InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.500 membres]
 
Butlletí número 748 (dijous 27/12/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Joan Tudela - La classe política?
 
3) J. Leonardo Giménez - Enxufar
 
4) Màrius Serra - Magnòlies?
 
5) Núria Puyuelo - Del ‘follower’ al ‘seguidor’
 
 
7) Sico Fons - Tinc por de tindre por
 
 
9) Do de llengües: Coreà
 
10) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 70).
 

221. L’únic imprescindible per a la supervivència d’una llengua és que s’usi. Ja pot tenir molt prestigi, que si no es fa servir, malament.

 

Carme Junyent

Lingüista. Presidenta del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades

 

 

2)

 

Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari digital XarxaNotícies, dilluns 17 de desembre del 2012
 

La classe política?

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 18 de juliol del 2006)

Un dels fenòmens lingüístics més curiosos i, alhora, menys estudiats de la nostra època és l’èxit fulminant de certes paraules i de certes locucions. Per exemple, ara mateix, l’expressió classe política. Fins fa un parell d’anys, gairebé ningú no feia servir aquesta locució. Ara, en canvi, és omnipresent al discurs polític i als mitjans de comunicació.

És la nova classe dirigent? Fins la caiguda del mur de Berlín, al nostre planeta hi havia dues classes dominants. Als països comunistes, manava la nomenklatura, lúcidament descrita per Voslensky. Als països occidentals, manava –i mana– la tecnostructura, lúcidament descrita per Galbraith, integrada pels alts directius de les grans empreses. És la classe política la novíssima classe dirigent? Jo diria que no. És una nova classe popular? És evident que no. És una nova classe professional, com ara la classe mèdica? Tampoc.

Quina mena de classe social és, doncs, la classe política? Jo diria que és el nou clergat. M’explicaré. A l’època medieval –i també durant el catolicisme social del franquisme– el clergat era una classe social autònoma, dedicada a la diguem-ne gestió de determinats assumptes públics: els espirituals, però també en part els culturals i els assistencials. Però era un àmbit social amb una estructura jeràrquica clara. Encara que tots fossin eclesiàstics, no era el mateix, en un monestir, ser el pare abat que ser el germà porter; no era el mateix, en una diòcesi, ser el senyor bisbe que ser un humil vicari. Igualment passa amb la classe política. Encara que tots siguin polítics, no és el mateix ser conseller de la Generalitat que ser regidor d’un petit municipi. La classe política, en conclusió, és el nou clero. I per formar-ne part, és clar, fa falta tenir vocació. Jo no en tinc: ho confesso.

Jo diria que aquest article meu del 2006 que ara reedito és cent per cent vigent.

3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 14 de desembre del 2012
 
Enxufar
 
J. Leonardo Giménez
 
Un amic em preguntà, fa unes quantes setmanes, com podria dir “enxufar”, “enxufats”, “enxufe”  i derivats, sense gastar eixes formes, perquè està fent un article sobre l’”enxufisme” i no vol utilitzar termes que no siguen normatius, i “endollar”, “endollats” i “endollisme” no li fan el pes, perquè no s’han utilitzat en el sentit que ell vol donar al seu article, és a dir, ‘ocupació pública remunerada o càrrec obtinguts per recomanació, per amiguisme o per influència política’. Altres solucions com “recomanació”, “recomanar”, “tindre padrins”, “apadrinats” o“col·locats” tampoc li acaben d’agradar. Li recorde que la coalició Compromís, passant de dogmes normatius, va utilitzar l’eslògan “Desenxufa’ls” en les passades eleccions generals. També li invoque autoritats lingüístiques que han proposat l’ús del verb “enxufar”, especialment en els mitjans de comunicació, en sentit figurat, i que també té entrada pròpia en el Diccionari català-valencià-balear, així com en l’Ésadir.cat, que també inclou “enxufe”. Però no queda convençut d’eixa solució, perquè, per a ell, tot allò que no tinga la benedicció expressa del sant ofici lingüístic (IEC) no és mereixedor d’anar en lletra impresa. Li agrada l’alternativa, que també li apunte, d’usar el despectiu terme “amiguisme”, però l’advertisc que a vore com s’apanya amb el corresponent verb, “amigar” o “amistançar”, i sobretot com qualifica les persones beneficiàries de tal pràctica, perquè si als enxufats els conceptua com a “amigats” o “amigades”, els haurà atribuït una condició que res té a vore, en principi, amb l’”enxufisme” que vol denunciar, a més de causar-los problemes familiars ben greus. La beateria normativista i estreta té eixes coses, que la fidelitat al dogma pot restar capacitat expressiva. I això degueren pensar tant els autors del DCVB com acreditats lingüistes com Emili Casanova (“Elements per a una proposta lèxica”, dins La llengua als mitjans de comunicació, IIFV, 1987) i Toni Mollà (La llengua dels mitjans de comunicació, Bromera, 1990), entre altres, perquè al costat del bonic i genuí “endollar” proposaren, segurament en sentit figurat, la forma “enxufar”. En el DCVB s’explica: ‘Format modernament en català i en espanyol, probablement damunt un radical xuf-, onomatopeia del soroll que fa un objecte en introduir-se dins un altre’. És a dir, per als autors de la nostra joia lexicogràfica, “enxufar” és una creació paral·lela en castellà i en valencià, sense atribuir-li, necessàriament, la condició de castellanisme ni barbarisme.
 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 21 de desembre del 2012
 
 
Motacions

Magnòlies?

 
per Màrius Serra
 
De nen, els de casa passàvem els estius a Matadepera i jo tenia uns somnis estratosfèrics que sovint em feien despertar esverat a mitjanit. La qüestió és que dormia amb la finestra oberta a un metre d’una magnòlia excelsa, carregada d’unes flors exuberants que desprenien un perfum embriagador. Jo no sé si la magnòlia regia la meva vida onírica, però vaig desenvolupar una mena d’addicció infantil al seu flaire que d’altres addiccions adultes mai no van esborrar. Per això ara fa uns dies em va sorprendre descobrir que a Corbera de Llobregat se les mengen, les magnòlies. O això em va semblar fins que m’ho van explicar bé i vaig entendre que així és com anomenen la pasta nadalenca per antonomàsia: els galets. És a dir, que a les cuines corberenques aquest dimarts s’hi bulliran magnòlies. D’altres mots peculiars que es conserven a la vila on es fa el major pessebre humà del país són els pipiripips (per les roselles), els pica-picons (ortigues), l’ensolida (l’enganxada de dits), les torretes (testos) i els pèlags (bassals). Però potser la millor aportació corberenca són els tornets. Quan deixes alguna cosa que vols que et tornin, en comptes del popular andalusisme que fa “ep, que això és deHuelva!” a Corbera et pots sentir dir “ep, que això porta tornet!”.
 
 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 14 de desembre del 2012
 
Del ‘follower’ al ‘seguidor’
 
Núria Puyuelo
 
El català ha fet un pas més per esdevenir una llengua de referència a internet i, en concret, a les xarxes socials. Aquesta setmana el Termcat ha publicat un diccionari en línia que incorpora un centenar de termes relacionats amb les xarxes socials, que han estat normalitzats i que ens permetran fer servir el català en aquest àmbit i no haver de recórrer a l’anglès.
 
Termes com ara hashtag, traduït per etiqueta, o twitt, normalitzat com a piulada o tuit, ja tenen la forma catalana. El diccionari, que inclou les equivalències en anglès i castellà, es fixa sobretot en la terminologia que s’utilitza en el Facebook i el Twitter. Així, pel que fa al Facebook, es normalitza el concepte amfitrió, en anglès host, que és l’usuari que crea un esdeveniment; i l’amic, que és la persona que forma part de la llista de contactes d’un altre usuari. Quant al Twitter, s’incorpora el mot seguidor per referir-nos al follower; la forma verbal deixar de seguir, que tradueix l’anglesa to unfollow, i el tema més piulat, el trending topic, passa a anomenar-se el tema del moment. També s’han normalitzat alguns conceptes relacionats amb els blocs (i no  blogs), com per exemple apunt, que tradueix la forma post, i blocaire, que substitueix el blogger anglès.
 
Com que el món de les xarxes socials evoluciona constantment, el diccionari està concebut com un producte obert perquè es pugui actualitzar. La majoria de termes s’han extret de la Guia d’usos i estil a les xarxes socials de la Generalitat de Catalunya, un manual que unifica els criteris que utilitza la Generalitat a les xarxes socials.
 

Altres termes

 
El community manager passa a ser el gestor de comunitats en línia; l’streaming és la reproducció en temps real, i es pren la forma avatar per referir-nos al personatge virtual que representa un usuari en les xarxes.
6)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/601947-entre-les-llenguees-del-mon.html
 
Entre les llengües del món
 
Joan F. Mira
 
El dia que Jahvé acabà la creació, va veure que tot era bo, inclòs l'home que havia pastat a última hora i, no sé si abans o després de descansar, va fer també la dona. Llavors els primers humans, com que ja eren dos i no un, d'alguna manera s'havien de comunicar, a més de servir-se del tacte i dels ulls. Parlaven, doncs, i parlaven la mateixa llengua que el dimoni va usar per temptar-los amb la poma, la mateixa que Jahvé va emprar amb veu malhumorada per renyar-los i expulsar-los del paradís: la llengua original de tots els mites, aquella Ursprache que els etnòlegs alemanys del segle XIX van buscar tant de temps sense trobar-la mai. Passà el temps, el seny dels homes no progressà gran cosa, volgueren arribar fins al cel construint una torre altíssima, i l'amo del cel els va desmuntar l'abominable projecte: en endavant, la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. És a dir que, després de Babel, la diversitat començava a ser possible, i amb ella les cultures i les civilitzacions. El mite original s'havia acabat, la llengua única també, i els humans degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel (almenys no en la vida mortal, potser en l'altra sí, no se sap mai), però s'escamparien i ocuparien la terra sencera.

Havien perdut la llengua divina, la llengua d'Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món. Podien, per tant, donar nom a totes les coses i moviments i fenòmens de la natura que anaven descobrint, tantes coses que al paradís terrenal no existien i per tant no hi havia paraules per dir-les: donaren nom a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrèmols, als dolors de l'ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de les més diverses maneres, de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l'única manera que tenim els humans de pensar, i potser l'única manera d'emocionar-nos i sentir. Per això és tan trist comprovar que els idiomes es perden (idíoma¸ en grec, vol dir caràcter propi, cosa pròpia), que les onze llengües dels pobles samis de l'extrem nord d'Europa desapareixen implacablement, i amb elles els centenars de maneres de parlar de la neu i del gel, dels efectes del fred, dels grans ramats de rens i dels sentiments dels pastors boreals. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l'idioma, amb aquesta cosa pròpia: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. I si algun dia oblidem totes les llengües, si tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim.

No vull imaginar aquell dia infeliç en què quedarem reduïts a una sola llengua universal, quan totes les cultures del món, totes les literatures, per ser comprensibles hauran de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d'empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, una part gran o petita d'allò que Homer o Dante volgueren expressar en cada vers. Fins ací, he recuperat parcialment un text que, en primera versió, va ser publicat a la revista Mètode de la Universitat de València, exemple esplèndid de revistes de ciència. A les pàgines monogràfiques sota el lema “Del crit a la paraula” hi havia una entrevista amb Noam Chomsky (personatge que l'encerta en allò que sap i l'erra sovint en allò que no sap), el qual, quan li pregunten per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida, respon: “Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions.” La ciutat de Venècia, antiga, petita, poc pràctica, és com la llengua catalana, i més al País Valencià: està en perill permanent d'inundació i de ruïna. Salvar-la per a la vida és car, fer-la habitable és caríssim: veurem què hi fan els nous o vells governs a Barcelona o a València, veurem quants diners hi gasten. Sempre seran massa pocs, per salvar una llengua del món que és la nostra.

Sabem molt bé que els idiomes, i ben especialment a Europa, no tenen només un valor funcional, de vehicle de comunicació, tal com alguns afirmen ben interessadament: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses... i això és el que realment volen dir. No parle de les llengües en general, sinó de cada llengua particular (i sobretot de les anomenades “petites”: de l'albanès al lituà, de l'eslovè al danès, i així prop d'una vintena, incloent-hi la nostra, que no és de les menors), que quan és vista com a culta i oficial, reconeguda com a pròpia i nacional, esdevé en certa manera símbol d'ella mateixa: llengua institucional vol dir valor i dignitat igual que les altres llengües. Certament, la percepció d'aquesta “dignitat igual” i reconeguda és essencial per a la percepció eficaç de la dignitat pròpia del país o societat que la parla, i essencial per tal que actuen els mecanismes de cohesió i d'adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –país o idioma– que és vist com a inferior i de menor valor. “Valor” i dignitat signifiquen prestigi eficaç, ús preferent o únic, en tant que llengua pròpia, en tots els espais de la vida social i política, en la cultura i en l'educació.

Perquè el poble i país propi, el grup d'identitat bàsica del qual hom forma part, no pot ser vist i tractat com a indigne de ser conegut i reconegut com a igual, sota pena d'alguna de les múltiples formes d'alienació o d'esquizofrènia col·lectiva, o d'alguns dels múltiples símptomes de desaparició lenta per dissolució. La llengua pròpia tampoc no pot ser vista com a inferior, indigna del mateix tracte que una altra de més forta..., sota pena de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. Tal com afirmava Antoine Meillet, un dels pares fundadors de la lingüística moderna, “une langue ne subsiste que misérablement là où elle n'est pas soutenue par un sentiment national”. I aquesta és també la història moderna d'Europa, d'Estònia a Eslovàquia i de Grècia a Finlàndia. Passant per aquest país nostre, on allò que es defensa o ataca en matèria de llengua (inclosa en primer lloc la matèria escolar) és, en últim extrem, si som o no som un país digne de ser-ho. Massa polítics, evidentment, pensen que no. I no solament a Madrid.

 
7)
Tinc por de tindre por
 
Sico Fons
 
Tinc por, tinc por i em sent fotut, i malament, i trist, i emprenyat, i fastiguejat, i rabiós...
 
Tinc por perquè som bons, perquè tenim raó —sí, tota la raó del món; què passa?—, perquè estimem la vida, els animals i les persones; perquè ens agrada el Sol, els estels i la Terra i, també, és clar, la nostra terra, la nostra petita i grandiosa terra, amb la seua llengua, la nostra llengua; que potser no és la millor ni la més parlada ni la més prestigiosa, però és la nostra, la nostrada llengua catalana, parlada per valencians, balears, catalans, ponentins, rossellonesos i algueresos, i no en volem cap altra, i no n’odiem, però, cap altra, i estimem també les altres llengües, més parlades o no, més prestigioses o no; i tanmateix però, volem, necessitem, i ens n’orgullim, sobretot, de la nostra... Sí, perquè és la nostra...
 
Però tinc por —sí, molta por—, dels veïns de Ponent —o d’alguns veïns de Ponent!—, perquè potser ara vindran amb el seu odi i menyspreu farcit d’ignorància a imposar-nos la seua mediocritat, el seu esperit sempre gris, sempre lleig, sempre pudent, com una boira farcida de silenci i de mort...
 
Ells no són bons, no, ni tenen raó ni estimen la vida ni els animals ni les persones (ni tan sols a ells mateixos); ni tampoc els agrada el Sol ni els estels ni la Terra; i per això ens odien i ens volen anorrear, eliminar, suprimir, conquerir i fotre; i així poder oblidar la seua ignorància d’éssers vulgars, petits —ben petits—, incultes, grollers i bròfecs.
 Però no, ja està bé, ja n’hi ha prou. Ja no vull tindre més por. Perquè no vull sentir-me fotut ni malament ni trist ni emprenyat ni fastiguejat ni rabiós. No vull que em contamineu amb el vostre odi ni la vostra mesquinesa o vilesa.
 
Vull estimar la meua terra i la meua llengua i la meua gent; i no consentiré pas que ens embruteu amb el vostre fem, amb la vostra merda. Són massa anys ja, massa segles; i vull dir-vos que no podreu mai amb nosaltres. No ens uniformareu, no ens englotireu, ni ens engolireu. Us esguardarem a la cara, als ulls, al més pregon dels ulls, per tal que pugueu veure-hi reflectida la vostra imatge petita i mesquina d’éssers vils i bròfecs; i així, tal vegada o tal volta, —si és que encara resta justícia al món— esclafireu en mil bocins atapeïts d’horror i vergonya. Quina vergonya, cavallers!
 
Així doncs, ja no us tindrem por mai més. Cal ser valents, més valents que mai. I ara ja no em sent fotut, em sent content, i ara ja no em sent malament, em sent bé, i ara ja no em sent trist, em sent joiós i feliç.
 
Visca la terra! Visca la nostra llengua!

 

8)
 
 
 
9)
 
Do de llengües
 
amb Oriol Munné
 
Catalunya Ràdio
 
 
 
10)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - entrar per l’ull esquerre
 
2) Eugeni S. Reig - entrecavar
 
3) Antoni Llull Martí - Esposalles, boda, matrimoni, noces
 
4) Pau Vidal - Tant se val
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra P)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Josep-Daniel Climent - Els signants de les Normes de Castelló
 
8) Josep-Daniel Climent - L’aprovació de les Normes de Castelló
 
9) Jordi Bort Castelló - Josep Pascual Tirado
 
12) Ramon Sangles i Moles - El costum d’escriure notes
 
 
Si durant l'any 2013 voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça electrònica on voleu rebre’l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací