InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 119 (divendres 21/12/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - en vore el gos, amanix la pedra
 
2) Eugeni S. Reig - entrar per l’ull dret
 
3) Antoni Llull Martí - La confusa anatomia popular (3)
 
4) Pau Vidal - Solta
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra O)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Josep-Daniel Climent - Lluís Fullana, primer signant de les Normes de Castelló
 
8) Pere Ortís - Cal anar polint la llengua
 
9) Un riu de paraules
 
12) Ramon Sangles i Moles - La força d’una carta
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

en vore el gos, amanix la pedra

Frase que s’usa quan estem parlant d'algú que de sobte apareix.

–Ja fa temps que no sabem res de Miquel.

–Mira, en vore el gos, amanix la pedra. Per allà ve.

 

En valencià també es diu:

en parlar (o parlant) del gos, prepara (o amanix) el bastó (o la pedra)

 

La llengua estàndard sol emprar:

no es pot dir mal que no aparegui (o no surti) l’animal;

parlant del dimoni, vet aquí les banyes;

qui del llop fa esment, prop se’l sent

 

En castellà es diu:
hablando del rey de Roma, por la puerta asoma;
hablando del ruin de roma, por la puerta asoma
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

entrar per l’ull dret (algú)

Ser algú ben acollit per algú altre pel fet que, des del primer moment, li resulta simpàtic, li fa gràcia, li agrada.

–Pareix mentira que la senyora Elena es porte tan bé amb la nora.

–Sí, des del mateix moment que la va conéixer que li va entrar per l’ull dret. La vol més que si fóra una filla. Per a ella és l’aleta del cor.

 

En valencià també es diu: caure bé, caure en gràcia

La llengua estàndard sol emprar: caure bé, caure en gràcia, posar-se bé

En castellà es diu: caer bien, caer en gracia

 

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 283)

 

La confusa anatomia popular (3)

 

Antoni Llull Martí

 

Així mateix és gros! La setmana passada encara no vaig poder acabar d’explicar allò que ja havia començat l’anterior amb relació als diferents noms amb què, en la nostra llengua i les que tenim més a prop es designen algunes parts del cos humà. Seguim i esper que aquesta vegada podré acabar tot el que volia dir sobre aquest tema.

 

Altres mots que poden produir algunes confusions són els equivalents dels castellans párpado i ceja. Per al primer tenim uns quants sinònims. El més corrent i normatiu és parpella, però també hi ha pàlpet, parpall i pipella, que és com designam a Mallorca la parpella i també la pestanya, com ocorre amb l’occità ceio. La cella procedeix del llatí cilia, plural de cilium, que tant significava ‘cella’ com ‘parpella’ (com podeu veure, els embulls venen de molt lluny), i aquest mot llatí era un escurçament del mot supercilium. El fet que començàs amb super va fer pensar que es referia a la part que es trobava sobre el cilium induí a creure que això era la parpella i l’altre el que hi havia a sobre, la cella. En algunes llengües el nom d’aqueixa part del rostre és clarament derivat de la forma més antiga del llatí: soucil en francès, sopraciglio en italià i sobrancelha en portuguès.

 

També trobam diversos noms per al llombrígol, mot germà del castellà ombligo, de l’italià ombelico o umbilico, del francès nombril i del portuguès umbigo i embigo, procedents del llatí umbilicus. Una forma més alterada d’aquest, passant, possiblement, per ombelic, omelic, i al qual, com en l’anterior (l’ombrígol) s’afegí l’article: l’omelic, fou interpretada com a lo melic, quedant al final melic. Tant ombrígol com lombrígol es troben documentats en obres del segle XIII, mentre que melic no aparegué fins a finals del XIV o principi del XV.

 

I ja per acabar. El puny de la mà, altrament dit canell, i en castellà muñeca, prové del llatí pugnus, com el francès poignet, mentre que el segon, canell (a alguns llocs canella), sortí d’un diminutiu del llatí canna, ‘canya’, que produí també l’antic canyella, nom que es donava a la tíbia, un dels ossos de la cama, i modernament a l’espècia tan coneguda per la forma de canonet que pren l’escorça seca d’aquest vegetal.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 148)
 
 
Solta
 
Pau Vidal
 
 

Encara que la poesia rimada avui està passada de moda, i el rodolí ja ni en parlem, un dels motius pels quals l’ensenyament clàssic la considerava una eina molt útil era per la força mnemotècnica del vers. Que ajuda a memoritzar, vaja. Podem fer la prova ara mateix. Com continuen aquests poemes: “Topant de cap en una i altra soca...” i “Oh, que cansat estic d’aquesta meva...”. Què, costa, oi? (si sou de lletres no val). Doncs són ni més ni menys que els encapçalaments dels poemes més famosos d’en Maragall i l’Espriu, respectivament. En canvi, si us proposen “Una nit de lluna plena...” o “Rosa d’abril, morena de la serra...” oi que de seguida us vénen al cap? Una prova menys fatigosa la tenim en la pervivència de l’expressió ‘sense solta ni volta’: solta és una paraula de la qual desconeixem absolutament el significat, per això no la fem servir mai solta, però en conservem l’ús gràcies a la fenomenal troballa d’aquesta rima. Un altre cas celebèrrim és el de ‘qui no s’arrisca no pisca’: recordeu haver fet servir mai alguna altra forma del verb piscar?

 

«Un dia, tot parlant amb un entusiasta del general Espartero, va trencar-li la conversa per dir, aparentment sense solta, que molts oficials de la Milícia Nacional eren ben mal servits per les seves mullers, que els les feien dur llargues, com hi ha Déu. El revés que li va clavar el progressista, de què no el fa caure d’esquena» (Pere Corominas, La Rambla, 1940).

 

Iepa-la!

 

A més del significat emprat més amunt de ‘deixada anar, separada d’un conjunt’, solta també defineix la ‘qualitat d’allò que és fet adaptant-se a les circumstàncies, als fets o als requeriments, de manera congruent amb aquests’. Rebuscat, oi? Com passa sovint, és molt més fàcil d’entendre amb exemples: “Saps que això que dius té molta solta?”, i encara millor: “Han fet una cosa amb ben poca solta”, d’on neix el famosíssim epitet dedicat a qui va escàs de seny o es comporta de manera inconvenient.

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Frases manllevades al castellà
O
 

Olor a. Olor de.

      Això fa olor de florit. Sentir olor de roses.

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 3 al 7 de desembre del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 3 de desembre del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/problema-voste_0_821917806.html

UN TAST DE CATALÀ

Tenim un problema amb 'vostè' (3)

Albert Pla Nualart

Cada cop més, el tuteig forada les nostres convencions. En l'últim debat electoral, ja es van escapar molts tu. I el mateix passa en moltes entrevistes, ¿cal fer comèdia i parlar de vostè al joveníssim Marc Márquez o a l'anticonvencional David Fernàndez, de la CUP?

Per això, entre "Benvolgut Sr. Marc X, / L'ARA vol interactuar amb vós", "Benvolgut Sr. Marc X, / L'ARA vol interactuar amb vostè" o "Benvolgut Marc, / L'ARA vol interactuar amb tu", triem la tercera opció. Perquè malgrat que en el tu hi ha un cert grau d'abruptesa inicial, només el tu fa creïble la càlida proximitat que busquem.

No cal ni dir que per a gran part de la correspondència administrativa vós o vostè són encara les formes adequades i el tu estaria fora de lloc. Però també estaria fora de lloc que un diari que vol un diàleg franc i directe amb el lector s'entossudís a parlar-li des de la freda distància del vostè .

I si això enfurisma algú, què hi farem! Creiem que el tu és del tot compatible amb el respecte. I hem de buscar el to que faciliti al màxim la comunicació i en què la majoria ens sentim còmodes.

Sabem que ningú es queixarà si el tractem de vostè, encara que prefereixi ser tractat de tu. I no és lògic deixar que aïllades irritacions pesin més que una callada però àmplia preferència.

Sempre que podem ens adrecem al lector amb un vosaltres que és tant tu com vós, i respectem, només faltaria!, els opinadors que se senten més còmodes parlant-li de vostè.

Però el vosaltres deixa de ser possible quan la carta l'encapçala un benvolgut/da , i és aquí on l'ARA, que en tantes altres coses vol ser pioner, s'arrisca apostant per la 2a persona del singular.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 4 de desembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Encara hi ha molts àmbits en què el tractament de vostè és adequat. No estic d'acord amb els que hi veuen un castellanisme. És viu des dels segle XVI i era el tracte més utilitzat per Fabra, Riba o Espriu. Sí que crec, però, que ha retrocedit en paral·lel a profunds canvis socials i que allà on ho ha fet no té sentit maldar per mantenir-lo.

Però ara el nostre gran problema no és que tractem algú amb la 3a persona del singular sinó l'abús de la mateixa paraula vostè i, sobretot, el tic retòric i redundant de dir-la després del verb. És aquest ús el que calca de manera servil la pomposa oratòria espanyola.

Ho deixa clar Albert Jané en un article del 1981: el vostè , a diferència de l'usted , tendeix a ser sobreentès. El que fa que ens soni tan castellà "Té vostè raó!", "Passi vostè" o "Creu vostè que...?" no és la 3a persona sinó aquest vostè innecessari.

I quan el fem explícit apareix en altres posicions. Amb l'adequada entonació, sí que podem dir: "Té raó, vostè!", "Té raó vostè! [i no pas ella]" i fins i tot "Vostè té raó!" Cal, doncs, destriar el gra de la palla.

Però, com sol passar sovint, és justament l'espuri vostè postverbal el que s'ha enganxat com una paparra al discurs dels nostres polítics.

En aquest sentit, l'amic i corrector David Arnau em fa saber que algunes formacions independentistes proposen com a pregunta per al referèndum: "Vol vostè la independència de Catalunya?" o bé "Està vostè d'acord que Catalunya sigui un estat independent?"

A ell, com a mi, li sona tan castellà que acaba el missatge dient: "Si volen la independència del país, que declarin primer la seva independència lingüística i mental". No hi puc estar més d'acord.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 5 de desembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Nocions de diacrítics

Albert Pla Nualart

Un company de la redacció em va preguntar ahir: "Quin dels dos fos porta accent diacrític, el del verb ser o el del verb fondre?" Superat el desconcert inicial li vaig contestar: "Cap dels dos, per què?"

A ell, com a molts usuaris de la llengua, l'ofuscava la creença que tots els monosíl·labs que s'escriuen igual s'han de distingir amb un accent diacrític. Però la creença és falsa per diversos motius.

En primer lloc, perquè també el posem en mots bisil·làbics com ara dóna / dona o fóra / fora . En segon lloc, perquè, principalment, el diacrític serveix per distingir paraules que són homògrafes però no homòfones, és a dir, que tot i que s'escriuen igual es diferencien pel so de la vocal que porta el diacrític, com ós i os o i be . I, en tercer lloc, perquè la llista de paraules que en porten és tancada i, en part, arbitrària.

El primer que exigeix un diacrític és una vocal tònica. Per molt que l'osset viu i pelut s'escrigui igual que el que escurem al plat, cap dels dos no en pot portar, perquè la o és àtona.

Sempre que pot, prefereix la vocal tancada (nét / net , són / son , etc.), però, excepcionalment, apareix en l'oberta si és una paraula molt inusual -és el cas de mèu (miol) i mòlt (de moldre )- o si les homògrafes són àtones ( / ma, pèl / pel o què / que ) o tenen el mateix timbre vocàlic (sòl / sol ).

Així doncs, tenim que: a) molts mots que podrien portar-ne no en porten (sa, bec, fos, etc.); b) no sempre marca diferents timbres vocàlics (sòl / sol ); c) no sempre tria la vocal més tancada (mèu / meu ).

És, doncs, un punt de l'ortografia en què una certa lògica ens pot orientar però que demana, finalment, fer l'esforç d'aprendre una llista de paraules.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 6 de desembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Sobre l'eslògan "I tant si podem!"

Albert Pla Nualart

L'Oriol m'explica que manté un debat amb uns amics sobre si és correcte el lema d'ICV "I tant si podem!", i em resumeix els arguments gramaticals dels que l'aproven i els que el canviarien per "I tant que podem!"

D'entrada, jo els diria que apel·lin a la seva intuïció. És a dir, que primer decideixin si això ells ho dirien o ho senten dir, si els sembla una frase possible en català; sense deixar que hi interfereixin prejudicis teòrics.

El català que sabem inconscientment com a parlants nadius és molt més fiable i sofisticat que la parcial i mal païda teoria que assimilem després. I, en tot cas, és sempre la teoria la que s'hauria d'espavilar per explicar el que diem els nadius.

La meva intuïció em diu que puc dir "I tant que podem!" però també "I tant si podem!", i també em diu que la primera frase és força més habitual que la segona, però això no la fa més correcta.

Anem ara a la teoria. Si algú em pregunta "Que podem entrar?", jo puc contestar "I tant que podeu!", però també pot dir "No sé si podem entrar" i jo respondre-li "I tant si podeu!" En tots dos casos darrere "I tant" hi ha un eco de la pregunta que s'ha fet, un eco que s'hi enganxa amb una conjunció: en un cas que i en l'altre si .

I el si no és cap condicional: és la conjunció necessària per convertir una interrogació total com "Podem?" en objecte directe de verbs com ara saber o preguntar .

Però també pot ser que aparegui si hi ha un verb implícit, com el de la pregunta retòrica que plana com un fantasma sobre el lema d'ICV: "Que si podem?" ("Et preguntes si podem?"), i és el si el que legitima la contundent resposta: "I tant si podem!"

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 7 de desembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

"Es rifa algú" o "Es rifa d'algú"?

Albert Pla Nualart

La redactora de Cultura m'ensenya el títol "Els teatres es rifen els actors catalans", i em pregunta si s'entén i què s'entén. Jo li dic que s'entén que els actors catalans estan molt sol·licitats.

Com que això és el que ella volia dir, ens quedem tots dos tranquils. Però la tranquil·litat dura ben poc a casa del corrector i un neguit somort m'obliga a mirar el diccionari i descobrir, per a vergonya meva, que aquest sentit de rifar-se hi brilla per la seva absència.

Els dos únics rifar-se que hi trobo volen dir "estripar-se les veles" i "burlar-se d'algú". En canvi, rifarse a alguien sí que vol dir solicitarlo y desearlo con intensidad. El títol, doncs, contenia un castellanisme.

El més curiós és que, des de petit, estic familiaritzat amb el rifar-se que vol dir burlar-se , molt habitual en els còmics traduïts del francès del Cavall Fort . Però ja no diria mai rifar-se algú sinó rifar-se d'algú .

El traductor d'aquests còmics era Albert Jané, que en un article del 1985 a l'Avui , havent deixat clar que normativament el verb tant pot ser transitiu com regir de , es decanta pel primer ús. L'altre el veu contaminat per riure's d'algú . I li sona més bé "Va rifar-se'l" que "Va rifar-se'n".

Jané recorria sovint a frases com "Se l'han rifat com un passerell" o "Se t'està rifant", però no recordo que mantingués l'ús transitiu davant un sintagma ple: "S'han rifat els amics".

Aquest ús discriminat -que faria una mica perdonable el meu error- el recull molt bé el Diccionari d'ús dels verbs de Ginebra-Montserrat, que estableix que rifar-se només és transitiu amb pronoms febles: "Sempre se'ls està rifant" però "Es rifa dels meus amics". Serà bo que aquesta brillant intuïció la facin seva altres diccionaris.

 
7)
 
Publicat en el blog L'interés per la llengua dels valencians
 
 
 
Josep Daniel Climent
 
 
8)
Cal anar polint la llengua
 
Pere Ortís

 

Mencionem alguns dels punts gramaticals que, inexplicablement, continuen mal dits i que fan pensar que no hi ha intenció de fer-hi res.

 

Allò que més dol, i que fa més mal d’orelles, és la supressió dels pronoms adverbials en i hi, de part d’alguns locutors i, per cert, que entre els més assidus. Cal considerar que el nostre jovent, i en especial el de les ciutats més extenses, els ha perduts, aquests pronoms, o no els diuen mai, perquè els desconeixen totalment. I només cal que també els suprimeixin en els nostres mitjans, consagrant així una mutilació elemental de la llengua! Vegem-ne especialment dos casos:

 

No es pot fer aquest gir d’expressió, a la castellana: “Han estat alliberats dos, dels vuit presoners...”, “Han sido puestos en libertad dos de los ocho prisioneros...”, per Dels deu presoners, n’han estat alliberats dos. El subconscient tracta d’evitar l’encontre amb el pronom que hom desconeix i que incomoda.

 

Persisteix i persisteix allò de dir, en la nostra Catalunya Ràdio, “Ningú et donarà més”, “Nadie te dará más”. Com que això es refereix a tot allò que dóna una emissora: notícies, comentaris, entreteniments, tertúlies, anuncis del temps, jocs, concursos... de tot això cal dir Ningú no te’n donarà més. La primera expressió és servil del castellà, és castellana en català. Sé de bona font que un amic de bona voluntat els n’ha avisat, però no en fan cap mena de cas. Un català nascut amb aquests pronoms i, parlant espontàniament, utilitzaria aquests en la forma que dic, podeu pujar-hi de peus. Cal tenir present que, una vegada hom ha perdut el rastre d’aquests pronoms, després costa molt de reconèixer-los i donar crèdit als qui ho fan bé  i n’avisen. Els havíem d’ensenyar bé als castellans vinguts de fora, i resulta que els castellans ens ho han ensenyat malament a nosaltres, i són legió els qui s’hi han acomodat.

 

“Anem a veure” és un calc servil de “vamos a ver”. Si no hi ha trasllat físic, no pot ser dit així. Cal dir: vegem, ara mirem. Si anem lluny, unes quantes passes enllà, a veure una cosa, sí que pot ser dit. No pot ser dit “anem a veure les fotos”, pel locutor, quan aquest les té darrere, a tocar del seu cos en un gros pàmpol.

 

Tampoc no és “empañar”, sinó enllorar; ni “reflexar”, sinó reflectir; ni “la gallina ha posat un ou” sinó la gallina ha post un ou; ni “s’ha posat el sol”, sinó s’ha post el sol.

 

Alguns es reserven el privilegi de dir “barco”, sabent bé que és un barbarisme i que en català cal dir vaixell. I encara no acaben de desfer-se del verb “despedir” i de substituir-lo definitivament per acomiadar.

 

Continuen utilitzant el verb “emplaçar”, “emplazar”, en el sentit de comprometre. En català emplaçar vol dir ‘col·locar algú o alguna cosa en un lloc determinat’. Per tant, cal que diguin: El diputat comprometé l’orador a presentar-se l’endemà.

 

Utilitzen el verb “escapar” tal com l’utilitza el castellà, quan en català és sempre reflexiu: “Ha escapat de la presó”, per s’ha escapat de la presó. “Ha escapat un cop”, per s’ha escapat d’un cop.

 

El mateix s’esdevé amb el verb esperar-se, que en català és així, reflexiu, i no li’n fan, com no li’n fa el castellà. “Espera, que torno ràpid”, per espera’t, que torno ràpid.

 

També utilitzen “registre” en el sentit d’escorcoll.

 

Fan anar gairebé exclusivament “guapo”, per a indicar que una persona és bella. Paraula castellana que no ens fa cap falta, ni que el Diccionari de l’Institut l’admeti, contra allò que diu ell mateix que “la norma bàsica és de no admetre un mot forà, si no ens fa cap falta”. I aquí demano: Que tenim respecte al bellíssim formós? Estem carregats de romanços, ens tapen escrúpols ridículs. Un adjectiu tan formós, formós! Una noia formosa, un noi formós. A més, tenim eixerit, bonic, ben plantat, garrit, xamós, bufó per a nens i noies, i hem d’utilitzar “guapo”, engegant tots els nostres al diccionari que s’hi estiguin en conserva.

 

“Novio”. No en coneixen ni en diuen d’altra. Què li hem agafat al bellíssim nuvi? El noi i la noia són nuvi i núvia del moment que festegen. No cal esperar que arribin a l’altar o a l’oficiant del cas. També tenim xicot i xicota, utilitzats en força sectors. I promès i promesa. Aquet noi és el meu nuvi, el meu xicot, el meu promès. Fa poc que vaig sentir que una senyora gran deia: Nosaltres aleshores festejàvem. Que bonic! I no pas: “Nosaltres aleshores érem novios”.  Aquella senyora es mereixeria tornar a festejar.

 

Dintre el tema de “guapo” i “novio” cal subratllar que no hi ha llengua al món que posi fites a l’ús d’un mot seu natural i viable, que tots ho són de naturals i viables. Amb el nostre llenguatge els catalans anem amb escrúpols i restriccions ridículs, els quals hauríem de superar d’una vegada per sempre, com a acte de recta civilització. La llengua catalana no ha produït un mot que no sigui d’ús viable quan en l’expressió s’escau el seu significat. Ni cap altra llengua, no ho ha fet.

 

“Tornado”, quan parlen d’un fenomen autòcton, local, és mal dit. Ja sabem que tots els diccionaris registren tornado, però referint-se a un fenomen meteorològic, exòtic, de l’Amèrica o de l’Àfrica. Deien: A l’Espluga de Francolí hi ha hagut un “tornado”. Quan érem petits dèiem sempre un remolí; és més fluix o més fort, però sempre és un remolí. A la Segarra en diuen: tartalló, d’un remolí d’aire. Al mar se’n diu mànega. Tromba a mar i terra. Ens fa realment cap falta aquell mot forà?

 

“Vivenda”, “vivienda”. Ho alternen amb habitatge. Per què cal fer aquestes alternances? “Vivenda” és barbarisme; per tant, cal bandejar-lo, i s’ha acabat el bròquil.

 

Un altra construcció castellana és “una segona”, “una tercera”, “un quart”. “Le dieron una oportunidad y le han dado una segunda”. En català, després de l’article indeterminat un, i abans de l’adjectiu, ve la preposició de, que especifica: Dóna-me’n una de blanca i una de negra. Primera, segona son adjectius numerals, però adjectius; per tant, haurien d’anar precedits d’aquest de, però el català no ho fa així, ans utilitza altre, altra. Li han donat una oportunitat i no li’n donaran una altra. Mencionades les d’abans, ja se sap quin nombre és la darrera. I, si tant convé, s’hi afegeix: la tercera, la que fa quatre: T’ha donat un altre avís, ja el que fa quatre.  Que és molt elegant.

 

Demanaríem un altre esforç per a acabar de netejar la llengua en els nostres mitjans. No demanem una llengua recercada, artificial, forçada, sinó neta. I, per neta, sobirana.

 

9)
 
 
 
 
10)

 

Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 110)

La força d’una carta

Ramon Sangles i Moles

 

Hem cantat les essències de la comunicació per correu electrònic i per internet. Ara bé, si volem que un escrit tingui eficàcia, no hi ha millor manera com la d’escriure una carta.

 

Té molta més força llegir un escrit sobre paper que no pas fer-ne la lectura sobre una pantalla. La pantalla provoca distància i fredor, potser a causa de la immediatesa i versatilitat amb què és percebuda la informació. La carta s’ha d’aguantar amb les mans i és llegida més amb el cor. A part, ofereix més comoditat de lectura, és més fàcil de dur-la a sobre i de meditar-hi, es pot ensenyar a altra gent o ser llegida en públic sense necessitat d’aparells informàtics, etc.

 

L’existència del correu electrònic no és que hagi desbancat l’escriptura en forma de carta, sinó que ha conferit a aquesta un caràcter més seriós i de més compromís. Generalment, doncs, a una persona que exerceixi una autoritat ens hi adreçarem per carta.

 

La primera cosa que hem de tenir en compte en escriure una carta és la claredat, l’ordre i la brevetat: mai l’escrit no hauria d’ocupar més d’una pàgina. Quant a la seva estructura i correcció, en parlem detalladament en la quarta edició del llibre Compendi de normes d’estil, pp. 128-129.

 

Hi ha també el dilema de si una carta l’hem d’escriure a mà o amb tipografia d’impressora. Evidentment que és molt més calorosa escrita a mà; però això depèn una mica de si hom té bona cal·ligrafia o no. Si una persona escriu d’una manera que es fa difícil de ser entesa o no resulta plaent a la vista, aleshores és millor que presenti la carta escrita amb tipografia d’impressora. La signatura sí que ha de ser feta sempre a mà.

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net