InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 126 (divendres 08/02/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - estar biga
 
2) Eugeni S. Reig - estar la cosa marinera
 
3) Antoni Llull Martí - L’Islam i alguns termes islàmics
 
4) Pau Vidal - Ventura
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra Y)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Josep-Daniel Climent - La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner
 
8) Pere Ortís - Alguns barbarismes (I)
 
9) Vicent Baydal - Quan "harca" és (probablement) "arca"
 
12) Ramon Sangles i Moles - Hem de ser clars i concrets
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

estar biga

En llenguatge col·loquial, hi veure’s molt poquet, ser molt curt de vista.

No, no, tu no em talles les ungles que estàs biga.

La locució estar biga és (o era) d’ús habitual en el parlar d’Alcoi.

 

En valencià també es diu: ser curt de vista

La llengua estàndard sol emprar: ser curt de vista

En castellà es diu: ser corto de vista, ser un cegato

 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

estar la cosa marinera

Algun assumpte, no estar gens clar, ser insegur, incert, dubtós.

–¿Saps com tenim la reclamació aquella que vàrem dur a juí?

– Ai, la cosa està marinera.

Aquesta locució és d’us habitual, com a mínim, a Alcoi, Altea, Benidorm i la Vila Joiosa. Molt probablement és (o ha sigut) d’ús general en tot el valencià nord-meridional.
 
En un missatge enviat a la llista Migjorn el 31 de maig del 2007, el professor Francesc-Xavier Llorca Ibi, autor d’El llenguatge mariner de la Marina, escrivia: «A Benidorm es diu. Pense que és general. Evidentment és una imatge representativa de la vida i patiments de la mar.»
 
En valencià també es diu: no estar la cosa clara
La llengua estàndard sol emprar: no estar la cosa clara
En castellà es diu: no estar la cosa clara
 
NOTA: Done les gràcies a Francesc-Xavier Llorca Ibi per la seua ajuda.
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 291)
 
L’Islam i alguns termes islàmics
 
Antoni Llull Martí
Avui en dia que a Mallorca hi resideixen tants de musulmans, i que les notícies internacionals parlen tant del món islàmic, crec que convé que parlem d’alguns mots directament relacionats amb la seva religió, perquè sapigueu que volen dir. Començarem per Islam, que significa ‘submissió’ (se sobreentén ‘a la voluntat de Déu’). Musulmà té relació semàntica amb Islam, i significa ‘sotmès a Déu’, a qui donen el nom d’Allah (en català transcrit Al·là), nom que també li diuen els jueus i cristians de llengua àrab. El llibre sagrat de l’Islam, el Qur’an (en català l’Alcorà), que els fels musulmans creuen que conté les revelacions que el profeta Mahoma rebé de Déu per mitjà de l’arcàngel Gabriel, prescriu com a fonament de la religió creure en un sol Déu, en els profetes, en allò que diu el llibre sagrat, en els àngels, en el judici final, en la resurrecció dels morts, i en el cel i en l’infern, coses coincidents en gran part amb les que ens prediquen en la nostra religió cristiana.

 

Una cosa curiosa és que a l’Islam no hi ha sacerdots. A cada mesquita (antigament a Mallorca li dèiem mesquida), hi ha un imam, mot que vol dir ‘el qui va a davant’ que té cura del temple i hi presideix i dirigeix les pregàries. En temps antic hi hagué els califes, que eren considerats els successors del profeta Mahoma, els quals tenien una autoritat temporal i espiritual sobre els fels,

però avui en dia no n’hi ha cap. Entre els musulmans xiites, la majoria dels quals habiten a l’Iran i a l’Iraq, hi ha els aiatol·làs, mestres de la religió que són els seus dirigents espirituals, entre els quals el més famós a l’Occident deu haver estat el difunt Khomeini, que durant molts d’any fou dirigent espiritual i polític de l’Iran, país comandat actualment pel seu successor, l’aiatol·là Khamenei. Un altre títol de respecte, no tan elevat, és el de mullah (llegiu mul·là) mot que no figura al nostre diccionari normatiu, que és un erudit o mestre de la religió, però laic com els altres esmentats. Entre els aiatol·làs, imams i mullahs hi ha persones piadoses i pacífiques, però també d’altres de molt radicals que amb el pretext de defensar la religió prediquen la violència fins als extrems més horrorosos. Per desgràcia, entre els dirigents cristians també n’hi ha que tenen semblants idees.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 159)
 
 
 
Ventura
 
Pau Vidal
 
Ventada, ventall, venteguera, ventijol, ventolí i fins i tot ventositat són derivats de vent, i vet aquí que ventura no. Ventura és fortuna i és alhora dissort. Perquè en realitat és atzar, literalment ‘allò que ha de venir’, i el futur és per definició incert. D’aquí que la bona ventura que et proposa la gitana es pot girar, sense saber com, en mala ventura. La que han tingut, per exemple, els dos significats de la locució ‘per ventura’: ‘per atzar’, ‘per casualitat’ (“No deus tenir un pot d’afait, per ventura?”) i ‘afortunadament’, ‘per sort’ (“Per ventura és obert i podrem sopar”). El mateix camí ha seguit en sa accepció de nom de persona, un dels pocs que valen indistintament per mascle (en Ventura Pons) i femella (la Ventureta de la Maria Barbal). Ja és mala ventura, per això.

 

«L’avaricia. ¿Pot venir major desgracia ni més mala ventura sobre un avar, puig tot lo que veu en els altres li dol, y tot lo que ell tè y posseheix li falta? ¿Qué tè el quí á sí mateix no té?» (Joan Codinach i Espinalt, Aplech de sentencies y pensaments de filosophs insignes, 1903)

 

«¿Has oblidat per ventura que’l poble‘s fia mes de curanderos que de metjes y que als advocats de títol universitari prefereix los de peu de marje ó de secá? ¿Y saps per qué? Perque inclinat per naturaleza á tot lo meravellós, per aixó que per medi de causas meravellosas ó sobrenaturals pot explicar se fets, que d’altre manera foren per ell inconcebibles, puig l’hi faltan coneixements» (Gaietà Vidal i de Valenciano, Consideracions sobre la literatura popular catalana, 1879).

 

Iepa-la!

 

Remenant diccionaris he hagut d’acceptar que la creença segons la qual aventura prové de ventura (culpa de massa llegir en Tirant i l’Amadís de Gaula, cavallers ‘a la ventura’) és errònia. En realitat són dos mots semànticament molt relacionats, tant que el lligam que els uneix ve de molt abans, precisament de l’úter llatí: ventura de venire, ‘venir’, i aventura d’advenire, ‘arribar’.

 

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Frases manllevades al castellà
Y
 

Y no hay más. 'I no hi ha més'. I para de comptar.

      Hi ha aquest, aquest altre, i para de comptar.

Y pico. 'I pico'. I escaig.

      Eren cent i escaig. O també: Eren més de cent.  N’hi ha passa de cent.

 
6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 21 al 25 de gener del 2013)

 
----------------

 
Publicat en el diari ARA dimecres 23 de gener del 2013

UN TAST DE CATALÀ

En el bon camí

Albert Pla Nualart

A molts catalans que no viuen angoixats ni pel purisme ni pel normativisme el titular "L'Espanyol és en el bon camí" els fa estrany perquè ells haurien dit que "està en el bon camí" o també que "va pel bon camí".

I, en efecte, la majoria de mitjans i usuaris prefereixen estar a ser davant en el bon camí sense fer-se gaires preguntes. El dubte -i filla del dubte, la ultracorrecció- sorgeix quan se les fan, perquè el que han après a les classes de català és que per situar algú en un lloc el verb genuí és ser .

També han après, però, que per situar coses en un punt de l'espai la preposició adequada davant l'article determinat és a i no pas en . Diem "Sóc al camí de baix" i no pas "Sóc en el camí de baix" però no diríem mai "Catalunya és al bon camí".

Per què? Perquè al camí només diu on som mentre que en el bon camí té un sentit figurat molt més ampli i respon, més aviat, a com estem. Més que un locatiu, és un circumstancial de manera.

De fet, poques vegades trobarem ser davant un en + article definit, perquè ser només situa en un punt de l'espai, al marge de qualsevol circumstància, i en casos així posem una a davant l'article definit.

Per raons semblants jo escriuria sempre "Som a prop de casa" i, en canvi, toleraria "Estem a prop de l'acord" (al costat de "Som a prop de l'acord"), perquè la primera frase es limita a respondre "On sou?", mentre que la segona explica com va la negociació.

Ara bé, com he dit altres cops, tot criteri sobre ser i estar, un ús que varia de nord sud, contradiu el que fan certs parlars. L'únic que podem fer és fixar per a l'estàndard una convenció prou equilibrada perquè la majoria ens hi sentim còmodes.

 
7)
 
Publicat en el blog L'interés per la llengua dels valencians
 
 
Josep Daniel Climent
 
 
8)
Alguns barbarismes (I)
Pere Ortís
 

 

     Hi ha una mena de barbarismes que són patents i que tothom coneix ─però que ningú no esmena. És qüestió del defecte elemental dels catalans: el tant-se-me’n-fum respecte a la seva llengua. Que amaga un ingredient d’incultura i un altre d’impotència, totes dues vergonyants ─que sobre tot no ho notin, que no en sé. Als catalans d’avui ens sobren quantitat de tabús, tabús nocius, moltes vegades canallers, és a dir puerils, i ens falten gavadals de sinceritat. Una senyora em deia que ella no serà mai capaç de dir bé, que sempre haurà de dir “bueno”. No trobes que és una grossa ruqueria, amable lector? Sembla estrany ja en el segle XXI, segle que havem convingut que ha de ser el de les coses pel seu nom i el de més cultura.
     Avui voldria ocupar-me tan sols de tres d’aquests barbarismes, els quals, al meu veure, són els qui més embruten el català col·loquial. Heus’los ací: “algo”, “cariño” i “vale”. Si aquests tres vencíem, si els bandejàvem del català parlat a casa i al carrer, quin pas no donaríem vers la neteja pública de la llengua, catalana, mallorquina, valenciana!
    “Algo” fa un cert temps que s’infiltrà en el català del carrer. Diria que al voltant de la desfeta de la guerra del 36, arran de la repressió franquista. El mot legítim en català és quelcom, però no el proposem a la gent comuna i corrent perquè és molt acadèmic, no l’hem dit mai i el reservem per a la classe i l’escriptura de caire endreçat. Tant de bo que el diguéssim normalment per comptes d’aquest altre!
      En les expressions afirmatives cal usar alguna cosa. M’amagues alguna cosa, tu, lladre. Aquest ús no és gratuït ni pobre, primer perquè el dèiem abans i encara el diuen molts, i segon, perquè també és comú a altres llengües com el castellà, el francès, l’italià, l’anglès ─i no el tenen pas per pobre.
     En les expressions interrogatives, i similars, cal usar res. A la botiga: Que volíeu res més? (no: que volíeu “algo” més?) A un amic: Que et convé res? En dubtes, conjectures i casos semblants: No crec pas que et donin res. Voldria saber si hi ha res de tot això que diu.
     “Cariño” ho diuen  a tots aquells que estimen, en especial ho diuen mares i dones. És un castellanisme que trona. I tan lleig. Cal dir: Amor, patuf, patufet, rei, reietó, manyac; al xicot o a la xicota: Amor (què bonic que és!), rei, reina (aquest deixant de banda els escrúpols suggerits per la incultureta). Les mares, dones, noies, mestres diuen “cariño” sobre els petits, i això és devastador. Són les qui més haurien de vetllar per donar bona paraula als petits, que el timbre maternal, el femení, és el que ells assimilen amb tota llisor. “Cariñós”, per tant, és  barbarisme. Cal dir: amorós, afectuós, tendre, tendrívol.
     “Vale” fa una autèntica devastació en la nostra llengua. El diu i el repeteix tot fill de veí. Pareu l’orella al carrer; bé no cal parar-la-hi. Pareu l’orella a una conversa per mòbil i sentíreu aquesta paraula repetida cent cinquanta vegades. Entreu a la sala d’una banc o a una oficina i sentireu que el personal dispara “vale” amb una abundància de metralladora que aplana.
     I la tristesa del cas és que aquesta paraula castellana desbanca una colla de mots i d’expressions alternatives que fa posar pell de gallina. Així diuen:       
                                   “Vale”, per comptes de bé. O per comptes de molt bé.
                                    Per comptes de Prou. Cal dir: Prou, prou, ja n’hi ha prou!
                                    Per comptes de Adéu, o de qualsevol altre salut.
                                    Per comptes d’aprovar una conveniència: Com l’anell al dit. Perfecte!
                                    Per comptes de comiats com: Au! Apa! A reveure!
     Quan érem petits dèiem entesos, i ningú no ens ho havia ensenyat. Ho deia tothom. ─L’hora que has d’arribar a la feina és a les vuit.  Entesos.
També és molt bona: D’acord, la qual ara molts adopten, pocs per mala sort.
      “Vale” el començàrem a sentir cap a mitjan seixantes, en tornant d’Amèrica. Abans del 55 no l’havia sentir dir mai. Era la segona infiltració més dolorosa imposada per la persecució del general advers a casa nostra i a la nostra llengua.
     Bé, tot això ara resta escrit en el racó d’aquest missatge i si ningú no en fa cas, o no s’hi mou, és lletra morta. Que és la nostra gran desgràcia. Cal que el lector ho faci moure. Cal que ho donem copiat sobre tot als mestres i a aquells que treballen amb la mainada. La llengua la netejarem i la salvarem amb l’esforç de tots plegats, amb la multitud de granets d’arena. Cal forçar-ho en l’ambient, crear-hi interès, mentalitzar, motivar-hi els desmenjats i tot.

 

9)
 
http://harcajmv.blogspot.com.es/2012/10/quan-harca-es-probablement-arca.html

Quan "harca" és (probablement) "arca"

Vicent Baydal
 
Quan fa vora 5 anys vam decidir fundar el nostre grup d'investigació i començar aquest blog, ens van passar moltes opcions pel cap a l'hora de triar un nom per a presentar-nos en societat: Balansiyya, Almogàvers, Morabatí, etc. Però, finalment, vam triar Harca, una paraula que identificàvem -com s'explica en la columna de la dreta- amb un crit de guerra documentat històricament en avalots valencians, el qual, amb el temps, acabaria adquirint un sentit molt concret lligat a l'expressió típicament valenciana fer harca, és a dir, tirar-se pedres entre bàndols de joves. Així ho pensàvem llavors, atés que diverses fonts filològiques de prestigi ho indicaven, però recentment hem sabut que el més probable és que el mot no s'escriga d'aquesta manera, harca, sinó sense h, arca. En conseqüència, per evitar confusions, cal que hi donem una explicació sobre la qüestió, la qual serà l'objecte central d'aquest post.

En primer lloc, cal apuntar que hem hagut de reconstruir la història de la grafia, entre harca i arca, en els diccionaris valencians i de llengua catalana dels segles XIX i XX. En aquest sentit, la primera vegada que el mot apareix en un diccionari és en 1839, en l'Ensayo de un diccionario valenciano-castellano del polític Lluís Lamarca, que recull nombroses expressions particulars de la llengua viva. Hi deia (p. 6): arca (combate de muchachos a pedradas) = pedrea, una grafia que es reproduïa en el següent diccionari de valencià, el de l'advocat Josep Escrig, de 1851, i en el Novísimo diccionario general valenciano-castellano del capellà Joaquim Martí Gadea, de 1891. Per tant, en tots els diccionaris valencians del segle XIX la paraula apareixia sense h, arca, tot i que sense indicar cap mena de documentació històrica. D'una altra banda, el darrer autor esmentat féu una altra consideració sobre el mot en 1908 en la seua obra Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Ge, segons la qual fer arca seria un costum heretat pels valencians dels moros, que, sent guerrers perquè sí, quan no tenen amb qui combatre combaten ells entre ells, fent-se tot el mal que poden.

Així les coses, uns anys després, potser aprofundint en aquesta darrera línia, en el primer volum del monumental Diccionari Català-Valencià-Balear, que es publicà en 1930 coordinat pel també capellà Antoni Maria Alcover, la grafia d'arca passà a aparéixer com a harca, ja que s'hi opinava que procedia de la paraula àrab harka. En concret, l'entrada corresponent deia: Lluita a pedrades entre nois o fadrins (val.); cast. pedrea. Exemples: "Els chics del Cabanyal i els de l'orta, enguerrats sempre, feen arca", Bernat Morales San Martín, "Idilis llevantins. Noveletes de l'orta valenciana", Barcelona, 1910, p.12. Etimologia: de l'àrab marroquí harka, "moviment de tropes, pas de càrrega". Tot i que no ho sabem del cert, és probable que en aquesta decisió també hi tingués a veure la introducció coetània del mot harca en castellà, procedent, en efecte, de l'àrab harka, que significa campanya militar i que fou introduïda en aquesta llengua com a conseqüència de les guerres entre espanyols i marroquins de començaments del segle XX. En aquest cas, el sentit clar d'harca, com recull el Diccionario de la Real Academia Española, és el d'expedición militar de tropas indígenas o partida de rebeldes marroquíes, és a dir, un significat ben allunyat del tradicional valencià -limitat al crit de guerra i al fet de llançar-se pedres.

En qualsevol cas, el canvi operat pel Diccionari Català-Valencià-Balear, d'arca a harca, fou recollit per un dels lingüistes amb més prestigi de les lletres catalanes, Joan Coromines, que al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de 1980, féu la següent observació en la paraula arca: fer arca en el sentit de "anar a cops de roc els xics o la gent baixa dels pobles" és només valencià (des de l'Horta per Alcoi fins a la Marina almenys): Lamarca. [...] Sembla que no té relació etimològica amb el nostre mot [el d'arca sense h], sinó manllevat de l'àrab marroquí 'harka', milícia de moros [...] pròpiament amb el sentit d'expedició militar. I, atesa aquesta doble opinió dels diccionaris d'Alcover i Coromines, a partir de llavors també els diccionaris pròpiament valencians seguiren aquest corrent. Per exemple, el Diccionari de la rima de 1980 i el Diccionari general de 1985 del també lingüista Francesc Ferrer Pastor, així com el Diccionari valencià de 1995 de Josep Lacreu, recolliren harca com l'acció d'apedregar-se els xiquets. Igualment, també el filòleg Manuel Sanchis Guarner decidí escriure-la amb h en 1972, en explicar en La ciutat de València. Síntesi d'història i de geografia urbana que aquella paraula havia estat emprada durant un avalot contra els francesos esdevingut en la ciutat de València en 1691, per tal d'encoratjar la revolta al crit d'harca, harca, harca.

En conseqüència, en funció de tots aquests exemples del segle XX -no coneixíem els del XIX-, així la vam decidir agafar nosaltres, amb h, harca. Sabíem que alguns altres filòlegs havien proposat darrerament, dels anys 1990 ençà, la grafia sense h, però els seus arguments no semblaven en absolut concloents. Primerament, Francesc Ferrer Pastor canvià d'opinió i en el seu Diccionari valencià escolar de 1992 la introduí com a arca, ja que, segons pensava, l'expressió fer arca provenia de les baralles que es produïen entre els clavaris dels municipis o les confraries quan obrien les arques i mancaven els diners que s'hi preveien. Més tard, en l'any 2000, Emili Casanova aportà noves dades i advocà per l'ús sense h. D'un costat, documentà el mot arca com a valencianisme en el Diccionario de la Real Academia Española almenys des de 1832, amb el significat de: en Valencia, pedrea que tenían los estudiantes los unos con otros; d'un altre costat, considerà que l'expressió fer arca procediria del fet que aquells estudiants utilitzaven arques per a transportar les pedres llancívoles. Tanmateix, ni Ferrer Pastor ni Casanova aporten cap prova de les seues hipòtesis relacionades amb les arques municipals o les arques plenes de pedres. Són simples suposicions sense fonament documental i que no semblen massa lògiques (l'obertura de les arques dels diners no es caracteritzava pel que comenta el primer, ni cal transportar les pedres en arques per a llançar-les, com apunta el segon).

No obstant això, un darrer lingüista, Jordi Colomina, ha oferit fa molt poc de temps una explicació molt més versemblant per a l'etimologia de la paraula i que reforça la grafia arca, tal i com apareix als diccionaris del segle XIX. En concret, segons explica en un article d'aquest mateix any 2012, s’ha de descartar, en primer lloc, l’etimologia àrab proposada pel Diccionari Català-Valencià-Balear per motius fonètics, ja que el fonema h s'hauria adaptat en valencià com a f (com en el cas d'alfàbega, tafulla o matalaf), de manera que l'evolució lingüística hauria estat farca. A més, hi explica que, com hem vist, els diccionaris del segle XIX, tant en valencià com en castellà, recullen exclusivament arca i que el mot harca no arribà a Espanya fins al segle XX, com ho confirma el fet que fou introduït als diccionaris de castellà en 1914, de manera paral·lela a les guerres del Marroc. Finalment, proposa relacionar la paraula amb una de les accepcions d'arca que apareix en el Diccionario de la Real Academia Española de 1783 i 1791: parte de la bastida, máquina antigua de guerra. I, alhora, el Diccionari Català-Valencià-Balear dóna una definició i uns exemples medievals de bastida -i de castell, remesos l'un a l'altre- que presenten una explicació raonable per a l'ús de l'expressió fer arca. En concret, es diu que la bastida o castell de fust era la torre construïda de barres i posts i muntada damunt de rodes, plena de guerrers armats, que servia per acostar-se als murs i batre'ls de prop.
 
I, com apunta Colomina, hi ha dos fonts medievals que expliciten el fet que un dels objectius principals d'aquests enginys de setge era llançar pedres als enemics de forma continuada. En primer lloc, Jaume I explica en el Llibre dels fets del segle XIII que en l’alt [del castell de fust] seran ballesters la meytat e hòmens qui apedregaran a aquels sarraïns qui pujaran al mur, e puys los crestians pujaran per aquella torre derrocada, e ells no ho poran deffendre, per les ballestes e per les pedres que seran en lo castell. Més tard, en el capítol 294 del Dotzé del crestià de Francesc Eiximenis, del segle XIV, es recomana que lo príncep qui assetja, faça fer torres e castells pus altes que los murs ne les torres del loch que assetja e sien cuberts de cuirs de bou cruus per tal que no s’hi puxa metre foch, e acosten aytals torres fins al mur o almenys prop, e haja ponts levadissos de las torres fins al mur e d’aquí poden los combatens trametre tanta còpia de pedres e de lances a aquells qui els estan dejús en lo mur que per força aquells del mur hajen a fer loch [...]; aquells qui estan en la part pus alta de la bastida deuen continuament gitar pedres e sagetes contra aquells del mur qui estan endret e al costat de la bastida, en guisa que facen loch a aquells qui estan al pont per entrar dins lo loch per lo mur.
Per tant, tot i que no en tenim constància documental per a la llengua catalana, seguint el que apareix al Diccionario de la Real Academia Española a finals del segle XVIII, és possible que l'arca fos la part d'aquestes màquines de guerra en què els soldats es posaven per tal de llançar pedres i sagetes. De fet, l'origen etimològic del mot arca està clarament relacionat amb els conceptes de bastiment, baluard i fortalesa o de la part més elevada d'un lloc fortificat. Aquests eren els significats de les paraules llatines arca, arcae i arx, arcis (per exemple l'arx ratis era el castell de popa d'un vaixell), alhora que el verb arceo, arcere volia dir repel·lir o allunyar l'enemic. Podríem imaginar, fins i tot, que l'acte de llançar pedres des de l'arca de la bastida contra els enemics es feia al crit d'arca, arca, arca, d'on hauria passat als avalots populars. En tot cas, tampoc tenim proves documentals d'això, però pels arguments filològics presentats per Jordi Colomina i aquestes relacions etimològiques que acabem d'exposar sembla clar que el crit d'arca no prové de l'àrab harka, sinó que és molt més probable que ho faça del llatí arca.

De fet, els dos únics esments que hem trobat referents a l'època foral valenciana s'escriuen sense h. Primerament en una carta escrita pels jurats de la ciutat de València en 1380, en què, com apunta Agustín Rubio, s'empra la paraula en el sentit de facció: havem sabut que ella [la vila d'Alzira], o pus verament alcuns d'ells que són d'aquella arca, han instigat e fet... Així, encara que l'ús és confús per a nosaltres, podria estar relacionat amb el fet de mantenir enfrontaments entre diversos bàndols. D'una altra banda, sembla que Manuel Sanchis Guarner es confongué en explicar que el crit harca havia estat emprat en un avalot a València en 1691, ja que aquesta expressió no apareix en absolut en els documents en els quals es basa, publicats per Sebastià Garcia en la seua obra Valencia bajo Carlos II (docs. 136-140). Per contra, sí que apareix en el mateix llibre, però no en 1691, sinó en 1693, quan una carta del virrei del regne de València, el marqués de Castel Rodrigo, relata en castellà els fets de la Segona Germania (doc. 197) i diu que els revoltats marxaven al crit d'arca, arca, arca.

Tot plegat, doncs, ara sabem que hi ha moltes més raons per a considerar que tant el crit de guerra arca, com l'expressió fer arca, s'escriuen així, sense h, com apareixen històricament i als diccionaris del segle XIX, i com sembla indicar la seua etimologia, i no com apuntaren Antoni Maria Alcover i Joan Coromines en les seues obres del segle XX. Ara, però, després de vora 5 anys amb ell, ja no anem a canviar el nom del nostre grup de joves medievalistes valencians. Ens limitarem a assenyalar aquesta confusió en la grafia en la columna de la dreta, "Harca, això què vol dir?", tot enllaçant aquest post. La pronúncia és la mateixa i l'esperit del grup continua sent el mateix: fer, tots plegats, una mica d'aldarull, com també el feien, en lluita contra els opressors, les harques marroquines -aquestes amb h- del segle XX. Esperem que l'explicació haja quedat clara!
 
 
10)

 

Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 116)
Hem de ser clars i concrets
 
Ramon Sangles i Moles
 
A vegades, quan un s’ha ben explicat, dius: «¿Et vol donar diners, o te’n demana?», «¿Desitja ser ajudat, o t’ofereix ajuda?» Malauradament, hi ha gent que s’embolica i no deixa entendre bé quina és la seva intenció. Això no pot ser. Des que obres la boca o et poses a escriure ja s’ha d’entreveure cap on van els trets. Els nostres propòsits s’han de fer evidents de seguida i han de ser clars.
 
Hem de parlar clar, de manera que en Joan digui, per exemple, al company Miquel: «Miquel, si dissabte em poguessis venir a ajudar un parell d’horetes, t’ho agrairia molt i t’ho recompensaria», i no pas: «Miquel, aquest dissabte voldria treballar i, si vols, aquí em tens; tots sabem que un cop de mà sempre s’agraeix i d’alguna manera o altra té recompensa.» Dient-ho així, en Miquel, que també té molta feina, podria interpretar que el company Joan s’ofereix a anar-lo a ajudar dissabte.
 
Si, per una altra banda, volem servir-nos de la ironia o volem bromejar, l’altre ha d’endevinar també de seguida que fem servir aquest recurs. No ens podem permetre de tenir gaire estona en suspens ningú.
 
Sobretot, hem de ser molt clars i anar de dret al gra. Avui dia la gent sol anar molt atrafegada i, per tant, els missatges han de ser com més directes, concisos i breus millor.
 
Per consegüent, com més clars, més amics; com més concrets, més eficàcia; com més breus, més feina.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net