InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 105 (divendres 14/09/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
 
1) Eugeni S. Reig - de got i navaixa
 
2) Albert Jané - Impagable
 
3) Antoni Llull Martí - Noms d'unitats de mesura derivades de noms de persona
 
4) Pau Vidal - Pispa
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra U)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Vicenç Pagès Jordà - Diccionari Vintage
 
8) Josep Daniel Climent - Lluís Revest i Corzo, redactor de les Normes de Castelló
 
9) Ramon Sangles i Moles - Emmagatzematge de material
 
10) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela a Marta Mata
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

de got i navaixa

De baixa condició, groller, de mala pinta, que provoca baralles, que freqüenta les tavernes.

A la pensió eixa només va gent de got i navaixa. És millor que te'n busques una altra encara que et coste més diners.

La locució de got i navaixa és d'us habitual a Alcoi.

Un individu de got i navaixa és aquell que sempre té a mà un got per a beure vi i una navaixa per a barallar-se. No cal calfar-se molt el cap per a adonar-se de quina mena d'individu és. És una locució molt expressiva encara que normalment s'usa, com és lògic, en sentit metafòric.

També hi ha la variant de got i ganivet.

En la rondalla Don Joan de la Panarra d'Enric Valor podem llegir:

Don Joan començà a sopar amb gran apetit –bon pa, bona carn rostida de moltó, bon vi moscatell–, i li estranyà que en la taula redona regnàs tan gran silenci com regnava, malgrat ser tots els qui sopaven gent de got i ganivet com es sol dir, [...]

En la novel·la Heretaràs la terra de Toni Cucarella trobem:

Tanmateix, no devia tenir gaire clar Jaume Alborch que aquell alcalde i el seu capatàs foren, ni de lluny, persones de compte i raó, més aviat tot el contrari: deplorable gent de got i ganivet, deshonrats escanyapobres.

També hi ha la variant de got i punyal que trobem en aquesta havanera d'Elx:

Perquè visc en la Teulera,

allà en l'últim del raval,

direu que sóc un borratxo

d'eixos de got i punyal.

Si visquera en la Glorieta

i vestit de senyoret,

per molt borratxo que fóra

guardaríeu el secret.

 

En valencià també es diu: de got i ganivet, de got i punyal, de tro, tavernari
La llengua estàndard sol emprar: tavernari
En castellà es diu: tabernario
 
NOTA 1:
- Valor i Vives, Enric; Don Joan de la Panarra dins Rondalles valencianes (8é volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1988, pàg. 14)
- Cucarella, Toni; Heretaràs la terra (Editorial 3 i 4, València, 2006)
 
NOTA 2: Done les gràcies a Joan-Carles Martí i Casanova que m'ha facilitat la lletra de l'havanera.
 
 
2)

Article publicat en el núm. 71 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2010)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2010-2)Impagable.pdf

Impagable

Albert Jané

 

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 265)

 

Noms d'unitats de mesura derivades de noms de persona

 

Antoni Llull Martí

 

Fa algunes setmanes que vaig mostrar i comentar uns quants noms de flors i plantes ornamentals derivats de noms de persona. Avui mostraré diferents mots que denominen diverses unitats de mesura que també foren derivats de cognoms en honor d'algun personatge il·lustre.

 

En la terminologia de l'electricitat n'hi ha una bona que corresponen a noms de científics del segle XVIII: l'ampere, en honor del savi francès André Marie Ampère; el farad, de Michael Faraday, que en el mateix segle posà els fonaments a la ciència de l'electromagnetisme; l'ohm, de l'alemany Georg Simon Ohm; el volt, d'Alessandro Volta, i el watt, de James Watt. No tan conegudes com aquestes són les unitats de mesura anomenades gauss, del nom de Karl F. Gauss i el gilbert, del de William Gilbert.

 

Altres noms d'unitats menys conegudes que aqueixes, usades en física, són l'Angstrom, per Anders J. Angstrom; el bel i el decibel, per Alexander G. Bell; el fermi, per Enrico Fermi, l'hertz, per Heinrich Hertz, el joule, per James P. Joule; el kelvin, per William T. Kelvin, el newton, per Isaac Newton, i el weber, per W. E. Weber. També és derivada del cognom d'un científic austríac, Ernst Mach la unitat que expressa la velocitat d'un objecte amb relació a la velocitat del so, el Mach, que encara no figura al diccionari normatiu i no sé si al final s'adaptarà amb aquesta forma. Segurament sabeu que quan un avió supersònic arriba a Mach 1 ha assolit la velocitat del so, i a Mach 2 vol dir que l'ha doblada. I com hem de pronunciar aquesta paraula, mentre no la tinguem en català? Els anglesos solen pronunciar-la de manera molt semblant a mak, perquè no tenen en la seva llengua el so que donen els alemanys a la ch a final de paraula, semblant al de la j en castellà. Tractant-se d'un nom alemany, i posat que no tenim cap compromís amb els anglesos ni americans, en aquest aspecte, em sembla la pronunciació més apropiada per a nosaltres seria maj amb el so de jota castellana, amb la qual cosa no ens faríem gaire enfora de com ho diuen els alemanys. El que no és admissible de cap manera és llegir-la com si estàs escrita matx o mac.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 127)
 
 
 
Pispa
 
Pau Vidal
 
 

“ACESA ens roba”, diuen unes grandioses lletres blanques que omplen l'autopista de justa indignació. En conseqüència, el senyor Acesa deu ser un lladre com una casa de pagès, perquè si fos un simple pispa la pintada diria “ACESA ens pispa” i per comptes d'indignació més aviat despertaria una certa compassió. Robar és una cosa lletja i ja de ben petits aprenem que no s'ha de fer, però pispar... El pispa no instal·la peatges ni crea grans corporacions financeres, és un modest artesà que pessiga amb dos dits un portamonedes, estira una geca d'un penjador o fins i tot furta discretament un llibre o un disc de casa dels amics que l'han convidat a sopar. Si no, com és que diem “m'he atipat com un lladre” o “he xalat com un lladre”? Perquè els lladres cometen robatoris a gran escala, mentre que els pispes sobreviuen a base de furts d'estar per casa.

 

«–Si jo et compro la càmara, ajudo un pispa. Tu te'n vas, t'enxarpen, et fan cantar i jo perdo màquina i moneda. Si molt convé, també em desen a l'ombra: no interessa» (Lluís Ferran de Pol, La ciutat i el tròpic, 1956).

 

«Prostituta vella: –Doncs jo sí. [Cridant] Ai, la nostra preciosíssima germana de la mina d'or! Té una botiga, la senyora, i encara ens vol pispar el xicot a nosaltres» (La bona persona de Sezuan, trad. de Carme Serrallonga, 1967).

 

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Barbarismes
U
 

Uve.    Ve.

        Els catalans n'hem de tenir prou pronunciant bé aquesta lletra per a anunciar-la. No és solament labial, com ho és  la b, sinó labiodental,  és a dir, cal pronunciar-la mossegant-se el llavi inferior amb les dents de dalt. Així ho fan el llatí, el francès, l'anglès, etc., i dintre   el català, el mallorquí, la qual cosa vol dir que abans aquí ho fèiem bé i que ho hem perdut per l'influx del castellà. Cal parar-hi ment i avesar-s'hi. No és igual la B de Barcelona que la V de València, i cal diferenciar-les. Per aquesta raó, en català no hem de  dir amb ‘b alta', ni amb ‘b baixa', i força menys ‘uve', sinó amb  amb b o amb v.

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 27 al 31 d'agost del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 27 d'agost del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/Amenaces-que-sobrevolen_0_763123720.html

UN TAST DE CATALÀ

Amenaces que ens sobrevolen

Albert Pla Nualart

Sobrevolar i planar volen dir, en sentit literal, volar per sobre d'un lloc. Però planar té un sentit més específic: el d'un ocell que es manté suspès enlaire amb les ales esteses.

I és aquesta idea, la de l'au que quasi immòbil busca amb l'ull la presa per caure-li a sobre en picat, la que li dóna un sentit figurat que sobrevolar no té: el del mal que ens pot sobrevenir en el moment més impensat.

Els dubtes, les incògnites, els perills, les desgràcies, etc. -tot el que és susceptible de ser percebut com a amenaça- no ens sobrevolen ignorant-nos, com ara trobo escrit sovint, sinó que planen amb una intenció ben poc amistosa sobre nosaltres.

Cada idioma té el seu verb per expressar-ho. El francès planer sur, l'anglès hang over i el castellà cernerse sobre. Però en espanyol també fan servir en aquest mateix sentit planear sobre, un ús que ens interfereix i ens crea un dubte que pretenem esquivar recorrent a l'erroni sobrevolar.

Per al castellà planear, que tant vol dir volar amb les ales esteses com fer plans, nosaltres tenim dos verbs que es parteixen netament els dos sentits: planar i planejar. Ni els ocells planegen ni nosaltres planem les vacances. En canvi, sí que pot planar un avió, quan va amb els motors parats, i planejar un camí, si no puja ni baixa gaire.

Sortiríem, doncs, del foc per caure a les brases si els perills que ens sobrevolen passessin a planejar sobre el país. Hem de dir que planen, per molt que sembli que n'hi ha que els planegen.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 28 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Se'ns cau, la llengua?

Albert Pla Nualart

Un terrassenc que treballa amb canalla m'escriu des de la desesperació de constatar que cap nen no cau: tots es cauen . És un barbarisme tan comentat que es fa difícil parlar-ne sense reiterar tòpics. Per això l'agafo només d'excusa per fer una reflexió més general.

Deixo clar, d'entrada, que crec que fem molt bé de lluitar contra aquesta epidèmia. És una falta que jo no deixaria passar ni en registres molt informals. Però si, havent-nos-hi trencat les banyes, fills i néts insisteixen a caure's no hauríem de caure en la desesperació.

Són molts els motius que fan que les llengües s'encomanin certs trets amb una força que costa resistir. De vegades la mateixa evolució de la llengua ja ho afavoria i d'altres és l'àmbit d'ús -per exemple un pati d'escola- el que facilita el contagi.

Molts catalans tenen clar que és aberrant "Em cauré" o "Calla't" però molts menys qüestionarien el pas de passar a passar-se en una frase com "Ja m'ha passat / se m'ha passat el mareig" i, menys encara, el pas de quedar a quedar-se a "La camisa li ha quedat / se li ha quedat petita".

Fem molt bé, doncs, d'insistir a combatre el que repugna a la nostra sensibilitat, però ens podem estar esquinçant les vestidures per caure's mentre ens pugem al carro d'altres verbs pronominals poc genuïns.

Alguns els aturarem i d'altres passaran a ser fins i tot normatius. En tot cas no sembla que això hagi de passar mai amb caure's ni callar-se , que han esdevingut -si més no de moment- dues de les nostres línies vermelles.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 29 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Ni cap pressa ni cap por

Albert Pla Nualart

Un lector de València troba poc genuí el "cap pressa" de la portada d'ahir dimarts. I no és només ell qui el qüestiona. La gramàtica normativa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sembla que ho veu igual: "Amb els substantius no comptables només és possible l'ús del quantitatiu gens".

Són del mateix parer el prestigiós Manual d'ús de l'estàndard oral de Lacreu i alguns filòlegs balears, un dels quals considera "absolutament inadmissibles" frases com ara "No donar-hi cap importància", "No tenir cap gràcia" o "No em fan cap por".

Aquest mateix filòleg denuncia que l'ÉsAdir admeti cap al costat de gens de per a noms abstractes no comptables i ho rebla amb una frase lapidària: "La llàstima és que, com en tantes d'ocasions, en aquesta qüestió també pareix que té més autoritat TV3 que l'IEC i qualsevol gramàtic reconegut".

Doncs bé, les frases "inadmissibles" les he tret literalment de tres entrades del DIEC2, on per cert no apareix ni un sol exemple de gens de amb importància, gràcia o por. A la Bíblia corregida per Ruaix hi surt vuit cops cap por i un gens de por, i aquest gramàtic -jo diria que prou reconegut- admet explícitament aquest cap al costat de gens de.

No nego, doncs, que els filòlegs tinguin dret a qüestionar aquest ús de cap -i es pot fer amb arguments racionals i valuosos-. Però no tenen dret a assegurar que és del tot inadmissible en català. Primer, perquè l'IEC l'accepta; i segon, perquè a molts catalans no ens fa cap / gens d'angúnia.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 30 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Una ració d'arròs amb por

Albert Pla Nualart

"Per molt que sovintege cap davant de nom no comptable, és una mera traducció de ninguna prisa, ningún miedo. El centre enlluerna: poseu castellanismes en boca barcelonina i seran mel; poseu-los en una boca tortosina o valenciana i seran fel".

Transcric aquest comentari d'un lector al meu article d'ahir perquè reflecteix molt bé el pensament d'un parlant que, sovint amb raó, se sent ignorat pel centralisme lingüístic.

Sorprèn, això sí, que "boca barcelonina" vulgui dir sovint una àrea que va de les Alberes al Baix Camp. És una sinècdoque que no crec que entusiasmi gironins o tarragonins. Però anem a l'argument filològic.

Si l'entenc bé, ve a dir que si arròs o sal són no comptables i no diem "No tinc cap arròs" sinó "No tinc gens d'arròs", tampoc podem dir "No tinc cap por" sinó "No tinc gens de por". Considera que cap s'oposa a molts com gens s'oposa a molt.

Troba un calc fer com el castellà, que distingeix entre noms concrets, en què només és bo nada de ("Nada de arroz"), i abstractes, en què pot recórrer a ningún ("Ningún miedo").

De fet, ningún ve del llatí nec unus i aquest unus el veu estrany amb noms no comptables. Però el francès, al costat de pas de riz (gens d'arròs), pot dir també aucune peur (cap por). I jo no diria que aquest aucune sigui un castellanisme.

El seny diu que el cap de cap por és un tret intern de certs dialectes. Si a un parlant li grinyola fa bé de no fer-lo servir però no pot dir que no és català. Evitem la centralitis ... i la periferitis.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 31 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

L'obsessió per l'estàndard únic

Albert Pla Nualart

Aun amic el sorprèn que hagi dedicat dos tastos a defensar el cap de cap pressa. "Mai de mai -diu- havia pensat que no fos bo, i si és al DIEC2 i l'usen de Josep Pla a Gabriel Ferrater (de l'Empordà al Baix Camp), cal gastar-hi tinta?"

Però n'he parlat per tocar una qüestió molt més crucial i delicada. Ahir deia que la percepció d'aquest cap varia dialectalment. A gran part del Principat el tenim interioritzat, però molts balears i valencians el senten estrany i d'influència forana.

I la qüestió és: què fem, llavors? Hi ha dues posicions: la respectuosa -el que aquí és un castellanisme potser no ho és en un altre dialecte- i la maximalista -si ho és per a mi, ho ha de ser per a tothom.

M'agafo a un exemple que va com anell al dit. La mateixa gramàtica normativa valenciana que no admet el cap de cap pressa admet ningun a ningun amic en registres informals.

A Barcelona ningun també es diu, però no és cap forma dialectal sinó pura -i rebutjable- interferència que el DIEC2 no ajuda a combatre quan l'entra sense posar-hi cap marca ni restricció geogràfica.

Ara: que sigui interferència aquí no em fa dir que també ho és per als valencians que fa segles que el diuen, i tampoc crec que l'AVL condemni l'ús de cap pressa a Catalunya.

Aquesta obsessió per l'estàndard únic quan la unitat política està per fer no genera adhesió a la llengua. En l'estàndard ens hi hem de trobar bé. I no patim tant: si creem una unitat de mercat prou forta, el supraestàndard únic caurà al final com fruita madura.

 
7)
 
Diccionari Vintage
 
Vicenç Pagès Jordà
 
(del 20 al 26 d'agost del 2012)

 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dilluns 20 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

Una llengua ha de ser rendible, és a dir, amb poca inversió ha de donar molts beneficis. Com que moltes vegades no tenim temps de precisar el que volem dir, necessitem paraules multiús en tots els registres, també en el vulgar. Una de les que va fer molt bé aquesta feina, tot i que ha perdut popularitat des de fa un parell de dècades, és la paraula mandanga.

No la trobareu en els diccionaris més llepafils, però sí en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, que la defineix així: “Cosa de poca importància o que molesta.” És en aquest sentit de jòquer pejoratiu que la utilitzen molts autors ja des d'abans de la guerra quan volen rebaixar una mica el registre. A Vida de Manolo, per exemple, Josep Pla escriu: “Tothom del meu temps ha pintat o dibuixat el campanar de Vallvidrera amb els xiprers i tota la mandanga sincera, natural i romàntica.” La paraula resulta indicada per desqualificar amb un punt d'humor una persona o una institució. Així, en el seu epistolari amb Josep Obiols, Carles Riba parla de “la mandanga de la Lliga”, i a Diàlegs sobre l'arquitectura, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, hi llegim: “Que parli tant com vulgui, que ja estic fastiguejat d'ell i de tanta mandanga!”. També La Trinca utilitza el terme a L'ou de Colom:I allò de la ‘madre patria' / i tota aquesta mandanga.”

A Amèrica, la mandanga designa un tubercle pelut, petit, saborós i de consistència lletosa, però no està clar que la mandanga provingui del castellà. De fet, no se'n coneix l'origen, encara que la fonètica remeti a paraules com mangar, ganja, xunga, conga, potinga o mandonguilla.

El llibre que consagra la mandanga com a paraula polisèmica és el Diccionari del català popular i d'argot, de Joaquim Pomares. Allà ens assabentem que mandanga pot tenir, a banda de tots els significats que hem vist, aquests altres tres: gresca, material pornogràfic i menstruació. Així, la paraula revela tot el seu poder, ja que pot servir per designar qualsevol cosa sempre que ens movem en un registre informal: en aquest sentit, s'acosta al totpoderós stuff anglès.

El Vocabulari de l'argot de la delinqüència, de Joan J. Vinyoles, incorpora l'accepció de l'haixix, molt viva als anys setanta i vuitanta, tot i que no estic segur que avui dia mandanga sigui una paraula per fer-se entendre a la plaça Reial, posem per cas. Sigui com sigui, aquesta és l'accepció que recull Fernando Lázaro Carreter, acadèmic de la Real Academia Española, que el 1980 en l'article El cheli, de la sèrie El dardo en la palabra, dictamina: “El costo, el chocolate o tate, la mandanga o el fumo designan el hachís”. També Jaume Fuster, que es va esforçar per introduir el català vulgar en la literatura, l'utilitza en aquesta accepció en una de les Claus de vidre: “El junkie tremolava com una fulla, mentre espanyava la porta. Hi havia molts coixins per terra i molta mandanga oriental. La sala encara pudia a userda. N'hi havia puntes per tot arreu.” És el mateix sentit que dóna El Fary a La mandanga, una de les seves cançons més populars “Le pegué a la mandanguita, / le pegué a la mandanguita, / se acabó mi timidez.”

LA CITACIÓ

“En Damià és el gallet del grup. Té l'edat d'en Pau. Posa el cotxe i la mandanga”
 
‘Abans de ser pedra', Antoni Mas
 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dimarts 21 d'agost del 2012

Les abreviatures, els acrònims i els símbols són manifestacions de la llei del mínim esforç. Qui estigui lliure de sigles que llanci la primera pedra.

Els xats i els missatges de text han aguditzat aquesta tendència internacional: idk significa “I don't know”. En català, disposem d'un acrònim vintage que feia les mateixes funcions que idk. Em refereixo a NPI, que segons les versions significava “No Puc Informar-te” o “Ni Puta Idea”. Ara que teclejar s'ha convertit en un esport intergeneracional, potser valdria la pena recuperar-lo, ja que amb tres caràcters faríem el fet.

El 2005, Caterina Canyelles i Margalida Cunill van publicar a Edicions 62 SMS en català. Pautes fàcils i ràpides per escriure missatges de mòbil. Passa-ho! En aquest llibret donaven instruccions per condensar missatges de text en pocs caràcters. Alguns són coneguts de tothom, i d'altres resulten ocurrents. Per demanar un favor, podem teclejar “6plau”; per acomiadar-nos, “a10”; per comprovar la recepció del missatge, “900?”; per insultar les persones estirades, “cur6”; per alertar sobre l'estrès de l'emissor, “+3o”. Sigui com sigui, per dir el que els anglesos expressen amb idk i els vintage amb NPI, les autores del llibre proposen “9se”. Són tan sols tres caràcters, certament, però tenen l'inconvenient de trencar la nostra tradició. Tan útil que resultaria l'acrònim NPI, i en canvi el desconeixen la majoria d'addictes al mòbil... Es va avançar al seu temps, potser.

La doble interpretació possible –formal o informal– de NPI suggereix que els acrònims poden ser una font d'entreteniment i diversió. Al llibre Verbàlia, Màrius Serra inclou un apartat de ludoacronímia, que desenvolupa aquestes potencialitats. Segons Rabelais, l'escut romà SPQR significava “Si Peu que Rien”, i la marca FIAT ha recordat a més d'un l'ordre més coneguda de Iaveh: “Fiat lux”. Anys enrere, el nostre NPI va produir un cert nombre de microacudits d'aquella categoria singular que esmenta Thora Birch a Ghost World, és a dir, que són bons de tan dolents. A continuació en recullo tres en bateria. Primer: “Què vol dir NPI?” “No ho sé.” “Jo tampoc.” Segon: “Encara no he trobat ningú que sàpiga què significa NPI. Ho saps, tu?” “Ni puta idea.” “Ho veus?” Tercer: “Què significa NPI?” “NPI.”

Cada dia tenim instants de desconeixement, i cadascú l'expressa dins les tres dimensions de la llengua: època, dialecte, registre. Diguem com ignores i et diré com ets. Els lectors de Forges diuen “Ni flowers”, els gironins diuen “poc que ho sé”, els castissos diuen “ni zorra”, els antiquats diuen NPI. En nits d'insomni pertinaç, acaricio la idea de substituir els “No ho sé” d'algunes cançons per aquest acrònim. Sopa de Cabra, a Flors de fum, podria dir: “Vaig fent, no sé on arribaré, NPI.” Amb aquest canvi, la cançó Sóc el millor, de Quico Pi de la Serra, experimenta una millora de la rima: “El món és injust! Qui ho va dir? NPI.” També a Tarragona m'esborrona, Els Pets podrien substituir “Qui deu ser? No ho sé” per “Qui és aquí? NPI”. Són idees...

LA CITACIÓ

“Un professor li va anar a dir que no en tenia ni NPI”
‘Amb home o sense', Astrid Magrans i J.N. Santaeulàlia
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dimecres 22 d'agost del 2012

La paraula orsai és una deformació del terme anglès off-side, és a dir que constitueix una imperfecció simpàtica, pròpia de gent gran, aficionada al futbol i sense una formació acurada en llengües estrangeres. Quan sento un orsai, sempre tinc la sensació de ser a casa. La paraula designa el fora de joc, és a dir, la posició irregular d'un jugador, que pot constituir falta i fins i tot provocar l'anul·lació d'un gol.

Malgrat l'origen, orsai és una paraula que apareix al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, o sigui que és correcta. La lingüista Neus Faura i Pujol, que n'ha estudiat la genealogia, ha establert que apareix per primera vegada a la premsa esportiva al setmanari Xut! el 10 de març de 1923. En aquells anys, la grafia dels termes futbolístics no estava establerta, i era freqüent trobar als diaris goals, shoots i foot-ball. La professora Faura ha estudiat l'alternança entre off-side i orsai, que finalment es va decantar per la segona.

Joaquim Pomares, en el Diccionari del català popular i d'argot, estableix una segona accepció: diem d'algú que està “en orsai” quan està distret o despistat. I, efectivament, constitueix una expressió viva en les generacions més veteranes, és a dir, les mateixes que apliquen el terme al camp de futbol: “Ni em va sentir arribar perquè estava (en) orsai.” També pot voler dir que algú té alterades les facultats de percepció a causa d'alguna substància química o per malaltia natural: equivaldria, doncs, a estar grogui, cego, perjudicat... En el tango Patadura, amb lletra d'Enrique Carrera Sotelo, significa estar fora de lloc, no saber-se'n sortir d'una situació determinada, com ara un ball: “Piantáte de la cancha, dejále el puesto a otro / de puro patadura estás siempre en orsay.” La paraula també pot designar una certa vocació de transgredir les normes, de no seguir els impulsos gregaris i anar per lliure. És el cas de la revista Orsai, editada a Barcelona per l'escriptor argentí Hernán Casciari.

Els Amics de les Arts, a la cançó 4-3-3, utilitzen aquesta paraula quan plasmen amb metàfores futbolístiques i militars una estratègia de seducció: “I tota l'artilleria la concentraré al davant, / a l'esquerra, Martin Codax / provant d'evitar l'orsai.” Entenc que aquest vers admet dues interpretacions possibles: evitar que el vi el deixi fora de combat, o evitar comportar-se de manera que la noia li xiuli falta.

La paraula orsai (Ramon Solsona recull orsait) pot despertar el corrector que tots portem a dins. Fixem-nos, per exemple, en aquest passatge de Memòries i divagacions d'un futbolista discret (1959), d'Alfons Romeu i Sabater: “Veure un pagès reclamant un offside, perdó, orsay, era un espectacle únic. De cop i volta, us trobàveu amb què el vostre veí, espectador vestit amb pantalons de vellut, una armilla i una camisa de pisana, amb espardenyes de set vetes i una gorra caiguda sobre el front, començava a cridar, a esgargamellar-se repetint amb insistència eixordadora: ‘fau, fau'.” I, amb tot, ¿que no és adient fer servir un terme mal format per designar una situació irregular?

LA CITACIÓ

“Si és nen, es dirà Pep”
Orsai, Jordi de Manuel
 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dijous 23 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

Corre el rumor que el que li falta al català són paraules vives que pertanyin al registre vulgar. Però no és cert. Les paraules hi són, només que tenen unes connotacions vintage que les allunyen de les generacions més joves. Com la paraula punyeta, que es manté viva des de fa dècades però que ha deixat de ser trendy.

La punyeta és tan vulgar que Pompeu Fabra no la va considerar digna del seu diccionari. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, en canvi, la inclou en l'accepció de molèstia o inutilitat, i incorpora unes quantes locucions: anar-se'n a fer punyetes (“fer malbé, desaparèixer”), fer la punyeta (“molestar, fastiguejar”), enviar a fer punyetes (“engegar algú de mala manera”). A la novel·la Míster Evasió, Blai Bonet escriu: “Davant d'ell ningú no podia dir punyeta, coi o parir.” Són tres paraules que molts parlants situarien a la franja de la familiaritat, a tocar de la frontera del decòrum.

Les punyetes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes (Joan F. Mira ha utilitzat la paraula en aquest sentit). Fer-les era una feina lenta i difícil, i calia invertir-hi moltes hores. Per això, quan engeguem algú a fer punyetes, és com si el convidéssim a fer una activitat d'aquesta mena, dificultosa i irrellevant. Però si la paraula té aquesta filiació tan digna, per què es considera una grolleria pronunciar-la? Al final de l'entrada, el Diccionari Català-Valencià-Balear ens indica una altra direcció: fer-se la punyeta volia dir masturbar-se. El mateix sentit el trobem al Diccionari de renecs i paraulotes de Pere Verdaguer. Engegar algú a fer punyetes, doncs, pot tenir significats prou diferents.

Als anys setanta, incloure aquesta paraula en cançons els donava un aire popular, a vegades revolucionari. La més popular és sens dubte La gallineta de Lluís Llach: “La gallineta ha dit que prou, / ja no vull pondre cap més ou, / a fer punyetes aquest sou / que fa tants anys que m'esclavitza.” A la dècada següent, la Companyia Elèctrica Dharma la va incloure a Fi de festa – La gent vol viure en pau: “Ai, la gent vol viure en pau / i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana / Són uns fills de puta acabats / Sempre foten la punyeta / Estats-Carronya! Bèsties de guerra!” En aquells mateixos anys, el grup maresmenc N'Gai N'Gai cantava la cançó Punyetes, amb una tornada que feia: “Sempre el mateix, ja no em ve de nou / Només punyetes i prou”, i llavors el cor s'hi afegia repetint “Punyetes, són punyetes”.

Amb els anys, la paraula ha perdut bel·ligerància. Jordi Pujol i Soley, per exemple, la pronuncia sovint. L'any 2008, Joan Mayol i Serra va publicar un assaig de divulgació ben seriós titulat Què punyetes és la biodiversitat? La paraula va deixar de ser definitivament malsonant l'any següent, quan la il·lustradora Pilarín Bayés va publicar el llibre Punyeta!: consells d'una àvia als seus néts.

LA CITACIÓ

“Si ara toca anar darrere la ràdio, doncs darrere la ràdio. La gent no s'està de punyetes”
‘El vigilant i les coses', Pasqual Farràs
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI divendres 24 d'agost del 2012

No és estrany que en una dècada com la dels seixanta, quan es va començar a posar en qüestió el consumisme, triomfés un tipus de vehicle com el 4L de Renault. Va ser un cotxe tan popular que va rebre una designació alternativa al nom comercial, ja que era conegut com a Quatre Llaunes, una versió automobilística de l'Home de Llauna que acompanya Dorothy en la visita al mag d'Oz. El model va ser llançat amb l'eslògan Su belleza es su mecánica, que sembla una alternativa als atractius merament superficials.

El Quatre Llaunes va néixer l'any 1961. Durant aquella dècada, va tenir rivals difícils en l'àmbit dels cotxes de dimensions reduïdes, llavors anomenats utilitaris. Digue'm quin cotxe tens i et diré com ets. El Seat 600 corresponia a les famílies pobres però honrades, al Seat 850 li corresponien uns conductors lleugerament més juvenils, el Citroën 2CV (Dos Cavalls) corresponia als hippies de manual, el Dyane 6 era el de la “gent encantadora”, el Simca 1200 era el preferit dels quinquis de les pel·lícules d'Eloy de la Iglesia.

El Quatre Llaunes era un cotxe econòmic però de batalla, amb una suspensió memorable, water-resistant, capaç de transportar grans pesos i d'enfilar-se per camins de terra. De seguida va ser adoptat per empreses i institucions, des de lampistes autònoms fins a Telefónica, passant per la Guàrdia Civil. Fins i tot va arribar a córrer al Ral·li Montecarlo i el 1979 va quedar tercer al París Dakar. Se'n van fabricar més de vuit milions. És clar que els acabats no eren gaire glamurosos i la carrosseria no era gaire consistent (el més curiós de tot és que la L de 4L volia dir Luxe). En la literatura catalana, condueix un 4L el detectiu Marc Sergiot, que apareix en unes quantes novel·les de Jordi de Manuel, el qual retrata així el seu personatge: “Un tipus deixadot, que es mou en un quatre llaunes desballestat, amb una difícil relació amb les dones.”

El 1985, un espot televisiu el representava enfrontant-se amb èxit a vehicles farcits de gadgets estil Mad Max. En canvi, el món del cinema no ha estat generós amb el Quatre Llaunes. El Dos Cavalls va tenir Sor Citroën, i el Seat 600 Ya tenemos coche, però el 4L s'ha hagut de conformar amb papers secundaris en pel·lícules de Louis de Funes. Si bé els seus rivals utilitaris s'han consolidat com a vehicles amb encant massiu –al costat de la Vespa i el Biscuter–, l'atractiu del Quatre Llaunes es manté en un cercle reduït d'entusiastes, que es manté viu al Regne Unit, per exemple, on el Quatre Llaunes es considera un vehicle amb caràcter. Hi contribueixen elements tan pintorescos com el canvi de marxes estil revòlver, el desplaçament horitzontal dels vidres i l'absència de maneta interior.

La dècada dels seixanta és la dels cotxes clàssics. Alguns han tingut reedicions com el Volkswagen Concept o el nou Mini. El Quatre Llaunes, en canvi, és vintage de debò: tots els que queden són anteriors a 1992. Quan n'apareix un de sobte, en un camí rural, conduït per un pagès jubilat dels que circulen sense cinturó, és un glop del passat que ens ve a trobar.

LA CITACIÓ

“El Tute condueix el seu Golf GTI vermell (queden lluny els dies del quatre llaunes)”
 
‘El món líquid', Lluís Oliván
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dissabte 25 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà
 

ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ


La llengua s'ha dotat de maneres convencionals d'assenyalar la sorpresa que ens provoca un fet, una persona o una situació. El primer que ens ve al cap són adjectius que apareixen als còmics infantils i a les pel·lícules en blanc i negre, i que disposen d'una expressivitat molt limitada (fantàstic, extraordinari, fenomenal). Al costat hi trobem termes que remarquen la dificultat de donar crèdit al fenomen, com increïble o –darrerament– inversemblant, i els que insisteixen en la perfecció, com immillorable i insuperable. Un pas més enllà, el diccionari ens brinda adjectius que se solen fer servir en sentit negatiu, però que també poden emfasitzar la magnitud de la sensació produïda: impressionant, bestial...

Un segon grup està format per adjectius més singulars: els que assenyalen la mida desproporcionada del fenomen (gran, grandiós, màxim, total), els que remeten a experiències religioses (diví, místic, apoteòsic), els que fan referència a la tradició literària (sublim, èpic, homèric), els que parteixen de les sensacions produïdes per substàncies químiques (flipant, al·lucinant).

Un tercer grup inclou tot d'adjectius de moda que no puc evitar detestar: genial (un virus provinent de les telesèries nord-americanes), espectacular (a Guy Debord no li deuria fer gaire gràcia que s'apliqui als accidents aeris), fort (fa l'efecte que determinats ciutadans no fan servir cap altre adjectiu en tot el dia), sexi (un adjectiu supernova, que s'expandeix en totes direccions), especial (i tant és que amb un fucking al davant sigui una cita de Radiohead) i heavy (un respecte per Deep Purple, sisplau).

Dir d'un fenomen que és la pera o, amb prefix intensificador, que és la repera, és una manera vintage de donar-li importància. El Diccionari Català-valencià-balear registra més de setanta variants de pera, però avui dia és una fruita en decadència (amb prou feines la fem servir –i encara– en l'expressió partir peres). Quin deu ser l'origen de ser la pera? Dins l'etimologia creativa, podem buscar l'origen de l'expressió en el lladre de camí ral Joan Serra, conegut amb el motiu de la Pera. L'expressió “és la Pera” no està documentada abans del segle XIX, que és quan va viure Joan Serra.

La manera de ponderar un fenomen ens ajuda a retratar l'edat del parlant. “N'hi ha per llogar-hi cadires” vol dir que va créixer durant el franquisme, mentre que “és l'amo” significa que va néixer a cavall de l'últim canvi de segle. “Fa venir carn de gallina” és vintage, però “fa posar els pèls de punta” es pot dir sense problemes enmig de qualsevol festa a l'Heliogàbal. “És la repera”, finalment, fa pensar en un lector del Patufet, en un consumidor de Los Chiripitifláuticos, en un tiet que els caps de setmana fa de monitor d'escoltes, en un comprador de les desaparegudes galeries del Sepu. Només conec quatre expressions més retro: cantidubi, demasié, pistonut i l'hòstia en patinet.

LA CITACIÓ

“Això pot ser la repera”
L'imperialisme dolç, Francesc Canosa
 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI diumenge 26 d'agost del 2012

El diccionari inclou la camiseta i la samarreta, que semblen sinònimes però no ho són. La camiseta la porta el fill, és de marca, ajustada i sexi. La samarreta la porta el pare, és del mercat, talla XL i li queda fatal.

La samarreta té dos problemes. Primer, el so vibrant alveolar, una mica dur per a moltes oïdes. Segon, que deriva de la samarra, que és el gec sense mànigues, fet de pell d'ovella, que portaven els pastors tradicionals. En el nostre imaginari, la paraula samarra està lligada a les nadales: “La samarra portaràs i de neules l'ompliràs.” “Jo no en vull pas!”, respon el rabadà. “Amb la pell i la samarra, mengen ous i botifarra”, cantem al Fum fum fum. En les lletres actuals, només he localitzat una samarra als versos inicials de Pilar, una de les cançons més conegudes de Gossos: “Que guapa estàs amb la teva samarra dels Rolling Stones, / em passaria hores, tardes, dies, nits fent-te petons.” Vull pensar que el lletrista necessitava una paraula de tres síl·labes. Perquè si algú s'imagina una pastoreta transportant una armilla gruixuda de pell de xai s'equivoca: en el videoclip de la cançó hi apareix una noia gens agropecuària que duu una samarreta/camiseta cisada de cotó de color blau.

Em temo que els hàbits dels pastors del primer Nadal no eren gaire higiènics. Si hi afegim que la pell de la samarra no estava adobada, n'obtenim una pudor d'agre, de bestiar i de suor que se situa als antípodes del sex-appeal. I, amb tot, la mateixa paraula també apareix vinculada al desig en l'últim conte del bestseller del col·lectiu Ofèlia Dracs dedicat a l'erotisme, Deu pometes té el pomer: “‹Treu-te també la samarra, mossa, que farem dòmino›, jo que li demano. I ja me la tens més conilla que el dia que la van parir.” Ja es veu l'aire marcadament rural que agafa l'escena, que podria forma part dels diàlegs d'Excursionistes calentes, de Conrad Son.

Deixem la samarra i passem a la samarreta. L'ús d'aquesta peça es va limitar a la roba interior masculina exactament fins al 1951. Aquell any es va estrenar Un tramvia anomenat desig, d'Elia Kazan, on s'exhibeixen per primera vegada els atractius sexuals de la samarreta (o camiseta). En efecte, Marlon Brando hi apareix amb samarreta imperi neta i bruta, i amb T-shirt sencera i esparracada. Des d'aquell any, aquesta peça de roba, sobretot sense mànigues, s'ha portat fora de casa i a partir de Freddy Mercury també en concerts. Pel que fa a les dones, hi ha un abans i un després de la camiseta de tires de color bordeus que porta Winona Ryder a Reality bites. Un precedent llunyà seria la samarreta Herald Tribune que duu Jean Seberg a À bout de souffle. Un pas més, difícilment superable, el va fer Keira Knightley amb la gamma de tops i samarretes que porta a Domino.

Si algú troba que parlem d'una paraula poc viva, que llegeixi Paseos con mi madre, de Javier Pérez Andújar, on s'explica que chamarreta és de les primeres paraules que van aprendre els emigrants que arribaven a Barcelona.

LA CITACIÓ

“Jo anava amb aquella samarreta del Tintin i el Haddock que em vaig comprar al Saló del Còmic”
‘Núvols com', Esteve Miralles
 
8)
 
 
9)
 
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 100)
 

Emmagatzematge de material

 
Ramon Sangles i Moles
 
Un altre amic, gramàtic de professió, m'acaba d'ensenyar unes fitxes que després de llegir un llibre emplena sempre: hi escriu les dades del llibre i també les seves impressions sobre el contingut i valoració lingüística. A part, m'ha ensenyat un reguitzell de fitxers on té classificat molt material referent a la llengua catalana. Òbviament, se n'ha servit per a alliçonar molts alumnes i per a escriure una obra cabdal amb vista a l'estudi de la nostra llengua. És una persona molt ordenada i detallista, i, per consegüent, molt eficient i d'alt prestigi.

 

També em ve ara a la memòria, d'una banda, la famosa calaixera de Joan Coromines i, de l'altra, la de mossèn Antoni M. Alcover, dues  calaixeres riques de material lèxic i dos talents de la nostra llengua. Sí, contínuament anaven a la repesca lexical i estaven amatents a treure'n suc: es feien explicar les paraules, en prenien nota... i anaven arxivant material. Com haurien escrit, si no, les seves importants obres?

 

També nosaltres hauríem de ser persones ben organitzades, cosa que no significa pas ser col·leccionistes. Vull dir que hi ha un saber escampat que hem de fer nostre, retenir-lo i saber-lo organitzar. Cadascú pot tenir el seu propi sistema; actualment n'hi ha molts. L'important és poder tenir a mà allò que en un moment donat ens convingui. Podem fer servir unes llibretes, o uns fitxers, o una carpeta subdividida en temes a l'ordinador. Jo, entre altres coses, em serveixo de la llibreta electrònica d'adreces, que dóna per a molt (és una Blackberry).

 

Com més coses tinguem anotades d'autors diversos i com més guardades tinguem inspiracions nostres, més rics seran els nostres escrits.

 
10)

 

El futur del català, 27 anys després

 

Entrevista de Joan Tudela

a Marta Mata

 

pedagoga i diputada al Parlament de Catalunya

 

El parvulari és la clau de la catalanització de l'escola

 

Ja ho va dir Antoine de Saint-Exupéry, l'autor de El Petit Príncep: “Totes les persones grans han començat per ser infants, però pocs se'n recorden”. La Marta Mata sí que se'n recorda, de quan era una nena i anava a l'escola Pere Vila, primer, i a l'Institut Escola de la Generalitat republicana, més tard. Després va venir la gran ensulsiada i aquell paradís escolar se'n va anar en orris. Des d'aleshores, la Marta Mata, a la recerca del paradís perdut, ha fet de mestra, fa de mestra de mestres a l'associació Rosa Sensat i fa de diputada socialista.

El català a l'escola l'hem de veure en el context dels problemes generals del català. Hem patit tres segles de progrés del castellà a Catalunya. El segle XVIII, castellà a la vida pública; el XIX, castellà a la vida escolar; el XX, castellà als mitjans de comunicació i immigració. A Catalunya l'escola obligatòria era sentida com una necessitat per les classes populars. Però ja el 1898 va haver-hi la primera reacció contra el fet que l'escola fos en castellà, en crear-se l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i l'escola catalana de Flors i Calcat.

Rosa Sensat –abans escola de mestres, ara associació de mestres– va ser durant els últims quinze anys del franquisme una institució d'una influència extraordinària per a la recuperació d'una escola idiomàticament catalana i pedagògicament avançada, que fos hereva de la xarxa escolar de la Generalitat republicana. Des de l'any 65, totes les classes per a mestres eren en català a Rosa Sensat.

BILINGÜISME, PARAULA EQUÍVOCA

Les idees que defensàvem als anys seixanta han continuat vigents fins avui. Per començar, la Llei de normalització lingüística ha descartat la possibilitat de dues escoles –l'una catalana i l'altra castellanaque durant la transició van propugnar alguns sectors i que hauria estat una barbaritat. Nosaltres hem dit: rebem nens de famílies que parlen català i de famílies que parlen castellà. L'escola ha de rebre en català el nen que parla català i, al llarg de l'aprenentatge, el català ha de ser la seva primera llengua i el castellà, la seva segona llengua. En el cas del nen de família que parla castellà, s'ha de fer al revés, però no exactament igual, sinó empenyent a favor del català perquè el nen, arribat el moment, pugui optar. D'això en dèiem bilingüisme escolar. Però la paraula bilingüisme no ha fet sort, perquè s'ha entès com un tractament equiparat de dues llengües en contacte. Com que en la realitat les dues llengües mai no tenen una força al 50 per cent, sinó que l'una avança i l'altra recula, si dónes el mateix tractament a les dues llengües l'únic que afavoreixes és el que ja està passant. I, per tant, cal un tractament reforçat del català, després de tres segles adversos a la llengua catalana.

L'última delegada del Ministeri d'Educació que hi va haver abans del restabliment de la Generalitat, Teresa López del Castillo, l'any 76 va fer una enquesta entre tots els mestres de la província de Barcelona. Resultava que un 20 per cent dels mestres eren capaços de llegir, escriure i fer la classe en català, perquè s'havien format per iniciativa pròpia, normalment en cursos de Rosa Sensat o d'Òmnium Cultural. Hi havia un 40 per cent que sabien parlar el català o que almenys l'entenien. I hi havia un altre 40 per cent de mestres que ni tan sols l'entenien. Aquesta era la situació de partença l'any 76.

L'actitud més estesa entre els mestres de Catalunya al començament de la transició era d'una certa resistència al català, tant entre els mestres castellanoparlants com catalanoparlants. Tenien la falsa idea que el català és més difícil que el castellà, i si hi afegeixes que és menys útil i hi afegeixes que això del català deu ser política... ja tens l'actitud predominant.

RECICLATGE: UN TRIST BALANÇ

Hi ha paraules que en un moment donat adquireixen virtuts miraculoses. Reciclatge, per exemple. El reciclatge havia de fer el miracle de transformar l'actitud i la formació lingüístiques dels mestres de Catalunya. El temps de reciclatge ja ha pràcticament acabat. El balanç és més aviat desencisador. Fet amb una òptica més administrativista que no pas pedagògica, el reciclatge ha acabat convertit en una màquina expedidora de certificats de català. Hi ha hagut mestres que ho han fet amb il·lusió i n'han tret profit, però d'altres s'han limitat a complir el tràmit de “pasar el examen de catalán” i avall.

El reciclatge ha estat una oportunitat malaguanyada, quan podia haver estat un procés molt bonic i agradable. Malgrat tot, el català va avançant i va perdent conflictivitat a l'ensenyança. Es comença a notar que des del primer de gener de 1981, per primera vegada a la història, l'escola de Catalunya és governada des de Catalunya. Hi ha casos macos, que a mi m'emocionen, de mestres castellanoparlants que fan les classes en català amb un gran interès, i de nens castellanoparlants per als quals el català és ja la seva llengua de cultura. Són casos nombrosos, però se'n parla poc, perquè ens trobem entre extrems de cridaners.

Fa anys venien al món uns cent mil catalanets a l'any. Ara en vénen uns seixanta mil. La piràmide d'edat s'aprima per baix. Això fa possible que, sense necessitat de més locals ni de més mestres, puguin implantar-se per a tots els nens els tres cursos de parvulari; el primer per als de tres anys, el segon per als de quatre i el tercer per als de cinc. Si a més es regulés el caòtic món de les escoles bressol –per a infants fins a tres anys– canviaria com de la nit al dia el panorama de l'ensenyament anterior a l'EGB.

El parvulari és la clau de la catalanització de l'escola. Els tres cursos de parvulari en català són la millor via perquè el nen castellanoparlant assumeixi el català com a la seva llengua de cultura. L'actitud dels pares és sempre favorable en aquestes edats, perquè el nen aprèn el català amb tota naturalitat i sense cap dificultat. En canvi, un cop ja en l'EGB, el català pot costar-li més i aleshores crear recel en els pares.

L'ENSENYAMENT MITJÀ, VAGÓ DE CUA

Tot sembla indicar que l'ensenyament mitjà és el vagó de cua de la catalanització. En els instituts de batxillerat de Catalunya, al BUP i al COU, que es troben compartimentats en assignatures, segons un estudi de l'Associació de Professors en Llengua Catalana fet públic el maig, només un 39 per cent de les assignatures es fan en català. Paradoxalment, el 65 per cent dels professors d'institut són catalanoparlants i, a més, com que s'han format a la Universitat, tenen una bona preparació acadèmica en llengua catalana. Així i tot, l'explicació de les matèries es fa en castellà en un 50 per cent dels casos, en català en un 39 per cent i de forma bilingüe en un 11 per cent. Dels llibres de text, un 73 per cent són en castellà, un 13 per cent en català i un 14 per cent són optatius. A la Formació Professional, amb un alumnat majoritàriament castellanoparlant, el català encara hi és menys present. Per ara, no s'ha estès l'ús dels llenguatges laborals catalans, malgrat que algunes paraules, pel seu compte, s'han obert camí com ara plegar o rajola.

Globalment, jo sóc optimista. L'ús de la llengua catalana va paral·lel amb la refeta de la societat catalana. La llengua no se salvarà sola. Es tracta de refer Catalunya i refer-la en català.

Barcelona, 9 d'agost de 1985

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net