Publicat en FULL QUATRE dilluns 24 de setembre del 2012
http://www.fullquatre.com/index.php/societat/item/646-linguistes-normativa
Els lingüistes valencians i la normativa lingüística
Abelard Saragossà
Els quatre autors valencians més importants del segle xx que han treballat en la normativa lingüística (Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor i Francesc Ferrer Pastor) han actuat mantenint viu l'esperit de les Normes d'Ortografia de Castelló, que és legitimar la normativa lingüística valenciana per a facilitar l'acceptació i l'assimilació. A hores d'ara, els mitjans bàsics per a aconseguir eixe objectiu són dedicar estudis rigorosos a constituents concrets de la llengua (sobretot de la sintaxi) i escriure obres divulgatives, en les quals, fonamentant-nos en l'argumentació i la justificació, expliquem aspectes del valencià i donem confiança al nostre poble en la seua manera de parlar. Eixes dos operacions són necessàries en qualsevol societat i, en el cas valencià, encara ho són més per les raons que descriuré succintament.
En un acord de 1992, l'Institut d'Estudis Catalans reconeixia que «el balear i el valencià han tingut un paper més aviat minso» en el lèxic del diccionari de Fabra. Prèviament (en 1984), Lluís Polanco havia demostrat que, en la llengua culta dels setanta i els huitanta, hi havien deficiències significatives des del punt de vista valencià («La normativa al País Valencià. Problemàtica i perspectives», Problemàtica de la normativa del català. Actes de les Primeres Jornades d'estudi de la llengua normativa, 1983. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 107-146). En acabant, Emili Casanova va focalitzar el lèxic («El lèxic valencià en el diccionari Fabra de 1932», Catalan Review. International Journal of Catalan Culture, xvi, 1-2, 2002, p. 51-70), i jo en vaig fer un tractament general en El valencià del futur (2000). Eixa situació negativa per al valencià era una conseqüència de diversos factors, u dels quals és un prejudici: haver cregut que la llengua més bona és la del nord-est de Catalunya i que el valencià seria, inversament, una de les parts més fluixes. En efecte, eixa creença errònia ha provocat que el valencià culte haja tendit a prescindir de constituents vius genuïns. Això explica que fins i tot recomanacions de la gramàtica d'Enric Valor (com ara usar la forma avant o el pronom u) hagen tingut ben poca incidència social.
La veritat és que els valencians confiem poc en la nostra manera de parlar, sentiment que deriva de la mateixa situació social adversa en què vivim. Davant d'eixe fet, les gramàtiques han d'actuar de manera que contraresten el sentiment dels lectors (i, en tot cas, no haurien d'augmentar mai la desconfiança). Ben mirat, eixe és u dels objectius més importants de la Gramàtica valenciana raonada i popular (2003): augmentar la confiança i l'afecte dels valencians en la nostra manera de parlar. Al capdavall, si és cert que la marginació social d'una llengua genera inseguretat en els seus parlants, haurem de deduir que, totes aquelles accions que porten a recobrar una confiança serena i fonamentada en la llengua viva, seran avanços cap a la recuperació de la dignitat i la llibertat. De fet, u dels efectes positius de les Normes d'Ortografia de Castelló és precisament eixe: ajudar a confiar i a identificar-se amb la normativa lingüística valenciana.
La desconfiança nostra és paral·lela al fet que, en les Illes Balears i Catalunya, confien poc en els parlars valencians. Mig en broma i mig seriosament, en El valencià del futur afirme que no pocs balears i catalans pensen que, si els valencians conservem la llengua medieval, som arcaics; i, si ens n'hem separat, estem castellanitzats. És a dir, sempre actuem malament. Com és comprensible, la suma de les dos desconfiances ha repercutit negativament en la llengua culta. En la dècada dels noranta, les deficiències han amainat gràcies als novel·listes valencians, els quals, sense col·laboracions institucionals, han elaborat al llarg de la dècada una llengua culta més assimilable i practicable. Realment, l'aportació que han fet els novel·listes valencians (i el món de l'ensenyament en el camp de la divulgació) és tan important com imprescindible. Però, en eixa llengua, encara hi han separacions innecessàries de la llengua del carrer, i és responsabilitat dels lingüistes fer treballs per a eliminar les deficiències que perduren (com ara, hi han documents que escriuen la barbaritat suficientment calent, allà on qualsevol valencià diria en el carrer Ja està prou calent).
En contrast amb l'arrelament de les Normes d'Ortografia de Castelló a les necessitats de la societat valenciana, hi han poques tesis doctorals i poques investigacions sobre les actuacions lingüístiques inadequades (com ara l'ús de les construccions impersonals, en les quals una part de la llengua escrita s'ha separat innecessàriament –i d'una manera molt forta– de la llengua col·loquial). És veritat que, en les llengües de l'entorn, la situació no és radicalment diferent a la nostra. Però el mal d'altri no cura la picor del mal propi. Per una altra banda, l'activitat escassa que hi ha per a estudiar (i solucionar) problemes concrets de la llengua culta (com ara saber si és preferible uns altres o d'altres) va lligada a la inexistència pràctica de debats científics, cosa que ha fet afirmar a Joan Solà que ací «no hi ha hagut un veritable debat sobre l'estat de la llengua, sinó una divisió en bàndols».
Les limitacions descrites fan comprensible que un bon novel·lista català actual, Miquel de Palol, haja afirmat que «l'idioma literari català és un instrument [...] amb unes normes gramaticals incoherents i vacil·lants –i tan complicades que condemnen el gruix de la població a un perpetu analfabetisme secundari–». A més, com que des de les Converses Filològiques de Fabra tenim una escassetat extrema d'obres que justifiquen normes, el novel·lista afirma que hi ha «un salt massa gran entre els filòlegs i el carrer, i els escriptors fem el campi qui pugui». Davant d'eixa situació, l'escriptor demana «filòlegs que donin raons, no autoritats que emetin lleis». És a dir, les acadèmies, ajudades per l'activitat investigadora dels lingüistes, han d'argumentar les normes que aproven, cosa que permet a les institucions públiques calar en la societat i adquirir autoritat moral.
De cara al futur, qualsevol observador imparcial sap que el problema lingüístic bàsic que té el poble valencià és l'ús social de la seua llengua pròpia, que és un dels objectius que buscaven, explícitament, els promotors de les Normes d'Ortografia de Castelló. Com a conseqüència d'eixa necessitat, el valencianisme ha d'intentar promoure tota classe d'acords socials que potencien en la vida pública l'ús del valencià. Una llengua només existix si s'usa i, una normativa lingüística, només té sentit si la llengua a què va destinada s'usa en la comunicació social. Ara bé, en assentar la supremacia que té l'ús del valencià, també hem de dir que, si els lingüistes treballem en la direcció dita més amunt, podem afavorir l'increment de la consciència de valencianitat i l'augment de l'ús social del valencià.
Enfront d'eixa actitud positiva, hi han dos comportaments negatius, que són dos extrems oposats. L'u és voler fer creure que el valencià culte no respon ni al valencià viu ni al valencià clàssic i, per tant, tot estaria malament (o pràcticament tot). Fins ara, no he vist que els qui volen transmetre eixa idea aporten dades empíriques concretes i, sobretot, argumenten d'una manera clara i coherent davant de les dades aportades. En l'extrem contrari, hi ha qui vol creure que tot està bé en la llengua culta i que, per tant, no cal analitzar ni rectificar res (o pràcticament res). En realitat, no és gens difícil fer una llista de construccions sintàctiques que cal estudiar per motius de la normativa lingüística (com ara «de + adjectiu qualificatiu»: Ara te'n contaré una molt bona o una de molt bona). Per una altra banda, si ens limitem a repetir sense explicar (cosa que fa caure en el dogmatisme), no complirem ni amb el deure universitari d'usar la raó, ni amb el deure patriòtic d'augmentar la formació lingüística de la societat valenciana i de procurar que, amb eixos fonaments objectius, creixca l'adhesió sentimental a la seua llengua pròpia.
Ben mirat, el dogmatisme i la demagògia dels extrems no són negatius únicament en ells mateixos, sinó també per a la recuperació del poble valencià, perquè el valencianisme necessita argumentar per a incidir en la consciència dels valencians i, així, contribuir a recuperar la consciència de valencianitat i la voluntat de dirigir la nostra societat. En eixe context, no es pot deixar en el silenci que el Govern Valencià ha fet diverses accions negatives, com ara donar a entendre que formes o paraules admeses per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no serien normatives. En la mateixa línia, hi hagué en juny del 2003 una denúncia de la Universitat Jaume I perquè li havien publicat escrits en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana canviant-li paraules admeses per l'Acadèmia. L'abús de l'autoritat, la manipulació i la repressió generen els mateixos efectes que el dogmatisme i la demagògia: l'enfrontament visceral entre les persones. En canvi, la sinceritat, la responsabilitat, la coherència i l'argumentació impulsen cap a la coordinació i la confiança.
Voldria cloure este article emmarcant l'ortografia en la història. La degradació de la nostra ortografia (que s'accelera i alhora culmina en la primera mitat del segle XIX) és un símptoma d'un afluixament i dispersió molt més global: la del poble valencià, de la mateixa manera que la recuperació de la nostra ortografia, simbolitzada en les Normes d'Ortografia de Castelló, és un símptoma de la conscienciació progressiva de la societat valenciana. La descomposició del nostre poble era una conseqüència, al principi, d'una força externa, l'assimilació al castellà; però també esdevé interna a mesura que hi han sectors de la societat valenciana que deixen de sentir-se valencians i, en conseqüència, es desentenen de la realitat valenciana. U dels resultats d'eixe procés de desaparició de la consciència històrica és la formació de masses provincianes, subalternes i indiferents, una indiferència que, en el cas dels valencians, té el nom de menfotisme.
En realitat, eixe desenllaç era ben predictible: si els valors socials del nostre poble es descomponen i com a conseqüència es debilita (i fins i tot desapareix) el sentiment de sentir-se valencià, és ben natural que s'escampe l'individualisme indiferent davant dels temes socials. La persona és un animal social i, la descomposició d'un poble, ha de repercutir negativament sobre els seus membres. Ara bé, ho hem de remarcar: eixa explicació comporta que el menfotisme no és cap característica inherent del poble valencià. Contràriament, el menfotisme és una conseqüència de la nostra degradació i descomposició com a poble, de la mateixa manera que, correlativament, el procés de recuperar la consciència de ser poble i la voluntat de dirigir i compartir el nostre futur fa augmentar progressivament les característiques contràries, és a dir, l'interés per la societat i la solidaritat dels uns amb els altres. En definitiva, la recuperació dels valencians com a poble porta cap a l'equilibri entre els valors individuals i els valors col·lectius o socials, un equilibri que és indispensable en tota bona civilització.
En eixe marc històric, el repte que tenim els lingüistes és aconseguir que la nostra activitat professional no estiga separada dels carrers, sinó que, contràriament, estiga arrelada a la societat valenciana i, com a conseqüència, ajude a arribar a acords i a unir voluntats, cosa que potenciarà la recuperació del poble nostre.
Abelard Saragossà
Professor de Filologia Catalana a la UV
2)
Publicat en el diari ARA dissabte 18 d'agost del 2012
La sobirania lingüística i els seus límits
Albert Branchadell
La política lingüística del PP a les Illes Balears i a Aragó ha estat àmpliament blasmada des de les pàgines d'aquest diari. Els comentaristes han fet servir fins i tot una paraula tan controvertible en termes comparatius com genocidi . Però aquesta política planteja dues qüestions d'interès politològic que potser no s'han debatut prou. La primera és sobre la legitimitat democràtica d'una política de no normalització lingüística. La segona és sobre els límits de l'autogovern en matèria lingüística a Espanya.
Pel que fa a la primera, a Catalunya vivim en la creença que totes les llengües minoritàries s'han de normalitzar, com si hi hagués una mena d'imperatiu categòric que fes inconcebible qualsevol altra política lingüística. El perill d'aquesta creença és que no sempre té en compte el punt de vista de les persones que parlen aquestes llengües. Quan l'Estatut de Catalunya era al Constitucional, una línia argumental per a defensar-lo consistia a dir que s'havia tramitat respectant el procediment establert i que havia estat avalat pel vot popular en un referèndum. Ara es podria dir una cosa semblant de les noves iniciatives lingüístiques dels governs balear i aragonès. Tant a les Balears com a Aragó el PP va exposar les seves intencions durant la campanya electoral, els electors les van poden contrastar amb les de les formacions rivals i, finalment, hi van donar el seu vistiplau.
El programa de José Ramón Bauzá per a les eleccions del 22 de maig de 2011 diu exactament el que després ha fet el seu govern: en matèria d'educació diu que " implantaremos un modelo lingüístico que permita a los padres elegir, entre las lenguas oficiales de nuestra Comunidad Autónoma, la primera de las lenguas vehiculares para la educación de los hijos ". I el mateix pel que fa al requisit lingüístic dels funcionaris: " Salvo en muy concretos ámbitos, el catalán no será un requisito. Se valorará como mérito para la provisión de puestos de trabajo ". 194.680 persones van votar aquest programa, més de les que van votar tots els altres partits parlamentaris junts.
En aquelles eleccions de 2011 el PP aragonès no va ser menys explícit: "Derogaremos la ley de lenguas, comenzando al mismo tiempo una política activa para la preservación y divulgación de nuestras modalidades ligüísticas [sic]". A Fraga, el municipi més important de la Franja, el PP es va imposar amb comoditat, i també en tres dels quatre municipis de més de 2.000 habitants. Les mocions contra la nova llei de llengües tindran poc efecte: tots els municipis rebels sumats, començant per Areny de Noguera (359 habitants), tenen menys població que Fraga (14.426).
Així com els catalans trobàvem que no s'havia de qüestionar un Estatut aprovat en referèndum, des d'un punt de vista democràtic es fa desavinent impugnar unes opcions lingüístiques que han estat avalades pels electorats respectius.
La segona qüestió és més senzilla. En matèria de llengües, ¿el govern d'una comunitat autònoma d'Espanya pot fer el que vulgui? La resposta és no. Un govern autonòmic no pot contrariar la Constitució desvirtuant l'oficialitat d'una llengua oficial. Tampoc no pot contravenir els compromisos adquirits per Espanya amb la ratificació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. En el cas de les Balears, s'ha fet un pas que afecta totes dues normes superiors. Si el català deixa de ser un requisit, a la llarga es posarà en perill la possibilitat de relacionar-s'hi amb l'administració, i això és contrari tant a l'oficialitat com als principis de la Carta. En el cas d'Aragó, tradicionalment s'ha suposat que aquesta comunitat no estava constitucionalment obligada a establir l'oficialitat del català i l'aragonès, però és evident que la nova llei del PP està per sota de les previsions de la Carta. Perquè aquí el problema no està en l'expressió " la lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma " (només cal llegir "d'Aragó" on diu "aragonesa"), sinó en el contingut de la llei.
Resumint: encara que la majoria dels votants balears i de la Franja oriental d'Aragó hagin avalat normes restrictives amb el català, si aquestes normes contravenen principis superiors han de ser qüestionades no pels polítics o militants d'una comunitat autònoma veïna sinó per les autoritats estatals o, en un extrem, pel Consell d'Europa com a òrgan supervisor de la Carta. Paradoxalment, ens trobem en un moment històric en el qual el Consell d'Europa, en la seva llunyania, ens inspira més confiança que les autoritats del nostre -de moment- estat.
L'inici del
curs escolar propicia els anuncis de venda de llibres, material, etc. Traduït
directament del castellà, n'he vist un en un diari digital que diu
“
Un anunci com
el citat, en valencià, ha de dir: “
Esquenafreds?
“Un vermut de Reus, unes olives farcides d'anxova i, va, per què no, unes escopinyes”. Segurament aquest seria l'aperitiu ideal per a molts, tot i que se sent poc, i sí que és veritat que el vermut de Reus (que és molt bo) ha perdut una mica de volada, però ho dic més per les escopinyes, que en molts llocs són berberetxos.
Segons trobo al DCVB escopinya ve de copinya, que ve de no se sap gaire on. Pot tenir orígens tan diferents com conchyllum, cuppina o pekina. És com a les Balears s'anomenen genèricament diferents tipus de mol·luscs. De fet, copinya a seques seria més aviat la petxina del Principat. Ara bé, hi ha copinyes llises, copinyes gravades, escopinyes de sang, escopinyes de llet i escopinyes de gallet: aquestes són les que ens interessen (Cerastoderma edule o Cardium edule).
Tot i que el DIEC2 ho recull diferenciant escopinya d'escopinya de gallet, a la pràctica, dient només escopinyes ja ens serviran el que volem, i és que a les llaunes (les poques que tenim etiquetades en català) amb el genèric ja en tenen prou.
Curiosament, però, l'entrada escopinya de gallet del DIEC2 ens remet a catxel. I ja ho feia el DIEC1 (del 1995). És a dir, després de difondre durant anys escopinya de gallet, finalment la màxima institució lingüística del país va establir com a forma prioritària catxel. Era el primer cop que es recollia aquesta paraula en un diccionari, ja que tot i que és pròpia del tortosí, ni el DCVB n'havia deixat constància. A finals dels 80 el dialectòleg Joan Veny va demostrar que és mil·lenària (és un mossarabisme) i que no és gens sorprenent que no en quedin testimonis escrits (el primer és del 1987!) perquè aquesta espècie normalment no apareix a les tarifes de preus del peix. La veritat és que és habitual també en altres llengües que no hi hagi documentació gaire antiga de noms de petxines: el castellà berberecho no es documenta fins al 1884.
El Termcat (en un fitxa que “pot requerir actualització”, per cert) també ho reflecteix així: catxel és la primera forma, i carculla, escopinya de gallet, gall, gallet i petxina ratllada en són sinònims complementaris. Potser van acabar optant per catxel perquè era una forma més antiga o perquè és una sola paraula. No crec que fos perquè escopinya és una variant d'escopina, sinònima d'escopinada. Partint de zero catxel hauria sigut ideal, però el 1995 l'escopinya ja començava a estar implantada: era massa tard per posar-se a canviar etiquetes, cartes de restaurant, prospectes de supermercat i cartells a les botigues.
Amb tot, ja siguin escopinyes o catxels, el principal problema és que cap dels dos no ha sigut mai de llauna al lloc d'on és propi. Tant a les Illes com al delta de l'Ebre tenen closca, i els berberetxos estan enllaunats. Igual que en molts llocs diferencien els musclos (amb closca) dels mejillons (en conserva). Fins i tot n'hi ha que mengen tonyina quan és fresca i atún quan és de llauna! Qui no té lèxic especialitzat és perquè no vol.
Posem remei al
‘catanyol'?
El català oral i escrit està farcit d'interferències
del castellà. Alguns barbarismes són fàcilment detectables (liar,
bueno, desperdici...) però n'hi ha d'altres que conviuen camuflats
en la llengua, com ara exitós, bronca i a mida que. Mes
enllà dels castellanismes vinculats al lèxic, la llengua també se serveix
d'interferències sintàctiques i morfològiques, que sovint passen més
inadvertides per als parlants. És el cas de la deute o ho parlem,
quan en català el deute és masculí i parlem d'una cosa, i per tant
direm que en parlem.
Aquest català, ben viu sobretot a l'àrea
metropolitana de Barcelona, és conegut popularment com a catanyol, un
terme format pels mots català i espanyol. Per combatre'l acaba de
publicar-se un manual pràctic que inclou prop de 500 interferències extretes de
la vida real, de converses anònimes de carrer, dels mitjans de comunicació, i
documentades i recollides pel filòleg Pau Vidal. Amb el títol optimista El
catanyol es cura (Barcanova, 2012), el llibre no pretén ser un diccionari
que es limiti a donar una llista d'equivalències entre el catanyol i el
català correcte, sinó que va més enllà i ofereix exemples pràctics acompanyats
d'explicacions, com ara que “en català ens donem la mà, donem les gràcies i
moltes altres coses, però els petons els fem”, però en canvi “fem un pas”, i no
“donem un pas” com en castellà.
L'autor també recopila alguns mots admesos per la
normativa però que segons el seu parer són “blasmables”, com ara tenda,
quan ens referim a la botiga; mudar-se, en el sentit de canviar de casa;
prendre una dutxa, quan ja tenim el verb dutxar-se, i per
complet quan en català ja tenim la locució del tot o l'adverbi
completament.
Sabíeu
que...
Els jocs i els esports s'escriuen amb preposició i sense article. Per exemple, “jugar a bàsquet” i no “jugar al bàsquet”. Només hi ha alguns jocs de cartes que trenquen la norma, com ara “jugar a la brisca .
172. Es pot pactar la llei
de Newton? La llengua, tampoc. Una altra cosa és que es facen pactes polítics
respecte a l'ús i la promoció de la llengua. Això ho entenc, però les llengües
no es poden pactar.
Arcadi Garcia
Jurista valencià
