de
tant que et conec, no t'òbric
Frase que s'empra
per a expressar que hem filat a algú, que ens hem adonat perfectament de quines
són les seues intencions, que l'hem vist vindre.
Davant de tots dius que sí, però jo sé molt bé que no vols anar de
viatge. Ai fill meu ¡de tant que et conec, no
t'òbric! |
Anna
Gascó, de Montcada (l'Horta de València), en un missatge adreçat a la llista
Migjorn el 9 de novembre del 2004 va manifestar que sempre havia sentit dir a sa
mare aquesta frase per a expressar el concepte definit. En un missatge privat
que em va enviar l'11 de juny del 2007 m'ho va confirmar i afegí que sa mare
també acostuma a usar la variant de tant que et conec, no t'òbric la
porta.
En el
parlar d'Alcoi l'expressió que s'usa per al concepte definit és ¡si no et
coneguera! Aquesta expressió també es diu a l'Horta de
València.
És
també molt corrent l'expressió et conec com si t'haguera parit. Aquesta
locució, per raons òbvies, hauria de ser dita únicament per dones, però també
l'he sentida a alguns hòmens.
Article publicat en el núm. 74 de la revista Llengua
Nacional (I trimestre del 2011)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2011-1)PermetreSHoTot.pdf
Albert Jané
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 271)
Vinyet, murtera, sureda i
joncosa
Antoni Llull Martí
Hi ha diversos sufixos que afegits al nom d'un arbre o d'un arbust o
altre tipus
de planta el converteixen en un nom col·lectiu que denomina un lloc on es
fan moltes de les plantes de què es tracti. A Mallorca quasi no s'empren
més que -ar
i
-al (olivar, pinar, carritxar, figueral, etc.) I, ocasionalment,
-era. Per exemple sa
Murtera, que quasi segur que més que sinònim de murta, com a nom de lloc
correspon a un col·lectiu d'aquesta planta, com si diguéssim ‘murterar',
com de jonc,
jonquera.
Al
Principat hi són usuals alguns altres sufixos per formar noms col·lectius
de plantes, com són -et i -eda, provinents dels llatins
-etum i -eta, i així, de pi poden
fer pinet, poc usual perquè es pot confondre amb el diminutiu de pi,
essent més corrent pineda, molt usual en la toponímia, amb el
mateix significat de
‘pinar'. Amb els mateixos sufixos es poden avellanet (d'avellana);
vinyet (germà del castellà viñedo); lloret (de llor, llorer);
jonquet (de jonc) i de molts d'altres arbres desconeguts o molt rars a la nostra illa, alguns dels quals es
troben com a
llinatges, o topònims, com és el cas del freix o freixa (dialectalment
fleix) del
que en sortiren freixenet, freixeda i freixeneda; del nom
del surer o alzina surera, se'n
feu sureda; del roure, rouret i roureda; de vern,
vernet i verneda. I del llatí pópulus ‘poll', a través de populetu, ‘bosc de polls', sortí
poblet, inusual avui en dia
en el llenguatge corrent per designar el nom col·lectiu, però famós en
la
toponímia per esser Poblet el nom del més famós monestir de
Catalunya, on estan
enterrats En Jaume I i altres reis de
Un altre sufix que avui en dia crec que s'usa molt poc però que el trobam en diversos topònims i en cognoms és -osa. A Mallorca són prou coneguts els llinatges Bujosa i Juncosa. Del primer hi ha dubtes sobre si prové de boix o de botja, nom de diverses herbes, entre les quals la coneguda a la nostra illa com a herba cossiada, però del segon està prou clar que designa un lloc on hi ha molts de joncs. Altres col·lectius acabats en -osa existents a Catalunya, com a noms de lloc i en molts de casos com a llinatge, són Avellanosa (d'avellana), Avetosa (d'avet), Fenosa (de fenàs), Grevolosa (de grèvol), Ortigosa (d'ortiga), Senillosa (de senill), i alguns altres.
Queviures
«El temps era tan implacable com sempre; però és més fàcil arrossegar un
trineu carregat de bons queviures, que no caçar bo i morint-se de fam. Van deixar els cossos de
vint-i-cinc foques colgats dins el gel de la platja, i a punt d'ésser usats, i
s'apressaren cap allà on era la gent llur» (El llibre de la jungla II, traducció de
Marià Manent, 1923).
Iepa-la!
Així com la carmanyola ha estat incorrectament denominada fiambrera (del castellà ‘fiambre'), la traducció de colmado per ‘botiga de queviures' no sembla tan encertada, a pesar de la joliua sonoritat del terme, com aquells ‘ultramarins' d'inequívoca procedència colonial. De tota manera, és un problema que aviat no tindrà raó de ser, a jutjar per la celeritat amb què aquests establiments estan desapareixent. Una última curiositat: sabíeu que la paternitat de la carmanyola se la disputen el carmagnol, soldat republicà francès, i el poble piemontès de Carmagnola, on es feien gecs i casquets amb aquest nom?
La
penetració de lèxic castellà dintre el català és increïble, però encara ho és
més la penetració de la sintaxi, de les frases fetes, i molt més nociva per tal
com és més subtil i difícil de detectar, i no diguem de corregir. Tan sols una
persona ben formada en la llengua catalana té la capacitat de detectar-la. Allò
que sempre hem dit malament ens sembla el més correcte de tot i la seva esmena
ens fa l'efecte de forçada i arbitrària, difícil i impossible d'assumir. En tota
la resta de la segona part d'aquest tractat veurem aspectes d'aquesta extensa
penetració del castellà dintre el català parlat a tot nivell, a casa, al carrer,
a la feina i als nostres mitjans de comunicació.
Comencem per frases fetes, inadmissibles en català:
Beber agua. 'Beure aigua'. Beure.
Tinc set i me'n vaig a beure. Hai de beure, sinó no puc tirar
endavant.
Boca abajo. 'Boca avall'. Cap per avall. Cap per
amunt.
Un País que fa camí
Publicat per CCG edicions, acaba de sortir el llibre Un
País que fa camí, de David Pagès Cassú.
Aquesta obra, amb pròleg de Jordi Pujol, és un recull de 80 articles,
publicats en mitjans impresos d'àmbit comarcal o nacional, de l'any 2004 ençà,
amb un fil conductor, que remarca el mateix autor: “contribuir a donar a conèixer -de manera
amable, constructiva i positiva- Catalunya a la gent”.
David
Pagès és llicenciat en filologia catalana i comparteix la tasca docent amb les
d'activista cultural i escriptor. Col·labora periòdicament amb el Diari de Girona, i té articles i
entrevistes publicats a les revistes Cavall Fort, Escola Catalana, Llengua
Nacional i Serra d'Or, entre
d'altres. A més, és autor de quatre llibres: Històries de l'avi Abdon, Històries de casa
nostra, Batecs d'un poble i 500 raons
per parlar català. En l'actualitat presideix l'associació Amics Gironins de
Verdaguer.
Al
pròleg del llibre, Jordi Pujol defineix Pagès com un “gran treballador de la cultura i la societat
catalanes. I de la nostra llengua” i en destaca el compromís “amb l'ensenyament i les noves
generacions”, amb una actitud que projecta “il·lusió i confiança”. Amb aquest volum,
segons Pujol, el seu autor ens ajuda “a
estimar el nostre país i a estimar i respectar la gent, a tenir confiança i a
viure amb aquest punt d'alegria que traspua en els seus
escrits”.
Pagès
“pretén mostrar una visió esperançadora
de la catalanitat a partir de les potencialitats de Catalunya com a país”.
En la presentació d'aquesta obra parla del “patrimoni artístic, cultural, lingüístic i
històric, que resulta imprescindible per al manteniment de la pròpia
personalitat”. També hi exposa el seu projecte de país, “a partir de l'exemple de persones... homes i
dones que, des del propi talent i amb esperit de servei a les persones i al
país, han fet o fan la seva tasca amb vocació de
qualitat”.
Afirma que “de pares a fills, es va obrint un solc
immens: el solc del futur, on, de manera continuada, elegant i tenaç, cal
continuar plantant bona llavor amb gratitud, imaginació, noblesa i
responsabilitat”. I conclou, amb convenciment, que “Catalunya serà el que els catalans vulguem
que sigui”, aspirant “a viure -no a sobreviure- amb dignitat i
goig segons les nostres característiques com a poble, estrenyent forts lligams
amb els altres països de parla catalana...”.
El
llibre, de 199 pàgines, fàcil de llegir i molt amè, està estructurat en set
grans capítols i compta amb un índex onomàstic final, que és molt
útil.
En el
primer, “dibuixa” un conjunt d'homenots i de grans dones, que van de Pere
Calders a Verdaguer, i de Joan Coromines a Josep Irla, passant per Prat de
En el
segon, titulat Mestres i Amics, hi inclou l'empresari i activista cultural Lluís
Carulla; el Dr. Josep Laporte; l'historiador i autor teatral Esteve Albert;
l'escriptor Ramon Folch i Camarasa; Pere Figuera, “un patriota exemplar”; Josep Miracle,
lingüista i estudiós de la sardana; el Dr. Moisès Broggi; Josep Mª Ainaud de
Lasarte, “historiador, polític i promotor
cultural”; l'arqueòleg Rafael Subirana; Teresa Rovira i Pep Guardiola,
l'home que ha posat el Barça a dalt de tot. En aquest mateix capítol també hi
inclou Josep Lluís Bausset, “activista
cultural, farmacèutic, professor, polític, químic”; el lingüista Joan Solà;
l'escriptor Pons Ponç; la ninotaire Pilarín i Albert Manent, filòleg,
historiador i escriptor.
El
tercer, el dedica a personatges gironins, com Feliu Matamala; el polític
Francesc Ferrer i Gironès, “un personatge
polièdric”; el cantautor Lluís Llach o el músic Josep Cassú. També al pintor
Toni Cassany; Bartomeu Cassú, un home que “el cor, el tenia obert a l'esperança; l'esperit,
confiat en el més enllà”. I a Xavier Fàbrega; l'escriptor Joan B. Muntada;
el doctor Joan Baró; el capellà i filòleg Modest Prats; l'escultor Domènec Fita;
Àngels Albert, fundadora del Cor Maragall; Isaac d'Aiguaviva, “un artista molt complet”; Carme
Ministral i Pere Rodeja.
Els
llibres centren el quart capítol: Cent
anys de colònies de vacances a Catalunya (1893-1993);
El
cinquè el conformen diferents “Sortides i viatges” duts a terme per l'autor a
diferents territoris de parla catalana. I, així, ens parla de
El
sisè posa l'accent en “Signes d'identitat”. Pagès ens parla de la importància de
les seleccions catalanes, de la poesia, o de la llengua (a partir dels
testimonis d'immigrants que han après català), que no pot ser “una font de conflictes, sinó tot al
contrari: un punt de trobada, un eix de convivència, un motor de cultura i un
element de cohesió”. En aquest mateix bloc hi ha un article sobre l'Institut
d'Estudis Catalans, amb motiu del centenari, i un altre sobre la importància de les
llengües, en l'Any Internacional de les Llengües. També hi ressalta la bellesa
de la sardana “la dansa més bella de
totes les danses que es fan i es desfan” i hi destaca el gran folklorista
Joan Amades, “un home de tracte cordial,
laboriós, dotat d'una memòria fabulosa. Finalment, hi ha un escrit sobre la
Secció Filològica de l'IEC.
L'últim capítol, que porta per títol “Un país amb arrels i amb futur”,
inclou articles com “Els meus herois”, on destaca els valors de
Aquesta obra -que ens pot ajudar a veure el futur del nostre país amb mirada esperançadora i optimista i, sobretot, a estimar-lo més- és, sens dubte, una bona contribució que David Pagès i Cassú fa a la literatura catalana.
El procés de
revisió
No
cal dir que la revisió pot ser represa diverses vegades i per diferents
persones. Una vegada donat per bo el text, aleshores sí que és
aconsellable deixar-lo reposar un cert temps abans no es publiqui a fi de fer-hi
per últim una repassada amb una visió més crítica del
text.
Cal
tenir en compte que en aquestes revisions té prioritat la substància
sobre la forma: primer ens hem d'assegurar que el contingut sigui
irrefutable, segur; després ja perfeccionarem la forma. De fet,
procedirem així:
(a) revisió del contingut (el pur contingut informatiu), (b)
revisió de l'exposició (veure com s'expressa la informació), i
(c) revisió de la
forma (considerada des del punt de vista de l'estil
redaccional).
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
al Consell de
Redacció
de “Els Marges”
(I)
el Consell de Redacció de “Els Marges” són: Joan A. Argente, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà
No hi ha
hagut un redreçament suficient
Els set
professors universitaris que formen el Consell de Redacció de “Els Marges” (Joan
A. Argente, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Josep Murgades, Josep M. Nadal,
Enric Sullà i Joaquim Molas, que n'és el director) no s'havien manifestat com a
col·lectiu sobre la situació de la llengua catalana des de la seva reflexió “Una
nació sense Estat, un poble sense llengua?”, feta pública ara fa sis anys.
Aquell
document va tenir un ressò considerable, més enllà de la difusió habitual
d'aquesta revista quadrimestral de llengua i literatura. Val la pena de conèixer
l'opinió col·lectiva avui dels seus autors, davant alguns dels paràgrafs més
destacats d'aquell manifest.
“La
situació de conjunt de la llengua catalana resulta, de molt, força més precària
i inquietant avui dia que no pas durant el transcurs dels decennis immediatament
anteriors (...). Hom constata alarmat que la llengua i la cultura catalanes es
troben més que mai amenaçades de mort. Cal preguntar-se si la situació present
constitueix o no el preàmbul d'un estat definitivament agònic de la llengua i la
cultura de tot un poble i si s'albiren possibilitats històricament viables de
redreçament per al futur.”
UNA LLEI
DE DESPENALITZACIÓ DEL CATALÀ
El
manifest obeïa al fet que estàvem vivint unes circumstàncies històriques
crucials, s'estava posant el fonament legislatiu del nou règim. Era la que
semblava l'última oportunitat per al català. Per tant, deliberadament, tenia un
cert caire efectista retòric. Ens plantejàvem el futur de la llengua catalana
des d'una revista literària perquè no ho feia ningú des d'altres plataformes. Si
va tenir el ressò que va tenir, potser va ser perquè vam formular una cosa que
estava al cap d'alguns, però que ningú no havia gosat de dir: la possibilitat
que la llengua catalana se n'anés en orris.
Les
possibilitats viables de redreçament de les quals parlàvem fa sis anys no s'han
donat de forma suficient. És cert que no podem ignorar ni la tasca legislativa,
ni la influència de l'obra de govern de la Generalitat de Catalunya i dels
ajuntaments, ni l'existència de TV3. Però els canvis esmentats –i d'altres del
mateix signe produïts durant els últims anys– són canvis suprastructurals,
bàsicament emblemàtics, que no han reeixit ni de molt a tenir una incidència
sociolingüística real. Pel que fa a la Llei de normalització lingüística a
Catalunya, així com les equivalents del País Valencià i de les Illes, allò que
cal preguntar-se és si aquestes lleis estan en condicions de modificar la
realitat. Una llei, a part de ser justa, ha de ser aplicable, susceptible de ser
posada en pràctica. La Llei de normalització és, de fet, una llei de
despenalització del català, en la mesura en què és filla de les limitacions de
la Constitució espanyola i de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que
estableixen que el coneixement de l'espanyol és un deure, mentre que el
coneixement del català és només un dret.
L'única
manera de redreçar realment la situació era establir les bases que fessin del
català una llengua necessària per viure a Catalunya. I això encara no s'ha fet.
I no val a dir que la població no respon a les iniciatives institucionals de
normalització lingüística, perquè això és ignorar que, de fa vora tres segles,
aquesta població ha estat i continua estant sotmesa a un procés d'alienació
nacional i lingüística.
“Els
canvis produïts durant el franquisme amb una més directa incidència sobre la
llengua catalana són: la liquidació de les institucions pròpies; la modificació
de l'estructura demogràfica esdevinguda amb les immigracions en massa; i la
uniformació del sistema de vida i de cultura, general al món capitalista després
de la guerra de 1939-1945. Aquests han estat els tres factors bàsics que han fet
que en el curs de poc més de vint anys es passés a Catalunya d'una situació de
monolingüisme diglòssic a una altra de bilingüisme diglòssic que tendeix a
convertir-se progressivament en un bilingüisme substitutiu. Per primer cop,
l'espanyola és la llengua de comunicació oral més estesa (a Catalunya). La
integració (dels castellanoparlants) esdevé impracticable (des dels anys
cinquanta) i ja només es dóna en comptats casos individuals motivats per raons
voluntaristes.”
ELS
CATALANO-ESCRIVENTS
La
tendència que apuntàvem fa sis anys no s'ha aturat. No s'ha aconseguit, ni de
molt, implantar ni tan sols el bilingüisme passiu, que sembla ser el sostre
màxim que s'ha proposat la Direcció General de Política Lingüística de la
Generalitat de Catalunya. Els catalans es continuen passant a la mínima a
l'espanyol, que és la llengua que continua connotant un prestigi d'ascens
social. Els lingüistes i els sociolingüistes, per una vegada, coincideixen
plenament en una cosa: que una llengua es pot conèixer sense que això n'impliqui
l'ús. Als catalans, fa tres-cents anys que ens obliguen a aprendre espanyol, i
en canvi, fins fa ben poc, ens servíem del català així que podíem. Hi ha una
gran diferència entre ser bilingües passius i ser bilingües actius. Hi va haver
uns anys, en l'immediat post-franquisme, en què la massa d'immigrats i
funcionaris estava disposada a integrar-se. Però es va deixar escolar un temps
preciós, sens prendre mesures efectives.
L'escolastització del català, que denunciàvem com a perill en el manifest, ja ha començat a donar els primers fruits: els catalano-escrivents. És a dir, estudiants capaços d'entendre perfectament el català i d'escriure'l bé, sense faltes d'ortografia, però que no se'n serveixen mai com a llengua verbal. Amb el català a l'escola no n'hi ha prou.