Inicialment, aquest diccionari volia ser descriptiu, però en alguns casos pot virar cap al pamflet. Avui deixo que es manifesti la meva ànima vintage. La societat no es divideix entre homes i dones, entre dretes i esquerres, entre lletres i ciències. No: la societat es divideix entre els que lien i els que emboliquen. I jo –vull deixar-ho clar en el primer paràgraf– sóc un ferm partidari dels que emboliquen.
L'argument fonètic contra el verb liar ve a dir que en castellà forma un diftong que als catalanoparlants ens costa fer, com en les paraules Juan i Luis. L'argument semàntic és que en català existeix un verb viu, que és embolicar, que no coincideix ben bé amb liar.
L'accepció més estesa d'embolicar és la de realçar un regal envoltant-lo d'un paper vistós, sovint completant la feina amb un llaç: “L'hi embolico o se l'endú posat?” Liar sol ser un verb negatiu, però embolicar pot ser bonic o lleig: aquest és el seu encant. Ens poden embolicar una ploma Montblanc de cinc-cents euros, però La Trinca cantava: “Que trista és la vida / del ferroviari / que el pa s'embolica / amb paper de diari”
L'accepció negativa és la que sovint se substitueix per liar. Es poden embolicar –embullar– uns fils de modista, unes xarxes de pescador, el cordill d'un estel..., però el verb s'utilitza sobretot en sentit metafòric. Fins i tot la gent que ignora el que és una troca sap que si s'embolica, senyal que les coses es compliquen.
En els regals japonesos, la futilitat del contingut contrasta amb el luxe del que l'envolta. Roland Barthes, a L'empire des signes, ja va observar que l'objecte de regal és la capsa, no pas el que conté. Els japonesos no trenquen mai l'embolcall, sinó que gaudeixen de la voluptuositat de desembolicar-lo.
El temps també es pot embolicar –si amenaça tempesta–, i nosaltres podem embolicar-nos en una conspiració. Ens podem ficar en un embolic, podem fer-nos un embolic i fins i tot ens podem carregar d'embolics. Salvador Espriu parla de l'“embolic mental” d'Ariadna, i Joan Vinyoli escriu: “Tu sols eres / un embolic de serpentines / de coloraines” El més habitual, però, és aplicar la paraula a les relacions sentimentals il·lícites o irregulars considerades de manera benèvola. Joan Fuster esmenta els “embolics amatoris” de Cleòpatra, Llorenç Villalonga fa dir a un personatge que està “cansat d'embolics i de ser un banyut”. En la prosa vintage, ¿que no és bonic quan els personatges s'emboliquen amb una dona (o amb un home) com si fos una bufanda? És l'expressió que ve a substituir l'artificiós “És complicat” de Facebook.
Encara que el verb liar està jugant molt bé les seves cartes, l'embolicar es defensa prou bé. Hi ha motius per a l'esperança, ja que apareix en una cançó del grup més death metal del país i en una altra del grup més pastel. El primer és Setge, que el conjuga en una estrofa confusa de la cançó Encara. El segon és Macedònia, que en la cançó Tartamudejant diu: “Oh! M'he empanat! / Oh! M'he embolicat!”
I embolica que fa fort.