InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 775 (dimecres 13/02/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Alta en InfoMigjorn
 
3) Magí Camps - 100 anys d'ortografia
 
4) Miquel Mayol - La flama de la llengua
 
 
 
 
8) Presentació dels Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa
 
9) Francesc Gisbert guanya el premi Ciutat de Benicàssim
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 78).
 
 

248. No ens discrimineu pel fet d'haver nascut en un altre lloc i permeteu-nos, parlant-nos en català, que participem en la construcció d'aquest país que entre tots i totes estem edificant.

 

Vint-i-tres entitats -de persones immigrades i de suport al català- que han presentat l'edició del manifest El català, llengua comuna (2008)

 
 
2)
 
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
 
3)
 
Article publicat en LA VANGUARDIA diumenge 3 de febrer del 2013
 
Centenari de la primera normativa ortogràfica oficial de l'Institut d'Estudis Catalans
 
 
Magí Camps
 
El 24 de gener del 1913 es va publicar la normativa que volia posar fi a decennis de disputes sobre com escriure en català
 

Fa cent anys que en català no fem servir la ñ. El basc i el gallec sí que la tenen. Això no vol dir que el so que representa sigui exclusiu d'aquestes llengües. Sense anar gaire lluny, hi és en portuguès i occità (nh), i en francès i en italià (gn). L'ortografia de cada llengua ha optat per una solució a l'hora d'escriure. I l'Institut d'Estudis Catalans va decidir, ara fa cent anys, que faríem servir la ny, que la ela geminada l'escriuríem amb un punt volat (l·l) i que paraules com rahó perdrien l'hac intercalada (raó).

Una convenció. Unes normes ortogràfiques no són altra cosa que una convenció, un acord entre els parlants d'una llengua per escriure-la d'una manera determinada. Les llengües existeixen encara que no tinguin expressió escrita, va recordar Isidor Marí dijous en la inauguració del centenari de les normes ortogràfiques de l'IEC. El president de la Secció Filològica -que és la que té l'encàrrec de produir les obres normatives de la llengua catalana- va definir la llengua com allò que ens permet ordenar la realitat i transmetre els coneixements; i l'escriptura és l'eina central per dur-ho a terme: "Sense la plenitud de l'escriptura no hi pot haver plenitud cultural ni nacional", va apuntar. Donant la volta a aquesta idea, una mica com allò de l'ou i la gallina, el president de l'Institut, Salvador Giner, acabava de dir que "tota cultura nacional necessita unes normes que regulin l'expressió escrita".

Anys convulsos. Mila Segarra, estudiosa de l'obra de Fabra, va repassar alguns dels aspectes principals de la gestació d'aquelles normes. Antoni Maria Alcover -que va ser president intermitent de l'IEC i president de la Secció Filològica en aquella època- no mentia quan deia que les normes ortogràfiques ja s'havien aprovat l'abril del 1912, tot i que la data de publicació oficial va ser el 24 de gener del 1913. En la seva recerca documental, Segarra documenta unes actes d'aquell mes d'abril en què les normes ja van quedar fixades. Des que es va fundar la Secció Filològica de l'IEC (1911) fins que es van aprovar les normes, el debat intel·lectual era públic i amb participacions diverses. Durant els nou mesos que passen entre l'aprovació i la publicació, en canvi, se n'oculten les actes.

Obra col·lectiva. Segarra qualifica aquells anys de convulsos i Fabra, malgrat la creença general, no va participar plenament en la confecció de les normes, sobretot perquè vivia a Bilbao. En algun moment, Fabra fins i tot les va considerar "un esguerro". L'autoria, doncs, s'ha de considerar col·lectiva, de la ponència que les va establir i en què participaven membres de l'Institut i del món cultural. Fabra n'havia fet la proposta de partença i en va fer algunes revisions, sobretot la darrera. Li van enviar els acords dels plenaris del 15 i 16 d'abril del 1912 i en va fer la redacció definitiva: la va farcir d'exemples (cosa poc corrent en treballs contemporanis d'aquella mena) i en va corregir les faltes. És a dir, va estalviar a l'Institut de fer el ridícul, amb perles com ara grupu...

Accents diacrítics. Aquell abril es va decidir escriure per a en dues paraules (dues preposicions, en lloc de pera). Al filòleg i hel·lenista Lluís Segalà devem l'accentuació dels homògrafs, les paraules de diferents significats que s'escriuen igual, i que diferenciem gràficament mitjançant un accent. Són els accents diacrítics: ma (la meva), mà (part terminal del braç). Al president, mossèn Alcover, devem la grafia de la ela geminada (l·l), tot i que a Fabra no li agradava; ell volia escriure-la com en llatí o italià (dues eles: ll), i buscar un altre dígraf per a la ela palatal (ll, en castellà; lh en portuguès i occità, o gli en italià). Al final es va establir el mateix dígraf que en castellà per a la doble ela (colla), i el punt volat per a la ela geminada (col·legi).

Fabra va recuperar la tz de paraules com generalitzat o normalitzar, que fins a l'última revisió figuraven amb essa: generalisat o normalisar. L'enginyer, acasat a Bilbao, no va aconseguir suprimir la hac inicial, com havia fet l'italià, però sí que va aconseguir suprimir les intercalades: rahó\>raó, trahir\>trair.

'L'Avenç'. La revista que va fer de capdavantera en l'impuls d'establir una ortografia moderna va proclamar el 31 de desembre del 1912 que des d'aquell moment començava a fer servir la nova normativa. Malgrat tot, les normes explicades a L'Avenç contenien faltes de la nova ortografia. Vint-i-quatre dies després es va publicar l'ortografia oficial, aquest cop, sí, sense faltes. La revista Patufet, fundada per Aureli Capmany el 1904 i que tenia com a principal col·laborador Josep M. Folch i Torres, s'hi va adherir de bon principi. També ho van fer els diaris, com La Veu de Catalunya, que el 31 de gener del 1913 va validar la normativa i la va començar a fer servir. La premsa va ser determinant per assolir-ne la difusió i la consolidació.

Demanda política. Les normes eren l'única obra oficial de l'IEC, però malgrat això Fabra la va concebre com un treball obert, pensat per ser modificat, per ser millorat. Però va ser un procés complex i conflictiu, dintre i fora de l'IEC, va explicar Josep Massot, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2012, en l'acte del centenari. Mossèn Alcover, al capdavant de l'Institut, estava en contra d'establir unes normes ortogràfiques, però va acceptar la demanda d'Enric Prat de la Riba. El llavors president de la Diputació de Barcelona -i creador de la Mancomunitat de Catalunya- tenia clar que calia proveir la cultura catalana d'eines polítiques. Prat de la Riba volia consolidar la llengua i la cultura catalanes atorgant-los la fortalesa institucional que tenien les llengües d'Estat.

Intents anteriors. Abans de crear-se l'IEC, hi havia hagut altres propostes ortogràfiques, com la de l'Acadèmia de Bones Lletres. En l'últim terç del segle XIX, els acadèmics van encarregar a dos prestigiosos lingüistes, Manuel Milà i Fontanals i Josep Balari, la redacció d'una ortografia. Però el seu model arcaïtzant, tot i que vàlid en aquell moment, no va tenir prou adhesions i, per tant, no va aconseguir imposar-se com a hegemònic.

El costat fosc. Amb les normes de l'Institut aprovades, amb Fabra com a principal valedor i emparades pel poder polític, un altre sector força important del món de la cultura continuava defensant la grafia arcaïtzant, amb figures destacables com el dramaturg Àngel Guimerà o l'historiador i polític Francesc Carreras Candi. Això va provocar la creació de una institució paral·lela, l'Acadèmia de la Llengua Catalana (1915), contrària a l'esperit agosarat i trencador del noucentisme. Presidida per Jaume Collell, l'Acadèmia va elaborar una ortografia pròpia i va tenir com a principal soci contra l'IEC la institució dels Jocs Florals de Barcelona. Però l'empenta de les normes de l'IEC va anar fent forat i guanyant adeptes l'un rere l'altre. Els mateixos acadèmics de Bones Lletres s'anaven passant a l'ortografia de l'Institut, tot i que la seva es va mantenir vigent fins al 1931.

El poder de la República. Com ja havia vaticinat Prat de la Riba, una llengua i una cultura nacionals, és a dir, amb la força i el respecte que tenen les llengües i cultures d'Estat, només es podia consolidar amb una força política que l'emparés. Malgrat les enrabiades del president de la Mancomunitat davant les baralles i dissensions entre lingüistes i escriptors a l'hora d'aplicar la norma, el pes polític de les institucions catalanes no era prou sòlid. Calien "estructures d'Estat", com es diu avui cent anys després, tal com van referir alguns dels participants en l'acte del centenari. I el més semblant a unes estructures d'Estat que va arribar a tenir Catalunya va ser a la II República. L'Acadèmia de Bones Lletres va renunciar a la seva ortografia el 1931. Els Jocs Florals de Barcelona, en canvi, no van donar el braç a tòrcer fins al 1934.

Mira: "Cal un poder que empenyi la normalització"

Ni vencedors ni vençuts. Pompeu Fabra, que havia anat assolint el control de la Secció Filològica malgrat l'oposició frontal de mossèn Alcover, contra ell i contra el diccionari, arriba a la República com a figura consolidada. Als Jocs Florals del 1934 hi fa un discurs en què destaca les renúncies que tothom ha hagut de fer -ell inclòs-, per arribar a aquell punt d'unió. "No hi ha hagut vencedors ni vençuts", va resumir. Però els enfrontaments no s'havien acabat pas aquí. Com va recordar dijous Josep Massot, en l'elaboració de la segona edició del diccionari, l'enfrontament es va produir entre Joan Coromines, i Carles Riba i Ramon Aramon. Però això és una altra història...

Llengua fràgil. En la seva intervenció, l'humanista Joan Francesc Mira va desplegar amb la paraula un mapa de les llengües europees. Poques llengües s'han normalitzat a partir d'una obra de referència: ha passat al centre i a l'est d'Europa amb casos com el de la Bíblia de Luter. En els estats nació, els segles XVIII i XIX, hi ha hagut un culte a la llengua essència que ha exclòs les altres que hi convivien, les no estatals, amb l'excusa de la funcionalitat. Mira considera que una llengua esdevé símbol d'ella mateixa i hauria de tenir un valor igual que les altres. "La llengua marca un espai intern i extern, marca una cultura i necessita una unificació normativa". En la majoria dels casos, cal un poder que empenyi la normalització: "L'estàndard és un factor decisiu per a la cohesió de la societat". El territori de parla catalana és estret i fràgil, i això ho pateix la llengua. "Les diferències territorials (serveixi/servisca, galleda/poal) se solucionen llegint". Així de fàcil.

Responsabilitat social. Mira va concloure que "els filòlegs i els escriptors són conductors d'una llengua en què el poble s'hi reflecteix. Són, per tant, els demiürgs". Isidor Marí va considerar que, tot i que "els dialectes poden triturar una llengua, quan tenim una llengua literària, els dialectes no la divideixen sinó que la tonifiquen. Ens cal un model de llengua literària per arribar a la plenitud nacional". "Les altres llengües han pogut fer els processos normatius tranquil·lament, mentre que el català ho ha hagut de fer amb rapidesa, apel·lant a la generositat i al patriotisme (Prat de la Riba) i a les renúncies en bé de la col·lectivitat". Marí va fer una crida a la col·laboració del món educatiu i del món de la comunicació per aconseguir la imprescindible cohesió lingüística.

Llegir més: http://www.lavanguardia.com/encatala/20130203/54365040604/100-anys-d-ortografia.html#ixzz2Jr6zOtAr
Segueix-nos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia
 
4)
 
Publicat en el blog L'accent rossellonès de la República catalana diumenge 3 de febrer del 2013

La flama de la llengua

 
Un Canigó nevat i resplendent amb la fina i freda llum d'un dia d'hivern assolellat va presidir avui els actes inicials de la 44a Renovacio de la Flama de la llengua a Prada de Conflent. Val la pena recordar com aixo es va engegar.

Fa uns 45 anys un grapat de joves excursionistes de Catalunya-Sud decidiren celebrar el centenari del naixement de Pompeu Fabra amb uns actes memorables. Vingueren a Prada de Conflent on, el 1948, s'havia mort el seny ordenador de la nostra llengua. Es recolliren sobre la seva tumba i allà encengueren una flama que dugueren a peu fins a Montserrat. Amb el pare abat i uns quants monjos la flama del fanal fou comunicada a una llàntia que havia de cremar per sempre més, com a manifest simbòlic del fet que la repressió franquista no podria acabar amb la parla de tota la nostra gent. Inspirats per aquest màgnific acte de fe en la pervivència de la llengua, més enllà de la maltempsada, tingueren l'idea de demanar a l'aleshores « Federacion » de les entitats excursionistes de Catalunya que aquesta confiès, any rere any, a una o altra entitat aplegada en el seu sí, la tasca de renovar aquesta flama. I durant tots aquells anys no ha fallat mai.

L'any passat fins i tot fou una entitat valenciana el Centre Excursionista de Castelló que fou mestre d'obra de la manifestació. S'esqueia el 80è aniversari de les Normes famoses amb les quals els valencians acceptaven l'aportació fabriana amb unes quantes adaptacions a les particularitats del valencià.

Enguany és l'Agrupacio Excursionista « Catalunya » de Barcelona l'encarregada dels actes. Aquesta entitat celebra aixi el seu primer segle d'existència puix que fou creada l'any 1912.

Una important comitiva de l'entitat era present amb el seu president Josep Tapias. També era present a l'acte un dels valorosos caminaires de 1968, Jordi Mir. Ell no ha faltat mai i durant tots aquests anys va procurar que el compromis inicial no es perdès. Es l'home de la continuitat de la manifestacio. Aquesta responsabilitat recau avui sobre Miquel Casals com a coordinador de la Flama de la llengua. Enfi moltes entitats rosselloneses eren representades a l'acte : entre altres, Antony Glory pel GPRENC ; Enric Balaguer pel Casal d'Arrià ; Jordi Taurinyà pel Casal del Conflent ; Gerard Thorent per la Bressola ; Elisabeth Porqueres per Arrels. Desprès de l'acte de renovacio de la Flama els participants foren rebuts a la Casa de la vila per la regidora de cultura en l'absència del Batlle, Sr Jean Castex. Camí fent entre el cementiri i l'ajuntament pogueren admirar la Casa de la Universitat Catalana d'Estiu que hauria de ser inaugurada molt aviat.

La Flama ben renovada serà a Montgat, Pineda i Santa Susanna el 6 de Febrer. Dissabte vinent arribarà a Barcelona per terra, a peu i a cavall, i per mar amb caiac i lendemà serà a l'Unió de Federacions esportives de Catalunya. Dos dies més tard serà presentada al Parlament de Catalunya. D'aqui 15 dies la duran al Tossal del Rei. I enfi d'aqui tres setmanes acabarà aquest bonic recorregut a Montserrat. Entre temps dues conferències notables a Barcelona a càrrec de dos excellents historiadors J.M. Soler i Sabater parlarà el 13 de Febrer de la persecucio de la llengua catalana des de 1714 fins avui dia i Agusti Alcoberro tractarà, ell, de l'endemà de l'11 de setembre. Tots els detalls del programa poden ser consultats a la xarxa a l'adreça de l'Agrupacio.

Hom veu que amb una tal empenta jovenivola aquesta entitat enceta com cal el seu segon centenari.

En un moment on tornamai des de Madrid intenten posar traves a la recuperacio lingüística i cultural del pais actes aixi ens animen a pensar que un cop més fracassaran. La reconquesta no la podran aturar ni els de Paris.
 
5)
 
Publicat en el diari digital VilaWeb dilluns 4 de febrer del 2013

'A l'empresa, en català'

La Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle presenten un portal amb consells sobre bones pràctiques lingüístiques en l'empresa

La Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle han activat aquesta setmana la web A l'empresa, en català, juntament amb un llibret amb el mateix títol, que pretén ser un manual per a les bones pràctiques lingüístiques en aquest àmbit. El portal, presentat en un acte a Girona, s'ha concebut com una eina de consulta de totes les empreses que actuen al nostre país. A més, aplega tots els continguts del manual 'A l'empresa, en català' ordenats per temàtiques, i un mapa interactiu de tot el domini lingüístic amb la legislació que afecta les empreses, d'Andorra a les Illes, passant per Catalunya Nord, la Franja, el País Valencià i Catalunya.

Un apartat destacat és la proposta de bones pràctiques en àmbits com l'atenció oral i escrita, l'etiquetatge, la retolació, les webs, la publicitat, els documents..., a més del conjunt de preguntes i respostes sobre dubtes que poden tenir els empresaris a l'hora d'incorporar el català.

Més enllà de la presentació de la web i la guia, la jornada de dijous a Girona tenia l'objectiu de reforçar la voluntat de l'àmbit empresarial envers el català. Per això hi van explicar experiències de bones pràctiques lingüístiques Joan Roca, del Celler de Can Roca; Maria Trias, de Galetes Trias; Joan Ribas, de GNA Serveis Telemàtics; i Ingrid Rahola, de Llagurt.

 

6)
 
Publicat a
 
 
Quim Torra
 

El tancament de Proa Espais ha estat el darrer tros de l'iceberg anomenat cultura en català que ha sortit a la superfície. Per què tanquen les llibreries? Hi ha moltes opinions i maneres de veure-ho: alarmants descens de vendes, marges comercials salvatges, canvis d'hàbits dels lectors, la voracitat de les grans superfícies, gestions empresarials mal enfocades, la brutal crisi general del país, etc. Molt bé, aquesta és una manera d'analitzar-ho i mirar de buscar-hi solucions.

Però ara mirem-ho des d'un altre punt de vista i fem-nos una pregunta: quants llibres en català hem comprat cada un de nosaltres el darrer any? O si volen: quin pes donem a la cultura, i en concret a la cultura catalana, en les nostres vides?

Tenim un problema i es diu cultura. Com abordar-lo? El projecte independentista –l'únic capaç de fer saltar la banca de la provincialització i la residualitat– ha preferit els últims temps centrar-se en la denúncia del desequilibri econòmic, del dèficit fiscal i de l'espoli. D'acord, temes absolutament vitals. Però tant com la desaparició del català o la desmemòria històrica. La independència ens ha de portar esperança i futur, futur econòmic i social, però també futur cultural.

La llarga nit dels vidres trencats de la cultura catalana va durar quaranta anys. Per a la literatura catalana, el franquisme va ser una autèntica commoció i un daltabaix colossal. Els escriptors de l'interior, emmordassats, no podien escriure el que volien escriure; els de l'exili, lliures però desarrelats, no podien fer arribar els seus llibres al que hauria d'haver estat el seu públic normal; els editors, col·lapsats en el laberint d'Eugène Ionesco de la censura, maldaven per esgarrapar engrunes; els lectors, balancejant-se entre el temor i la resistència, veien convertit el plaer de llegir en un acte heroic i gairebé de confrontació amb el règim. I tanmateix, vam resistir. Vam fer-ho sabent que ens hi anava la nostra supervivència com a poble.

Avui som al 2013 i encara el nostre futur depèn del compromís de cada un de nosaltres: amb la llengua, amb la història, amb els llibres i teatres, amb el cinema i les arts, amb la cultura.

La cultura catalana avui és una gran oportunitat. Com a motor de patriotisme cívic, identitat i valors i garant de la democràcia, la llibertat i els drets civils. L'instrument que permet impulsar la integració i la inclusió per l'esperit de construir una nació millor, una nació més justa que només pot passar per ser una nació més culta.

És imprescindible situar la cultura catalana en l'eix del debat sobre el procés cap a la independència de Catalunya. No només això, cal enfocar-la com la prioritat nacional, sobretot ara, quan més que mai el país que volem dependrà de la responsabilitat personal, l'audàcia, l'esforç i l'excel·lència que hi posem cada un de nosaltres.

La cultura, la dignitat i la llibertat del poble català són el nostre objectiu final. Per això, i davant de les amenaces que pel nostre futur col·lectiu té el moment present, Òmnium vol encetar un debat profund amb tots els actors culturals del país cara a anar perfilant el projecte cultural que volem en la futura Catalunya independent. Què hem d'entendre per cultura catalana avui en dia? Quins són els drets culturals dels catalans als quals hem d'aspirar? Cultura i governança, cultura i reequilibri territorial, cultura i desenvolupament econòmic. Per damunt de totes les altres qüestions: cultura i llengua catalana.

Cap a la independència, sí, amb una cultura que permeti un esclat de modernitat, creativitat i desenvolupament col·lectiu i personal.

 
7)
 
Publicat a
 
MONTSERRAT CORTÈS PROFESSORA DE PSICOLOGIA A LA UB
 
Montserrat Cortès-Colomé (Badalona, 1959), psicolingüista, és professora del departament de psicologia bàsica de la Facultat de Psicologia de la UB. El 2011 els professors de psicologia de les universitats catalanes van signar una declaració en suport de la immersió lingüística, que avui torna a ser actual.
És coautora d'un estudi sobre el model lingüístic de Catalunya, que ha publicat la UOC en forma d'opuscle.
 

“El castellà és una llengua molt potent a Catalunya”

9)
Francesc Gisbert guanya el premi Ciutat de Benicàssim
 

Francesc Gisbert és el guanyador del Premi de Novel·la Ciutat de Benicàssim, amb l'obra La nostra aventura africana. El finalista és Josep Franco, amb El jardí de la memòria.

Els membres del jurat han destacat la trama original de la novel·la guanyadora, ambientada entre Kenya i el Congo, amb dos periodistes, un xiquet soldat i un jove fugitiu de protagonistes. Una història que conjuga l'aventura i la literatura de viatges, amb l'actualitat de les guerres que tenen lloc al continent africà pel control dels recursos naturals. Pel que fa a l'obra finalista, El jardí de la memòria és una introspecció al passat d'uns personatges marcats pel pas del temps i la necessitat de retrobar la pròpia identitat.

El jurat del premi, patrocinat per l'editorial Tabarca Llibres i l'Ajuntament de Benicàssim, ha estat compost per Josep Palomero, vicepresident de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ascensió Figueres, expresidenta de la institució i actualment diputada al congrés, Josep Lluís Tàrrega, professor i escriptor, Teresa Broseta, guanyadora de l'edició anterior i, de secretari, el regidor de cultura, Mauro Soliva.

Francesc Gisbert (Alcoi, 1976) és professor a l'IES Mutxamel. Ha escrit més de trenta llibres per al públic infantil, juvenil i adults, pels quals ha rebut nombrosos reconeixements, com ara el Bancaixa, el Folch i Torres de Barcelona, el Laurèdia, l'Enric Valor, el Barcanova i molts altres. Alguns dels seus títols són Els lluitadors, La llegenda del corsari o Màgia per a un poble. Josep Franco (Sueca, 1955) és un dels escriptors més veterans, representatius i valorats de la narrativa actual, pioner en la represa literària del valencià. Autor de L'últim roder, Calidoscopi o Això és llarg de contar. Ha rebut també molts premis, entre ells el Ciutat d'Alzira i el de la Crítica.

L'editorial Tabarca publica les obres guanyadores, dins de la col·lecció “Narrativa”.

WWW.TABARCALLIBRES.COM

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací