246. Cal omplir, doncs, el
món de l'oci de referents estètics catalans. El dia que les Beths i els Joans
Tenes treguin algun senzill en català i corrin per les discoteques amb total
normalitat, aleshores la llengua agafarà prestigi en aquests àmbits i
registres.
Jordi Manent
Filòleg
L'Auditori de
BARCELONA
14 DE
FEBRER DE 2013
21
h.
CONCERT DE COMIAT A LA CIUTAT DE BARCELONA
Des que van anunciar la voluntat de posar el punt i
final a la seva llarga i decisiva carrera, les mostres d'afecte i reconeixement
cap als patriarques del folk al País Valencià han estat nombrosíssimes i
constants. El grup que encapçalen Vicent Torrent i Manuel Miralles –que no han
perdut l'oportunitat per manifestar que, tot i la satisfacció pel camí fet, hi ha encara moltíssima
feina en el camp de la música tradicional– ja s'han anat acomiadant del seu
fidel públic a Gandia i Morella. I ho fará proximanent en altres poblacions del País
Valencià.
A Barcelona, fruit de la col·laboració entre
L'Auditori i els festivals Tradicionàrius i BarnaSants, oferiran una festa de
comiat al públic que promet ser sonada, ja que hi participaran una pila de
músics amics, deixebles i companys de viatge. A la sala Pau Casals de L'Auditori
hi sonarà bona part d'un repertori que ja forma part de la història i del
patrimoni col·lectiu (“Tio Canya”, “Cant de Maulets”, “Cançó de la llum”,
“Lladres”...) i que cantaran una llarga llista de convidats. Començant, com no
podia ser d'altra manera, per Miquel
Gil, aquell jovenet de Catarroja que va endinsar-se en la música tradicional
en el si d'Al Tall el 1975 i que avui és un dels valors més ferms de tot el folk
mediterrani. També hi participaran Jaume
Arnella, Isidor Marí, Jordi Fàbregas, Josep Ribera ‘Titot', Xavi Sarrià i Miquel
Gironès d'Obrint Pas –el grup de l'escena actual que podríem dir que millor
ha recollit la flama de les reivindicacions d'Al Tall–, el provençal Jan Maria Carlotti –el músic que els va
connectar amb l'entorn mediterrani de la ripproposta–,Jaume Ayats amb La Nova Euterpe, una colla
de dolçainers dirigida per Pau Puig i una secció de vent liderada pel
saxofonista Eladio Reinon.
Per a la presentació d'aquest emotiu concert, els
integrants del grup Al Tall ja han fet públic aquest manifest: “Donarem les
gràcies al nostre públic, que ens ha fet ser qui som, i a tots els que
corporativament o personalment ens han ajudat a connectar amb la terra. Us
deixem les nostres cançons; amb elles, sempre ens tindreu entre
vosaltres”.
(Falta ressenyar la guitarra i cordes de Toni
Xuclà)
Per a mes informació o concertar
entrevista:
AL TALL
Soledad Desfilis ( Manager del
grup)
TELE. 963802145
606017579
altall@telefonica.net
L'AVL presenta a Alzira una
antologia de poemes del Mural del País Valencià,
d'Estellés
Alzira ha sigut la
ciutat elegida per a presentar, dins de l'Any Estellés, que des del passat mes
de novembre organitza l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'edició d'una
antologia de poemes del Mural del País Valencià, de Vicent Andrés
Estellés (València, Eliseu Climent. 2002).
L'obra titulada
Pobles del Mural recull una selecció de 162 poemes dels més de mil que
integren el Mural del País Valencià, i que com escriu l'acadèmic i autor
de l'edició, Honorat Ros, en el pròleg “és la crònica poètica dels moments
cabdals del poble valencià”.
L'acte de
presentació, que ha tingut lloc en l'Ajuntament, ha comptat amb la intervenció
del president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer, i de
l'alcaldessa d'Alzira, Elena Bastidas, que han ressaltat la importància de
l'obra del poeta de Burjassot.
Estellés, ha
afirmat Ferrer, és “el poeta més popular, més recordat i el més estimat”.
L'exemple més clar és la gran quantitat de carrers amb el seu nom, les més de
150 cançons musicades amb els seus poemes o els nombrosos estudis literaris
dedicats a la seua obra.
La presentació dels
Pobles del Mural forma part d'una sèrie d'actes organitzats de manera
conjunta per l'Ajuntament d'Alzira i l'AVL, per a commemorar el vint aniversari
de la mort del poeta i al mateix temps revitalitzar la magnitud i la intensitat
de la seua obra.
Després d'Alzira,
l'AVL realitzarà la presentació dels Pobles del Mural en Morella,
Castelló, Vila-real, Sagunt, Burjassot, València, Benimodo, Sueca, Xàtiva,
Alcoi, Ontinyent, Gandia, Dénia, Alacant i
Elx.
Qui estima la llengua, la fa servir
Els catalans i lús del català
Qui estima la llengua, la fa servir
més que no pas un manual de sociolingüística és una obra que exposa raons, proporciona arguments i dóna recursos per respondre les preguntes que tot catalanoparlant s'ha fet alguna vegada: amb quina llengua m'he d'adreçar a un desconegut a Catalunya? Com responc a algú que se m'adreci en castellà? Canvio de llengua o mantinc el català? Què és més «educat»: mantenir la nostra llengua o passar a la de l'interlocutor?Però també tracta la qüestió de com, sovint –de manera inconscient i automàtica– molts catalanoparlants cedim en l'ús de la nostra llengua en favor de la llengua de l'interlocutor perquè tenim interioritzada la idea de parlar una llengua minoritzada, de poc prestigi i per tant, amb una baixa autoestima.
En un món globalitzat, que tendeix cap a l'homogeneïtzació, el nostre ús quotidià de la llengua constitueix una resistència contra l'empobriment lingüístic. A més, hem de fer servir la llengua partint d'una implicació activa i inclusiva (considerant-la sempre com una casa d'acollida per als qui no la tenen com a llengua materna), amb creativitat (evitant-ne qualsevol refús gratuït), amb orgull i respecte (perquè la dignitat de les llengües també comença per la pròpia) i en definitiva fent-ne un ús assertiu, amb normalitat i cordialitat (planerament, sense escarafalls).
Quim Gibert
Quim Gibert i Font (Arenys de Mar, 1962). És ensenyant d'una aula hospitalària a Lleida. Diplomat en Estudis Avançats de psicologia social. Any rere any participa en l'organització a Fraga de jornades que vinculen identitat lingüística i autoestima grupal. És coautor d'
El despertar dels Països Catalans; Elogi de la transgressió; Removent consciències; Llengua i emoció; entre d'altres. També és columnista a La Mañana; El Triangle; Temps de Franja.Un dels primers interrogants que sorgeixen en endinsar-se en el món de la llengua de signes és arribar a entendre que n'existeixi una de catalana. "A qui em pregunta això, sempre li responc el mateix: oi que no es parla un sol idioma a tot el món?", diu Sara Costa, que forma part de la primera promoció de graduades en traducció i interpretació de llengua de signes catalana, a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Cada idioma, doncs, a banda de tenir una versió oral i una escrita, té també una llengua de signes.
"Tenim l'oportunitat, al segle XXI, de descobrir una llengua que socialment està poc reconeguda, que pràcticament no està estudiada, però que és culturalment riquíssima", explica Cristina Gelpí, degana de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UPF. "Fins al 2000 la formació universitària en llengua de signes a l'Estat no estava prevista i es concentrava en cicles formatius de grau superior", puntualitza la degana. Les primeres experiències en l'àmbit universitari van ser en forma de cursos de postgrau, però aviat la UPF es va adonar que amb això no n'hi havia prou. "Hi havia la necessitat d'anar més enllà de la simple adquisició de la llengua. Vam considerar que era important donar-li el mateix estatus que a qualsevol idioma, i la vam incorporar com a idioma de treball a traducció i interpretació", subratlla Gelpí.
Emmirallant-se en la universitat nord-americana per a sords Gallaudet, la UPF és la primera a l'Estat a oferir la llengua de signes en aquest grau com una opció equiparada a qualsevol altra llengua. El resultat és que el 15 de desembre es van graduar en traducció i interpretació amb la llengua de signes catalana com a primera opció les primeres quatre noies a tot l'Estat -Núria Baquero, Anna Nabau, Neus Morató i Sara Costa-. "Hi ha dos perfils d'alumnes: els que ja tenien contacte amb el món dels sords i, per tant, tenien formació prèvia, i els estudiants que la descobreixen al grau", diu Gelpí. És el cas de Baquero i Costa. "Al principi va ser difícil, perquè no entenia res, però els primers mesos és quan més s'aprèn i quan absorbeixes més coses", reflexiona Baquero.
L'estructura de la llengua de signes és diferent a l'escrita i l'oral. Per exemple, el verb va al final. Per expressar-la no s'utilitzen només les mans sinó també l'expressió i el cos, un fet que provoca que sigui una llengua plena de matisos. Entre diferents llengües, com la castellana i la catalana, alguns signes -que representen paraules i també conceptes- poden ser compartits, però els trets són diferencials. "Sorgeix de la necessitat de dues persones de comunicar-se i, per tant, hi ha molts matisos diferents", diu Baquero. "Com més cultural és el concepte, més diferent és el signe", apunta la degana.
Obstacles invisibles
Tant les dues alumnes com la degana asseguren que la sordesa "és una discapacitat invisible i difícil de detectar", per la qual cosa no ha estat prou estudiada. Gelpí recorda que la comunitat sorda -xifrada en 25.000 persones a Catalunya i 250.000 a tot l'Estat- "ha desenvolupat estratègies de supervivència" i que, malgrat que hi ha llibres de gramàtica i un diccionari, és necessari un estudi a fons per "anar sumant".
"El grau és un pas més, però falta que la gent prengui consciència que hi ha una comunitat de persones sordes. No hi ha informació al carrer", es lamenta Baquero. Costa hi afegeix una reflexió: "Hi hauria d'haver una persona que es pogués comunicar en llengua de signes en totes les institucions públiques, perquè tothom té dret a tenir-hi accés". De moment, la UPF ja prepara els alumnes per fer de mediadors en tots els sectors, però també d'investigadors. Des de Sevilla s'han interessat per la iniciativa acadèmica. "És un món d'oportunitats, les perspectives professionals són molt àmplies perquè queda molt per fer", conclou Gelpí.