InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.500 membres]
 
Butlletí número 743 (dimecres 19/12/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
Si durant l'any 2013 voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça electrònica on voleu rebre’l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
 
SUMARI
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Alta en InfoMigjorn
 
 
 
5) Víctor Alexandre - El lingüicidi del govern espanyol
 
 
7) Homenatge al Dr. Joan Veny
 
8) Curs de català
 
9) Do de llengües: Bretó
 
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 68).
 
 

216. Com podem pretendre els catalans que una determinada població s’incorpori al català, que el faci seu, si constantment diem que va malament, que no ens en sortirem i que d’aquí a cinquanta anys ja no hi serem, que el català és una mena de llatí?  Si en la nostra cultura, la del segle XXI, que es basa en l’èxit, nosaltres transmetem el missatge de la derrota i la catàstrofe, com volem sumar? Primer de tot cal veure la situació d’una manera molt més positiva. Segon, cal estar convençuts que el català ha de ser present en totes les àrees sense renunciar a cap àmbit. Potser hi tindrem una presència petita, però hem de ser presents a tot arreu, perquè el català ha de servir per a tot.

 

Lluís Jou

Notari

 
2)
 
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
 
3)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 15 de desembre del 2012

"Ens cal resistir i avançar a la vegada": el discurs de Muriel Casals a la Nit de Santa Llúcia, en deu frases

La presidenta d'Òmnium Cultural reclama un nou Estat per poder garantir el futur de la cultura catalana durant la Festa de les Lletres Catalanes

La presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, ha reclamat un nou Estat en el seu discurs d'entrega de premis de la 62a Nit de Santa Llúcia. Casals ha aprofitat la gran Festa de les Lletres Catalanes per reivindicar la importància de la cultura catalana per sobre de qualsevol legislació i normativa. En opinió de Casals, ara "és hora de resistir i plantar cara" als atacs del govern espanyol, i ha posat com a exemple l'avantprojecte de la llei Wert d'educació. El discurs també ha tingut un record per a Andreu Alfaro.

1. "La proposta de llei Wert deixa ben clar que encara ens toca fer feina de resistència, malgrat que som al segle XXI i que vivim, teòricament, en una democràcia".

2. "Precisament ara, que hem viscut el període més llarg de govern autonòmic dins d’una Espanya democràtica, hem arribat a la conclusió que dins d’aquest Estat no hi ha lloc per a nosaltres si volem viure com a catalans".

3. "Ens cal resistir i avançar a la vegada, sense deixar-nos vinclar pel pessimisme, sense permetre que ens cansin ni que ens desesperin. La lluita per la llibertat té molts fronts, no podem deixar-ne cap d’obert. Per sort, tenim una cultura forta, rica i excel·lent que ens fa tenir més confiança en nosaltres mateixos".

4. "Ara patim un triple repte: l'espoli fiscal, la crisi econòmica i el canvi en les formes i usos culturals. En aquest sentit sabem que ens cal imaginar més enllà de les subvencions i dels circuits tradicionals del consum; som conscients que la creativitat del país n'assegura el futur".

5. "No us estranyi que a Òmnium Cultural parlem de la necessitat que el nostre Govern sigui qui ha de recaptar els impostos generats per l'esforç de tots els qui treballem a Catalunya. Es perquè sabem que la batalla per la independència econòmica és la batalla per la independència cultural, perquè tot va junt".

6. "Som un país perquè tenim una llengua que serveix per a la ciència, la literatura, la filosofia, els mitjans de comunicació i l'entreteniment. Una llengua i una cultura que en àmbits com internet i les xarxes socials es troben a un bon nivell, però que necessiten millorar, necessiten ser més competitives en altres sectors, com el cinema i els videojocs".

7. "La cultura catalana és una part de la cultura europea i això no depèn de cap legislació ni de cap normativa: és un fet històric i un fet ben viu, sustentat en els creadors i en el públic, en el prestigi i en la capacitat de dialogar amb la resta del món".

8. "Hem iniciat el camí cap a la sobirania plena, no hi haurà marxa enrere. Tindrem dificultats, ho sabem; haurem de treballar de valent, hi estem disposats; ens caldrà convèncer molts catalans que encara dubten, però ens en sortirem".

9. "Res no serà fàcil, ens atacaran, ens voldran enfonsar moralment. Però Òmnium Cultural sap per experiència què significa venir de temps molt pitjors".

10. "La voluntat de construir el propi país i de fer-ho carregats d’il·lusió és una força que res no pot aturar. Som molts els qui ho volem, el futur és nostre".

 
4)
 
Publicat en el diari ARA diumenge 9 de desembre del 2012

Mestres i alumnes, units en la defensa del català

Tres generacions de catalans expliquen la seva experiència durant tres dècades d'immersió lingüística

Gràcies a la immersió lingüística, generacions de fills de famílies de parla castellana i, més recentment, d'urdú, mandarí o àrab han après català. Alguns fins i tot han format famílies catalanes, es comuniquen en català amb els amics o han fet d'aquesta llengua la seva professió, sense renunciar a la llengua materna. "És una victòria extraordinària del país que hem aconseguit amb poques eines, amb lleis molt febles i amb precarietat de mitjans", destaca el professor Enric Larreula. Centenars de mestres com ell van lluitar des dels temps més foscos perquè el català fos llengua vehicular a l'escola. No va ser fàcil, però es va acabar instaurant un model educatiu que, tot i l'ampli consens que té en la societat catalana, ara està amenaçat per la llei Wert. Ell coneix de primera mà el que significaria tornar a arraconar el català a l'ensenyament, i alumnes com el Roger i la Yaima, d'origen castellanoparlant, són l'exemple que la immersió lingüística garanteix el mateix nivell de català que de castellà. Aquestes són les seves històries.

Enric Larreula, 71 anys
El mestre que ensenyava una llengua prohibida

Tenia 27 anys quan Òmnium Cultural el va "reclutar" per ensenyar català en una escola del barri del Bon Pastor de Barcelona. Era l'any 1969 i l'ensenyament del català estava prohibit. "Era un delinqüent i me'n sento molt orgullós", diu aquest pedagog, professor de català amb una llarga trajectòria i autor de llibres infantils i juvenils. Al Bon Pastor, on feia de mestre als fills de la immigració andalusa i extremenya, era conegut com el catalán . Les seves classes eren memorables. A través de dibuixos, contes, cançons i històries d'indis i cowboys feia arribar el català als nens. Havia d'esprémer la imaginació per captar l'atenció dels alumnes, ja que les seves classes es feien fora de l'horari lectiu i el que realment volien els nens "era sortir al carrer a jugar".

Els inicis van ser durs i no tothom hi estava a favor. Calia reciclar mestres i material. "Hi havia els llibres de la República, els d'Artur Martorell o la revista Cavall Fort , però no servien per ensenyar nens castellanoparlants que no havien sentit mai el català". Eren els anys de la immigració provinent de la resta de l'Estat. Segons Enric Larreula, si no hagués entrat a l'escola, "el català estava sentenciat a mort". "Les mateixes famílies ho demanaven perquè era una possibilitat més de guanyar-se la vida i integrar-se al país".

Després d'aquesta primera experiència, Larreula va decidir fer de l'ensenyament del català la seva professió. Amb altres mestres, visitava les escoles de l'àrea metropolitana de Barcelona per oferir classes gratuïtes de català pagades per Òmnium Cultural. "L'única condició és que fossin dins de l'horari escolar", recorda. Eren els primers anys 70 i "el català no era legal a l'escola però es tolerava". Depenia de la bona voluntat de directors, mestres i pares, tot i que "hi havia inspectors que quan en tenien coneixement demanaven que es retirés".

També van aconseguir que alguns ajuntaments es fessin càrrec de les despeses d'ensenyar català a les escoles del seu municipi. A força de la dedicació i l'esforç de molts Larreules, el català es feia, a poc a poc, un lloc a les aules. L'any 1978 es va aconseguir que fos assignatura obligatòria i l'any 1983, amb la llei de normalització lingüística, es va convertir en la llengua de l'ensenyament. Tot i la duresa d'aquells primers anys, la recompensa és veure com alumnes que mai havien sentit parlar en català ara el fan servir en la seva vida quotidiana. "Tu m'has ensenyat a estimar aquesta llengua", li va dir un dia una exalumna. "Fa molta il·lusió", reconeix Larreula, que continua visitant escoles ara com a autor de literatura juvenil. "I veig nens que al marge de la llengua que parlin a casa poden expressar-se en català, quan abans això era impossible. L'escola els dóna les eines necessàries perquè es puguin desenvolupar en aquest país sense sentir-se discriminats i accedir a tots els càrrecs. Com si volen ser presidents de la Generalitat!" "No hi ha cap raó per discutir els beneficis de la immersió. Són motius ideològics", conclou aquest mestre, que ha ensenyat didàctica a moltes generacions de professors i ha estat també un dels impulsors de les escoles La Bressola a la Catalunya del Nord.

Roger Rovira, 31 anys
El noi que parlava castellà a casa avui és professor de català

Fill de català i extremenya, el castellà és la seva llengua materna i és l'únic dels quatre germans que parla amb fluïdesa el català, malgrat que el pare sempre els ha parlat en aquesta llengua. Ell s'ha criat al barri barceloní de la Verneda, en un entorn majoritàriament castellà, i aquesta era la llengua que es parlava al pati de l'escola. "Sé que si no hagués estudiat en català avui no podria ser mestre, perquè seria una mica analfabet en la nostra llengua i sobretot em sentiria estrany perquè no dominaria i no podria pensar en la llengua del meu pare", diu Roger Rovira. Veu en les errades d'ortografia que comet el seu pare en català les conseqüències d'haver estat educat obligatòriament en castellà. I va ser aquest un dels motius que van incentivar Rovira a interessar-se pel català. La immersió lingüística, el Club Super3 -al pati només parlaven en català quan jugaven a Bola de drac - i el centre excursionista van fer la resta. "Vaig començar a pensar en català als 14 anys, quan em vaig integrar en el món excursionista", explica.

Avui és professor, ja sigui de català, història o tutor de l'aula d'acollida. "Menys anglès i música, he ensenyat de tot". En sis anys ha passat per 20 escoles de l'àrea metropolitana de Barcelona i té una visió prou acurada de l'estat de salut del català. "Excepte en alguna escola de Gràcia, a la resta els alumnes tenien el català com a segona llengua, i amb diferència. La immersió lingüística és imprescindible per ser bilingüe", defensa. Creu que els mateixos professors no deixaran que s'apliqui la llei Wert. "Per aquí no hi passo", diu. Però en cas que fos així creu que nens com ell no parlarien el català. "Hi hauria un retrocés molt bèstia a l'àrea metropolitana, perquè hi ha barris en què l'únic espai on se sent català és l'aula", diu.

Rovira, que també ha estat professor de català d'adults, és pare de la Hanna, de cinc mesos. "Li canto en català", explica. Amb la seva parella, de l'Equador, parla en castellà. I lamenta que tot i que ella s'ha tret el nivell C de català molts canvien al castellà quan li detecten l'accent. Per això no descarten traslladar-se a l'interior per fer una "immersió" total. El bilingüisme és per a ell d'allò més natural. Català amb els amics de la feina i de la muntanya, i castellà amb els amics de la infància i la família.

Yaima Servidio, 17 anys
L'adolescent d'origen argentí educada en català

De pares argentins, el castellà ha estat sempre l'idioma de casa, i el seu primer contacte amb la llengua catalana va ser a l'escola. I també era l'idioma en què veia els dibuixos animats. "És principalment gràcies a l'escola que ara parlo català", diu Yaima Servidio, que està cursant batxillerat científic a l'escola J.V. Foix de Rubí. La seva mare també es va animar a aprendre català per ajudar les filles amb els deures i per a qüestions laborals. "La meva germana petita és més catalanoparlant que jo, perquè al pati de la seva escola es parlava català i al meu no tant", explica. Aquesta adolescent de 17 anys creu que si s'apliqués la llei Wert "el català es perdria entre els joves, perquè si no s'ensenya a l'escola es perdrà l'interès per parlar-lo", diu. Destaca que ser bilingüe "facilita l'aprenentatge d'una tercera llengua". Vol estudiar biologia i creu que el català li "serà útil per obtenir una feina". Per a ella el més important és que ara es pot comunicar tant amb persones catalanoparlants com castellanoparlants. I fa servir un idioma o l'altre en funció dels amics.

Enric Larreula destaca que més enllà que el català sigui llengua vehicular a l'ensenyament, serà la vida el que determinarà si aquests nois l'adoptaran com a llengua pròpia. "Aquest model educatiu ha aconseguit que els nens estiguin capacitats per parlar català, però no que l'adoptin com a llengua seva. Això dependrà dels contactes i l'entorn que tinguin al llarg dels anys", conclou.

 
5)
 
Article publicat en elSingulardigital.cat dijous 13 de desembre del 2012
 
 
Víctor Alexandre
 
"Ens queixem i ens queixem, com a masoquistes que som, i mentrestant el temps va passant i Espanya continua burlant-se de nosaltres"
 
El nou atac del govern espanyol a la llengua catalana, a través de la reforma de la llei d’Educació estatal, que envaeix competències de la Generalitat, que trenca el model català, que separa els alumnes per raons lingüístiques, que fixa el 100% dels continguts de les matèries classificades com a troncals –llengua espanyola, ciències socials, ciències de la naturalesa, llatí, literatura, matemàtiques, física, química, història, biologia, geologia, geografia, economia...– i que situa el català com a quarta llengua a l’ESO, per darrere de l’espanyol i de dues llengües més, ha irritat de tal manera la nostra societat que gairebé es pot dir que aquests darrers dies no s’ha parlat de res més. És una irritació lògica, ja que constitueix una ofensiva directa contra la nostra identitat i forma part d’un pla meticulosament elaborat per destruir allò que el mai no derogat Decret de Nova Planta i el règim feixista de Franco no van poder destruir: la nació catalana. I com que saben molt més que nosaltres que la nació catalana real no es redueix només a allò que ells en diuen “les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona”, sinó que abasta tots els Països Catalans –n’és una prova l’article 145 de la Constitució espanyola–, han començat per intentar assassinar el català al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. En tots tres llocs, el català se situa en fase marginal i esdevé una llengua secundària, una mena de patuès, merament ornamental que ningú no té l’obligació de saber per treballar a la funció pública. És a dir, que, talment com una andròmina, ha deixat de ser un requisit per convertir-se en un simple mèrit i milers d’infants es veuen obligats a l’escolarització en espanyol a causa de la premeditada manca de places en català.

Tanmateix, el govern espanyol, amb el ministre José Ignacio Wert al capdavant, com a fills ideològics del franquisme que són tant el primer com el segon, s’han adonat que una manera d’afeblir els moviments de resistència que hi troben és dinamitant la part on la llengua és més forta. És a dir, Catalunya. Saben que sense l’anorreament de la llengua catalana el projecte imperial espanyol serà un projecte fallit i estan molt neguitosos perquè s’adonen que l’independentisme no para de créixer i que si no ho aconsegueixen ara ja no ho aconseguiran mai. En definitiva, tenen clar que, a menys català, menys consciència nacional catalana, i a menys consciència nacional catalana, menys reivindicació de la constitució d’un Estat independent.

Davant d’aquest estat de coses, la reacció de la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, i del secretari d’Universitats, Antoni Castellà, plantant-se ferms contra les maniobres espanyoles, ha estat positiva. I també ho han estat alguns polítics, demanant empara a la Unió Europea contra les agressions espanyoles, així com les iniciatives d’Òmnium Cultural i de l’associació Somescola, que aplega diverses entitats, cridant a la mobilització. Són reaccions defensives lloables. Però dit això, cal preguntar al sector sobiranista del Parlament quin pla té per aturar aquestes agressions que no sigui la independència del país. Ho dic perquè resulta molt poc edificant veure’ls córrer amunt i avall sense rumb i queixant-se que no hi ha dret, que Espanya ens vol mal, que ves quina barra, que si el ministre Wert, que si el Tribunal Constitucional espanyol, que si la FAES, que si Madrid, que si Espanya... Qui són el ministre Wert, el Tribunal Constitucional espanyol, la FAES, Madrid o Espanya per dir-nos com han de ser les nostres escoles? Ja n’hi ha prou de plorar, senyors! La multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre no cridava “Volem fer el ploramiques!”. La manifestació cridava: “Independència! Catalunya, nou Estat d’Europa!”. On és, per tant, senyors sobiranistes, aquesta independència? On és la resposta política a allò que vostès mateixos van definir com “el clam d’un poble”? Que potser no saben –o no ho volen saber– que amb la configuració del nou Parlament sorgida de les urnes, Catalunya podria ser un Estat independent l’any 2013?

El món sí que ho sap, això, i està esperant a veure què fem. Però nosaltres no fem res. Parlem i parlem, com a llatins que som, i ens queixem i ens queixem, com a masoquistes que també som, i mentrestant el temps va passant i Espanya continua burlant-se de nosaltres. No és la Unió Europea qui ens ha de donar empara, sinó la nostra maduresa. Demanar ajuda a la ‘senyoreta’ està molt bé quan ets un infant, però quan ets un adult resultes patètic. Responguin aquesta pregunta, senyors sobiranistes: quan pensen independitzar aquest país, abans del 2014 o després de l’any 3000?
 
 
6)
 
 
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
 
 
Xavier Cubero
 
Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.

De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.

Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.

Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».

Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.

Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.

Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.

Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.

Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?

El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.

Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces…Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.

Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.

¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!

Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.

No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia, y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

7)
 
El rector de la Universitat de Barcelona

es complau a convidar-vos a l’

Homenatge al Dr. Joan Veny

En el decurs de l’acte, organitzat amb motiu del 80è aniversari de l’homenatjat, es presentarà el seu llibre

De geolingüística i etimologia romàniques.

L’homenatge tindrà lloc el dijous 20 de desembre a les 19 h, a l’Aula Capella de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 585 - Barcelona).

 

8)
 
Curs de català
 
El Col·legi ofereix aquest hivern, del 14 de gener al 27 de maig, un curs de preparació per al nivell D de català intensiu i semipresencial. Ja és oberta la inscripció.

Informació i inscripció: http://www.cdl.cat/nivell-d-de-catala

Font: www.cdl.cat

 
9)
 
Do de llengües
 
amb Oriol Munné
 
Catalunya Ràdio
 
 
 
 
10)
 
Publicat a VilaWeb dilluns 10 de desembre del 2012
 
 
Realitzat per la Plataforma per la Llengua, desmunta tòpics espanyolistes sobre el català
 
El vídeo 'Volen que el català no es parli' publicat fa un parell de setmanes per la Plataforma per la Llengua ha tingut un gran èxit a la xarxa, i ja ha superat de llarg les 50.000 visites a YouTube. El vídeo contradiu amb dades alguns tòpics espanyolistes relatius a la llengua catalana, com ara que el català es parla poc, que els nouvinguts no el parlen, que se'n perd l'ús, que no és una llengua de negocis… o que no pot ser la llengua vehicular a l'escola.

Amb la polèmica per la reforma educativa del ministre José Ignacio Wert, que implica un atac a la immersió lingüística, el vídeo ha tornat a circular amb força a la xarxa.

Algunes de les dades que presenta són les següents: 12.685.000 persones entenen el català; 500.000 nous parlants de català en els darrers set anys; hi ha un 76,5% de parlants de català a Catalunya; és la catorzena llengua més parlada de la Unió Europea, i la vint-i-setena en el rànquing mundial segons el pes econòmic; el 80% de la societat catalana dóna suport al sistema d'immersió; hi ha un milió de lectors de diaris en català i dos milions d'oients que escolten ràdio en català. I és la vuitena llengua més activa a internet.

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací