InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 104 (divendres 07/09/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
 
1) Eugeni S. Reig - de faldó gros
 
2) Albert Jané - Sobre la lexicalització dels pronoms advebials
 
3) Antoni Llull Martí - De pesos i mesures
 
4) Pau Vidal - Pinxo
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra T)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Vicenç Pagès Jordà - Diccionari Vintage
 
8) Sico Fons - L'espanyol
 
9) Ramon Sangles i Moles - S'han d'oferir textos entenedors
 
10) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela a Enric Bastardes
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

de faldó gros

Pobre, de pocs recursos econòmics.

Sí, els que viuen en eixe barri són molt bona gent, però de faldó gros.

En el Diccionari català-valencià-balear, en l'entrada faldó, trobem: «Esser de faldó afegit, o de faldó gros: esser pobre, tenir pocs recursos (val.). Tot era dir-los cara a cara que no's pensaven ser gent de faldó gros, ans bé entenien ser tan bons com ells, Rond. de R. Val. 92.»

Recorde haver-li sentit aquesta expressió al meu avi matern, alcoià nascut l'any 1872 i mort el 1964. No estic molt segur que actualment encara queden a Alcoi persones que l'usen. Potser ni tan sols en queden que la recorden. Però considere que no estaria malament del tot recuperar i potenciar una locució valenciana que ja apareix en la Rondalla de Rondalles de Lluís Galiana i Cervera i que ha arribat viva, com a mínim, a mitjan segle xx.

 

En valencià també es diu: pobre
La llengua estàndard sol emprar: pobre
En castellà es diu: pobre
 
 
2)
Article publicat en el núm. 70 de la revista Llengua Nacional (I trimestre del 2010)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2010-1)SobreLaLexicalitzacioDelsPronomsAdverbials.pdf
 
 
Albert Jané

 
3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 264)

 

De pesos i mesures

 

Antoni Llull Martí

 

Fins ben entrat el segle XIX no començaren a fer-se usuals a Mallorca els pesos i mesures derivats del sistema mètric decimal, i fins ben entrat el XX coexistiren els antics sistemes amb els novells. Quan jo era al·lot la gent parlava amb tota normalitat d'almuds, barcelles, unces, lliures, arroves, quintars, canes, pams, i algunes altres velles mesures que ara no em venen a la memòria. No m'entretindré a descriure tots aquests sistemes i les seves equivalències amb l'actual, cosa no difícil d'aclarir amb relació a les esmentades en primer lloc, sinó a comentar breument el significat i origen lingüístic dels mots que les designen.

 

Comencem per la cana, nom derivat del llatí canna, ‘canya'. Era una mida de longitud equivalent a quatre pams. Canar era amidar un terreny, i canador aquell qui tenia per ofici prendre mides agràries amb la cana, nom que seguiren donant-li quan de la cana es passà al metre. Hi havia també les braces, dues de les quals feien un destre. L'almud (vulgarment «aumud» o «amud») és un mot que procedeix de l'àrab, però sembla que els moros l'haurien agafat del llatí modus ‘mesura'. I una mesura de capacitat d'una vuitena part d'un almud es deia un fòtil. Barcella és derivat, a través dels parlars dels mossàrabs, del llatí particella, mot del que també prové, amb un altre sentit, parcel·la, que en principi era el nom d'una mesura agrària i després s'aplicà a una mesura de capacitat. L'arrova (o rova), prové d'un mot àrab que significa ‘quatre', per esser la quarta part d'un quintar, mot, aquest, que no té res a veure amb quint, sinó amb el llatí centum (pronunciat kentum) i sembla que els àrabs ho agafaren del derivat del mot llatí esmentat centenarium (pronunciat, aproximadament, kentenàrium), mesura de cent lliures, i a través de la llengua aràbiga arribà a la nostra, que al seu torn transformà una mica el mot deixant-lo amb la forma quintar. Per cert, que en els comptes detallats en roves era usual a Espanya utilitzar el signe @, mentre que als països anglosaxons aquest mateix signe significava, i significa, at, que és tant com dir ‘a' per indicar una adreça, i aquest és l'ús que hom li dóna en la formulació d'adreces de correu electrònic. Una adreça imaginària que fos antoni.llull@ manacor, podria esser interpretada com «Antoni Llull ‘a' Manacor».

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 125)
 
 
Pinxo
 
Pau Vidal
 

El pinxo ja sap que no punxarà mai en Pancho amb el punxó, perquè un pinxo com cal fa el gallet, el milhomes, però no té mala jeia; com a molt, es farà un panxó de riure, i avall. Ara, el que segur que no es quedarà tan “panxo” és en Pancho, condemnat a la mexicanització per un diccionari injust: si el pinxo prové del castellà pinche, ‘per la baixa consideració en què eren tinguts els que feien aquest ofici', com és que jo no em puc quedar tan “panxo”, si al capdavall pancho ve, igual que panxa, de la mateixa paraula llatina, pantex? La resposta està en el verb: perquè no es pot “panxar” ni “panxejar”. Ara bé, si el pinxo, quan en fa de les seves, pinxeja, algú és prou garneu per dir-me què fa quan pinxa?

 

«Aquella nit Alícia somià que l'home del canotier i del bastó se n'anava en tren de Badalona cap a Blanes. Ella era al tren, llegint el diari dempeus, darrera d'aquell home. Portava sabates de taló alt i una malla negra de fer gimnàstica. Llegia el diari al revés, i l'home avançava un dit grogós de nicotina cap al seu escot i li féu abaixar la cremallera. Ella desplegava unes ales de papallona, vermelles, grogues i negres, i fugia volant. Mentrestant un pinxo jove s'atansava a l'home i l'apunyalava, i descobria que no era més que un ninot ple de palla» (Pau Faner, Lady Valentine, 1984).

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Barbarismes
T
 
 

Tabique, 'tabic'. Envà. Tempanell.

         Un envà separa les dues habitacions.

Tableta, (de xocolata). Rajola.

         Una rajola de xocolata.

         (Una peça de la rajola:) Presa.

         Per berenar, una llesca de pa i una presa de xocolata.

Tacaño.  Garrepa. Estirat. Gasiu. Ganyó. Cagalatxa. Cagamiques. Avar. Avariciós. Taquí. Escanya-rals. Escanyapobres.

         Ésser un garrepa ridícul. Ella és generosa, però ell és un cagalatxa.

Taladro. Trepant. Filaberquí.

         El trepant és elèctric i el filaberquí es fa anar  a mà.

Tamaño, 'tamany'. Volum. Gruix. Grossària. Mida.

         Una pedra d'aquest volum.

         (Un llibre, una revista, un full:) Format.

         Un llibre d'aquest format.

Tapete.  Tapet. Cobretaula.

         Un tapet de punt.

Taquilla. Finestrell.

         Els bitllets els venen al finestrell. Amb aquest espectacle han fet un finestrell que Déu n'hi do.

Tarta.   Pastís.

         Pastís gelat. Pastís de whisky.

         Coc. Coca de recapte.

         Coc amb llonganissa, amb arengada.

Techo.   Sostre. Trespol. Trebol.

         Un sostre enteixinat. Un trebol mort.        

Telaraña, 'telarany'. Teranyina.

         L'ha embolcallat amb la seva teranyina.

Tensar.  Tibar. Tesar.

         Aquest filferro ben tibat. Tesar les cordes de la guitarra. Tiba't la brusa avall.

Ternasco. Cuixa de be.

         El cobert d'avui té cuixa de be.

Texto, 'texte'. Text, textos.

         Cal veure el text dintre del seu context. Cl corregir tots aquests textos.

Tiburó.  Tauró.

         Els ullals del tauró.

Tieso.   Test. Ert. Encarcarat.

         Test com un rave.

Tinglado. Embull. Bastida. Tramoia. Merder.

         S'han armat un embull imponent.

Tío.     Oncle.

         Els oncles d'Amèrica.

         Noi. Xicot. Subjecte. Mestre. Company.

         Ep, noi, xicot, digues-hi la teva! Alça, paio, quina una n'has fet!

Tipo.   Tipus (referit a persones).

         El Jordi és un tipus apersonat, té caràcter. La noia té un tipus elegant.

        Mena (referit a coses).

        Aquesta mena de respostes són d'un ignorant. És una mena de qüestió antipàtica.

Tirar.   Llençar.

         Llençar les escombraries. Això és per a llençar.

         Cap diccionari registra l'accepció de llençar  per a ‘tirar'. Per tant, no pot ser dit: ‘Això és per tirar'. Cal dir: Això és per  llençar.

        Quan hom hi afegeix el complement circumstancial d'on es llençada la cosa, s'utilitza bé el verb tirar: Tira la brossa al contenidor de les escombraries. Com quan diem: Tira aquesta carta a la bústia.

Tirat.   Llençat. Abandonat.

         Hem trobat les raquetes llençades a la plaça. El petitet era abandonat al carrer.

Tocador. Pentinador. Lligador.

         Era asseguda al pentinador.

Tolva.   Tremuja.

         Posar pinso a la tremuja del com dels conills.

Toldo.   Vela. Tendal.

         Cobrir la mercaderia amb una vela. Un tendal a l'entrada de la botiga.

Toma.    Presa. Dolla.

         Una presa d'aigua. Una dolla de corrent.

Toma!  Ho diuen els nens quan peguen o te n'engeguen una. Au! Apa! Aquí la tens! Empassa't aquesta, noi!

          Apa! Et clavo un mastegot de torna!  Aquí el tens, paio!   

Tontería. Ruqueria. Rucada. Bestiesa. Ximpleria. Animalada. Niciesa.

         Dir o fer ruqueries.

Tonto.   Ruc. Beneit. Ximple. Tanoca. Bajoc. Babau. Totxo. Pallús. Curt de gambals. Capsigrany. Capderuc. Tòtil.                 Podall. Enze. Tros d'enze. Carnús.

         Que n'ets de ruc! Au, no sigos bèstia, que ja ets massa gran!

Tornado. (A la terra:) Remolí. Tartalló.

         A l'Espluga hi ha hagut un remolí que ha fet desastres.

         (Al mar:) Mànega. Tromba. Fibló.

         Les mànegues descrites per Ruyra.

         Fabra admet 'tornado' però com a fenomen exòtic, no pas d'aquí.

Tornillo. Vis. Cargol.

         Cargolar el vis amb el tornavís.

Toro.    Brau. Bou.

         Tenir la força d'un brau. Plaça de braus. Cursa de braus. Plaça de bous.

Tocino, 'tossino'. Porc. Garrí. Bacó. Godall. Porcell. Pastiu. Verro, verra.

         Matar el porc. Ets un porc!

Tragar.  Empassar-se.

         Empassar-se un mosquit.

         Endrapar. Engolir. Englotir.

         Aquest paio endrapa com un lladre.

Trago.   Glop. Tirada.

         Fer un glop. Empassar-s'ho d'un glop.

         Xerricada.

         Fer una xerricada amb el porró.

Tragón.  Golafre. Fart. Fartanera.

         Aquest nen és un golafre, menja com un llop.

Traje 'tratge'. Vestit.

         Un vestit elegant.

         Tern.

         Un senyor amb tern.

Tropezar, 'tropessar'. Ensopegar. Entrepussar. Empassegar. Estrompassar.

         Ha ensopegat amb una pedra. Entrepussar dues vegades amb la mateixa pedra fa ser ruc.

Trasfondo, 'trasfons'. Rerefons.

         Un rerefons de llum minsa. Rerefons de música.

Trasnochado, (menjar). Empedreït. Estantís.

         Aquestes patates estan empedreïdes.

         (Un espectacle, etc.) Tronat. Trucat. Arriladet.

         Una estrena ben tronada. Un espectacle trucat.

Travessuras, 'travessures'. Maleses. Entremaliadures.

         Els nens dolents fan maleses.

Travieso. Entremaliat. Trapella. Trapasser. Trebinell. Tribulet.

         És un nen entremaliat. El marrec de la Roseta és un trapasser endimoniat.

Trastero. Mals endreços. Traster.

         Aquest fòtil als mals endreços. El mals endreços és ple de rampoines.

Tubería. Canonada.

         La canonada de l'aigua, de la calefacció.

Tubo.    Canó.

         El canó de l'aigua. Canó de l'estufa.

            Tub. El tub de pastilles.

Tunnel, 'túnel'. Foradada.

         La foradada del Cadí.

Turno.   Tanda. Torn.

         És la meva tanda! Ho fan a torns. M'espero per la meva tanda.

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 20 al 24 d'agost del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 20 d'agost del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/nostres-parts-del-dia_0_758924162.html

UN TAST DE CATALÀ

Les nostres parts del dia

Albert Pla Nualart

Dimecres, per la Mare de Déu d'Agost, a les 7 no va ser fosc. I és que a l'estiu -diuen que per estalviar- les 7 del sol són les nostres 9 del vespre. I fixeu-vos que dic del vespre i no de la nit, com se'ns escapa sovint -m'ho adverteix un banyolí- per pressió del castellà.

És la mateixa pressió que ens fa dir "les 2 de la tarda" en lloc de "les 2 del migdia", perquè mentre que la tarde comença a les 12 i ells poden parlar de "la 1 de la tarde ", la tarda ho fa pel voltant de les 15 hores i en comencem a parlar a quarts de 3.

Són unes particions que varien en funció de la persona i del dialecte, i també les afecta la durada del dia. Així doncs, la convenció que ara us donaré -jo l'he treta de l'Optimot i està pensada per a l'estàndard del Principat- potser no coincidirà amb altres usos genuïns.

I la convenció diu que la matinada va de la 1 a les 5/6 hores; el matí, de les 5/6 a les 12; el migdia, de les 12 a les 14/15; la tarda, de les 14/15 a les 18/19; el vespre, de les 18/19 a les 21/22, i la nit, de les 21/22 a la 1. Les variacions depenen de si som a l'hivern o l'estiu.

L'ÉsAdir proposa una convenció lleugerament diferent. El principal canvi que planteja és fer acabar la tarda i el vespre una hora més tard. Però jo trobo més raonable parlar de nit a partir de les 22 hores.

Amb el castellà només coincidim en la madrugada/matinada, perquè el seu mediodía és només un temps imprecís pel volts de les 12. Però l'important és que a mañana, tarde i noche hi correspon matí , mig dia, tarda, vespre i nit , i això ens obliga a filar més prim.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 21 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Podem dir 'bona tarda'?

Albert Pla Nualart

La tarda enfronta Coromines i Moll. Moll defensa que és un castellanisme per 3 motius: que en nord-occidental es pronuncia tarde, que no s'utilitza a Mallorca i Menorca (diuen capvespre i hora baixa) ni a València (vesprada) i que, per saludar, es deia bones tardes.

En canvi, Coromines hi veu un mot genuí que neix al XVII com a síntesi d'hora tarda i el tard. De les 4 del tard o l'hora tarda es passa a les 4 de la tarda, tret del País Valencià, on vesprada passa de ser entrada de fosc a cobrir el sentit de tarda.

Afirma que aquest ús de tarda s'origina al Rosselló i també és viu a les Illes i l'Alguer, cosa que el porta a titllar d'"enormitat" que Moll hi vegi un castellanisme. Va més enllà: anima els mallorquins a recuperar horabaixa i capvespre en el sentit de vespre i no de tarda, un ús que admet a contracor perquè el veu impropi.

Si a aquesta polèmica filològica hi afegim que diem bona dia i no pas bon matí, ja tenim una bona base perquè eminents filòlegs considerin que bona tarda (o bona vesprada) és tan castellanisme com bones tardes i tan artificiós com ho seria bon matí .

Però al Fabra ja hi ha bona tarda i el DIEC2 manté aquesta forma de salutació. Per l'ÉsAdir, s'ha d'usar de les 14 h fins que es fa fosc. Abans diem bon dia i després bona nit.

Admetent que té un origen molt dubtós, ningú pot negar que ara és correcte i veig difícil que mai diguem bon dia a les 8 del vespre, com pretenen els seus detractors. Respecto qui ho prohibiria però jo ho veig tan arrelat que és potser ja massa tard per combatre-ho.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 22 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

El propi o el mateix Espriu?

Albert Pla Nualart

Propi i mateix tenen com a adjectius un ús emfàtic que de tan pròxim es confon. Propi emfatitza la possessió: "Ho ha vist amb els seus propis ulls". Mateix, la identitat, subratlla que ens referim a aquella persona o cosa i no a cap altra: "El mateix Obama [o "Obama mateix"] admet l'error".

I és en aquest segon cas, i només si l'adjectiu va entre l'article i el nom, que molts fan un ús de propi que la norma avui veu impropi i condemna. Per no incorre-hi se sol aconsellar que sempre que ens soni igual de bé propi que mateix, fem servir mateix.

Tanmateix, els límits poden ser molt imprecisos, sobretot amb noms que solen dur un possessiu. Jané, per exemple, contrasta "Ell és culpable: el seu mateix pare ho admet" amb "El tracta com si fos el seu propi fill".

La prova del nou és que en un cas es pugui dir "el (seu) pare mateix" -ell i no pas ningú altre- i en l'altre no es pugui dir "el (seu) fill mateix".

L'ús promiscu se'ns encomana del castellà, que modernament fa servir i admet propio -al costat de mismo- per emfatitzar la identitat: "Ni el propio ministro se lo cree".

I si avui parlo d'això és perquè un editor i poeta em fa arribar frases que ha escrit Espriu amb aquesta falta, i em demana què en penso. En penso que quan la norma fila més prim que la intuïció és normal que un artista la desbordi, i que és una falta que potser un dia no ho serà.

Però coincideixo amb l'editor que el pulcre i disciplinat arenyenc és probable que ho hagués esmenat si un editor amatent l'hi hagués fet notar.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 23 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Fuita, fuga i fugida

Albert Pla Nualart

Una bona manera d'enriquir l'estàndard és diferenciar sinònims especialitzant-los. Fuita, fuga i fugida tenen el mateix sentit bàsic però els professionals de la llengua competents no en fan un ús aleatori i amb aquest ús els resemantitzen.

Fuga és un cultisme pres del llatí tant si vol dir fugida com si vol dir composició musical. Però en el sentit -avui ja força insòlit- d'entusiasme fugaç ("Ho va escriure endut per una fuga"), Coromines defensa que té la mateixa arrel que foc i fogós .

Fuita era fugida en català antic. Deriva del participi arcaic fuit , que només conserva certa vitalitat -al costat del verb fúger(e) -, en parlars balears i del nord del Principat.

Fugida és el mot d'ús més general i sentit més genèric. Expressa l'acció de fugir sense cap altra connotació. Per això no és incorrecte, però sí impropi, parlar de fugida de gas, i tampoc acaba de ser del tot ajustat fugida de presos.

Per dir que un fluid fuig per un forat, incloent-hi la informació, fuita -la leak de Wikileaks- és la forma més apropiada. Potser més fins i tot que fuga, més pròxima al sentit de fugar-se (fer-se escàpol), un verb que ja només el DIEC2 es resisteix a admetre.

Ningú admet, en canvi, donar-se a la fuga . Per evitar calcar aquesta peculiar locució castellana podem dir simplement fugar-se, escapar-se, evadir-se, etc. I la millor prova que fugar-se serà aviat al DIEC2 és que una fitxa de l'ortodox Optimot ja el recull com a alternativa a donar-se a la fuga.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 24 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Com puc escriure 'incórrer-hi'?

Albert Pla Nualart

En l'article de dijous, sense ni adonar-me'n, vaig escriure "per no incorre-hi". I un lector, amatent, vol saber per què no escric "per no incórrer-hi", atès -diu ell- que emmudim la erra final i, per tant, escriure-la no vol dir pronunciar-la.

Deixant de banda els parlars valencians que la pronuncien sempre, no és gens clar que en estàndard aquesta erra hagi de ser muda. A "Hi va anar" és muda, però a "Va anar-hi" l'enclític postverbal fa que reaparegui en la majoria de dialectes orientals. Només els de transició i els nord-occidentals diuen "Va ana-hi".

Però, a més, l'IEC proposa pronunciar-la, en registres formals, fins i tot a conèixer-te , convèncer-vos , etc.

En un tast sobre el tema ja em vaig fer ressò de la brillant proposta de Joan Sales de mantenir-la sempre gràficament i indicar quan no sona fent servir l'apòstrof en lloc del guionet.

Alguns ho critiquen argüint que l'estàndard escrit no pot acollir tota la riquesa dialectal. No es tracta d'això, sinó de poder escriure les formes dominants de l'estàndard formal i informal sense alterar la grafia d'una mateixa forma gramatical.

Obviant el valencià, és molt minoritària la pronúncia de la erra final a incórrer-hi o conèixer-ne , tot i que s'entén que un registre molt elevat la vulgui mantenir. Fabra ja va fer el pas d'usar l'apòstrof darrere consonant ( anem's-en ) i, de la mateixa manera que serveix perquè la s soni sonora, també podria servir algun dia perquè la r no sonés a incórrer'hi o conèixer'n .

 
7)
 
Diccionari Vintage
 
Vicenç Pagès Jordà
 
(del 13 al 19 d'agost del 2012)

 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dilluns 13 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

Avui dia, quan la majoria de la gent d'aquest país parla del francès no es refereix a una llengua romànica, sinó a una determinada pràctica sexual. Aquesta evolució semàntica, que prové de quan França era un sinònim de liberalitat en els costums, és el millor indicador de la desfeta que ha patit entre nosaltres la llengua de Ronsard.

Temps era temps, el francès va servir perquè Europa es comuniqués. Els fills de l'aristocràcia russa l'aprenien abans que la llengua materna, com a signe de distinció i també per parlar sense que els criats els entenguessin. En un dels passatges més memorables de la seva autobiografia Parla, memòria, Vladimir Nabokov es refereix amb afecte i crueltat a les institutrius belgues que els n'ensenyaven. Durant la major part del segle XX, els escriptors i intel·lectuals catalans van saber el francès, fet que explica la permeabilitat cultural de la frontera abans i després de la guerra. Al llarg del segle XX, moltes tendències van venir embolicades en francès: les avantguardes, la Resistència, l'existencialisme… Els assajos de Jacques Derrida, en canvi, ja ens van arribar després de passar pels Estats Units.

Als anys setanta, el francès va deixar de ser la segona llengua de la majoria dels estudiants d'aquest país. Avui, pocs ciutadans menors de quaranta anys saben pronunciar el cognom de l'escriptor Houllebecq sense que faci vergonya sentir-los (sense que faci vergonya, és clar, a la gent que encara ens recordem del mètode Perrier). Un professor d'institut em comentava que va organitzar una trobada d'estudiants de banda i banda dels Pirineus. L'objectiu era que, encara que provinguessin de dos estats diferents, s'adonessin que tenien una llengua comuna que els permetia entendre's. Doncs bé, a l'hora de la veritat va resultar que els estudiants no utilitzaven el català, sinó l'anglès. Mais qu'est-ce que c'est?

Gran part del que sabem de França no prové de fonts franceses sinó de les pel·lícules nord-americanes, que han inventat un París de postal, d'un romanticisme beneitó, poblat per taverners amb moustache, flâneurs enamoradissos i brunettes apassionades. An American in Paris, Funny face o Midnight in Paris són versions del mateix conte de fades.

Com que el francès ha deixat de ser una realitat pròxima, ha esdevingut vintage. Fa l'efecte que tot el que ve de França és chic, té un aire charmant, un je-ne-sais-quoi que el fa superior. Avui dia tenim un grup com Anna Roig i L'ombre de ton chien, que inclou en el nom un vers de la cançó de Jacques Brel més ploranera dels anys del francès obligatori. Som lluny dels temps en què la Nova Cançó bevia directament de la chanson, i la consagració consistia a tocar a la sala Olympia de París. En el camp literari s'ha produït un relleu semblant. Als anys setanta, Biel Mesquida encara podia incloure pàgines senceres en francès als seus llibres, igual com ho feia Tolstoi un segle abans. Avui dia, en canvi, a més d'un li pot succeir el mateix que a Antonio Banderas a la pel·lícula Two Much: que quan algú esmenta el poeta Rimbaud, pensi en el personatge Rambo.

LA CITACIÓ

“‹Le Moi n'est toujours que la moitié du sujet, encore est-celle qu'il perd en la trouvant›”
 
‘Puta Marès (Ahí)', Biel Mesquida
 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dimarts 14 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

La moda, com la modernitat, ni va néixer ahir ni ha canviat tant com ens pot semblar. L'any 1960, Josep Maria Espinàs va publicar un recull titulat Els joves i els altres. Si ens fixem en els títols de les narracions ens adonarem que els hàbits de consum no han canviat gaire en mig segle: Chesterfield, Cuba-libre, Vespa. La trilogia de tabac, alcohol i moto es manté vigent. El que canvien, si de cas, són les paraules.

Hi ha paraules que passen per la vida sense pena ni glòria. L'adjectiu gros, en canvi, mostra des de fa temps ànsies de protagonisme. A l'escola, els mestres s'escarrassaven a ensenyar-nos la diferència entre gros i gras. Es pot ser petit i gras com un garrí, ens deien, igual que es pot ser prim i gros com un jugador de bàsquet. No era pas la lliçó més difícil, aquesta.

Vam continuar estudiant, i un bon dia ens van explicar la diferència entre gros i gran. Com que llavors encertàvem per intuïció l'adjectiu correcte, consideràvem aquelles distincions com una mostra de mestretitisme. Avui dia, en canvi, per dir-ho amb les paraules d'Albert Pla Nualart, “el peix gran es menja el gros”. Als anys noranta, el grup Ossifar cantava Ai, Tonina, una ranxera brètola amb una tornada normativa: “Ai, Tonina! Que gros que tens es cul.” Anys després, a La rumba de la tanga, inclosa a Plats bruts, vam poder sentir uns versos de compromís: “Ui que gros! ui que gran! / totes volen quedar-s'ho mirant!” Avui, més d'un es refereix a la zona on l'esquena canvia de nom amb l'adjectiu gran. El cercle s'ha tancat.

Quan volen expressar el sentit figurat, els autors vintage opten decididament per l'adjectiu gros. Víctor Català esmenta un “esclat gros”, Salvador Espriu parla d'un “gros rebombori”, Joan Fuster escriu que “mai no s'ha dit una veritat més grossa”, Llorenç Villalonga escriu: “Senyors, quin trastorn tan gros és una mort.” Encara ara, davant un fenomen inesperat, que té conseqüències rellevants, els membres de les generacions més veteranes tendeixen a dir: “És molt gros.” Resulta molt útil per renyar els fills o els néts quan han comès una malifeta o un disbarat: “No diguis res, que l'has feta grossa de debò.” Uns quants autors d'ara mantenen aquest adjectiu: Enric Casasses, Ramon Erra, Maria Rosa Font, Andreu Gomila, Jordi Lara... En aquests mateixos casos, els teenagers tendeixen clarament a l'adjectiu fort, que ha heretat el mateix sentit. On abans es deia “La xicota en feia seguir un altre, és que és molt gros!”, ara sentim “Que fort! La xurri li ficava banyes!” Per assenyalar sorpresa, aquest fort té una bona colla de rivals, entre els quals despunta brutal, que ha desbancat el caspós “Quina passada”.

La nostra civilització ha tingut la Gran Guerra, la Gran Depressió, El gran dictador, La gran escapada, La gran dormida, El gran Gatsby, La gran estafa del rocanrol i El gran Lebowski. Per no ser menys, nosaltres hem tingut la Gran Enciclopèdia Catalana, la gran via de les Corts Catalanes, la Gran Barcelona i la Casa Gran del Catalanisme. Som un país petit, però tot ho volem gran.

LA CITACIÓ

“A casa en passava una de grossa”
‘Una màquina d'espavilar ocells de nit', Jordi Lara
 
 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dimecres 15 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

En un dinar de feina, mengem. En un dinar familiar tenim moltes més opcions, ja que podem devorar, matar el cuc, omplir el pap o treure el ventre de pena, segons el dia. Un entrepà al banc de la plaça, que el liquidem a corre-cuita, més aviat l'endrapem. Situat entre el registre vulgar i el literari, no gaire lluny del registre familiar, disposem del verb halar. No posseeix tota la potencialitat del verb menjar, sinó que serveix tan sols per mastegar i tirar coll avall. En sentit figurat no funciona: no podem halar ningú a petons, ni halar-nos els estalvis, em sembla que ni tan sols podem halar-nos una paraula.

És un verb que no s'escriu gaire, i encara moltes vegades el trobarem amb una jota inicial, tot i que els diccionaris més actualitzats l'entren amb una hac que s'ha de pronunciar aspirada, igual que la de ha! ha! o ehem. Com que és una paraula catalana, si l'escrivim amb jota sona com gelar.

Acabo de dir que és una paraula catalana: tan catalana com futbol, òpera o entrecot. Vull dir que ha arribat procedent d'una altra llengua i ens l'hem quedada. L'hem integrada. Ni tan sols cal que li apliquem la llei d'estrangeria que és la cursiva. La particularitat d'aquest verb és que prové del caló, la llengua gitana que es parlava i es parla en aquest racó de món. En consonància amb l'estil de vida dels parlants originals, la majoria de les paraules d'origen caló pertanyen al registre vulgar, com cangueli, xaval, calés o pirar. Halar i halància són variants fonètiques de hamar (també amb h aspirada) i hamància (aliment, menjar, gana). D'aquí ve la Jamància (escrit a la manera castellana), la revolta del 1843 contra Espartero i el general Prim.

En l'interior de moltes famílies s'utilitza aquest verb amb naturalitat (“A halar!”, crida la mestressa quan ha parat la taula), i també el trobem en moltes obres literàries que persegueixen el realisme sense menystenir la normativa: abunda en els sainets d'Eduard Escalante i en les obres de Josep M. Benet i Jornet, però també se'n serveixen Blai Bonet, Prudenci Bertrana, Joan Sales i Jordi Sarsanedas, que és com dir que és –o ha estat– viu arreu del país. El trobem recollit al Vocabulari de l'argot de la delinqüència, de Joan J. Vinyoles, que el documenta ja l'any 1887 a Baralla de pescateras, de Joan Molas. L'autor que el va utilitzar amb més profusió va ser Juli Vallmitjana, l'home que va retratar el món dels gitanos catalans del primer terç de segle vint. L'any 1968, quan es va estrenar Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, es va repartir un Vocabulari caló en el programa de mà que incloïa una seixantena de paraules que apareixien a l'obra.

Halar és una paraula molt estesa des de fa més d'un segle, tant en el llenguatge oral com en l'escrit, i que cobreix els registres vulgars i col·loquials. I, amb tot, va de baixa. Potser és que ens hem tornat massa fins: halar incorpora una alegria primitiva, pantagruèlica, que potser hem perdut ara que ens hem acostumat al pa sense sal, al iogurt desnatat i a les barretes de Biomanan.

LA CITACIÓ

“Així te puguis halar una pul”
‘Els Zin-calós', Juli Vallmitjana
 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dijous 16 d'agost del 2012
Vicenç Pagès Jordà

Tots hem sentit alguna àvia parlar de “música ie-ie”, o dir “Vas molt ie-ie”. Però: què significa exactament aquesta paraula?

El ie-ie va ser el pop suau dels anys seixanta al sud d'Europa. L'interpretaven nois o –sobretot a França– noies amb aspecte de venir de casa bona. No era ben bé rock, sinó cançons melòdiques tocades amb instruments elèctrics. Les noies portaven vestits florejats de màniga cisada –com la Massiel del La-la-la-, i els nois anaven amb els cabells una mica llargs però arreglats, amb americana i corbata, o bé amb pul·lòvers conjuntats –estil Dúo Dinámico.

Els ie-ies eren joves sense inquietuds polítiques ni objectius socials que tenien ganes de divertir-se. Només cal recordar La chica ye-ye que cantava Concha Velasco. Als pares i als avis els feia gràcia perquè la cara fosca de la dècada encara no havia aparegut. Les lletres eren més sentimentals que eròtiques, i les drogues arribaven amb comptagotes.

Als anys vuitanta, Glutamato Ye-ye va incorporar el terme de manera sarcàstica, ja que èxits com Todos los negritos tienen hambre (y frío) no eren ie-ies en absolut. Amb tot, aquella paraula es continua associant a una joia de viure juvenil. El Chaval de la Peca i El Frenillo de Gauguin van actualitzar aquelles cançons en versions que mantenen les ganes de gresca. L'últim d'aquests grups, que mira de rescatar amb dignitat les cançons ie-ies en català, és Angelina i els Moderns, que ha sabut mantenir una estètica fidel i alhora irònica.

Durant el franquisme, una de les maneres d'entrar en contacte amb les modes exteriors era el turisme. Les zones pròximes al litoral, i en particular les discoteques, van ser un dels pols centrals de ie-ieisme. El llibre Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60, de Fredi Faure i Xavier Juanhuix, proveeix una informació preciosa. N'hi ha prou de recordar els noms d'aquells grups: Els Ferms, Los Volcánicos (d'Olot, és clar), Mai-Nens, Los Buitres, Els Vàmpirs (de Palafrugell: amb accent, sisplau), Los Mongoles, The Crueltys, Los Stukas, Els Llamps, Los Yetis...

Com tantes etiquetes, el ie-ie va començar com una desqualificació. Els que la llançaven pretenien mostrar la manca de coherència de les lletres i posar en relleu l'origen foraster de la moda. Però el franquisme no s'hi oposava frontalment: el 1965 els Beatles van venir sense problemes, i no precisament a cantar cançons protesta, sinó temes festius a l'estil de She loves you (yeah, yeah, yeah). Woodstock, que aplegaria grups tan pocs ie-ies com ara Santana, Ten Years After, Janis Joplin i Jimi Hendrix, encara tardaria quatre anys a arribar.

Avui abunden els exjoves que recorden els seixanta amb eufòria. A la majoria d'Occident, van ser uns anys viscuts amb alegria i despreocupació, però abans de parlar dels “feliços anys seixanta” valdria la pena que recordéssim la diferència entre democràcia i dictadura, entre el swinging London i les tortures de Via Laietana. Els nostres ie-ies feien el que podien, però la felicitat era en una altra banda.

LA CITACIÓ

“Val més no treure'ls l'encant /
i que la gent del meu carrer /
es creguin que són un ie-ie”
 
‘Cançó del noi dels cabells llargs', Els 3 Tambors
 
 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI divendres 17 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

Quan era petit, el meu pare em deia que un dia em guanyaria el jornal. Llavors el jornal era una condició indispensable per ser independent, i alhora simbolitzava l'edat adulta, com portar rellotge o pantalons llargs. Avui, el rellotge és una aplicació del mòbil, els pantalons curts han deixat de ser patrimoni dels infants, i el treball –ai, las– en molts casos ha desaparegut de l'horitzó. A més a més, ara ser adult no es veu com un camí a la independència, sinó com una forma d'esclavatge.

Jornal és una paraula tan antiga com la llengua: prové de l'època en què es cobrava per dia de feina. Treballar volia dir guanyar una suma de diners potser no alta però sempre digna, que garantia el sostre i el plat a taula. El jornal és anterior als pseudosous de becari i a la “formació a càrrec de l'empresa”, que sol equivaler a treballar de franc. La paraula jornal significa tant els diners cobrats com la feina feta. També servia com a unitat de temps: “Calen deu jornals de feina per construir aquesta paret.” Avui dia, amb les empreses de treball temporal, aquesta unitat de temps torna a ser vigent. No és estrany que Pau Vidal, al llibre En perill d'extinció, proposi rebatejar les ETT amb el nom de GJ, Gent a Jornal.

L'avantatge del jornal és que si el patró deixa de pagar, el treballador perd només un dia de sou. L'inconvenient és que dificulta l'estalvi i la planificació. Temps era temps, abans d'arribar al desitjat estadi del jornal, encara existia la setmanada, els diners que els pares ens donaven per a despeses particulars, avui dia substituïda per assignació setmanal, un terme que em fa pensar en el règim soviètic.

Situat a mig camí entre el registre popular i el literari, el jornal ha donat un cert rendiment en literatura. Escriu Carme Riera: “Estalviava tot el que podia perquè sa meva il·lusió era tenir ca meva, una caseta encara que fos petita i anar a jornal.” Fa unes quantes dècades, els treballadors es dividien entre els que anaven a jornal i els que “es posaven per ells”, que eren els que guanyaven més diners. “A jornal vas? Pobre ets i pobre seràs.”

El jornal, la jornada, l'ajornament, totes aquestes paraules provenen del llatí diurnus, com el jour, que en francès resulta molt més habitual que el nostre jorn. De fet, l'únic jorn que conec en català modern és el d'El jorn dels miserables, de Lluís Llach, la cançó més trista del disc I si canto trist (1974): “Quanta misèria que tinc / sota els peus, damunt l'espatlla, / i la vull guardar amb mi / fins al jorn dels miserables.” No em consta que jorn sigui una paraula habitual a Verges, on la gent que conec utilitza en aquests casos la paraula dia.

Jornal és el títol d'una cançó del grup ska-core Los Draps, originari de la comarca del Matarranya (la Franja), i apareix en el primer vers d'un poema del nostre Bob Dylan medieval, Ausiàs March: “Tot llaurador és pagat del jornal / e l'advocat qui perd lo guanyat plet.”

LA CITACIÓ

“Ne barrejava unes poques gotetes amb aigua per passar el jornal”
 
Notes del poble, Josep-Sebastià Pons
 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI dissabte 18 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

Quan rememoro l'època d'adolescent als anys setanta amb algú que també hi va ser, l'únic que compartim sense excepcions és el fervor per la sèrie Kung fu. Llavors, quan la televisió es reduïa a un o dos canals, quan internet i la Playstation no eren ni tan sols hipòtesis, quan ningú tenia ordinadors ni vídeos a casa, la trobada vespral davant la televisió era un ritual generalitzat. Kung fu era el nostre mannà. En la literatura catalana recent, aquesta sèrie ha funcionat com a artefacte rememorador en llibres de Mercè Ibarz, Llucia Ramis i Joan Daniel Bezsonoff.

Poques sèries apleguen western, arts marcials i ensenyaments budistes. La història d'aquell monjo de Shaolin que vagava per l'Oest nord-americà com un cavaller errant tenia efectes hipnòtics. He oblidat les baralles, però recordo molts dels ensenyaments del monjo cec a la sala de les espelmes, i sobretot el primer diàleg que va tenir amb el seu deixeble: “No sents la petita llagosta que tens als peus?”, li pregunta el cec. El nen mira i, efectivament, n'hi ha una. “Mestre, com és que la sents?” “I tu, com és que no la sents?” No em digueu que preferiu El petit príncep...

L'actor que hauria interpretat millor el paper del monjo Kwai Chang Caine era Bruce Lee (Jordi Punti li ret un homenatge en el conte La Lisa amb pantalons de pell de préssec). La productora, però, va preferir David Carradine. Els espectadors vam vincular tant l'actor i l'art marcial que des de llavors quan topem amb Carradine en qualsevol pel·lícula no ens podem estar d'exclamar: “Mira, en Kung Fu.”

Encara que aleshores no ho sabíem, Kung fu no va ser un producte pioner a l'hora de vincular les arts marcials amb el western. L'any 1954, Akira Kurosawa havia estrenat Els set samurais, que el 1960 John Sturges titularia Els set magnífics i situaria en un poble de la frontera mexicana. El 1961, Kurosawa va estrenar Yojimbo, i tres anys després Sergio Leone en va fer un remake titulat Per un pugno di dollari, el seu primer western.

Si el samurai representa la noblesa, el ninja és el personatge disposat a tot per aconseguir la victòria. Potser per això, la majoria de les pel·lícules de ninjas són infames. Fins i tot el gran Sam Peckinpah va fracassar quan en va incloure uns quants a Killer Elite –filmada en plena moda de la sèrie Kung fu–, una pel·lícula que podem situar plenament dins la cultura porqueria.

No tots els films d'arts marcials incorporen els ensenyaments del codi samurai. Per fer-nos una idea de la diferència, n'hi ha prou de comparar dues escenes. A Kill Bill 1, de Quentin Tarantino, quan Uma Thurman ha matat i/o amputat els 88 maníacs, s'enfila a la barana del bar hi diu: “Els que teniu la sort d'estar vius, podeu marxar. Però deixeu els membres que heu perdut. Ara em pertanyen.” A Akahige, d'Akira Kurosawa, quan el doctor ha trencat braços i cames a una colla de facinerosos, diu: “No està bé utilitzar tanta violència. Un metge no hauria de fer aquestes coses.” I tot seguit comença a curar-los.

LA CITACIÓ

“Qui no recorda en David Carradine caminant en la sorra a sol colgant?”
 
‘Una educació francesa', Joan Daniel Bezsonoff
 
 
----------------

Article publicat en EL PUNT-AVUI diumenge 19 d'agost del 2012
 
 
Vicenç Pagès Jordà

En una de les tires de Quino, Susanita s'estranya que el món existís abans que ella. “Per a què?”, es pregunta. Certament, els fets que han succeït abans que nosaltres nasquéssim ens semblen dotats d'un interès menor. Com a màxim, mantenim una certa familiaritat amb les figures que van viure una o dues dècades abans que arribéssim al món. Dins aquesta franja, avui vull destacar Patrice Lumumba.

Lumumba va néixer al Congo Belga, un territori que havia estat propietat personal del rei Leopold II, el qual, després d'una gestió desastrosa, el va deixar en testament a Bèlgica. Per fer-se una idea del que significava aquella colònia, n'hi ha prou de donar una ullada a l'àlbum Tintin al Congo, de 1931. El 1902, amb El cor de les tenebres, Joseph Conrad ja havia establert que en aquest territori els europeus es tornaven salvatges. Anys després, Francis Ford Coppola faria una versió lliure d'aquella novel·la titulada Apocalypse now.

Però parlàvem de Lumumba. Nascut el 1925, va ser dels pocs indígenes de la colònia que van poder estudiar. Durant més d'una dècada, Lumumba va ser el símbol de la resistència al colonialisme. Després de convertir-se en dirigent sindical, va liderar el procés d'independència, que es va assolir el 1960 i va ser nomenat primer ministre. El traspàs de poder va originar una sèrie de turbulències i, finalment, l'assassinat de Lumumba el 1961. El Che Guevara, mort sis anys després, encara no s'ha extingit com a símbol –ans al contrari–, però Lumumba no apareix en gaires pòsters ni samarretes.

La paraula lumumba va donar lloc a una beguda vintage: batut de xocolata amb un raig de conyac i glaçons opcionals, presentat en got de long drink. Hi ha qui en comptes de conyac, prefereix whisky o Licor 43. A l'hivern, en tot cas, es pot substituir el batut per cacaolat i prendre'l calent, una solució recomanada en cas de congestió. Entenc que el nom del combinat prové d'una metonímia que posa en relació la foscor de la xocolata amb el color de pell de Patrice Lumumba. Prové de l'època en què Eugenio no tenia problemes quan explicava l'acudit dels guanaminos.

Com els acudits, els combinats són fruit de l'època. Ara vivim la febre de margarites i gintònics, torna el negroni, i el cubalibre s'ha transformat en cubata, però alguns fòssils tan sols existeixen en la memòria, com el ginfizz (llavors que de la clara se'n deia panaché). Si voleu saber amb una certa precisió el grau de professionalitat d'un cambrer, demaneu-li un lumumba (els bevedors poc cultivats l'anomenaven lugumba o lobumba). Si el serveix sense immutar-se, és de confiança. Si aixeca una cella en senyal de perplexitat, li falta rodatge. Si és un set-ciències, somriurà i dirà: “Ah, un patrici!”

A la segona dècada del segle XXI, la República Democràtica del Congo, un dels països més grans de l'Àfrica, no s'acaba de posar de moda. Després de cops d'estat, dictadures i guerres civils, no ha aconseguit despertar la curiositat del món. De vegades, ser vintage no és gens divertit.

LA CITACIÓ

“2/3 de Cacaolat, 1/3 de brandy de xerès. Barreja-ho i assaboreix aquest clàssic!”
 
Publicitat de Cacaolat

8)

L'espanyol
 
Sico Fons
 
 
 
 Darrerament, i tal i com va sent habitual tots els estius en mi, m'he passat dos mesos vivint per motius laborals a Occitània –o el sud de França que és com sol anomenar la gent aquest racó meridional de la geografia europea. Concretament a la localitat de Saint-Gilles o Sant Geli (departament del Gard), situada a 18 quilòmetres al sud de la ciutat de Nîmes a les portes del Parc Natural de la Camarga, ben a prop de la desembocadura del riu Roine i les poblacions d'Arles, Avinyó i Montpeller. Tot un goig! Terra de joglars, trobadors, càtars i mosquits ferotges àvids de sang humana i amb una mala llet més impressionant i enlluernadora que tota la grandeur i la gloire de la cultura francòfona.
 
 Allí m'he avesat a què els meus col·legues coneguts o més apropats m'anomenen “l'espagnol”. Cosa que, tot i no poder discutir, si ens atenim al que diuen els meus documents d'identitat, no deixa de sorprendre'm.
 
 Quan m'anomenen amb aquest gentilici, generalment no en solc fer gaire cas i continue   amb els meus quefers siguen els que siguen.
 
 Però en els últims jorns de romandre en terres del Llenguadoc (la meua estada hi va finalitzar fa unes poques setmanes), em va pegar –potser per allò de voler parlar de quelcom que se'n sortira de la rutina i fer petar la conversa–, per respondre-hi amb una certa gosadia i tal volta una mica de desvergonyiment.
 
 “Espanyol? Jo sóc valencià, amics”, els deia amb posat divertit i un poc irònic. “I bé, doncs”, em responien a voltes els meus interlocutors, “que per ventura no és el mateix? Que València no és una part intrínseca i inseparable del territori i la cultura espanyols?”. Jo, després d'estossegar una mica davant la contundència d'unes preguntes que, en realitat, pretenien ser asseveracions, els observava amb deteniment (la seua procedència geogràfica podia ser ben bé Algèria, el Marroc, Portugal, Espanya o, fins i tot –Olalà!–, la mateixa, grandiosa i eterna França), em llançava –no sé si agosarat, temerari, radical, lliure o, simplement, avorrit i desficiós–  a fer una de les meues diatribes o disquisicions a les que els meus companys de faena i fatigues ja estaven acostumats.
 
 “A veure, valents; si ser espanyol, per a vosaltres, és haver nascut dins del territori polític i geogràfic que solem anomenar Espanya i posseir, per tant, els documents, els drets i les obligacions que com a tals t'obliguen les lleis d'aquest Estat ubicat a la major part de les terres que abasten la península Ibèrica, jo, sense cap mena de dubte, sóc espanyol. És un fet irrefutable que ningú no pot negar.
 
 Però si ser espanyol, i pareu ara bé les orelles” –i ara, efectivament, paraven, sobtadament interessats en un tema tan inopinadament apassionant per a ells, orelles, ulls, nassos, boques, pestanyes i qualsevol part de la seua anatomia corporal i mental, disposats a no perdre's ni un bocinet dels meus mots–, “és  haver-se criat i parlar des de, si fa no fa el teu naixement, l'idioma espanyol, o si ens atenim al seu nom històric i original de llengua castellana, aleshores no tindrem més remei que posar en dubte la meua veritable nacionalitat, car ni vaig ser educat a ma casa i als carrers del meu poble en aquesta llengua, ni aquest és l'idioma original o històric de la meua terra.
 
 Diguem-ho clar, doncs, d'una vegada, la llengua històricament, tradicional i pròpia dels valencians no és el castellà, és a dir, l'espanyol, sinó com qualsevol persona amb uns mínims coneixements de la nostra història i cultura ha de saber, el català, conegut també popularment com valencià –el català del País Valencià en la seua variant occidental del sud.
 
  Així doncs, m'atrevesc a afirmar –tot i exposar-me a una allau de recriminacions, matisacions, negacions acalorades i, fins i tot insults, tant per part dels habitants de l'Espanya única, inseparable, intrencable, grande i libre com dels meus “compatriotes” lingüístics, històrics i culturals– que jo ni sóc espanyol ni em sent com a tal.
 
 Vet aquí el fons de la qüestió, una qüestió que, en realitat, posseeix una lògica lingüística i històrica aclaparadora –i qui tinga ulls per a llegir i orelles (i ganes) per a escoltar que pare atenció en les meues paraules:
 No sóc espanyol perquè no sóc castellà (no he cregut mai en eixe “invent” fals i trampós de l'Espanya plural, democràtica i multicultural), i sóc –em sent i em sé– català perquè sóc valencià; i ben orgullós i ufanós em sent per ser-ne.
 
 Aquesta és la meua opinió i el meu sentir –tan dignes, respectables i qüestionables com la de qualsevulla –i els seguidors de les seleccions nacionals de futbol i de bàsquet o dels tennistes i corredors de cotxes amb les seues banderoles taurines que pensen i s'emprenyen tot el que vulguen, que ben dignes, respectables i qüestionables ho deuen ser també. Per tant, Je ne suis pas espagnol! Yo no soy español! No sóc espanyol! Sóc català, és a dir, valencià.
 
 
9)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 99)
 

S'han d'oferir textos entenedors

Ramon Sangles i Moles
 
La persona abans esmentada treballa molt el text (a) perquè pensa en el lector, i (b) perquè dóna valor a la intel·ligència (facultat humana que demana de ser molt treballada). Aleshores, en Tal sap que en el seu article s'ha de concentrar molt en un nombre ben reduït de conceptes a tractar, car aprofundir vol dir limitar.

 

Ell, doncs, conscient de l'esmentada premissa, se sent, com hem dit, amb el deure de presentar uns continguts ben escrits, clars i innovadors. Sap que si vol escriure coses dignes de ser llegides ha d'esborrar moltes vegades allò que en un primer moment deixa anar, fins a arribar a un text polit i que enriqueixi el lector. Sap que el lector ha d'entendre amb un primer cop d'ull allò que ell escriu, sense haver-ho de rellegir ni reinterpretar, i, a més a més, vol que allò pugui fer servei a la societat.

 

Ningú, doncs, després de la lectura d'un text, no hauria de quedar indiferent o en el mateix nivell de coneixement que tenia abans: gràcies a la lectura hom augmenta la saviesa i la intel·ligència.

 

Per això, més que dir coses, l'escriptor ha de fer un servei, i, evidentment, l'ha de fer amb bona preparació, art i elegància.

 

10)

 

El futur del català, 27 anys després

 
 

Entrevista de Joan Tudela

a Enric Bastardes

 

periodista i exdirector del setmanari “El Món”

 

La castellanització de la premsa contribueix a l'analfabetisme en la llengua pròpia

 

Enric Bastardes, periodista, membre de la Redacció de Barcelona de “El País”, exdirector del setmanari “El Món”, responsable de “Poble andorrà” quan va esdevenir el primer diari en català de després de la guerra, fa un diagnòstic provocatiu i un pronòstic pessimista sobre la premsa en català. Pensa que no hi ha ni iniciatives empresarials solvents, ni voluntat política de suport, ni consciència col·lectiva que una societat nacional no pot considerar-se normal si no té la seva premsa en la llengua pròpia.

El sociolingüista Francesc Vallverdú va publicar fa anys un llibre titulat L'escriptor català i el problema de la llengua. Es pot parlar, també, del periodista català i el problema de la llengua?

Els periodistes no són un fre per a la catalanització de la premsa o dels altres mitjans d'informació. Ara mateix es podria reunir sense reciclatge previ una Redacció sencera per fer un segon diari en català de difusió general. Aquí no passa com amb els mestres, que hi ha sectors amb reticències contra el català o amb mancances quasi insuperables de formació lingüística. El problema a la premsa de Catalunya ha estat els empresaris, i parlo de tota la premsa, tant en català com en castellà.

Només cal que ens fixem en qui ha pretès fer d'empresari de premsa en els últims deu anys. La nissaga dels Porcioles, Auger i Santacreu ha estat la dels homes enriquits en l'especulació del franquisme, sense cap mèrit empresarial i amb un propòsit més que res de notorietat social. La seva gestió al davant de “El Noticiero Universal”, el Grup Mundo i el “Diario de Barcelona”, respectivament, va suposar la ruïna d'aquests mitjans. Només ha existit professionalitat empresarial en una empresa antiga com és “La Vanguardia” i una de jove com és la de “El Periódico” i cap de les dues no ha considerat rendible de fer premsa en català. “El País” és un fenomen a part. És el primer diari que trenca la tradició de la premsa espanyola de trobar-se compartimentada en mercats regionals, i assoleix una difusió peninsular, encara que no entra en el mercat català de manera directa, sinó a través d'una edició específica.

El Consell Executiu de la Generalitat, de paraula i de fet, dóna suport a una televisió i a una ràdio públiques en català, però manté que la premsa és cosa de la iniciativa privada.

Això és així, en primer lloc, perquè els homes de la coalició Convergència i Unió en el poder han jugat a fer d'empresaris de premsa, amb un balanç ben lamentable. És el cas del mateix Jordi Pujol. Compra i ensorra “Oriflama”, compra i ensorra “Destino”, compra i degrada “El Correo Catalán” i deixa malviure l'”Avui”.

FENOMEN TERCERMUNDISTA

Amb la premsa en català passa un fenomen semblant al d'alguns països tercermundistes que tenen, com Catalunya, un alt grau d'analfabetisme en la llengua pròpia i passen de la comunicació oral als mitjans audiovisuals, que són la comunicació oral moderna, estalviant-se ja per sempre el pas intermedi de la lectura de la informació escrita. La situació del català a la premsa contribueix al fet que els catalans continuïn sent analfabets en la llengua pròpia.

Com que les desgràcies mai no vénen soles, la premsa en català ha de compartir els problemes estructurals de tota la premsa d'aquí.

Espanya té una mitjana de lectura de premsa per habitant només una mica superior a la de Turquia i Portugal i similar a la de Grècia. Som lluny, molt lluny de la mitjana dels altres països europeus, especialment dels nòrdics. Allà els diaris i revistes han pogut afrontar la crisi provocada per la reconversió tecnològica i la competència dels mitjans audiovisuals gràcies a la sòlida tradició de lectura de premsa. A Catalunya, l'any 1979, hi havia 105 exemplars de premsa per cada 1.000 habitants, cosa que ens situa per dessota de la mitjana mundial, que era de 130 exemplars per cada miler d'habitants. Tot plegat fa que, per a la premsa, el problema de la llengua vingui a afegir-se als altres problemes estructurals.

L'existència d'un únic diari en català d'àmbit general, l'”Avui”, va pel camí de convertir-se en una situació crònica.

L'”Avui” va suscitar grans expectatives i, al començament, va generar una gran demanda, la qual ha anat descendint a mesura que s'ha anat fent més fluix el seu contingut periodístic. Si descomptem els exemplars que es queden les institucions i els subscriptors, majoritàriament provinents de l'accionariat popular inicial, veiem que la presència al quiosc de l'”Avui” és ben reduïda. A més, el diari ha estat apropiat per Convergència i Unió i sostingut amb diner públic. Això últim no hauria d'escandalitzar ningú, ja que la subvenció pública és l'única manera que pugui existir premsa en la llengua pròpia a les societats nacionals amb una llengua d'àmbit restringit. A Suècia no tindrien premsa en suec si no fos així, ja que allà tothom sap llegir l'anglès. El problema nostre és que l'ajut a la premsa en català no es fa de forma transparent sinó vergonyant, amb criteris de profit polític i no de servei a la col·lectivitat.

LES AGÈNCIES DE NOTÍCIES

És imprescindible una política global de subvenció a tota la premsa en català, amb criteris imparcials i control parlamentari i tot d'iniciatives concretes d'ajut. Per exemple, a les agències de notícies. Ara només hi ha un servei simbòlic de teletipus en català a EFE. Amb una subvenció adequada, les agències podrien servir totes les notícies en català i castellà i així els mitjans en català no ho haurien de traduir com ho han de fer ara, de vegades fins i tot ho han de traduir en directe i en pateix la sintaxi catalana.

La premsa comarcal, cobrint un buit deixat per la premsa general, assoleix a Catalunya una vitalitat sense equivalent fora d'aquí. I quan ha triat el camí de la professionalització se n'ha sortit sense deixar d'usar el català. L'èxit més espectacular és el de “Punt Diari”, a les comarques gironines, malgrat els núvols d'incertesa que planen avui damunt aquest diari a causa dels seus conflictes interns. Altres casos notables de premsa comarcal en català són “Regió 7” i “El nou 9”. Les nombroses revistes comarcals menors, alimentades més que res pel voluntarisme, s'expressen també en català.

L'EVIDÈNCIA DEL QUIOSC

Però la premsa esportiva d'aquí és en castellà. El barcelonisme imperant no té una traducció idiomàtica. Una altra premsa de gran difusió com és la del cor també ignora el català, tret de l'excepció de “Tot i més” (200.000 exemplars), que és el suplement en català de la revista “Lecturas”. L'exemple dels suplements en català a la premsa en castellà no s'ha estès gaire: es mantenen el suplement cultural de “El País” i els espais de “El Periódico” i “El Correo Catalán” de fa temps, però no va prosperar el projecte de “La Vanguardia” d'editar un suplement en català. La premsa d'humor en català, de tan rica tradició, és avui inexistent. La premsa infantil (“Cavall Fort”, “Tretzevents”, “Rodamón”)  s'ha de limitar al circuit de subscriptors sense gosar d'estar present als quioscos. “El Món” exerceix en solitari al Principat el seu paper de revista catalana d'informació general; la llista de defuncions en aquest camp és notable: “Arreu”, “L'Hora”, “Canigó”, “Crònica”.

Encara que no sempre una imatge val més que mil paraules, per definir la situació de la premsa en català, val més apropar-se a la imatge d'un quiosc qualsevol de qualsevol ciutat de Catalunya. Amb penes i treballs, un pot descobrir-hi alguna capçalera en català en un mar de portades en castellà!

Barcelona, 2 d'agost de 1985

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net