de
rumb i traca
D'importància. De categoria.
Sumptuós. Extraordinari.
|
Caram, açò és un pis de rumb i
traca. |
Aquesta expressió l'usa l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra. En la
narració Rapsòdia
tràgica trobem:
|
Pel poble ja començava
a parlar-se del seu casament. Noces de rumb i traca se prometeren els
veïns, car la vistositat i importància local de la parella així ho
demanava. |
Article publicat en el núm. 72 de la revista
Llengua Nacional (III trimestre del 2010)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2010-3)SobreLaSicalipsi.pdf
Albert Jané
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 266)
De jous i jovades
Antoni Llull Martí
Així
com avui en dia es parla normalment de quarterades, per explicar l'extensió
d'una finca rústica (quan no es fa directament en metres quadrats o
hectàrees), a l'edat mitjana la mesura utilitzada solia esser la
jovada, mot derivat de
jou, considerada com a l'extensió de terreny que un jover o
pareller podia llaurar, amb
un parell de bous junyits a un jou, i estirant l'arada, en un dia (jover
podia
esser també un fabricant de jous). Pel que fa a l'origen del mot, és prou
clar, puix que té un precedent llatí, etimològic i d'aplicació agrària:
el jugerum, derivat de jugum ‘jou', i que sembla que com a mesura agrària
equivalia a poc menys
de mitja quarterada. També es conta que a tot aquell que accedia a la ciutadania
romana, l'estat li donava dos jugera (plural de jugerum)
perquè els cultivàs pel
seu compte i així es pogués guanyar les sopes.
El que ja no està tan clar és l'equivalència exacta, en metres quadrats, de la jovada, en castellà yugada, en portuguès jugada, i en italià giogata (mot inusual des de fa cents d'anys, substituït per bifolca, biolca, bobolca i bubulcata, formes derivades del nom del bou en grec i en llatí). El diccionari d'Alcover i Moll ens diu que, segons Quadrado, una jovada equival a setze quarterades, cosa que em sembla una barbaritat, i tot seguit, citant una altra font, a 299,19 àrees, és a dir, poc menys de tres hectàrees, que serien prop de quatre quarterades. Les mides corresponents a la jovada a València i a Catalunya són distintes a les de la nostra, i les de la bifolca italiana també varien molt d'una regió a una altra, i les mesures de la yugada castellana tampoc no concorden amb les nostres ni amb les de la jugada portuguesa, si bé tots els diccionaris i llibres d'història solen indicar que es tracta de l'extensió de terreny que es pot llaurar amb un parell de bous en un dia. I si és així, com s'explica que en nou o deu o dotze hores a un lloc determinat es poguessin llaurar setze quarterades, i a un altre només quatre, o dues i en molts no arribassin ni tan sols a mitja? Era que en alguns indrets eren més forts i ràpids els bous i més falaguers els parellers que en altres, o que la terra hi era més o menys flonja, o que uns tenien el costum de fer els solcs més fondos i espessos i uns altres de més superficials i clars? No sé si qualcú ho podria respondre. Jo no ho he pogut aclarir. Seguirem parlant-ne la setmana que ve, si Déu ho vol.
“Tu, aquest color tan cridaner que li han posat a la
coberta li queda molt bé, al
llibre”
“Bufa, estic empatxada, em penso que tantes paraules de cop
no m'han sentat
bé”.
Exercici: substituïu els esguerros en cursiva pel verb que
hi escau.
«-No em prova, no em prova... Falòrnies! Digues-me quin mal em poden fer unes pipades al dia?»
(Pere Foix, Catalunya, símbol de
llibertat, 1942).
Iepa-la!
El món a l'inrevés. Mentre provar recula com a sinònim d'anar bé, fer profit', s'escampa en l'ús impropi de tastar. O és que algú ha sentit mai parlar del provaolletes o el provavins?
Ya, 'ia'. Ja.
Ja és hora que te'n vagis.
(Donant pressa o començ a una acció:) Ara mateix. Va! Au! Apa!
Hala!
La mare diu que hi vagis, ara mateix! Fuig d'aquí, ara mateix! Saltem
tots alhora, va!
Yo, 'io'. Jo.
Un bon plantejament és
clau
Pensem també que, a mesura que anirem redactant un text, ens vindran
noves idees i noves maneres d'expressar-les, de manera que hi haurà
una influència mútua entre allò que teníem previst i allò nou que se'ns
acudirà, i que hem d'inserir en el lloc apropiat. Al capdavall, es
tracta sobretot d'aconseguir un cos de text ben estructurat d'informació,
destinat a ser
llegit per un públic que ens imaginem.
Per una banda, hem d'estar atents a articular bé una sèrie de continguts, portadors novetat en el tema tractat, i, per l'altra, els hem d'ordenar bé seguint una lògica successiva. Això ens emmenarà a disposar el text d'una manera ben identificable, on hi hagi, per exemple, un títol, uns paràgrafs bens distribuïts, unes notes, unes citacions... i on seguirem un model d'ordre dins el temps, o dins l'espai, o alfabètic.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
a Enric Vives i Jem
Cabanes
Enric
Vives és responsable lingüístic de TV3 i Jem Cabanes ho és del circuit català de
TVE
La
castellanització greu no és la del lèxic, sinó la de la sintaxi i la fonètica
catalanes
La
televisió en català té una gran influència en la llengua parlada. L'Enric Vives
i en Jem Cabanes són els responsables lingüístics de TV3 i del circuit català de
TVE, respectivament. Per tant, tots dos tenen una gran influència en el català
que es parla avui. Com a sil·logisme és impecable; però no és cert. En Vives
–coordinador dels serveis lingüístics de TV3– i en Cabanes –corrector de català
de Miramar, a més de poeta i traductor– ja el voldrien, ja, el poder de canviar
la llengua corrent de la massa catalanoparlant. Però ells i els seus companys
correctors dels mitjans de comunicació són només els apuntadors d'una funció en
la qual el personatge principal és un altre: el periodista, el locutor, el
doblador, l'actor.
Cabanes:
El procés
d'espanyolització lingüística, fins fa vint anys, era només de vernís,
superficial. Es podia dir busson o sellu, però la substància lingüística es
conservava gairebé intacta. Però de vint anys ençà, l'espanyol ha penetrat el
nostre sistema lingüístic. La llengua s'hauria de mirar com una mena de fet
arquitectònic, en què el lèxic serien les totxanes, però el més important és
l'estructura, el disseny. Una masia catalana és una masia catalana encara que la
facis amb totxanes, tot i que s'estila més fer-la amb pedres. És per la seva
estructura que una masia és una cosa diferent d'un cortijo
andalús.
UN TALL
GENERACIONAL
Jo veig
que en l'espanyolització hi ha un tall generacional, més que no pas una divisió
territorial o social. La immensa majoria dels menors de vint anys de Barcelona i
algunes altres poblacions dels voltants parlen un català, que no és el dels seus
pares, que és la destrucció del nostre sistema lingüístic. Fonèticament, un
apitxament general, la desaparició de les sonores en tots els contextos, sigui
dins d'una paraula o en un enllaç fònic, reducció de les vocals neutres a
a en totes les posicions.
Sintàcticament, substitució dels pronoms febles i una equivalència total i
constant amb l'espanyol. És a dir, que parlen aparentment català, però parlen en
realitat a l'espanyola.
Vives:
La gran
majoria de queixes que rebem a TV3 pel català que s'hi parla són referides al
lèxic, que si és millor dir batlle que no pas alcalde i coses així. És clar que
el vocabulari és important, però és l'aspecte menys greu de la contaminació
castellana i anglesa que tenim a sobre. Són pitjors les infiltracions
castellanes en la sintaxi i en la fonètica, perquè són més difícils de
corregir.
Cabanes:
Les
paraules es poden canviar amb relativa facilitat. Termes com la bústia, la
cimera o la travessa han fet forat. Però això ha estat així perquè tots els
mitjans de comunicació hi hem estat d'acord. Tenim l'experiència que quan hem
discrepat no ens n'hem sortit. Jo crec que seria una bona mostra de
responsabilitat que, ara que tenim en català una televisió sencera, una
televisió a estones, algunes ràdios i alguns diaris i revistes, tots els
correctors i els qui treballem en això trobéssim un marc d'acord, tot respectant
l'autonomia de cada corrector. Hauríem de trobar la manera de no fer
estridències: de vegades, per exemple, l'”Avui” s'obstina, contra el parer de
tots els altres mitjans, a mantenir unes formes determinades, sigui en
l'adaptació del nom d'un personatge rus, sigui en una expressió periodística
freqüent.
LES
HIPERCORRECCIONS
Parlar de
l'”Avui” és parlar del problema de les hipercorreccions. Miquel Prat i Amat, en
un article recent (El Món, 11 de gener del 85), recordava una afirmació de
Pompeu Fabra que hauria de ser el lema de tot model normalitzador: “S'ha d'anar
en compte de no farcir inútilment el llenguatge de mots arcaics. Quan el mot
corrent és bo, a ell convé en general donar la preferència”. I afegia, irònic,
que probablement els responsables lingüístics de l'”Avui” van entendre que el
Mestre deia: “Quan el mot estrany fa riure, a ell convé en general donar la
preferència”.
Però el
problema no es limita a un sol mitjà. És, poc o molt, general. Expressions
artificials com la propera setmana
estan guanyant la batalla a les catalaníssimes la setmana que ve, la setmana vinent, la setmana entrant o la pròxima setmana, tot i que aquesta
última tingui la desgràcia d'assemblar-se al castellà. Ja ha dit Joan Coromines
que les normes lingüístiques catalanes han de ser catalanes, ni antifranceses ni
anticastellanes. A més, la manca de naturalitat sovint dissimula una forta
castellanització. És el cas de l'ús del quelcom, terme desenterrat del cementiri
de paraules i implantat a corre-cuita als mitjans de comunicació, perquè calia
trobar una equivalència sistemàtica a l'algo castellà, encara que fos bandejant
el res –ben viu– o l'alguna cosa –tan
natural.
MANCA
D'UN MODEL FONÈTIC ÚNIC
Vives:
Un altre
problema que tenim és el de la manca d'un model fonètic únic per al català. Jo
crec que no podem caure en una falsa polèmica sobre si es discrimina el català
occidental. En el cas de les televisions, jo diferenciaria els informatius del
que són telefilms. En els informatius, a TV3 de periodistes occidentals n'hi ha
pocs, és cert, però no només se'ls permet el català occidental, sinó que se'ls
estimula perquè l'usin. Ara, el doblatge de Dallas al català és una convenció,
perquè passa en un ambient on parlen l'anglès. Seria absurd, vaja, faria riure,
que uns personatges parlessin en oriental i uns altres en occidental. Una altra
cosa són les sèries de producció pròpia, en les quals, si hi surten personatges
de Balaguer o de València o de Barcelona, és obligat que parlin amb la fonètica
pròpia de cada lloc. El criteri ha de ser que en una sèrie televisiva comprada a
l'exterior la fonètica de tots els personatges ha de ser unitària. Si a
València, quan tinguin el tercer canal, doblen al català una sèrie de fora, ho
faran lògicament en català occidental però de forma unitària, i aquesta sèrie la
podrem veure a Catalunya, de la mateixa manera que escoltem les cançons de
Raimon.
Cabanes:
Això del
model fonètic únic no és un problema només del català. En la nostra llengua les
diferències dialectals són mínimes. L'espanyol i el francès han creat un patró
únic, i així l'andalús no encaixa en el patró de l'espanyol. Però en l'alemany o
en l'anglès tenen la mateixa respectabilitat totes les fonètiques. L'anglès de
la BBC només el parlen els periodistes i els actors de cinema. En el nostre cas,
la qüestió demogràfica afavorirà el català oriental i, concretament, el central.
Barcelona, 23 d'agost de
1985