InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 108 (divendres 05/10/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
 
1) Eugeni S. Reig - de seguida
 
2) Albert Jané - Les oracions impersonals dels gramàtics
 
3) Antoni Llull Martí - Jovades i parellades
 
4) Pau Vidal - Quarts (ni hores)
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra A)
 
6) Albert Pla Nualart - 'Lo' necessari
 
 
8) David Pagès i Cassú - Josep Lluís Bausset i Ciscar, professor i activista valencià
 
9) Ramon Sangles i Moles - La confecció de l’esborrany
 
10) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela a Francesc Vallverdú
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

de seguida

Que té una línia de conducta adequada, que té bons costums.

M’agrada molt el noviet que s’ha fet la xicona. Tant ell com els seus pares es nota que són persones de seguida.

 

Has fet bé de nomenar-lo administrador. És un home de seguida.

 

La senyora Maria és una dona de seguida i de trellat, ja ho crec.

Ho he sentit a parlants nadius de la ciutat de València.

 

En valencià també es diu: de bons costums
La llengua estàndard sol emprar: de bons costums
En castellà es diu: de buenas costumbres
 
 
2)

Article publicat en el núm. 73 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2010)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2010-4)LesOracionsImpersonalsDelsGramatics.pdf

Les oracions impersonals dels gramàtics

Albert Jané

 

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 267)

 

Jovades i parellades

 

Antoni Llull Martí

 

Ja vaig dir la setmana passada que durant l’edat mitjana la mesura de superfície agrària més usual a la nostra illa, i a molts de llocs del Continent, concretament a Espanya, Portugal i Itàlia, era la jovada, extensió de terreny que se suposava que en un dia es podia llaurar amb un parell de bous junyits a una arada. Aquesta mesura era molt imprecisa, però sembla que per aquell temps

bastava, si bé quan es començaren a vendre terrenys d’extensió reduïda, procedents de la fragmentació de les grans possessions, es feu necessari determinar amb prou exactitud a quina superfície corresponia.

 

En els documents antics l’extensió d’una propietat agrària solia indicar-se, com ja he dit, en jovades. Això ja venia de molt enrere. A la Bíblia es parla d’una mesura, tsemed, que en hebreu significa ‘jou’ i també ‘jovada’, l’equivalència de la qual, en metres, es desconeix. I els romans, com vaig dir, tenien el jugerum, precedent etimològic de la jovada, que equivalia a poc menys de mitja quarterada. Ja vaig dir que d’una regió a una altra hi havia grans diferències entre les mides de les jovades, tant al nostre país com en els dels voltants, no diferències petites, sinó de més del doble i del triple entre un lloc i un altre. Una altra mesura basada en el mateix criteri del treball amb un parell de bous, més usada al Principat, era la parellada, tan imprecisa, en principi, com la jovada, però en aqueix cas basada en el mot parell. Pel que fa a França, no hi he trobat referència a cap mesura antiga equivalent a la jovada. Tenien l’arpent, d’origen gal, també d’extensió variable, entre poc més de mitja quarterada i devers una i mitja.

 

La Jovada, ses Jovades, etc., i la/sa Parellada, les/ses Parellades, són topònims que es troben a distints llocs del Continent i de la nostra illa. Al Principat jovada ha estat molt poc usat, reemplaçat per parellada. Sa Pareiada és el nom d’un terreny dins el terme de Llubí i ses Pareiades d’un altre dins el de Binissalem. A Alacant, prop de la Vall de Gallinera, es troba Alcalà de la Jovada, poble d’uns pocs centenars d’habitants. En terres de parla castellana hi ha alguns topònims que es diuen Las Yugadas, i a Itàlia n’he trobat un anomenat Le Biolche, que significa la mateixa cosa, i a França alguns que es diuen Les Arpents, de la mesura agrària arpent, que equivalia aproximadament a una jovada, però que etimològicament no hi tenia res a veure.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 130)
 
 
 

Quarts (ni hores)

 
Pau Vidal
 

 

La presumpta dificultat d’aprendre el sistema català de dir l’hora no és sinó una excusa de mal pagador. És clar que pot ser útil citar-se a les vuit i trenta-cinc (vols dir?), però és una rucada que no se li acudiria a ningú amb dos dits de seny. Els quarts són al rellotge com els duros als diners, i si els gitanos fa anys i panys que compten en duros no deu pas ser per què sí. Cinc quarts de pagès duren més que setanta-cinc minuts, perquè a pagès s’hi anava a peu o amb carro, que no duia digital incorporat. I, a més, no és veritat que promeses com “passaré a quarts de sis” siguin el refugi dels tocatardans: en català, quan algú fa tard arriba a tres quarts de quinze.

 

«Les meues xiquetes em feren esperar quasi un hora vora la Font del Berro en la Serra Calderona, per tal de poder llambregar altra vegada els salts d’una família d’aquests animalons que havíem vist una estona abans, en atansar-nos nosaltres a beure a l’esmentada font. Calladament esperàrem. Vàrem estar recompensats, puix tres quarts d’hora després hi aparegueren. Graciosament, primer un, després l’altre, varen sortir dels pins d’on anaren acostant-se... però no molt. En exclamar la meua menuda la seua alegria, es varen esmunyir al moment rames amunt» (Josep Mascarell i Gosp, Amics de muntanya: excursionisme i plantes medicinals, 1961).

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Frases manllevades al castellà

 

La penetració de lèxic castellà dintre el català és increïble, però encara ho és més la penetració de la sintaxi, de les frases fetes, i molt més nociva per tal com és més subtil i difícil de detectar, i no diguem de corregir. Tan sols una persona ben formada en la llengua catalana té la capacitat de detectar-la. Allò que sempre hem dit malament ens sembla el més correcte de tot i la seva esmena ens fa l'efecte de forçada i arbitrària, difícil i impossible d'assumir. En tota la resta de la segona part d'aquest tractat veurem aspectes d'aquesta extensa penetració del castellà dintre el català parlat a tot nivell, a casa, al carrer, a la feina i als nostres mitjans de comunicació.

     Comencem per frases fetes, inadmissibles en català:

 

A
 

A granel. A l'engròs. A dojo. A doll.

     Vendre a l'engròs. Vendre cereals, grans, a dojo. Vins de tota mena, a doll.

Ahí vienen!. 'Aquí vénen'. Ja vénen! Ara vénen!

     Ja vénen, ja són al pont!

Al descampado. 'Al descampat'. Al ras. A camp ras. A la terra campa.

     Dormir al ras. Eren al camp ras.

Algo es algo. Déu n'hi do.

    Tan sols n'he caçat un.  Home, Déu n'hi do!

Al + infinitiu. En + infinitiu.

     "Al entrar en casa". En entrar a casa. En sortir al carrer.

     O usant el gerundi: Sortint al carrer. Entrant a l'habitació.

     O En + gerundi: En arribant del viatge. En obrint la finestra.

Al igual que. 'A l'igual que'. Igual que. Com també.  Ha reconegut els meus drets, igual que els dels altres Diputats.

Allá ellos. 'Allà ells'. Ja s'ho faran. És cosa seva. Per a ells va el pollastre. Del seu pa faran sopes.

      Mira que de tota manera volen anar amb ell. ─No t’hi amoïnis, del seu pa faran sopes!

Allá nos vamos. 'Allà ens anem', (referint-nos a un lloc del qual acabem de parlar).   Ens n’hi anem.         

     El nostre delegat és a París; ens n'hi anem...

Al pelo. Con l'anell al dit. De primera.            

     El regal m'ha vingut com l'anell al dit.

Al rojo vivo. 'Al roig viu'. Roent.

     El ferro sortia del foc i estava roent.

Al tanto. Alerta! Ull viu! Vigileu!

     Alerta que vénen! Ull viu amb aquest bergant!

     Al corrent.

     Mantenir-se al corrent del que diuen.

A las quimbambas. A la quinta forca.

     Per comptes d'atansar-se'ns, va anar a parar a la quinta forca.

Ama de casa. Mestressa.

     Les mestresses fan la compra.  La Maria és una bona mestressa de casa seva.          

Anda, tío! Apa, noi! Au, xiquet! Alça, brivall!

     Apa, noi, quina atzagaiada!

A plazos. A terminis. A pagaments. A pagues.

     Comprar a terminis. A pagues.

A por otra. 'A per una altra'.

     En cerca d'una altra. Bregar per una altra.

     Amb aquesta hem fallat; cerquem-ne una altra.

     Ja en tenim una; ara breguem per una altra.

A raíz de. 'A rel de'. Arran de.

     Arran de la mort de son pare, el xicot  s'acovardí.

A tope. Fins dalt de tot. A vessar.

     L'embassament està fins dalt de tot.

     De gom a gom. Ple com un ou.

     La discoteca estava de gom a gom.

A trancas y barrancas. 'A tranques i barranques'.

     A empentes i rodolons.

     Entraren al local a empentes i rodolons.

 

6)
 
Article publicat en el diari AVUI dimarts 22 de gener del 2008 (pàgina 26)
 
 
LA PRESSIÓ NORMATIVA I LA SALUT DE LA LLENGUA
 
 
 
Albert Pla Nualart / Filòleg
 
 
Llegint l'excel·lent conte L'arribada de la primavera de Quim Monzó, que us recomano abordar amb el Prozac a mà, constato satisfet que no té cap mania per admetre el lo neutre en l'estil directe: "Lo millor -diu la mare- seria no menjar [...]. A mi em seria fàcil, amb lo poc que menjo". Però sis pàgines després la veu del narrador ens sorprèn amb un "considerava que allò normal és que el pare fos a casa". Semblaria, doncs, que Monzó admet el lo en el col·loquial més estricte, i opta per l'allò així que puja un graó de formalitat i parla com a narrador.
 
TOT EL QUE TÉ DE RECONFORTANT l'espontani lo ho té d'inquietant el postís allò. És d'agrair que se salti la normativa per fer més creïble el diàleg, però neguiteja que poc després ens surti amb un allò que, a més de sonar fals, és agramatical. Tractant-se d'un autor perfeccionista, que reescriu i reescriu, aquest allò em sembla un bon pretext per reflexionar sobre els efectes de la pressió normativa en la salut de la llengua.
 
EL GRAN DRAMA DEL CATALÀ ÉS HAVER-SE de normalitzar en un marc sociolingüístic que li va robant identitat. Mantenir la llengua al dia ens obliga a prioritzar la funcionalitat, però la por de ser assimilats ens empeny a defensar la genuïnitat, i el conflicte entre els dos ideals atrapa la normativa i uns professionals de la llengua massa insegurs per transgredir-la. Cinc segles d'evolució en contacte cada cop més íntim amb el castellà ens han abocat a un dilema terrible. Era lògic combatre els castellanismes, però quan ho hem fet indiscriminadament hem extirpat també formes i estratègies copiades de l'enemic que ja eren part constitutiva del nostre sistema lingüístic i, per tant, més que extirpar hem amputat. Un dels objectius de Fabra era recuperar el català tal com seria sense 500 anys d'interferència espanyola. Aquell ideal noucentista, comprensible i en part admirable, un segle després encara ens fa anar coixos.
 
NO HAURIA ESTAT GAIRE DIFÍCIL ADMETRE el lo neutre en l'etapa de codificació. Tot i que en origen potser és un castellanisme, ja aleshores estava tan arrelat en tot el domini lingüístic que el gran filòleg balear Francesc de Borja Moll -un home prudent i enamorat de la llengua- gosa dir l'any 1968 en la seva Gramàtica catalana que "l'adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l'article neutre per evitar la seva confusió amb l'article masculí". Tan útil i necessària és la distinció que d'aleshores ençà els parlants i escriptors no han parat de buscar la manera de fer-la sense haver de recórrer a les encarcarades solucions normatives. Des del que afirma que "Ho bo és fer-ho" fins al que assegura que "Allò normal és anar-hi", tot i l'aberració que suposa fer servir els pronoms ho i allò com a determinants. Més encara: la gran majoria dels que avui acaben filologia catalana ignoren que aquest "allò normal" sigui qüestionable i el disbarat està arrelant amb força en el llenguatge formal i correcte. L'usuari de la llengua sempre fa el que pot per agafar una drecera quan la normativa només li proposa fer marrada. I per aquest camí quan anem a parar a la residència d'aquí a 30 anys potser direm: "Allò millor seria no menjar. A mi em seria fàcil, amb allò poc que menjo".
 
VEIENT, DONCS, QUE EL REMEI ÉS PITJOR que la malaltia, ¿quins arguments queden per negar l'amnistia? Amb quasi un segle de proscrit el pobre lo arrossega una immensa mala fama. És inútil que asseguri que ell no és com els absurds castellanismes de fa quatre dies, que ja era als llavis dels besavis que ni sabien castellà. I tampoc l'ajuden gens les males companyies: un munt de girs espanyols que se'ns voldrien colar al·legant que van amb ell. Però, sobretot, si l'indultéssim, a alguns se'ls esquinçaria un tros de senyera, o de pàtria, per més que ells mateixos en la seva parla espontània no se'n puguin estar i demostrin fins a quin punt és necessari.
 
I, TANMATEIX, AQUESTA VALUOSA TRANSGRESSIÓ de Monzó, aquest camí que avui desbrossa per a l'estil directe, ¿no convindria fressar-lo perquè demà hi poguéssim caminar tots sense mala consciència? Quan els parlants troben la manera més àgil i efectiva de dir una cosa i la fan seva, ¿la pot condemnar la normativa invocant la identitat? I si ho fa, ¿no és un signe de vitalitat saltar-se-la? Al capdavall, els acadèmics són només notaris que posen fites a un terreny definitivament conquerit perquè ja fa temps que els parlants el llauren.
 
PERÒ QUAN JA T'HAS FET GAIREBÉ fan del lo surts al carrer, pares l'orella, sents el barrija-barreja de català i castellà que es va imposant i et costa molt menys entendre que una llengua assetjada com la nostra acabi fent la bestiesa de llençar el nen amb l'aigua bruta.
 
 
7)
 
Publicat en el blog L'interés per la llengua dels valencians
 
 
8)
 
Entrevista publicada en el núm 80 de la revista Llengua Nacional (pàg. 39)
 
Josep Lluís Bausset i Ciscar, professor i activista valencià
 
David Pagès i Cassú

 

Josep Lluís Bausset, un dels baluards més sòlids del valencianisme històric, després d’una vida exemplar i fructífera al servei de la llengua, la cultura i les llibertats nacionals del País Valencià, va morir el passat diumenge 3 de juny, a l’edat de 101 anys. En ocasió del seu centenari, tinguérem ocasió d’entrevistar-lo al seu domicili de l’Alcúdia. L’entrevista, que ara reproduïm en aquestes pàgines, sortí publicada el 19 de desembre de 2010 al Dominical del Diari de Girona.

 

Josep Lluís Bausset (Paiporta, 1910), un dels mestres de Joan Fuster, està considerat l’últim supervivent de la generació d’intel·lectuals valencians que impulsaren el moviment que ha pres el nom de Segona Renaixença.

 Bausset, que continua ben actiu, ha conreat múltiples facetes al llarg de la seva vida: activista cultural, bibliòfil, botànic, farmacèutic, humanista, professor, polític, químic... La passió per la globalitat, però, sempre l’ha entesa a partir dels principis del civisme, la democràcia i l’amor a la pàtria.

La seva vida ha estat -i és- un gran convit a treballar de manera altruista a favor del País Valencià i dels trets bàsics de la seva identitat, en especial, la llengua -des de sempre ha invertit moltes energies a favor de la seva unitat-  i la cultura.

Fa pocs mesos va complir cent anys i, arran d’aquest fet, ha rebut diferents homenatges, dos de molt especials: el primer, el 27 de febrer, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània; el segon, l’11 de setembre, a l’Alcúdia, el seu poble.

La seva tasca, que es pot definir amb els adjectius d’incessant, fecunda i gegantina, suposa, per a tots plegats, un motiu de joia i un estímul.

 

-Activista cultural, farmacèutic, polític, professor, químic... Amb quina etiqueta  us sentiu més identificat?
-Sens dubte, amb la de professor.
 
-“Josep Lluís Bausset: un maulet de cent anys”, és el títol d’un article de Santi Vallés, el vostre biògraf, signat per moltes altres persones, aparegut en diferents mitjans de comunicació amb motiu del vostre centenari. Quantes coses que es poden dir amb tan poques paraules.
 
-El passat 27 de febrer, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, rebéreu un homenatge en el qual van intervenir Eliseu Climent, Alfons Llorenç, Robert Martínez, Jordi Pujol, el Pare Abat Josep M. Soler, Francisco Tomàs i Santi Vallés. Tots ells van subratllar el vostre compromís amb el País, el vostre esforç i el vostre servei fet sempre discretament.
-Com que no sóc gens procliu als homenatges, jo em trobava allí un poc incòmode. Tot i això, t’he de dir que he estat molt agraït de rebre’ls, aquest i els altres. Ara bé, de tots els que he tingut enguany, n’hi va haver un que em va fer una especial il·lusió. Un grup nombrós de xiquets, coordinat per la seua professora, que havia estat alumna meua, em van fer arribar tot un conjunt de treballs on hi havia dibuixos, escrits i dedicatòries a la meua persona. Vaig tindre una alegria molt gran.
 
-Què implica, segons vós, ser valencià?
-Tindre un amor complet per la terra on un va néixer. L’estima pel País Valencià és l’estima del fill a la mare. No s’ha de menystindre ningú, però tampoc vull que ningú menystinga el nostre País. Es diu que els valencians tenim allò d’ésser sempre festers i que, en tindre tot això, ja som feliços. Ara bé, tenim un defecte: valorem molt el que ve de fora i, en canvi, no donem prou importància al que és nostre.  Jo pense que si som capaços de fer una festivitat tan ben organitzada com les Falles, com no hem de ser capaços d’organitzar un país? I és que una certa capacitat de vertebració, sí que tenim. El que passa és que caldria canalitzar-la.
 
-Ens consta que el vostre compromís amb la llengua, la cultura i el País van néixer ben aviat...
-El primer record que em ve al cap és el de l’ama de la farmàcia on treballava mon pare, que solia llegir-me en veu alta una poesia que apareixia en el Diario de Valencia. Era en valencià, i així vaig aprendre a llegir en la meua llengua. A més d’aquesta anècdota, n’hi ha dos més que podrien explicar també aquest compromís. L’una, a la dècada dels anys 20, quan vaig ser castigat per parlar en valencià a l’Acadèmia Cavanilles on jo estudiava. Aquella va ser la primera lliçó que va esvalotar la meua consciència identitària. I l’altra, mentre jo estudiava a Madrid. Allà, i arran del contacte que vaig mantindre amb uns estudiants bascos, vaig descobrir la realitat d’una altra llengua, que com el valencià era trepitjat per la dictadura de Primo de Rivera. Aquells joves em van obrir els ulls a una realitat nova. Em van fer comprendre que la meua llengua era útil per a comunicar coses.
 
-Què li diríeu a un valencià que qüestionés la unitat de la llengua catalana?
-Li contestaria amb una evidència filològica tan aclaparadora com el fet que les paraules bàsiques que emprem catalans i valencians per a designar les parts del cos humà són idèntiques. I, també, que ja va sent hora de desterrar tòpics malintencionats, com ara el que diu que els catalans ens volen arravatar la nostra llengua. Els catalans no ens han furtat mai res.
 
-Abans de la Guerra, als anys trenta, ja vàreu començar a sovintejar els cenacles del valencianisme...
-L’any 1927 comence la carrera de Farmàcia a Madrid. El 1931 m’hi llicencie. Llavors, torne a València per a ampliar els estudis de Farmàcia amb dues carreres noves: Químiques i Magisteri. És en aquest moment quan vaig poder establir contacte amb els grups culturals i polítics que treballaven pel redreçament identitari. Vaig trobar-hi l’aixopluc d’algunes entitats, com ara l’Agrupació Valencianista Republicana, el Centre d’Actuació Valencianista... O l’Agrupació Valencianista Escolar, en qualitat de membre de la qual vaig participar en la signatura de les Normes de Castelló de l’any 1932.
 
-Des de la perspectiva del temps, com les valoreu, aquelles Normes?
-Les Normes de Castelló són l’adaptació de les normes fabrianes a les particularitats del valencià.  Hi vaig intervindre com a vocal de Ciències. Va ser un episodi de molta importància perquè era necessari que hi haguera una normativa de l’ortografia, de la sintaxi... i de tota la llengua. Va ser l’única manera d’acabar amb l’anarquia que hi havia en l’escriptura. Fins aleshores, cadascú escrivia com volia.
 
-Com vàreu viure la Guerra?
-L’any 1937 m’incorpore a files. Vaig estar destinat a Barcelona a la Direcció General de Farmàcia i, temps més tard, com a tinent farmacèutic, a l’exèrcit de Llevant, on vaig estar al front d’un dipòsit de medicaments i materials de cura.
 
-L’any 1940 torneu a València. Va ser llavors quan vàreu conèixer Joan Fuster?
-L’any quaranta comence a fer classes particulars a València. Era una de les poques eixides laborals que tenia en aquells moments. M’hostatjava a la  pensió Faus, on vaig coincidir amb joves de diferents comarques, entre els quals hi havia Joan Fuster. Amb ell, però, no hi vaig tindre cap relació fins que un dia me’l trobí en una llibreria de vell del carrer de la Nau. Ell buscava llibres en valencià. Jo, també. I així va començar la nostra amistat. T’estic parlant de l’any 1942. De seguida ens adonàrem que ideològicament érem molt afins.
 
-Vós l’introduíreu en el valencianisme de postguerra. Santi Vallés ha escrit que, per a Fuster, esdevinguéreu un mestre en el seu aprenentatge valencianista i que li ensenyàreu les claus de l’activisme cultural i polític de preguerra.
-Jo, com altres, li vaig contar tot el que sabia en relació amb l’activisme cultural i polític de preguerra, pel qual ell estava molt interessat.  Li explicava com funcionava tot allò i, al mateix temps, li proporcionava exemplars d’algunes publicacions, com ara la revista El Camí o el setmanari Acció...
 
-L’any 1962 va aparèixer el llibre Nosaltres els valencians, de l’escriptor de Sueca. Què va suposar l’aparició d’aquest llibre?
-Fuster és la màxima autoritat en el retrobament del poble valencià. Per a mi és com si estigués viu, ell i els altres. Nosaltres els valencians va ser un terratrèmol. Un autèntic revulsiu. Deia el que estava soterrat en molta gent i el que ningú no s’atrevia a dir i a fer. Fuster va transmetre a la societat una idea noble i suprema de país que quedarà per sempre.
 
-Amb Joan Fuster vàreu crear una tertúlia a València on s’incorporaren, amb el temps, personatges ben importants, tant del País Valencià com de les Illes i del Principat. Quin record en teniu, d’aquelles trobades?
-Es remunten als anys quaranta. Aprofitant que el dilluns era el dia que la Societat Filharmònica organitzava el concert setmanal, vam començar a reunir-nos a València, de manera informal, mentre preníem cafè, per parlar,  per debatre temes d’interès o notícies d’actualitat. Amb el temps van anar incorporant-s’hi nous tertulians, entre els quals professors catalans que feien classes a la Universitat de València, com ara Miquel Tarradell, Joan Reglà, Emili Giralt, Ernest Lluch, Josep Fontana... També hi venia un joveníssim Eliseu Climent. Aquestes tertúlies van constituir un espai de llibertat i de valencianisme i, des del pluralisme, el respecte i la tolerància, han marcat una manera de fer i de pensar que poden haver ajudat -i poden ajudar- a obrir horitzons de futur. Ens continuem reunint cada dilluns. Ara, a la cafeteria de la Societat Coral El Micalet, al carrer Guillem de Castro.
 
-Mantinguéreu una estreta relació amb els grans intel·lectuals valencians del segle XX: Vicent Andrés Estellés, Xavier Casp, Ferrer Pastor, Joan Fuster, Garcia Richart, Sanchis Guarner, Enric Valor Vicent Ventura...
-Sí, efectivament. Tots ells, i molts d’altres, eren homes íntegres i savis que formaven part d’una generació d’intel·lectuals als quals devem el vertader sentit de la reivindicació de la nostra consciència com a poble. 
 
-És coneguda la vostra participació en la presentació del Diccionari català-valencià-balear a l’Ajuntament de València l’any 1951, o bé en la famosa campanya “Més de 20.000 valencians demanen l’ús del valencià en actes religiosos”, impulsada a partir de 1965 arran del Concili Vaticà II...
-Després de la guerra, i de seguida que em va ser possible, vaig voler participar en la represa cultural i nacional del País: participant en tertúlies; organitzant conferències; fent classes de valencià a l’Alcúdia i a altres pobles del voltant; activant una emissora de ràdio; fundant, amb altres persones, les revistes Parlem i Vencill...   I dels actes que esmentes,  la veritat és que en tinc un record molt especial.
 
-Quina ha de ser la relació del País Valencià amb la resta dels Països Catalans?
-Hauria de ser una relació de coincidència total en qüestions culturals, econòmiques,  polítiques, socials... Els Països Catalans haurien de formar un estat confederal com els EEUU.
 
-Té vigència, avui, el concepte de Països Catalans?
-El que sobre el paper podria ser un concepte ben raonable atenent aquestes coincidències entre Catalunya, el País Valencià i Mallorca, la realitat fa que hui per hui siga un concepte molt difícil de dur a la pràctica, ja que les circumstàncies actuals no són gens propícies a la implantació d’eixa idea.
 
-Com veieu el futur del País Valencià?
-Jo sóc realista, ni pessimista ni optimista. A vegades, el veig negre, però, malgrat tot, hi confie. Mira, la pilota valenciana, de què sóc molt aficionat, jo creia que duraria només dues generacions, perquè estava prou malament. Però ara ha fet una reviscolada i estan eixint nous jugadors que podran fer que dure. Amb la llengua i el País, pense que pot passar una cosa semblant.
 
-Què proposaria perquè el valencià tingui més força?
-Sobretot ha de triomfar a través de les escoles. És la llavor. El món de l’ensenyament és una de les grans esperances del País. I, també, ha de triomfar al carrer.
 
-Què els demanaria, als governants, en matèria d’identitat, llengua i cultura pròpies?
-Els demanaria que incentivaren l’escola valenciana, que utilitzaren la llengua en actes públics i que Canal 9 fóra tot en valencià.
 
-Quines coses us ha ensenyat la vida?
-De ser pacient. Si vols aconseguir èxits, encara que siguen parcials, has de ser pacient. M’he esforçat a ser-ho amb tot: amb els altres, amb la faena, amb la llengua, amb la terra...
 
-Què hi teniu, sobre la taula de treball, en aquests moments? Teniu pensat escriure unes memòries?
-Aquests últims mesos he participat activament en la recollida de signatures per una televisió sense fronteres, propiciada per Acció Cultural del País Valencià. Continue escrivint cròniques en la premsa, com ara al diari Levante-EMV  i altres publicacions, i procure estar molt atent als fets d’actualitat.  Quant al que dius de les Memòries, pense que la biografia de Santi Vallés, en forma d’entrevista llarga, ja fa aquesta funció.
 
-“Servidor de vostè i de la pàtria”. Ens consta que aquestes són les paraules finals de la felicitació de Nadal que envia als seus amics i coneguts...
-He procurat ser un servidor de la pàtria, perquè la pàtria és una cultura, una llengua, una manera de ser arrelades en unes persones concretes i en un territori estimat.
 
-Us deixem una pregunta perquè parleu de la vostra muller: Matilde Verdú.
-Casar-me amb la Matilde ha sigut una de les decisions més encertades de ma vida. Si no haguera sigut per ella, no podria haver fet moltes de les coses que he fet. Ens vam casar l’any 1950 -ja fa seixanta anys- i ens en vam anar de viatge de noces a Barcelona, Montserrat i Mallorca. Hem tingut tres fills: dues noies i un noi.
 
-Ens consta que Montserrat ha estat un lloc referencial en la vostra vida...
-Montserrat té per a mi una significació molt especial. Culturalment, perquè des de sempre he admirat el paper capdavanter del monestir en la recuperació de la nostra consciència identitària i, personalment, perquè des de fa més de vint-i-cinc anys el meu fill Josep Miquel és un dels integrants de la seua comunitat monàstica.

 

9)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 101)
 
 

La confecció de l’esborrany

 
Ramon Sangles i Moles
 
Havent previst la metodologia a seguir en la redacció d’un text, ve ara l’hora de fer-ne l’esborrany. En aquest esborrany l’autor hi ha de produir una versió ja quasi completa del text, malgrat es tracti d’un original susceptible encara de ser modificat i millorat. Però, pel que fa a contingut i estructura de l’exposició, ha de ser ja complet i contenir els requisits que dèiem a sobre, i, per això, el cos del text ha de ser oportunament subdividit en seccions, introduïdes del seu títol. A més a més, si el text ha d’anar acompanyat d’il·lustracions, és important de marcar on han d’anar i com han de ser, i dir encara quin peu de foto convé escriure-hi.

 

Aleshores, a partir d’aquest original, on haurem centrat la importància en el flux de les idees, hi anirem fent revisions i l’anirem polint, cercant unes expressions més adequades i un vocabulari més ric o canviant-hi trossos que no ens acabin de satisfer. Totes aquestes revisions s’han de fer amb força agilitat a fi que les idees que ens han dut a bastir el text no ens fugin del cap. La flor del bon parlar ajuda a escriure. A continuació, com diem en la pàgina 114, és recomanable de donar el text a revisar a altres persones competents i de la nostra confiança.

 
10)

 

El futur del català, 27 anys després

 

Entrevista de Joan Tudela

a Francesc Vallverdú

 

sociolingüista i escriptor, és cap de Redacció d’Edicions 62

 

El llibre en català viu un bon moment

 

Números canten. L’any 75, l’últim que va viure Franco en aquest món, van veure la llum 590 llibres en català. L’any 84, quan Franco ja duia quasi deu anys a l’infern, es van editar 2.500 títols en català. El nombre d’exemplars ha fet una estirada encara més gran. Si tots els àmbits de la llengua catalana visquessin una expansió així, el català no trigaria gaires dècades a gaudir d’una salut pletòrica...

És interessant de seguir l’evolució de la nostra producció editorial en català dels anys trenta ençà i val la pena de fer-ho de la mà de Francesc Vallverdú, sociolingüista, poeta i traductor, cap de Redacció d’Edicions 62.

El català era ja als anys trenta una llengua de cultura molt desenvolupada, com ho prova el fet que l’any 35 es van publicar 865 llibres en català. Els anys quaranta i cinquanta els lectors en català es redueixen a un cercle d’addictes i es publiquen pocs títols, amb tiratges petits. És a començament dels seixanta quan es remunta la producció editorial en català, que comença la dècada amb una corba ascendent amb 122 títols i arriba cap al final als 488. Més de la meitat dels llibres publicats eren traduccions, sobretot de novel·la i assaig, destacant el llibre religiós. El gran percentatge de traduccions s’explica perquè érem un país sense autogovern, sense català a l’escola ni a la vida pública; tot i que les llengües d’àrea restringida sempre necessiten airejar-se amb traduccions. En hebreu, per exemple, les traduccions representen el 40 per cent dels llibres publicats.

UN GEGANTET AMB PEUS DE FANG

Però el nostre esclat editorial dels feliços seixanta era un gegantet amb peus de fang. El factor econòmic va dictar el seu veredicte inapel·lable. I la producció de llibres en català va anar cap avall, de manera que a la vigília de la mort del franquisme amb prou feines se’n publicaven 300 a l’any.

Una de les causes del bon moment que viu el llibre en català avui, ha estat el desenvolupament extraordinari dels manuals escolars i els llibres de lectura per a estudiants. En aquest camp, hi ha llibres que arriben fàcilment als cinquanta mil exemplars. Encara que casos com el de la novel·la de Manuel de Pedrolo Mecanoscrit del segon origen, que ha superat els dos-cents mil exemplars, són encara pocs freqüents, cal reconèixer que, en general, els llibres de lectura per a estudiants i joves es reediten a bon ritme. Un altre motiu per a l’optimisme és que el llibre de butxaca s’ha consolidat. Arreu d’Europa, el llibre de butxaca ocupa un lloc de primer rengle en la difusió editorial: són llibres barats, d’interès cultural general i ben presentats. En català, els llibres de butxaca assoleixen clarament els deu mil exemplars. Hi ha també el cas de col·leccions especials amb una difusió important, com és el cas de Les millors obres de la literatura catalana i Les millors obres de la literatura universal, les quals han superat els quinze mil exemplars. També cal destacar la important diversificació de l’oferta. La literatura, tant d’aquí com traduccions, continua ocupant el lloc principal, però també les ciències, la filosofia, l’economia, la sociologia o la política es troben al mercat en català en una proporció més alta que en cap època històrica anterior.

PETITA GRAN PROESA

Una petita gran proesa del llibre català va ser la de fa dos anys, quan l’obra principal del premi Nobel de literatura, El senyor de les mosques de William Golding, era als aparadors de les llibreries traduïda al català amb un preu de venda al públic més barat que la corresponent traducció castellana.

La protecció institucional al llibre en català ha contribuït molt a la seva expansió. Les llengües de demografia escassa com la nostra necessiten com l’aire que respiren l’ajut de les institucions. A Suècia, els infants, que de seguida aprenen l’anglès, començarien a llegir en anglès tota la producció mundial, si no fos perquè l’Estat subvenciona la traducció de llibres al suec. Aquí l’ajut genèric, és a dir, els 300 exemplars que compra la Generalitat de Catalunya de tots els llibres editats en català per a les biblioteques públiques i escolars, ha estat decisiu, sobretot en el cas de les edicions petites, al voltant dels dos mil exemplars, que són un percentatge molt alt dels llibres que es publiquen.

EL LLIBRE I EL TEATRE

El llibre en català i el teatre en català han estat ajudats pel diner públic. I se’n noten les conseqüències. Fa anys que les representacions en català que es fan a la ciutat de Barcelona superen el conjunt de les que es fan en altres llengües.

Jo crec que el llibre i el teatre en català fan un paper normalitzador en tot un sector culte castellanoparlant, comparable al paper normalitzador que fa el Dallas entre els castellanoparlants que pertanyen a l’altre extrem sociocultural.

Que per al català vagin bé les coses en el món del llibre i del teatre i no gaire bé en altres àmbits, pot dur a una situació en la qual el català tingui molt de prestigi però molt poc ús. Com el llatí medieval.

No cal anar a parar al llatí. Tenim més a prop el cas del gaèlic a Irlanda. És, tradicionalment, la llengua nacional d’allà, s’ensenya, els rètols són bilingües, i de fet l’entén el 25 per cent de la població. Però només el parlen un 2 per cent. Ara bé, el present del gaèlic no té res a veure amb el futur del català. Podria comparar-se, potser, amb el basc, i encara, perquè els bascos han optat per una via irlandesa, però a temps. A partir d’acceptar una situació de bilingüisme, que d’altra banda és secular al País Basc, van assolint una presència cada cop més important del basc, no limitant-lo a una cosa simbòlica. Però les perspectives del català són incomparablement millors. A la nostra àrea idiomàtica anem avançant cap a la plenitud sociolingüística de la nostra llengua. A més, a Catalunya hem tingut la sort que, des del primer moment, els ajuntaments i la Generalitat han ocupat el seu lloc com a punta de llança de la catalanització, amb insuficiències, defectes i lentituds, però ha estat així.

Barcelona, 6 de setembre de 1985

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net