InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 118 (divendres 14/12/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - en l’erta
 
2) Eugeni S. Reig - en un dir ai
 
3) Antoni Llull Martí - La confusa anatomia popular (2)
 
4) Pau Vidal - Si és servit
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra N)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Salvador Pardo - JOAN SOLÀ, O LA PASSIÓ PER LA LLENGUA (Itinerari d’una amistat)
 
8) Ramon Sangles i Moles - La grandesa d’internet
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

en l’erta

Cautelosament.

Vés molt en l’erta amb el xiquet, no siga cosa que pegue una vencillada i s’espatle.

 

Vés en l’erta amb això que dius, que en acabant et sabrà mal haver-ho dit i ja no tindrà remei.

En el meu llibre Valencià en perill d’extinció vaig incloure l’entrada anar en l’erta. Ho vaig fer així perquè l’expressió en l’erta s’usa, sobretot, en eixa construcció, encara que no de manera exclusiva. Emili Casanova, en el pròleg que va fer per a la segona edició del meu llibre, escriu: «En alguns casos, però, la proposta d’Eugeni S. Reig considere que no és la més adequada per a ser normativitzada. Per exemple anar en l’erta pense que és millor normativitzar-la com anar alerta, més etimològica, a osades millor com ausades, potser no tan etimològica, però més acostada a la documentació de Sant Vicent Ferrer, Antoni Canals o Jaume Roig [...]» Abelard Saragossà, en la ressenya que va fer del meu llibre, escriu: «Això no obstant, el nostre autor pensa que és preferible a osades pel criteri de l’etimologia. Eixe mateix factor li fa acceptar anar en l’erta (‘anar alerta’)»

Vull deixar ben clar que jo no he proposat mai que anar en l’erta o a osades es normativitzen en lloc de anar alerta o ausades, sinó “a més de”. No es tracta de substituir res sinó d’afegir, no és qüestió de canviar sinó de sumar.

En la narració curta El ramat de Goriet de Jordi Valor i Serra trobem:

–Bona ramada portes, fill; vés en l’erta no te la pillen els francesos.

I en la narració curta Per la més negra cobdícia, del mateix autor, podem llegir:

En tot Alcoi no es parlava d’altra cosa. La veïna que li ho havia contat a Carmeta així ho assegurava. Mai en la industriosa i pacífica població muntanyenca no s’havia donat el cas d’un crim tan horrorós com aquell. Un soldat fill de Xixona i procedent de Filipines havia estat el detective habilidós que posà en l’erta la justícia alcoiana.

Aquestes dues narracions es troben en el llibre Històries casolanes. Narracions alcoianes que es va publicar l’any 1950. El llibre el va corregir el filòleg Josep Giner i Marco i no va modificar la grafia sense aglutinar que havia emprat l’autor. L’any 1975 es varen reeditar diverses narracions de Jordi Valor –entre les quals les dues que ens ocupen– en el llibre De la muntanya i de vora mar, adaptades pel lingüista Manuel Sanchis Guarner al model de llengua normativa que ell considerava idoni en aquell moment. Sanchis Guarner va fer molts canvis, tant en la morfosintaxi com en el lèxic, però va respectar la grafia original de l’expressió en l’erta. Reproduïsc a continuació els dos fragments tal com apareixen en l’obra adaptada per Sanchis Guarner.

–Bona ramada portes, fadrí. Ves en l’erta no te l’agafen els francesos.

 

En tot Alcoi no se’n parlava d’altra cosa. La veïna que li ho havia contat a Carmeta així ho assegurava. Mai en la industriosa i pacífica població muntanyenca, no s’havia donat el cas d’un crim tan horrorós. Un soldat fill de Xixona i procedent de Filipines, havia estat el detectiu habilidós que posà en l’erta la justícia alcoiana.

L’expressió en l’erta deriva de l’italià all’erta per dissimilació de la primera l. La forma sense aglutinar no l’arreplega cap diccionari, però la forma enlerta, aglutinada, la trobem en el DCVB que diu: “Alerta. «Ves enlerta amb el vestit!» (Pego).” Com veiem, diu que la forma enlerta és pròpia de Pego, però això és només una part de la veritat, ja que eixa forma és d’ús habitual, com a mínim, en tota la zona del valencià nord-meridional.

L’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives usa en la seua obra literària la forma aglutinada enlerta. En la narració curta Nabet que pertany a les Rondalles de tema costumista podem llegir:

–I dius que eren al bancal del capdamunt de la lloma?

–Ben cert. I ara, pare, que ja he acabat de dinar, me n’aniré allà dalt a veure si se n’han anat o encara s’hi troben.

–No faces tal, que et podrien matar! –saltà l’Adrià.

–A mi? –es posà a riure Nabet–. Mire: dins un arganell duc la fona i tres cantals ben triats. Si m’ixen que m’ixen els lladres, d’una fonada a cadascun els bade la testerola.

Son pare darrerament consentí que hi anàs.

–Però ves ben enlerta!

En la novel·la Sense la terra promesa, també d’Enric Valor, trobem:

–Vidal, una cosa et dic: jo t’aprecie, ja ho saps; per això t’he llogat. Ara: em cal advertir-t’ho. En açò de dona Maria-Júlia ves molt enlerta, que jo no vull que m’armes ací cap desori que puga perjudicar-me. A més, és una dona de molta senyoria, i els meus fills s’eduquen només de veure-la i de sentir-la, i ací tots li tenim estima i respecte.

Pel que fa al fet d’escriure l’expressió que estudiem sense aglutinar o aglutinada, Abelard Saragossà diu en la ressenya que va fer del meu llibre Valencià en perill d’extinció: «Igual passa en alerta. Eixa paraula no ve de cap mot llatí, sinó d’una construcció de l’italià i, per tant, l’hem de grafiar seguint estrictament raons lingüístiques internes. Si des del segle xvii (segons el DCVB) s’escriu alerta, eixa és l’única grafia que hem d’usar. En canvi, en la proposta en l’erta tornem a trobar el mateix resultat que adés: la tercera paraula de la construcció (erta) no és cap paraula.»

Jaume Gassull, en el vers 135 de Lo procés de les Olives, obra estampada a València l'any 1497, escriu l’expressió a la herta.

Perque, ben mirada la pratica sua,

yo·l veig molt conforme al bon esquirol,

que stant a la pluja, a l’ayre y al sol,

s’adarga hi·s cobre tostemps ab la cua.

Y tinch, per ma ffe, per cosa molt certa

que, d’algunes bregues en que s’es trobat,

encara li resta anar a la herta,

portant de continu lo dart embagat.

Aquesta és la primera documentació que tenim d’aquesta expressió en la nostra llengua. Però ¿què significa la paraula erta? Joan Coromines en el seu DECat (I,173a39) ens diu «[...] substantiu (o participi substantivat) erta ‘aixecada’, ‘pujada’, pròpiament participi del verb antiquat èrgere ‘dreçar, alçar’ (provinent del ll. erĭgĕre id.)» El verb ergere s’usa en la llengua italiana actual i es pronuncia fent recaure la força de la pronunciació en la primera e, que és oberta. El verb italià ergere ‘levare in alto’ equival al nostre alçar i és ben antic en aquella llengua ja que el trobem documentat en Dante Alighieri abans de l’any 1321. La paraula erta és una paraula italiana que va passar a la nostra llengua en l’expressió a l’erta que ja va ser usada per Jaume Gassull en el segle xv. A més, nosaltres tenim la paraula valenciana erta que és el femení de l’adjectiu ert, adjectiu que significa 'dret', 'tes', 'rígid' i que deriva del llatí vulgar erctus, participi del verb ergere –llatí clàssic erĭgĕre– 'posar dret, redreçar'. El nostre adjectiu erta té exactament la mateixa forma que el participi substantivat erta de procedència italiana, el mateix origen etimològic i un significat molt acostat. L’expressió estar a l’erta significa estar 'alçat', 'dret', 'plantat', 'tes', 'ert', que és com està qui vigila amb tota l’atenció, amb els cinc sentits. Equival a estar en guàrdia. La forma aglutinada alerta s’usa des del segle xvii. L’expressió anar alerta (o a la herta que va escriure Jaume Gassull) significa 'actuar cautelosament', 'atentament', 'amb precaució' i equival a anar amb compte. Em sembla bé que escriguem alerta aglutinat perquè hi ha tradició de fer-ho des de fa quasi quatre cents anys. Però la variant formal en l’erta (o enlerta) és completament diferent perquè, malgrat que s’ha conservat durant segles en la llengua viva, no l’ha usada pràcticament ningú en la llengua escrita. De fet, excepte els exemples que he arreplegat de Jordi Valor (sense aglutinar) i d’Enric Valor (aglutinada), no he pogut trobar-la en cap altre escrit. Això significa que tenim total llibertat per a fer allò que considerem més adequat i jo pense que no hi ha cap raó per a no acceptar la forma en l’erta sense aglutinar. Veig que és una forma elegant, fidel al seu origen etimològic i un recurs estilístic que no fa cap mal a la nostra llengua sinó que l’enriquix i li dóna personalitat. A més, pense que si Jordi Valor i Serra va escriure l’expressió sense aglutinar i Josep Giner i Marco i Manuel Sanchis Guarner –lingüistes molt bons coneixedors del valencià– varen decidir no canviar-la ni per alerta ni per enlerta, les seues raons tindrien. De tota manera, si es considera oportú, es podrien normativitzar les dues variants: sense aglutinar i aglutinada. Actualment la llengua italiana usa indistintament all’erta i allerta i no passa absolutament res. No hem de crear problemes a on no hi ha cap problema.

Ara bé, si jo propose que l’expressió en l’erta i també, ¿per què no?, la variant aglutinada enlerta, siguen normatives i, per tant, les arrepleguen els diccionaris normatius, això no implica que eixes formes siguen les que haja d’usar la llengua estàndard. En la llengua estàndard estic segur que tothom continuarà usant estar en guàrdia i anar amb compte, que és el que s’ha fet sempre i, com a molt, potser en algun cas concret algú es decidisca a emprar estar alerta o anar alerta. Però si en l’erta i enlerta no apareixen en els diccionaris normatius, no s’usaran tampoc en la llengua literària perquè, malauradament, són molts els escriptors que no es decidixen a utilitzar paraules i expressions que coneixen de la llengua viva però que no apareixen en els diccionaris. En el cas que ens ocupa, si troben en un diccionari normatiu la locució en l’erta i la variant aglutinada enlerta, podran triar entre usar-ne una o l’altra. Si no en troben cap de les dues, la majoria d’escriptors no n’usarà cap de les dues.

 

En valencià també es diu: alerta, atenció, compte

La llengua estàndard sol emprar: alerta, atenció, compte

En castellà es diu: alerta, atención, cuidado

 

NOTA 1:
- Casanova i Herrero, Emili; Pròleg al llibre Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig (2a edició a càrrec de l’autor, València, 2005, pàg. 14)
- Saragossà i Alba, Abelard; Ressenya del llibre Valencià en perill d’extinció titulada “Una obra ben positiva: Valencià en perill d’extinció” (apartat 1.6 El criteri de l’etimologia)
- Valor i Serra, Jordi; El ramat de Goriet dins Històries casolanes. Narracions alcoianes (Editorial Lletres Valencianes. Alcoi, València, 1950, pàg. 10) i dins De la muntanya i de vora mar (Editorial L’Estel, València, 1975, pàg. 19)
- Valor i Serra, Jordi; Per la més negra cobdícia dins Històries casolanes. Narracions alcoianes (Editorial Lletres Valencianes. Alcoi, València, 1950, pàg. 35) i dins De la muntanya i de vora mar (Editorial L’Estel, València, 1975, pàg. 56)
- Valor i Vives, Enric; Nabet inclòs en les Rondalles de tema costumista dins Obra literària completa (vol. II, Editorial Gorg, València, 1975, pàg. 361)
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (volum II, Editorial Prometeo, València, 1980, pàgines 493 i 494)
- Fenollar, Bernat de, Moreno, Joan, Gaçull, Jaume, Vinyoles, Narcís i Portell, Baltasar; Lo procés de les Olives é disputa des Jovens hi des vells, versos del 129 al 136 dins Cançoner satírich valencià dels segles xv i xvi per Ramon Miquel i Planas, editor (Fidel Giró, Barcelona, 1911, pàg. 12)
 
NOTA 2: Done les gràcies a Vicent Cabanes Fitor, Emili Casanova Herreo, Lluís Gimeno Betí, Jordi Minguell i Roselló, Abelard Saragossà Alba, Joan Solà i Cortassa i Joan Veny i Clar pels comentaris que han fet a aquesta entrada.
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

en un dir ai

Referit a fer qualsevol cosa, immediatament, en molt poc temps.

¿Eixe és el problema tan important que tens? Això ho faig jo en un dir ai, ara ho voràs.

Aquesta expressió l’usa Encarna Sant-Celoni i Verger en la seua prosa literària. En la novel·la Al cor, la quimereta podem llegir:

I, si li fas alguna pregunta que no li interessa, es queda plantada com un estaquirot, et mira sense mirar –aüssant els muscles– i, en un dir ai, pega mitja volta i no et diu ni pruna!...

 

En valencià també es diu: en un ai, en un ai i no res, en un arrap, en un bell en sec, en un buf, en un bufit, en un credet, en un dir Jesús (o Jesus), en un instant, en un moment, en un no res, en un pensament, en un punt, en un tancar i obrir d’ulls
La llengua estàndard sol emprar: en un ai, en un batec d’ulls, en un batre d’ulls, en un dir Jesús, en un girar d’ulls, en un instant, en un moment, en un no res, en un tres i no res
En castellà es diu: en menos que canta un gallo, en un abrir y cerrar de ojos, en un decir Jesús, en un instante, en un momento, en un periquete, en un santiamén
 
NOTA: Sant-Celoni i Verger, Encarna Al cor, la quimereta (Tabarca Llibres, València, 2002, pàg. 20)
 
 
3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 282)

 
 

La confusa anatomia popular (2)

 

Antoni Llull Martí

 

Acabava el meu article anterior explicant la causa de denominacions tan diverses en català i castellà per a l’espatla, però no vaig tenir espai per dir tot el que volia sobre aquest mot, i continuu amb el tema. Deia que hi ha llocs que distingeixen entre muscle, espatlla i esquena. També en portuguès es manté la distinció entre els corresponents: ombro, spádua i costas. Esquena és el nom que es donà en principi a l’espinada, la columna vertebral, i prové d’un antic mot germànic que significava ‘barreta’ (de fusta o de metall), i que també designà, en llengües germàniques antigues, la tíbia, l’os de la cama, i el mateix mot produí en castellà esquina. L’accepció de ‘part posterior del tors’ ja era usual en català en el segle XIV. També en trobam derivats, amb el mateix significat que té en la nostra llengua, en l’italià, schiena (llegiu skiéna), en el francès, échine (menys corrent que dos) i en l’occità, esquino.

 

Una altra part del cos pel que tenim diversos noms és el vulgarment anomenat pel castellanisme cadera. Se li pot dir maluc o amaluc (nom que sembla que ens ve de l’àrab, però no directament, sinó passat per l’italià i per l’occità) i costat, i al conjunt d’anques i costat, ancacostat. Costat és ambigu perquè també pot referir-se a la part del costellam, i a tot el cos. El mot castellà, sembla que sortí del llatí categra, variant de catedra, ‘cadira’, que per metonímia passà a significar ‘anca’ i després les anques i els seus costats, on acaben les cuixes. En portuguès

el mot usual per maluc és quadril, però també anca, i a les anques els diuen cadeiras. El mot germà d’anca en francès, hanche, té també el significat d’anca i alhora de maluc, com ocorre amb l’italià, idèntic al nostre, anca.

 

Un sinònim d’anca és natja, derivat del llatí nática, com ho és el castellà nalga, l’italià nàtica i el portuguès nádeca. Anca entrà en el castellà molt més tard que en les anteriorment esmentades llengües i només ho diuen referint-se a les dels animals.

 

Una part del cos molt acostada a les citades és la cuixa. El seu precedent llatí, coxa, tant servia per denominar el maluc com la cuixa, però el seu derivat català quedà només per a aquesta última, com el francès cuisse, el portuguès coxa i l’italià coscia.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 147)
 
 
Si és servit
 
Pau Vidal
 

Com tants altres misteris de la llengua, el significat d’aquesta expressió el va aclarir la fura del professor Solà. Quan el venedor o la venedora acompanya el lliurament de la mercaderia amb la cantarella “Si servit/Si servida” (que sona més aviat ‘sis servit/da’, de vegades allargant una mica la i final), no està afirmant res sinó executant el pas final de la litúrgia de la compravenda, que és un condicional: “si ets servit/da, si ja no vols res més, aquí tens els gafets o el canvi”.

         Ara aquesta fórmula antiga ha estat bandejada per l’aberrant “aquí té”, un calc de l’equivalent castellà. Com que ‘aquí té’ contravé una norma de sintaxi elemental (el verb tenir, llevat de les formes d’imperatiu, no pot anar sense complement: “aquí el/la/ho té”, diríem), en Solà proposa recuperar la fórmula intermèdia “tingui”, acompanyada de “senyor/ra” (o “mestre”, per què no?) per no fer-la tan brusca.

 

«Mira, puceta, ¿series tan bona minyona d’arribar-te al joc de pilota? Diràs als meus néts, si ets servida, que uns missatgers de l’infern han vingut a manar que es presentin a l’infern» (Lluís Ferran de Pol, Abans de l’alba, 1954).

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Frases manllevades al castellà
N
 

No deixar de pecho. (Corrupció de): No deixar de petja.

     El xicot no la deixa de petja.

No hay de qué. 'No hi ha de què'. No s'ho val. No es mereixen.

     Gràcies. ─No s'ho val, no es mereixen.

No hay derecho. 'No hi ha dret'. No s'hi val.

     No s'hi val a enganyar els altres.

No me digas!. 'No em diguis!'. Què dius ara! I això!

     He tret la rifa.─ Què dius ara!

No más explotación de niños. 'No més explotació de nens'.  Prou!

      Prou d’explotar els nens! Prou de guerres!

No tener nada que ver. 'No tenir res que veure'. No tenir res a veure.

     Això no té res a veure amb allò.

No tener vuelta de hoja. 'No tenir volta de fulla'. No tenir retop.

     La cosa és tan clara que no té retop.

No tenga cuidado. 'No tingui cuidado'. No us hi amoïneu. No  passeu quimera.

     Et voldria ajudar. ─No us hi amoïneu.

      ─No puc complaure't.─ No passeu quimera.

No tocar. No pasar. 'No passar'. 'No tocar'. No passeu. No toqueu res.  No ho trepitgeu.

      No trepitgeu la gespa. Mireu i no toqueu re, si us plaus.

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 26 al 30 de novembre del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 26 de novembre del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/concordanca-dhaver-hi_0_817718234.html

UN TAST DE CATALÀ

La concordança d''haver-hi' (3)

Albert Pla Nualart

Divendres vèiem que la posició de Fabra sobre la concordança d' haver-hi havia evolucionat des de veure-hi un defecte -en la línia de la tradició gramatical de l'època- fins a defensar-la, contradient un IEC poc disposat a deixar-li revisar la seva pròpia doctrina.

Rere aquesta evolució, hi havia una millor comprensió de la llengua i -més concretament- una genial i avançada distinció entre dos tipus de verbs intransitius que fins aleshores es confonien: "El nen plora" i "Ha sortit el tren".

Plora -com corre, neda o crida - expressa una activitat del subjecte. Surt -igual que arriba , ve o creix - expressa un canvi d'estat del subjecte.Si crido estic fent alguna cosa. Si creixo , en canvi, més que fer alguna cosa, em passa alguna cosa, sóc més pacient que agent.

La distinció pot semblar subtil però té importants conseqüències sintàctiques que permeten afirmar que el subjecte de verbs del tipus arribar, venir, sortir o créixer té una naturalesa híbrida, a mig camí entre el subjecte i l'objecte directe.

Com l'objecte directe, sol ocupar una posició postverbal i pot ser pronominalitzat amb en. Igual que dic "D'amics teus en veig molts", puc dir "D'amics teus en vénen molts". En canvi, no ens sona igual de bé "D'amics teus en corren molts".

Però, com el subjecte, concorda en nombre i gènere amb el verb. En estàndard, frases com "Ha arribat turistes" o "Ha sortit tres trens" són agramaticals. Demà veurem que això no és així en tots els dialectes.

I el que Fabra va entendre al cap dels anys és que haver-hi tenia prou en comú amb arribar, sortir o venir perquè fer-lo concordar pogués ser considerat un fenomen plenament genuí.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 27 de novembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Ahir vèiem que haver-hi forma part d'un grup de verbs en què el subjecte té algunes característiques d'OD, com ara que sol anar darrere el verb ("Ha sortit el tren", "Hi ha el teu amic") o que es pot pronominalitzar amb en ("De trens en surten sovint", "D'amics teus n'hi ha(n) uns quants").

Això també passa amb el subjecte de l'anomenada passiva pronominal ("S'ha(n) d'elegir dos delegats", "Se n'ha(n) d'elegir dos") o amb verbs com caldre ("Calen dos delegats", "En calen dos").

En tots aquests casos el caràcter híbrid, entre subjecte i OD, del nom que va amb el verb fa que la concordança vacil·li o variï dialectalment.

Segons afirma Solà, els dialectes nord-occidentals que no fan concordar haver-hi ni la passiva pronominal, tampoc fan concordar sempre verbs com arribar o caldre. I, així, diuen: "Aquest any arriba molts turistes" o "Cal uns quants hòmens".

Això fa pensar que en el dialecte central i el valencià -en què la concordança és la norma general- convertir haver-hi en una excepció contradient l'ús espontani suposa, a la pràctica, reprimir un fenomen genuí i esperable des d'un punt de vista lingüístic.

Com ja vam comentar, la rigidesa normativa en aquest punt sembla que respon a un estigma heretat de les gramàtiques castellanes i, de fet, ens obliga a imitar el castellà.

Es tracta, però, d'un d'aquells casos en què la norma ha penetrat tant que una marxa enrere unilateral fa més mal que ve. Hauria de ser el mateix IEC qui, en la futura i esperem que pròxima gramàtica, la flexibilitzés, de manera que aquell dia en què "potser s'hauran d'admetre" apuntat per Coromines no acabi sent el del Judici Final.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 28 de novembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

És correcte 'degut a'?

Albert Pla Nualart

La posició normativa en aquest tema és molt fàcil de resumir. Degut a és correcte si degut s'utilitza com a participi de deure . Aleshores sol concordar amb un nom anterior al qual es refereix: "La derrota va ser deguda al mal temps", "No sé a què és degut el seu retard ".

En canvi, degut a és incorrecte com a locució prepositiva equivalent a a causa de, gràcies a, per culpa de , etc. No seria bo, per tant: "Van perdre el partit degut al mal temps" o "Degut a la pluja, arribarà tard". Els llibres d'estil -força unànimes- hi veuen un calc de debido a.

I poca cosa més caldria afegir si no fos que el GD62 i també el Gran Larousse ens diuen que degut a vol dir a causa de ; i que Ruaix, en el seu Nou diccionari auxiliar -i canviant un criteri anterior- també l'admet amb aquest valor "amb cauteles" i ens en dóna exemples de Narcís Oller i Josep Maria de Sagarra.

Joan Solà, al seu Plantem cara , parla del seu equivalent en anglès: due to . Les velles gramàtiques prescriptives també condemnaven l'ús del due to a "Due to the rain, the match was cancelled" i instaven a fer servir because of , però les modernes, descriptives, ja l'accepten.

L'anglès se sent prou fort i segur perquè la norma no la dicti una elit d'erudits sinó un ampli consens dels seus usuaris. I és per això que els seus gramàtics no dubten a beneir una forma quan ha esdevingut " common in educated usage ".

Per contra, el gramàtic francès, italià o català ha d'anar repetint que dû à, dovuto a o degut a és incorrecte quan equival a à cause de , a causa di o a causa de , cosa que fa sospitar que no és cap castellanisme. Obeint-lo ens sentim més segurs però, alhora, li donem un poder que hauria de ser de tots.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 29 de novembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Tenim un problema amb 'vostè' (1)

Albert Pla Nualart

Tradicionalment, els catalans ens hem tractat de tres maneres: de tu, de vós i de vostè. Tu requeria molta franquesa i era adequat entre esposos, germans i amics d'infantesa. Vós unia l'afecte al respecte i era ideal entre iguals. Vostè , més fred i distant, s'utilitzava entre persones de diferent sexe, edat o posició social.

A principis del XX el sistema va tendir a dualitzar-se. En les zones rurals el vós s'imposava al vostè; i a la ciutat passava just el contrari, tot i que un ampli moviment defensava tornar al vós .

Però dels 50 ençà el tu ha avançat espectacularment. Si als 40 encara era possible que uns joves iniciessin el festeig parlant-se de vostè, i normal que els fills tractessin de vostè els pares, als 70 ja sonava antiquat.

El canvi, ràpid i massiu, el van propiciar els films de parla anglesa. L'Amèrica de Truman i Eisenhower encomanava eufòria igualitària amb el seu únic i omnipresent you; i el doblatge, buscant la versemblança, va lliscar per aquest pendent.

El que en tot cas sembla evident és que en aquest àmbit -i en altres- la norma només té crèdit si reflecteix l'ús general de la gent formada en lloc de voler reprimir-lo fent consideracions morals o essencialistes.

Tindria poc sentit que ara baséssim la norma en les reflexions que feia sobre el tema Joan Coromines l'any 1958, quan afirmava que "el tarannà català no és gens favorable a una gran extensió del tuteig".

I tampoc sembla gaire raonable que totes les cartes comercials tractin de vós la persona a qui ens adrecem. Avui el vós -ens agradi o no- és un arcaisme que contribueix ben poc a crear la necessària complicitat. La crea el vostè ? Demà en parlarem.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 30 de novembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Tenim un problema amb 'vostè' (2)

Albert Pla Nualart

La nostàlgia del vostè i el vós és comprensible entre gent de certa edat. Nostàlgia, vull dir, respecte a l'ús que se'n feia, perquè és evident que, mentre que el vós ja és crepuscular -amb l'encant, això sí, del Clint Eastwood-, el vostè encara és una forma habitual dels primers contactes entre adults i el tractament esperable en els més formals.

Però el vostè també està en clar retrocés: ja no diem de vostè ni als pares, ni als mestres, ni als caps. I el canvi està sent tan ràpid que sovint ens descol·loca. Al costat de gent gran que pot arrufar el nas davant el tuteig, n'hi ha bastant més que ens reclama "Parla'm de tu".

Com més igualitària és una societat, més valora el respecte tàcit i genuí, que no fa escarafalls; i més es malfia del formal i protocol·lari. El don o doña amb què se'ns adreça el teleoperador llatinoamericà és més que inadequat, ens crea un profund malestar.

Contra Coromines, goso dir que el tarannà català -almenys avui- afavoreix l'extensió del tuteig. És a dir, la màxima naturalitat. L'afalac servil ens repugna; sentim que degrada a qui el practica i a qui el rep. Gairebé agraïm la correcta eixutesa.

I encara que el vostè és molt més neutre que el don, reté alguna cosa del cortesà vostra mercè del qual prové. "Et volem fer saber" és càlid, amistós i inclusiu; "Li comunico" ens situa en espais d'hostil i inquietant burocràcia jerarquitzada.

La imparable obsolescència del vós ens ha abocat a un dilema: o ens la juguem amb un tu que algú encara trobarà extemporani i irrespectuós o mantenim un vostè que tots percebem com a fred i distant. És un dilema que l'ARA s'ha plantejat a l'hora d'adreçar-se al lector. Dilluns en parlarem.

 
7)
JOAN SOLÀ, O LA PASSIÓ PER LA LLENGUA
(Itinerari d’una amistat)
 
Salvador Pardo                 

 

     Jo ja havia llegit amb fruïció els dos volums dels Estudis de sintaxi catalana i, des d’aleshores Joan esdevingué una referència inequívoca en l’estudi del català que m’havia proposat.

 

     El vaig conéixer personalment en unes jornades per a professors de l’ICE de la Universitat de València que es feren a Morella al juliol de 1983, on recorde que Joan va parlar durant sis hores, en tres dies consecutius, sobre ésser i estar, amb el seu to punyent i apassionat que ens incitava a engrescar-nos en aquestes disquisicions, i que tothom hi diguera la seua.

 

     La seua intervenció començà així: Bon dia! ¿La finestra és oberta o està oberta?, i com davant eixa pregunta ens sentírem concernits i cadascun digué la seua, mentre Joan s’exclamava: ¡això no és català!, o allò altre em fa rumiar!, o no ho he sentit mai! o això sí!

 

     La segona vegada va ser a l’Aeroport de Palma, d’on tornava carregat d’ensaïmades per a la família.

 

    Val a dir que en aquella època Joan era per als valencians interessats en la nostra llengua, un referent imprescindible, alhora pròxim (pels seus llibres) i llunyà, ja que ens pensàvem que era un home esquerp, poc accessible damunt la seua talaia de saviesa.

 

     La trobada directa i personal va ser a Dénia, on Joan pronuncià una conferència sobre el grau d’implantació dels pronoms adverbials en i hi al País Valencià, en el curs d’unes jornades de la UNED, pels volts de l990.

 

     Durant el col·loqui vaig intervindre per qüestionar alguna de les afirmacions de Joan, que havia dit que aquests pronoms eren pràcticament desconeguts al País Valencià, tret d’uns pocs casos que va il·lustrar. Aleshores es va interessar per la meua rèplica i en acabant, mentre preníem un café em digué, molt amablement, que li havia semblat oportuna la meua intervenció i que havia de reconéixer que els que publicaven des del Principat no feien sinó dialectologia, perquè tenien un desconeixement colossal (l’adjectiu és de Joan)  del conjunt de la llengua; per això, em demanà que si abans de publicar sobre qüestions que pretenien tindre un abast per a tot el territori, no sols per a Catalunya, jo voldria indicar-li la vigència, l’obsolescència o el desconeixement del text en el meu dialecte. Naturalment, li vaig dir que ho faria encantat, encara que només responia de l’Horta (on vivia) i del Camp de Morvedre (on treballava).

 

    Arran d’açò, els contactes varen ser constants. Per la meua part, assistia a tots els actes en què Joan participava al PV, que en aquella època eren freqüents i, a més, ens comunicàvem per escrit i telefònicament amb una certa assiduïtat, fins al punt que vaig obrir una carpeta on conservava tots els seus escrits personals i on hi havia notes, postals de viatges, cartes hològrafes, articles d’opinió, etc.

 

     Tinc tots els seus llibres (la majoria me’ls regalava) i, al meu torn, jo li enviava exemplars d’edicions minoritàries, cosa difícil perquè tenia una molt copiosa biblioteca.

 

     Però Joan també era molt oral i per això parlàvem sovint. Per cert, mai no de dones ni de futbol.

 

     Una de les primeres coses que em va dir sobre la llengua varen ser aquests dos dictàmens que he divulgat tant com he pogut fer-ho: la característica essencial de qualsevol llengua és l’ambigüitat i, l’ortografia és un afer de memòria visual que només s’aprén llegint.

 

     Podria enumerar totes les vegades que ens trobàrem: en les Jornades sobre didàctica dirigides a professors de català que es feien a Barcelona, a la primeria de setembre (això va durar un lustre); en un parell de les Jornades de sociolingüística de La Nucia (dècada dels 90); a la Conselleria d’Educació de València, on va parlar de la pronominalització del subjecte; en altres jornades al Palau de Pineda de València on ens va il·lustrar sobre l’ordre canònic de la frase catalana; a l’IEC on va intervindre en una taula redona sobre els riscs dels programes de traducció directa per ordinador als mitjans de comunicació.

 

    Però, sobretot, quan venia o passava per València, per qualsevol motiu i dinava a casa o anàvem a algun restaurant (concretament a sopar a la Petxina o a dinar a la Pepica) i les llargues i fecundes converses amunt i avall pel passeig marítim de la Malva-rosa.

 

    Tots dos insistírem a parlar en el dialecte propi, res d’estàndard, i així ho férem  amb tota naturalitat: ¡com celebràvem les coincidències!

 

    Quan venia a casa li feiem paella que menjava amb molt de gust i, si era l’època, de darreries, hi havia taronges nave lates (del febrer a l’abril).

 

    El seu tracte personal era afable, salpebrat de rialles i dotat d’una gran capacitat de sorpresa (no sols en qüestions lingüístiques).

 

    La primera vegada que vingué a casa li vaig demanar seriosament si mai havia tastat la paella. Va fer un gest d’incredulitat i respongué ¡i tant! Li vaig replicar: on?, i explicà que una vegada a Prada un valencià n’hi havia cuinat una. Vaig insistir-hi: o sia, que encara no has tastat una paella com Déu mana. Vols dir?, amollà cada vegada més sorprés. Traguérem la paella a taula sense escudellar, com la mengem els valencians. N’érem tres, i ell, tot sol es va cruspir més de la meitat. Va lloar la cuinera, Matilde, la meua dona, i es va interessar pels secrets d’una menja tan exquisida (la sal, l’oli, el caldo, la carn (pollastre i conill), els caragols, la verdura (garrofó, tavella), el temps de cocció, el socarrat...) Li diguérem que no hi havia cap secret, però que si en volia menjar, ja coneixia el camí.

 

    La cosa encara no havia d’acabar així. En arribar les postres, torní a fer-li les mateixes preguntes: ¿t’agraden les taronges?, ¿n’has menjades alguna vegada?. Ara ja no va respondre, només se’ns quedà mirant irònicament. Les taronges (era març) eren nàvel lates collides i triades del seu hort per una amic de Faura, Eusebi. Ras i curt: se’n menjà sis!

 

    Des d’aleshores cada any vaig instaurar la tradició d’enviar-li una caixa que, segons em deia entusiasmat, celebrava invitant els amics barcelonins a compartir-les.

 

    El descobriment tardà de les taronges va fer que vinguera, amb Adelaida, a Faura, per tal de visitar l’hort d’Eusebi, el proveïdor i propietari d’aquelles meravelles.

 

   Amb quina delectació ell mateix collia les taronges i s’interessava per les varietats, les plagues, el rendiment, el reg i tot el que les envoltava. Després dinàvem a Faura, al restaurant el Celler, on Joan amenitzava l’arròs amb la companyia perfecta d’un Raimat negre, que era un dels seus vins preferits. Fins i tot, a TV3 parlà de les taronges, instruït per un fullet que li vàrem proporcionar.

 

   Amb el PP assentat al poder a València, ja no es feia res en matèria de llengua i, per tant, s’havien acabat les jornades, les taules redones, els simposis, les trobades i tota mena de contactes entre València i Catalunya. A més, la salut de Joan ja no era bona i les relacions eren fonamentalment epistolars o telefòniques.

 

   Sempre ens hem tuejat (sóc dos anys més gran); al principi em deia estimat col·lega i, al final, ja em deia Voro (hipocorístic de Salvador).

 

   M’envià el Tractat d’ortotipografia, al qual vaig fer alguna observació que, com sempre, va agrair.

 

   Li comentava els articles de l’Avui, i tingué el detall de dedicar-ne un al Voluntariat per la Llengua, de què forme part.

 

   També em demanà de fer una consulta sobre per i per a, amb un qüestionari d’una seixantena de frases que vaig sotmetre a gent interessada.

 

   La seua salut tornà a ressentir-se, es jubilà, impartí l’última classe magistral en la seua Universitat, començaren els homenatges, ingressà (a quines hores!) a l’IEC, parlà com un patriota davant el Parlament de Catalunya, etc.

 

   Preocupat per la seua salut vaig decidir d’anar a veure’l. Un divendres de finals d’octubre de 2010 parlàrem telefònicament i quedàrem per a dilluns a sa casa. S’entusiamà i tancà la conversa amb un ¡fantàstic! de joia per la imminent visita. Però no hi arribí a temps. Aquell mateix dilluns ingressà a l’hospital definitivament, sense conéixer el seu primer nét Joanet a qui esperava amb tanta il·lusió.

 

   Poc després dinàrem amb Adelaida a ca Leopoldo i recordàrem emocionats però serens moltes d’aquestes vivències, i allí mateix vaig lliurar a Adelaida tot el paperam que conservava curosament guardat de la nostra correspondència amb destinació a la futura fundació ¿Quin millor homenatge a la seua memòria?

 

   Són tants els comentaris, els consells, els advertiments, les correccions, els dubtes que Joan m’ha tramés, especialment els de viva veu, que  com que potser no tots estiguen arreplegats en els seus escrits, crec que aquesta memòria personal esdevindria força incompleta si no fera un inventari d’aquesta miscel·lània d’usos lingüístics, qüestions lèxiques i sintàctiques, locucions, règims verbals, afirmacions contundents, vacil·lacions i tota mena de comentaris al voltant de la llengua.

 

    Heus ací el resultat:

 

Ús sistemàtic de la preposició DE amb verbs de voluntat o desig introductors d’infinitius en funció de CD:

li abellia de combinar el llenguatge

m’aconselleu de tenir paciència

accepte de fer-ho

he mirat de corregir

em permet d’aconseguir

havia pretés de fer

 

t’ho diré d’ací (a) cinc dies (per evitar “dins” de cinc dies , o “en” cinc dies)

 

Construccions amb EN (valor duratiu, no pas puntual)

En cinc minuts els posarem al dia sobre els esports (vol dir que només necessitem cinc minuts per fer-los-en cinc cèntims, no pas que ho farem d’ací (a) cinc minuts)

 

clarificar, en el sentit d’aclarir: clarificar la qüestió

 

acontentar-se de: lluny d’acontentar-se dels resultats obtinguts

 

Adéu no seguit de coma en casos com: adéu excursió, adéu entusiasme, adéu càntir

me’n vaig: adéu-siau “a tots”. Aquest “a tots” és cosa recent

 

ajudar és un verb de doble règim, com impedir: li/el va ajudar a fer la redacció:

 

aufals per referir-se a la userda (al País Valencià, en general diem alfals)

 

Li resulta estrany el plural alguns i procura d’evitar-lo: també hi ha circumstàncies personals; determinades funcions cognitives

 

allà a dies (fa poc)

 

El cas més segur d’ús d’allò és quan va seguit de relatiu: allò que passa és que, però no quan va seguit d’adjectiu: “allò difícil”, allò que resulta difícil, la cosa més difícil

 

americana (jaqueta)

 

apertura (com a cultisme)

 

s’assemblen com un ou a un ou

 

atressí (altressí)

 

barata és una preposició (de la Marina Baixa a Alcoi fins a les terres de l’Ebre): a canvi de. Té un sentit propi semàntic originari: donar una cosa barata una altra; i també: obtenir molts guanys barata cap perjudici

 

barceloní –ina

 

Flexió completa de bastant: bastanta, bastants, bastantes

 

es donaven el bec: es petonejaven a la boca

 

bellveure (esplai de la vista)

 

Blanc de Blancs (vi)

 

bolca en la seua obra el vessant emotiu

 

un cas com un cabàs

 

a la cafarnaüm de l’àrea metropolitana de Barcelona (confusió, aglomeració)

 

no es poden posar tanques al camp

 

ser un cap de turc; però la genuïna és: fer pagar els neulers

 

esquellotada millor que cassolada

 

plurals: Cds, TVs, ONGs, DVDs

 

per cert

 

Chicago

 

Proscriu com + infinitiu: “Com aprendre” anglès en un mes (com podeu aprendre anglès en un mes)

 

com també

 

compte fet (“habida cuenta”)

 

departament de formació continuada

 

No hi ha causa més digna que defensar, contracorrent dels totalitarismes, la nostra dignitat

 

tot al contrari, ben al contrari

 

t’envie un cel (correu electrònic). L’e-mail

 

Jo no ho tenia gens clar i em feia una cosa de confessar-ho

 

... i els arbres continuaran cremant

 

crim de sang

 

Si no et crispes (de vegades) et deixates

 

curat d’espant

 

decimonònic –a

 

deductible

 

barra-goteller (degotador)

 

trasllat a i des de l’aeroport

 

li van desagradar molt les teues paraules

 

a desgrat de tot

 

Déu me’n reguard

 

deunidó (lexicalització)

 

marededeu (sense accent)

 

messures dissuasives (no dissuasòries)

 

donar el do de pit

 

així doncs (sense coma)

 

és una mena d’enfant terrible de la llengua catalana

 

ensobrar (posar en sobres)

 

no hi entenc gaire de portes

 

envantar (vantar, lloar)

 

bandejar (expulsar)

 

ho hem celebrat en diferents escaiences

 

escapar a/de

 

esclar (lexicalització)

 

esmussar la curiositat (a algú), avivar-la

 

unes construccions estàndards

 

escuraungles, tallaungles, maternoinfantil

 

això l’ha estranyat molt; això ha estranyat molt la Carme

 

estressar, estressant, estressat

 

estriptis

 

extremament

 

faltaria més!

 

a  la vora de construccions genuïnes hi ha d’altres espúries

 

conéixer les flaques d’algú

 

clot negre (forat)

 

no hi ha forma d’acabar aquest projecte

 

l’apatia, la indiferència, la fredor del públic

 

gala (festival)

 

ganyips: menjada lleugera dels senderistes consistent esp. en ametles, nous, avellanes, panses, figues i altres fruites seques

 

un goliat

 

gràcia de la teva paciència

 

La gramàtica és un intent d’explicar la intuició

 

rascar-se la butxaca (pagar)

 

guardaesquena

 

ex-diputat, galaico-portugués

 

el handicap

 

una horassa (una hora llarga i pesada)

 

una llengua (inclòs l’ensenyament superior)

 

ens posen una injecció (no ens claven)

 

la Institución Libre de Enseñanza (en castellà)

 

això li interessa. Un cas que interessa molt al senyor baró (CD amb a, normal i fins i tot obligatori en el sentit de suscitar interés)

 

la internet

 

 ionqui

 

un jaquetó

 

jugar un paper (tenir, fer)

 

les línies mestres del projecte

 

de, amb mà dura

 

mai dels mais. Si mai vaig per València

 

maonesa (salsa)

 

marica

 

menjar per emportar-se (to take away)

 

prendre la mida ( a un terreny)

 

a la Lluïsa li molesten els nens

 

fins fa molt pocs anys

 

només de sentir-ho ja tremolo. A qui li sone malament no només o només és ¿què diran de : se seguix, si situem, el mes és curt, el món on vivim, vénen en trens diferents...?

 

números on s’ha de telefonar, i no pas “números on telefonar”

 

Normatiu és tot el que apareix al mercat embolcallat amb algun prestigi de la mena que siga (la Generalitat, el Termcat, una editorial, un Departament universitari o el nom d’un investigador o divulgador consagrats)

 

un navajo (pèl-roja)

 

El Noucents (moviment cultural). El Vuitcents o Vuit-cents

 

La creixent patuesització de la llengua

 

fer-se un pet, petar-se (no “tirar-se”). Sr. Mestre, aquest nen s’ha petat

 

pis franc

 

La lamentació commiserativa pobre de mí!; però pobre de tu (amb canvi de persona en el pronom) té un valor ben diferent, d’amenaça

 

és un pocseny

 

un gelat de pal (“polo”)

 

“portar-se pel davant”: arrossegar, endur-se

 

les teues paraules la van molestar/ li van molestar (n’accepta les dues)

 

és per això que hi prenc cartes

 

la jornada “pretén” ser un espai de diàleg (vol, té la intenció, es proposa, està pensada com)

 

primar: afavorir: concedir una prima; premiar

 

això és un problema teu ( i no el anglicisme: això és el teu problema)

 

La pronominalització no sempre pressuposa intransitivitat: s’ha menjat dues pomes

 

el Psoe

 

fins al punt que. Fins a cert punt

 

Va nàixer a València, poc després d’acabada la guerra dels seus pares, de la qual i dels quals heretà la cartilla de racionament, el silenci i la por

 

això és un gran què, sí senyor

 

ras i curt (en resum)

 

en això rau la teua sort

 

recapacitar

 

crida i cerca

 

fer una relació o llista (no “relacionar”)

 

ventar les campanes

 

restauració: ofici de restaurador i conjunt de restaurants

 

Darrere dels rètols no hi ha res més

 

no us en riureu de mi (accepta la duplicació)

 

roc / rocanrol

 

roda de premsa

 

sense embuts

 

ròdol (espai circular)

 

un panorama rúfol

 

rumorejar

 

a sangs calentes (sense més preparatius)

 

Sànitas

 

remena tots els santasanctòrums

 

caminar fatigosament per la seca i la meca (dos extrems allunyats de la vall d’Andorra)

 

els semiola (pèls-roges de Florida)

 

Sí senyor / No senyor (sense coma). Però: Sí, senyor comissari / No, senyor primer ministre

 

ésser d’allò que no hi ha

 

¿Qui ha de venir sinó ella? ¿Qui ha de venir sinó? ¿Qui, sinó?

 

Darrere de són (idea de continuïtat) no hi ha dos punts. Els guanyadors són Joan, Pere i Melcior. Tampoc no darrere la preposició de: hi ha estudis de filosofia, dret i economia

 

sisplau (lexicalització)

 

com és ara (porta coma al davant, però no al darrere): ,,, i altres casos, com és ara la ruïna i l’enderrocament

 

els sioux (pèls-roges)

 

funda d’aixella (“sobaquera”)

 

La preposició sobre, probablement, no admet pronominalització

 

qüestions sociopoliticolingüístiques

 

solecisme: imitació de la sintaxi d’altres llengües

 

tot sol, a soles (millor que en solitari)

 

Sorprendre és un verb de doble règim: les teues paraules la van sorprendre / li sorprén molt que la joventut de hui...

 

sotascriure

 

És un fenomen estranyíssim posar com a subjecte un nom comú sense article: “Experts” van negar que...; no tant si el nom duu complement:Experts en navegació submarina van negar que...”

 

súper (apòcope de supercarburant i supermercat)

 

Hi ha un abús de comportar en el sentit de equivaler, significar, representar; la nova versió representa una millora de l’anterior

 

els talibans

 

retambé

 

, i per tant, tant se li’n dóna

 

armariet (per a deixar-hi la roba) d’una escola, d’un gimnàs

 

tiragomes (“tirachinas”)

 

tirita (tireta)

 

tòdol (taba), l’astràgal. Joc de l’osset

 

per aquests tocoms

 

ho sap totcristo

 

això és tot

 

travestí / transvestit –ida

 

com a poetes tots dos van de tronc (són essencials)

 

a les llengües romàniques és impossible delimitar formalment una categoria de verbs modals

 

anar a Roma via Milà

 

guia de carrers (viari)

 

no abusem de visionar (veure, observar, mirar...)

 

una casa per viure (no “on viure”)

 

xiringuito, quiosquet

 

la xocolata del lloro (cosa secundària, poc important)

 

                                          ALTRES QÚESTIONS

 

El francès i el castellà no admeten tres sons consonàntics seguits en posició final de síl·laba. El català sí.

 

Tot es reduïx a si escrivim María i Gracia (com en castellà) o Maria i Gràcia (com en portugués)

 

Masculí genèric inevitable: aquests són els regals que ens van portar els pares de l’Índia. Diuen que Hillary Clinton és un dels millors advocats dels EUA

 

Sobre el CD: Invitaré qualsevol persona que batega d’emoció amb la meua alegria. La diversitat, a Guillem no és que no el satisfara, però... L’excés d’optimisme ens podria trair, als valencians

 

Sobre els possessius: 1) Quan el referent és inanimat la idea de possessió no resulta tan clara. 2) Només els usarem si és necessari per entendre el sentit de la frase, o si la llengua no té altres recursos per expressar la mateixa idea

 

Sobre els pronoms febles. Amb els verbs representar i aparentar podem distingir HO de EL, etc. Té 50 anys però no HO representa / aparenta (HO = que els tinga). Té 50 anys però no ELS representa / aparenta (ELS = aquests anys). En els numerals plurals femenins: encara no LES / HO són les dotze; però només amb HO: encara no HO és (la una, un quart de dotze, etc.). Són les teues cosines o no HO són. Joan és el mestre o no HO és.

Un exemple “n’és” mirall / espill. Hauria de dir: un exemple és, o bé: d’això és, o n’és un exemple, amb el subjecte després del verb.

Expressem els complements forts o imprescindibles, però els locatius, instrumentals i algun altre sembla que no cal expressar-los, llevat que vulguem recalcar el matís de finalitat: m’han fet un prestatge per posar els esquís; però també: m’han fet un prestatge per posar-hi els esquís.

1)    De tots aquells pollastres, ens en vam menjar només tres

2)    Van portar un cistell de préssecs, dels quals ens en vam menjar només tres

La maledicció del pleonasme diu que a l’exemple 1) no podríem dir “ens en vam menjar tres” perquè el pronom en vol dir el mateix que “de tots aquells pollastres”. A l’exemple 2) no podríem dir “dels quals ens en vam menjar”, perquè en voldria dir el mateix que el relatiu dels quals. S’ha dit que no hi ha duplicació perquè “de tots aquells pollastres” està desplaçat del seu lloc. O que el quantificador tres exigeix en. La solució és: són totes dues construccions partitives: ens en vam menjar només tres pollastres (o préssecs) d’aquells pollastres; el pronom en representa el nucli nominal (pollastres, préssecs), mentre que els complements d’aquells pollastres / préssecs ha estat desplaçat o substituït pel relatiu. Per tant, no hi ha duplicació, cada element té una funció diferent ben específica.

 

Cal distingir entre la probabilitat (possibilitat amb major grau de certitud) i la hipòtesi (en què se sobreentén, segons diuen, segons algú suposa): hi hauria alguna possibilitat de nevades al Pirineu.

 

La frase ¿Què t’ha fet dir que sí? no és natural; sí que ho és: ¿què és el que t’ha fet dir que sí?

 

Si l’antecedent és neutre, és imprescindible l’ús de per què. Base: allò per què alguna cosa se sosté.

Si l’antecedent és indeterminat, aleshores el presumpte relatiu ha d’anar acompanyat d’un pronom feble, contra tota previsió de la gramàtica: és una noia QUE tothom LA troba molt simpàtica. En aquest cas ja no hi ha forçosament un relatiu, sinó una construcció consecutiva, on el QUE siga una simple conjunció, i per tant no hi hauria reduplicació amb el pronom feble.

 

Si el relatiu adverbial locatiu ON no fa de CC de lloc és inadmissible: la qüestió econòmica és el punt “ON” els partits manifesten més divergència (com que ON no és locatiu, és un anglicisme inacceptable). Però aquest ús és correcte: van fer cinc dies de vaga, d’on va resultar que els clients es queixaren.

 

L’acumulació de preposicions és pròpia del castellà: el tren passarà per València en comptes DE  PER Saragossa.

 

Un fet sorprenent que singularitza el català entre les llengües romàniques és que “mentre que” el francés, el castellà, l’italià, el portugués i el provençal es formaren en el domini de la poesia, el català es va formar en el de la prosa.

La conjunció limitativa mentre que solament pot anar en la segona part de la clàusula; per tant: mentre (sense que). Mentre és un adverbi conjuncional, fa d’enllaç, o sia seguit d’altres paraules. Mentrestant apareix aïlladament, separat amb una coma de la resta de la frase: això ja ho faig jo; mentrestant, tu acaba la carta.

 

Determinacions temporals. Els sintagmes nominals que només consten de nom i article determinat es construïxen amb preposició (que és A amb les parts del dia, i A o PER amb els mesos i les estacions); altrament, si duen article indeterminat, demostratiu o algun complement, van sense preposició:

Això va passar AL matí

Vindrà A / PER la primavera, l’abril

Això va passar un matí, aquest mes

Això va passar el matí de dijous

T’ho pagaré la tardor vinent

Escapa a la regla el cas del segle: es diu AL segle XX, i no pas el segle XX, malgrat portar complement.

Amb noms com Nadal, Pasqua, la llengua construeix amb PER: vindran PER Nadal

 

Cal adaptar la grafia a la pronúncia més estesa, i això és el que procura fer el gramàtic. El que hi ha és que de vegades els gramàtics tenen una mala peça al teler.

 

En qüestió de llengua, la dèria anticastellana o antifrancesa no serveix de gran cosa, i  sol ser causa de dos mals seriosos.

 

El lèxic i la sintaxi són les parts més sensibles d’una llengua a la influència d’altres.

 

Entre la llengua antiga i l’actual, mana l’actual; i entre la llengua escrita i la parlada, ha de predominar la parlada.

 

Als mots compostos i certs derivats han perdurat dues sil·labes tòniques: coliflor, trencaclosques, i tots els adverbis en –ment.

 

Darrere de la vocal tònica (i ja no abans), totes les vocals han de ser igualment inaccentuades: direm dóna-me-la, aplica-te’n-hi, sense cap intensitat en les síl·labes –me-la o –te’n-hi.

 

L’estructura oracional de la frase no emfàtica en català és: 1) subjecte, 2) predicat (verb + atribut o CD o CP + CI + CC). Els elements circumstancials solen anar a la fi, llevat dels temporals i locatius que preferixen anar al començament.

 

No combatrem els barbarismes (o qualsevol estrangerisme) amb diccionaris de barbarismes. Sense escola, sense mitjans de comunicació, sense llibertat lingüística total no hi ha res a fer.

 

El català es basa en un principi d’estalvi rigorós de pronoms forts: és que (nosaltres) no ho sabíem. (Vosté) està ací: sou ací. Té (vosté) raó. Agarreu el (vostre)  tiquet.

 

Una qüestió no estudiada: la relació entre el gerundi i les preposicions amb i sense.

La Comissió organitza una festa literària amb la lectura del poema (equivalent a llegint-se). (Observem que lectura és posterior a organitzà).

Pensava coses que no sabia comunicar als seus companys, sense sofrir molt per aquesta incapacitat (sense sofrir equival a no sofrint). Sofrir és posterior a sabia (almenys lògicament)

 

No és cert (com alguna vegada es diu) que les majúscules no s’accentuen: les majúscules han de rebre tots els accents i tots els diacrítics que necessiten sense excepció, i exactament igual que les minúscules.

Per a l’espanyol, l’Ortografía de la RA disposa des de la segona edició (1974) que  “el empleo de la mayúscula no exime de poner tilde sobre la vocal que debe llevarla” (par.6.15), i en declara explícitament preceptiu l`ús (par. 41 bis).

 
8)
 

Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 109)

La grandesa d’internet

 
Ramon Sangles i Moles
 
Amb l’ús d’internet el món s’ha fet petit i l’allau d’informació ultrapassa les capacitats d’absorció de tot ésser humà. Ens trobem davant una sorprenent i excel·lent revolució comunicativa; la comunicació ja no serà mai més com abans.

 

Molta de la informació que fa pocs anys requeria temps, diners i paciència (consultes que trigaven molt a ser respostes, compra de llibres, passar hores en biblioteques o arxius...), ara, en un instant, la tenim a la pantalla. Podem fer una recerca sobre una paraula determinada o sobre un esdeveniment concret i ens apareixen milers de respostes. I encara, sense moure’ns de casa ni gastar ni cinc cèntims, podem llegir diverses classes de diaris; hi ha, a més, portals, com Vilaweb, que ens forneixen notícies fresques i del nostre àmbit.

 

Per una altra banda hi disposem de blogs, on amb tota la llibertat del món podem expressar la nostra opinió sobre determinats temes.

 

La comunicació digital s’ha fet sens dubte mestressa de la informació. No fa pas gaire, en una jornada sobre periodisme, uns joves en cantaven les excel·lències i, agosaradament, sentenciaven que la premsa escrita es veuria reduïda a zero. No s’ha de ser tan pedant. La premsa en paper es mantindrà més del que ningú es pugui imaginar.

 

També s’ha volgut fer creure que la venda de productes per internet era la més avantatjosa, però ja s’ha vist que anava plena d’estafes i d’in110 compliments. No es dóna garantia, per exemple, de cap producte farmacèutic adquirit per aquesta via. Internet és gran, però no és la panacea.

 

Potser perquè internet és tan altament útil és també terriblement perillós. Ahir (dia 22 d’octubre del 2009), per exemple, vaig quedar esmaperdut en veure que sols en tres dies (19, 20 i 21 d’octubre) un blog titulat Uccidiamo Berlusconi (‘Matem Berlusconi’) tingués 20.000 adhesions, totes expressades en un llenguatge altament assassí. Semblantment, esgarrifa el que s’arriben a dir els partits, els de dreta contra els d’esquerra i viceversa: s’hi ataca el rival sense pietat ni entranyes; es va a la caça de l’adversari i a deslegitimar-lo de totes passades. A internet les forces del mal hi campen ben desfermades: la pornografia i la pedofília hi aboquen a raig els instints més baixos. Els qui no han tingut la sort de ser pujats amb una moral ben equilibrada reïxen a expressar-s’hi amb enverinaments, idioteses i aspresa. Senyors, això, no!

 

Aquest descontrol, aquesta il·legitimitat, aquest desgavell haurien de tenir aturador. No pot ser que es faci d’internet una arma letal. Però, és clar, qui hi hauria de posar control i en quin nivell? Perquè també hi podria arribar a haver massa censura i seria pitjor el remei que el mal.

 

Òbviament, més enllà de tots aquests inconvenients hi ha la grandesa d’internet, on la paraula ben dita i desacomplexada pot dominar i fer-se escoltar, on el feble pot plantar cara al fort i fer-se sentir, on la mentalitat i les idees dels bons pensadors poden prendre volada i anar a l’empait de gegants sense escrúpols. Ho podem veure en blogs com ara el de Víctor Alexandre i tants d’altres molt ben conduïts.

 

Internet és el gran mitjà de comunicació actual; però, sols serà senyor de la comunicació si desperta en l’home ganes de fer un món millor, on s’engendrin obres plenes d’amor, de tendresa i de compassió.

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net