InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 109 (divendres 12/10/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
 
1) Eugeni S. Reig - de tant que et conec, no t'òbric
 
2) Albert Jané - Permetre-s'ho tot
 
3) Antoni Llull Martí - Vinyet, murtera, sureda i joncosa
 
4) Pau Vidal - Queviures
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra B)
 
6) Josep-Daniel Climent - Enric Valor, estudi i compromís per la llengua
 
7) Josep Miquel Bausset - Un País que fa camí
 
8) Ramon Sangles i Moles - El procés de revisió
 
9) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela al Consell de Redacció de "Els Marges" (I)
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

de tant que et conec, no t'òbric

Frase que s'empra per a expressar que hem filat a algú, que ens hem adonat perfectament de quines són les seues intencions, que l'hem vist vindre.

Davant de tots dius que sí, però jo sé molt bé que no vols anar de viatge. Ai fill meu ¡de tant que et conec, no t'òbric!

Anna Gascó, de Montcada (l'Horta de València), en un missatge adreçat a la llista Migjorn el 9 de novembre del 2004 va manifestar que sempre havia sentit dir a sa mare aquesta frase per a expressar el concepte definit. En un missatge privat que em va enviar l'11 de juny del 2007 m'ho va confirmar i afegí que sa mare també acostuma a usar la variant de tant que et conec, no t'òbric la porta.

En el parlar d'Alcoi l'expressió que s'usa per al concepte definit és ¡si no et coneguera! Aquesta expressió també es diu a l'Horta de València.

És també molt corrent l'expressió et conec com si t'haguera parit. Aquesta locució, per raons òbvies, hauria de ser dita únicament per dones, però també l'he sentida a alguns hòmens.

 

En valencià també es diu:
de tant que et conec, no t'òbric la porta
et conec com si t'haguera parit
t'he conegut, morrut
si no et coneguera...
 
La llengua estàndard sol emprar:
et conec, herbeta, que et dius marduix
 
En castellà es diu:
te conozco, bacalao, aunque vayas disfraza(d)o
 
NOTA: Done les gràcies a Anna Gascó Bailach per la seua ajuda.
 
2)

Article publicat en el núm. 74 de la revista Llengua Nacional (I trimestre del 2011)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2011-1)PermetreSHoTot.pdf

Permetre-s'ho tot

Albert Jané

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 271)

 

Vinyet, murtera, sureda i joncosa

 

Antoni Llull Martí

 

Hi ha diversos sufixos que afegits al nom d'un arbre o d'un arbust o altre tipus de planta el converteixen en un nom col·lectiu que denomina un lloc on es fan moltes de les plantes de què es tracti. A Mallorca quasi no s'empren més que -ar i -al (olivar, pinar, carritxar, figueral, etc.) I, ocasionalment, -era. Per exemple sa Murtera, que quasi segur que més que sinònim de murta, com a nom de lloc correspon a un col·lectiu d'aquesta planta, com si diguéssim ‘murterar', com de jonc, jonquera.

 

Al Principat hi són usuals alguns altres sufixos per formar noms col·lectius de plantes, com són -et i -eda, provinents dels llatins -etum i -eta, i així, de pi poden fer pinet, poc usual perquè es pot confondre amb el diminutiu de pi, essent més corrent pineda, molt usual en la toponímia, amb el mateix significat de ‘pinar'. Amb els mateixos sufixos es poden avellanet (d'avellana); vinyet (germà del castellà viñedo); lloret (de llor, llorer); jonquet (de jonc) i de molts d'altres arbres desconeguts o molt rars a la nostra illa, alguns dels quals es troben com a llinatges, o topònims, com és el cas del freix o freixa (dialectalment fleix) del que en sortiren freixenet, freixeda i freixeneda; del nom del surer o alzina surera, se'n feu sureda; del roure, rouret i roureda; de vern, vernet i verneda. I del llatí pópulus ‘poll', a través de populetu, ‘bosc de polls', sortí poblet, inusual avui en dia en el llenguatge corrent per designar el nom col·lectiu, però famós en la

toponímia per esser Poblet el nom del més famós monestir de Catalunya, on estan enterrats En Jaume I i altres reis de la Corona d'Aragó.

 

Un altre sufix que avui en dia crec que s'usa molt poc però que el trobam en diversos topònims i en cognoms és -osa. A Mallorca són prou coneguts els llinatges Bujosa i Juncosa. Del primer hi ha dubtes sobre si prové de boix o de botja, nom de diverses herbes, entre les quals la coneguda a la nostra illa com a herba cossiada, però del segon està prou clar que designa un lloc on hi ha molts de joncs. Altres col·lectius acabats en -osa existents a Catalunya, com a noms de lloc i en molts de casos com a llinatge, són Avellanosa (d'avellana), Avetosa (d'avet), Fenosa (de fenàs), Grevolosa (de grèvol), Ortigosa (d'ortiga), Senillosa (de senill), i alguns altres.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 132)
 
 
 

Queviures

 
Pau Vidal
 
 

“Amb les coses de menjar no s'hi juga”, va amonestar el director a l'articulista que havia fet broma sobre la borbonalla. La corona, la supervivència: les coses importants. Però el cas és que de coses de menjar n'hi ha de moltes menes: la pitança és aliment de beneficència perquè ve de ‘pietat', les viandes permeten viure en general car vénen de ‘vivenda', les vitualles i els queviures són ‘provisions de boca' perquè eren el contingut del sarró de cada soldat (avui dia seria la carn arrebossada de la carmanyola de cada excursionista), la teca, la manduca... Per cert, temps era temps el privilegi de Barcelona pel qual era donat guiatge a tothom qui per terra o per mar portés articles d'alimentació, encara que el portador fos reu de delicte, era anomenat precisament ‘privilegi de vitualles'.

 

«El temps era tan implacable com sempre; però és més fàcil arrossegar un trineu carregat de bons queviures, que no caçar bo i morint-se de fam. Van deixar els cossos de vint-i-cinc foques colgats dins el gel de la platja, i a punt d'ésser usats, i s'apressaren cap allà on era la gent llur» (El llibre de la jungla II, traducció de Marià Manent, 1923).

 

Iepa-la!

 

Així com la carmanyola ha estat incorrectament denominada fiambrera (del castellà ‘fiambre'), la traducció de colmado per ‘botiga de queviures' no sembla tan encertada, a pesar de la joliua sonoritat del terme, com aquells ‘ultramarins' d'inequívoca procedència colonial. De tota manera, és un problema que aviat no tindrà raó de ser, a jutjar per la celeritat amb què aquests establiments estan desapareixent. Una última curiositat: sabíeu que la paternitat de la carmanyola se la disputen el carmagnol, soldat republicà francès, i el poble piemontès de Carmagnola, on es feien gecs i casquets amb aquest nom?

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Frases manllevades al castellà
 

     La penetració de lèxic castellà dintre el català és increïble, però encara ho és més la penetració de la sintaxi, de les frases fetes, i molt més nociva per tal com és més subtil i difícil de detectar, i no diguem de corregir. Tan sols una persona ben formada en la llengua catalana té la capacitat de detectar-la. Allò que sempre hem dit malament ens sembla el més correcte de tot i la seva esmena ens fa l'efecte de forçada i arbitrària, difícil i impossible d'assumir. En tota la resta de la segona part d'aquest tractat veurem aspectes d'aquesta extensa penetració del castellà dintre el català parlat a tot nivell, a casa, al carrer, a la feina i als nostres mitjans de comunicació.

     Comencem per frases fetes, inadmissibles en català:

 

B
 

Beber agua. 'Beure aigua'. Beure.

     Tinc set i me'n vaig a beure. Hai de beure, sinó no puc tirar endavant.

Boca abajo. 'Boca avall'. Cap per avall. Cap per amunt.

     Tombà el got cap per avall.             
 
 
 
6)
 
 
 
7)
 
Ressenya del llibre Un país que fa camí de David Pagès i Cassú feta per Josep Miquel Bausset i publicada en la revista Serra d'Or (setembre del 2012) (pàgs. 77 i 78)
 
 

 

Un País que fa camí

 

Josep Miquel Bausset

 

Publicat per CCG edicions, acaba de sortir el llibre Un País que fa camí, de David Pagès Cassú.

Aquesta obra, amb pròleg de Jordi Pujol, és un recull de 80 articles, publicats en mitjans impresos d'àmbit comarcal o nacional, de l'any 2004 ençà, amb un fil conductor, que remarca el mateix autor: “contribuir a donar a conèixer -de manera amable, constructiva i positiva- Catalunya a la gent”.

David Pagès és llicenciat en filologia catalana i comparteix la tasca docent amb les d'activista cultural i escriptor. Col·labora periòdicament amb el Diari de Girona, i té articles i entrevistes publicats a les revistes Cavall Fort, Escola Catalana, Llengua Nacional i Serra d'Or, entre d'altres. A més, és autor de quatre llibres: Històries de l'avi Abdon, Històries de casa nostra, Batecs d'un poble i 500 raons per parlar català. En l'actualitat presideix l'associació Amics Gironins de Verdaguer.

Al pròleg del llibre, Jordi Pujol defineix Pagès com un “gran treballador de la cultura i la societat catalanes. I de la nostra llengua” i en destaca el  compromís “amb l'ensenyament i les noves generacions”, amb una actitud que projecta “il·lusió i confiança”. Amb aquest volum, segons Pujol, el seu autor ens ajuda “a estimar el nostre país i a estimar i respectar la gent, a tenir confiança i a viure amb aquest punt d'alegria que traspua en els seus escrits”.

Pagès “pretén mostrar una visió esperançadora de la catalanitat a partir de les potencialitats de Catalunya com a país”. En la presentació d'aquesta obra parla del “patrimoni artístic, cultural, lingüístic i històric, que resulta imprescindible per al manteniment de la pròpia personalitat”. També hi exposa el seu projecte de país, “a partir de l'exemple de persones... homes i dones que, des del propi talent i amb esperit de servei a les persones i al país, han fet o fan la seva tasca amb vocació de qualitat”.

 Afirma que “de pares a fills, es va obrint un solc immens: el solc del futur, on, de manera continuada, elegant i tenaç, cal continuar plantant bona llavor amb gratitud, imaginació, noblesa i responsabilitat”. I conclou, amb convenciment, que “Catalunya serà el que els catalans vulguem que sigui”, aspirant  a viure -no a sobreviure- amb dignitat i goig segons les nostres característiques com a poble, estrenyent forts lligams amb els altres països de parla catalana...”. 

El llibre, de 199 pàgines, fàcil de llegir i molt amè, està estructurat en set grans capítols i compta amb un índex onomàstic final, que és molt útil.

En el primer, “dibuixa” un conjunt d'homenots i de grans dones, que van de Pere Calders a Verdaguer, i de Joan Coromines a Josep Irla, passant per Prat de la Riba, l'Abat Oliba i Pau Casals (dos pelegrins per la pau), el gran poeta Ausiàs Marc, Rovira i Virgili, Macià, Carme Karr i Joan Maragall.

En el segon, titulat Mestres i Amics, hi inclou l'empresari i activista cultural Lluís Carulla; el Dr. Josep Laporte; l'historiador i autor teatral Esteve Albert; l'escriptor Ramon Folch i Camarasa; Pere Figuera, “un patriota exemplar”; Josep Miracle, lingüista i estudiós de la sardana; el Dr. Moisès Broggi; Josep Mª Ainaud de Lasarte, “historiador, polític i promotor cultural”; l'arqueòleg Rafael Subirana; Teresa Rovira i Pep Guardiola, l'home que ha posat el Barça a dalt de tot. En aquest mateix capítol també hi inclou Josep Lluís Bausset, “activista cultural, farmacèutic, professor, polític, químic”; el lingüista Joan Solà; l'escriptor Pons Ponç; la ninotaire Pilarín i Albert Manent, filòleg, historiador i escriptor.

El tercer, el dedica a personatges gironins, com Feliu Matamala; el polític Francesc Ferrer i Gironès, “un personatge polièdric”; el cantautor Lluís Llach o el músic Josep Cassú. També al pintor Toni Cassany; Bartomeu Cassú, un home que “el cor, el tenia obert a l'esperança; l'esperit, confiat en el més enllà”. I a Xavier Fàbrega; l'escriptor Joan B. Muntada; el doctor Joan Baró; el capellà i filòleg Modest Prats; l'escultor Domènec Fita; Àngels Albert, fundadora del Cor Maragall; Isaac d'Aiguaviva, “un artista molt complet”; Carme Ministral i Pere Rodeja.  

Els llibres centren el quart capítol: Cent anys de colònies de vacances a Catalunya (1893-1993); la Petita història de Pompeu Fabra; els premis Bertrana; les memòries de Carles Duarte (Als llavis duc una fulla de menta) i de Joan Triadú; Les aventures de Massagran; Ot, el bruixot, de Picanyol; Caritat, de mossèn Cinto; la Miscel·lània dedicada al Dr. Ramon Masnou, bisbe de Vic, i Crònica d'un país: un recull de 15 articles de Josep Mª Casasús.

El cinquè el conformen diferents “Sortides i viatges” duts a terme per l'autor a diferents territoris de parla catalana. I, així, ens parla de la Catalunya Nord (amb el castell de Rià, els monestirs de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó); de la gent de mar; de Josep Pla i Pals o Palamós; de l'estiu i Menorca (illa admirable i sorprenent); de Mallorca a través de “la catalanitat en mar”, o del País Valencià. La ciutat catalana de Sardenya, l'Alguer, hi és magistralment descrita, així com la relació de Carles Sentís amb Calella de Palafrugell.

El sisè posa l'accent en “Signes d'identitat”. Pagès ens parla de la importància de les seleccions catalanes, de la poesia, o de la llengua (a partir dels testimonis d'immigrants que han après català), que no pot ser “una font de conflictes, sinó tot al contrari: un punt de trobada, un eix de convivència, un motor de cultura i un element de cohesió”. En aquest mateix bloc hi ha un article sobre l'Institut d'Estudis Catalans, amb motiu del centenari, i un  altre sobre la importància de les llengües, en l'Any Internacional de les Llengües. També hi ressalta la bellesa de la sardana “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan” i hi destaca el gran folklorista Joan Amades, “un home de tracte cordial, laboriós, dotat d'una memòria fabulosa. Finalment, hi ha un escrit sobre la Secció Filològica de l'IEC.

L'últim capítol, que porta per títol “Un país amb arrels i amb futur”, inclou articles com “Els meus herois”, on destaca els valors de la Mireia i en Josep, l'Andreu, en Jesús o la Fina. O el dedicat al seu fill Martí, a qui li explica la història del seu sant.  Pagès descriu en aquest apartat la vertebració de la Catalunya del segle XX, a partir de la publicació de La Nacionalitat Catalana, de Prat de la Riba, el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana i la publicació del Glosari, a les pàgines de La Veu de Catalunya. Aquest apartat conté un article sobre la Renaixença; també, els titulats “Bon any i bon país” i “Regals intangibles”. El llibre acaba amb un text inspirat en l'exemple de La mata de jonc, del cronista Ramon Muntaner; amb un altre sobre el cinquantenari de la fundació d'Òmnium Cultural i, finalment,  amb un de dedicat al novembre.

Aquesta obra -que ens pot ajudar a veure el futur del nostre país amb mirada esperançadora i optimista i, sobretot, a estimar-lo més- és, sens dubte, una bona contribució que David Pagès i Cassú fa a la literatura catalana.

 
8)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 102)
 
 

El procés de revisió

 
Ramon Sangles i Moles
 
En la revisió de l'esborrany centrarem l'atenció, primer de tot, en si hi ha ordre i claredat i si el llenguatge és eficaç i concís (els escrits concisos són més incisius i més fàcils d'assimilar); després tindrem en compte si els continguts revesteixen bones formes d'expressió. Com hem dit, si hi ha algun tros que no ens convenç prou, és millor tornar-lo a redactar.

 

No cal dir que la revisió pot ser represa diverses vegades i per diferents persones. Una vegada donat per bo el text, aleshores sí que és aconsellable deixar-lo reposar un cert temps abans no es publiqui a fi de fer-hi per últim una repassada amb una visió més crítica del text.

 

Cal tenir en compte que en aquestes revisions té prioritat la substància sobre la forma: primer ens hem d'assegurar que el contingut sigui irrefutable, segur; després ja perfeccionarem la forma. De fet, procedirem així: (a) revisió del contingut (el pur contingut informatiu), (b) revisió de l'exposició (veure com s'expressa la informació), i (c) revisió de la forma (considerada des del punt de vista de l'estil redaccional).

 
9)

 

El futur del català, 27 anys després

 

Entrevista de Joan Tudela

 al Consell de Redacció

 de “Els Marges” (I)

 

el Consell de Redacció de “Els Marges” són: Joan A. Argente, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà

 

No hi ha hagut un redreçament suficient

 

Els set professors universitaris que formen el Consell de Redacció de “Els Marges” (Joan A. Argente, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Josep Murgades, Josep M. Nadal, Enric Sullà i Joaquim Molas, que n'és el director) no s'havien manifestat com a col·lectiu sobre la situació de la llengua catalana des de la seva reflexió “Una nació sense Estat, un poble sense llengua?”, feta pública ara fa sis anys.

Aquell document va tenir un ressò considerable, més enllà de la difusió habitual d'aquesta revista quadrimestral de llengua i literatura. Val la pena de conèixer l'opinió col·lectiva avui dels seus autors, davant alguns dels paràgrafs més destacats d'aquell manifest.

“La situació de conjunt de la llengua catalana resulta, de molt, força més precària i inquietant avui dia que no pas durant el transcurs dels decennis immediatament anteriors (...). Hom constata alarmat que la llengua i la cultura catalanes es troben més que mai amenaçades de mort. Cal preguntar-se si la situació present constitueix o no el preàmbul d'un estat definitivament agònic de la llengua i la cultura de tot un poble i si s'albiren possibilitats històricament viables de redreçament per al futur.”

UNA LLEI DE DESPENALITZACIÓ DEL CATALÀ

El manifest obeïa al fet que estàvem vivint unes circumstàncies històriques crucials, s'estava posant el fonament legislatiu del nou règim. Era la que semblava l'última oportunitat per al català. Per tant, deliberadament, tenia un cert caire efectista retòric. Ens plantejàvem el futur de la llengua catalana des d'una revista literària perquè no ho feia ningú des d'altres plataformes. Si va tenir el ressò que va tenir, potser va ser perquè vam formular una cosa que estava al cap d'alguns, però que ningú no havia gosat de dir: la possibilitat que la llengua catalana se n'anés en orris.

Les possibilitats viables de redreçament de les quals parlàvem fa sis anys no s'han donat de forma suficient. És cert que no podem ignorar ni la tasca legislativa, ni la influència de l'obra de govern de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments, ni l'existència de TV3. Però els canvis esmentats –i d'altres del mateix signe produïts durant els últims anys– són canvis suprastructurals, bàsicament emblemàtics, que no han reeixit ni de molt a tenir una incidència sociolingüística real. Pel que fa a la Llei de normalització lingüística a Catalunya, així com les equivalents del País Valencià i de les Illes, allò que cal preguntar-se és si aquestes lleis estan en condicions de modificar la realitat. Una llei, a part de ser justa, ha de ser aplicable, susceptible de ser posada en pràctica. La Llei de normalització és, de fet, una llei de despenalització del català, en la mesura en què és filla de les limitacions de la Constitució espanyola i de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que estableixen que el coneixement de l'espanyol és un deure, mentre que el coneixement del català és només un dret.

L'única manera de redreçar realment la situació era establir les bases que fessin del català una llengua necessària per viure a Catalunya. I això encara no s'ha fet. I no val a dir que la població no respon a les iniciatives institucionals de normalització lingüística, perquè això és ignorar que, de fa vora tres segles, aquesta població ha estat i continua estant sotmesa a un procés d'alienació nacional i lingüística.

“Els canvis produïts durant el franquisme amb una més directa incidència sobre la llengua catalana són: la liquidació de les institucions pròpies; la modificació de l'estructura demogràfica esdevinguda amb les immigracions en massa; i la uniformació del sistema de vida i de cultura, general al món capitalista després de la guerra de 1939-1945. Aquests han estat els tres factors bàsics que han fet que en el curs de poc més de vint anys es passés a Catalunya d'una situació de monolingüisme diglòssic a una altra de bilingüisme diglòssic que tendeix a convertir-se progressivament en un bilingüisme substitutiu. Per primer cop, l'espanyola és la llengua de comunicació oral més estesa (a Catalunya). La integració (dels castellanoparlants) esdevé impracticable (des dels anys cinquanta) i ja només es dóna en comptats casos individuals motivats per raons voluntaristes.”

ELS CATALANO-ESCRIVENTS

La tendència que apuntàvem fa sis anys no s'ha aturat. No s'ha aconseguit, ni de molt, implantar ni tan sols el bilingüisme passiu, que sembla ser el sostre màxim que s'ha proposat la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Els catalans es continuen passant a la mínima a l'espanyol, que és la llengua que continua connotant un prestigi d'ascens social. Els lingüistes i els sociolingüistes, per una vegada, coincideixen plenament en una cosa: que una llengua es pot conèixer sense que això n'impliqui l'ús. Als catalans, fa tres-cents anys que ens obliguen a aprendre espanyol, i en canvi, fins fa ben poc, ens servíem del català així que podíem. Hi ha una gran diferència entre ser bilingües passius i ser bilingües actius. Hi va haver uns anys, en l'immediat post-franquisme, en què la massa d'immigrats i funcionaris estava disposada a integrar-se. Però es va deixar escolar un temps preciós, sens prendre mesures efectives.

L'escolastització del català, que denunciàvem com a perill en el manifest, ja ha començat a donar els primers fruits: els catalano-escrivents. És a dir, estudiants capaços d'entendre perfectament el català i d'escriure'l bé, sense faltes d'ortografia, però que no se'n serveixen mai com a llengua verbal. Amb el català a l'escola no n'hi ha prou.

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net