229. La cultura catalana
existeix i té una llengua pròpia. Destaco la defensa i la promoció que sempre fa
el club del català, que és “el nervi essencial” de
Catalunya.
Joan Laporta
President del FC Barcelona
(2003-2010) i polític
Hi ha diverses maneres d'entendre per què el català està poc enllustrat, poc depurat. La més important, és clar, és el desús oficial a què la llengua va ser sotmesa. Però també cal tenir present el préstec de la llengua veïna, un préstec que, en circumstàncies normals, no seria tan abusiu. Però també el provincianisme i l'autoodi, que fan del català una llengua bastarda. Llegiu sisplau el divertit i il·lustratiu diccionari de Pau Vidal, El catanyol es cura, del qual, sens dubte, s'aprèn moltíssim.
Però hi ha un altre ressort per fer de la nostra una llengua subsidiària: la separació entre la llengua oral i la llengua escrita, fenomen pel qual passen aquelles llengües que han estat proscrites de l'oficialitat i arraconades a l'únic ús oral, i per tant, més o menys folklòric.
El lingüista valencià Eugeni S. Reig, que tants motius ens ha donat per pensar i aprendre, em parla del mot apropar, meravellat que hagi substituït, sistemàticament, altres mots tan legítims i més populars com atansar, arrambar, aproximar, arrimar i, sobretot, acostar. És una observació valuosa i que jo mateixa he aplicat a altres mots, com ara acaronar, que substitueix sempre els molt més vius verbs acariciar i amanyagar. O fixeu-vos en el mot prou, que ha estat apartat pel periodisme radiofònic i televisiu per suficient. No es tracta, com deia, d'un mer castellanisme (que de vegades també), sinó de l'afany de trobar mots que fugin de la “vulgaritat”, és a dir, mots que no han estat reblats per l'èpica, la lírica o la dramàtica, és a dir, per la llengua escrita.
Us he de dir, a tall de sinceritat, que prefereixo mil vegades un català descurat que no un català absent. Un català descurat té adobador; un català descartat priva els parlants de la brillantor, l'ofici, la flexibilitat i la riquesa amb què d'una manera o una altra manifestem emocions, descrivim el món o convencem els altres.
En una paraula: ens cal la sinceritat i l'autoconfiança que no ens facin témer mai més que fem el pagès cada cop que parlem en català; és a dir, una malaltia. El remei? Deixar-nos de romanços, i, senzillament, parlar. Ep, si pot ser, amb correcció.
Article publicat en el número 376 de la revista Saó (novembre 2012, p. 34)
Centenari de Josep Giner i
Marco
Josep Giner i Marco va nàixer a València el 1912; ara
celebrem, per tant, el centenari del naixement de qui considerem que ha sigut un
dels millors lingüistes valencians de la primera meitat del segle XX, juntament
amb Manuel Sanchis Guarner i Carles Salvador.
La seua contribució a la construcció d'una societat
valenciana fonamentada en uns sòlids bastiments és del tot impecable, tant si
ens acostem a les activitats que desenvolupà en l'època anterior a la Guerra del
36 com al període de la llarga i penosa postguerra.
Josep Giner fou un treballador incansable per la llengua,
d'una noblesa extraordinària, sempre disposat a ajudar uns i altres en benefici
del seu país i del seu idioma sense esperar res a canvi. Enemic dels
enfrontaments, s'allunyà de les capelletes que durant el franquisme inundaven de
malentesos i conflictes els reduïts cenacles valencianistes, convençut com
estava que només des de la unitat d'acció es podia salvaguardar la llengua i
cultura dels valencians en una època d'intensa pressió
castellanitzadora.
De Giner cal destacar que sempre mantingué unes idees
lingüístiques i nacionals ben fermes i assenyades, en línia amb les
recomanacions de Pompeu Fabra quan s'adreçava als escriptors valencians
dient-los que “nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa que emprenguéssiu
una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu
gens d'acostar-vos al nostre català”. És per això que la seua línia d'actuació,
la seua fórmula, sempre fou la de “flexibilitat dins de la unitat”, la qual cosa
el portava a esmenar, en ocasions, el treball normativitzador de l'Institut
d'Estudis Catalans, excessivament unitarista en els anys trenta, i a exigir una
major influència i participació dels valencians en la consolidació d'una llengua
literària.
Fruit d'aquest pensament formulà propostes ben agosarades per a l'època,
amb el convenciment que serien beneficioses per als valencians, com ara la de
defensar “dins el nostre idioma dos dialectes literaris: el català i el
valencià, els quals seran gramaticalment una sola unitat idiomàtica amb variants
dialectals”, o sobre el nom de la llengua, quan plantejava de «dir simplement “llengua catalana-valenciana”, “idioma català-valencià” o
“el català-valencià”», això en contra de la denominació “llengua catalana” que s'havia
imposat als anys 50 del segle XX entre els
valencianistes.
En l'actualitat observem que molts dels seus plantejaments,
en ocasions vistos amb incomprensió, s'han imposat en la doctrina lingüística de
les entitats oficials reguladores de la normativa de la llengua catalana,
l'Institut d'Estudis Catalans i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, dues
institucions que tard o d'hora hauran de trobar el camí de col·laboració en la
ingent tasca que tenim per davant en defensa de la llengua comuna, com
segurament Giner hauria desitjat.
No obstant això, la figura de Josep Giner és hui en dia una
gran desconeguda, tant popularment com, fins i tot, entre els estudiants
universitaris de filologia; per aquest motiu ha estat una llàstima que en l'any
del seu centenari cap entitat haja considerat oportú dedicar-li records i
homenatges divulgatius ni s'haja incentivat l'estudi de la seua
obra.
Siga com siga, recuperar la figura i l'obra Giner és imprescindible per conéixer el nostre passat lingüístic, especialment el procés de construcció i d'adopció d'un model de llengua estàndard a partir de les Normes de Castelló. Senzillament perquè Josep Giner i Marco ha sigut un dels més competents filòlegs valencians de tots els temps, les seues idees lingüístiques i culturals han amerat els estudis no solament sobre el nostre valencià, sinó també sobre el conjunt de la llengua catalana, i són d'una absoluta vigència i actualitat, perfectament vàlides per guiar-nos en el camí de recuperació lingüística i cultural engegat per la societat valenciana en els darrers anys.
Publicat a
Em sembla que molta gent es pensa que Pompeu Fabra va fer el diccionari i la gramàtica exclusivament per presumir de filòleg i ser famós. Aquesta gent no té en compte que ens va donar unes eines que ens fan anar molt descansats. Abans de Fabra tota persona que havia d'escriure un paper en català –una factura, una carta, una novel·la, una poesia– tenia doble feina: escriure'l i al mateix temps donar forma a la fesomia de cada paraula: i o y? Amb o ab? Caña, canha o canya? Pa?Pá?Pà? Ric o rich? Va venir en Fabra, va fixar cada mot i cada lletra al seu lloc i, a partir d'ell, escrivents i escriptors hem pogut deixar de banda la invenció d'una gramàtica i una ortografia cada cop que ens posem davant d'un paper i centrar-nos en el contingut i l'estil, que ja duen prou feina.
Tot això en teoria, perquè vostès, com jo, poden comprovar cada dia, només de llegir les cartes dels restaurants, els menús de les pissarres i els avisos de qualsevol establiment, que la creativitat ortogràfica és un fet plenament vigent. Tot són pesols i no pèsols i esverginias, en comptes d'albergínies. Per mandra d'obrir el diccionari semblem mossèn Joan Alcover quan discutia a Fabra l'encert de les seves regles o el senyor Francesc Matheu, partidari durant un temps de la llibertat gramatical individual.
L'altre dia llegia a plaça els horaris d'una parada. La vigília de Nadal tancava “a la tarda” i la de Cap d'Any “a la tarde”. Davant el dubte, les dues formes, i si l'encerto l'endevino. En un carrer de l'Eixample vaig veure una vegada un forn que assegurava: “Tenim pá calent”. Quan vaig tornar-hi a passar pel davant, hi havia actuat un corrector espontani i indignat: havia tapat amb un guix “pá” i hi havia escrit “pà!!!” Aquí al carrer Nou de la rambla del Raval va obrir fa temps una botiga d'aliments. Amb unes lletres en relleu la van titular “Que bó”. Algú devia fer notar als amos una anomalia perquè al cap d'un temps va passar a dir-se “Que bò”. Uns dies més tard es deia “Qué bo”. Abans d'assajar una nova solució, l'accent, que de tantes voltes i positures ja anava curt de cola, va caure al carrer. Algú sense voler li devia clavar una coça i un escombriaire el devia recollir, i ara ha quedat “Que bo”. Que la llei de la gravitació universal hi faci més que nosaltres.