InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 707 (dimecres 17/10/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) Alta en InfoMigjorn
 
 
 
 
 
 
 
8) Nou llibre: El rol de les llengües dels alumnes a l'escola de M.Carme Junyent
 
 
10) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
1)
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
 
 
2)
 
Publicat a
 
La televisió balear s'està plantejant el tancament del seu canal per satèl·lit, IB Sat, amb la qual cosa la cadena balear es deixaria d'emetre a Catalunya. Fonts d'IB3 van confirmar ahir a aquest diari que, dins de les àmplies mesures d'estalvi que s'estan prenent a l'ens, estan “treballant en el tema” del futur de l'emissió per satèl·lit, tot i que encara no hi ha cap decisió presa. “Quan hi hagi alguna cosa definitiva ja n'informarem”, van assegurar, després d'explicar que és un afer complex en què figuren molts números i variables.

IB3 s'emet al segon múltiplex de TV3 en virtut de l'acord de reciprocitat que es va signar el 2009 amb una vigència de cinc anys. La possible apagada d'IB3 a Catalunya no suposarà, però, el final de l'emissió de TV3Cat (el canal internacional de TV3), el 3/24 i el Super3/33 a les Illes.

En el segon múltiplex de TV3 s'hi va difondre Canal 9 també fins que l'ens valencià va tancar el satèl·lit l'estiu del 2010. Després del reajust de canals dels últims dies, actualment només s'hi emet, a més d'IB3, el canal d'alta definició TV3 HD.

 
 
3)
 
 
"Els drets lingüístics de tots els catalans i catalanes, estaran del tot garantits", diu el líder d'ERC en una article a 'El Periódico'
 

"Deixem-ho clar d'entrada, a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte". Així de clar s'expressa aquest dilluns el president d'ERC, Oriol Junqueras, en un article a 'El Periódico' titulat 'El castellà i la República catalana". Junqueras respon així a l'amenaça del president del grup Planeta, José Manuel Lara, de deixar Catalunya si es proclama independent.

"Un conegut empresari del món editorial assegurava fa uns dies que traslladaria el seu negoci a Madrid si Catalunya es declarava independent, i esgrimia raons lingüístiques. No cal patir, no ho farà. Cap bon empresari canvia el seu negoci de país per raons lingüístiques, el que impera són raons econòmiques i logístiques", diu Junqueras.

I afegeix l'alcalde de Sant Vicenç dels Horts: "Per tant, que no pateixi aquest editor, els drets lingüístics de tots els catalans i catalanes, de tots els vicentins i vicentines, estaran del tot garantits. Com també els drets dels ciutadans aranesos, allí també hi serà oficial l'aranès; encara més, el reconeixerem com a llengua pròpia de la Vall d'Aran, com de fet ja hem tingut voluntat de fer repetidament si no fos pels repetits impediments de l'estat espanyol al seu reconeixement". Conclou Junqueras: "¿Quina serà, doncs, la diferència lingüística essencial a la Catalunya independent? Molt senzill. Que les institucions del país, del nou estat, estaran al costat de l'Escola Catalana, l'ajudaran, li donaran suport, la mimaran conscients del paper fonamental que representa; que l'aparell judicial respectarà l'Escola Catalana i no tindrà la temptació d'atacar-la o de substituir la comunitat educativa. Passarà allò que passa en un país normal".

Intens debat

L'estatus del castellà en una Catalunya independent ha generat un intens debat els últims mesos, sobretot arran de l'article del periodista i editor Eduard Voltas a l'ARA, titulat 'En castellà també, sisplau' i 'En castellà també, sisplau (i 2)'. Algunes reaccions estan recollides en aquest Storify del periodista Oriol Lladó.

 
4)
 
Publicat en VILAWEB dimarts 9 d'octubre del 2012

La cooficialitat de l'espanyol, un perill per al català

La sociolingüística avisa que, quan dues llengües coexisteixen un mateix territori, l'una acaba eliminant l'altra

No se sap de cap cas al món en què dues llengües coexisteixin en una mateixa societat sense que l'una acabi desapareixent relativament aviat. Entre més estudiosos, ho avala el prestigiós lingüista anglès establert a Austràlia, Robert Malcolm Ward Dixon, i ho ratifica, per exemple, al llibre 'The Rise and Fall of Languages'. Entre més coses hi diu que, quan dues llengües coexisteixen en un mateix territori, l'una acaba, sempre, imposant-se sobre l'altra, per demografia, prestigi, violència... El món n'és ple d'exemples, des de les llengües indígenes d'Austràlia i de l'Amazones al gaèlic, a Irlanda.

Dixon, ex-director del Centre de Recerca de Tipologia Lingüística de Melbourne i actual professor de la James Cook University de Queensland, no és pas l'únic investigador que fa una tal afirmació. De fet, és una opinió comuna entre sociolingüistes i historiadors de les llengües, que avisen del perill de dotar d'un mateix rang institucional dues llengües parlades en un mateix territori per una mateixa societat. No debades, l'article publicat ahir pel president d'Esquerra Oriol Junqueras, defensant l'oficialitat de l'espanyol en una Catalunya independent, va fer soroll a les xarxes socials. N'hi ha prou de fer un cop d'ull a les mencions rebudes per Junqueras a Twitter (@junqueras).

El cas flamenc

Per Dixon, 'tota llengua és l'emblema d'una comunitat' i tota llengua que no disposi d'un espai de comunicació i d'un territori garantits i hegemònics, acaba desapareixent.

Un exemple? El flamenc. Francès i flamenc van ser declarats cooficials a l'estat belga i no fou fins als anys trenta del segle XX, cent anys després de la constitució de Bèlgica, que les universitats flamenques varen decidir de recuperar el flamenc com a llengua principal, alhora que els partits polítics van fer un pas ferm en favor de la llengua del país. Mentrestant, el francès ja s'havia imposat a una part tan sensible del territori com Brussel·les.

Com explica Dixon, el procés és senzill: quan una llengua entra en l'àmbit d'una altra (sigui per migració, per ocupació, per prestigi...) la situació lingüística es desequilibra fins que, tard o d'hora, l'equilibri es restableix en favor d'una de les dues llengües, i en detriment de l'altra, que desapareix. Tots els casos històricament coneguts ho confirmen.

I els casos de Suïssa, Letònia, Estònia, Irlanda, Finlàndia... i Andorra

A Europa hi ha casos i models diversos, però cap no contradiu la posició general de la sociolingüística. El cas de Suïssa no és pas el que considerem, perquè cada una de les tres llengües oficials de la confederació és hegemònica al seu territori i en cap no n'hi coexisteix cap de les altres dues. Això no obstant, i malgrat la protecció acordada per l'estat a cada llengua, aquests últims decennis l'alemany ha guanyat terreny en detriment de dues llengües tan sòlides com el francès i l'italià --i ja no diguem del romanx, que sí que es troba en situació de coexistència i que, a sobre, no és oficial a tota la confederació.

El lingüista Gabriel Bibiloni recordava alguns casos europeus en aquest apunt del seu bloc: a Irlanda el gaèlic i l'anglès són cooficials, amb el resultat que la llengua pròpia del país perd parlants cada any; a Letònia, Estònia i Lituània, tots tres països amb importants minories russes, el letó, l'estonià i el lituà són les úniques llengües oficials, respectivament; i a Finlàndia, el finès és llengua oficial única i el suec gaudeix d'un règim de cooficialitat per a determinades prerrogatives. En veient tots aquests casos, Bibiloni és clar: 'crec que el que garantirà la normalització del català és no sols l'estat sinó l'oficialitat única de la llengua i la seva condició de (i percepció com a) llengua nacional.'

I afegeix, referint-se al cas català: 'si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es poden plantar i es planten com ara en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que aquesta és una llengua oficial, el viatge no haurà servit de res. És més, crec que una societat en què una part es plantàs en el monolingüisme espanyol seria una societat conflictiva.'

A les xarxes socials hi circulava ahir de nou aquest apunt que l'escriptor Toni Cucarella va fer al seu bloc l'abril passat, en què recordava el cas del gaèlic a Irlanda en contraposició al del flamenc a Flandes i al del francès al Quebec. 'A pesar de la independència d'una part d'Irlanda ara fa noranta anys, que va donar al gaèlic estatus legal de llengua pròpia d'Irlanda, el manteniment de l'anglès en un nivell semblant ha facilitat la pràctica desaparició de la llengua gaèlica en territori irlandès. El peix gran que es menja el xicotet. Casos completament diferents del gaèlic irlandès són el neerlandès de Flandes i el francès del Quebec. En tots dos casos es va aconseguir aturar i revertir el retrocés lingüístic quan els flamencs bandejaren el francès i els quebequesos l'anglès, tot declarant llengües oficials úniques als seus territoris el neerlandès en un cas i el francès en l'altre.'

També en parlava recentment en aquest article al diari Ara el pedagog Joaquim Arenas, ex-cap del Servei d'Ensenyament del Català de la Generalitat i ex-rector de la Universitat Catalana d'Estiu. 'Si la independència depengués d'aquest factor [de la cooficialitat de l'espanyol], és clar i evident que aquest preu no es podria pagar. Seria la dissolució de la nació. Això ho sabia el general Franco i ho saben els seus seguidors, no pas extingits.'

De moment el català és llengua oficial única només a Andorra. I ningú no ho qüestiona, i això que la proporció de catalanoparlants és, a Andorra, inferior a la del Principat.

5)
 
Publicat en VILAWEB dimarts 9 d'octubre del 201

Gabriel Bibiloni: 'Construir un estat amb l'espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu'

Diversos polítics i pensadors s'han manifestat partidaris que l'espanyol sigui llengua oficial del previst nou Estat de Catalunya, o fins i tot ho han donat per fet. Naturalment, això ho decidirà el Parlament d'aquest Estat, i com que aquest serà sobirà i democràtic, res no serà establert per a sempre. Ja es farà el debat quan toqui, però sembla que el venedor ha posat el producte a meitat de preu abans que el comprador demani cap rebaixa. Abans del llançament a la piscina d'alguns líders independentistes no s'havia vist cap moviment de reivindicació de l'oficialitat de l'espanyol entre la població hispanoparlant que no es mostra bel·ligerant amb la idea del nou Estat. L'opció per l'oficialitat de l'espanyol apareix en un context en què l'independentisme necessita sumar i ha de comptar indefectiblement amb el vot hispanoparlant. Tinc la sensació, però, que aquest discurs es fa un poc a la precipitada i sense analitzar com caldria ni les implicacions jurídiques de l'oficialitat lingüística ni els processos de normalització lingüística (o no normalització) que s'han produït en països que han accedit a la independència. D'aquesta anàlisi comparada es conclou que cada cas és únic, però també que la regla general és que la fórmula eficient per a la normalització d'una llengua és tant comptar amb un estat sobirà com el fet que la llengua nacional sigui la llengua oficial única d'aquest Estat. Dels pocs casos de normalització de la llengua nacional amb cooficialitat lingüística els ulls tenen tendència a girar-se cap a Finlàndia, però Finlàndia és una societat que ben poc es pot comparar amb la catalana. Catalunya no és Finlàndia, ni tampoc és Irlanda, cert. Com que cada cas és únic, i hi ha en joc moltes variables, no es pot descartar que, sense les interferències exteriors actuals i amb unes polítiques lingüístiques determinades, la via finlandesa arribàs a funcionar, però hauríem de tenir clar que construir un Estat amb l'espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu.

L'Estat català ha de tenir com a objectiu prioritari la normalització de la llengua catalana, la pròpia del país i fonament de la identitat nacional. Aquest objectiu, inqüestionable i que tothom pot entendre, no és incompatible amb un tracte exquisit a tots els grups lingüístics, com correspon a una societat respectuosa amb la pluralitat com serà la catalana. En el nou Estat tothom s'hi ha de sentir còmode. Aquest és el missatge que ara caldria transmetre a tothom. Precisament a partir del moment que l'Estat garanteix la viabilitat de la seva llengua oficial i nacional, un alt grau de llibertat lingüística és perfectament concebible i previsible. No hi ha d'haver cap inconvenient perquè els ciutadans de llengua espanyola puguin usar aquesta sempre que vulguin, en la vida privada, en les relacions amb l'Administració i —amb unes limitacions comprensibles— en l'activitat professional. Un avantatge que té aquest grup sobre els altres, perquè en la situació de partida a Catalunya tothom sap espanyol, cosa que no canviarà l'endemà de la independència. Ni hi ha d'haver cap inconvenient perquè l'espanyol sigui ensenyat a qui ho vulgui amb totes les garanties d'eficàcia. Aquests drets poden ser reconeguts per les lleis, que són al servei dels ciutadans i revisables quan canviïn les necessitats socials. Creieu que els hispanoparlants poden necessitar alguna cosa més?

Tanmateix, el que importa és el procés. Que el procés funcioni i —afegiríem— que sigui vist per tothom com a normal. El que ha d'anar desapareixent és la figura del monolingüe espanyol. Perquè, com s'ha dit mil vegades, la clau de la normalització és que el català sigui l'única llengua comuna de tots els ciutadans i de tots els grups lingüístics i que cadascú pugui decidir lliurement quines altres llengües vol saber (cas a part de l'anglès). I aquí és on entra en joc el paper de l'oficialitat única. No s'hi val a pensar que l'oficialitat de l'espanyol seria com una mena de paper mullat. En els països seriosos una llengua oficial és una llengua oficial: llengua d'administració, d'ensenyament, d'etiquetatge i de tota l'activitat pública. En aquest escenari —la continuïtat de l'ordenament lingüístic bàsic actual— res no assegura una altra cosa que la continuïtat dels hàbits, rutines i mentalitats actuals. A més, hi ha un element psicològic: veure l'espanyol com a llengua oficial de l'Estat va lligat a percebre'l com a llengua pròpia del país, i això pot alimentar voluntats de manteniment en el monolingüisme. Per contra, l'oficialitat única del català i l'associació de la llengua a l'Estat crea una dinàmica totalment diferent. Si aquest procés es fa en un context de reconeixement de drets lingüístics individuals, en surten beneficiats els ciutadans individualment, la llengua del país i la cohesió social. Els catalans que naixeran després de la independència no tindran cap preferència lingüística ni cap prejudici quan comencin a anar a escola. Sigui quina sigui la llengua dels seus pares, la que voldran parlar serà no sols la que trobin a l'escola sinó la que vegin que sap i parla tothom. La que tothom voldrà parlar serà la que parlin els mestres, els ministres, els policies i els jutges. Perquè aquests, quan actuïn com a representants de l'Estat, sí que hauran de parlar la llengua de l'Estat, si hi ha una sola llengua oficial. Aquí hi ha la clau del procés.

Gabriel Bibiloni és professor de filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears.

6)
 
Publicat en VILAWEB dimecres 10 d'octubre del 201
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4046202/miquel-strubell-seria-ironic-nova-catalunya-castella-fos-oficial.html
 
Miquel Strubell: 'Seria irònic que, a la nova Catalunya, el castellà hi fos oficial'
 
 
D'entrada, aquest debat s'ha tornat a obrir ara des d'alguns partits polítics en un context d'eleccions. Per tant, costa de no tenir la sensació que es revifa amb ganes de treure'n un rèdit electoral, ja sigui amb vista a aquestes eleccions, ja sigui amb vista al referèndum d'autodeterminació.

És a dir, com a societat, què estem disposats a garantir o a afavorir en el futur estat, abans de votar en referèndum? I allò que no es pot fer és enganyar la gent.

La meva opinió: abans de decidir quines llengües seran oficials o no ho seran a la futura constitució, cal mirar més lluny i no pensar en l'endemà de la independència, sinó en uns quants decennis després (cosa duradora). L'exemple de l'Índia ens indica que és més interessant de garantir per llei, i no pas per constitució, els drets lingüístics de tots els actuals habitants de Catalunya en el moment de la independència. I no cal pas que aquests drets figurin petrificats amb lletres d'or en cap constitució --per als besnéts o per als qui vindran de fora en el futur.

La paraula 'cooficial' és una paraula inventada per Madrid per a atorgar primeres i segones categories de llengües, però jurídicament no té gens de transcendència. Jo l'eliminaria del vocabulari. Enganya més que no clarifica. I em sembla que la gran majoria de sociolingüistes concorden a pensar que , si català i espanyol tenen el mateix rang d'oficialitat, el català tindrà les de perdre.

La sociolingüística ha estudiat molts casos de llengües que han progressat o retrocedit socialment, i ha pogut escatir els punts crucials que fan que una llengua pugui sobreviure. I el gran factor és el poder, la relació d'una llengua amb el poder.

Per tant, el debat està a saber quines llengües volem relacionades amb el poder en la futura Catalunya independent, durant decennis.

Al meu entenent, el nou estat ha de tenir una llengua nacional, oficial si es vol, que és el català (és el que proposava Rafael Ll. Ninyoles quan es redactava la constitució espanyola). I després, per llei, drets lingüístics per a tots els ciutadans espanyols, parlants d'unes altres llengües, que viuen a Catalunya en el moment de la independència, de manera que no sentin, els d'aquesta generació actual, que amb la independència de Catalunya es reduiran els seus drets, les possibilitats de fer servir el castellà en la vida quotidiana. A més, no som totalment lliures d'atorgar o de negar drets: hi ha tractats internacionals en aquest àmbit.

A més a més, les llengües, la diversitat lingüística, són una riquesa, un actiu (i estaria bé que així constés en la nostra constitució), fins i tot en el sentit més pràctic, a l'hora de comerciar i fer negocis. A la constitució hauria de figurar ben clar que som una societat tolerant, que tenim una única llengua nacional, que entenem la diversitat i que no pensem fer allò que els altres ens han fet.

Aquesta és una situació alhora tranquil·litzadora per a tothom i que en cap cas no compromet el futur de la llengua catalana com a predominant en el futur estat. Hi ha qui diu que potser haurem de fer concessions per a assegurar un vot afirmatiu àmpliament majoritari al referèndum: en parlàvem amb un bon amic a l'hora de dinar! Però, amb això que he proposat, qui podria decidir de votar contra la independència per motius de llengua? És a dir, és francament molt dubtós que, amb aquestes garanties, ningú canviés el sentit del seu vot per motius lingüístics.

I, ep!, una última reflexió: no oblidem que el castellà és oficial a Catalunya no perquè hi hagi hispanoparlants, sinó perquè ho imposa la constitució. Si tota la immigració, en lloc d'haver vingut de les Castelles, hagués vingut de Galícia, el gallec no seria oficial a Catalunya. El castellà és oficial a Catalunya perquè la constitució diu que és oficial a tot arreu, hi visquin castellanoparlants o no n'hi visquin. Seria irònic, doncs, que, a la nova Catalunya, el castellà hi fos oficial, ara sí, perquè hi ha hispanoparlants!

(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)
 
 
7)
 
Publicat en VILAWEB dimarts 9 d'octubre del 201
http://www.vilaweb.cat/editorial/4045967/catalunya-ucrainesa-perill.html
 
La Catalunya ucraïnesa: un perill
Vicent Partal
 
 
José Zaragoza, reconvertit ara en escuder de Rubalcaba, va per Madrid dient que potser sí que els catalans ens farem independents, però que no cal patir, que serà una independència a la ucraïnesa. Ucraïna, ja ho sabeu, és un país formalment independent, però absolutament russificat, no tan sols en termes lingüístics, sinó, cosa pitjor, en termes mentals, quotidians. I com més va, més.

La Catalunya ucraïnesa és una possibilitat real; no se la inventa pas Zaragoza. Perquè la independència pot ser un tombant que ens aparte per sempre més de la inèrcia de fer les coses a l'espanyola, o no ser-ho. Dependrà, en definitiva, de les decisions que prenguem com a societat i, molt especialment, de les que prenguem els tres primers anys o cinc.

Ahir Oriol Junqueras va publicar un article a El Periódico en què afirmava rotundament que en la Catalunya independent el castellà seria llengua oficial. No deia que, en opinió seua, hauria de ser-ho, sinó que proclamava, atorgant-se una sorprenent autoritat constitucional, que ‘a propòsit de llengües, deixem-ho clar d'entrada, a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte.'

Home, jo, per exemple, els tinc tots, els dubtes!

En primer lloc, perquè no sé en què es basa Junqueras per dir això. Posats a no saber, no sé ni tan sols si Esquerra Republicana accepta que el castellà siga oficial a la repúblicana catalana o si això és una posició personal del seu dirigent.

Tampoc no veig a què treu cap proposar ara aquest debat, i encara menys, en uns termes com aquests. El 25 de novembre es faran unes eleccions al parlament, no pas les eleccions constituents ni, encara menys, el referèndum d'independència. Creu l'Oriol Junqueras que ara és un moment ideal per a debatre això d'aquesta manera abrupta i sembrant la divisió entre els independentistes?

Perquè, a mi, si més no, em tindrà radicalment i públicament en contra. Jo no estic d'acord que el castellà siga idioma oficial a la república catalana. Simplement perquè crec que l'oficialitat del castellà és una condemna a mort del català --o és que no n'hem tingut prou amb els trenta anys llargs de cooficialitat a Espanya per a entendre on ens porta aquesta situació?

Però permeteu-me que abandone el marc de la llengua per exposar les dues raons que, a mi, realment em preocupen de l'actitud expressada pel dirigent d'Esquerra.

Vaig contra la proposta de Junqueras perquè jo vull un canvi de règim, no un canvi de rètols. Si la independència no és capaç de tocar les arrels profundes de la nostra prostració i de somoure-les, a mi, no em serveix. Jo no vull aquesta Catalunya autònoma que tinc ara, amb tots els seus enormes defectes, només pintada de nom i prou. Vull una altra cosa, vull un país millor i deslliurat dels peatges i dels vicis d'aquests darrers trenta anys. Vull acabar d'una vegada la transició, no pas consolidar-la, i això no es pot fer sense atacar els tòtems del post-franquisme, com aquest de la cooficialitat.

I en segon lloc, perquè no vull que uns pocs continuen decidint per mi. No sé què pensa la resta de la gent que es va manifestar l'11 de setembre, però jo no vaig eixir al carrer perquè ara m'enfloquen ‘fareu el que nosaltres direm'. I encara menys per acceptar impotent això, que ja m'he sentit a dir com a presumpte argument, que, com que sóc independentista de tota la vida, no m'atreviré a posar-me contra la seua proposta d'independència.

Al final, això és evident i indiscutible, la independència tindrà la forma i els continguts que decidirà el poble i tots ho acceptarem. És més que probable, doncs, que la independència no serà ben bé allò que havíem somniat alguna vegada que podia ser. Per tant, cal assumir amb respecte democràtic que, si el poble ho vol així podria passar això que Junqueras dibuixa. Però assumir-ho no vol dir renunciar al combat. I jo, ni que estiga sol, lluitaré perquè no passe això que Junqueras vol, amb la mateixa persistència amb què he lluitat durant dècades perquè arribe el moment que ara vivim. I ho faré perquè la de la llengua és una de les ratlles vermelles que separa radicalment el país millor que sempre he volgut construir de la hipòtesi d'una Catalunya ucraïnesa.

 
PS. I perquè ningú no es pense que defuig el debat. Per mi, el català ha de ser l'única llengua oficial al Principat, excepte a la Vall d'Aran, on l'occità ha de ser l'única llengua oficial. Com passa ara mateix a Andorra on els catalanoparlants som minoria, però on ningú no proposa cap més model lingüístic que l'oficialitat plena de la llengua pròpia. Arribat el cas, estaria obert a discutir que pogués haver-hi un període de temps en què s'aplicassen mesures especials per a les altres llengües en algunes zones determinades del país --però mai únicament per al castellà, ni per sempre, ni pertot.
 
 
8)
 
Nou llibre
 
El rol de les llengües dels alumnes a l'escola
 
 
 

TÍTOL: El rol de les llengües dels alumnes a l'escola

CODI: CM 20
COL·LECCIÓ: Manuals

AUTORA: M.Carme Junyent

FORMAT: 16 x 24 cm

Nº PÀGINES: 218
EDICIÓ: setembre 2012
I.S.B.N.: 978-84-96108-70-7

P.V.P.sense IVA: 17,79 s/i

CONTINGUT

 

En els darrers anys, la diversitat lingüística al nostre país s'ha enriquit amb centenars de llengües vingudes d'arreu del món. Aquest canvi del nostre paisatge lingüístic planteja nous reptes, el primer dels quals és què s'ha de fer amb aquestes llengües i, molt especialment, què se n'ha de fer a l'escola. Més enllà de quines siguin les respostes, és evident que no podem ignorar ni menystenir aquesta aportació dels alumnes; les seves llengües són els seus vincles, i és prou sabut que s'integra millor qui té clars els seus vincles amb la comunitat d'origen. Aquest llibre vol ser una ajuda al reconeixement d'aquestes llengües en l'àmbit escolar i social. S'hi aporten dades sobre llengües i les seves literatures presents a casa nostra, s'hi proposen activitats relacionades amb altres assignatures més enllà de les de llengua, i s'aporten informacions que ens ajudaran a entendre una mica millor com són les llengües. Els apèndixs inclouen reculls de manlleus de llengües de tot el món, llistats de topònims i altres informacions rellevants presentades de manera sistemàtica per facilitar l'accés a la informació i ajudar en la creació de noves activitats a l'aula.

 

 

ÍNDEX

 

Introducció

 

Els conceptes de llengua i de diversitat lingüística

De com poden ser les llengües

Els vincles històrics de les llengües

Les llengües com a vincle

Les llengües com a representació

Petit diccionari de llengües del món

Apunts de literatura universal

Les llengües i les altres matèries

 

 

Altres activitats

 

Apèndix 1 llengües citades

Apèndix 2 classificació genètica de les llengües parlades a Catalunya

Apèndix 3 paraules de les llengües del món (alfabètic)

Apèndix 4 paraules de les llengües del món (temàtic)

Apèndix 5 paraules de les llengües del món (lingüístic)

Apèndix 6 topònims i etnònims (per llengües)

Apèndix 7 topònims i etnònims (alfabètic)

Apèndix 8 paraules clau

Apèndix 9 solucions de les activitats

 
 
9)
 
 
Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística

Número 95, 5 d'octubre del 2012

 
10)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 59).
 
 

179. Hi ha llengües més grans, és a dir, que tenen més parlants, però totes són igual de dignes.

 

Carme-Laura Gil

Política

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací