)
 
12) Ramon Sangles i Moles - Som deutors els uns dels altres
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

estil manró

De qualsevol manera, sense reflexió, a la lleugera, de manera destarifada, descuradament, sense miraments.

Antigament hi havia amor per les coses ben fetes, però hui en dia, fill meu, tot lo món ho fa tot estil manró i si no t’agrada, no en menges. ¡Quina llàstima i quina pena, Déu meu Senyor!

L’expressió estil manró és (o ha sigut) d’ús habitual en el parlar d’Alcoi. Actualment no crec que hi haja cap alcoià de més de cinquanta anys que no conega la locució. En canvi, entre els més jóvens, segur que n’hi ha molts que no la coneixen gens, que no l’han sentida mai. És d’aquelles expressions que, en determinat moment, s’usen molt i, més avant, no sé ben bé per quins motius, deixen de dir-se. És una llàstima perquè és una locució que dóna personalitat a la nostra manera de parlar.

Hi ha també la variant formal a la manró que deu d’haver sigut d’us general, almenys en el valencià nord-meridional. En el relat curt de l’escriptor xativí Toni Cucarella titulat Més poc cervell que Miquel Malena podem llegir:

Després de refer-me una miqueta, em vaig acostar a ell, ben cangueladeta, que no és cosa de fer-se ara la valenta, a pilota passada, que els més valents cauen de cul. Tenia Miquel Malena els pantalons al garró i els calçotets, de camalet, mal endorgats, com si li'ls hagueren trets, i tornats a posar a la manró.

El fragment que he transcrit de Més poc cervell que Miquel Malena el vaig copiar de la versió que podem trobar en Internet. Si cerquem el mateix fragment en el llibre titulat Llet agra i altres històries com sagrades, que conté eixa narració i deu relats més, trobem algunes diferències significatives, com ara les següents: ben cangueladeta ha estat substituït per cagadeta de por i a la manró per arreu manera. No sé si eixos canvis els faria en el seu moment el mateix autor o si li’ls faria algun corrector de l’editorial. El relat Més poc cervell que Miquel Malena s’havia publicat l’any 1966 formant part d’una publicació commemorativa de la 1a Setmana del Llibre de l’Institut Lluís Simarro de Xàtiva. És molt probable que la versió que trobem en Internet siga l’original i que la que apareix en el llibre haja estat retocada pels correctors de l’editorial. De tota manera, siga qui siga el responsable dels canvis, trobe deplorable que s’hagen eliminat expressions populars ben castisses, encara vives, conegudes i usades per una part dels usuaris de la nostra llengua i que, a més a més, donen una forta personalitat a la narració, per unes altres més anodines per l’únic motiu que algú ha pensat que poden ser més ben compreses per tothom que no les originals. Trobe que fóra molt més adequat deixar el text tal com el va escriure originàriament l’autor i, si apareixen paraules i expressions que es considera que poden ser de dubtosa comprensió, afegir al final del llibre un glossari com han fet i fan molts autors. O, simplement, posar notes explicatives a peu de pàgina. Però mai empobrir una llengua tan rica i tan magnífica com la de Toni Cucarella.

Joan Coromines en el seu DECat (V, 430b54) diu: «Manró 'pa' o 'un pa', d’origen gitano». En el DCVB trobem la paraula manró amb eixe mateix significat: «Crostó, tros de pa (Maestrat, Cast.); cast. mendrugo. Donava goig vore-la berenar amb el manró de pa a la mà, Bol. Dim. 134.» No sembla gens lògic que aquesta paraula gitana siga la que trobem en la locució que estudiem.

La paraula manró és també molt coneguda en el món del joc de pilota valenciana. El colp de manró –també anomenat ganxo o corbella– és aquell en el qual el jugador, de cara a la pilota, la colpeja després de descriure amb el braç un semicercle horitzontal. En aquest cas la paraula manró sembla que és una variant formal de mandró. Tampoc acabe de veure clar que el manró de la pilota valenciana siga el que apareix en la nostra expressió. Ací tenen els lingüistes una tasca d’investigació molt interessant.

 

En valencià també es diu: a burri-barra, a burro-barra, a grapats, a la babalà, a la manró, a reball, arreu, arreu magre, arreu manera, de qualsevol manera
La llengua estàndard sol emprar: a grapades, a la babalà, barrim-barram, de qualsevol manera
En castellà es diu: a la buena de Dios, a reo, a tontas y a locas, a topa tolondro, al buen tuntún, como sea, de cualquier manera
 
NOTA : El fragment que he transcrit del relat curt Més poc cervell que Miquel Malena el vaig copiar el 17 de maig del 2007 de la pàgina web http://www.geocities.com/SunsetStrip/Studio/8081/num01/cucarella.htm. El mateix fragment, amb les diferències especificades, el podem trobar en el llibre titulat Llet agra i altres històries com sagrades de Toni Cucarella (Brosquil edicions, València, novembre 2002, pàg. 39).
En la versió que trobem en Internet, el títol de la narració és Més poc cervell que Manel Malena. És, evidentment, una errada perquè en el text apareix el nom de Miquel 15 vegades i el de Manel cap ni una.
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

estirar més els peus que la flassada

Gastar algú per damunt de les seues possibilitats, gastar més del que guanya.

–A la setmana que ve em compre un monovolum i a l’estiu se n’anem tota la família al Pirineu aragonés a passar un meset.

–No estires més els peus que la flassada que et constiparàs.

Aquesta expressió s’usa, com a mínim, a Benissa i a Els Poblets però, molt probablement, és d’ús general en tota la Marina Alta.

 

En valencià també es diu: estirar més el braç que la mànega
La llengua estàndard sol emprar: allargar més els peus que els llençols, estirar més el braç que la màniga, treure al sol més del que hi ha a l'ombra.
En castellà es diu: estirar más el brazo que la manga
 
NOTA: Done les gràcies a Josep Andrés Caselles i a Jaume Ortolà i Font per la seua ajuda.
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 292)
 
El teatre i alguns termes teatrals
 
Antoni Llull Martí
 
Teatre és un mot molt antic, procedent del grec theatron, nom que es donava al recinte on tenien lloc diversos espectacles que amb el temps serien qualificats de teatrals, format sobre thea, arrel d’un verb que significa ‘mirar, veure’, sobre el qual es creà també theoria, amb el sentit de ‘observació, contemplació’. Antigament els teatres eren espais oberts, semicirculars a Grècia i a Roma, generalment amb seients escalonats, i un espai pla, a baix de tot, destinat a les representacions. En principi el mot escena, derivat del llatí scaena, i aquest del grec skene, ‘tenda, cabana’, significava ja això que avui en dia coneixem per escenari, i més tard prengué també el de ‘part d’un acte teatral’ (normalment determinada per l’entrada o sortida d’un o més personatges). Per diferenciar aqueixes accepcions, començaren a Itàlia a anomenar l’espai de la representació scenario (també li diuen palcoscènico) mot que fou copiat per altres llengües llatines: en català escenari, en castellà escenario en portuguès cenário, o palco, però en francès continuaren dient-li scène ‘escena’. I a la part de davant, que sembla que surt un poc d’aquest espai d’actuació, ficant-se al pati de butaques, l’anomenen prosceni, mot compost amb el prefix pro- que vol dir ‘davant’. En francès ho diuen més clarament: avant-scène.
 
Un dels elements de la decoració de l’escena, quan ja existiren els teatres coberts, foren les cortines pintades que penjaven de barres transversals, al fons de l’escenari, fora de la vista del públic. Les que es dedicaven a la decoració de la part més alta, representant el cel, branques d’un arbre fent pont, etc., i que no arribaven al sòl, foren anomenades bambolines o bambalinas, en català i en castellà, si bé acabà predominant el primer per a la nostra llengua i el segon per a la castellana. El mot fou creat sobre el verb castellà bambalear / bambolear corresponent al català bambolejar. Posat que aqueixos decorats, de tela o paper gruixat i penjats, devien bambolejar-se per poc aire que passàs, qualcú degué pensar que seria apropiat donar-los un nom derivat del verb esmentat. També en portuguès els diuen bambolinas, i en francès, frises (com si diguéssim frisos), i en anglès flies (possiblement de fly ‘volar’).
 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 162)
 
 
 
Viu
 
Pau Vidal
 
 

Si es mor el viu, mala cosa. Però no patiu, ni es mor l’ésser viu, ni el cantell viu, ni la carn viva, ni la pedra o la calç vives (sobre la viu-viu permeteu-me que no sigui tan optimista). El que es mor és l’espavilat, el que és o es fa el viu, actualment substituït per un insuls ser o fer-se el llest. Quan un vailet és molt viu segurament, a més de ser un belluguet, és eixerit, enginyós, despert, trempat i, si molt m’apures, esparpillat (“és més viu que la tinya”, en dirà l’àvia); quan, ja de més grandet, es fa el viu, vol dir que tira de picardia, potser massa i tot (“no et facis el viu que téns molta lletra menuda, tu”, se sentirà dir).

         Ara, l’ús més il·lustratiu que jo he sentit mai d’aquesta expressió és aquell acudit que sembla tret d’un article d’en Robert Robert: “Dos homes que fa temps que no es veuen es troben casualment pel carrer. L’un, interessant-se per la família, pregunta: –I què, els nanos, tots vius?– I l’altre: –No, n’hi ha un que treballa.”

 

«No ho sé pas– li respon una dama de la tercera edat-. N’hi ha uns quants que fan el viu i proven de filtrar-se. Veu aquella parella de joves? Figura que festegen i que no estan per a res, però des que són aquí han avançat sis llocs de la cua per les vores... Arribaran a la taquilla com aquell qui no vol la cosa i ja ens l’hauran fregida» (Pere Calders, De teves a meves, 1984).

 

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

L'adverbi menys
 
 
 
 
     Molts han reeixit a corregir el "menos" castellà per menys. Bé. Però hi ha un inconvenient: que, com que el castellà usa el seu "menos" en moltes més ocasions, ells també fan anar paral·lelament el menys en moltes ocasions que en català no toca i que són calc d’aquella llengua. Raó per la qual aquest adverbi ha causat una certa devastació en la llengua que ara parlen i ha arraconat formes alternatives, vàries i belles, del català tradicional. Vegem-ho en exemples:
     En català menys és més de resta o de disminució que de res més, i usar-lo en sentit d’excepció és d’inspiració del castellà.
     “Vinieron todos menos Pedro”, vingueren tots menys el Pere, per Vingueren tots, llevat del Pere; vingueren tots tret del Pere; vingueren tots,  excepte el Pere; o vingueren tots, el Pere exceptuat; o  excepció feta del Pere. 
Al menos. Almenys. Pel cap baix. Si més no.
     Almenys paga'm allò que em deus. Pel cap baix n'han vingut tres. Si més no, dóna-n'hi tres.
Eso es lo de menos .'Això és lo de menos', o: ...'el de menys'.  Això rai.
     Han xocat i han espatllat l'auto. ─Oh, això rai. La qüestió és que no hagin pres mal!               
Menos mal que. 'Menys mal que'. Sort que. Encara rai que.
     Ha caigut; sort que anava ben protegit. Me n’ha descartat l’Antoni; però encara rai que hi ve l’Eladi.
Nada menos que. És difícil donar-ne una locució equivalent en català. No altrament que. Tot un. Ni més ni menys que.
     Hi assistirà el President!. No cal que ens condicioni la manera de dir en castellà; mencionant simplement el President, ja té prou força la cosa, amb bona entonació. Mirem quina altra expressió podrem utilitzar, segons el cas. Me n'ha donat “nada menos”  quatre. Me n'ha  donat quatre, per falta d'una. 'S'adonaren que eren germans, nada menos que de pare i mare', S'adonaren  que eren germans de pare i mare, com si fos poc!.
     'Ho diu nada menos que Prat de la Riba', per Ho diu tot un Prat de la Riba.
Por lo menos. 'Per lo menos', o "Per lo menys. Si més no. Pel cap baix.
     Si més no, que pagui el que ha robat. Pel cap baix n'ha matat tres.
        Ara considerem expressions on col·loquen menys, però bandejant formes alternes i molt més usuals en el català tradicional, moltes d'aquestes ben vives entre nosaltres. Heus-en ací alguns casos:
    Ara plou menys que abans, "Ahora llueve menos que antes"; però molt més viu i del dia: Ara no plou tant com abans.
    Insistim que aquesta forma no tant com és molt més catalana i ha estat, i continua essent, molt més viva entre nosaltres. Vegem-ne un altre exemple: Me n'ha donat menys que l'altra vegada, "Me ha dado menos que la otra vez", per: No me n'ha donat tant com l'altra vegada.
   Quan fa menys d'una setmana que ha vingut, per Quan encara no fa una setmana que ha vingut.
   O també: Quan portem menys d'un quart s’hora de joc, per Quan amb prou feines portem un quart de joc. O: Quan encara no portem un quart de joc.
     És la que menys m'agrada, per És la que m'agrada més poc.
     Ell t'ho farà per menys; però més freqüent en català: Ell t'ho farà per més poc.
     Amb tumpare, com menys raons millor, per Amb tumpare, com més poques raons millor.
    Qui més qui menys està decebut; Poc o molt tothom està decebut.
     Me n'ha donat més o menys com abans, per Me n'ha donat si fa no fa com abans.
     El dia serà més o menys ennuvolat; El dia serà poc o molt ennuvolat. També: embromat.
     Aquest no és el meu, ni molt menys; per:  Aquest no és el meu, ni de bon tros. O també: Ni de molt.
     Enguany ha plogut menys que el nivell de l'any passat, per: Enguany ha plogut ensota del nivell de l'any passat. Aquest és l'any que ha plogut més poc.
     Quan falten menys de deu hores perquè acabi la campanya política, per Quan encara no falten deu hores perquè acabi la  campanya política.
 
6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 4 al 8 de febrer del 2013)

 
----------------

 
Publicat en el diari ARA dimecres 6 de febrer del 2013

UN TAST DE CATALÀ

Límits del verb 'cabre'

Albert Pla Nualart

Fa uns dies un dels nostres millors columnistes plantejava "si encara cap distingir entre PSOE i PSC". I jo, després de plantejar-me si podia deixar aquest cap , el vaig acabar canviant per és possible .

No és fàcil tenir clar quins usos de cabre (o caber ) són un calc del castellà. No ho tenia clar ni Fabra. I és que el calc, ho veurem, és subtil.

El significat més bàsic de cabre és poder ser contingut, com a "Aquí no hi cabem", però també pot voler dir ser possible , el sentit que tenia en la frase que vaig corregir. Llavors, per què és incorrecta?

Doncs perquè, amb aquest sentit, cabre només és genuí -com deixa clar el diccionari de verbs Ginebra-Montserrat- amb un pronom hi i el subjecte darrere el verb. És correcte "No hi caben distincions" i és un calc del castellà "No cap distingir".

El fet que Fabra incorri més d'un cop en aquest calc explica que un fabrista com Albert Jané el defensi en un article del 1981, perquè diu -i en això té raó- que s'ajusta a un dels sentits normatius del verb: "ser escaient o natural de fer". No té en compte, però, que el calc és el seu ús sintàctic.

En tot cas, l'encerta de ple quan alerta contra la tendència mecànica i irreflexiva d'algun corrector a canviar cap per cal . I subratlla que, si bé sovint el canvi funciona, també pot alterar greument el sentit de la frase.

Sembla que estigui pensant -tot i que, de fet, no en sabia res- en el greu error comès per Coromines l'any 1955 quan, editant la gramàtica pòstuma de Fabra, va canviar un cap per cal. A més de fer el paràgraf incoherent, va condemnar unes quantes generacions de catalans a haver de fer una torturadora i inextricable distinció entre per i per a davant d'infinitiu.

 
7)
 
Publicat en el blog L'interés per la llengua dels valencians
http://interesperlallenguadelsvalencians.blogspot.com.es/2013/01/les-normes-de-linstitut-destudis.html#!/2013/01/les-normes-de-linstitut-destudis.html
 
Les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans: repercussions al País Valencià
 
Josep Daniel Climent
 
8)
 
Publicat en el blog Dies insòlits
http://blogspersonals.ara.cat/diesinsolits/2013/01/22/octavi-monsonis-la-vida-carrer-de-pas/
 
Octavi Monsonís, la vida, carrer de pas…
 
Francesc Viadel
 
Un migdia tardorenc es va deixar caure per aquesta ciutat, silent, amb la precaució amb la que un experimentat equilibrista desafia la gravetat. Somreia, tothora somreia beatíficament amb un punt també d’ironia… tal volta era perquè no feia massa temps que havia vençut a la mort, calm i sense gallejar, sense fer tampoc ni un sol renec, ni un sol retret al destí merdós, ben a la vora dels seus, acomplint metòdicament amb un higiènic ritus quotidià mentre el verí guaridor li anava remullant totes les vísceres com un degoteig d’oli sobre una molla de pa calent. Ritual val a dir que del tot necessari: acaronar la memòria llunyedissa dels dies feliços de Borriana, dies obrers, cantaires; llegir pàgina rere pàgina aquell llibre de versos, aquella novel·la… Neruda, Montale, Calvino, Moravia, Céline, Némirovsky, Navarro, Espriu, Mussil, Coetze, Sweig, Estellés… deixant-ne després constància del fet en una llarga llista escrita a mà, paradoxalment tan testamentària com inútil; somiar un futur millor pel seu petit nét Pau, pels seus fills, per la seva Lola, pels amics, pel seu àmbit concret d’humanitat que també és la de cadascú i, per tant, indefectiblement la humanitat de tots; sentir també uns minuts l’escalfor del sol a la terrassa de casa o l’alè perfumat de sabó de les bugades esteses onejant al vent com banderes d’un estol de naus de guerra; i passejar València, l’estimada, ara més que mai abandonada com una puta vella, eixuta, orinada, famolenca, trista, neguitosa, aterrida… I mentre això passava, un parell d’estius abans, just en meitat de la seva guerra acarnissada contra el dolor, vam celebrar el seu aniversari. Fou a casa seva, en aquella avinguda que s’atansa sinuosa fins al riu com una serp i des de la que es pot guaitar a la ciutat vella amb les seves antigues teulades, i les cúpules de taulellets blaus i els cloquers impossibles assetjats per un onatge d’antenes de televisió rovellades, esmolades. Era una nit xafogosa. Hi érem tots els que havíem de ser. El meu petit fill corria darrere d’un gat entre les cames d’alguns dels millors poetes en català del nostre temps. Una veïna espiava des d’un balcó veí, oculta darrera d’un filferro d’estendre. A la terrassa tota la nit va estar plovent gessamí. Ell, prim com un sarment, assegut discretament en un racó, es limitava a somriure. Tot hi era en ordre. Hi havia un ordre.

El dia que l’Octavi es va deixar caure per la ciutat, jo feia més de vint anys que l’esperava. Anava cofat amb una gorra negra de feltre igual que si fos un pagès de la planúria interior del país o bé un bohemi parisenc d’un milió de metròpolis i duia també una motxilla tota plena d’atifells màgics i amulets contra la desesperança. Passejàrem pel barri del Raval. El vam recórrer de punta a punta, carrers, patis, places, racons, acompanyats per un udol amarg d’ànimes fetes miquetes… A la terrassa d’un bar atès per un cambrer mil·lenari d’ungles negres, sense ulls, tinguérem temps de recordar aquell institut d’Algemesí, de parets encalcinades i xiprers, de classes gèlides, aquell edifici unflat que un dia va ofegar el riu on jo vaig rebre les seves primeres classes de sintaxi civil i ortografia moral en la llengua del país… –finalment de quin país, estimat Octavi?-… Recordàrem els anys d’imprimir pamflets en aquella impremta del carrer Olivereta que Lola manava amb dots militars, els anys també d’embrutir les parets de València amb versos perfectament prescindibles escrits per a un poble que mai no ha sabut escoltar ni tant sols l’oració en el cadafal de la forca. Parlàrem d’aquell temps… evocàrem aquella petita botiga de Cavallers on un vell luxuriós ressuscitava nines nues, mutilades… el poeta caçador amb els cabells tintats de porpra escoltant Rossini a la televisió del seu pis d’Avellanes… la mort passejant-se sota els ponts antics de la ciutat amb una xeringa entre les cames… les torres, les de Serrans i les de Quart, totes fetes de corfa de taronja… aquell temps remot… sobretot la vida, com un carrer de pas, com un carrer…

Des d’aleshores que no hem tornat a parlar de tot allò. Hauria estat inútil car res no ha quedat, només ombres, si voleu.

Finalment, a l’horabaixa, Octavi es va enfilar a un taxi i va marxar en direcció cap a Sants. La ciutat va quedar una mica òrfena. Recordo que somreia, com ara, com avui mateix, com en aquest instant, convençut de que res no és immutable, ni el mal invencible, ni la vida un erm o un pedregar o un gos esventrat sota una lluna de gel. Tot desesper és inútil, doncs…

Avui, si voleu, podeu llegir a la primera pàgina del seu darrer llibre adoptant el posat adequat uns mots en veu alta manllevats a Lucio Dalla: Lenzuola bianche per coprirci non ne ho sotto le stelle in Piazza Grande, e se la vita non ha sogni io li ho e te li do… Carrer de pas o plaça gran, o la vida…
 
 
9)
Alguns barbarismes (II)
Pere Ortís
 
Voldria assenyalar-ne algun, però d’aquells que es filtren en el discurs sense que ens adonem que ho són, de barbarismes, limitant-me ara als simples mots. Parlo del llenguatge col·loquial i del parlat en públic.

“Carpa”. Vàlid, si hom vol indicar el peix de riu. Però no existeix en el sentit de envelat o de tendal. La trobada tindrà lloc a l’envelat que han improvisat. Ara venen el peix sota un tendal.

“Chulo”, molt usat per nens i per dones. Cal dir: bonic, bell, preciós, bufó, i si és a persones, també formós, xamós, eixerit. Quin nen més bufó! És una noia molt bufona. La Quima xamosa.

“Cole”, molt usat pels mestres i per les mares. És devastador, també. Cal dir: escola, col·legi, estudi. Nen, és hora d’anar a l’escola. Au va, cap a col·legi falta gent!

“Columpio”, molt utilitzat per la canalla i segons quins mestres. Cal dir: baldador, gronxador. Nens, a l’hora de l’esbarjo podreu pujar als granxadors, ara no.

“Derribar”. El diuen molt els nens i algun cop als mitjans parlant de futbol. Cal dir: Enderrocar, ensorrar, tirar a terra, tombar, fer caure. Cal enderrocar aquesta casa. El defensa ha tombat el davanter amb joc brut.

“Empalagós”. Cal dir: Embafador. I més fort: Pudent. Aquest paio m’atipa, és tan embafador! Vés-te’n, pudent, d’una vegada!

“Emplaçar”, en el sentit de comprometre. En el sentit de col·locar una cosa en un lloc, està bé. El president ha compromès el ponent a tornar a la sala.

 Hala!, és català, però el pronuncien a la castellana i han perdut totalment el rastre dels bellíssims: Alça!, Apa!, Au!  Quina una! Alça noi, quins disbarats!  Apa, com ets fas veure! Qina una que n’has dit!

 “Igual”, usat en sentit dubitatiu, conjectural. “Igual no vénen”. Desbanca una sèrie d’alternatives, en català. Abans usàvem molt el verb deure. No deuran venir. Ja has trucat prou, home, no hi deuen ser. També potser: Potser no vindran. Potser no hi són. O: qui sap si, vés a saber si.  Cal trobar expressions alternatives, que hi són, valencianes de trinca, mallorquines i catalanes castisses.

“Liderar”. Encapçalar. El València encapçala la lliga. L’italià encapçala la cursa.

“Líder”. Capdavanter. Guia. És el capdavanter del moviment. És el guia del jovent.

 “Morro”, substituint barra. Quina barra que tens! O: penques, però no en sentit de força, sinó de barra. El paio s’ha tirat la feina a l’esquena i encara té penques de demanar-me que l’hi pagui!

 “Muleta”, no existeix en català. Cal dir: crossa. D’ençà de l’accident, el pobre va coix i, per caminar, ha d’anar amb crosses.

 “Novio”. Cal dir: Xicot, promès, galindoi. Festejar. El meu xicot et passa la mà per la cara, a tu, i tan gall que vols ser.

Quines manies i escrúpols havem concebut amb nuvi? Tan bonic que és! Ho limiten a quan són davant l’altar o davant el jutge. El noi i la noia són nuvis del moment que festegen. “Llavors érem novios”, per Llavors festejàvem.

“Patada”, que ja es veu d’on ve, per  puntada de peu, o simplement puntada, com hem dit sempre. El tragué de casa a puntades. Els mallorquins diuen: potada, molt bo, de pota. T’entaferr potada, si no fui d’aquí!

“Pillar”, per agafar, atrapar, empaitar, aconseguir (a l’Urgell dèiem aconsigar, segur que corrupció de aconseguir). Au, atrapa’m, si pots! Empaita’l, aquest lladre! Aquest barbarisme fa estralls entre els nens de l’escola i els del carrer.

“Vivenda”, per habitatge. La llei de l’habitatge. Han cremat dos habitatges.

 
10)

 

Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 117)

Som deutors els uns dels altres

 
Ramon Sangles i Moles
 

Mirant la història veiem que hi ha hagut genis d’unes qualitats que indiscutiblement s’han de considerar innates. Verament, en el món hi ha hagut i hi ha persones superdotades. Ara bé, de poc servirien unes qualitats innates si després no fossin conreades amb esforç i constància. Sovint hom arriba molt amunt perquè hi posa el coll i ho dóna tot per aconseguir uns determinats objectius. En aquesta vida no hi ha res gratuït i se’ns demana de ser molt generosos. Si els dons no es fan fructificar solen restar estèrils.

 

Curiosament, si preguntem als grans genis i autors com s’ho han fet per a arribar tan amunt, sempre ens faran esment d’un excel·lent mestre o d’una intel·ligent mare o d’un incondicional amic. I és que els uns hem de fer avançar els altres perquè les seves aptituds es desenvolupin i siguin sempre millors. Es tracta d’anar afegint constantment un granet de sorra dins el sac. I no podem pensar mai que es tracti d’un sac foradat o esquinçat. La generositat mai no espera recompensa i, malgrat que sovint no es vegi quins efectes té, ajuda a fer que les energies dels uns flueixin vers el camp dels altres a fi que en la vida cap do o capacitat no es perdi.

 

Si ens hi fixem, en aquest món tot és imitació, reproducció, evolució. Ara bé, com que sovint hi ha alumnes que superen el mestre, ens trobem amb frases, textos, peces musicals que es consideren emblemàtiques i que fan cultura i història (la frase To be or not to be, de Shakespeare; l’aforisme Cogito, ergo sum, de Descartes; el llibre I promessi sposi, d’Alessandro Manzoni; la peça musical El llac dels cignes, de Txaikovski; el poema Canigó, de Verdaguer; el discurs Elogi de la paraula, de Joan Maragall; la cançó Al vent, de Raimon...).

 

Aleshores, una manera de definir un inventor podria ser, per exemple, aquesta: «Una persona que, sabent treure profit del que ja existeix, se les enginya per a donar un ver impuls al progrés i a la qualitat de vida, precisament perquè és un savi, ric en imaginació i cultura, i perquè es compromet a voler un món millor.»

 

Més d’una vegada ens surt de dir, sia llegint el diari o escoltant algú: «Aquest argument em servirà per a defensar tal cosa», i el fem passar com de collita pròpia, o, si volem ser sincers i ens en recordem, afegim «tal com deia en Tal». I encara, gràcies a un consell, a un gest o a una actitud dels altres anem conformant un caràcter i una personalitat pròpia que en el fons ens fan ser originals i únics.

 

Moltes parts d’aquest llibre han estat confegides gràcies a vivències i records d’aquests, potser proferits fa ja molt temps per amics, companys, educadors o persones anònimes i tot.

 

En conclusió, com més ens fiquem en el món dels altres, pouant-hi coneixement i ensems abocant-n’hi, més contribuïm a forjar un món ric, agradable, habitable.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net