InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.500 membres]
 
Butlletí número 747 (dimecres 26/12/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
Si durant l'any 2013 voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça electrònica on voleu rebre’l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
 
SUMARI
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Alta en InfoMigjorn
 
3) Juli M. Amorós - El valencià que ensenyem
 
 
 
6) Víctor Alexandre - El pla contra la llengua catalana
 
 
8) El TERMCAT i la Fundació Dr. Antoni Esteve publiquen un diccionari de recerca clínica
 
 
10) Do de llengües: Ioruba
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 70).
 
 

220. El que hem de fer és treballar amb la gran majoria de la societat que és indiferent. El que mata el català és la indiferència, no els hostils.

 

Carme Junyent  

Lingüista. Presidenta del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades

 
 
2)
 
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
 
3)
 
Publicat en el blog Eljuliet dinecres 19 de desembre del 2012
 
 
Juli M. Amorós
 
Fa molt de temps, quan llegia l’excel·lent dietari Mentre parlem, de l’escriptor valencià Enric Sòria, se’m van quedar gravades a foc unes paraules que, més o menys, deien així: «Nosaltres ens ho manegem entre una parla empobrida i poc usada i, això sí, una profusa quantitat de diccionaris.» Sens dubte, podem afirmar sense temor d’equivocar-nos que, a hores d’ara, disposem al nostre abast d’un model de llengua formal acurat i precís, vàlid per a qualsevol àmbit del coneixement, sustentat en bona part per tots els treballs lexicogràfics i gramaticals a què al·ludia l’escriptor d’Oliva. Això és ja tot un èxit per a una llengua minoritària com el valencià, que pateix els sotracs inherents a totes les que tenen un nombre modest de parlants, però també els inherents a governs destructius i malintencionats com els del PP, capaços de perpetrar una llei linguocida amb la fredor cínica i l’entonació assossegada del més inic dels assassins. No obstant això, la presència d’un model formal apte no garanteix que es revertisca la situació de depauperació en què malviu el valencià al carrer. Però, almenys, convindrem que tampoc no hauria d’agreujar-la.
 
Tradicionalment, en el sistema educatiu de l’estat espanyol s’han ensenyat llengües com si no haguérem de baixar mai del registre formal al col·loquial. Tant fa que s’ensenye castellà, valencià o anglés: s’obvia que més del 90% de les nostres produccions comunicatives s’adscriuen a contextos informals i orals, de manera que es relega l’expressió parlada i els deixos típics d’eixe àmbit, a canvi de privilegiar els models privatius dels nivells formals i solemnes, com si passàrem la vida fent conferències o impartint lliçons magistrals.
 
En el cas del valencià, este desequilibri genera un mal de molt difícil solució. Mentre que en llengües normals l’adquisició del registre col·loquial s’aconsegueix a través sobretot de l’ús habitual, però també del consum de cinema, música o televisió, en qualsevol llengua minoritzada, entre les quals hem de comptar el valencià, l’adquisició d’este model de parla passa necessàriament per incloure’l també en el sistema educatiu. No podem, per tant, desentendre’ns d’eixa part fonamental de l’aprenentatge de la nostra llengua i deixar-la en mans d’una hipotètica immersió, perquè això tal volta és possible en poblacions de l’Alcoià, les Marines, la Plana, la Ribera o la Safor, però no ho és ni al Cap i Casal, ni a l’Alacantí, ni al Vinalopó, ni encara menys al Baix Segura o a Utiel-Requena.
 
En este sentit, cal que ens conscienciem que ensenyar valencià no és una actuació paral·lela a ensenyar castellà ni anglés. Si en estes últimes l’objectiu principal és polir els vicis dels parlants o fornir els aprenents inicials d’uns rudiments sobre els quals continuar desenvolupant l’aprenentatge, en el cas del valencià cal que assumim que l’objectiu primer que ens hem de plantejar és crear nous parlants. Esta afirmació, mantinguda per mestres com Abelard Saragossà o Brauli Montoya, sovint queda soterrada davall dels mals hàbits docents adquirits, entre els quals les explicacions gramaticals, les successions de regles i excepcions, i les inacabables llistes de paraules formen un maremàgnum que invita l’aprenent, inexorablement, a dedicar-se a altres menesters i deixar de banda el valencià.
Però, ras i clar: com es poden crear nous parlants? D’entrada, cal subratllar que l’aprenentatge de qualsevol llengua hauria de ser una porta oberta a ampliar els horitzons de l’aprenent: relacionar-se amb més persones, conéixer un altre país, endinsar-se en una cultura diferent de la pròpia, viure experiències noves… Tot això s’aconsegueix arran d’un aprenentatge positiu, en què se situen en primer lloc les habilitats orals, la capacitat, en definitiva, d’interactuar des del primer moment i oblidar-se completament de les estretors de les regles gramaticals.
 
Quin sentit té, per tant, ensenyar a classe exclusivament una paraula com doncs, si no és aplicable en l’àmbit col·loquial, mentre al carrer va desapareixent la forma *pos en detriment del castellà *pues? No propose que s’haja d’acceptar *pos en registres formals, sinó que també s’ensenye i es reivindique per a contextos col·loquials. Igualment, caldria qüestionar algunes altres opcions lingüístiques, de difícil encaix en la parla quotidiana. Per què es prioritza dues si dos és perfecte? Per què es renuncia als tres graus locatius (este-eixe-aquell) per tal d’incorporar un sistema binari (aquest-aquell) que no representa la nostra manera de segmentar el món? Per què ensenyem les formes avui o vuit si ni tan sols sabem pronunciar-les bé? Per què ens entestem a anomenar les lletres com a ela, ema, erra, si eixa –a final en oriental és neutra i ací es diu de natural ele, eme, erre? Per què no ensenyem els xiquets que la tz de utilitzar, realitzar o similars sona com la s de casa? Per què no els ensenyem que metge, gener o platja tenen el mateix so que apareix dos voltes en Magic Johnson i que en anglés sí que saben pronunciar?
 
De la mateixa manera, cal desmitificar les preteses bondats d’algunes regles gramaticals. Les dicotomies entre a i en davant de lloc o entre per i per a davant d’infinitiu són un clar exemple de norma irrellevant que fa perdre el temps de docents i aprenents. O l’ensenyament de la dièresi, que, com tantes altres qüestions, s’ha orientat sempre a crear nous professors de llengua, i no nous usuaris. Per això, podem trobar fàcilment persones que saben que lluïsme i proïsme duen dièresi perquè són una excepció a l’estalvi que diu que les paraules que adjunten un lexema acabat en vocal als sufixos –isme, –ista no en duen, a pesar que la necessitarien; però serà molt més difícil trobar persones que sàpien què signifiquen eixes dos paraules. O, per acabar amb esta succinta repassada de normes absurdes, l’inefable canvi i caiguda de preposicions, una aberració que parteix d’un plantejament fet per Pompeu Fabra inicialment sobre huit verbs, i que s’ha aplicat amb contundència irreflexiva i miliciana. Com es pot pretendre que el parlant normal d’una llengua qualsevol canvie naturalment de preposició en funció de la categoria morfològica del sintagma subsegüent? És a dir: com es pot pretendre que un parlant, quan s’expressa en un context col·loquial, siga capaç de dir estic d’acord amb això, però no a fer-ho ja, ni tampoc ø que ens supervise ningú?
 
En definitiva, totes estes normes sovint han sigut explicades de manera restrictiva, com a l’única opció possible. La gramàtica més purista pot ser vàlida (i ho és) per a confegir un model de llengua formal apte per a qualsevol llenguatge d’especialitat o per a produccions solemnes. Però no ho és, no ho pot ser, per a l’àmbit col·loquial. Per a este últim tipus de comunicacions, necessitem una llengua viva, que entronque amb el model de parla existent, que no genere rebuig entre els valencianoparlants i que faça que l’aprenent se senta còmode i acceptat en interactuar, i que no siga vist com un estrany. Eixa sensació, indubtablement, el faria renunciar a tornar a intentar-ho. I, per tant, hauríem fracassat en el nostre objectiu primer i ineludible: crear nous parlants. Per a il·lustrar-ho, em tornen a vindre al cap unes altres paraules d’Enric Sòria, tristament lúcides: «En últim extrem, el grau màxim de purificació és el suïcidi.» Esperem no haver d’arribar a comprovar-ho.
 
4)
 
Publicat en el diari ARA dimarts 18 de desembre del 2012

Un 30% de la població dels territoris de llengua catalana no sap parlar català i el 50% no el sap escriure

Tot i la consolidació com a llengua mitjana, amb deu milions de parlants, l'informe del 2011 de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) alerta dels riscos per al català a causa de l'entorn sociopolític

Un 70% de la població dels territoris de llengua catalana sap parlar català i només un 50% el sap escriure, tot i que el 91,3% diu que l'entén. Són les dades de l''Informe sobre la situació de la llengua catalana 2011' de la xarxa CRUSCAT de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), que alerta que encara hi ha un 30% d'incompetència en llengua catalana, segons apunta el director de CRUSCAT, Miquel Àngel Pradilla.

Pradilla també avisa dels riscos per al procés de normalització lingüística que suposen els canvis "sociopolítics i jurídics" sorgits l'any 2011, amb la victòria del PP a les eleccions autonòmiques del País Valencià, l'Aragó i les Illes Balears, i també amb les sentències del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística. Unes circumstàncies que, unides a l'estroncament de l'experiència d'escola en català a la Catalunya Nord i l'Alguer per la crisi, fa que "la presència del català en els sistemes educatius s'estanqui", diu Pradilla.

Les dades de competències en llengua catalana –que són superiors a les d'usos lingüístics, que no s'analitzen en aquest informe– són també molt dispars al llarg del territori. Mentre que a Catalunya, el 80% de la població sap català, a les Illes Balears el perecentatge baixa al 71,5%, i al País Valencià només el 58,3% sap parlar valencià. A la Catalunya Nord, només el 34% sap català, mentre que a l'Alguer el percentatge és del 60%, a Andorra del 79% i a la Franja del 89%.
 
5)
 
Publicat en la web de la XARXA CRUSCAT dimarts 18 de desembre del 2012
 
 
El 70,7 % de la població dels territoris de llengua catalana declara que sap parlar català (9.856.000 persones), el 91,3 % l’entén (12.728.00 persones) i el 50,3 % afirma, per primera vegada, que el sap escriure (7.005.000 persones). La realitat, però, és que encara hi ha una cinquena part de la població de Catalunya, més d’una quarta part de les Illes Balears i quatre de cada deu persones del País Valencià que manifesten que no saben parlar el català, i que el nivell de coneixement i ús d’aquesta llengua en els diferents territoris és molt heterogeni. A més, els retrocessos apreciats el 2011 en el procés de normalització lingüística i en la protecció jurídica del català en condicionen negativament l’evolució. Aquestes dades estan recollides en l’Informe sobre la situació de la llengua catalana 2011, elaborat per la Xarxa CRUSCAT de l’IEC, per encàrrec de l’Observatori de la Llengua Catalana, en què s’apunta que, «malgrat la vitalitat de la llengua catalana, multitud de dinàmiques dificulten la recuperació de la seva centralitat i, en alguns casos, es tradueixen en mancances greus per a mantenir-la». (Síntesi de l’Informe)

Per territoris, el 80,9 % de la població de Catalunya declara que sap parlar el català, el 58,3 % al País Valencià, el 71,5 % a les Illes Balears, el 34,5 % a la Catalunya del Nord, el 79,2 % a Andorra, el 89,3 % a la Franja i el 60 % a l’Alguer. Segons conclou l’Informe a partir del període estudiat, els territoris amb les competències lingüístiques més altes l’any 1986 continuen sent els que les tenen més altes l’any 2011, però amb variacions molt diferents segons els territoris. Les àrees que destaquen amb unes competències lingüístiques més altes són les Garrigues, el Solsonès, l’Urgell, Osona i la Conca de Barberà, mentre que les regions de València i Alacant i les Pitiüses són els territoris amb més dèficits de competència. Els autors de l’Informe valoren que «en un context demolingüístic extraordinàriament heterogeni, aquests darrers territoris fan encendre totes les alarmes i enterboleixen les valoracions que descansen en les dades positives d’altres zones de la llengua».

Una dada significativa pel que fa a la capacitat d’atracció de la llengua és que 4,4 milions de persones tenen com a llengua inicial el català, un terç de la població, mentre que el gruix de persones que el saben parlar és molt més gran (més de dues terceres parts de la població). Pel que fa a la capacitat d’atracció del català com a llengua d’identificació en persones que tenen una altra llengua inicial, principalment l’espanyol, les tendències són diverses: la Catalunya del Nord i l’Alguer tenen la dinàmica més negativa, la tendència a la Franja és estable, i és positiva en graus diversos a Andorra, Catalunya, a les Illes Balears i al País València. La taxa d’atracció més potent es dóna a Catalunya, on prop del 10 % de la població de llengua inicial espanyola té el català com a llengua d’identificació.

El context sociopolític i l’ensenyament

La dinàmica sociolingüística dels diferents territoris de la comunitat lingüística catalana està determinada pel context sociopolític. Tal com recull l’Informe, el període analitzat, l’any 2011, «és presidit per canvis substancials en la gestió del poder estatal i territorial que comporten el trencament d’una dinàmica política més favorable a la normalització de la llengua catalana». Mentre que a Catalunya el nou govern autonòmic garanteix la continuïtat d’una política institucional favorable al català, la nova conjuntura política de les Illes Balears i la comunitat aragonesa i el manteniment del Partit Popular al Govern del País Valencià —juntament amb la majoria absoluta d’aquest partit a les eleccions estatals— «no és el millor dels escenaris per a la millora de la llengua catalana en el seu ecosistema històric, i ha propiciat un entorn polític gens favorable a impulsar reformes legislatives que pal·liïn, per exemple, la trencadissa ocasionada en matèria lingüística per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya».

En aquest context, segons les conclusions de l’Informe, l’àmbit educatiu —vital a l’hora de crear nous parlants fora de l’àmbit familiar— es converteix en un dels principals focus de conflicte. «L’any 2011 s’inicia un període en què el partit que governa l’Estat espanyol i bona part de les circumscripcions autonòmiques amb presència de la llengua catalana impulsa models educatius pretesament equitatius i multilingües. I, paral·lelament, tal com s’ha vist a Catalunya, judicialitza el model de conjunció lingüística». En el País Valencià, per primer cop en el curs 2011-2012, el nombre d’alumnes escolaritzats en valencià disminueix, i la matriculació d’alumnes d’infantil, primària i secundària de centres públics i privats en les línies de valencià és del 28,42 %.

El consum dels mitjans en català

Quant a l’oferta i el consum mediàtic i de productes culturals, només Catalunya i Andorra presenten una dinàmica positiva, mentre que a la resta de territoris l’oferta és molt baixa, i en alguns casos testimonial. Segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura recollides a l’Informe, a Catalunya, el percentatge d’exemplars de premsa diària de pagament difosos passa del 17,2 % l’any 2010 al 30,5 % l’any 2011. La presència del català a les ràdios catalanes és del 57,8 %, i consolida la tendència apuntada a l’Informe del 2010 pel que fa al lideratge d’aquest mitjà en el consum en català. D’altra banda, segons els responsables de l’Informe, «sens dubte, una de les pitjors notícies per a la llengua catalana el 2011 va ser la interrupció de la recepció de TV3 al País Valencià».

Las dades més favorables són les del món de la xarxa, on el català avança de manera sostinguda i es troba clarament en una situació de privilegi, per davant de llengües amb molta més demografia.

 
6)
 
Publicat en el blog de Víctor Alexandre divendres 14 de desmbre del 2012
 
 
Víctor Alexandre
 
Comparteixo plenament les declaracions de l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, a Cugat.cat, referides a l'avantprojecte de la Llei orgànica de reforma de l'Ensenyament, que ha presentat el ministre de Cultura espanyol, José Ignacio Wert, i que pretén convertir la llengua catalana en una llengua residual a Catalunya. Mercè Conesa ha dit que "es vol fer veure un conflicte lingüístic que no existeix" i que, per tant, l'Ajuntament es mantindrà ferm en la defensa del model català perquè "amb la llengua no es negocia".

Certament ha de ser així. El Partit Popular, a través del govern espanyol, ha iniciat una ofensiva a tots els Països Catalans per fer possible allò que Franco no va aconseguir, que és el pla de substitució lingüística. És a dir, l'anorreament i la desaparició de la llengua catalana per tal que el seu lloc sigui ocupat per la llengua espanyola. Només cal mirar el lingüicidi que està practicant al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent i que passa, a més, per fer creure que català i valencià són idiomes diferents i que a la Franja no s'hi parla català sinó "aragonès oriental" o "xapurriau".

Algú pot pensar que el Partit Popular, en fer això, en saltar-se la normativa científica, demostra tenir molt poc sentit del ridícul, ja que queda com un ignorant. Però és pitjor que això. Tant de bo fos només una qüestió d'ignorància. La ignorància, si hi ha voluntat, pot ser transformada en coneixement. En aquest cas, per desgràcia i per damunt de tot, hi ha ideologia. Ideologia totalitària, ideologia franquista, ideologia lingüicida. En definitiva, ideologia nacionalista espanyola. I com que tenen pressa, molta pressa, perquè ben aviat les lleis espanyoles seran lletra morta a Catalunya, fins i tot prescindeixen de les sibil·lines maneres de Felip V -"que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"- i opten per una ofensiva en tota regla que converteixi el projecte d'extermini de la llengua catalana en un fet consumat. I aquí és on coincideixen la ideologia i la ignorància del Partit Popular: la ideologia que els enfosqueix el cervell i la ignorància que els impedeix veure que no se'n sortiran.
 
7)
 
Cercle Català de Negocis
 
 
 
8)
 
El TERMCAT i la Fundació Dr. Antoni Esteve publiquen un diccionari de recerca clínica
 
El TERMCAT i la Fundació Dr. Antoni Esteve han publicat, amb el suport del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, un diccionari en línia que recull més de dos-cents termes relatius a la farmacologia i la recerca clínica de medicaments, amb la denominació i la definició en català i els equivalents en castellà i anglès.

En aquest treball s’hi poden consultar termes de tecnologia farmacèutica com ara principi actiu i compost precandidat, termes referents als estudis i assaigs clínics com ara aleatorització, grup de comparació i reclutament, i també termes de normativa com ara acord de confidencialitat o procediment de reconeixement mutu.

Per a més informació, podeu consultar la nota de premsa.
 
 
9)
 
Publicat a

ACPV fa un pas per TV3

La direcció de l'entitat es mostra partidària de reobrir les emissions tan prompte com siga possible, però primer farà una consulta vinculant entre els seus socis

Amb l'espasa de Dàmocles al damunt, en forma d'un possible expedient sancionador, Acció Cultural del País Valencià va decidir ahir reobrir les emissions de TV3 al País Valencià. La junta directiva, en una sessió extraordinària, es va mostrar partidària de recuperar “tan prompte com siga possible” el senyal de la televisió autonòmica catalana. Ara bé, la magnitud de la decisió i de les possibles repercussions d'aquesta seran sotmeses prèviament a una consulta vinculant entre els socis de l'entitat presidida per Joan Francesc Mira.

“És un exercici de responsabilitat amb el país i el que ha significat TV3 al territori valencià, però també és un exercici de democràcia interna. Volem compartir la decisió amb els socis, ja que són els que donen sentit a l'entitat i els que han fet possible fer front a l'assetjament polític i econòmic que ha estat a punt de posar en perill la continuïtat de l'entitat”, va explicar el secretari d'ACPV, Toni Gisbert. I és que Acció Cultural té molt present que el govern espanyol, competent en matèria sancionadora de l'espai radioelèctric, podria exercir aquesta competència en qualsevol moment.

Això no obstant, Gisbert va confiar que l'executiu de Rajoy atendrà “la crida d'atenció” del Tribunal Suprem, que en la seua recent sentència, a més d'anul·lar la prohibició d'emetre TV3 imposada pel govern de Francisco Camps i deixar sense efecte la sanció de 300.000 euros, insta el legislador a atendre les demandes d'Acció Cultural pel que fa a la cobertura legal de les emissions. És per això que Gisbert va insistir en l'oferta de diàleg de l'entitat per solucionar el conflicte. “Hem de superar aquesta etapa. La nostra principal preocupació és solucionar el tema des de l'acord. Aquest ha de ser el primer pas per tal de caminar cap a una plena legalització i normalització de les emissions de TV3 al País Valencià”, va emfatitzar.

A més dels arguments legals, Acció Cultural també va justificar la pròxima reobertura en el suport social que TV3 té entre els valencians, expressat aquests últims anys “a través de les mobilitzacions, les aportacions econòmiques i la recollida de firmes per a la ILP Televisió sense Fronteres”.

Gisbert no va poder concretar cap data per a la reobertura, que serà de tota la xarxa de repetidors de què és propietària l'entitat i del conjunt de tots els programes de la televisió catalana, però que aquesta es farà tan bon punt es conega la decisió dels socis. A partir de hui, aquests rebran un comunicat on se'ls informa de la decisió de la junta i se'ls convida a pronunciar-s'hi a favor o en contra. Però, com va apuntar el portaveu d'ACPV, pel que ha copsat des de la publicació de la sentència, serà favorable a la ratificació.

10)
 
Do de llengües
 
amb Oriol Munné
 
Catalunya Ràdio
 
 
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací