Tinc, a Campos, una amiga gallega i un amic gallec. Tots dos són d'origen rural i parlen un gallec amb una fonètica preciosa i genuïna: “els” velars com les nostres, distinció claríssima entre vocals obertes i tancades, entonació, ondulant, extremament distinta de la de l'espanyol, etc.

Fa un parell d'anys, vaig coincidir que ells i dos gallecs, jovençans, dels qui han estudiat la llengua gallega a escola, estaven plegats: un dels gallecs tenia un parent a Mallorca i l'havia vingut a visitar. Tenien una fonètica que coincidia punt per punt amb la castellana. Era gallec parlat a la castellana. Gens de distinció entre vocals obertes i tancades, entonació espanyola, un vocabulari “plastificat”: una abominació. Allò ja no era gallec, era un dialecte espanyol que, per a qui conegui aquesta llengua, era més entenedor que no l'andalús o qualsevol parlar-sud-americà.

Vàrem parlar de la llengua i els pipiolis varen afirmar, fort i no et mogues, que l'accent, tan genuí, dels gallecs rurals i de més edat que ells, era degut a llur voluntat d'acostar-se al portuguès! Em vaig encendre. A part dir-los que eren uns ignorants presumptuosos, els qui parlaven (escorxaven, els vaig dir de fet) un gallec deplorable eren ells, espanyolitzats fins al moll dels ossos i del cervell que, per a més afronta, desaprovaven els bons parlants de llengua gallega. Un dels dos va abaixar veles i em va confessar que, amb els amics, i amb la major part de la gent, parlaven només espanyol.

Escric això perquè, ara fa una estona, un excel·lent amic meu valencià, que parla una llengua admirable, em deia que, especialment a la ciutat de València, hi ha tot un seguit de neoparlants (o si més no profundament amarats de llengua espanyola) de valencià, equiparables als galleguetxos de què parlava més amunt, els quals gosen afirmar que personatges a l'altària moral i cultural dels quals segur que no arribaran mai, com ara Joan Fuster i Ovidi Montllor, tenien la fonètica que tenien… “PER IMITACIÓ DE LA FONÈTICA “CATALANA”!!!”. Una passa més i acusen aquests dos “homenots” de traïdors a les més pures essències de la valencianitat i tota la pesca. I això ho diu una genteta que pronuncia horriblement la nostra llengua en versió valenciana, que no la practica quasi mai i a la qual els bastaria sortir dels centres urbans i anar, per exemple, a la Vall d'Albaida, a Morella, a Alcoi per constatar (posat que fossin sincers amb ells mateixos, cosa dubtosa) que el que els caldria fer és callar, escoltar i aprendre dels qui dominen bé la llengua, principalment els valencians no espanyolitzats fins al moll dels ossos.

Diguem per entendre'ns, que aquelles larves pronunciaven com el senyor Camps, de mala memòria. Una vegada que aquell “valenciano de pura cepa” es va dignar dir quatre paraules en la llengua del seu país (que, evidentment no era la seva), va esser (almanco per a mi) com fer-me escoltar un esmolador a la feina i fent-me arrambar l'orella a la mola: una experiència traumàtica.

M'hauria agradat molt tenir aquella colla d'estúpids a davant. M'haurien sentit, i el que els hauria dit no els hauria agradat gaire.

Alerta, amics valencians, que fets com aquest darrer són símptomes d'intents de destrucció de la nostra llengua a la “Comunidad” des de dins. I doblement alerta als qui, tot i reconeixent la unitat de la nostra llengua comuna, perden el temps cercant quines peces (principalment lèxiques) podrien diferenciar (sovint forçadament) la varietat meridional de la septentrional. Sí, per a ells parlam tots la mateixa llengua… sí però. Sí però, però farem la puta i la ramoneta. El que ells intenten és l'atrocitat que, probablement en un grau més alt que aquest que denuncii, intenten serbis i croats, inconscients del mal que fan a la llengua pròpia.

P.S.: Voldria retre un homenatge, ple de respecte i admiració, al bon amic Josep Saborit per la seva tasca excel·lent en defensa de la bona fonètica valenciana. Els petits (xicorritineus) personatges de què suara parlava farien santament d'estudiar a fons les seves obres.