Als anys setanta, l'aprenentatge de la lectura seguia unes etapes ben definides. El primer graó el representava la publicació infantil TBO, formada per historietes protagonitzades per personatges caricaturescos. Un temps més tard arribaven els àlbums monogràfics, la majoria d'origen francobelga: Asterix, Lucky Luke, Tintin… Després era el torn de “Joyas Literarias Juveniles”, que incorporaven dibuixos més realistes i vinyetes a tot color. El pas següent era el còmic, és a dir, el Capitán Trueno, el Guerrero del Antifaz, els superherois de Marvel, el que ara s'anomena pomposament “novel·la gràfica”. Els seguia la col·lecció “Novelas Ilustradas” de Bruguera, que incloïen una pàgina de vinyetes per cada tres de text: el lector havia de triar la versió curta o la llarga. Finalment, arribava la novel·la sense dibuixos, que solia ser d'Enid Blyton. Després d'aquest aprenentatge gradual, l'adolescent era capaç d'enfrontar-se amb qualsevol llibre.
El TBO, doncs, era la fase inicial de lectura: històries breus, amb personatges fixos i estils reconeixibles, i un humor blanc –ni sexe, ni política, ni qüestions socials– que arribava fàcilment a molts adults de l'època. Els personatges més memorables eren La familia Ulises (de Benejam), Josechu el Vasco (de Muntañola) i aquella colla de nàufrags, automobilistes, lladres i exploradors, tots prims i flegmàtics, que dibuixava Josep Coll. Amb el TBO van créixer unes quantes generacions, de manera que el substantiu tebeo va acabar sent un sinònim de “revista infantil il·lustrada”, tal com recull el diccionari normatiu. Molts usuaris apliquen la paraula a tots els àlbums il·lustrats, ni que siguin de Hulk, Makoki o Oldboy.
Trobem la paraula a Himne galàctic, de Sisa: “Dels tebeos a la llum de l'eternitat / d'occident a l'orient traspassar / de les cases, al mar i al desert, del present a l'enigma del temps.” No és casual que aparegui, també, a Tokio m'és igual, d'un dels grups més galàctics d'avui, Antònia Font: “Senyoreta, neons i cosmopolis a tebeos / de sushi panasonic total / Tòquio m'és igual.” Utilitzar tebeo com a denominació genèrica, igual com ie-ie en la música, és un símptoma infal·lible de tarannà vintage. De fet, quan ho deien els nostres avis ja ho era, de vintage: nascut l'any 1917, el TBO sempre s'ha situat en el passat, sempre prové d'una evocació anterior, ja que ha ressuscitat unes quantes vegades al llarg del segle vint.
A l'assaig Els falsos adults, Joan Fuster estableix: “El vell tebeo és anomenat còmic. Ja sé que no es tracta exactament del mateix: però, si fa no fa, l'equivalència resulta admissible per a les nostres latituds.” El TBO s'emmarca en la tradició de Charlot i Jacques Tati, que narren històries aptes, que de vegades admeten una interpretació crítica, però que es resisteixen al compromís ideològic. Aquest humor blanc enllaça els gustos de nens i d'avis, mentre que la joventut s'hi manté immune. Encara ara, col·leccionar tebeos és una de les maneres socialment acceptables de rebel·lar-se contra el pas del temps.
LA CITACIÓ
“Casellas sobreactuava com un quefe de tebeo”
La primera aparició pública que tinc documentada de la paraula urbanita és de 1975, quan Anagrama va publicar Fragmentos de un discurso libertario. Apuntes de un urbanita, de Max Abel. La dècada de més auge, però, va ser la dels vuitanta, quan –en ple apogeu dels sufixos– tothom s'omplia la boca amb el drogata i el tocata–, la ciutat es va consagrar com el centre del món que valia la pena conèixer. L'adjectiu suprem era urbà, i els yuppies –“young urban professionals”– els seus profetes. Durant aquells anys, quan faltava un reportatge en un suplement dominical es recorria sistemàticament al catàleg fotogràfic de les tribus urbanes, on, al costat dels sinistres, els heavies i els new romantics, sempre hi havia un lloc per a l'urbanita, el ciutadà orgullós de ser-ho, el que s'estranyava que al camp els pollastres no fossin a l'ast.
La paraula urbanita era una alternativa a termes com camaco o pixapins, que els habitants de comarques (perdó: del territori) adjudicaven despectivament als estiuejants de Barcelona. L'urbanita es vindicava com a tal, es movia com peix a l'aigua a la ciutat, i si en sortia de tant en tant s'afanyava a tornar per poder-ho comentar al Zurich o al Metropol. En poc temps, urbanita va assumir també les competències de l'adjectiu: es podia adjuntar a un nom i en resultava un invent amb un cert atractiu comercial, com ara una bicicleta urbanita o una motxilla urbanita.
Desconeixedor dels cicles naturals, l'urbanita se sentia perdut fora de la ciutat. Sense una botiga o un restaurant a mà, es moria de gana. Si Robinson Crusoe sobrevivia en una illa deserta és perquè no n'era. En canvi els nens d'El senyor de les mosques eren urbanites de cap a peus: sols en una illa, sense ningú que els bullís la verdura, desapareixia la capa de civilització que els cobria i es tornaven uns salvatges acabats.
Amb el pas dels anys, la paraula urbanita va anar deixant de ser cool i, paral·lelament, va començar a perdre el seu sentit positiu. El 2007 entrava al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans però presa en el sentit de vint anys enrere: “Que viu en una ciutat, d'acord amb els costums de la ciutat.” Immediatament, Màrius Serra va publicar un article al diari Avui on establia que “just quan l'accepten al diccionari, urbanita ja és una paraula que fa un tuf de caducat similar a termes mai homologats com ara kumbaià o cultureta”. Serra constatava l'anacronisme de continuar alimentant “la confrontació tòpica entre el pixapins refistolat i el pagerol salvatge en plena era digital”.
Avui dia, els termes s'han invertit. Viure a la ciutat pot resultar menys atractiu que estar-se fora. Joan Avellaneda ja havia establert a Viatge a l'origen dels insults que la paraula urbanita incorporava en l'origen un cert aire despectiu: “El sufix -ita tal volta s'hi ha incorporat per analogia amb selenita (“habitant de la lluna”) o troglodita (“habitant de les coves”), tenint en compte que, en ambdós casos, es tracta d'habitants prou remots i singulars.”
LA CITACIÓ
“N'estic fart del nihilisme urbanita”