InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 772 (dijous 07/02/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Josep Maria Pasqual - El català, útil a Europa?
 
3) J. Leonardo Giménez - Esquallar-se i aixar arrere
 
4) Màrius Serra - Apropar?
 
5) Núria Puyuelo - Sobre la ‘guixeta' i la ‘taquilla'
 
6) Jordi Sedó - Escola, llengua i nouvinguts
 
7) Sebastià Alzamora - Protestar en idiomes
 
8) Manuel Cuyàs - En castellà
 
9) Vicent Sanchis - Que tornin els savis
 
10) Presentació a Castelló del llibre Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català
 
11) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 77).
 
 

245. De vegades em vénen persones que es queixen perquè els obliguen a aprendre el català. Jo els dic: “Escolteu, si els catalans saben parlar i escriure en castellà és perquè el seu idioma va ser prohibit i el van haver d'aprendre.” I els pregunto: “nosaltres no hem d'aprendre el català? Que som més tontos que ells, nosaltres?”.

 

Manuela de Madre

Política

 

 

2)

 

Publicat a
 
 
Josep Maria Pasqual
 
Si partim del concepte d'utilitat de les llengües entès com el poder que tenen les llengües de satisfer necessitats humanes, veiem que, en una fase inicial de la relació social, totes les llengües són útils per als usuaris. Podríem dir que aquesta és una utilitat bàsica, innata i comuna a totes les llengües. Hi ha, però, una utilitat que té a veure amb els usos, més que amb els usuaris, que també és comuna a totes les llengües, però que s'ha de manifestar en cada cas. El pas de l'oralitat a l'escriptura va marcar una frontera entre la utilitat que té a veure amb els usuaris i la utilitat que té a veure amb els usos. I així com la utilitat bàsica és espontània, la utilitat referida als usos està subjecta, primer, a la voluntat de superació de cada comunitat lingüística i, segon, a la superació dels prejudicis exògens. Perquè, al llarg de la història, s'han succeït els intents, per part de determinats poders vinculats a llengües pretesament superiors, de negar l'accés a la utilitat de les llengües persuasivament considerades com a menys de tot.

En el present, les institucions públiques mundials (en el nostre cas, les que tenen a veure amb la UE) funcionen, de fet, com a autèntics indicadors del grau d'utilitat de les llengües i són les que ofereixen un indicador més fiable alhora que més esbiaixat; perquè, la UE, atès que està formada per estats i no per comunitats lingüístiques, regula la presència de les llengües segons els criteris jurídics de les legislacions estatals i no segons criteris de competència lingüística. Així, d'acord amb els criteris de la UE, la llengua catalana no és oficial i ni tan sols una llengua de treball, la qual cosa equival, a la pràctica, a la consideració del català com a llengua sense utilitat efectiva quant als usos comunitaris.

Veiem que en un cas com el de la presència en el màxim nivell de les institucions europees (el Consell, la Comissió, el Parlament, el Tribunal de Justícia, el defensor del poble) la utilitat no depèn del dia a dia dels usuaris, ni depèn de la superació dels nous usos, sinó que depèn dels marcs jurídics estatals o interestatals. És a dir, ja no ens enfrontem a una prova lingüística, sinó política, perquè l'aixeta de les utilitats està controlada per la mà d'un poder amb una llengua dominant i perquè, com diu el lingüista valencià Jesús Tuson,“l'estat modern no és amic de la diversitat i manté ben fondes les arrels de l'esperit jacobí”.

En el moment present la UE es regeix, i, certament, en el futur pròxim es regirà, pel sistema lingüístic instaurat pels tractats (el primer d'aquests tractats va ser el constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, del 1951), segons els quals, les llengües oficials de les comunitats són les declarades oficials al si de tots els estats membres. Des d'aleshores, només se n'ha fet l'excepció de l'irlandès, primera llengua oficial d'Irlanda, que no va rebre l'oficialitat plena, en benefici de l'anglès, segona llengua oficial d'Irlanda i, òbviament, llengua oficial del Regne Unit. El precedent de l'irlandès no presagia un horitzó favorable a un hipotètic reconeixement de l'oficialitat del català, una llengua que, si bé té 10 milions de parlants (l'irlandès, 70.000 parlants a Irlanda i 30.000 a Irlanda del Nord), només és llengua cooficial (amb diverses denominacions pel que fa al nom de la llengua mateixa) en la comunitat lingüística catalana del Regne d'Espanya i, única llengua oficial, a Andorra. Justament la via andorrana podria comportar un hipotètic reconeixement de l'oficialitat del català a la UE: la hipotètica entrada d'Andorra a la Unió, segons sembla, seria la via més directa per accedir al reconeixement oficial pretès del català. Així, com veiem, la utilitat del català en l'àmbit de la UE no depèn tant de la competència lingüística com de la regulació jurídica.

Mentre la UE es debat entre un criteri de sostenibilitat que passa per no augmentar més el repertori de llengües oficials i de treball, malgrat la incorporació de nous estats amb llengües oficials diferents a les que estan homologades actualment, i alguns intents febles de protegir les llengües minoritàries per a usos succedanis, de moment, la regulació lingüística comunitària sembla alimentar els prejudicis i guiar-se per una versió lliure de la màxima orwelliana: “Totes les llengües són útils, però unes són més útils que d'altres.”

 
3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 30 de març del 2012
 
Esquallar-se i aixar arrere
 
 
J. Leonardo Giménez

 

Podríem dir que la majoria dels governs europeus s'esquallen i aixen arrere davant la dictadura dels mercats i de les sangoneres i voltors financers, perquè “esquallar-se” és ‘fer perdre el valor, l'ànim, el coratge, l'energia moral, etc.', perquè cap d'eixes virtuts veiem en les propostes i alternatives dels governants per a encarar, com tocaria, la crisi econòmica. Una conseqüència d'”esquallar-se”, en sentit figurat, és “aixar”, òbviament, cap arrere. Eixe verb, en sentit literal és ‘fer anar arrere (una cavalleria), fer-la recular'. En sentit figurat és ‘desistir d'alguna cosa', “De primer va dir que plantaria cara a la Merkel, però després aixà arrere”. Són expressions molt nostrades, que no es veuen molt en el dit model culte d'esta llengua. Eugeni S. Reig, en el seu magnífic Valencià en perill d'extinció, es fa ressò del risc de desaparició de l'ús del verb “esquallar” i l'arreplega amb dos bons exemples. Ferrer Pastor, sempre atent a la parla genuïna, també la va incorporar en el seu Diccionari general i altres seus, com ho fa el DV (Lacreu, IIFV, GV, Bromera), el SALT i el de la RACV i, per descomptat, el Diccionari català-valencià-balear. El DIEC2 no considera el terme “esquallar” digne de les seues “exquisides” pàgines, per “perifèric”, localista o vés a saber! Què hi farem!

L'altre verb que comentàvem és “aixar”, que tampoc té els favors del valencià de llibre ni de la “bíblia” lingüística, però sí dels reculls citats i del Gran diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. Fa unes quantes setmanes vaig preguntar a un nebot meu què havia passat amb una porta de ferro d'accés a la finca que procura, perquè la veia molt espatlada. Em va contestar que l'havia trencada un camió “aixant arrere”. És un bon exemple d'extensió del camp semàntic, perquè abans “aixar” sols es gastava per a les cavalleries de càrrega o per a fer arrere animal amb carro o tartana; si el transport, ara, es fa amb camions o vagons de tren, just és que també “aixen” eixos mitjans transportadors.

Consell per a la ciutadania: esquallem-nos davant dels fills, família i amics, si cal, i aixem arrere, perquè, de vegades, més val perdre que més perdre, però no ens esquallem davant de les injustícies dels mercats i de le sangoneres financeres i, encara més, no aixem arrere davant d'eixa gentola.

 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 1 de febrer del 2013
 
 
Motacions
 
Apropar?
 
per Màrius Serra

 

La prevenció contra l'adopció indiscriminada de barbarismes és una estratègia positiva per mantenir la qualitat d'una llengua, sempre que l'obsessió per la puresa no ens obnubili. Massa sovint tirem pel dret a l'hora d'anostrar paraules que no ens calen i acabem arraconant solucions genuïnes que ja cobrien les nostres necessitats. A voltes un mot aparentment genuí actua com un cavall de Troia. És el cas del verb apropar (acostar, aproximar), documentat en textos catalans només des de finals del segle XIX però omnipresent a primers del XXI. Només cal llegir els diaris per adonar-nos com l'ús d'apropar ha anat guanyant terreny a acostar, que seria el verb central per expressar aquesta acció i que està documentat en català des del segle XIII. La sonoritat d'apropar, amb l'oclusió contundent de prop, sedueix cada cop més catalanoparlants, en detriment d'acostar i de variants més específiques o territorials, com atansar, arrambar, aproximar, atracar, arrimar, adossar... Paradoxalment, un dels motius que ha fomentat l'abús d'apropar és la seva presumpta genuïtat. Presumpta perquè en realitat és un calc del castellà. No pas del mot, sinó del procés que transforma un adverbi (cerca) en un verb (acercar). Si volem veure de prop una bombona de propà, més val que ens hi acostem o que ens hi atansem. Si ens hi volem apropar potser ens esclatarà.

 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 25 de gener del 2013

Sobre la ‘guixeta' i la ‘taquilla'

Núria Puyuelo

 

Com en dieu del lloc on venen les entrades en un cine, un teatre o un camp de futbol? Que és la guixeta o la taquilla? Si fem aquesta pregunta a peu de carrer segur que molts parlants respondrien convençuts que es diu guixeta i que taquilla és un barbarisme. Fins i tot corregirien un altre catalanoparlant que fes servir la paraula taquilla. Doncs és justament a l'inrevés. El mot correcte és taquilla i guixeta és un gal·licisme (guichet), un mot que no trobarem en cap diccionari de català. Des del punt de vista lingüístic, guixeta és una ultracorrecció (també s'anomena hipercorrecció o hiperpurisme), una interpretació que fa el parlant d'una forma correcta de la llengua com si fos incorrecta i que la substitueix per una forma analògica o més productiva que es pensa que és la correcta. Un altre exemple clar d'ultracorrecció és el mot xarrup (“glop d'un líquid que hom xarrupa”), que molts parlants es pensen que és la manera correcta d'anomenar aquell gelat poc consistent fet a base de sucs de fruita. Doncs no, malgrat que algú es cregui que és un barbarisme, en català aquell gelat rep el nom de sorbet. Altres ultracorreccions habituals són solsament (que prové de l'encreuament de sols i solament), intermig (per intermedi) i unànim (en comptes d'unànime).

També hi ha un seguit d'ultracorreccions que es formen per analogia. Seria el cas d'aquelles paraules que tenen una terminació semblant a la d'una altra llengua. Davant la sospita, el parlant tira pel dret i en suprimeix la terminació. Un exemple d'això el tindríem en caimà (per caiman), orangutà (en comptes d'orangutan), Pakistà (per Pakistan), tobogà (en lloc de tobogan), camerí (i no camerino) i divà (per divan).
 
Sabíeu que…
 
La paraula taquilla prové del castellà. En català, vol dir “lloc, en una estació de ferrocarril, en un teatre, en un cinema, en una instal·lació esportiva, etcètera, on hom despatxa els bitllets al públic” i “recaptació obtinguda en un espectacle de teatre, cinema, etcètera”. Ara bé, de l'armari petit on deixem els objectes personals al gimnàs o a l'escola, en diem armariet i no taquilla.
 
6)
 
Article publicat en El 9 Nou dilluns 21 de gener del 2013
 
Escola, llengua i nouvinguts
 
Jordi Sedó
 
La freqüència amb què els docents trobem alumnes nouvinguts a les nostres classes ens obliga a acarar amb seriositat i rigor el problema que ens planteja la diversitat lingüística a les aules; i la veritat és que, al marge del que estableixen els projectes lingüístics, és freqüent trobar docents que, amb la intenció de fer més fàcil i suau la integració d'aquests nens a l'escola, s'hi adrecen sistemàticament en castellà.

Per la llengua que parlen, cal distingir, com a mínim dos tipus de nouvinguts: els que són de llengua castellana i els que parlen altres llengües. I, malgrat que les consideracions que ens hem de fer siguin diferents en cada cas, hem de poder oferir-los un tractament convergent si volem que tots acabin integrant-se còmodament al país.

Els hispanoamericans i els procedents de l'estat espanyol tenen molt fàcil la comunicació, ja que tothom els entén quan parlen la seva llengua, però precisament per això, si no els convidem a relacionar-se en català, els serà més difícil accedir-hi ja que, lamentablement, la tendència que trobaran al carrer serà majoritàriament que les persones s'hi adreçaran en castellà amb tota naturalitat. Si els docents no som conscients que això és un vici perniciós molt arrelat als hàbits lingüístics de la nostra societat i el reproduïm a l'escola, aboquem aquests nens a una situació d'absoluta impermeabilitat a la llengua del país, ja que el missatge subliminal que se'ls dóna és: “No cal que aprenguis català perquè no t'hi parlarà ningú. Aquí, tothom sap parlar com tu i no cal que t'hi esforcis”.

Naturalment, llançar un missatge com aquest des de l'escola té unes conseqüències nefastes tant per a la completa i correcta integració dels nouvinguts com per a les seves possibilitats futures: continuar determinats estudis superiors, integrar-se plenament en certs grups com a membres iguals que els altres o competir amb un autòcton si mai els cal fer-ho. I, de retruc, la llengua catalana pot deixar de tenir un usuari, cosa que sempre hem de considerar com a perillosa, atesa la difícil situació del nostre idioma.

D'altra banda, els procedents de països asiàtics, africans o europeus no troben el català més difícil que el castellà. Per tant, és un error pensar que si els parlem en castellà els ho posem més fàcil. En aquests parlants, a més, i precisament per aquesta raó, és possible que hi trobem una receptivitat més alta, i que la resistència a usar el català sigui menor que en el cas dels castellanoparlants.

En qualsevol cas, però, el tractament ha de ser sempre el mateix: adreçar-s'hi en català cordialment i amb naturalitat i —això, sí—, si cal, donant-los totes les facilitats que estimem pertinents: parlar a poc a poc, ajudar-nos de gestos, traduir, si cal, alguna paraula clau a una llengua coneguda pels dos interlocutors i fer servir totes les estratègies que considerem útils per a la comunicació, però no pas substituir sistemàticament el català pel castellà perquè, novament, donarem aquell missatge subliminal, que actuarà com a element dissuasiu.

Els nouvinguts —nens o adults— no se senten agredits quan ens hi adrecem en català. Això sol ser un prejudici nostre, heretat de vicis del passat. I si n'hi ha cap que s'hi sent és perquè és ell qui té un prejudici, normalment adquirit aquí i que serà bo que l'ajudem a superar immediatament a base de fer-li veure que, si vol integrar-se al país, l'idioma és un element indispensable. Molts, en canvi —la majoria m'atreviria a dir—, desitgen que ens hi adrecem en català per tal de poder-lo aprendre i, sobretot, per a deixar de sentir-se tractats com a nouvinguts tan aviat com sigui possible. I les nostres actituds, malgrat que sovint carregades de bones intencions, contribueixen a mantenir-los dins d'una marginalitat innecessària i injusta. Per això, la nostra escola ha de procurar incidir clarament en el bandejament d'aquesta manera de procedir. I, en canvi, em fa l'efecte que cada cop és més freqüent l'actitud més fàcil i més edulcorada, que consisteix a parlar-los en castellà, amb un menyspreu absolut per tot el que té aquesta pràctica d'apartheid i de contribució a mantenir al marge de la nostra cultura aquells qui probablement s'hi volen integrar com a ciutadans de ple dret.

L'escola ha de ser un element d'integració. Un dels més importants, a més. I aquesta condició passa necessàriament per esdevenir una eina que faciliti l'accés a la nostra llengua als qui no la tenen com a pròpia. I no hi ha millor manera de fer-ho que mantenir-la com a vehicle de comunicació per defecte i fer-ho, a més, d'una manera natural i lliure de complexos, sobretot, ara que el govern espanyol s'ha decidit a combatre sense manies la immersió lingüística que tant ens ha costat d'aconseguir. Així, de passada, en un acte de justa correspondència, alhora que donarem als nouvinguts l'oportunitat que mereixen de competir dignament i en igualtat de condicions amb els autòctons, contribuirem a estendre l'ús de la nostra llengua, que també ens fa molta falta.

 
7)
 
Publicat en el diari ARA dimarts 22 de gener del 2013
 
Protestar en idiomes
 
Sebastià Alzamora
 
Com és públic i notori, un grup de treballadors del Teatre Nacional de Catalunya (TNC per als amics i abonats) ha desistit de la seva decisió d'utilitzar "preferentment" el castellà quan s'adrecessin al públic. La intenció era protestar contra les retallades que sobrevolen el TNC com aquella long black cloud que cantava Bob Dylan a Knockin' on heaven's door , que és una cançó mortuòria, com la dels ajustaments pressupostaris. Als esforçats treballadors del TNC els ha passat si fa no fa el mateix que els va succeir als Mossos ara fa aproximadament un any, però el raonament que sustentava la protesta policial d'ara fa un any i l'actual de la gent del TNC és idèntic: com que les retallades ens vénen de la Generalitat, i la Generalitat està comandada per un govern nacionalista, doncs parlarem en castellà perquè se suposa que això, als nacionalistes, els toca el que no sona. Concretament, els treballadors del TNC que s'adhereixen a la mesura argumentaven que ho feien "en protesta contra el desmantellament de la cultura catalana". Embolica que fa fort.

A les llengües, en aquest país, els passen tota mena de calamitats, però segurament la que faltava era equiparar-les a una botzina de les que es fan servir a les manifestacions. És a dir, que quan governa CiU -amb el suport d'ERC- l'instrument de protesta dels empleats i funcionaris de la Generalitat és el castellà, i, per la mateixa regla de tres, cal suposar que si un dia tornés a governar el PSC -amb el suport, no ho sé, de Ciutadans- el dispositiu per posar el crit al cel seria el català. Blocs de gent canviant d'idioma de forma sobtada, com si els posseïssin alternativament els esperits de Don Pelayo o de Guifré el Pilós. Un cas de metempsicosi idiomàtica i col·lectiva, tan misteriós i tan grotesc com el de certs polítics que fan parts dels seus discursos ara en una llengua ara en una altra, com si els faltés un bull i el bilingüisme consistís a parlar a sanglots.

Les llengües són, essencialment, eines de comunicació, però això no vol dir que no mereixin un respecte. Sobretot perquè també són mecanismes de cohesió social. Tenint això en compte, el més paradoxal és que la protesta dels treballadors del TNC no vulnera el català, com ells es pensen, sinó el castellà, ja que el rebaixen de la seva categoria estructural en la configuració social i cultural del país (més de la meitat de catalans l'usen com a primera llengua) per convertir-lo en una mera arma llencívola amb la finalitat de tirar-la pel cap d'uns polítics que, com no pot ser de cap altra manera, es queden exactament igual. ¿Els havia dit algú mai a aquests treballadors que estava prohibit parlar en castellà al TNC? ¿Haurien notat que tremolessin les parets de l'equipament dient función en lloc de funció ? I per cert: ¿no ho sabien que la defensa de la cultura catalana es pot fer perfectament en castellà, com ho demostren molts (no tants com voldríem, però; això és cert) i il·lustres exemples? La pròxima protesta, sisplau, en esperanto.

8)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/612574-en-castella.html
 
 
Manuel Cuyàs
 
S'ha posat de moda manifestar protestes deixant de banda el català i expressant-se en aquesta noble, estimada i admirada llengua que és el castellà. Primer ho van fer els Mossos d'Esquadra, que per no recordo quin malestar amb el conseller o amb la nòmina durant uns dies van parlar com la Guàrdia Civil. La veritat és que no ens en vam adonar gaire perquè molts ja hi tenen tendència, però la intenció ja va ser ofensiva. Ara ho han fet els empleats del Teatre Nacional, que se senten víctimes de les retallades. Diumenge van enganxar en un lloc visible un paperet –escrit en català– en què demanaven disculpes als que compren entrades i s'han d'acomodar si se'ls adreçaven com els taquillers i acomodadors del Centro Dramático Nacional. Per cert, i ja que hi som posats i els he dut aquí, ni els assalariats del Centro Dramático Nacional ni la Guàrdia Civil i ni tan sols la delegada a Catalunya del govern de Madrid, la senyora Llanos de Luna, no s'ha sentit mai que parlessin en català quan s'han trobat davant d'incomoditats laborals o de qualsevol tipus. La senyora De Luna obliga els ajuntaments a penjar la bandera espanyola però no els obliga pas a penjar també la catalana.

Com que jo, com tothom menys els que cobren sobres de sotamà i són corruptes, també sóc objecte de retallades i em ressento de l'IVA augmentat, ara imaginin-se que escrivís aquest article en castellà. El director no m'ho permetria, i ben fet que faria, perquè el català és prou ric de matisos per dir el nom del porc a qui sigui. Jo entendria que un acomodador em digués “escolti, miri, aquí té la seva butaca, però sàpiga al mateix temps que sóc una víctima de les retallades”, amb el qual acomodador em podria abraçar solidàriament, però no entenc que em digui “ahí está su asiento”, perquè llavors em poso de mal humor i no sóc gens amical. Un dia vaig dir que els Mossos fins i tot han de pegar en català, expressió que em sembla que s'entén perfectament, i aquelles declaracions meves encara circulen per la xarxa perquè la meva persona sigui motiu d'escarni.

No he sentit que els defensors del castellà i la De Luna s'enfelloneixin davant aquesta manera espúria i utilitarista d'usar la seva llengua, sinó que sembla que n'estiguin contents. Que no l'estimen i admiren com jo?

 
9)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/612559-que-tornin-els-savis.html
 
 
Vicent Sanchis
 
Durant els anys seixanta i setanta del segle passat allò que se'n podria dir sociolingüística (perdó) va marcar època als Països Catalans (més perdó encara). Una sèrie d'experts punters van aparèixer del no res i van elaborar teories molt celebrades arreu. Lluís Vicent Aracil, Rafael Lluís Ninyoles i Francesc Vallverdú ens van anar explicant que la substitució de les llengües arriba i s'escampa per dos factors elementals: el prestigi i la utilitat. El castellà per aquests països tan aspres feia un gran forat perquè parlar-lo era considerat “fi” i perquè servia per a moltes més coses que no el català. El mateix concepte “substitució” o uns altres de més professionals com “autoodi” van servir per aclarir-nos el nostre món de cada dia. Ara aquests senyors s'han retirat i ningú els ha substituïts. Haurien de tornar els savis per explicar-nos per què uns bombers o uns treballadors de l'escena han decidit que la manera més efectiva de pressionar els seus caps és parlant castellà. Humiliant-se i humiliant-nos. Autoodi obrer?
 
10)
 
Presentació a Castelló del llibre
 
 
Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català
 
 
Editorial El Tangram
 
 
Hi interindran:
- Josep J. Conill, autor del llibre
- Jordi Tárrega Sangüesa
 
- Ernest Querol, autor del pròleg
 
Divendres 8 de febrer, a les 19 h
 Llibreria Babel, carrer del  Guitarrista Tárrega, 20,  de Castelló de la Plana
Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) ensenya valencià a un institut i ha estat professor associat de l'UJI. Es dedica a la sociologia del llenguatge i la crítica cultural i literària, matèries sobre les quals escriu articles i ha impartit seminaris. El 2004 va editar amb Ângelo Cristóvão el llibre Do Latim às Linguas Nacionais de Lluís V. Aracil (Santiago de Compostel·la: Associação de Amizade Galiza-Portugal). Amb Raquel Casesnoves, Eva Codó i Joan Pujolar, ha participat en l'elaboració del manual Sociolingüística (Barcelona: UOC, 2012) i és autor de Del conflicte lingüístic a l'autogestió (Barcelona: IEC, 2007) i Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català (Barcelona: El Tangram, 2012). La seua obra literària comprèn el volum d'aforismes Submarins de butxaca (Lleida: Pagès, 2007) i els llibres de poesia Despossessió (Lleida: Pagès, 2002) i La nit en blanc (València: Denes, 2011). Les diverses facetes de la seua producció han estat guardonades en reiterades ocasions. Manté el lloc web http://www.josepconill.cat/
En la tardor del 2012 ha aparegut el meu llibre Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català, à carrec de l'editorial barcelonina El Tangram. L'obra, encapçalada per un generós pròleg d'Ernest Querol, constitueix una ambiciosa i original anàlisi sociològica dels recursos i les estratègies adreçats a convertir el català en una qüestió d'Estat. Assumpte de gran rellevància social als Països Catalans, la política lingüística és simultàniament una disciplina acadèmica i una pràctica governamental. Alguns dels seus correlats locals, com ara la immersió lingüística a l'ensenyament, constitueixen una arma llancívola contra els governs catalanistes i alhora un motiu d'orgull invocat per aquests. Això no obstant, els estudis sobre la matèria mostren sovint una paràlisi inquietant, fruit de dogmatismes militants. Entre Calimero i Superman és un text heterodox, una glopada d'aire fresc, una tercera via que es manté a distància tant del victimisme de Calimero com del triomfalisme de Superman, és a dir, tant del lament que es tortura amb la visió d'una llengua catalana certament minoritzada, però més impotent del què és en realitat, com de certs cofoismes espuris que qualifiquen de modèliques les polítiques de normalització del Principat. Al llibre s'analitza la “normalitat” que representa ser una llengua minoritzada en un món on un grapat de llengües hegemòniques han empés a la minorització la resta d'idiomes del planeta. Dins aquest context, es critiquen les actuals polítiques lingüístiques del Principat i les ideologies que envolten sempre tota política lingüística (sense perdre de vista el marc dels Països Catalans), desmantellant els tòpics estantissos que entorpeixen una visió més pragmàtica del problema i proposant mesures oportunes per tal d'estendre l'ús del català, tant en aquesta com en una eventual Catalunya independent. Es tracta d'un text desvinculat dels programes dels principals partits, que se'n manté a una sana distància crítica, tot treballant en la profunditat teòrica que seria desitjable en la major part dels documents sobre aquesta temàtica tan delicada. Tal com acostuma a ser habitual en els meus treballs, s'hi recorre a perspectives i metodologies molt diverses, des de l'analogia amb les anàlisis de Dieter Senghaas sobre la història del desenvolupament a la morfologia luhmanniana dels sistemes socials, passant per les aportacions d'autors tan diversos com Peter Sloterdijk, Raymond Boudon, Lluís Aracil, Gregory Bateson, Manuel Castells, Ernesto Laclau, etc. Tot plegat configura una reflexió allunyada del discurs usual sobre la viabilitat del català, que en un context menys encarcarat que el nostre seria, sense cap mena de dubte, objecte de discussió i polèmica. En vaig parlar breument durant una entrevista a Ràdio Nacional d'Andorra de dimarts 11 de desembre del 2012.

 

11)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - estar biga
 
2) Eugeni S. Reig - estar la cosa marinera
 
3) Antoni Llull Martí - L'Islam i alguns termes islàmics
 
4) Pau Vidal - Ventura
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra Y)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Josep-Daniel Climent - La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner
 
8) Pere Ortís - Alguns barbarismes (I)
 
9) Vicent Baydal - Quan "harca" és (probablement) "arca"
 
12) Ramon Sangles i Moles - Hem de ser clars i concrets
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací