Sembla que el tema del trastorn bipolar està de moda. I, fins i tot, allò que podríem anomenar com a trastorn bipolar social. ¿I per què no lingüístic? Segons sembla ens reafirmem a mostrar que la llengua és encara un tema d'interés, malgrat els greus problemes socials pels quals travessa la societat de la mundialització, Europa, Espanya, el País Valencià, el poble de cadascú, cada casa, i quasi quasi, cada persona. I de no ser així, ¿Per què les estadístiques mostren que temes com la corrupció i l'atur són en realitat els de major preocupació ara per ara?
Doncs bé, per a qui encara l'interesse la qüestió lingüística, paga la pena dedicar una mica d'atenció. Vaja per davant la creença per a molta gent, entre la qual m'identifique, que moltes de les discussions que en matèria lingüística ocupaven pàgines de diari, discursos per la ràdio, debats en televisió i, en definitiva, el carrer de tots, estan en les nostres terres plenament desterrats. Comparem la situació actual amb èpoques no molt llunyanes que, a partir del Decret de Nova Planta del 29 de juny del 1707, fins als nostres dies ens ha ocupat i preocupat a la gent del carrer. La problemàtica lingüística ha anat brollant intermitentment (recordem la recent situació de conflicte social i lingüístic que sorgix durant la Transició democràtica, sí, això és, l'anomenada Batalla de València.
No crec que siga molt difícil de solucionar aquella fictícia bipolaritat que pot ocasionar-se per a alguns usuaris del valencià que, amb molt bona intenció, òbviament, pensen que pot ocórrer una situació de bipolaritat normativitzadora per als valencians i valencianes de hui en dia. També hi ha qui pensa que, en realitat, existix una tripolaritat en considerar que una fundació preocupada per la cultura, tot i ser pràcticament centenària pot obrar com si es tractara d'una acadèmia de la llengua. Però, cal anar amb molta cura, ja que en la nostra història lingüística s'han donat casos d'anarquia, això és, del que podríem anomenar com a multipolaritat, i si no, ¡Què han sigut els passatges de vespres de la Renaixença valenciana, o de vespres de la proclamació i signatura de les Normes o Bases de Castelló el 1932 i, fins i tot, la creació d'un Departament de filologia específica en les diverses universitats públiques de l'antic Regne de València. I algú podria dir, a més a més, que en eixa línia també s'hi troba la creació (any 1998) i posada en funcionament, amb el nomenament dels primers acadèmics i la signatura de l'anomenat “Pacte per la llengua” (any 2001), que en cap moment s'ha de passar per alt. Però, segurament, no paga la pena parlar d'això. És història més o menys contemporània. Són uns fonaments que, de cap de les maneres convé oblidar. Però, hem d'avançar. Les llengües han sorgit per a entendre's, complementar-se, per a unir, per a sumar, no mai per a restar.
La vida que vivim, immersa en la mundialització, no pot bandejar la vertadera realitat psicolingüística i sociolingüística del moment: la convivència en la multiculturalitat i el multilingüisme, això sí amb el recte reconeixement de la base, de la pròpia realitat cultural i lingüística i social, l'amor per la pàtria, la defensa i l'ús predominant de la pròpia llengua.
I això pot fer-nos reflexionar i arribar a pensar que no es pot parlar ja de monolingüisme per damunt de tot. Ni tampoc de bilingüisme individual o grupal que, en realitat, en moltes ocasions el que produïx és una situació de submissió lingüística. Caldrà pensar, ¿Com no?, en l'enfocament que haurem de donar a l'aplicació d'un multilingüisme real, això sí, sempre, com hem dit, a partir del respecte de la pròpia realitat. Però això, molt probablement són figues d'un altre paner. Pas a pas.
(*) Josep Lluís Doménech i Zornoza és Doctor en Psicologia. Professor de valencià. Membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.